Els darrers resultats electoral han posat (encara més) de manifest que l'esquerra catalana i espanyola necessita una reforma profunda si vol tornar a governar. Demà començo una sèrie de deu entrades al blog en les quals intentaré reflexionar en veu alta (o en lletra escrita), sobre quins possibles passos pot serguir l'esquerra a Catalunya per tornar a liderar el país. Són reflexions personals que intenten, modestament, contribuir el debat de la construcció d'una nova esquerra catalana.
Espero els vostres comentaris!
dimarts, 29 de novembre del 2011
dimecres, 16 de novembre del 2011
Per què he votat ICV
Sense cap ànim d'emular a Maruja Torres en el seu article de diumenge a El Pais, m'he decidit a escriure aquesta entrada per explicar el meu vot. El meu pare m'alertava l'altre dia en broma del risc de deixar rastre a internet del que un pensa i fa: "alguna dia et pot passar factura...". Potser té raó...
Vagi per davant que cap dels partits que es presenten em covenÇ, tot i que això no crec que sigui gaire rellevant. Si que ho és, però, la necessitat que veig a votar un partir amb certa capacitat d'influència. Com ja explico en el Pefil d'aquest bloc, la veritable societat democràtica serà aquella que sorgeixi de la interacció entre les institucions i la societat civil. Comprometre's amb aquest ideal comporta ser actiu en el dia a dia i actuar amb compromis, però també estar compromès amb les institucions.
Alguns sectors de l'esquerra sovint han tendit a oblidar la segona part en moments de frustració. Han tendit a expressar la idea que la veritable democràcia és la del dia a dia i no els governs. Però és tan absurd les institucions sense activisme (un vot cada quatre anys), com l'activisme sense institucions. I per què ICV, doncs? Perquè com bé em va dir la Marta, "si després de quatre anys de politiques neoliberals votes el PSOE, què hauran de fer perquè un dia no els votis?".
Ah, i al Senat: Escons en Blanc, on es presenta per senador l'Oriol Hernandez. No hi crec gaire en això de votar gent que boicoteja les institucions però en el cas del Senat pot ser una bona opció per forÇar la renovació (o supressió) d'una vegada per totes de la Cambra Alta.
Vagi per davant que cap dels partits que es presenten em covenÇ, tot i que això no crec que sigui gaire rellevant. Si que ho és, però, la necessitat que veig a votar un partir amb certa capacitat d'influència. Com ja explico en el Pefil d'aquest bloc, la veritable societat democràtica serà aquella que sorgeixi de la interacció entre les institucions i la societat civil. Comprometre's amb aquest ideal comporta ser actiu en el dia a dia i actuar amb compromis, però també estar compromès amb les institucions.
Alguns sectors de l'esquerra sovint han tendit a oblidar la segona part en moments de frustració. Han tendit a expressar la idea que la veritable democràcia és la del dia a dia i no els governs. Però és tan absurd les institucions sense activisme (un vot cada quatre anys), com l'activisme sense institucions. I per què ICV, doncs? Perquè com bé em va dir la Marta, "si després de quatre anys de politiques neoliberals votes el PSOE, què hauran de fer perquè un dia no els votis?".
Ah, i al Senat: Escons en Blanc, on es presenta per senador l'Oriol Hernandez. No hi crec gaire en això de votar gent que boicoteja les institucions però en el cas del Senat pot ser una bona opció per forÇar la renovació (o supressió) d'una vegada per totes de la Cambra Alta.
dissabte, 12 de novembre del 2011
El campament 'indignat' de Saint Paul's es podria mantenir fins a finals d'any
Aquesta setmana La Directa publica una crònica que vaig fer de la manifestació del dissabte passat a Londres. Aquí teniu el text original (no he aconseguit trobar el link amb el text publicat. En qualsevol cas, no canvia gaire).
