dimecres, 25 de novembre del 2009

No facis Humanitats

A través del Rai, la Núria em va demanar fa uns dies si podia quedar amb mi perquè “l’aconsellés” a l’hora d’escollir quina carrera estudiar. En el meu haver, tinc l’honor que l’única persona a qui he persuadit activament perquè fes una carrera, la va deixar al cap de tres mesos. Així que aquesta vegada vaig voler pensar-me bé què dir i, sobretot, què no dir.

Tot aquest procés em va coincidir amb el traspàs de la gestió de la Taula de Joves de Sarrià-Sant Gervasi, que hem tirat endavant un grup de gent fins fa pocs dies. A l’hora d’explicar al nou equip els detalls de l’entitat em va tornar a venir al cap això del “què no dir”.

No sé ben bé on vull anar a parar avui amb aquest tema (a veure si algú m’hi ajuda amb els comentaris) però em sembla interessant aquesta asimetria entre el que aconsella i el que és aconsellat. Tradicionalment, es parteix que el que aconsella té més informació que l’aconsellat i d’aquí la gràcia en demanar l’opinió a aquell qui té experiència.

Però sovint s’obvia que l’asimetria, no només no acaba aquí sinó que no és tan favorable al conseller com sembla. Sovint, l’aconsellat té un plus d’energia, de ganes, d’il•lusió que s’han convertit en rutina i desídia a ca’n conseller. El consell mal donat “si et fas funcionari acabaràs sent un vago”, “el més important és que siguis feliç”, em produeix una ràbia profunda i, fins a cert punt, irracional.

Així que Núria, si vols aviat quedem i t’explico què n’he tret jo d’aquests anys a la universitat. Però moltes coses de les que et pugui dir (“no et pensis que la carrera t’encantarà, no pots jutjar fins el segon any, estudia el que t’agradi, bla, bla bla”) formen part d’aquest grup de consells mal donats.

Així que un consell: aguanta’m el rotllo, però no em facis cas.

(*) “Ja veuràs quan treballis, no tindràs temps pel bloc i aquestes històries”. D’acord 26 dies sense actualitzar, però el consell/advertència feia vomitar igual.

diumenge, 1 de novembre del 2009

Els amics que no han mort

No és la primera vegada que parlo de Trànsit al declarianes. S'ha convertit en un tema bastant "de conversa de bar" en els últims anys degut a l'enduriment de les multes als infractors de les normes. Des de la famosa sobretaula etílica del nostre estimat expresident Aznar, han anat augmentant les veus dels que consideren que l'Administració no ha de ser tan paternalista com per dir-nos com i quant hem de conduir.

Sóc radicalment contrari a aquestes veus liberals. Recordo que quan era petit era habitual sentir de gent que moria en accident de cotxe. Sovint et queia lluny ("el germà del Toni del forn" o "la cosina de la mare del meu amic") però en d'altres et tocava de ple. Eren aquells fets que et retornaven els diumenges al vespre, on tot és sempre una mica més apocalíptic,i et recordaven que la vida és més efímera del que un nen de nou anys es pensa, per molt que no sàpiga encara què vol dir la paraula efímera.

Però les estadístiques, un cop més, s'imposen. Avui mor un 60% menys de gent a Espanya per accident de trànsit del que ho feia l'any 1992. La probabilitat que un amic o un germà desaparegui d'un dia per l'altre és ara notablement més baixa del que ho era fa uns anys. M'agrada llegir aquestes dades com les que em confirmen que l'enduriment de la norma m'ha salvat un amic. Tant se val quin, poseu-li el nom que volgueu, funciona igual.

Però l'accident de trànsit no només s'emporta una vida, o més d'una, sinó que destrueix, i no voldria tirar de tòpics, la gent del voltant. Però això, els liberals del "ningú m'ha de dir què haig de fer" probablement no ho sabran mai. Probablement, les normes més rígides també hauran salvat els seus amics i els lliuraran de la impotència, la ràbia i la buidor de la pèrdua sobtada.