De clarianes i bardisses

Reformar l'esquerra catalana (9/10): la universitat

2011-12-24T10:53:00.000-08:00

La universitat es mereix un capítol específic en aquest decàleg d’idees per reformar l’esquerra catalana. La devaluació del nostre sistema d’educació superior està tenint i tindrà un efecte demolidor en l’esdevenir del país. L’esquerra ha de tenir les idees més clares sobre el què, el qui i el com.

La universitat ha esdevingut un tràmit necessari – però no suficient - per a tothom que aspiri a un futur amb una feina mínimament qualificada. El problema, però, és que el nivell d’exigència s’ha devaluat i tendeix a zero. La culpa no es pot donar al sistema d’educació primària i secundària. Qui no arribi al nivell, senzillament suspèn. L’esquerra ha d’apostar per un alt grau d’exigència acadèmica i no anivellar per baix. La situació actual fa que el procés d’aprenentatge s’hagi de continuar en els anys posteriors (màsters, etc.) i que fins els 25 (amb sort) es doni per suposat que un jove no ha de tenir una feina qualificada. Em sembla que no exagero quan dic que un títol universitari en aquest país, avui en dia, no val res. I em sembla un resultat força lamentable, donat la quantitat de recursos públics que s’hi destinen.

Sobre el qui: la universitat s’ha anat engreixant en part per col•locar de professors als llicenciats (que cada vegada són més) en un espècie d’espiral inflacionari. El més fotut és que el mercat de treball exigeix títols com a pre-requisits i això no fa més que engreixar el porc de la titulitis. En altres països, un llicenciat d’una carrera amb més d’un vuit de mitjana, per dir alguna cosa, se’l miren en atenció a l’hora de buscar feina, encara que no sigui del seu camp, perquè se li pressuposa una intel•ligència i una capacitat de treball que seran útils a l’empresa que el contracti. Aquí no importen les competències;, títols, títols i més títols en un carrera sense final cap a la terra promesa. El “qui” té una altra vessant i és la del professorat. Cal fer una neteja important (sobretot d’aquells amb plaça fixa) i tenir en compte mecanismes d’avaluació del professorat severs. La qualitat de la docència universitària al nostre país és molt deficient.

I, per últim, el com. Cal vincular de manera molt més ferma la universitat amb el mercat de treball. Evidentment que cal preservar el coneixement pel coneixement, però aquesta tasca sempre ha estat reservada a una minoria o elit intel•lectual. Utilitzar aquest argument per mantenir centenars d’estudiants estudiant coses que no els serviran per res no té cap sentit i és demagògic. Per posar un exemple: no té sentit que els llicenciats en Història (molts dels quals acabaran fent de professors) no tinguin assignatures que els capacitin per fer-ho a la carrera i hagin de cursar un màster d’un any en acabar. S’han d’integrar les pràctiques en els continguts de les carreres i vincular la recerca amb el món empresarial i polític. I netejar. Sobretot netejar a fons.

Reformar l'esquerra catalana (8/10): espai públic, equipaments i mobilitat

2011-12-22T05:53:00.000-08:00

Com que som un país no gaire gran i amb una ciutat que reuneix la meitat de la població, els temes urbans han de tenir un pes important en el programa de la nova esquerra catalana. L’esquerra ha d’apostar per un espai públic polièdric que permeti diferents usos. Com ja he dit alguna vegada, cal canviar el llenguatge del respecte pel de la tolerància. S’ha de seguir reduint espai al vehicle privat i apostar per un sistema tarifari del transport públic que incentivi els abonaments anuals i mensuals, seguint la línia de la majoria de països d’Europa. Els usuaris ocasionals, inclosos els turistes, han de carregar amb una part important dels costos de transport, essent així una manera de democratitzar els beneficis d’un fenomen del qual tothom en comparteix les càrregues però no els guanys.

Cal treballar per millorar la formació de la policia i no desistir en l’intent de convertir-la en un cos de proximitat. La seguretat pren avui en dia noves formes més complexes i cal abordar aquests problemes de manera integral, conjuntament amb els diferents actors implicats en el territori. Cal introduir l’element social en les polítiques de seguretat i de prevenció, treballant amb les associacions, comerciants i veïns.

Pel que fa als equipaments públics, cal renunciar d’una vegada a la gestió externalitzada dels centres públics. L’esquerra ha de fer passos significatius a l’hora d’apostar per models on les associacions i els veïns tinguin un pes determinant a l’hora de decidir els usos dels equipaments dels seus barris. Els poders públics han de vetllar, això sí, perquè aquests equipaments responguin als interessos de la majoria. Cal, en definitiva, promoure la gestió cívica i ciutadana.

Per últim, l’esquerra ha de posar sobre la taula quin model de ciutats (i pobles) volem construir tenint en compte l’element humà i social, i defugir de solucions tècniques basades en arguments acrítics. El debat sobre el model de ciutat ha d’estar sobre la taula, tenint en compte el factor social i associatiu com un patrimoni a preservar i dinamitzar.

Reformar l'esquerra catalana (7/10): salut

2011-12-18T10:53:00.000-08:00

M’agradaria fer una bona entrada sobre el nou projecte de l’esquerra catalana i la salut però no en sé gaire del tema. Em sembla evident que la política de l’esquerra en aquest camp no es pot limitar a defensar el que tan ha costat d’aconseguir. Normalment, quan es juga a la defensiva s’acaba perdent. En canvi, cal traçar horitzons a mig i llarg termini que possiblement hauran de tenir com a eixos fonamentals la recerca, la millora de la planificació i l’envelliment.

Pel que fa a la recerca, el coneixement en el camp de la medicina queda obsolet cada vegada amb més rapidesa. I no és demagògic dir que això té un impacte directe en la qualitat de l’atenció i en la vida de les persones. Cal apostar de manera decidida per la recerca i pels intercanvis de professionals amb centres de referència per continuar millorant el tractament de les malalties més greus.

En relació a la planificació (o gestió sanitària), és important no perdre la perspectiva global del sistema català de salut. Cal buscar un equilibri entre l’optimització de recursos i la garantia d’atenció a tot el territori. En aquest àmbit, és important fer un esforç per millorar la transparència en la relació del sistema de salut públic i la indústria farmacèutica a tots els nivells. La relació entre els professionals i les companyies sovint té encara punts excessivament opacs. I, sense saber massa bé com, cal seguir empoderant els centres de salut per ser el punt d’atenció sanitària de referència de la ciutadania.

Per últim, l’envelliment de la població constitueix un repte per a la societat que continuarà esdevenint complex en les properes dècades. Cal treballar-lo a diferents nivells. Des del punt de vista assistencial, cal seguir millorant la relació entre les residències de gent gran i els hospitals. Des del punt de vista de les famílies, cal no renunciar a polítiques com la llei de la dependència. Això forma part potser de l’aspecte més important en aquest punt; des del punt de vista de la societat, l’esquerra ha de contribuir al debat sobre com volem envellir i quin paper han de tenir els nostres familiars i amics en aquest procés. Cal que aquests debats sigui el més plurals possibles. L’esquerra, com a moviment d’avantguarda, ha de tenir resposta a com volem que les persones envelleixin en els properes dècades.

(*) Ja sé que el PSC ha acabat el congrés i tota la pesca però em temo que amb el poc aprofundiment que s'ha fet dels temes que afecten a les persones i a la societat, aquestes entrades són avui encara més pertinents que ahir.

Reformar l'esquerra catalana (6/10): educació

2011-12-15T10:05:00.000-08:00

Vagi per davant que hi ha molta gent que es dedica a parlar d’educació amb molt més criteri que jo i que en aquestes entrades intento només traçar quatre pinzellades sobre cada tema. Dit això, en matèria d’educació un partit d’esquerres a Catalunya ha de tenir, almenys, les següents quatre idees ben clares. En primer lloc, acabar amb l’aberració d’eliminar la sisena hora a l’escola pública. És inacceptable que els alumnes a la pública acabin la primària havent fet un curs menys que els de la concertada.

En segon lloc, cal acabar amb el desgavell a l’hora de passar cursos, particularment a l’ESO. No entenc perquè ha de ser un discurs de la dreta dir que “cal recuperar els valors de l’esforç”. Com pot ser que l’esquerra no reivindiqui també aquestes idees? Cal ser més estricte amb els continguts que han d’assolir els alumnes i fer de l’exigència i de la repetició de cursos una cosa més normalitzada. Marcar límits ajudar a la maduració dels nens i creure el contrari és un immens error.

En tercer lloc, cal donar més autonomia als centre públics a l’hora de gestionar els seus recursos. No pot ser que un centre hagi d’omplir paperassa per instal•lar lleixes a les classes. És important que els directors de centre estiguin ben formats i siguin persones amb cert lideratge. Han de tenir més capacitat operativa a l’hora de decidir el dia a dia de les escoles, tant pel que fa a la gestió com al seguiment del personal.

Per últim, cal posar cert ordre a les quotes de les escoles concertades. A part de les sortides i la sisena hora, la quota per “complements” ha d’estar més regulada. No s’hauria de permetre que una escola es blindi d’alumnes sense recursos cobrant quotes altes per conceptes de dubtosa necessitat. Això s’ha de complementar essent flexibles amb les línies que es permeten obrir a les escoles, sense tremolar a l’hora de tancar (o refundar) aquelles que van perdent prestigi i cauen en l’espiral de la immigració.

Reformar l'esquerra catalana (5/10): economia per a les persones

2011-12-14T13:38:00.000-08:00

Normalment quan l’esquerra parlava d’economia solia oblida el petit detall que darrera de tot plegat, cal que es generin llocs de treball perquè la gent pugui materialitzar el seu projecte de vida. El problema és que l’esquerra fa molts anys que no parla d’economia amb un discurs propi. Ha copiat el discurs neoliberal com a veritat absoluta i quan el castell de cartes s’ha enfonsat ens hem trobat en pilotes i sense alternativa.

L’esquerra té una tasca ideològica important en aquest debat. En primer lloc, explicar als ciutadans que el mercat lliure ni existeix ni ha existit mai i que qualsevol decisió en el terreny de l’economia és tan política com la contrària. Regular no és un acte anti-natura envers l’estat natural de les coses que és el lliure mercat. Només amb aquest pas previ, podrem començar a portar el debat cap al terreny de les propostes.

L’esquerra catalana no podrà per si sola reformar un sistema econòmic que és global. Però si que ha de tenir un discurs clar i buscar aliances per construir una alternativa que passi per una major regulació dels mercats (no només els financers). La política econòmica del país ha de venir orientada pel sector públic. Cal identificar sectors competitius i dissenyar estratègies de suport a la investigació allà on s’identifiquin oportunitats que després el sector privat haurà de desenvolupar.

Cal forçar als bancs a donar crèdit als petits empresaris i dissenyar una transició entre la universitat i el mercat de treball oposada a l’actual. Les polítiques d’inserció laboral s’han de revisar des de zero. Quanta gent acaba trobant feina gràcies a les polítiques actives d'ocupació? I mentre escric això... quantes vegades hem sentit aquestes receptes? El problema no és que l’esquerra no sàpiga què cal fer en matèria econòmica. El problema és que no ho fa!

Reformar l'esquerra catalana (4/10): la funció pública

2011-12-10T04:31:00.000-08:00

La dreta sempre ha volgut pintar l’esquerra com a laxa, poc seriosa i incapaç d’aplicar rigor en els temes públics. Cal acabar amb aquesta falsa sensació. I la reforma de la funció pública pot ser una gran oportunitat. Els funcionaris es van inventar perquè els polítics no poguessin col•locar a tot “hijo de vecino” a l’Administració. Però la figura dels interins ha permès que això fos possible i, a la vegada, ha creat una estructura burocràtica que deixa curta la sèrie “Sí, ministre”.

Dit això, ens queden dues opcions: o bé modificar la figura dels interins o bé canviar la carrera funcionarial. Per la meva experiència, els interins – igual que els professors associats a la universitat- són generalment aquells que sostenen la càrrega de treball a l’Administració. També ho fan els polítics, que contràriament al que la gent pensa, no tenen la feina assegurada i tenen incentius per fer-la ben feta. La nova esquerra catalana ha de ser proactiva en aquest debat. I, possiblement, ha de ser radical.

Jo proposo eliminar la figura del funcionari vitalici. No té cap sentit tenir la feina assegurada per tota la vida per fer un examen. Hi ha molta gent que fa doctorats o coses per l’estil – que impliquen una càrrega de feina molt superior a unes oposicions – i després s’ha de buscar la vida. Però el motiu pel qual s’haurien d’eliminar és per l’efecte crida que generen. Són tan desproporcionades les seves condicions de treball en relació al mercat laboral, que els joves del país només volen ser funcionaris. I això no pot ser de cap manera.

El polític generalment no té incentius per “apretar” els funcionaris perquè sap que està de pas i que els altres es queden. Cal donar més autonomia a les unitats de treball i augmentar el control sobre la feina. No es pot seguir al joc a uns sindicats enquistats que cada any, per sistema, demanen més que l’anterior. Quin sentit té que els funcionaris catalans tinguin 70 hores d’assumptes personals (70!!!) i que després quan vagis al metge o a un funeral tothom et digui (“digues que vas al metge, però no t’agafis hores eh, que sinó és com si perdessis vacances!”)?

Possiblement, això hagi de ser diferent en mestres, metges i la policia. Hi ha qui en sap molt més que jo per dir-ho. Però el “funcionari de finestreta” ha de desaparèixer. Els que ja ho són, ens els haurem d’empassar. Però ni una oposició més de tècnics superiors ni de gestió. Contractes indefinits, amb certa protecció extra però sense feina vitalícia. Ho necessitem.

Reformar l'esquerra catalana (3/10): una nova estructura de partit

2011-12-06T03:09:00.000-08:00

Si alguna cosa ha caracteritzat els partits d’esquerra en els darrers anys ha estat el sectarisme i la falta de diàleg obert en el si dels partits. Evidentment, això també es troba – i sovint en major grau – als partits de dretes. Però en els d’esquerres sembla contradir més el seu missatge.

La nova esquerra catalana ha de trencar amb el model de partit actual. Ha de permeabilitzar-se per garantir l’entrada de persones compromeses amb el bé comú i la sortida d’aquells que ja han prestat els seus serveis durant uns anys. Cal potenciar nous mecanismes de democratització del partit. Unes primàries obertes a un electorat d’esquerres prèviament registrat (i a qui potser se li podria demanar algun tipus de compromís, com assistir a una reunió per evitar frau) em semblarien un pas en la bona direcció. Cal que les executives comptin amb persones rellevants de diferents camps de la societat civil per enriquir el debat de les idees per sobre de les estratègies. S’ha de garantir per normativa la renovació de les executives, especialment en casos de derrotes electorals consecutives. S’han de limitar més els mandats o els càrrecs consecutius que es poden exercir. Això, segurament, passa per repensar les vies de sortida: molts politics no tenen on anar després d’anys de cobrar del partit. Cal no tractar-los com a aprofitats sinó pensar estratègies conjuntes per trobar-los sortida.

Els partits han de deixar de ser vistos com a cercles tancats en els quals o bé ets dins o bé ets fora. S’han de gestionar millor les dissensions i les discrepàncies. No pot ser que els que arribin més amunt siguin els més fidels sinó els més vàlids. La nova esquerra catalana ha de tenir un “laboratori d’idees” molt més potent que l’actual (si és que existeix) i teixir ponts amb la universitat i el mercat laboral. Cal que als actes de partit hi hagi menys líders polítics i més experts.

Desconec els mecanismes interns de l’elecció dels partits. Però sé que en moltes agrupacions la llista de delegats a un congrés és sovint tancada i proposada per la direcció...

Reformar l'esquerra catalana (2/10): Un nou projecte europeu

2011-12-03T10:06:00.000-08:00

Cada vegada més temes del nostre dia a dia es decideixen en unes institucions polítiques amb una legitimitat democràtica molt feble. Això ha de deixar ser vist com una qüestió externa o de política exterior. Gran part de la culpa és d’unes institucions dissenyades per tal que puguin fer feina sense haver de fer front a “càrregues democràtiques”. Però una petita part és també culpa d’uns ciutadans que ens inhibim a l’hora de parlar d’Europa. La nova esquerra catalana ha de posar Europa al centre del debat. Ha d’apostar per una unió política més forta. La vella i enquistada relació amb Espanya no trobarà solució amb un estat propi que permeti la lluita d’”igual a igual”. Només serà superada gràcies a una Europa més forta i inclusiva.

El PSC – i el PSOE – han de comprometre’s en la construcció d’una nova socialdemocràcia europea, a través d’un nou congrés que suposi un salt endavant significatiu. L’esquerra ha de construir un nou discurs econòmic alternatiu al neoliberalisme que ha governat l’economia internacional – i la local – durant les darreres tres dècades.

No és necessari detallar aquí les reformes institucionals necessàries. Hi ha molts debats engegats sobre aquest tema i només és qüestió de prestar-hi més atenció. Però és evident que unes llistes úniques europees al Parlament Europeu i una elecció més directa de la Comissió contribuirien a l’objectiu de democratitzar Europa. Una situació ideal seria aquella en que el Consell (els estats) perdessin poder en favor d’institucions comunitàries escollides directament. Malauradament, aquest escenari sembla avui en dia molt llunyà però no per això ha de ser una renúncia d’entrada de la nova esquerra catalana.

A nivell intern, la nova esquerra ha d’apostar per fer present Europa en el dia a dia de la ciutadania. Incloure el coneixement de la Unió Europea com un element fonamental a l’escola i fomentar els intercanvis professionals amb altres països de la Unió. Els ciutadans no poden seguir tenint la sensació que Europa és política exterior. Europa és un nou nivell de govern, com ho són els ajuntaments, la Generalitat o el govern central. I els ciutadans hi han de tenir un pes tan important com en els altres tres.

Reformar l'esquerra catalana (1/10): Identitat catalana

2011-12-01T00:52:00.000-08:00

Un partit d’esquerres no ha de tenir l’eix nacional com a prioritat. Això de “independentista i d’esquerres” sempre m’ha semblat una contradicció in terminis. Si posem la igualtat entre les persones com una prioritat, no podem posar-hi barreres en forma de fronteres. Hi ha qui ha formulat això en temes normatius o ètics. Una ètica cosmopolita, que pressuposa que tothom forma part d’una única comunitat d’éssers humans iguals, no sembla compatible amb les fronteres. L’oposat seria el comunitarisme, o bé considerar que existeixen diverses comunitats, on la igualtat es pressuposa dins de cada una d’elles.

Dit això, una esquerra catalana reformada no pot obviar el context en el que viu. El PSC s’ha mostrat tradicionalment molt incòmode en aquest eix nacional. Les ambigüitats i la falta de límits en les posicions li han fet perdre molta credibilitat. A més, ha caigut de quatre potes en les mesquines tàctiques de la dreta catalana. Sigui com sigui, tota l’esquerra catalana s’ha mostrat d’acord en que Catalunya és una nació. Això, avui en dia, no es discuteix en el si de l’esquerra. I dit, això, una nació ha de poder decidir el seu futur.

Una nova esquerra catalana no pot renunciar a aquest principi si vol tenir alguna opció de governar. Ha quedat més que demostrat que obviar la qüestió identitària no evita que aquesta domini l’agenda. En qualsevol cas, la postura a presentar davant d’una hipotètica consulta ha de ser, en el meu entendre, ben clara. L’esquerra no està per aixecar fronteres sinó per esborrar-ne. Catalunya ha de poder decidir el seu futur però l’esquerra hauria de defensar que aquest futur no passa per un propi estat sinó per una Espanya i una Europa més inclusives i obertes.

El gran repte de l’esquerra catalana és aconseguir donar un tomb al nacionalisme de caire germànic que ens ha dominat. Paradoxalment, va ser Pujol qui va llençar una frase que, en certa manera, s’aproxima al que hauria de ser el leitmotive de la identitat catalana: es català qui viu i treballa a Catalunya. Però aquesta frase s’ha d’actualitzar. Ser català ha de voler dir pertànyer a una comunitat política que garanteix als seus ciutadans poder tirar endavant el seu projecte de vida a nivell personal, social i econòmic. Ser català ha de voler dir estar compromès amb uns valors i un compromís cívic de convivència col•lectiva. Una identitat política que garanteix el desenvolupament individual i la plenitud personal. Ser català, posat en termes carrinclons, hauria de ser el sentiment de pertànyer a una comunitat que et permet cercar la felicitat personal. L’esquerra ha de jugar un paper actiu en la formulació d’aquesta identitat.

Reformar l'esquerra catalana (0/10)

2011-11-29T12:11:00.000-08:00

Els darrers resultats electoral han posat (encara més) de manifest que l'esquerra catalana i espanyola necessita una reforma profunda si vol tornar a governar. Demà començo una sèrie de deu entrades al blog en les quals intentaré reflexionar en veu alta (o en lletra escrita), sobre quins possibles passos pot serguir l'esquerra a Catalunya per tornar a liderar el país. Són reflexions personals que intenten, modestament, contribuir el debat de la construcció d'una nova esquerra catalana.

Espero els vostres comentaris!

Per què he votat ICV

2011-11-16T02:30:00.000-08:00

Sense cap ànim d'emular a Maruja Torres en el seu article de diumenge a El Pais, m'he decidit a escriure aquesta entrada per explicar el meu vot. El meu pare m'alertava l'altre dia en broma del risc de deixar rastre a internet del que un pensa i fa: "alguna dia et pot passar factura...". Potser té raó...