Oriol Barba (Londres) – Després d’una setmana marcada per la polèmica sobre el possible desallotjament del campament instal•lat davant de la catedral de Saint Paul’s, centenars de manifestants van intentar desafiar, el passat dissabte 5 de novembre, la prohibició de fer arribar fins al Parlament britànic la manifestació convocada a les dues del migdia. Justament el dia en que es commemorava l’intent de fer explotar el Parlament britànic l’any 1605 per part de Guy Fawkes, popularitzat mundialment l’any 2006 amb la pel•lícula “V de Vendetta”, els manifestants van intentar emular a petita escala la marxa anònima, símbol del poder del poble, amb que clou la pel•lícula dirigida per James McTeigh. Alguns d’ells lluïen la màscara de Fawkes, que en els darrers mesos s’ha convertit en un símbol del moviment d’indignació global.
En arribar a Trafalgar Square, un fort cordó de seguretat impedia continuar la marxa per Whitehall en direcció al Parlament Britànic passant per la residència del primer ministre a Downing Street. La manifestació es va aturar pacíficament davant de la policia amb crits de “el carrer és nostre” i “nosaltres som el 99%”. Tot i l’importantíssim desplegament policial per evitar l’accés de la manifestació a la zona de Westminster, alguns manifestants van intentar sortejar els controls a través del St James Park, en un joc de “cuit-i-amagar” que es va allargar fins el vespre.
Al final, la policia va fer pública la detenció d’onze manifestants, deu per manifestació il•legal i un per atemptat contra l‘autoritat. El acampats a Saint Paul’s van denunciar que algunes de les organitzacions convocants havien obtingut el permís per a la marxa i que tot i així se’ls havia denegat l’accés a la zona del Parlament. La policia va al•legar que la marxa no havia estat convocada amb els set dies d’antelació que marca llei, extrem que contradiu el comunicat emès per #OccupyLSX.
Alguns membres de l’organització de la marxa van intentar fer desistir els manifestants un cop es va veure que l’accés a la plaça no seria possible. “Estem aquí per canviar les coses, no perquè ens detinguin”, cridaven membres del cordó de seguretat de la marxa a les portes de l’abadia de Westminster.
Ambient distès a Saint Paul’s
Sota una lleu pluja, els manifestants es van convocar als voltants de la catedral de Saint Paul’s per iniciar la marxa. Tot i que molts dels concentrats eren joves, hi havia també gent gran i famílies senceres que van voler fer sentir la seva veu en contra de la gestió de la crisi per part dels governs i les institucions financeres internacionals. “Vivim aquí a prop i ens ha semblat una bona manera de sortir a fer un volt la tarda del dissabte i a la vegada protestar per una situació injusta”, comentava Daniel, de 44 anys, acompanyat de les seves dues filles Sophie i Isabel.
Una bona part dels concentrats formaven part dels acampats en les més de tres-centes tendes que formen al campament instal•lat als voltants de la catedral de Londres. És el cas de l’Arthur, aturat de 25 anys que dorm en una de les tendes des de fa dues setmanes. “Visc a dues hores i mitja d’aquí i fa uns mesos que em vaig quedar sense feina. Aquest moviment va creixent cada vegada més. És imparable” afirmava abans de començar la marxa. Una altra manifestant, Sophia, comentava: “és la primera vegada que es produeix un moviment de protesta a nivell global. El campament s’ha convertit en un símbol i hem de fer tots els esforços per continuar aquí”.
Una setmana difícil
La setmana ha estat marcada pels constants rumors de desallotjament del campament de Saint Paul’s i per les veus discrepants en el si de l’Església davant la possibilitat que es dugués a terme una intervenció violenta per part de la policia. El campament de Saint Paul’s està instal•lat en una zona adjacent a la catedral, l’ús de la qual l’Església va cedir antigament a la ciutat de Londres tot i que en manté la propietat. En un primer moment, l’Església va iniciar les accions legals conjuntament amb l’ajuntament de Londres per forçar el desmantellament del campament. Els manifestants van fer notar la seva decepció per aquesta decisió en una assemblea que es va celebrar el passat 30 d’octubre, en la qual va participar el bisbe de Londres i el Degà de la Catedral de Saint Paul’s.
