Dóna’m un partit de futbol i et munto una festa

Inevitablement, el “declarianes” s’apunta a l’eufòria culer. Un bar ple a vessar, una taula de quinze persones, cervesa i l’himne del Barça de fons. Podria haver estat a L’Hospitalet però estava al costat de l’ambaixada d’Iran, a l’Autostrada Mezzeh de Damasc. Tot i l’eufòria present, ningú de Barcelona, ningú de casa nostra. Tothom em venia a felicitar i a abraçar com si jo hagués fet el gol decisiu. Va ser una sensació estranya. Eufòria, molta, enveja de tots els que estaven a Barcelona i amb ganes d’allargar la festa tot i sabent que a Damasc no hi ha Canaletes ni res que s’hi assembli. Al final, la decisió va ser anar a comprar una ampolla de vi i tornar a casa a celebrar-ho amb amics. Entre ells, un anglès que, amb un fair play britànic envejable, reconeixia que el Barça es mereixia la copa i s’apuntava a la festa omplint els gots un rere l’altre. M’imaginava jo en el seu lloc dient que l’àrbitre s’havia equivocat, que havíem tingut mala sort o, senzillament, anant-me’n a dormir de mala llet.

Tot i que puc dir que aquí els partits es viuen amb una intensitat força alta, el que sí que em perdo completament són els avantmatxos i postpartits (curioses aquestes dues paraules, perquè no es diuen avantpartits i postmatxos?). Em vaig tragar tots els diaris el dia abans i després de la final i vaig trobar coses que en un primer moment em van semblar exagerades i que potser, s’hi hagués estat a BCN enmig de l’eufòria generalitzada, m’haguessin passat per alt. El Periódico és especialista en aquest capítol. El dia del partit hi havia un editorial comparant el futbol amb la més sublim de les arts, intentant fer un assaig sobre teoria de l’art força lamentable. El dia després, el mateix Periódico publicava un article d’un periodista que deia que era l’única vegada en tota la seva carrera que escrivia un article plorant.

Sembla doncs, que una victòria com la del dimecres ens trastoca i ho trastoca tot. Però, què carai, per què no? El Xavi Hernández deia el dia després del partit a El País que volien guanyar per dedicar la victòria a la gent que està sense feina i passant-les putes. Algú que no li agradi el futbol pot arribar a pensar que la frase és una broma de mal gust i que un partit no canvia la vida de ningú que està sense feina. Però el futbol és així, irracional. A mi mateix em va venir al cap per un moment el meu tiet avi, soci del Barça durant 67 anys, que va morir fa uns mesos i per un instant vaig pensar que tot plegat era un homenatge cap a ell. Però és que potser tampoc cal ser sempre racional i pensar en termes lògics.

Així que crec que deixo la racionalitat per un dia i m’apunto al dionisisme regnant.

Visca el Barça!

Saida Zeinab

Una de les barriades de Damasc, conegudes per tots els xiïtes del món, és Saida Zeinab. Saida Zeinab va ser la filla de l’Imam Alí, primer imam dels xiïtes, i germana de l’Imam al-Hussein, martiritzat a Bosra fa una pila de segles. Es creu que Saida Zeinab va morir als afores de Damasc on es va construir una mesquita que amb el temps es va convertir en mesquita de referència per tot l’Islam xiïta. Avui en dia, tots els imams xiïtes de referència hi tenen una “delegació” que consisteix en un centre de pregària, biblioteca, lloc de reunió,...

Allà hi viu l’Abdallah, un religiós afganès exiliat a Damasc que vaig conèixer a través de l’Alí, un indi-britànic xiïta del qual diria que ja us vaig parlar fa unes setmanes. L’Abdallah sap una mica de castellà i es va embrancar a escriure la història de Saida Zeinab i em va demanar si li podia corregir. L’home no para de trucar-me per saber quan l’acabaré perquè he estat bastant ocupat amb la uni últimament.

Total que un dia vam anar amb l’Alí a conèixer l’Abdallah a casa seva. Després d’una estona de conversa, l’Alí em va ensenyar algunes de les “delegacions” de les que he parlat i la mesquita de Saida Zeinab, per mi de les més impressionants de Damasc. Saida Zeinab és avui en dia el barri per excel•lència dels refugiats iraquians a Damasc. S’hi pot veure un panorama completament diferent del centre de la ciutat on jo visc. És molt interessant allunyar-se del centre, ja sigui per conèixer religiosos afganesos o per jugar un partit de futbol, com vaig fer fa uns dies. El panorama canvia radicalment i el “Damasc dels cybercafès” dóna pas a un panorama notablement diferent, marcat per la gent senzilla i les cases baixes que s’extenen quilòmetres i quilòmetres.

Us deixo amb l’inici de la història que ha escrit l’Abdallah, d’allò més curiosa... Ah, i dir-vos també que em va deixar un llibre en castellà: “Los derechos de la mujer en el Islam”. Us en copio també un fragment escollit (i va de debò) a l’atzar.

Història de l’Abdallah:

“En el nombre de Al•lah, el Compasivo, el Misericordioso, las alabanzas especiales sean para Dios, Creador del Universo. Que tengan los piadosos un buen final. El paraíso es de los monoteístas y el infierno para los que lo niegan. El castigo sea para los opresores. Las bendiciones sean sobre la Mejor de las Crisaturas, el Profeta Muhammad y su pura descendencia.”

Los derechos de la mujer en el Islam:

“Por esto resulta necesario para quien es “inexperta” con los hombres tener el acuerdo de su padre, quien conoce mejor los sentimientos de los hombres y quien, aunque esté poco capacitado, desea lo mejor y la felicidad para su hija. La ley no ha humillado de ninguna manera a la mujer con esto.”