Vagi per davant que cap dels partits que es presenten em covenÇ, tot i que això no crec que sigui gaire rellevant. Si que ho és, però, la necessitat que veig a votar un partir amb certa capacitat d'influència. Com ja explico en el Pefil d'aquest bloc, la veritable societat democràtica serà aquella que sorgeixi de la interacció entre les institucions i la societat civil. Comprometre's amb aquest ideal comporta ser actiu en el dia a dia i actuar amb compromis, però també estar compromès amb les institucions.

Alguns sectors de l'esquerra sovint han tendit a oblidar la segona part en moments de frustració. Han tendit a expressar la idea que la veritable democràcia és la del dia a dia i no els governs. Però és tan absurd les institucions sense activisme (un vot cada quatre anys), com l'activisme sense institucions. I per què ICV, doncs? Perquè com bé em va dir la Marta, "si després de quatre anys de politiques neoliberals votes el PSOE, què hauran de fer perquè un dia no els votis?".

Ah, i al Senat: Escons en Blanc, on es presenta per senador l'Oriol Hernandez. No hi crec gaire en això de votar gent que boicoteja les institucions però en el cas del Senat pot ser una bona opció per forÇar la renovació (o supressió) d'una vegada per totes de la Cambra Alta.

El campament 'indignat' de Saint Paul's es podria mantenir fins a finals d'any

2011-11-12T03:35:00.000-08:00

Aquesta setmana La Directa publica una crònica que vaig fer de la manifestació del dissabte passat a Londres. Aquí teniu el text original (no he aconseguit trobar el link amb el text publicat. En qualsevol cas, no canvia gaire).

Oriol Barba (Londres) – Després d’una setmana marcada per la polèmica sobre el possible desallotjament del campament instal•lat davant de la catedral de Saint Paul’s, centenars de manifestants van intentar desafiar, el passat dissabte 5 de novembre, la prohibició de fer arribar fins al Parlament britànic la manifestació convocada a les dues del migdia. Justament el dia en que es commemorava l’intent de fer explotar el Parlament britànic l’any 1605 per part de Guy Fawkes, popularitzat mundialment l’any 2006 amb la pel•lícula “V de Vendetta”, els manifestants van intentar emular a petita escala la marxa anònima, símbol del poder del poble, amb que clou la pel•lícula dirigida per James McTeigh. Alguns d’ells lluïen la màscara de Fawkes, que en els darrers mesos s’ha convertit en un símbol del moviment d’indignació global.

En arribar a Trafalgar Square, un fort cordó de seguretat impedia continuar la marxa per Whitehall en direcció al Parlament Britànic passant per la residència del primer ministre a Downing Street. La manifestació es va aturar pacíficament davant de la policia amb crits de “el carrer és nostre” i “nosaltres som el 99%”. Tot i l’importantíssim desplegament policial per evitar l’accés de la manifestació a la zona de Westminster, alguns manifestants van intentar sortejar els controls a través del St James Park, en un joc de “cuit-i-amagar” que es va allargar fins el vespre.

Al final, la policia va fer pública la detenció d’onze manifestants, deu per manifestació il•legal i un per atemptat contra l‘autoritat. El acampats a Saint Paul’s van denunciar que algunes de les organitzacions convocants havien obtingut el permís per a la marxa i que tot i així se’ls havia denegat l’accés a la zona del Parlament. La policia va al•legar que la marxa no havia estat convocada amb els set dies d’antelació que marca llei, extrem que contradiu el comunicat emès per #OccupyLSX.

Alguns membres de l’organització de la marxa van intentar fer desistir els manifestants un cop es va veure que l’accés a la plaça no seria possible. “Estem aquí per canviar les coses, no perquè ens detinguin”, cridaven membres del cordó de seguretat de la marxa a les portes de l’abadia de Westminster.

Ambient distès a Saint Paul’s

Sota una lleu pluja, els manifestants es van convocar als voltants de la catedral de Saint Paul’s per iniciar la marxa. Tot i que molts dels concentrats eren joves, hi havia també gent gran i famílies senceres que van voler fer sentir la seva veu en contra de la gestió de la crisi per part dels governs i les institucions financeres internacionals. “Vivim aquí a prop i ens ha semblat una bona manera de sortir a fer un volt la tarda del dissabte i a la vegada protestar per una situació injusta”, comentava Daniel, de 44 anys, acompanyat de les seves dues filles Sophie i Isabel.

Una bona part dels concentrats formaven part dels acampats en les més de tres-centes tendes que formen al campament instal•lat als voltants de la catedral de Londres. És el cas de l’Arthur, aturat de 25 anys que dorm en una de les tendes des de fa dues setmanes. “Visc a dues hores i mitja d’aquí i fa uns mesos que em vaig quedar sense feina. Aquest moviment va creixent cada vegada més. És imparable” afirmava abans de començar la marxa. Una altra manifestant, Sophia, comentava: “és la primera vegada que es produeix un moviment de protesta a nivell global. El campament s’ha convertit en un símbol i hem de fer tots els esforços per continuar aquí”.

Una setmana difícil

La setmana ha estat marcada pels constants rumors de desallotjament del campament de Saint Paul’s i per les veus discrepants en el si de l’Església davant la possibilitat que es dugués a terme una intervenció violenta per part de la policia. El campament de Saint Paul’s està instal•lat en una zona adjacent a la catedral, l’ús de la qual l’Església va cedir antigament a la ciutat de Londres tot i que en manté la propietat. En un primer moment, l’Església va iniciar les accions legals conjuntament amb l’ajuntament de Londres per forçar el desmantellament del campament. Els manifestants van fer notar la seva decepció per aquesta decisió en una assemblea que es va celebrar el passat 30 d’octubre, en la qual va participar el bisbe de Londres i el Degà de la Catedral de Saint Paul’s.

Pocs dies abans, l’inici d’accions legals conjuntes amb l’ajuntament havien portat a Giles Fraser, un dels set consellers de l’òrgan directiu de la catedral, a presentar la seva dimissió del càrrec davant del risc que es dugués a terme una intervenció violenta “en nom de l’Església”. La de Fraser no va ser l’única veu discordant en el si de l’autoritat religiosa, fet que va forçar a la retirada de les accions legals conjuntes amb l’ajuntament. Això ha paralitzat el procés de desallotjament i són molts els que pensen que el campament es podria mantenir, com a mínim, fins a finals d’any.

“No és que a l’ajuntament li agradi que estem aquí, però vol evitar com sigui un enfrontament amb l’Església”, comentava l’Arthur. Després de la reobertura de la catedral el passat 30 d’octubre, després que tanqués per primer cop des de la fi de la segona Guerra Mundial arrel de la instal•lació de les tendes durant la manifestació del 15-O, els acampats mantenen reunions amb personal de la catedral per garantir la convivència entre els dos espais. Ara per ara, només el fred, que no ha fet acte de presència a Londres durant aquesta tardor calenta, sembla l’única amenaça per a la continuïtat de les protestes.

Debat de fireta

2011-11-09T01:21:00.000-08:00

Quan Mariano Rajoy va començar la seva primera intervenció amb cara de solemne i dient: "en primer lugar, quiero rendir homenaje al teniente coronel..." vaig pensar que la cosa pintava malament. Els candidats, amb més aviat poca traça, van intentar convèncer al personal que tenien la clau per superar la desastrosa situació econòmica actual. Com si el problema, fins ara, fós que el Govern no hagués sabut trobar la recepta màgica que ells sí que tenen.

Ni una paraula sobre els processos que han erosionat el poder absolut dels estats. Ni una paraula del poder local i regional, ni una paraula de la societat civil (i mira que el 15-M els hi havia posat fàcil). Però, sobretot (i això és el més greu) ni una paraula seriosa sobre Europa i les institucions internacionals. Ni un projecte ni proposta per incidir en els processos globals que afecten els ciutadans espanyols. Rajoy va ser l'únic que ho va intentar amb un "España debe tener más poder en el Euro" que, sort que no el van sentir des d'Alemanya, perquè encara estarien rient.

Va ser un debat del segle XX, amb estètica, moderador i candidats del segle XX, en ple segle XXI. Un debat que no va aportar solucions als problemes que pateix el país i que, sobretot, no va plantejar cap projecte estratègic per vertebrar-lo. Guanyi qui guanyi, el proper president del Govern serà un home gris que intentarà sortir de la crisi "dando palos de ciego" perquè cap dels dos sap, o més avait fa veure que no sap, com funcionen les dinàmiques que condicionen la situació d'Espanya. Les contradiccions entre un món global i unes estructures polítiques obsoletes tenen molt a veure amb la cara de tontos que se'ns va quedar a tots quan van sortir els crèdits.

Assumir responsabilitats

2011-11-02T07:59:00.000-07:00

Aquest matí la notícia era "la comidilla" als passadissos de la LSE: "el Professor David Held abandona la institutició des de la qual s'ha convertit en un dels referents en la teorització de la Globalització pels seus vincles amb Saïf al-Islam, fill del dictador Mu'ammar al-Gaddafi". El Professor Held és el director del meu màster.

La notícia ens ha agafat per sorpresa i, almenys a mi, m'ha deixat tocat. Us recomano enèrgicament veure l'inici del vídeo de la conferència de Saïf al-Islam a la LSE l'any 2010 i la presentació que en va fer David Held. No pot deixar indiferent a ningú. Perquè aquest vídeo reflecteix el que s'ha fet des d'Occident amb les dictadures del Món Àrab. Es va confiar en educar els fills dels sàtrapes, Bashar al-Assad, Saïf al-Islam Al-Gaddafi, Gamal Mubarak i companyia en el liberalisme occidental, confiant que portarien el canvi al seus països. La jugada s'està demostrant nefasta.

En aquestes setmanes he conicidit poques vegades amb el Professor Held. Crec que és un acadèmic brillant, un bon professor i cau simpàtic de bones a primeres. Ell no és més culpable que Berlusconi, Blair, Sarkozy i companyia. Probablement ho és molt menys. Però en un país seriós com el Regne Unit, les institucions i les persones assumeixen la responsabilitat, inclús en casos en què pot ser que no se'ls pugui imputar directament la culpa de res. I això sovint succeeix més fàcilment en la societat civil que en la política. Però la LSE li va fer el joc a la família Gaddafi. I per tirar endavant considera que aquest és el pas que cal seguir. Un pas que honora la institució i el Professor i que, inevitablement, em fa pensar en com haguéssim reaccionat a casa nostra davant d'un cas similar.

Preguntes incòmodes

2011-10-30T09:25:00.000-07:00

Des que sóc a Londres, tres vegades m'han fet aquesta pregunta: "escolta, si estiguéssim a Barcelona i et parlés en castellà, t'enfadaries?". Han quedat enrere els temps de "no, look, I'm Spanish but I'm Catalan, you know, from the north east of Spain, we have a different language and so on...".

Catalunya ja no és una desconeguda a Europa. La gent en coneix més o menys la realitat (sense entrar en massa detalls) i una gran part hi ha estat i l'ha visitada. Tot i així, no se n'han endut la imatge que nosaltres pensem. Sí de la ciutat però no de la seva gent. Què pensem nosaltres quan ens parlen de Grècia o de Portugal? Exactament el mateix que els anglesos pensen quan els parlen de casa nostra. "It's a wonderful city" i poca cosa més.

Com que em conec a la Caverna independentista (a qui ja he anomenat alguna vegada "La lateral matonera"), algú em sortirà amb l'argument que no som nosaltres els que projectem aquesta imatge d'intolerants amb la llengua, que això és culpa de Madrid i no sé quantes coses més. Però cal anar en compte. Una part important del nostre futur es juga a fora. Allà on ens veuen com un país amb sol i un 22% d'atur i on "ens enfadem per parlar en castellà". Un perla, vaja.

Els càntics al Camp Nou

2011-10-26T13:24:00.000-07:00

Tesis doctorals més estúpides s'escriuen que aquesta que avui proposo: l'estudi dels càntics al Camp Nou com a reflex dels canvis en la societat catalana. El tema va sortir el passat dissabte amb el Pere, quan el públic es va posar a cantar el relativament nou "I si tots animem guanyarem!". Això ens va portar a parlar sobre com havien canviat els càntics al Camp Nou des que érem petits.

D'entrada s'observa una clara catalanització dels crits d'ànim. Enrere han quedat les apel·lacions a la cultura espanyola, com el brutal càntic "Canta y no llores", quan un jugador rival quedava estès a terra, o l'ús de frases fetes del castellà com el tradicional "Manos arriba, esto es un atraco", en cas de flagrant error arbitral.

El mític Puyal denunciava un dia la facilitat amb la que avui en dia es crida els noms dels jugadors. I és que fa vint anys, un jugador havia de fer un partit excepcional perquè la graderia coregés el seu nom. Això avui en dia no succeeix, i n'hi ha prou amb un toc de qualitat perquè la graderia es rendeixi. Un sociòleg barat podria parlar de la tendència a idolatrar en excés de la nostra societat.

Darrerament s'ha tendit a banalitzar alguns crits històrics. És el cas del Oé, oé (no confondre amb aquest), que només s'utilitzava en grans ocasions com la celebració d'un títol. El "por qué, por qué" es va fer servir de manera una mica reiterativa i va perdre el caràcter original "d'exclusivitat".

Un dels rituals que posen la pell de gallina al Camp Nou (i que per sort ni s'ha perdut ni s'ha utilitzat de manera abusiva) és l'ús del mocador per celebrar gols antològics. Extranyament, això succeeix molt de tant en tant (potser un cop cada quatre o cinc temporades) però és un moment memorable. La darrera vegada que ho vaig viure va ser arrel d'aquest excepcional golàs.

Per últim, destaca com avui en dia es redueixen els insults respecte el rival. Als porters ja no se'ls crida el mític "eeeeeeeh, cabrón" en servir de porta. També s'han perdut altres insults com el que li cridaven a Michel arrel d'aquesta acció. Us en recordeu?

Perdre a la francesa

2011-09-26T09:12:00.001-07:00

Ho han tornat a fer. Fa unes setmanes la selecció francesa de bàsquet es va deixar guanyar el darrer partit de la frase de grups del Mundial contra Espanya perquè d'aquesta manera aconseguia evitar a la selecció amfitriona, Lituània, en un hipotètic enfrontament de semifinals. Era una especulació en tota regla, com es va acabar demostrant, ja que Lituània va caure als quarts contra Macedònia, que va acabar sent el rival de França a les semifinals. Tot i aquesta maniobra, la selecció gala no va aconseguir el títol ja que Espanya la va apallissar, de nou, a la gran final.

Dissabte passat, la selecció francesa de rugby va tenir un comportament similar. Sense que fos tan descarat com en el cas anterior, els francesos van oposar molt poca resistència contra els amfitrions All Blacks (37-17) per tal de caure a la part "europea" del quadre del Mundial i evitar qualsevol dels temuts rivals de l'hemisferi sud fins la final.

No cal dir que aquests comportaments especuladors van radicalment en contra de l'esperit de l'esport i de la competició. Més que això, denoten debilitat per part d'un equip que no confia prou en si mateix per endur-se el títol, sigui quin sigui el seu rival. Tan de bo la selecció francesa de rugby tingui la mateixa sort que la de bàsquet. Però dit això, per què no batejar aquesta pràctica en honor del país que més l'està practicant? Si tant orgullosos n'estan, a partir d'ara proposo referir-se al fet de perdre a propòsit per tenir un enforntament més fàcil com "perdre a la francesa".

The Cooperative Bank i Qatar Foundation

2011-09-24T02:33:00.000-07:00

Avui els socis compromisaris del Barça decidiran si revoquen o no la decisió de la Junta sobre el patrocini de la Qatar Foundation, mig fundació mig fons d'inversió d'un país que gariebé ningú coneix bé però del que tothom en parla. No conèixer-lo bé no sembla del tot necessari per concloure que no deu ser precisament el paradigma de la democràcia i la llibertat.

Dit això: realment és vàlid l'argument que no hem de tenir cap relació amb països o empreses que no tenen uns valors ètics "suficients"? Sincerament no m'ho sembla, tenint com tenim els diners al Banco Santander, utilitzant combustible de Repsol o anant de vacances (i deixant riquesa) al Marroc. Alguns em rebatran l'argument dient que el Barça representa uns valors. I tindran part de raó, però només part ja que la mandanga aquesta del Barça i els valors no deixa de ser una bona estratègia de marketing que ven i que ens fa ser orgullosos del que tenim, fins a un punt una mica excessius i superb.

Tot això m'ha fet pensar en que l'altre dia ens vam obrir un compte a The Cooperative Bank, una banca ètica ben implantada a la Gran Bretanya. Ens van donar un folletó on explicaven la seva política d'inversions ètiques. D'una banda, no accepten finançar determinats projectes que no encaixin amb els seus valors. Però tenen tota una línia de treball amb empreses "no ètiques" amb la qual persegueixen intentar canviar els seus comportaments. Ja hi tornem a ser, vaig pensar. L'etern debat de si deixar de banda el que no ens agrada o tractar-hi per contribuir a que canvïi. Els líders europeus han sortir ben escaldats d'aquest debat després de la primaversa àrab. Però agafar-se-la amb paper de fumar amb el tema de la Qatar Foundation pot deixar al descobert que les nostres vides sovint són més contradictòries del que voldríem.

Intentar ordenar el debat sobre la immersió

2011-09-18T10:11:00.000-07:00

Ja fa dies que el debat de la immersió lingüística ens té segrestats d'altres qüestions igualment importants, en aquest clàssic espiral catastrofista que els governs de CiU saben manejar a la perfecció. Es tracta, però, d'un tema ben important i aquest bloc s'apunta al carro, tard com sempre, d'intentar deixar la "brotxa gorda" i afilar una mica sobre el tema.

Els contraris a la immersió solen utilitzar dos arguments que barregen de manera més aviat potinera. D'una banda la "llibertat dels pares per escollir la llengua amb que eduquen els seus fills". I de l'altra, una suposada solució màgica que passa per l'educació trilingüe (català, castellà i anglès). Aquestes solucions són mútuament excloents ja que una contempla la segregació per idioma, l'existència de diversos models d'escolarització, i l'altra planteja un únic model mixt. Seria interessant preguntar als contraris al model actual quina de les dues opcions defensen. La primera sembla més aviat una barbaritat ja que discriminar per idioma seria anar contra els drets més bàsics de la infància. Segurament, aquest és l'argument que més comparteixen els partidaris de la immersió: que no es separi als nens per vies segons la llengua en que estudien. Si la majoria dels partidaris de la immersió busquessin de debò un debat serè i seriós, el primer que haurien de fer és posar entre l'espasa i la paret als detractors: voleu segregació per idioma o no?

Si es portés al debat cap aquí i s’optés pel model de via única, que em sembla que és el que garanteix millor la cohesió social i el que gaudeix d’un consens més ampli, podríem obrir la caixa dels trons de si el que cal és un model bilingüe, trilingüe o en urdú. Aïllar les posicions segregacionistes hauria de ser la prioritat. I això, de passada, suposaria un atac directe al falaç argument de la llibertat. En un model trilíngüe on es decidís que les matemàtiques, per posar un exemple, es fessin en català, els pares tampoc escollirien la llengua en què s’educa els seus fills. Com tampoc escullen si paguen impostos o no, si poden posar la música a tot drap a les sis del matí o si condueixen borratxos amb els fills asseguts a la cadireta.

En qualsevol cas, no em sembla negatiu, un cop descartada la via aïllacionista, tenir un debat serè sobre el model educatiu en sentit ampli, incloent-li la llengua. Una societat que es qüestiona a si mateixa és una societat madura que busca avançar. I sospito que en aquest debat, els partidaris de la immersió tindrien més a guanyar que a perdre.

Ara bé, ven molt més la confrontació, la idea de l’ocupació estrangera, l’#adeuaespanya i tota la pesca. Però ni du enlloc ni resol problemes.

Mites i realitats de la circumscripció única

2011-07-26T06:47:00.000-07:00

El delirant article d'avui d'Enric Juliana m'impedeix marxar de vacances blocaires. A part de vincular la proposta de circumscripció única al moviment 15-M (quines ganes que té de saber "qui són" i "què proposen" per poder-los atacar), construeix un argument esotèric sobre Felip V i el 15-M que m'ha deixat al·lucinat.

Com ja demostren moltes pàgines a internet i com queda clar en el següent enllaç, una cricumscripció única donaria uns resultats que afavoririen a ICV, ERC i CiU respecte els resultats actuals i que perjudicarien a PP i PSC-PSOE (especialment a aquests últims ja que no els seria possible presentar una llista diferent a la del PSOE). Això, eliminant el llindar del 3%.

No vull començar aquí una discussió sobre la reforma de la llei electoral ja que ja hi ha moltes iniciatives que estan duent a terme (i en alguns casos molt seriosament) aquest procés. A més, sembla bastant evident que la reforma política que cal promoure no es limita a un canvi en la llei o la fórmula sinó que afecta el sistema polític en sentit ampli.

En qualsevol cas, aquesta voluntat de criticar el 15-M com un moviment centralista i espanyolista, que ja denunciava fa uns dies al bloc, demostra un cert nerviosisme entre aquells que fa anys que tot ho veuen amb el maniqueu argument de "això afavoreix Catalunya o la perjudica". Un argument que considera que el propietari de Condis i l'aturat de Santa Coloma tenen més a veure que el primer amb el Botín i el segon amb l'aturat de Vallecas pel fet de ser catalans. Un argument que en Duran va defensar amb vehemència en el seu discurs de la setmana passada.