Pocs dies abans, l’inici d’accions legals conjuntes amb l’ajuntament havien portat a Giles Fraser, un dels set consellers de l’òrgan directiu de la catedral, a presentar la seva dimissió del càrrec davant del risc que es dugués a terme una intervenció violenta “en nom de l’Església”. La de Fraser no va ser l’única veu discordant en el si de l’autoritat religiosa, fet que va forçar a la retirada de les accions legals conjuntes amb l’ajuntament. Això ha paralitzat el procés de desallotjament i són molts els que pensen que el campament es podria mantenir, com a mínim, fins a finals d’any.
“No és que a l’ajuntament li agradi que estem aquí, però vol evitar com sigui un enfrontament amb l’Església”, comentava l’Arthur. Després de la reobertura de la catedral el passat 30 d’octubre, després que tanqués per primer cop des de la fi de la segona Guerra Mundial arrel de la instal•lació de les tendes durant la manifestació del 15-O, els acampats mantenen reunions amb personal de la catedral per garantir la convivència entre els dos espais. Ara per ara, només el fred, que no ha fet acte de presència a Londres durant aquesta tardor calenta, sembla l’única amenaça per a la continuïtat de les protestes.
dimecres, 9 de novembre del 2011
Debat de fireta
Quan Mariano Rajoy va començar la seva primera intervenció amb cara de solemne i dient: "en primer lugar, quiero rendir homenaje al teniente coronel..." vaig pensar que la cosa pintava malament. Els candidats, amb més aviat poca traça, van intentar convèncer al personal que tenien la clau per superar la desastrosa situació econòmica actual. Com si el problema, fins ara, fós que el Govern no hagués sabut trobar la recepta màgica que ells sí que tenen.
Ni una paraula sobre els processos que han erosionat el poder absolut dels estats. Ni una paraula del poder local i regional, ni una paraula de la societat civil (i mira que el 15-M els hi havia posat fàcil). Però, sobretot (i això és el més greu) ni una paraula seriosa sobre Europa i les institucions internacionals. Ni un projecte ni proposta per incidir en els processos globals que afecten els ciutadans espanyols. Rajoy va ser l'únic que ho va intentar amb un "España debe tener más poder en el Euro" que, sort que no el van sentir des d'Alemanya, perquè encara estarien rient.
Va ser un debat del segle XX, amb estètica, moderador i candidats del segle XX, en ple segle XXI. Un debat que no va aportar solucions als problemes que pateix el país i que, sobretot, no va plantejar cap projecte estratègic per vertebrar-lo. Guanyi qui guanyi, el proper president del Govern serà un home gris que intentarà sortir de la crisi "dando palos de ciego" perquè cap dels dos sap, o més avait fa veure que no sap, com funcionen les dinàmiques que condicionen la situació d'Espanya. Les contradiccions entre un món global i unes estructures polítiques obsoletes tenen molt a veure amb la cara de tontos que se'ns va quedar a tots quan van sortir els crèdits.
Ni una paraula sobre els processos que han erosionat el poder absolut dels estats. Ni una paraula del poder local i regional, ni una paraula de la societat civil (i mira que el 15-M els hi havia posat fàcil). Però, sobretot (i això és el més greu) ni una paraula seriosa sobre Europa i les institucions internacionals. Ni un projecte ni proposta per incidir en els processos globals que afecten els ciutadans espanyols. Rajoy va ser l'únic que ho va intentar amb un "España debe tener más poder en el Euro" que, sort que no el van sentir des d'Alemanya, perquè encara estarien rient.
