Fem-hi alguna cosa?

Fa massa dies que el "De clarianes i bardisses" està una mica abandonat. Coses del Nadal suposo... A veure si hi poso remei.

Ja fa uns dies que vam sopar amb la gent de la UAB que ha estat d'Erasmus. Tot d'experiències d'arreu d'Europa i una de força especial des de Berkeley (California) de la qual ja he esmentat en alguna ocasió.

La Marta em va estar explicant amb detall el funcionament de les cooperatives d'estudiants d'allà. Són unes 60 residències autogestionades pels estudiants que permeten tenir allotjament per aproximadament la meitat del preu normal a canvi de la teva implicació en el funcionament del dia a dia de la "comunitat". La Marta m'explicava que era impressionant com cases en les quals la rotació de gent era constant (mai ningú s'hi estava més de tres o quatre anys) aconseguien tenir un bon funcionament. El compromís consistia en 5 hores setmanals de treball per la comunitat i, en alguns casos, un grup reduït en dedicava prop de 20 a canvi d'allotjament gratuït. Em va semblar molt curiós el sistema de sancions que els propis estudiants havien establert per evitar els free-ryders.

Això em va fer pensar en el discurs d'autogestió dels moviments estudiantils d'aquí que amb prou feines coordinen amb èxit una sèrie de vagues i ocupacions més o menys exitoses. L'etern discurs dels americans de "vosaltres, europeus, només sabeu parlar però mai canvieu res" em va tornar a la ment. Fa uns anys, quan Schwarzenegger va arribar a ser governador de Califòrnia, conseqüència d'un procés resultat de milers de signatures de ciutadans corrents, vaig pensar per primera vegada en la capacitat real de canvi que té la ciutadania si s'organitza bé. Aquí a casa nostra, les manifestacions mai canvien res i la gent sol assistir-hi tenint-ho assumit per avançat.

Arribarà el dia en què aquí els estudiants gestionin almenys un bar, una residència d'estudiants o les copisteries d'apunts (com també passa a Berkeley)? O bé ens haurem de condemnar a més i més discursos mal construits i buits de contingut real? Potser és hora de no ser tan borrokeros i passar a l'acció. Fem-hi alguna cosa?

La Rahola d'Al-Jazeera

Aquesta setmana m'han passat el link d'un vídeo d'Al-Jazeera en el qual es pot veure un debat força acarnissat entre una detractora de l'Islam i un religiós islàmic. És bastant impressionant el to beligerant del debat i la falta de límits a la "correcció política". Potser es pot dir que el que es persegueix és el to més sensacionalista (la dona em recorda terriblement a la Pilar Rahola); no obstant, a mi m'ha sorprès positivament degut a que suposa uns nivells de llibertat d'expressió que poden sorprendre a més d'un.

Un cop que vaig anar al Fòrum Barcelona 2004, vaig poder veure una entrevista a una cap de redacció d'Al-Jazeera i el vídeo que us linko no fa més que confirmar la sensació que vaig tenir aquell dia: que es tracta d'una cadena molt més plural que algunes que tenim més a la vora.

Tot això m'ha fet pensar en un llibre que m'estic llegint per la uni i sobre el difícil procés de reconstrucció nacional després d'un conflicte. El llibre exemplifica les seves tesis en gran part en el conflicte de Bòsnia. M'ha impressionat la història del pont Vell de Mostar, que uneix les dues riberes del riu Neretva. El bombardeig del pont, l'any 1993, va engegar pels aires segles de convivència que havia sobreviscut, entre d'altres esdeveniments convulsos, a les dues Guerres Mundials. La reconstrucció del pont no ha evitat que bosnis i croats, tot i poder passar d'una banda a l'altra, es segueixin mirant amb recel i desconfiança. Per molt que es digui que la reconstrucció del pont era un símbol de la reconstrucció del diàleg, el que es va destruir durant la guerra no es recupera amb un conjunt de pedres sobre un riu.

I què té a veure això amb Al-Jazeera? No ho sé ben bé. Però que dos decideixin parlar, encara que sigui per insultar-se, no deixa de semblar-me una porta a l'esperança.