El vot als barris

2011-07-25T07:26:00.000-07:00

Entre els canvis que ha suposat l'alternança política a l'Ajuntament de Barcelona, ahir es va saber que s'ha començat a multar els ciutadans que practiquen el nudisme a la Platja de Sant Sebastià. Un fet anecdòtic, si voleu, però significatiu que el color del partit governant afecta un seguit de petites coses de la nostra vida diària.

Això m'ha fet recordar la reflexió de Joan Subirats en la seva xerrada del passat 14 de juliol a l'Assemblea de Sarrià-Sant Gervasi sobre les diferències de participació entre diferents barris d'una mateixa ciutat. Podeu consultar aquí aquestes diferències pels casos de Barcelona i Badalona. En el cas de Badalona, sorprèn veure com barris com Sant Roc o Artigues presenten una participació més de vint punts inferior que la registrada al Centre o a Casagemes. A Barcelona, la participació a Pedralbes o a Tres Torres és més de trenta punts superior a la de Baró de Viver o Trinitat Nova.

Que aquells barris on hi viu població en una situació de més necessitat i precarietat siguin aquells on menys es participa potser no és del tot una sorpresa però sí que hauria de fer-nos reflexionar sobre el funcionament del nostre sistema polític. És important promoure els mecanismes de participació per insistir als més afectats per la situació de crisi actual que la seva participació o abstenció té conseqüències directes sobre una multitud de petits aspectes de la seva vida. I no ho dic perquè "així guanyarien les esquerres". Ho dic perquè això suposa una amenaça seriosa per la cohesió de les nostres societats.

I ara un repte: Per què no iniciar una campanya seriosa de promoció del vot des de les assemblees de barri?

En podem seguir parlant en aquesta "tardor calenta" que es preveu a partir del setembre.

Bon estiu!

Autodeterminació i 15-M

2011-07-02T03:04:00.000-07:00

Un sector del país, els que no van al lavabo si no els asseguren que això serà un pas cap a la independència, ha mostrat recel contra el moviment del 15-M arran de la controvèrsia que es va generar en la declaració de mínims sobre la inclusió o no del dret a l'autodeterminació. El seu argument falaç, que entre d'altres ha expressat Salvador Cardús en aquest article diu: "Tanta "democràcia real, ara!" i quan parlem d'autodeterminació us la passeu per l'entrecuix?"

M'ha estranyat aquesta sorpresa dels anomenats independentistes en sentir-se ignorats pel 15-M. Existeix certa contradicció objectiva en demanar una major igualtat i defensar a l'hora l'aixecament de fronteres que exalten la diferència. Molts diran que no són fronteres arbitràries, i segurament tindran raó, però iterant el procés fins l'infinit, el resultat d'un món de micro-estats no m'acaba de convèncer. I tampoc acabo de trobar raons sòlides per oposar-se, una vegada Catalunya sigui rica i plena, a les demandes d'independència de, posem per cas, la província de Palència.

En molts països l'independentisme, entès com la voluntat d'una part de separar-se del tot, sol estar vinculat a la dreta. Fins ara, aquesta contradicció de "igualtat però només pels meus" de l'esquerra independentista catalana no s'havia posat de manifest massa sovint. Celebro que el 15-M hagi provocat aquesta petita sacsejada.

I dit això, ja podeu tornar a comprar l'ARA, que diumenge regalen el TimeOut!

La delgada línea roja

2011-06-16T07:56:00.000-07:00

Segon intent d'escriure una entrada sobre els esdeveniments d'ahir. Tornant del Parlament ho vaig provar però no me'n vaig sortir. A veure si 24 hores després ho aconsegueixo.

1) Les agressions, coaccions i insults als parlamentaris no són tolerables des de cap punt de vista. Dit això, un moviment sense consignes ni lideratges clars, cosa que li impedeix avançar ràpidament en el capítol de les propostes, no pot ser criminalitzat per l'acció d'una minoria.

2) La convocatòria de protesta era un bloqueig pacífic. I en aquest sintagma és tan important el nom com l'adjectiu. Es tractava d'un acte de desobediència civil, amb l'objectiu últim de fer notar el malestar i la disconformitat per l'aprovació dels pressupostos que, sigui dit de passada, suposen un trencament del programa electoral del partit que governa. En aquest sentit, l'actitud a mantenir era pacífica encara que es prenguessin les mesures, com lògicament va passar, perquè el ple es pogués dur a terme.

3) El moviment ha de fer autocrítica després del que va succeir ahir. Cal prendre nota que alguns intentaran utilitzar-lo per fer la seva i cal ser més intel·ligents en el futur per preveure que coses com les d'ahir poden passar quan les línies són tan fines.

4) Em sembla absolutament intolerable l'editorial de La Vanguardia d'avui apuntant (cito) "Los que han alimentado esta actitud fanática desde aulas y medios también deberían asumir sus responsabilidades en este desvarío violento". La persecució d'idees en la nostra societat em sembla pròpia dels mateixos règims als que ens referíem ahir per descriure el que va passar al Parlament.

5) Els motius d'indignació continuen igual de vigents que abans d'ahir. Es tracta d'un moviment que ha de tenir com a prioritat sensibilitzar la gent que no podem seguir així i que està a les nostres mans canviar-ho. Aquest no és el menys dolent dels sistemes i està clar que les institucions i els mecanismes que tenim no són suficients per millorar-lo.

"Jo només complia ordres"

2011-06-08T02:41:00.001-07:00

Ahir vaig coincidir amb un grup de metges de diferents centres públics de Barcelona i m'explicaven com es vivien les retallades des de dins. Una d'elles, amb més de trenta anys d'experiència, va dir: "a mi em recorda aquells metges de l'Alemanya nazi que feien aquelles barbaritats i que després deien que només complien ordres". Es tracta de la típica frase que es pot dir en una conversa informal sense que això impliqui comparacions estrictes, però em va impactar.

El projecte de la nova llei òmnibus pretén que es necessitin sis mesos d'empadronament per tenir accés a la sanitat pública amb l'excusa d'evitar el turisme sanitari. Matar mosquits a canonades, vaja. Una de les metges d'ahir ja parlava d'objecció de consciència i posava per exemple el següent cas: "recordo quan va morir un pacient a la porta d'un hospital i es va dir que els metges no podien sortir del centre. Què vol dir NO PODIEN? Que potser estaven lligats a la paret?".

La conversa ens va portar a parlar del cas de l'Hospital de l'Esperança. Explicaven que fa uns dos mesos que no hi arriben ambulàncies. Sembla que d'aquí poc diran que tanquen les urgències perquè no es fan servir. A més, s'han tancat la meitat dels llits i es planteja de llogar els equipaments buits a clíniques privades, que s'aprofitarien de la inversió pública per treure beneficis privats.

Per últim, va prendre la paraula una doctora del Vall d'Hebrón. Ens va explicar que en l'anterior legislatura, en un període de grip on les urgències estaven col·lapsades, es va anunciar la visita de la consellera pel dia següent. Després de quatre nits amb pacients pels passadissos, els metges no donaven crèdit: no va arribar cap ambulància en tota la nit. L'endemà, la consellera va fer la visita amb unes urgències modèliques. Algú havia donat l'ordre de no enviar-hi pacients aquella nit perquè la visita fos plàcida.

Segurament ho va fer algú que només complia ordres.

Propostes concretes: reforma del Reglament del Parlament

2011-05-28T08:20:00.000-07:00

El bloc s’apunta al gran repte de les acampades: fer propostes concretes. Aniré tractant temes diversos sense massa ordre ni periodicitat per contribuir al debat.

Avui: els privilegis dels parlamentaris. Aquest ha estat un dels temes que han aparegut en les assemblees. Al meu entendre, no es tracta tant d’una qüestió d’estalvi econòmic sinó més aviat simbòlica i de donar exemple. Aquí van les meves propostes a partir de l'actual Reglament del Parlament de Catalunya:

Reestructuració salarial: Es tracta d'un tema delicat. Sóc partidari que els polítics tinguin sous generosos, tant per la seva dedicació com perquè, si no fos així, molta gent competent preferiria anar a l'empresa privada i es perdria capital intel·lectual en el sector públic. Tot i això, al meu entendre calen reformes de l'actual estructura salarial dels diputats.

- Augment de la quantitat fixa i eliminació dels components variables (càrrecs a les comissions, dietes i transport, a excepció dels presidents dels grups parlamentaris i d'aquells que viuen a més de 100 Km de Barcelona). Això desincentivaria la creació massiva de comissions, que es converteixen a la pràctica en una manera de "col·locar gent" i augmentar-los el sou.

- Incompatibilitat de sou per aquells que exerceixin altres càrrecs polítics, també de les parts variables i no només de les fixes com es fa ara. (veure article 8.4).

- Que la part del salari que els diputats entreguen al partit polític sigui pública i descomptada directament del sou pel Parlament.

Prohibició d'aplaudiments i intervencions sense micròfon: Compliment estricte del que ja estableixen els articles 74.1, 74.4 i 185. Limitació d'aplaudiments a les sessions d'investidura i constitució de la Mesa.

Control de les hores de treball:
- Publicació de les taxes d'absentisme dels parlamentaris a les comissions i al Ple i compliment de les sancions previstes a l'article 189.

- Instal·lació d'un "fitxòmetre" per controlar les hores de treball. Com ja succeeix a l'Administració de la Generalitat, les hores de treball fora del Parlament s'haurien de justificar mitjançançant un sistema equivalent al de la resta de treballadors públics.

Incompatibilitat entre ser membre del Govern i parlamentari: Fer incompatible la condició de membre del Govern i de Parlamentari. Això evitaria que la duplicitat en les retribucions no fossin decisió de la persona i permetrien separar millor la tasca de govern de la tasca de partit.

Millorar els mecanismes de relació entre la ciutadania i el Parlament:
- Donar a conèixer el dret a Petició individual i col·lectiva i el seu procediment (article 60).

- La ciutadania ha de poder promoure debats específics sobre l'acció política i de govern (art. 134) a partir d'un nombre determinat de signatures.

- La ciutadania ha de poder presentar interpelacions i preguntes al govern a partir d'un nombre determinat de signatures. (interpelacions, article 138. Preguntes, article 141).

- Promoure un ple anual sobre un tema escollit per la ciutadania a través d'un procediment participatiu.

Eliminació dels títols tal i com s’ha fet a Espanya: Que tant el President de la Generalitat, com el President del Parlament així com els diputats perdin la seva condició de (Molt Honorable, Il·lustre, etc.). Això ja existeix a la resta d'Espanya mitjançant un Codi de Bon Govern aprovat per Decret de l'any 2005.

Evidentment, es tracta d'un tema complex que requereix un coneixement del funcionament del Parlament i del seu Reglament superior al meu. Tot i així, la pertinença d'introduir-hi canvis em sembla totalment en la línia dels moviments de protesta actuals.

La difícil tasca de canviar el món

2011-05-26T04:01:00.000-07:00

Després d'una setmana d'indiferència i una de certa activitat, em sembla pertinent apuntar quatre idees arrel de l'#acampadabcn de la Plaça de Catalunya i, sobretot, de les actituds i reaccions que provoca.

En primer lloc, em sembla força objectiu que el sistema en el qual vivim és imperfecte i que es pot millorar i per tant, en front d'un discurs de "el fi de la Història" que apunta que la democràcia és el millor dels sistemes possibles i que els problemes que genera són el preu a pagar, sembla tenir sentit un moviment de protesta i una voluntat de millorar les coses.

En segon lloc, és fàcilment comprensible que un moviment de canvi sigui heterogeni i divers i no tingui una coherència interna i aquest fet no és, en si, criticable.

En tercer lloc, no em sembla lògic el reguitzell de comissions i subcomissions que s'han creat per fer una esmena a la totalitat del sistema. Existeixen experts que han dedicat tota la seva vida a estudiar determinats temes, i sembla més lògic anar a cercar les idees dels que en saben que començar amb un paper en blanc a pensar, per exemple, una llei electoral. Canviar el món implica estudiar-lo, llegir molt i reflexionar i no només fer pluges d'idees i assemblees.

Per últim, i molt lligat a l'anterior, existeixen moltes associacions que treballen diàriament per un món més just. Cal aprofitar i potenciar el teixit associatiu de la ciutat. Com ens podem plantejar accions contra el funcionament dels bancs ignorant associacions que fa dècades que es dediquen a pensar alternatives?

El principal canvi que s'ha de produir és un canvi en la mentalitat de les persones. És assumir que el que nosaltres fem (o no fem) té conseqüències per la resta. I això val també per les empreses i els governs. Els economistes en diuen externalitats i des que existeixen han fet força nosa als que veuen el món en forma de corba d'oferta i de demanda. Primer hem protestat. Ara prenem consciència i fem propostes.

Una oportunitat perduda

2011-05-11T07:31:00.000-07:00

Des de sempre, a casa, s'ha parlat de política. He crescut amb aquesta circumstància i això fa que a vegades tingui records de la vida política de principis dels noranta que no li correspondrien retenir a un nen de 7 o 8 anys. Recordo perfectament les eleccions generals de 1993, potser les primeres que vaig viure amb intensitat, convalescent d'un aparatós accident de bicicleta que vaig tenir, precisament, el matí d'aquell 6 de juny. Dia en què, per cert, Sergi Bruguera s'enduia el primer Roland Garros davant Jim Courier.

Així doncs, hi ha cançonetes que pràcticament sento des que vaig néixer. La cançó per excel·lència és la del PSC com a sucursal del PSOE i la vella història del grup parlamentari propi. Sovint he pensat que era la pedra de toc de l'argumentari convergent.

El PSC no tornarà a ser un partit líder si no resol abans aquesta qüestió. Al meu entendre hi ha dues opcions. Trencar amb el mite, desmarcar-se un dia del PSOE i dir: "veieu, si cal ho fem". A partir d'aquí, podria justificar cada cop que no ho fa dient que no ho veu necessari: "ja vam demostrar que si calia votàvem diferent". CiU ja no podria dir allò de "quan cal triar entre Catalunya i PSOE, trien PSOE". Ahir era una bona opció per acabar amb aquesta història. Un tema important, un govern espanyol de retirada i alt seguiment mediàtic de la qüestió. Com ha dit Àngel Ros, ni el país ni el partit s'haguessin enfonsat. És més, crec que el PSOE hauria d'estar interessat també en tancar el tema del suposat sucursalisme del PSC.

L'altra alternativa és el trencament. Si la corda es tensa massa més, a la tardor que ve podria haver-hi tarrabastall a can socialista que portés a la divisió. I crec que això seria dolent per l'esquerra. Per preservar un PSC plural, obert i amb matisos cal posar punt i final a la cançoneta que ha permès a CiU creure's els defensors de la pàtria durant trenta anys. Ahir es va perdre una bona oportunitat per fer-ho.

Transicions

2011-05-03T07:57:00.000-07:00

Els processos de canvi solen ser això, processos, que tenen un cert horitzó temporal i uns objectius a llarg termini. Són camins de final més o menys incert però amb una referència clara a on es vol arribar. Són també singlaudres imperfectes però mínimament orientades vers un fi. Aquest va ser el cas de la transició espanyola, per exemple, i de molts altres processos de transformació política.

El partit líder a casa nostra ens proposa ara una "transició sense límits", força coherent des del punt de vista racional. No es pot assolir la independència en un dia, cal anar fent passos graduals (visca La Vanguardia en català!) i marcar-se objectius tan a mitjà com a llarg termini.

Ja sabeu el poc interès que solc mostrar per aquesta transició nacional. Però el mètode em convenç. Cap on va l'esquerra? Algú ho sap? Tan sols cap a la defensa numantina del que hem aconseguit fins ara? On ens porten els mapes?

És el moment d'iniciar una nova transició. Una transició cap a un model socialdemòcrata 2.0, amb objectius clars a llarg termini (més transparència, més participació, més equitat) però marcant també els objectius tangibles que ens portaran cap allí. No tindrem un model "a la sueca" d'un dia per l'altre. No ens sabríem adaptar a pagar el 50% dels nostres impostos de cop. Però igual que el Mas fa la fal·làcia "no estem tots d'acord en administrar els nostres recursos?", cal plantejar alternatives immediates per a un objectiu final "no estem tots d'acord que la gent ha de poder anar a buscar els fills a l'escola?".

Ítaca no pot ser només una bandera i unes fronteres. Siguem ambiciosos i iniciem una transició social. L'esquerra - catalana, espanyola i europea - ho necessita.

Qui o què són les minories a Síria?

2011-04-26T07:00:00.000-07:00

Comencem amb una anècdota. Fa uns mesos vaig acompanyar un amic siri que viu a Barcelona a buscar feina a un restaurant de propietari siri. Durant la conversa, el propietari li va preguntar insistentment de quina part de la ciutat de Salamiyeh era, si dels afores o del centre. Jo no entenia el per què de tanta insistència amb una pregunta tan absurda. En sortir del restaurant el meu amic m’ho va aclarir: “si ets dels afores, ets alauita, si ets del centre, ets ismaelita”.

Quan era a Damasc, m’impressionava agafar un taxi amb el meu amic kurd i que ell escollís amb quin idioma dirigir-se al taxista (àrab o kurd) només mirant-lo a la cara. Amb això en tenia prou per saber si el conductor era kurd o no sense que l’altre obrís la boca.

Són només dos exemples de la importància que tenen a Síria les minories, ja siguin religioses o ètniques. És un tema que sovint s’explica malament als mitjans de comunicació i que intentaré aclarir una mica (ja veig que m’estendré més del que m’agrada, disculpeu-me), o almenys intentar transmetre per què és tan complicat.

El gran problema per entendre el tema és que es barregen dues clivelles: la religiosa i l’ètnica. Si ens centrem en la clivella religiosa, podríem distingir entre musulmans (90%) i cristians (10%). Però dins dels musulmans hi trobem els sunnites (82,3%), els drusos (3,3%) (hi qui diu que no són musulmans, de fet són una cosa molt rara, jo mai ho he entès. Si us animeu, trobareu més informació aquí) i els xiïtes (14,4%). Però és que a més, dins dels xiïtes hi trobareu, com a mínim, els ismaelites i els alauites, i dins dels sunnites millor que no hi entrem perquè la cosa es complica. Els cristians, al seu torn, disten molt de ser un grup homogeni. En un barri poc més gran que el meu Farró natal, hi ha set tipus d’esglésies diferents. De fet, va ser allà on vaig descobrir que la cristiandat celebra el diumenge de Pasqua en tres diumenges diferents en funció de la seva branca.

Però el més fotut del tema és que dins de cada subgrup no hi ha tampoc homogeneïtat degut a la clivella ètnica. Dins de la suposada “majoria musulmana sunnita” hi ha més d’un milió de kurds i uns quants centenars de milers de siris-turcs.

El que em sembla més destacable del tema, més que intentar entendre tot aquest merder, és que a Síria es dóna una distribució geogràfica molt poc homogènia de les minories. Així, encara que el drusos siguin un 3% de la població, si et trobes algú pels carrers de Sweida, al sud, és molt probable que sigui drus. Per molt que els kurds no són més d’un 5% de la població, els teus companys d’autobús a la ciutat nordoriental de Hasakeh seran, amb tota probabilitat, majoritàriament kurds. El mateix passarà a la costa amb els alauites, al nordoest amb els armenis o a Salamiyeh amb els ismaelites.

A les grans ciutats com Damasc o Àlep, possiblement la concentració de sunnites i de postures més extremes és més gran. De fet, recordo un contrast absolut a Àlep entre dones tapades fins les orelles i al carrer següent dones en tirants celebrant una festa al barri armeni.

Això pot explicar potser el perquè de la focalització de les revoltes en ciutats concretes i el que he llegit, i que em crec, que en moltes parts de Síria la sensació és de normalitat absoluta.

Síria: quo vadis?

2011-04-25T09:17:00.000-07:00

Síria es troba en ple espiral de violència. No m’aventuraré a especular sobre què pot passar però aprofito un correu que vaig escriure fa uns dies per fer quatre pinzellades d’un país que vaig tenir la sort de conèixer fa dos anys. Alguna gent m’ha preguntat “com ho veus?”. Aquí en teniu algunes pinzellades.

Amb la persona amb qui mantinc més relació és un amic kurd que ja havia estat empresonat abans (és al•lucinant el percentatge de gent a Síria que ha estat a la presó, pels motius més diversos que us pugueu imaginar). M'envia e-mails en anglès força inquietants en els que diu coses com "espero que les revoltes no arribin mai a Síria" o bé "Síria és un país tranquil i pacífic". En fi, que els serveis secrets controlen els correus i les xarxes socials. Un bon exemple és mirar el número de seguidors al twitter dels activistes siris (molt pocs i la majoria estrangers o vivint a l'estranger).

Però això forma part d'una repressió que imagino que no sorprèn a ningú mínimament informat. Sobre l'estructura del règim, cal tenir en compte que Síria continua formalment en guerra amb Israel i que els alts del Golan segueixen ocupats. De fet, el govern siri organitza unes "excursions per turistes occidentals" a la ciutat fantasma de "Quneitra", fronterera amb els alts del Golan, on un policia t'explica què va passar i et demana que fotografiïs "el que ens van fer". Si algun dia aneu per allà, és una experiència curiosa. Així doncs, com que hi ha un enemic extern això uneix mínimament la població. A més, les minories estan força ben tractades pel règim. A excepció dels activistes kurds, la resta (els cristians, drusos, ismaelites, alauites, etc.) tenen alts nivell d'autonomia (social) i els hi toquen poc els nassos. De fet, un siri cristià que conec l'altre dia em va fer una defensa del president que Déu n'hi do. No està gens clar que un estat controlat per la majoria sunnita fos tan respectuós. Un altre amic ismaelita que ara viu a Barcelona sempre es caga en el món religiós-sunnita abans que en el règim.