Va ser un debat del segle XX, amb estètica, moderador i candidats del segle XX, en ple segle XXI. Un debat que no va aportar solucions als problemes que pateix el país i que, sobretot, no va plantejar cap projecte estratègic per vertebrar-lo. Guanyi qui guanyi, el proper president del Govern serà un home gris que intentarà sortir de la crisi "dando palos de ciego" perquè cap dels dos sap, o més avait fa veure que no sap, com funcionen les dinàmiques que condicionen la situació d'Espanya. Les contradiccions entre un món global i unes estructures polítiques obsoletes tenen molt a veure amb la cara de tontos que se'ns va quedar a tots quan van sortir els crèdits.
dimecres, 2 de novembre del 2011
Assumir responsabilitats
Aquest matí la notícia era "la comidilla" als passadissos de la LSE: "el Professor David Held abandona la institutició des de la qual s'ha convertit en un dels referents en la teorització de la Globalització pels seus vincles amb Saïf al-Islam, fill del dictador Mu'ammar al-Gaddafi". El Professor Held és el director del meu màster.
La notícia ens ha agafat per sorpresa i, almenys a mi, m'ha deixat tocat. Us recomano enèrgicament veure l'inici del vídeo de la conferència de Saïf al-Islam a la LSE l'any 2010 i la presentació que en va fer David Held. No pot deixar indiferent a ningú. Perquè aquest vídeo reflecteix el que s'ha fet des d'Occident amb les dictadures del Món Àrab. Es va confiar en educar els fills dels sàtrapes, Bashar al-Assad, Saïf al-Islam Al-Gaddafi, Gamal Mubarak i companyia en el liberalisme occidental, confiant que portarien el canvi al seus països. La jugada s'està demostrant nefasta.
En aquestes setmanes he conicidit poques vegades amb el Professor Held. Crec que és un acadèmic brillant, un bon professor i cau simpàtic de bones a primeres. Ell no és més culpable que Berlusconi, Blair, Sarkozy i companyia. Probablement ho és molt menys. Però en un país seriós com el Regne Unit, les institucions i les persones assumeixen la responsabilitat, inclús en casos en què pot ser que no se'ls pugui imputar directament la culpa de res. I això sovint succeeix més fàcilment en la societat civil que en la política. Però la LSE li va fer el joc a la família Gaddafi. I per tirar endavant considera que aquest és el pas que cal seguir. Un pas que honora la institució i el Professor i que, inevitablement, em fa pensar en com haguéssim reaccionat a casa nostra davant d'un cas similar.
La notícia ens ha agafat per sorpresa i, almenys a mi, m'ha deixat tocat. Us recomano enèrgicament veure l'inici del vídeo de la conferència de Saïf al-Islam a la LSE l'any 2010 i la presentació que en va fer David Held. No pot deixar indiferent a ningú. Perquè aquest vídeo reflecteix el que s'ha fet des d'Occident amb les dictadures del Món Àrab. Es va confiar en educar els fills dels sàtrapes, Bashar al-Assad, Saïf al-Islam Al-Gaddafi, Gamal Mubarak i companyia en el liberalisme occidental, confiant que portarien el canvi al seus països. La jugada s'està demostrant nefasta.
En aquestes setmanes he conicidit poques vegades amb el Professor Held. Crec que és un acadèmic brillant, un bon professor i cau simpàtic de bones a primeres. Ell no és més culpable que Berlusconi, Blair, Sarkozy i companyia. Probablement ho és molt menys. Però en un país seriós com el Regne Unit, les institucions i les persones assumeixen la responsabilitat, inclús en casos en què pot ser que no se'ls pugui imputar directament la culpa de res. I això sovint succeeix més fàcilment en la societat civil que en la política. Però la LSE li va fer el joc a la família Gaddafi. I per tirar endavant considera que aquest és el pas que cal seguir. Un pas que honora la institució i el Professor i que, inevitablement, em fa pensar en com haguéssim reaccionat a casa nostra davant d'un cas similar.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)