Cloe

Primer de tot, deixeu-me explicar-vos que ahir al vespre va néixer la meva primera neboda! Es diu Cloe i, tot i néixer dues setmanes abans d'hora, pesa 3,5 Kg. Digueu-me inexpert però vaig tenir una estranya sensació. Algú que al matí no existia, a la nit ja era un altre "ciutadà del món". Ja sé que això passa amb tots els nens que neixen però quan ho veus/vius de tant a prop desperta una sensació diferent.

A part d'aquesta notícia, volia fer un comentari sobre el món dels vaguistes i contra-vaguistes que, d'alguna manera, també és part de l'entorn en el que creixerà la Cloe.

L'Anna em va passar una publicació dels estudiants amb estètica de "El Periódico" que es deia "El teu periódico" i que contenia un seguit d'articles sobre les ocupacions, etc. des del punt de vista del ocupants. L'he buscat per la xarxa però no l'he trobat. Us en penjo un estracte:

"El nombre d'estudiants, professores, investigadores i treballadores que transiten a través de les universitats [...] genera una quantitat de capital enorme. [...] Seria ingenu pensar que els capitalistes passen per alt aquest lucratiu mercat.

Ah, fenomenal! (que diria el Monegal). Així que quan parlem d'estudiants, professores, treballadores i investigadores, evidentment cal fer el plural en femení. "Totes estem indignades". En canvi, en parlar de "els capitalistes" no hi cap dubte, que cal recórrer al vil i sanguinari masculí. Això del llenguatge de gènere és una de les collonades més grans que he vist mai. I sí, em nego a dir-ho amb eufemismes: és una collonada. Dir "els nens i les nenes" crec que encara té sentit, però utilitzar el plural femení com a genèric no puc evitar que em sembli ridícul. Sé que hi ha molta gent que no compartirà l'opinió, tant de bo escriguin al bloc i poguem discutir-ho, però jo no sé veure-ho d'una altra manera.

Us poso també el link d'una carta al director de La Vanguardia d'avui. No m'he pogut estar d'afegir-hi un comentari amb el nick "politòleg". El Jordi també m'ha passat una conversa entre dos estudiants on el punt de vista del "pro-Bolonya" tampoc té desperdici.

Controlar les pintades

No m'agradaria que el bloc es convertís en un espai de debat únicament al voltant del tema de Bolonya però no puc negar que encara em queden coses a dir i que, a la vegada, es converteix en una bona excusa per tractar altres temes de manera "colateral".

L'altre dia vaig estar dinant amb l'Enric i un company seu de l'assemblea de Filosofia de la UAB, granadino i "molt compromès", com després me'l va definir l'Enric. El company parlava de la necessitat de "controlar les pintades" ja que creien que hi havia gent que anava per lliure i s'havia de "vigilar una mica" amb el que pintava i amb el que no.


Em va fer gràcia aquest concepte de "control" i "vigilància" dins del propi moviment contra Bolonya. Em van quedar bastants dubtes sobre les tècniques de "control" i si també es referien a uns mètodes "pacífics" i "democràtics" com els de les ocupacions de les facultats o, almenys, de la Facultat de Polítiques.


Per cert, demà està previst una nova ocupació de la facultat. Dimecres va haver-hi una assemblea força mulititudinària i amb opinions diverses a les dotze, que es va allargar fins les quatre. Com que no van decidir res, els pocs que hi quedaven van decidir reemprendre-la el dia següent a les dues del migdia. Això no es va publicitar a nivell de la facultat però sí que es van enviar uns mails a la gent que normalment participa a l'assemblea. Resultat: a l'assemblea del dijous només hi havia els de sempre i va ser fàcil que es posessin tots d'acord per tornar a ocupar la facultat.


A propòsit d'això, avui una noia de la facultat em deia: "com és que sempre els que mai han de marxar a treballar ni a estudiar al mig d'una assemblea són els partidaris de l'ocupació?". Ho deixo a l'aire.


Les fotos fan referència a les pintades a les qual jo vaig entendre que es referien l'Enric i el seu company. Realment algunes són força surrealistes. Fixeu-vos que estan totes fetes amb el mateix esprai per la qual cosa sembla que es podria tractar d'un il·luminat...