A més, els siris en general són bastant anti-occidentals i no s'emmirallen gaire amb els nostre valors. No hi ha una elit que estigués en contacte amb les potències occidentals hereva del colonialisme com sí que passa a Egipte i al Magreb. La sensació és que la gent està molt farta d'un sistema extremadament corrupte i sense cap possibilitat d'ascens social. Però, segons la meva opinió, no hi ha idees especialment progressistes al darrera. La gent, senzillament, vol fer la seva vida i poder progressar sense que la policia secreta li toqui els nassos.

Un exemple sobre la perversió del sistema siri que il•lustra bastant com funciona el país: el bitllet d'autobús val 9 lires síries (uns 17 cèntims). Com que les monedes d'1 lira (1,7 cèntims) pràcticament no circulen, tothom acaba pagant 10 lires. Tot i això, si la policia atura un conductor d'autobús i l'enxampa cobrant 10 lires enlloc de 9 li posa una multa que el deixa distret. El mateix passa amb el pa, subvencionat pel govern. El règim prefereix no pujar el bitllet a 10 lires per poder seguir espantant la població.

En fi, que el sistema està podrit. Sempre he pensat que això són espirals que no es poden aturar. A vegades m'he plantejat què passaria aquí si anés a segons quin establiment i els proposo que no cal que em facin tiquet de caixa i que a canvi em redueixin una part de l'IVA. Penso que hi hauria gent que ho acceptaria i això seria el primer pas cap a un món de regateig sense final. Tenim un respecte pel preu que marca l'etiqueta que no és "evident".

Resumint: 1) Les revoltes a Síria no són per mi un moviment liberal que s’emmiralli en les democràcies occidentals. 2) Una Síria post-Assad pot ser un territori molt inestable i pot donar lloc a enfrontaments interns. 3) el context regional (Israel, Líban Iran) influenciarà de manera decisiva l’esdevenir de les revoltes. 4) el problema no és només d’una cúpula corrupta sinó d’una societat podrida a nivell econòmic. 5) El factor religiós (molt latent a Síria) pot enverinar la situació.

Un bon blog (en anglès) per seguir el tema és aquest.

L’espiral de la immigració a l’escola pública

2011-04-24T04:12:00.000-07:00

No hi ha millor remei per resoldre els dubtes sobre un tema que anar a parlar amb algú que el domina. Això vaig fer fa unes setmanes, quan vaig anar a parlar amb la Coral, directora de l’Escola Virolai. Jo portava una argumentació preparada a la motxilla: les escoles concertades són una barrera per a la integració dels immigrants que, per falta de recursos econòmics es veuen obligats a concentrar-se a les escoles públiques que, seguint criteris d’accés basats en la proximitat, fan que la construcció d’escoles-guetos sigui només qüestió de temps.

O bé la Coral sabia per on aniria o bé ha hagut de defensar moltes vegades el model de la seva escola davant d’arguments similars, però ràpidament va trencar les fal•làcies del meu discurs amb dades. Les escoles amb més mala fama, deixen places vacants en acabar el procés de matriculació i aquestes places són cobertes, durant l’any, pels immigrants que van arribant. El resultat és que, l’any següent, el percentatge d’immigració és encara superior, la seva fama segueix sent dolenta, tornen a quedar places buides i així, any a any, l’espiral de la immigració es recargola.

La solució, segons la Coral, és més flexibilitat a l’hora de tancar línies (i escoles). Si a les escoles amb més demanda se’ls permetés obrir noves línies i tancar-ne a les que en tenen poca, es podria evitar aquest espiral. Un espiral que sembla que ha deixat de créixer; el percentatge d’immigrants que arriben a mig curs tendeix, cada vegada més, a zero. El que toca ara és gestionar una situació que s’ha produït en molts pocs anys, sense que ningú en pogués preveure els afectes i que, amb prou feines, s’ha anat trampejant.

Arrel de la conversa amb la Coral, ben aviat continuaré parlant d’altres temes que vam tractar al voltant del model educatiu i de la seva possible evolució.

“Furgones” per als meus amics

2011-03-29T04:27:00.000-07:00

Dijous passat vaig assistir a la inauguració del 3r Congrés de la Taula del Tercer Sector Social. La majoria de les autoritats que hi van parlar ho van fer sobre el paper clau que juguen aquestes entitats en el nostre Estat del Benestar, ja que arriben allà on les autoritats no poden (i sovint no han) de fer-ho. Això, que alguns veuen com “la cara amable de la privatització de serveis públics”, per mi és una de les pedres de toc d’una societat civil moderna.

És per això que no entenc de cap de les maneres l’actitud del Districte de Gràcia en relació al Casal de Joves/Espai Jove La Fontana, la gestió del qual recentment ha estat assignada, per concurs, a l’empresa Iniciatives i Programes. No és que sigui contrari a aquestes empreses; sovint fan una bona feina i són necessàries per gestionar aquells equipaments on les entitats de base o bé no volen o bé no poden fer-se’n càrrec.

Però és absurd apostar per aquest model quan les entitats del territori tenen ganes de tirar endavant un espai com aquest. Evidentment que cal vetllar perquè les activitats que s’hi facin siguin d’interès públic i garantir que la gestió sigui rigorosa. Per això cal un procés de negociació i, potser, d’acompanyament en una primera fase. Però enviar aquestes entitats a un “concurs” que tenien perdut abans de començar contradiu tota lògica i tot discurs grandiloqüent.

Els que ahir van ser desallotjats a la plaça de la Vila eren els meus amics. A alguns els conec des de molts anys, a d’altres no. Conec com estudien, com treballen, com dediquen el seu temps a enfortir el teixit associatiu del barri. Que l’única resposta que tinguin al seu projecte siguin furgones de la Urbana i antiavalots, demostra que el camí que hi ha per davant és encara llarg i difícil.

La revenda de la consellera

2011-03-22T09:42:00.000-07:00

La consellera Rigau no és amant dels casinos. Almenys això em va semblar entendre quan va afirmar que li semblava "trist" que l'accés a l'escola s'acabés decidint per un sorteig. Els sortejos mai han agradat a l'establishment. Els sembla inconcebible que quelcom es decideixi sense que ningú hi pugui influir. És una cosa que ja havia pensat en alguna ocasió i que està vinculada a la moral del poder.

Sigui com sigui, haver anat a l'escola on hi vols portar als fills ara et dóna punts en cas d'empat. Com que la majoria de parelles no tenen cap situació especial que els afavoreixi (tenir altres fills a dins, ser família monoparental, etc.), aquest criteri acaba pesant de manera significativa.

Això és especialment greu als pobles. Posem per cas un poble d'uns cinc mil habitants amb dues escoles, la de tota la vida i una que es va obrir fa deu anys. Aplicant el criteri-Rigau els "fills del poble" es trobaran a la mateixa aula mentre que els fills de nouvinguts (no només immigrants sinó senzillament de recent arribats) ho faran a l'altra. A l'evident segregació que això suposa, no cal que us digui com s'agreuja el tema si resulta que l'escola de tota la vida és millor que la nova.

Es tracta d'una mesura que va, dràsticament, en contra de la mobilitat. Un govern que predica l'obertura de mires, que la gent es desplaci allà on hi ha feina, que es marxi a estudiar a fora, que no es sigui rígid, a la vegada perjudica als fills dels que opten per aquesta opció. Però, per sobre de tot, es tracta d'una mesura que segrega, indirectament, per origen i, com tots sabem, això és anticonstitucional.

A mi no m'ha tocat l'entrada per anar a la final de la copa del Rei a València. És injust? No ho crec. Té remei? Sí. A les Rigaus i als seus fills, sempre els quedaran quatre duros per anar a la revenda de la concertada.

Magnicidis: règims que cauen amb el seu líder (3 de 3)

2011-03-10T06:38:00.002-08:00

Porto un parell de dies pensant si posar "líders que cauen amb el seu règim" o "règims que cauen amb el seu líder". En qualsevol cas, la tercera entrega d'aquest breu especial sobre magnicidis va d'això: d'aquells que eren símbol d'un sistema de poder, democràtic o no, i que quan van desaparèixer, es van ensorrar també les estructures polítiques que els sostenien.

Del nou món post-II Guerra Mundial que va inaugurar la mort de Hitler i la caiguda del nazisme, la mort de Salvador Allende l'11 de setembre de 1973 (1 i 2) va ser un fort cop per la democràcia i la llibertat a Amèrica Llatina i arreu del món. Aquell mateix any, a Espanya un cotxe volava pel carrer Claudio Coello de Madrid acabant amb el president del Govern Carrer Blanco i principal candidat a perpetuar el règim més enllà de la mort de Franco.

Sense que caigués el règim darrera però creant una forta consternació en la socialdemocràcia europea, el 1986 va ser assassinat el primer ministre suec Olof Palme. La mort de Palme, que sortia del cine amb la seva dona sense guardaespatlles, va acabar amb l'esperança d'un món on els polítics fessin vida normal, fins i tot a les tranquiles i pacífiques terres del nord d'Europa.

Tres anys després, el dia de Nadal de 1989, Nicolae Ceaucescu, president de la Romania comunista, es convertia en l'únic líder d'un país de l'òrbita soviètica que pagava amb la vida la seva obstinació per evitar la caiguda del règim. Ceaucescu va ser condemnat a mort en un judici sumaríssim sense garanties pocs dies després d'haver ordenat disparar contra la població civil, aixecada en revoltes.

El 2006, Saddam Hussein seguia una sort similar després d'un judici de dubtosa legalitat fet amb presses.

Com hem vist, els atemptats que solen acabar amb el règim que hi ha al darrera tenen una preparació i suport que transcendeix el "simple" assassinat selectiu. Tot i això, acostumen a ser fruit d'estructures de poder no consolidades que aprofiten moments de transició i de caos per ajustar els comptes amb els prohoms de l'anterior règim.

I fins aquí els tres posts dedicats a magnicidis contemporanis. Qui sap si les reformes al Món Àrab em faran ampliar el capítol aviat. De moment, d'aquí a pocs dies tornaré al to habitual del bloc per parlar-vos de la limitació d'accés a l'escola concertada.

Magnicidis: President a Orient Mitjà, un ofici de risc (2 de 3)

2011-02-26T02:49:00.000-08:00

Ser raïs a Orient Mitjà i morir de vell no és cosa fàcil. Des de l'inici del conflicte el 1948 nombrosos líders polítics de la regió han estat assassinats amb mètodes d'allò més variats. A diferència del clàssic tret al cap americà, per aquelles terres han fet servir mètodes més expeditius que sovint s'han emportat desenes de persones per davant.

L'octubre de 1981 moria assassinat a Egipte el president Anwar El-Sadat, a qui els islamistes li van fer pagar molt car els acords de pau de Camp David amb Israel el 1978. Els mateixos acords que avui en dia algunes veus àrabs més radicals declaren "obsolets" amb la caiguda de Mubarak. Tres membres dels Germans Musulmans es van infiltrar en la desfilada militar que conmemorava el creuament del Canal de Suez durant la guerra del Yom Kippur, van baixar dels tancs i van començar a disparar contra la tribuna presidencial matant a Sadat i a una vintena més de persones. Mubarak, que seia just a la dreta de Sadat, va sobreviure.

L'any següent va ser assassinat el president del Líban Bachir Gemayel. El mètode escollit va ser volar tot l'edifici on estava fent una reunió, matant desenes de persones. L'atemptat va ser obra d'un militant pro-siri. L'assassinat de Gemayel, líder del partit libanès falangista format per cristians maronites, va suposar la immediata ocupació del Líban de les forces israelianes (aliades de la Falange en la lluita contra la OLP), que va desencadenar al cap de dos dies en les matances de Sabra i Xatila, perpetrades pels falangistes libanesos amb la col·laboració de l'exèrcit israelià.

Vint-i-tres anys més tard, el 14 de febrer de 2005, moria el primer ministre libanès Rafiq Hariri, una mort que sovint s'ha atribuït també a forces pro-síries. El mètode escollit va ser similar, un cotxe bomba que va matar, a més de Hariri, un bon pilot de guardaespatlles i col·laboradors. Un dia vaig llegir el macabre comentari que al Líban les morts per cotxe bomba són obra de les milícies musulmanes mentre que els cristians tendeixen a utilitzar més l'assassinat selectiu. Els 1000 Kg de dinamita que van matar Hariri van organitzar una fumera que es va poder veure des de tota la ciutat.

Pel què fa als veritables protagonistes de la història, israelians i palestins també han vist morir els seus líders de manera violenta. L'altre dia ja vèiem la mort de Yitzhak Rabin a mans d'un jueu ortodox l'any 1995. El 2004 moria a França Yasser Arafat. Molts sectors àrabs consideren que va morir enverinat pels serveis secrets israelians tot i que a Occident mai s'ha donat aquesta versió per bona. També el 2004, el carismàtic líder de Hamàs Sheikh Yassin moria com a conseqüència d'un dels múltiples "assassinats selectius" (que en aquesta cas va matar Yassin i quinze persones més) perpetrat per l'exèrcit israelià.

Magnicidis: una pràctica passada de moda als EUA? (1 de 3)

2011-02-24T06:02:00.000-08:00

Avui trenco una mica el to de les darreres entrades per parlar de magnicidis. YouTube ofereix un ventall inestimable de vídeos relacionats amb els assassinats (o intents) de grans líders politics. Fa anys que no presenciem l'assassinat d'un gran líder polític a Occident. Però en altres èpoques, l'assassinat de líders polítics no era una pràctica infreqüent.

Durant els anys seixanta, la paraula magnicidi i el cognom Kennedy van anar de la mà. El novembre de 1963, JFK va ser assassinat a Dallas mentre duia a terme una desfilada pels carrers de la ciutat. El seu suposat assassí, Lee Harvey Oswald, va morir assassinat dos dies després mentre era traslladat a la presó. Tot i que l'assassinat s'ha estudiat extensament, la mort prematura d'Oswald ha alimentat des de llavors la teoria de la conspiració, segons la qual Oswald va actuar com a part d'una conxorxa de la CIA per matar el president.

Cinc anys més tard, va ser Robert Kennedy, el germà de JFK qui va morir tirotejat després d'un míting de les primàries demòcrates quan tot feia pensar que el seu camí cap a la Casa Blanca era imparable. Tot i que no hi ha imatges del tret, sorprèn el caos i la falta total de mesures de seguretat que envolten el darrer míting de RFK.

El 1968 va ser un any especialment dur pels americans ja que, pocs mesos abans va morir assassinat Martin Luther King, tot un referent de la lluita per a la igualtat i la convivència als Estats Units.

Aquesta tripleta d'assassinats va causar una profunda desil·lusió i escepticisme cap als canvis socials i politics als Estats Units. Tot i no ser un amant de les teories de la conspiració, no sembla casualitat que els tres principals motors del canvi dels anys seixanta acabessin amb un tret entre cap i coll.

Per últim, existeix una suposada maledicció segons la qual els presidents elegits en anys acabats en zero o bé són assassinats o bé són víctimes d'un intent seriós d'atemptat. El penúltim cas va ser l'intent d'assassinat de Ronald Reagan. La maledicció la va trencar George W. Bush; el que va estar a punt de matar-lo va ser una galeta i no una pistola. L'única cosa que el va estar a punt de tocar de ple va ser una sabata...

Ballar amb la més lletja

2011-02-11T11:02:00.000-08:00

Fa unes setmanes vaig fer una entrada sobre el paper d'estrassa que feia la Unió Europea en la relació amb els seus veïns del sud. Mubarak fa poques hores que ha dimitit i s'obre un període de grans canvis al Món Àrab però, també, en la relació d'Europa amb els seus veïns.

L'any 2009, The Economist va publicar un reportatge especial en el qual parlava de la revolució social que s'estava produint als països àrabs i com això havia de desembocar algun dia en un canvi polític. Un reportatge que, mira't avui en dia, reafirma la qualitat d'aquest setmanari i la seva capacitat d'anticipació.

El paper de la Unió Europea ha estat i serà fortament criticat en les properes setmanes. S'acusarà la seva actuació d'hipòcrita i interessada. Jo mateix comparteixo una part important d'aquestes crítiques.

Dit això, considero adequat fer un segon anàlisi sobre aquesta qüestió. Desconeixem com haguessin evolucionat les coses si Europa s'hagués negat a mantenir cap tipus de relació amb els règims autoritaris veïns des dels anys seixanta. No podem saber com ha influït la Unió Europea en el procés de revolució social que descrivia The Economist i que ha desembocat en el canvi a Tunísia i Egipte. És una incògnita com han repercutit els dotze mil milions d'euros de la Politica Europea de Veïnatge i el Procés de Barcelona en els canvis que ara viuen els països del sud de la UE. Sí que sabem, però, que Xina no ha fet cap declaració aquests dies en favor del poble egipci i que la postura d'Iran és obertament pitjor que la nostra. Així doncs, l'alternativa a la postura de la UE no és evident.

Sense fer d'advocat del diable, intueixo que si jo tingués un veí maleducat, que posés la música a tot drap i posés burka a la dona tard o d'hora intentaria parlar-hi i arribar a un acord de mínims. Una cosa són les critíques del "pueblo llano" (que han de seguir fermes, si pot ser més que avui en dia) i l'altre les decisions dels líders.

Estic segur que els líders de la UE s'han repetit moltes vegades aquests últims anys aquella famosa cançó: "sempre balla la mateixa, sempre balla la més lletja. Per què?"

Embolics de tripartit al nou govern

2011-02-08T09:36:00.000-08:00

Tal i com apunta avui en Carles Capdevila a l'ARA, l'enrenou que s'ha creat al voltant de la limitació dels 80 Km/h a les rodalies de Barcelona està adquirint dimensions de "polèmica del tripartit".

Un cop més, la politica ha decidit saltar-se l'opinió dels experts i tirar pel dret, amb un batibull de decisions que depenen d'elements tan subversius com els anticiclons, les partícules en l'aire o la previsió de pluja. Es tracta d'un tema que ja vaig tractar al blog l'any 2009 i que sembla que se li està atravessant al conseller Puig.

A part de la contaminació, les xifres de víctimes mortals l'any 2010 demostren que la província de Barcelona va reduir les morts en accidents en un 20% mentre que en les altres províncies o bé van augmentar lleguerament o bé es van reduir també de manera poc destacable. Així doncs, durant el primer any sencer en el qual estava vigent la mesura dels 80 Km/h les estadístiques del total de la província parlen per si soles.

No voldria ser el conseller Puig el dia que hi hagi el primer accident mortal a la ex-zona 80 Km/h. No ho dic per ser alarmista, ni simplista. Revocar una mesura que redueix la contaminació i els morts per qüestions de llibertat aznariana "a mi nadie me tiene que decir..." demostra que encara fa massa poc que vam baixar dels arbres.

Certa imprudència de TV3 a El Caire

2011-02-04T04:31:00.000-08:00

Aquests dies TV3 està fent una cobertura sobre la situació a El Caire que es mereix un reconeixement. En una situació creixentment difícil han estat capaços de donar una informació de qualitat i a temps real. Crec que som privilegiats de tenir un canal de notícies 24 hores d’aquest nivell i que cal seguir apostant per un model de televisió pública que prioritzi aquesta línia d’informació.

Dit això, no puc deixar de pensar que TV3 ha actuat amb certa frivolitat aquests dies. La cobertura d’Albert Elfa ha estat exemplar. Desconec si és un periodista amb experiència en la cobertura de conflictes (en algun moment ell ha deixat entreveure que no) però ha intentat sempre estar al peu del canó. Raonable m’ha semblat també el reforç del Joan Roura, tot un especialista del Pròxim Orient i del periodisme de risc. Algú amb els nassos i l’olfacte necessaris per anar passant d’un bàndol a l’altre de la Plaça Tahrir i de ser capaç de mantenir la integritat física i arreglar-se-les pel seu compte.

A partir d’aquí, l’enviament d’un equip de sis (6!) persones de l’equip del 30 minuts i de la Pilar Rahola (que segurament ha pagat La Vanguardia però que també ha fet intervencions a TV3), denota un cert nivell d’imprudència. Tothom sap com de perillós és fer de periodista al món àrab i, tot i que no era evident que el que passava a la Plaça Tahrir estava més a prop d’un conflicte que d’una festa de la democràcia, era una possibilitat que calia tenir en compte.

Que el problema és la repressió dels mitjans de comunicació internacional per part del règim i no que aquests no tinguin experiència? Evidentment. Però cal actuar sobre allò que està a les nostres mans i donar la resta per variables exògenes. La connexió amb la Rahola fardant del seu “teléfono rojo” amb els principals polítics del país, i la insistència del Cuní per saber si havia parlat o no amb la ministra Jiménez m’ha semblat ridícula, pròpia d’aquell que es mira en excés el melic i sovint perd la perspectiva de les coses.

Com diu la dita: si no vols pols, no vagis a El Caire.

10-A: Barcelona fa el pallús

2011-02-01T02:47:00.000-08:00

Trenco el silenci blogaire, provocat en part per la novetat twitterenca que facilita la diarrea mental, per parlar de la honorable iniciativa de convocar una consulta popular sobre la independència el proper 10 d’abril a Barcelona.

La plataforma Barcelona Decideix, ha fixat aquella data perquè els barcelonins s’expressin la seva adhesió (ai perdó, opinió) sobre la futura independència de Catalunya.

El primer que m’ha sorprès ha estat trobar taules per tot Barcelona des de principis de gener demanant el vot com qui demana signar per salvar les balenes de l’estret de Bering. És una forma curiosa d’expressar la teva opinió, induïda per un grup de “voluntaris” de la causa i fer-ho durant quatre mesos quan en teoria hi ha una data fixada per votar. M’imagino el sarau que es muntaria si els polítics anessin el dia de les eleccions amb un “organillo” pels carrers dient a la gent que vagi a votar. Crec que a Síria tenen pràctiques similars i les anomenem d’una altra manera.

En tot cas, un pot anar a una taula i votar i fer el mateix dos-cents metres més avall. Quan els preguntes com saben si has votat o no, et diuen que a la nit entren les dades al sistema informàtic per veure si algú ha votat dos (o més) cops. Em pregunto quin és el següent pas quan constaten que un amable ciutadà ha votat deu vegades en un dia. Eliminen nou paperetes? Com saben quines són les seves?

Aquesta “xapuça”, a part de desacreditar per complet la iniciativa i portar-la a les fronteres amb el ridícul, ens fa pensar una mica sobre què vol dir votar en una democràcia. Com ja he dit més d’una vegada, hem de trencar la idea que posar paperets en una urna és, en si mateix, democràtic, com tampoc ho era quan a l’escola decidíem a quin joc jugar per votació perquè era un mètode “democràtic”. La democràcia són unes institucions i unes normes de joc que garanteixen la llibertat i la igualtat entre les persones. Un marc de convivència que, de passada, evita que fem el ridícul de manera estrepitosa amb consultes esotèriques.

El DOGC

2010-12-29T01:01:00.001-08:00

En època de canvi de govern, no hi ha millor manera de saber quants eren els "enxufats" i quants seran, que consultar el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC).

Aquí surt tot. És interessant veure quins són els primers nomenaments que fa un nou president: una cap de secretaria, un cap de gabinet, un cap de premsa, un cap de la residència del President (?), ...

És curiós veure també tots els càrrecs de confiança del President sortint. Assessor en matèria de politiques socials, president de la Comissió Executiva del Patronat de la Muntanya de Montserrat (?), ...

Els diaris sovint destaquen informacions parcials de qui posen i per fer què. Avui el DOGC també publica els nous noms dels departaments i les seves competències.

En definitiva, una mica més entretingut que llegir mitja pàgina de diari però molt més sucós. Cal fixar-se amb els dos cognoms dels nomenats (i dels cessats) a veure si s'hi troben relacions. L'arbre genealògic del poder a Catalunya pot no tenir límits!

Un mes després...

2010-12-24T07:28:00.000-08:00

...segueixo sense una opinió ferma sobre el tema de Wikileaks.

Eleccions 2010 (4,5 i 6/6): Nota mental

2010-11-27T12:02:00.000-08:00

Nota mental: no et posis mai terminis fixos al bloc.
Després és molt probable que no els compleixis.

Alea jacta est!

Eleccions 2010 (3/6): Catalunya independent: dia 0

2010-11-23T10:47:00.000-08:00

O em poso les piles o no arribo a diumenge!

Un dels arguments que sol posar sobre la taula el Joan quan es parla de la independència és imaginar-nos com seria el primer dia d'una nova Catalunya sobirana. És un exercici de política ficció que pot semblar absurd però que a la vegada pot donar llum a algunes de les frustracions que sovint es projecten a l'hora de parlar de l'Ítaca de l'estat propi. En aquest post em centraré en dos temes: finançament i llengua, dos dels elements que ens sembla que tindrien solució definitva amb la independència.

Una Catalunya independent seria una Catalunya amb dues llengües, diversitat que s'hauria de gestionar respectant els drets de les persones i a la vegada garantint la cohesió de la societat. Una Catalunya independent, hauria de tenir, molt probablement, dues llengües oficials, i el règim d'equilibri entre aquestes s'hauria de pensar i adequar a l'evolució del país.

Recordo quan vaig ser a Albany (NY), als Estats Units, l'any 2001, poc abans, per cert, que caiguessin les Torres Bessones. Els veïns del poble protestaven que els seus impostos es destinaven al manteniment i potenciació de la ciutat de Nova York, mentre que les ciutats i pobles de la perifèria estaven desatesos. El problema del repartiment de recursos és inherent a tota comunitat politica. En una Catalunya independent, Madrid seria Barcelona i a les terres de l'Ebre no pagaria impostos ni Déu.

Amb tot això vull dir que una Catalunya sobirana necessita un projecte de país. Una reflexió seriosa sobre com seria el dia a dia, com es gestionarien els problemes, quin seria el model de finançament dels territoris. Tinc la impressió que amb els enfocs actuals, el dia que ens donguessin les claus de la casa, no sabríem per on començar a estrenar-la. Per què algú no redacta una Constitució catalana? Vull saber quin és la idea del país que tenen aquells que el volen independent. Si algú m'ho explica, potser ho compri. Mentrestant, la pàtria, la lleialtat i el sentiment me'ls seguiré guardant pel Barça-Madrid.

Europa, im-potència civil

2010-11-13T11:36:00.000-08:00

Parèntesi a la campanya.

La nova crisi del Sàhara ha posat de manifest per enèsima vegada les contradiccions d'una Espanya democràtica que es fa la sueca una vegada i una altra davant de les violacions reiterades dels Drets Humans i la legalitat internacional a la seva ex-colònia. Alguns argumenten que els interessos d'Espanya són massa grans com per sacrificar-los per una declaració en favor dels sahrauís. En Duran i Lleida, a tall d'exemple, semblava esgrimir aquest fet en unes declaracions sobre el tema la setmana passada.

Europa viu amb un desconcert absolut la nova distribució del poder mundial. Amb una Catherine Ashton amagada sota la taula, els líders europeus semblen posar en quarentena els seus valors democràtics per no fer enfadar als seus socis, ja siguin econòmics com político-estratègics. L'últim exemple és la campanya que està fent la Xina per impedir que els ambaixadors europeus assisteixin a l'entrega del Premi Nobel de la pau al dissident xinès Liu Xiaobo.

En el cas de la ribera sud, Europa té subcontractat el control migratori en mans de països que posen fre als subsaharians que intenten arribar a les nostres costes. Caldria començar-nos a preguntar ben seriosament, no què passa a Fuerteventura o a l'estret sinó 2.000 km més avall, on sembla que Marroc, Algèria, Líbia i companyia impedeixen els fluxos migratoris. Que com ho fan? Em temo molt que m'ho puc imaginar. I Zapatero, Sarkozy, Berlusconi i companyia també. I tot i així, mentre es treguin el problema de sobre... Per quan una llei d'immigració al Marroc? Quan sabrem quina és la política que segueixen aquests països en aquest tema? Quin preu estan pagant els Drets Humans amb el beneplàcit dels nostres líders?

Europa ha de prendre consciència que no serà més un líder econòmic comparable a la Xina o als Estats Units. Sense renunciar a un mercat fort, el que identificarà als europeus en el nou ordre mundial serà el seu respecte per la democràcia, els Drets Humans i la legalitat internacional. Si comencem ja ara a regatejar amb aquests temes, no només perdrem la identitat sinó el nostre principal actiu que ens pot fer jugar un paper decisiu en el món del segle XXI. Malhauradament, sembla que aquests temes han desaparegut de l'agenda de la relació amb els nostres veïns. Cal recuperar la iniciativa i rectificar abans que sigui massa tard. Desenes de sahrauís a Al Aiun, ja no podran veure-ho.

Eleccions 2010 (2/6): sobre el vot en blanc

2010-11-11T09:45:00.000-08:00

És bastant freqüent sentir frases imprecises al voltant del vot en blanc. Sovint es diu que el vot en blanc afavoreix a la majoria, que hauria d'estar representat al Parlament, que no hi ha papeletes blanques a les taules, etc. L'objectiu d'aquest post és aclarir una mica aquests conceptes i veure quines conseqüències té escollir aquesta opció en unes eleccions com les del proper 28-N.

El vot en blanc consisteix en dipositar un sobre buit a l'urna. En el recompte, es considera un vot vàlid i, per tant, forma part del denominador a paritr del qual es reparteixen els escons. Això, indirectament, anirà en contra dels interessos dels partits petits ja que la llei electoral estableix que cal un mínim del 3% dels vots vàlids per obtenir representació parlamentària. Per tant, votar en blanc suposa posar una mica més difícil als petits l'obtenció d'aquest tres per cent.

Com podeu anar simulant amb les dades de totes les convocatòries electorals en Democràcia, una petita variació del percentatge de vots en blanc pot tenir resultats catastròfics pels partits petits. A tall d'exemple, si en les darreres eleccions al Parlament tots els vots nuls haguessin estat blancs i s'hi haguessin afegit uns 12.000 ciutadans dels que es van quedar a casa (que encara que us sembli molta gent és un ínfim 0,24% del cens), el partit de l'Albert Rivera no hagués entrat al Parlament en no aconseguir el 3% necessari. Per tant, penseu-vos-ho bé a l'hora de decidir si no aneu a votar, voteu nul o voteu blanc ja que això pot tenir conseqüències importants.

Sobre si el vot en blanc afavoreix o no la majoria, cal dir que l'afavoreix en la mesura en què no hi va en contra però les conseqüències que té en l'eliminació dels petits es poden repartir entre la resta de partits sense que necessàriament sigui el partit majoritari el que en surti beneficiat. Contràriament al que sovint s'ha dit, el sistema electoral català és força decent, sobretot si el comparem amb l'espanyol, basat en massa circumscripcions petites que desvirtuen la traducció en escons dels vots. Es diu que la Llei d'Hondt, en la qual es basen els dos sistemes (català i espanyol) desvirtua la representativitat quan apareixen circumscripcions de menys de 7 escons, cosa que no passa en el cas català i sí en l'espanyol.

Una altra de les demandes és que el vot en blanc tingui una representació al Parlament, és a dir, que se li atorguin els escons que li correspondrien si fos un partit i quedin buits durant tota la legislatura. Això, s'argumenta, donaria una lliçó als parlamentaris que veurien en cada sessió com el poble prefereix cadires buides en lloc de politics. Jo sóc contrari a aquesta postura per tres motius: 1) perquè va en contra de l'objectiu final de la democràcia que és escollir representants i no no-representants. 2) perquè això sí que afavoriria a la majoria ja que un partit que ara es queda a les portes de la majoria absoluta podria veure com el fet de reduir el denominador del total de diputats li atorga "automàticament" la majoria absoluta. i 3) perquè crec que la democràcia es reforça amb una societat civil forta que condicioni els polítics i no en representar els apàtics-disconformes-desinteressats en forma de cadires buides.

Per acabar, us deixo amb un blog sobre el vot en blanc (del tot abanonat) que vaig crear per al referèndum de l'Estatut del 2006.

Eleccions 2010 (1/6): De percepcions

2010-11-03T11:27:00.000-07:00

A tots els indecisos us proposo un exercici propi duna classe de tutoria de primer de Primària. Agafeu tants papers com partits us plantejeu votar i els dividiu en dues columnes: motius per votar-lo i motius per no votar-lo. Hi podeu afegir també el vot blanc, el nul i l'abstenció.

Sóc dels que pensa que els motius per escollir el vot s'han de poder escriure en un paper. En les converses sobre política que tinc darrerament noto que sovint ens deixem endur per percepcions i intangibles. Encara espero que el meu amic Jordi em digui 5 motius pels quals pensa que el Montilla és un President pèssim. Quan els hi vaig demanar em va dir: "te'n fots?"... Però no me'ls va donar. Algú em podria dir que també votar amb l'estómac és igual de vàlid. Que no cal tenir uns motius necessàriament racionals per escollir una papeleta. A mi em sembla que tenir-los hauria de ser una auto-exigència.

On som ara i on erem fa cinc anys? Hem avançat tot el que podíem o ens ha faltat empenta? Com ha millorat/empitjorat la nostra vida diària? Són algunes preguntes que toca fer-se a l'hora de decidir a qui votar. Centrar-se en utopies irrealitzades i en el què no som em sembla una patada endavant, un exercici d'evasió que poc té a veure amb la gestió dels problemes que ens afecten. I amb això no vull dir que no s'hagi de tenir un projecte de país, però aquest ha d'estar basat en el què som i en com podem canviar-lo, no en escenaris irreals plens de promeses.

En el meu paper no hi posaré algunes paraules. Ofensa, dignitat, lluita, honor, atac, orgull... Per mi aquests són els intangibles que ens aixequen els peus de terra i ens fan votar amb el què els anglesos en diuen "the guts". I si a aquestes paraules hi posem l'adjectiu nacional al darrera, llavors si que la cosa em començar a fer venir mal de cap...

Fa quatre anys anava amb màniga curta

2010-11-01T08:18:00.000-07:00

Avui fa quatre anys feia calor. Era 1 de novembre del 2006 i se celebraven eleccions al Parlament de Catalunya. Per primera vegada em va tocar estar a la mesa electoral. D'aquell dia en recordo, en particular, com vaig anar a dinar a l'hora lliure que ens van donar i la calor que feia mentre baixava el carrer Sant Elies cap a casa.

Ahir, quatre anys més tard, vam estar sopant amb els amics a casa. Va ser un vespre agradable, amb castanyes, moniatos, panellets, moscatell i cap carbassa halloweeniana. Una bonica tobada al voltant d'una tradició de les més nostrades, en ple segle XXI; una demostració d'identitat, d'allò que és nostre. Ahir erem nosaltres, més o menys els de sempre, parlant més o menys del de sempre. Crec que tots vam arribar a casa contents, sabent que tenim persones al voltant i que som d'un lloc i d'una gent.

Jo avui, en canvi, m'he llevat inquiet. Com és compatible aquesta sensació de bonança amb la tensió de les converses sobre política que vam tenir? Tant important és si CiU cap aquí o el PSC cap allà? Tant transcendent és la Política (la primera amb majúscula, com surt a la secció del diari)?. El que mou el món són les trobades com les d'ahir, no els mítings ni els polítics de palla. Ahir companys, mentre menjàvem panellets fèiem POLÍTICA, tot amb majúscules. De la important.

D'aquí quatre setmanes tindran lloc les eleccions al Parlament. De la conversa d'ahir han sortit sis temes que em comprometo a desenvolupar d'aquí al 28 de novembre. Una forma de buscar la tant difícil regularitat al blog, almenys durant un mes. Una manera de compartir amb vosaltres el procés mental que em portarà, o no, davant d'una urna l'últim diumenge de mes. Potser, qui sap, m'ajuda a superar l'apatia i, almenys, a estar convençut de la decisió final que, ja us avanço, encara no està presa.

Dos anys de clarianes i bardisses

2010-10-12T12:21:00.000-07:00

Avui una mica d'auto-bombo.

Doncs això, que ja fa dos anys que correm per aquí. Que ha estat un any de poca activitat al blog, que semblava que la cosa dequeia però al final hem anat sobrevivint. Des de l'estiu que sembla que he recuperat el ritme. Gràcies de nou als que aneu llegint el declaraines de tant en tant!

Muriel Casals: qui t'ha votat?

2010-10-05T01:07:00.000-07:00

Des de la manifestació llibertària (amb Mundial toro rosso pel mig), em trobo a la Muriel Casals a la sopa. Cosa que no em va passar durant els cinc anys en què estudiava Economia a la Facultat d'on ella és professora del Departament d'Economia i Història Econòmica...

És el contrapunt de la societat civil que li faltava a aquest país. Ara, al TN sovint veiem les declaracions del 5+1 (ai Rivera, que encara no t'han inclòs al club...) i després apareix la Muriel Casals sentant càtedra. M'agrada perquè trobo que és una cosa que ens mancava. Algú que s'erigís com la veu del poble organitzat, dels soviets de tot el país que plegats clamen que "hem d'anar més lluny".

S'ha de dir a favor de la Muriel Casals que no deixa de ser la presidenta d'un club de 20.000 persones, cosa que no està gens malament i no és gens despreciable. Ha tingut càrrecs de responsabilitat en els sectors més prominents de la societat civil: universitats, mitjans de comunicació, entitats culturals rellevants, ...

La seva última croada ha estat enviar una carta al president del Barça (club amb 8 vegades més socis que el seu) en la qual el criticava per utilitzar el castellà al Congrés Mundial de Penyes.

Tot i que no he pogut trobar els estauts d'Òmnium a la seva web, a l'apartat "què fem" no m'ha semblat llegir que entre les seves funcions hi figuri fiscalitzar la política lingüística de les altres entitats del país ni repartir carnets de catalanitat. Però és clar, si la manifestació més gran de l'any l'han convocada ells, potser l'amiga Muriel s'ha confós i s'ha pensat que el milió de persones del Passeig de Gràcia caminava darrera seu, seguint la guia de la princesa del poble català.

Alerta, perquè la de l'espanyol és la Belén Esteban.

Manipulació i censura a La Vanguardia

2010-10-01T05:13:00.000-07:00

El divendres 1 d'octubre, La Vanguardia va publicar un article en el qual titulava "Hereu elige el día de San Valentín como segunda fiesta local de 2011" .

La notícia explicava que, donat que el dia 11 de setembre de 2011 és diumenge i que la Generalitat havia adoptat el Dilluns de Pasqua com a festiu a tot Catalunya, l'Ajuntament havia decidit declarar festiu el dia de San Valentí.

No obstant, la notícia estava escrita de manera flagrantment manipuladora. La lògica hagués marcat que s'hagués declarat festiu el dia de Santa Eulàlia, segona patrona de la ciutat. No obstant, en caure en dissabte i com es fa habitualment en aquests casos, l'Ajuntament va declarar festiu el dilluns immediatament posterior que, ai las!, coincidia amb el dia de Sant Valentí.

Això és el que vaig expressar en un comentari que es va publicar a les 13.36 del dia 1 d'octubre. Pocs minuts més tard, un altre lector remetia al meu comentari dient:

"Rafa | 01/10/2010, 13:49 | |

Iba a hacer un comentario muy crítico con la decisión; pero después de leer el que ha hecho Oriol (13.36) me lo pienso dos veces. Si es como él dice quien se merece una fuerte crítica es La Vanguardia por no presentar la noticia como es y buscar el sensacionalismo fácil."

Misteriosament, al cap de cinc minuts el meu comentari va desaparèixer, deixant només aquells comentaris crítics amb l'alcalde.

La Vanguardia ja no sap què fer per crear notícies que facin que els lector critiquin a l'alcalde fins a rebentar. Ara que veuen tan a prop poder-lo fer fora, cauen en la demagògia i la manipulació dels lectors.

El dictador que perd eleccions

2010-09-28T10:18:00.000-07:00

"sea este brutal dictador llamado Ahmadineyad sea un aprendiz de dictador llamado Hugo Chávez"

"En Caracas, su aprendiz le hace la claque mientras ahoga a la oposición en su simulacro electoral"

Que n'és d'inspirador llegir la Rahola cada matí!

M'ha sorprès molt avui no llegir cap article als diaris assenyalant l'estrany fenomen d'un dictador que perd eleccions (o que no les guanya amb suficient majoria). Hugo Chávez no ha aconseguit els 2/3 de diputats al Parlament de Veneçuela, fet que li impedirà aprovar pel seu compte lleis orgàniques i que, de facto, li impossibilita modificar el marc legislatiu per concentrar el poder en la seva figura i perpetuar-se al capdavant del govern de Veneçuela.

Que lluny que queden les victòries de Bouteflika o Assad, per posar només dos exemples dels darrers anys, amb el 100% dels vots! Quan del què parlem és d'un país que cau a milers de quilòmetres i la premsa parteix de noticies d'agència que es copien - amb pocs matisos - d'un diari a un altre, no podem més que pensar que els propietaris d'aquestes agències concentren tant o més poder i són tant o mes perillosos que l'"aprendiz de dictador" veneçolà.

Certament que eleccions lliures i democràcia no són sinònims. Seria agosarat defensar aquí que Veneçuela és una democràcia feta i dreta. Però potser cal ser més crítics i menys autocomplaents. Democràcia és també drets individuals, justícia independent, llibertat d'informació i absència de corrupció. Potser comença a ser hora que acceptem les gradacions en això de qui és democràtic i qui no. Només assumint el nostre tirst aprovat raspat - de mínims - serem capaços, humilment, de construir la societat que volem.

L'amenaça del doble-pensar

2010-09-27T03:50:00.001-07:00

Ahir a les dotze de la nit acabava la moratòria de construcció d’assentaments en territoris ocupats de Cisjordània. Una moratòria que havia permès iniciar per enèsima vegada les converses de pau entre israelians i palestins. Pocs minuts després de les dotze, el primer ministre israelià emetia un comunicat en el qual demanava “responsabilitat” a les parts i aposta per la continuïtat a les converses de pau. “Centrem-nos en el que és realment important i dugem a terme unes converses sinceres i ràpides per arribar a un acord de pau històric entre els dos pobles en el termini d’un any” va comentar.

Continuar amb els assentaments i a la vegada fer declaracions en favor de la pau és un exercici de cinisme de dimensions monstruoses. Netanyahu coneix bé les lògiques d’interpretació d’Occident i sap que el més important és el què es diu i no el què es fa. Israel només ha tingut problemes quan ha patinat dialècticament negant postulats àmpliament extesos entre la comunitat internacional. Un exemple en va ser el titubeo a l’hora de considerar la solució de dos estats com l’única via de solució al conflicte, quan va jurar el càrrec a principis de 2009. A banda d’aquest cas, Israel ha tingut les mans lliures per fer i desfer sempre i quan s’ha mantingut ferm de paraula en favor de la pau i de la convivència en llibertat d’israelians i àrabs a la regió.

Aquí ens escandalitzem amb els missatges d’eliminació d’Israel per part de Mahmud Ahmadiejad i grups com Hamás o Hezbollah. Ens escandalitzen més les seves paraules que les accions d’Israel quan, dia a dia, va imposant el nou mapa a la regió amb la construcció d’un mur il•legal dins del territori ocupat que traça la futura frontera per la via dels fets consumats. Però això no ens alarma ni ens horroritza; la doble moral ens permet mirar a una altra banda gràcies al discurs hipòcrita del govern d’Israel. El més important és el que es diu, i no el que es fa. Si no que li preguntin a la comissària Reding, centre de les crítiques en el conflicte dels gitanos romanesos pels seus excessos verbals, mentre França vulnera tranquil•lament la legalitat europea emparada en un hipòcrita discurs de “persecució dels delinqüents”. El doble-pensar acabarà amb nosaltres. Orwell ja ens va advertir fa 60 anys...

Tancat per defunció del propietari

2010-09-14T07:36:00.001-07:00

"Cerrado por defunción del propietario.
El óbito de reposo de nuestro vecino y amigo estará instalado en el Tanatori de Sant Gervasi, mañana 31 de agosto a partir de las 16 horas. El funeral se celebrará el día 1 de septiembre a las 11.15 horas."

El 30 d'agost a les deu del vespre, m'assabentava de la mort del meu rellotger a través d'una nota picada a màquina penjada de la persiana de la botiga. Aleshores no sabia que es deia Sr. Pinet ni que tenia 79 anys. De fet, tècnicament tampoc era el meu rellotger. Era el rellotger de sota casa, al qual havia portat el meu rellotge un parell de vegades en els darrers dos mesos per una avaria que no s'acabava de resoldre. L'imagino tota una institució del barri, on havia exercit de mecànic del temps i on s'havia esmerçat perquè aquest continués avançant amb el ritme rigorós que se li suposa. Tota una metàfora això d'un rellotger a qui se li acaba el temps...

Pocs dies després d'instal·lar-me al pis, van tancar el "colmado" del davant de casa. Algú em va explicar que el propietari es jubilava i que el carrer quedava orfe de la seva fruiteria de referència. Jo m'ho vaig mirar amb indiferència, aliè a la vinculació dels veïns de tota la vida amb la botiga. Mai formarà part del meu barri.

No em preocupa aquest inexorable relleu en les persones i en les rutines. El "uns vénen i els altres se'n van" és més vell que l'anar peu. El problema ens vindrà el dia que el barri s'acabi deshumanitzant del tot i continui avançant, com ho ha fet sempre, però perdent la memòria d'aquells que el van construir. Un repte, potser el repte actual de la ciutat d'avui: recuperar l'encant de la gent per creuar-se amb els veïns, mirar-los a la cara i preguntar-los si tot va bé. I passar mitja hora a la carnisseria esperant que les converses es consumeixin. Tornar-nos, tots plegats, una mica més de poble.

El temptador vici de treure conclusions a partir del Barça

2010-06-13T14:26:00.000-07:00

L'altre dia anava amb l'Emma (2 anys i 9 mesos) per la Plaça Virreina. Passàvem per sota un balcó on hi penjava la bandera del Barça i la senyera. De sobte ella va senyalar el balcó i va cridar: "Barça!". "Molt bé, Emma" li vaig dir. "I l'altra bandera saps, quina és?". "Groga" em va contestar...

Poca broma amb el barcelonisme-poloniero que governa el país. Pocs programes de TV3 acaben sense fer una menció al Barça o al Polònia, la perillosa bara de medir que inunda el nostre rigorós establishment mediàtic, ara entregat a la causa rosellística.

Tot i això, no puc evitar intentar treure algunes conclusions de la campanya i les eleccions del Barça. Primer, de transcendència relativa, el fet que els candidats es tractessin pel nom i de tu. M'ha semblat un acte sincer: per què marcar unes falses distàncies i uns respectes rimbombants en gent que es coneix perfectament? El "vostè" va desapareixent per moments i la campanya ho ha tornat a demostar. Alerta, això no vol dir que s'hagi de perdre el respecte, ni tan sols el discutible "respecte per les institucions i els càrrecs" que, per què negar-ho, jo defenso. A les autoritats cal tractar-les amb consideració, però això fa temps que ha deixat de voler dir utilitzar "excel·lentíssim senyor" ni "molt honorable". El govern Zapatero va ser "avispat" fa temps i fa aprovar un decret en aquest sentit el 2005.

Segona conclusió. La gent cada cop accepta arguments més complexos dels candidats. El Sandro Rosell sovint s'ha explicat amb arguments acurats i sofisticats demostrant que les coses no són tan simples com "tinc empreses o no relacionades amb el màrketing esportiu" sinó explicant què feia exactament. Avís per a navegants, els discursos simplistes cada vegada tenen menys adeptes. Si tu vas ells tornen, ja no cola.

Tercer. Algú hauria de posar fre a la l'admiració i deïficació dels personatges. La votació del Guardiola va ser d'allò més patètica. No tocar de peus a terra i exagerar les coses sol portar conseqüències negatives a mig-llarg plaç. Que ningú li doni una sotana al Guardiola perquè el fan papa de Roma demà mateix.

Quart. Cal que TV3 es gasti tot el que s'ha gastat en sondejos, cobertura, etcètera? Hòstia, que parlar del què es gasta TV3 pot ser penat amb l'ex-comunió, Oriol! Que no te n'has adonat que no som un país normal i que necessitem una televisió nacional forta per contrarrestar la situació injusta de dependència absoluta de la pell de brau?

Mori el borbó!

Per què la Pilar Rahola s'equivoca (primer intent)

2010-06-08T09:52:00.000-07:00

Des de fa temps llegeixo amb atenció els articles de la Pilar Rahola a La Vanguardia i crec que per fi he trobat el denominador comú de tots ells que no és, per difícil que sembli de creure, la promesa del paradís que li devia fer algun dia algun rabí extremista. Paradís en el qual, sigui dit de passada, es trobarà amb els salafistes, els legionaris de crist i altres especímens. Les seves postures són, com les de la resta dels citats, fruit d'un dogma. En el seu cas, però, és un dogma políticament correcte però igualment perillós: el dogma de la llei.

Fa pocs dies vaig estar llegint el llibre de Marc Pernau sobre el president Montilla. Tot i que és força discret, en un apartat el presi comentava alguna cosa així com: "sóc partidari de fer poques lleis però que marquin grans línies per on avançar. Quan es sobrelegisla, després les lleis no es compleixen i llavors sorgeixen els problemes". No és la primera vegada que critico la hiper-regulació. Hiper-regular és hiper-racionalitzar i, ai las!, per sort la vida és imprevisible i canviant i intentar-la controlar al màxim només ens pot portar a la frustració i l'ansietat en adonar-nos que el món és més fort del que nosaltres podem controlar. Crec que aquesta és una de les grans frustracions que patim actualment; la impotència de veure com tot i ser més guapos, intel·ligents i espavilats que mai, no encertem a ser feliços.

Les lleis marquen línies vermelles que parteixen les societats en dos. Podríem prohibir el llançament de petards fora dels dies de berbena (que per cert m'encén l'ira com poques coses), els marits que passegen amb la mà al cul de les seves dones, llençar els cigarrets a terra i moltes altres coses. Però si fem això no tindrem prous policies per aplicar la llei i no hi ha res pitjor que una llei que no es compleix. Llavors, també, molts esdevindríem criminals enlloc de "simples" maleducats.

La llei ofega l'espai del diàleg, el pacte i la convivència que implica, malhauradament, que les solucions als problemes siguin llargues i difícils. La llei és, doncs, necessària. Però cal evitar-la sempre que sigui possible en tot allò que afecta la vida en comunitat. Que el burka existeixi és un problema? Sense dubte. Que és fruit d'una sèrie de factors complexos? També. Que prohibir-lo soluciona el tema? No. Rotundament, no. Que estic a favor que no es prohibeixi? Doncs...tampoc.

Reduir els problemes a preguntes de sí o no és la gran malaltia de la nostra societat. Gairebé tot ho entenem així. Ets partidari de la independència de Catalunya? Creus en Déu? Estàs a favor de l'eutanàsia? És una metodologia molt llaminera, perquè és fàcil d'entendre i tothom la pot fer servir. Però és la porta a la fal·làcia, la simplificació i la demagògia. Les armes amb les quals la Pilar ataca diàriament la flotilla de la convivència.

I afegeixo: sóc un buenista i un progre. Què collons és aquest intent de convertir aquestes paraules en insults?

"Think global, act local" i altres contes

2010-05-09T07:57:00.000-07:00

Poques vegades en els darrers any hi havia hagut tanta gent descontenta amb com va el món i tant inactiva. És clar que si els veïns del quart segona no em saluden quan me'ls trobo al replà no sé ni com proposar-los de preparar la revolució plegats... Potser els agrego al facebook i junts ens fem fans de "yo tambien pienso que los politicos son unos ladrones".

Falten idees.

On són els homes?

2010-03-25T11:24:00.000-07:00

Fa pocs dies m'han canviat d'ubicació a la feina. On estava abans, érem 4 homes per 16 dones. Casualitat? Les ganes.

Continuo. On sóc ara, hi ha tres homes a la meva planta. El nombre de dones deu rondar les 25. Així que ja em teniu últimament preguntant-me on estan els homes. Ahir a la tarda, vaig tenir l'oportunitat d'anar d'oient a una interessant sessió sobre Mediterrània del Màster en Polítiques Europees de Cooperació al Desenvolupament de la UAB. A classe, hi havia tres homes per 15 dones. Però el tema no s'acaba aquí. Fa uns dies vaig acabar un curs d'àrab a l'escola oficial, en el qual érem 2 homes per 8 dones. No cal que us digui que cada vegada que vaig al cine, teatre, xerrades o algun esdeveniment cultural solc trobar-me un percentatge de dones notablement superior al d'homes.

De sobte, se m'acut repassar els meus contactes del mòbil, a veure si el "problema" és meu i tinc més dones que homes, cosa que explicaria que sempre tingués la sensació d'estar envoltat del que alguns periodistes esportius anomenen "fèmines". Resultat final: 65 homes i 61 dones. On cony s'han ficat els homes, doncs?

És cert que ahir més tard vaig anar al camp del Barça i el percentatge d'homes era aclaparador. Però prometo que en arribar casa vaig encendre la tele i van ensenyar el camp buit, cosa que em confirmaria, si la tele no menteix, que tots els homes que hi havia durant el partit havien marxat i, per tant, que a alguna banda haurien d'estar...

Avui prenia el tupper a la feina i és cert que a la sala tots eren homes. Concretament eren els informàtics (els pocs que fan horari partit com jo) i tenien converses d'allò més apassionants sobre el Windows XP i les seves aplicacions. Però m'esteu dient que tots els homes del món es passen el dia dinant de tupper parlant de les aplicacions del Windows?

Va, si us plau, que algú m'ajudi. On són els homes?

Si Montilla avança les eleccions

2010-02-07T09:12:00.000-08:00

El 2010 està cridat a ser un any de transició. L'evolució que tothom té al cap, resumida de manera superficial, vindria a ser la següent:
- Setmana Santa 2010: Laporta convoca eleccions al Barça oficialment i anuncia que es presentarà per Reagrupament.
- Juliol 2010: Zapatero remodela el govern després de la presidència espanyola del Consell de la UE.
- Setembre 2010: Montilla convoca eleccions per finals d'octubre.
- Finals de novembre 2010: El nou Govern pren possessió.
- Finals de desembre 2010: Si guanya CiU a Catalunya, algun ministre entra al govern de l'Estat (teoria Barbeta).

Sempre m'han sorprès aquestes previsions politiques, que després s'acaben complint mentre tots ens quedem com uns estúpids deixant que el temps vagi passant amb l'argument de "ara cal esperar a les autonòmiques per veure si...", "ara ja no es pot fer res perquè estem en pre-campanya", ...

Al meu entendre, Montilla té una oportunitat d'or per reduir la transició del 2010 a només un semestre. Si convoca eleccions per abans de l'estiu, la transició afecta els mesos de juny-juliol i agost i el nou govern es pot posar a treballar l'1 de setembre sense perdre mesos a meitat de curs. Si convoca eleccions abans de l'estiu, el govern central pot decidir amb més perspectiva la previsible crisi de govern post-presidència espanyola (2 crisis en sis mesos serien poc probables). Si convoca abans de l'estiu demostra una voluntat de defensa dels interessos globals que li pot donar credibilitat, més de la que li poden donar tres mesos més de gràcia que difícilment canviaran el sentit de les enquestes actuals. I a més, si convoca abans de l'estiu, el salvador de la Pàtria Joan Laporta ha d'actuar amb més lleugeresa i reduir el temps d'utilització de la presidència del Barça com a plataforma de llançament polític.

Guardiola va entendre que valia més la pena "cedir" a que el Presi s'apuntés la seva renovació abans de donar peu a sis mesos d'especulacions inútils. Montilla pot fer el mateix. Per una vegada pel bé del país; per una vegada per l'interès general. I en definitiva, quan els polítics actuen així, és quan la gent més els valora les seves decisions. Però comunicar i raonar les decisions sembla que encara no és l'estil de la política d'aquests temps. Aquesta argumentació seria massa dificil d'entendre per a les masses incultes que governen.

La immediatesa de l'anàlisi

2010-02-06T04:03:00.000-08:00

Fa pocs dies es va complir el primer any de presidència de Barack Obama. La derrota demòcrata a Massachussets (un dels 52 estats de la Unió) va fer que molts mitjans saltessin a la palestra amb crítiques i escepticisme a la gestió del President; allò que era esperança fa un any, s'havia convertit de cop en incertesa i, deien els més atrevits, en promeses incomplertes.

Un dels indicadors que s'utilitzaven per justificar aquesta crítica era el fet que la "popularitat" del president (o % d'americans que aproven la seva gestió) s'havia reduït del 68 al 48% en dotze mesos. Una mirada pausada a l'índex de popularitat dels presidents americans al llarg de la història ens pot servir per veure què ha passat en altres presidències i, si el contraposem a un fris cronològic, veure quin impacte tenen segons quins esdeveniments en aquest índex. Veurem, per exemple, que Clinton va caure del 58% al 38% en només sis mesos de presidència, que Bush pare va ser el més recolzat fins només un any abans de les eleccions i de convertir-se en un dels pocs presidents americans en no ser reelegit, o que Kennedy no va patir cap crisi de popularitat en els tres anys que va ser president.

Tot i així, tampoc cal ser crític amb tota la premsa com tendeixo a fer darrerament. Tant The Economist com Le Monde han publicat darrerament dos articles interessants, analitzant el primer any Obama i plantejant amb encert els reptes d'aquest segon any de mandat. El primer, li recordava que encara era a temps de "posar-se dur", mentre que el segon reconeixia que "el procés de reinventar Amèrica no es pot realitzar en només un any". És sense dubte una llàstima que els anàlisis reposats no arribin als titulars dels diaris de casa nostra.

Però no tenim temps per anàlisis complexos. S'acosta la una i hem de tancar edició. Necessitem un titular, alguna cosa que vengui. Alguna idea Salvador Sostres?

Comentaris d'objectiu incert

2010-01-16T09:49:00.000-08:00

La possibilitat de realitzar comentaris als articles i notícies que publica la premsa en format digital s'ha convertit en un fenomen generalitzat en els darrers anys. A diferència del model clàssic en el qual el diari publica i el lector llegeix (a excepció de la secció "cartes al director", que mereix un article sencer), actualment el lector té la possibilitat d'aportar el seu comentari.

En primer lloc, no crec donar una opinió personal si dic que aquests comentaris no aporten, generalment, una informació rellevant respecte la notícia que comenten en forma d'aclariments, correccions oclarificacions. Dit d'una altra manera, els comentaris de la gent normal no tenen un valor informatiu per se. En segon lloc, tampoc reflecteixen un estat d'opinió que estigui sostingut per cap procediment científic, és a dir, no compleixen amb cap funció de "termòmetre" de l'estat d'opinió del personal. Això és especialment greu pel què fa a les enquestes, àmpliament exteses també a la televisió i la ràdio, que si bé no es consideren sondejos científics, sovint s'utilitzen per treure conclusions de dubtós fonament.

En tercer lloc, no contemplo que la opció de realitzar comentaris sigui una manera d'apropar els mitjans de comunicació a la gent. És a dir, no tinc clar que tenir la possibilitat de comentar en un mitjà de comunicació augmenti les ganes dels potencials lectors per acostar-s'hi. Cert és, però, que no puc demostrar aquest punt i que caldria analitzar-lo amb rigor.

Així doncs, no entenc que els comentaris serveixin per a res més que per a la realització de l'instint de notorietat intrínsec a l'homo sapiens del segle XXI. Constitueixen sovint una burla de les pròpies normatives que els regulen (escriuren pu ta enlloc de puta, paraula prohibida) i es basen en un sistema de delecions ("notificar comentario inapropiado") amb un toc inquisitaori d'allò més folklòric. Sembla evident que cal un replantejament d'aquest model de participació, ja que l'expressió per l'expressió no té perquè ser sempre positiva. Alguns diaris ja han començat a adonar-se'n com El Periódico, que exigeix ser usuari registrat o El País, que ha reduït de manera molt considerable, el nombre i tipus de notícies que permet comentar.

Hooligans amb micro

2009-12-24T07:24:00.000-08:00

La regularitat no està caracteritzant el declarianes des de l'estiu. Tot i així, i a les portes de Nadal, intento donar-li una mica més de corda i que entri al 2010 en bona salut.

Fa unes setmanes, quan va esclatar el cas Pretòria i es va saber que Lluís Prenafeta escrivia un diari des de la presó, algú va dir: "si us plau, que li robin el boli". És una sensació similar a la que tinc quan escolto i llegeixo el periodisme esportiu de casa nostra; la falta de rigor i professionalitat em genera la sensació de demanar "que algú li apagui el micro a aquest imbècil". La grandiloqüència innecessària, l'exaltació de les passions més baixes i la utilització política de l'esport són el pa de cada dia.

L'argument que se sol utilitzar per justificar aquest to és la famosa frase de Maquiavel que "l'Audiència justifica els mitjans". Però sens dubte hi ha una efecte retromalimentador en tot aquest fenomen i sempre amb aquesta hipocresia de condemnar la violència un cop aquesta esclata. Només cal posar al google "Figo traidor" per veure les barbaritats que en el seu moment van incitar els mateixos diaris esportius.

La falta de rigor és també un clàssic, com quan l'Sport publicava aquesta portada el dia de les declaracions d'Eto'o a Vilafranca.

No voldria posar-me iaio i defensar el Puyal com a exemple, però sembla que el seu estil desprèn un rigor i una professionalitat ben escassa en aquest sector, per molt que confongui Iniesta amb Touré o que expliqui més batalletes del compte.

Però la premsa, i en especial l'esportiva, no es pot deinhibir de les dinàmiques que ajuda a generar. El dogma de la llibertat d'expressió no pot servir per justificar-se, mentre es dediquen a promoure uns valors i unes actituds que després transcendeixen les simples narracions dels partits i que enfronten les persones més enllà del joc. Quan els periodistes obvien les seves responsabilitats i es dediquen a "echar carnaza" a les masses exaltades, es converteixen en els típics aficionats amb tambor que, d'esquena al partit, esperonen la hinchada en els clàssics del futbol argentí. Es converteixen, intencionadament, en hooligans amb micro.

No facis Humanitats

2009-11-25T15:41:00.000-08:00

A través del Rai, la Núria em va demanar fa uns dies si podia quedar amb mi perquè “l’aconsellés” a l’hora d’escollir quina carrera estudiar. En el meu haver, tinc l’honor que l’única persona a qui he persuadit activament perquè fes una carrera, la va deixar al cap de tres mesos. Així que aquesta vegada vaig voler pensar-me bé què dir i, sobretot, què no dir.

Tot aquest procés em va coincidir amb el traspàs de la gestió de la Taula de Joves de Sarrià-Sant Gervasi, que hem tirat endavant un grup de gent fins fa pocs dies. A l’hora d’explicar al nou equip els detalls de l’entitat em va tornar a venir al cap això del “què no dir”.

No sé ben bé on vull anar a parar avui amb aquest tema (a veure si algú m’hi ajuda amb els comentaris) però em sembla interessant aquesta asimetria entre el que aconsella i el que és aconsellat. Tradicionalment, es parteix que el que aconsella té més informació que l’aconsellat i d’aquí la gràcia en demanar l’opinió a aquell qui té experiència.

Però sovint s’obvia que l’asimetria, no només no acaba aquí sinó que no és tan favorable al conseller com sembla. Sovint, l’aconsellat té un plus d’energia, de ganes, d’il•lusió que s’han convertit en rutina i desídia a ca’n conseller. El consell mal donat “si et fas funcionari acabaràs sent un vago”, “el més important és que siguis feliç”, em produeix una ràbia profunda i, fins a cert punt, irracional.

Així que Núria, si vols aviat quedem i t’explico què n’he tret jo d’aquests anys a la universitat. Però moltes coses de les que et pugui dir (“no et pensis que la carrera t’encantarà, no pots jutjar fins el segon any, estudia el que t’agradi, bla, bla bla”) formen part d’aquest grup de consells mal donats.

Així que un consell: aguanta’m el rotllo, però no em facis cas.

(*) “Ja veuràs quan treballis, no tindràs temps pel bloc i aquestes històries”. D’acord 26 dies sense actualitzar, però el consell/advertència feia vomitar igual.

Els amics que no han mort

2009-11-01T13:19:00.001-08:00

No és la primera vegada que parlo de Trànsit al declarianes. S'ha convertit en un tema bastant "de conversa de bar" en els últims anys degut a l'enduriment de les multes als infractors de les normes. Des de la famosa sobretaula etílica del nostre estimat expresident Aznar, han anat augmentant les veus dels que consideren que l'Administració no ha de ser tan paternalista com per dir-nos com i quant hem de conduir.

Sóc radicalment contrari a aquestes veus liberals. Recordo que quan era petit era habitual sentir de gent que moria en accident de cotxe. Sovint et queia lluny ("el germà del Toni del forn" o "la cosina de la mare del meu amic") però en d'altres et tocava de ple. Eren aquells fets que et retornaven els diumenges al vespre, on tot és sempre una mica més apocalíptic,i et recordaven que la vida és més efímera del que un nen de nou anys es pensa, per molt que no sàpiga encara què vol dir la paraula efímera.

Però les estadístiques, un cop més, s'imposen. Avui mor un 60% menys de gent a Espanya per accident de trànsit del que ho feia l'any 1992. La probabilitat que un amic o un germà desaparegui d'un dia per l'altre és ara notablement més baixa del que ho era fa uns anys. M'agrada llegir aquestes dades com les que em confirmen que l'enduriment de la norma m'ha salvat un amic. Tant se val quin, poseu-li el nom que volgueu, funciona igual.

Però l'accident de trànsit no només s'emporta una vida, o més d'una, sinó que destrueix, i no voldria tirar de tòpics, la gent del voltant. Però això, els liberals del "ningú m'ha de dir què haig de fer" probablement no ho sabran mai. Probablement, les normes més rígides també hauran salvat els seus amics i els lliuraran de la impotència, la ràbia i la buidor de la pèrdua sobtada.

Sala i Martín vol ser president del Barça

2009-10-17T15:42:00.000-07:00

D'acord, la teoria és agosarada. Però m'arrisco:

Els lectors de La Vanguàrdia, ja siguin devots com la meva àvia (i tantes altres) o esporàdics com jo, vam poder llegir un fantàstic article del meu amic Sala i Martín que, almenys a mi, ens va deixar bastant desconcertats.

L'amic de les americanes llampants descrivia una fantàstica apologia de la nova Premi Nobel d'Economia, que defensa l'opció de la cooperació comunitària per solucionar "la tragèdia del bé comunal" a les alternatives ortodoxes de la privatització o la intervenció estatal. Dit d'una altra manera, la senyora Ostrom defensa que una comunitat pot solucionar els abusos que els individus solen fer dels béns comuns gràcies a dinàmiques cooperatives i de generació de confiança. Dit encara d'una altra manera, que ser hippie i educar en el compartir pot fer que la gent sigui més respectuosa amb el bé públic.

El meu Sala i Martín, l'autèntic, no el que escriu aquest article, hagués defensat que la cooperació és inestable de per sí, que no porta a cap equilibri i que crea incentius perquè els individus trenquin les normes comunitàries i s'aprofitin del bé comú per al benefici propi. Ens hagués remès al dilema del presoner o a la seva versió cutre-televisiva del "Sis a traició". Ens hagués dit que la privatització és la millor manera perquè cadascú es preocupi de la manera més eficient de la seva parcela o que, en cas de catàstrofe i si no hi hagués alternativa, l'estat podria intentar posar remei al guirigai.

Però sembla que el meu Sala i Martin s'ha pres unes vacances. Ara n'ha sortit un imitador que vol agradar a la gent, fer-se la seva i que pensin que no només és un economista excèntric i ortodoxe, a més d'un gran orador, sinó que també té cor i sentiment i que tots junts ens en podem sortir encara que alguns "ens tinguin ganes". Us sona?

Visca el Barça!

Un any de clarianes i bardisses

2009-10-12T14:20:00.000-07:00

Avui fa un any, el 12 d'octubre del 2008, que em vaig decidir a obrir aquest bloc. Un any en què el declarianes ha tingut la crisi econòmica, la campanya americana, les protestes contra Bolonya i el viatge a Síria com a principals temes. En total, han estat 31 entrades, poc menys de tres al mes. Un any que m'ha demostrat que les notícies poden ser pensades, madurades i comentades amb la gent que t'envolta sense presses. Un any de curioses converses als ferrocarrils. En definitiva, un any de més clarianes que bardisses.

De moment no me n'he cansat. Així que queda inaugurat el segon any de clarianes i bardisses. Gràcies a tots pel temps que hi heu dedicat.

En obrir un bloc, us vaig parlar que el nom del bloc sortia d'un poema. Crec que ja comença a ser hora de compartir-lo.

De clarianes i bardisses

És estrany com passa el temps
aquí sola a la clariana
en la clapa desesmada on
no recordo haver arribat.

I si m'hi quedo no és tant
per la sensualitat abandonada i porosa
d'aquest dia d'estiu
en què tot hauria de resultar tan fàcil,
com per la presència
envoltant-me
de bardisses i esbarzers.

Ferran Ràfols

Jo també estic en contra de l’Hotel Vela

2009-09-27T14:21:00.000-07:00

Diumenge que ve s’inaugura a Barcelona l’hotel W, més conegut com l’hotel Vela degut a la forma que han dissenyat els arquitectes top encarregats del projecte per trencar la vista als barcelonins. Es tracta d’un hotel de gran luxe ubicat a només vint metres de l’aigua i que sembla que ha tingut una gran rebuda tenint en compte l’alt nombre de reserves que ha acaparat pels primers dies.

En Louie l’altre dia em va passar un link de la plataforma en contra de l’hotel Vela que han constituït una sèrie d’entitats i veïns del barri. El dia 27, van organitzar una protesta a la platja de Sant Sebastià en contra de la propera inauguració de l’hotel.

M’he decidit a posicionar-me sobre aquest tema perquè em sembla que simbolitza alguns dels debats que es donen actualment sobre com i quant hem de créixer. Els arguments dels partidaris de l’hotel és que crearà llocs de treball i es convertirà en un atractiu més de la nostra Barcelona que sovint mira més enfora que endins. Els qui s’hi oposen, diuen els partidaris, són els tradicionals anti-sistema que no han comprès encara que perquè la gent mengi cal fer certs sacrificis i concessions a la iniciativa empresarial.

Però l’hotel Vela sembla que traspassa la barrera del sentit comú. D’entrada perquè es construeix sobre un terreny guanyat al mar i, per tant públic, venut a una gran empresa el qual permet la instal•lació d’un hotel amparant-se amb la seva condició d’”equipament”. En segon lloc, perquè utilitza la normativa referent als ports per poder construir el citat “equipament” al costat del mar, i no a cent metres com marcaria la llei de costes. Sembla doncs, que en aquest cas, s’han dut a terme una sèrie de tripijocs normatius per tal de construir l’hotel.

Les lleis, a diferència de les requalificacions, són fetes amb una certa perspectiva històrica, intentant passar per alt la superficialitat de les decisions del dia a dia. La Llei de Costes es va desenvolupar quan el litoral ja havia començat a ser destruït per un sector, el turístic, que ja llavors creava “llocs de treball i creixement econòmic”. El pas del temps ha demostrat que aquell creixement no era sostenible ni raonable. Molt em temo que d’aquí uns anys, quan la gent es passegi per la Barceloneta i es pregunti qui va ser l’hortera que va projectar aquest mamotreto al costat del mar, algú li haurà de respondre que a principis de segle, crèiem que la creació de llocs de treball era un argument suficient per llegir les lleis com convingués i convertir allò públic en privat amb la consciència tranquila.

Un exercici de democràcia

2009-09-18T04:10:00.000-07:00

Vénen temps de referèndums. Perdó, de consultes populars. Perdó, d'iniciatives de la societat civil que no tenen a veure amb els Ajuntaments. Bé, una mica sí perquè els ajuntaments convoquen plens extraordinaris per donar-ne suport. Però segueixen sent privades eh... De fet no tenen res a veure amb la dinàmica de partits. Si l'altre dia vaig sentir que l'Ajuntament d'Arenys de Munt estava pensant de convocar un ple extraordinari per donar suport als 40 anys de l'Esplai Sant Ildefons però que, per temes d'agenda, o per error del funcionari de torn, es va transpapelar les instàncies i va passar per davant el tema del referèndum. Perdó, de la consulta popular.

Hem sentit aquests dies moltes vegades que Arenys de Munt ha donat una "lliçó de civisme" i ha dut a terme un "exercici de democràcia". Però que ningú s'espanti (o s'emocioni), res d'això és seriós. És tot un joc.

Tinc els meus dubtes sobre el gran exercici de democràcia que es va viure a Arenys de Munt. Em recorda als referèndums sobre Bolonya que organitzaven els assemblearis en un ambient partidista a més no poder. Jo no critico que això es faci, però cal anar molt en compte amb les conclusions que se n'extreu.

Hi ha dues coses del gran exercici de democràcia d'Arenys que no acabo de veure clares. La primera, la menys greu per mi, és el fet que tot el procés anava envoltat d'una retòrica nacionalista i de reclamació. No sé si el contrari a la independència se sentiria còmode anant a votar en un poble en el qual tothom sap què pensa i se'l miren com "mira el fatxilla aquell" mentre onegen les seves estelades. És com si les eleccions a president del govern les muntés un partit polític. Però ja ha quedat clar que tot era un joc i, per tant, no es poden fer extrapol·lacions com aquesta.

L'altre tema em preocupa molt més. És la instrumentalització de la societat civil per part dels partits polítics. Em sembla absolutament inacceptable que es difumini la barrera entre partits i entitats d'aquesta manera. Per mi, un exercici de democràcia de debò, és una societat civil independent i forta, i quan els partits es posicionen clarament per unes entitats i no unes altres o quan les entitats es partiditzen és una senyal inequívoca que la cosa no va bé. És clar que totes les entitats, com a ens transformador, tenen una dimensió política. Però en cap cas això s'ha de confondre amb la política de partits, la que surt a les pàgines de "Política" dels diaris.

Em preocupa molt la utilització dels partits d'aquestes forces populars. Moltes mirem les joventuts dels partits amb cert despreci i defensem la "societat civil" sense ser conscients que si aquesta es partiditza d'aquesta manera, es converteix en una extensió de les dinàmiques respecte les quals s'oposa.

Respecta'm!

2009-09-13T12:15:00.000-07:00

Crec que el respecte li ha guanyat definitivament la batalla a la tolerància.

- Respecta’m, vull dormir.
- I perquè no toleres que faci una festa un dia a l’any.
- No em respectes, abaixa la música.
- Escolta’m però tu tens un gos que fa pudor... Jo aguanto el gos quan baixa per l’escala i tu aguantes que avui tingui la música una mica més alta. No serà gaire estona i avui és un dia especial perquè he tornat d’un temps fora i ho estic celebrant amb els meus amics.
- Ets un descarat, no tens respecte.
- Però és que les manies de la gent són infinites, perquè no aprenem a tolerar-nos-les una mica mútuament? Perquè no busquem el pacte, l’acord?
- Tu no coneixes la llei? Respecta-la!
- Però que no veus que mai podrem legislar totes les coses que li molesten a tothom? És millor que fem acords i no convertim les lleis en dogmes. Eduquem en l’empatia i la tolerància!
- Educar tu? Tu ets un punki-okupa-consumidor-de-cervesa-al-carrer-i-segur-que-vas-de-putes-a-les-Rambles. I a més, ets jove!

[porto una setmana intentant escriure alguna cosa per reemprendre el “declarianes” sense èxit].

Al país dels cònsols

2009-07-09T10:18:00.000-07:00

Fa un parell d’anys, el Tomàs Alcoverro va venir a l’Àutonoma a fer una conferència sobre el Líban. Amb més de trenta anys d’experiència com a corresponsal a Beirut, va centrar la seva tranquil•la i captivadora exposició en la influència que havien tingut les potències estrangeres en la curta i convulsa vida del país, que va batejar com “el país dels cònsols”.
La setmana passada, ens vam decidir amb l’Anna a fer una escapada de sis dies per veure com era el país, més enllà de cròniques inquietants a les notícies i de ser un dels pocs països on les nostres estimades forces armades realitzen missions internacionals. L’experiència va valdre molt la pena. Vam fer una ruta que ens va portar per tota la costa, des de Sidó i Tir (aquesta darrera amb abundants banderes de Hezbollah i presència de la FINUL II) fins a Trípoli, ciutat més semblant a Damasc de totes les que vam visitar, amb un ambient força enrarit i hostil pel visitant. El darrer dia el vam passar al vall del Qadisha, un zona muntanyosa molt tranquil•la, antic bastió maronita i on s’hi troba l’única estació d’esquí de tot l’Orient Mitjà.
És difícil treure conclusions amb només sis dies de visita. Però si alguna cosa és el Líban és un país de contrastos. Beirut és una ciutat molt occidental, amb grans edificis i grans cotxes, on només els clàxons incessants dels taxis et recorden que estàs per aquestes latituds. La més que abundant presència militar pels carrers no deixa cap dubte que no es tracta precisament d’una zona estable. Tot i així, la vida pels carrers és relaxada i el dijous al vespre els joves de la ciutat s’engalanen com el que més per gaudir dels clubs i de la nit fashion beirutí.
A la resta del país, s’hi troba des de la White Beach, un club de platja amb una aigua neta i un ambient europeu, zocos pintorescos i en alguns casos turístics com els de Sidó i Biblos, carrers bruts i mirades hostils, com a Trípoli, poblets de muntanya que recorden el Ripollès, com el pacífic Becharré i les ruines romanes impressionants de Baalbek on els venedors de souvenirs insisteixen perquè compris samarretes de record amb la insígnia de Hezbollah. En definitiva, un país amb mar i muntanya, clarament mediterrani i no tant diferent al nostre. I on es passa de la inquietud inicial del “no passarà res oi?” al pensament “això és com Menorca” tan ràpid com es creua un carrer, es deixa enrere un control militar i s’enfila el camí cap al mar per veure la posta del sol.

Bahrein: construint un futur passat de moda

2009-06-24T04:18:00.001-07:00

Dijous passat, després de fer l’examen de la universitat, vaig agafar un vol cap a Bahrein. Bahrein és una illa de la mida de Menorca on hi viuen 750.000 persones, dues terceres parts de les quals estrangeres, principalment indis, indonesis, bangladeshis, etc. que treballen, ja sigui en el sector serveis, en la construcció de grans hotels i, com no, en les empreses extractores de petroli.

El país està derivant en un nou Dubai, construït a base dels beneficis que proporciona l’or negre i, com no, l’especulació que acompanya tot enriquiment sobtat (crec que molta gent a Espanya sap ara mateix de què parlo...). Grans hotels, grans edificis i grans cotxes. Vam llogar un cotxe barat i amb 7 euros ja teníem el dipòsit ple. La primera nit la temperatura era de 45 graus, amb una xafogor que feia que no es pogués estar a l’exterior més d’un minut sense risc de desmaiar-se.

Bahrein sorprèn perquè no hi ha ningú caminant pels carrers. Només algun treballador desafortunat que va o torna de la feina mentre els bahreinis, els homes amb vestits blancs i les dones amb vestits negres que els tapen tot el que poden i més, gaudeixen de manera grollera dels luxes que els ha portat el petroli.

Les contradiccions d’aquest país són tan evidents que proporcionen una sensació ben estranya al visitant. Un vespre, enmig de grandíssims edificis il•luminats, la Ilària (la meva companya de viatge i de pis a Damasc) va dir una frase que resumeix bastant bé què és Bahrein; un país que construeix un futur que ja ha passat de moda. Un futur Blade Runner, que tothom s’imaginava fa vint o trenta anys. El futur d’ara és diferent: un futur més ecològic, més net, més sostenible. Una idea diferent de com serà el demà ha emergit en els darrers anys. Però a Bahrein, potser enlluernats per tants diners o potser emboirats per la barreja de pols i vapor d’aigua que enterboleix l’ambient, encara no se n’han adonat.

You have the ability to reimaging the world

2009-06-05T10:26:00.000-07:00

Diuen molts que el discurs de l’Obama del passat dimecres a El Caire passarà a la història. Com ja he comentat algunes vegades, tinc afició per “les fonts primàries”, ja siguin debats de l’Estat de la Nació, nits electorals o discursos polítics quilomètrics. Si no recordo malament, aquesta “afició” va començar amb els funerals de Izaac Rabin, el novembre de 1994. Evidentment que en aquella època devia ser més avorriment un dia que estava malalt i no podia anar a l’escola que no pas voluntat de conèixer de primera mà l’actualitat internacional. Sigui com sigui, ahir vaig trobar el discurs sencer de l’Obama al diaria italià La Repubblica (per què els diaris espanyols no solen penjar fonts primàries com aquesta?) i em vaig disposar a escoltar els 55 minuts de durada amb atenció.

Vaig quedar impressionat. No estic gens acostumat a sentir un polític que diu coses amb sentit comú, una rera l’altra, durant gairebé una hora. En primer lloc em va sorprendre “l’espiritualitat” del discurs. Escrivia fa unes setmanes la sorpresa que em provoca la poca transcendència de la vida (i la política) catalana/espanyola/europea. Obama feia constants referència a l’ànima, al missatge de pau de la religió, a la tranquil•litat espiritual, al fet de compartir tots junts un mateix planeta... A Europa els discursos polítics són més immediats, més tàctics, més de politiqueo barat del dia a dia. Sense visió de conjunt i sense visió de futur. Obama donava un missatge de comunitat; de comunitat humana amb un destí comú o, almenys, amb un camí compartit.

Una altra cosa que em va sorprendre va ser la claredat en alguns punts i la voluntat de no esquivar temes. “La situació de Palestina és inacceptable” és una frase sense precedents en un president americà (i en un polític rellevant). El discurs de l’Obama va tornar a posar de manifest la falta de decisió europea en política exterior. Tots els polítics europeus, que se sentien quilòmetres per davant de Bush (“nosaltres som europeus, ens importa la societat cohesionada i de dret”) van passar a estar quilòmetres per darrera amb les posicions de l’Obama d’ahir. Va ser clar amb el tema del vel, va ser clar amb el paper de la dona, va ser clar amb el món que vol ajudar a construir. I, mentrestant, Europa es segueix perdent en la falta de rumb i els debats interns.

Alguns pensareu que m’he torrat i que algun ianqui m’ha menjat el tarro. Però crec que és important valorar el discurs d’ahir com en la seva justa mesura. I algú dirà que tot això són paraules i que caldrà veure què és el que passa. Però és que els discursos també són política, també canvien les coses, la percepció de la gent, la predisposició a buscar solucions. Mentre els escèptics continuen esperant “gestos” de l’Adminsitració americana, l’Obama ja fa molts mesos que ha començat a fer política de debò amb els seus discursos.

Europeus, a votar diumenge. I, em temo, a seguir veient com el món avança mentre nosaltres ens discutim. Em quedo amb la frase de l’Obama que he posat com a títol de l’entrada. És clar que és fàcil de dir que és un idealista. Però o ens posem a fer alguna cosa o ens quedarem enrera.

(*) la valoració del Zapatero del discurs va ser: “le agradezco la mención a la Alianza de Civilizaciones”. Sense comentaris.

Dóna’m un partit de futbol i et munto una festa

2009-05-29T10:29:00.001-07:00

Inevitablement, el “declarianes” s’apunta a l’eufòria culer. Un bar ple a vessar, una taula de quinze persones, cervesa i l’himne del Barça de fons. Podria haver estat a L’Hospitalet però estava al costat de l’ambaixada d’Iran, a l’Autostrada Mezzeh de Damasc. Tot i l’eufòria present, ningú de Barcelona, ningú de casa nostra. Tothom em venia a felicitar i a abraçar com si jo hagués fet el gol decisiu. Va ser una sensació estranya. Eufòria, molta, enveja de tots els que estaven a Barcelona i amb ganes d’allargar la festa tot i sabent que a Damasc no hi ha Canaletes ni res que s’hi assembli. Al final, la decisió va ser anar a comprar una ampolla de vi i tornar a casa a celebrar-ho amb amics. Entre ells, un anglès que, amb un fair play britànic envejable, reconeixia que el Barça es mereixia la copa i s’apuntava a la festa omplint els gots un rere l’altre. M’imaginava jo en el seu lloc dient que l’àrbitre s’havia equivocat, que havíem tingut mala sort o, senzillament, anant-me’n a dormir de mala llet.

Tot i que puc dir que aquí els partits es viuen amb una intensitat força alta, el que sí que em perdo completament són els avantmatxos i postpartits (curioses aquestes dues paraules, perquè no es diuen avantpartits i postmatxos?). Em vaig tragar tots els diaris el dia abans i després de la final i vaig trobar coses que en un primer moment em van semblar exagerades i que potser, s’hi hagués estat a BCN enmig de l’eufòria generalitzada, m’haguessin passat per alt. El Periódico és especialista en aquest capítol. El dia del partit hi havia un editorial comparant el futbol amb la més sublim de les arts, intentant fer un assaig sobre teoria de l’art força lamentable. El dia després, el mateix Periódico publicava un article d’un periodista que deia que era l’única vegada en tota la seva carrera que escrivia un article plorant.

Sembla doncs, que una victòria com la del dimecres ens trastoca i ho trastoca tot. Però, què carai, per què no? El Xavi Hernández deia el dia després del partit a El País que volien guanyar per dedicar la victòria a la gent que està sense feina i passant-les putes. Algú que no li agradi el futbol pot arribar a pensar que la frase és una broma de mal gust i que un partit no canvia la vida de ningú que està sense feina. Però el futbol és així, irracional. A mi mateix em va venir al cap per un moment el meu tiet avi, soci del Barça durant 67 anys, que va morir fa uns mesos i per un instant vaig pensar que tot plegat era un homenatge cap a ell. Però és que potser tampoc cal ser sempre racional i pensar en termes lògics.

Així que crec que deixo la racionalitat per un dia i m’apunto al dionisisme regnant.

Visca el Barça!

Saida Zeinab

2009-05-16T10:28:00.000-07:00

Una de les barriades de Damasc, conegudes per tots els xiïtes del món, és Saida Zeinab. Saida Zeinab va ser la filla de l’Imam Alí, primer imam dels xiïtes, i germana de l’Imam al-Hussein, martiritzat a Bosra fa una pila de segles. Es creu que Saida Zeinab va morir als afores de Damasc on es va construir una mesquita que amb el temps es va convertir en mesquita de referència per tot l’Islam xiïta. Avui en dia, tots els imams xiïtes de referència hi tenen una “delegació” que consisteix en un centre de pregària, biblioteca, lloc de reunió,...

Allà hi viu l’Abdallah, un religiós afganès exiliat a Damasc que vaig conèixer a través de l’Alí, un indi-britànic xiïta del qual diria que ja us vaig parlar fa unes setmanes. L’Abdallah sap una mica de castellà i es va embrancar a escriure la història de Saida Zeinab i em va demanar si li podia corregir. L’home no para de trucar-me per saber quan l’acabaré perquè he estat bastant ocupat amb la uni últimament.

Total que un dia vam anar amb l’Alí a conèixer l’Abdallah a casa seva. Després d’una estona de conversa, l’Alí em va ensenyar algunes de les “delegacions” de les que he parlat i la mesquita de Saida Zeinab, per mi de les més impressionants de Damasc. Saida Zeinab és avui en dia el barri per excel•lència dels refugiats iraquians a Damasc. S’hi pot veure un panorama completament diferent del centre de la ciutat on jo visc. És molt interessant allunyar-se del centre, ja sigui per conèixer religiosos afganesos o per jugar un partit de futbol, com vaig fer fa uns dies. El panorama canvia radicalment i el “Damasc dels cybercafès” dóna pas a un panorama notablement diferent, marcat per la gent senzilla i les cases baixes que s’extenen quilòmetres i quilòmetres.

Us deixo amb l’inici de la història que ha escrit l’Abdallah, d’allò més curiosa... Ah, i dir-vos també que em va deixar un llibre en castellà: “Los derechos de la mujer en el Islam”. Us en copio també un fragment escollit (i va de debò) a l’atzar.

Història de l’Abdallah:

“En el nombre de Al•lah, el Compasivo, el Misericordioso, las alabanzas especiales sean para Dios, Creador del Universo. Que tengan los piadosos un buen final. El paraíso es de los monoteístas y el infierno para los que lo niegan. El castigo sea para los opresores. Las bendiciones sean sobre la Mejor de las Crisaturas, el Profeta Muhammad y su pura descendencia.”

Los derechos de la mujer en el Islam:

“Por esto resulta necesario para quien es “inexperta” con los hombres tener el acuerdo de su padre, quien conoce mejor los sentimientos de los hombres y quien, aunque esté poco capacitado, desea lo mejor y la felicidad para su hija. La ley no ha humillado de ninguna manera a la mujer con esto.”

Istambul was Constantinopla

2009-04-28T08:33:00.000-07:00

Fa deu dies vaig ser a Istambul. Va ser el destí que vam escollir amb l’Anna per trobar-nos una setmana, tant pel preu com pel fet de no haver-hi estat mai. Realment va ser, una vegada més, un punt de trobada entre Occident – en versió Anna-Toulouse i Orient - en versió Oriol-Damasc.

Ara bé, si Barcelona és Occident i Damasc és Orient, Istambul està molt més a prop de la primera que de la segona. Evidentment que no tot Turquia és Istambul, ni molt menys, segurament és més aviat l’excepció, però em va sorprendre la modernitat de la ciutat. No deixa de sorprendre passejar per avingudes plenament occidentals amb les mesquites cantant de fons, qui sap si algun dia això serà habitual també per altres latituds. Em va sorprendre també la quantitat de turistes per metre quadrat qui hi havia i el nombre de parcs i jardins plens de tulipans que donaven la impressió de ser propis d’Amsterdam.

Per mi van ser uns dies de retorn, de menjar pasta bona i oblidar l’hummus, el kebab, el trànist, la contaminació i tota la pesca. Però en tornar a Damasc, després d’un viatge de 18 hores entre avió, taxi, bus (amb avaria inclosa i control de frontera etern) vaig tenir l’estranya sensació de pensar “per fi a casa”. És estrany quan això passa en una ciutat que no és la teva i que en tantes coses és diferent. Tot i així, en certa manera, durant aquests sis mesos, Damasc és més casa meva que cap altra lloc. Aquí hi tinc la universitat, una casa amb pati fantàstica, un vinillo del Liban que ens alegra els vespres, gent que poc a poc va sent més propera i moltes ganes de seguir aprofitant el temps com fins ara.

Religio

2009-04-20T09:02:00.000-07:00

Una de les coses que més m’està sobtant des que estic a Damasc és la importància que té la religió per la vida de la gent. I no parlo només dels musulmans o cristians damascens sinó, en general, de tota la gent de diferents bandes del món que vaig coneixent. Potser el que sobta, mirant des d’uns ulls objectius aliens als meus, és la poca importància que té en el meu habitat natural barceloní.

Aquí són constants les converses al voltant de la religió, de la manera d’entendre la fe. L’altre dia, estudiant amb uns companys de la universitat, em vaig veure al mig d’un debat entre una noia americana protestant i un noi indi musulmà xiíta (aviat tindreu més notícies dels meus contactes amb la comunitat xiíta aquí a Damasc). Es pot dir que jo era un simple espectador ja que el meu anglès em permetia entendre la conversa però no intervenir-hi, almenys per dir exactament el que volia dir. El debat es podria resumir en una confrontació entre l’acció de gràcies com a finalitat en sí mateixa i la creença en què la bona obra (actuar com un hombre recto com diuen els saharaouis), és el que ens apropa a Déu. Us deixo a vosaltres relacionar cadascuna de les dues visions amb el xiísme o el protestantisme...

Independentment del contingut, em va sorprendre que es donés una conversa com aquesta en un àmbit tan informal com una tarda d’estudi i entre gent normal i corrent. Vaig pensar, i els vaig comentar, que a casa nostra aquest tipus de converses no es donen, o almenys no de manera habitual, excepte en cercles reduïts. No sé fins a quin punt la falta d’espiritualitat ens afecta d’una manera o una altra. De moment, he constatat que és un fet. I tranquils, no estic en camí de convertir-me a l’Islam, per molt que cinc cops al dia (ara mateix, per exemple) em taladren els altaveus de les mesquites recordant-me que Déu és El Més Gran.

Fora l’exèrcit de la Universitat!

2009-03-28T16:54:00.000-07:00

Vaig llegir amb estupefacció les notícies del desallotjament a la UB. Sembla que el tema dels estudiants i de la universitat és ben bé una qüestió de cultura política. Mentre m’arriben notícies que a França i a Itàlia els estudiants tenen una força molt important a l’hora de decidir quan i com es protesta, llegeixo a l’editorial del Periódico que ¨la universidad no es de los estudiantes sino de la sociedad”; frase que em sembla tan grandiloqüent com estúpida.

Aquí a Síria la cosa va una mica diferent. A la porta d’entrada del recinte de la universitat hi ha un paio amb metralleta vestit de paisà que demana el carnet d’estudiant a tothom que entra. Els estrangers en tenim prou en dir “estranger” perquè el tio canviï la cara i et digui “welcome”. De debò que m’encantaria fer-li una foto al metralletero perquè té una cara de garrulín bastant graciosa. Sembla un habitual d’un bar d’una sèrie del tipus Maki Navaja. És estrany dir-ho però sembla bona persona; puc arribar a pensar que en el fons és la seva feina? Per entrar a la ciutat universitària, on viuen els estudiants, el ritual es repeteix.

Un cop superat el xoc inicial per aquest ritual que es repeteix a diari, em vaig plantejar quina garantia suposava ensenyar el carnet d’estudiant. Bé que es pot ser terrorista i estudiant a la vegada, no? Però llavors se’m va acudir la resposta. Per inscriure’t a la universitat et deuen fer una pentinada tal a la teva vida, que des de llavors el fet de ser estudiant passa a ser garantia que no ets un perill.
Així doncs, el tema del paper dels estudiants passa a ser una qüestió gradual. França, Catalunya, Síria... Companys de la UB, la meva quasi total solidaritat. Ara bé, no oblidem que la democràcia no és broma, i ens evita del ritual diari del carnet i la metralleta.

Els kurds

2009-03-04T07:26:00.000-08:00

Ja sóc a Damasc. I a diferència de la primera vegada, he passat la primera setmana a un barri desconegut per mi: Mezzeh Jabal. És un barri a uns vit-i-cinc minuts del centre en transport públic i es caracteritza perquè la majoria de la gent que hi viu són kurds. He estat a casa de dos nois kurds on hi viu també el Martí, un noi de Gràcia que si no havia conegut gaire fins ara és més aviat casualitat ja que forma part del reduït i selecte grup del HASD “Hippie-cumbes Associatius de Sobre la Diagonal” del quan me’n enorgulleixo de pertànyer.
Allà he pogut practicar l’àrab a dojo ja que per ajudar al Martí a millorar parlaven tota l’estona l’estàndard. Evidentment no entenia moltes de les coses que deien. Per exemple, em va semblar que un em deia que els kurds sortien al llibre Guinness com la nació sense estat més gran del món, dada que, si bé certa, no em sembla susceptible d’aparèixer al famós llibre al costat de, per exemple, les hazañas del David Meca. La meva catalanitat, sovint posada en dubte per alguns de vosaltres, ha estat un instrument fonamental a l’hora de congeniar amb els kurds. Tenen molt clar el que és Catalunya i ens consideren un poble germà. Joan és nom català, però també kurd i es pronuncia exactament igual. No conec gaire les relacions catalano-kurdes ni si el Carod ha obert una oficina de les seves per aquelles terres, tot i que no crec que cap dels estats on viuen els kurds els fes gaire gràcia. M’apunto aprofundir sobre el tema a la llista de tasques per quan torni.
Al barri no se sentien tant les mesquites ni es veien tants vels. La vida hi és molt més tranquil•la que al centre i els seus carrers estrets no permeten els grans pitotes de trànist d’altres parts de la ciutat. Tot i que ara viuré al centre durant un mes (he llogat una habitació) no descarto tornar cap allà una vegada estigui més situat. De fet, pel preu d’una habitació al centre, allà hi tens una casa sencera. I els dos nois que viuen amb el Martí, ja m’han ofert que m’instal•li allà una vegada ell marxi, a mitjans de maig. No crec que sigui el cas, perquè molt abans del maig ja vull tenir un lloc estable per viure.
Bé, això ha quedat excessivament autobiogràfic. Intentaré, a partir d’ara, que el declarianesibardisses no perdi el to crític que ha intentat mantenir constant des que es va crear.

Sí a la velocitat variable (2 de 2: anàlisi polític)

2009-01-31T10:33:00.000-08:00

Reprenc el tema de la velocitat variable, aquesta vegada des d'un punt de vista més polític.

Vaig estar pensant sobre la gran polèmica que va suscitar el tema els dies (i setmanes) després que s'anunciés que es regularia la velocitat màxima permesa de manera variable als accessos de Barcelona. Un dels arguments més recorrents era el de la "recaptació"; és a dir, es deia que això faria augmentar les multes i, per tant, els ingressos de l'Administració.

Sense dubte, aquest és un argument poc econòmic. Els éssers humans (almenys en aquestes latituds) tenim una flexibilitat increïble d'adaptació a les normes i responem força bé als incentius. Si una actitud a partir d'un moment determinat afecta la nostra butxaca, canviem l'actitud i no se'n parli més. La zona verda també havia de suposar un augment dels ingressos i, més tard, aquesta crítica frontal va donar lloc a posicions diverses (a favor i en contra). En tot cas, sembla evident que és un terreny adobat per la demagògia.

Sobre el cas de la velocitat variable, penso en els incentius que tenen els polítics per fer-ho. Imaginem que els que defensen la idea de la "recaptació" em convencen: en tot cas, no seria una recaptació pels polítics sinó per l'Administració. Per què, si tots les discussions sobre polítca han d'acabar amb "tots els polítics són uns lladres" millor que no comencem a discutir. Tornant als incentius, una mesura com aquesta només pot suposar crítques pels polítics i, per tant, si la prenen, no hi trobo cap altre motiu per fer-ho que el fet que tinguin la convicció que és encertada. Per què, no oblidem que, un dels objectius principals dels polítics que governen és tornar a guanyar les eleccions. I si es prenen mesures clarament impopulars, només poden fer-ho creient que allò, tot i restar-los vots, és positiu pel conjunt.

Un altre tema ben diferent (i que no es parla a les tertúlies de ràdio) és que a molta gent li toca els nassos que l'Adminsitració li digui què pot fer i què no pot fer. Alguns són personatges il·lustres. Volen escolaritzar els nens amb la llengua que vulguin, volen anar a la velocitat que els rota, volen construir urbanitzacions on els hi sembli... Els amics pijos de La Salle i l'Abat Oliba han posat el crit al cel perquè els han omplert d'àrea verda els carrers del costat de la universitat. I l'Ajuntament els hi ha fet cas! L'argument és que els veïns no necessiten les places perquè, com que són tant pijos com ells, tenen pàrquing privat. És a dir, als barris on la gent vulgui aparcar, àrea verda, a la resta, els fills de papà aparquen al carrer. Visca l'oferta i la demanda!

A mi aquest liberalisme de pacotilla em posa bastant nerviós. Després tots correm a l'Administració quan tenim un problema. I si us plau, polítics del nostre país, espero veure el dia que algun de vosaltres digui: "pujaré els impostos". Prou d'actituds inconseqüents. Les pel·lícules del Far West, per sort, fa temps que van passar de moda.

Sí a la velocitat variable (1 de 2: anàlisi tècnic)

2009-01-15T07:03:00.000-08:00

L'altre dia vaig agafar el cotxe per anar a la UAB al matí. Tot i que no solc fer-ho més de dues o tres vegades l'any, tinc calculat que si agafo el cotxe abans de les 8.25, en mitja hora ja l'he deixat a l'aparcament de la Plaça Cívica. Si l'agafo més tard de les 8.30, trigo al voltant d'una hora i quart i haig de buscar aparcament en algun altre lloc del campus.

Això em va fer pensar en el debat actual sobre la implantació de la velocitat variable. Com podeu veure aquí, no sóc l'únic blocaire que s'ha dedicat al tema i, com que l'explicació que dóna el company em sembla bastant satisfactòria (llegiu especialment la part "Borrar olas"), no em mataré aquí a explicar-ne el comportament. El trànsit es comporta com els fluïds i de fet, l'estudi del comportament de les onades d'embussos es fa segons la teoria dels fluïds. És excessivament complexa perquè jo pugui entendre-la però si algú la vol consultar pot fer-ho aquí.

Sembla evident que la xarxa de carreteres està feta per un nombre determinat de vehicles, que podríem considerar l'òptim, a partir del qual es comença a donar una situació de saturació fins que s'arriba a la situació de "col·lapse" (breakdown). Aquest òptim, ve donat en vehicles/hora que passen per un punt determinat i per tant, sembla que l'única manera d'arribar a l'òptim, a part de rebentar cotxes a pedrades (que no està gaire ben vist), és limitant la velocitat màxima permesa. Però... i si existeix un òptim, per què llavors el màxim ha de ser variable? Doncs perquè en el comportament del trànsit intervenen múltiples factors (meteorològics, d'atzar, culturals, etc.) que fan que la velocitat que dóna lloc a l'òptim varïi en funció de com s'alteren la resta de paràmetres.

Pels més curiosos, existeixen alguns models senzills en els quals això es pot experimentar. Trobareu a faltar poder introduir més variables però suposo que la gràcia dels models és poder entendre de manera simplificada les pautes de comportament a la vida real. O almenys això em van ensenyar a la Facultat d'Economia...

Credibilitat-Transparència-Accountability

2009-01-07T14:30:00.000-08:00

Donat que un treball m'impedeix actualitzar com voldria, he pensat que una part del mateix podria ser-vos d'interès. A l'apartat de "Blocs interessants de gent no famosa" n'afegeixo un d'un catedràtic d'Economia Aplicada de la UAB que va ser professor meu i que té un to provocador força interessant/divertit.

L’estabilitat de preus és considerada clau per tal de mantenir una certa estabilitat de la resta de variables macroeconòmiques i evitar així que es produeixin desajustaments estructurals en el conjunt de l’economia. No obstant, els instruments per tal d’aconseguir aquesta estabilitat, poden tenir un impacte negatiu a curt termini en l’economia i són considerats impopulars de cara a l’opinió pública. Els diferents governs tenen interessos múltiples en funció de la situació econòmica interna i del cicle electoral de cada estat i no sempre comparteixen la conveniència de les decisions del BCE que es prenen pensant amb l’objectiu de l’estabilitat de preus i amb els interessos del conjunt. Si no es garantís la independència del BCE per aplicar aquestes mesures, en molts casos contracícliques, els diferents governs pressionarien per tal que s’adoptessin aquelles que més els convinguessin a ells i es perdria la visió global i de conjunt del què convé i del quan convé.

Ara bé, la independència del BCE planteja certs dubtes quant a la legitimitat de la institució, ja que no està sotmesa a un veritable control democràtic. En pro de l’eficàcia, s’opta per un model en el qual el BCE no emana del poder democràtic del qual depenen la resta d’institucions. Si bé aquesta crítica sembla indiscutible, es podria argumentar que no és cert que el BCE disposi d’una independència absoluta ja que està sotmès a les lleis escollides per institucions formades per representants escollits de manera democràtica i, a la vegada, els membres dels seus òrgans de govern tenen una certa vinculació democràtica, encara que de manera indirecta, ja que són proposats pels estats membres i consultats al Parlament Europeu. Tot i això, sembla que aquests matisos no són suficients per garantir la legitimitat democràtica del BCE des d’un punt de vista estricte.

El tema de la independència del BCE s’emmarca dins d’un triangle de relació entre credibilitat, transparència i accountability. D’una banda, la legitimitat deriva també de la capacitat del Banc per realitzar la tasca per la qual ha estat creat i, en certa manera, un banc creïble serà només un banc que mantingui l’estabilitat de preus; renunciar a això en favor d’un ideal de democràcia, potser erroni en el sentit que potser la democràcia també implica l’existència d’espais mixtos com el BCE, seria el fracàs de la institució.

Una de les principal crítiques al BCE, és el fet que s’emmiralla en l’existència del Bundesbank si bé la UE no disposa del sistema de pesos i contrapesos que defineixen el model federal alemany. Sembla clar doncs, que cal aprofundir en l’enfortiment d’un model d’aquestes característiques (i això vol dir més unió política) per tal que el model alemany, que és el que s’ha adoptat, sigui vàlid per la realitat europea. De la manera que està establert actualment, sembla que l’estructura del BCE respongui més al model tradicional de governança europea, basat en la poca transparència i en el predomini dels experts, que no pas a una institució integrant d’una comunitat democràtica l’objectiu final de la qual és enfortir i cohesionar un espai econòmic, però també ciutadà, comú.

Fem-hi alguna cosa?

2008-12-28T08:29:00.000-08:00

Fa massa dies que el "De clarianes i bardisses" està una mica abandonat. Coses del Nadal suposo... A veure si hi poso remei.

Ja fa uns dies que vam sopar amb la gent de la UAB que ha estat d'Erasmus. Tot d'experiències d'arreu d'Europa i una de força especial des de Berkeley (California) de la qual ja he esmentat en alguna ocasió.

La Marta em va estar explicant amb detall el funcionament de les cooperatives d'estudiants d'allà. Són unes 60 residències autogestionades pels estudiants que permeten tenir allotjament per aproximadament la meitat del preu normal a canvi de la teva implicació en el funcionament del dia a dia de la "comunitat". La Marta m'explicava que era impressionant com cases en les quals la rotació de gent era constant (mai ningú s'hi estava més de tres o quatre anys) aconseguien tenir un bon funcionament. El compromís consistia en 5 hores setmanals de treball per la comunitat i, en alguns casos, un grup reduït en dedicava prop de 20 a canvi d'allotjament gratuït. Em va semblar molt curiós el sistema de sancions que els propis estudiants havien establert per evitar els free-ryders.

Això em va fer pensar en el discurs d'autogestió dels moviments estudiantils d'aquí que amb prou feines coordinen amb èxit una sèrie de vagues i ocupacions més o menys exitoses. L'etern discurs dels americans de "vosaltres, europeus, només sabeu parlar però mai canvieu res" em va tornar a la ment. Fa uns anys, quan Schwarzenegger va arribar a ser governador de Califòrnia, conseqüència d'un procés resultat de milers de signatures de ciutadans corrents, vaig pensar per primera vegada en la capacitat real de canvi que té la ciutadania si s'organitza bé. Aquí a casa nostra, les manifestacions mai canvien res i la gent sol assistir-hi tenint-ho assumit per avançat.

Arribarà el dia en què aquí els estudiants gestionin almenys un bar, una residència d'estudiants o les copisteries d'apunts (com també passa a Berkeley)? O bé ens haurem de condemnar a més i més discursos mal construits i buits de contingut real? Potser és hora de no ser tan borrokeros i passar a l'acció. Fem-hi alguna cosa?

La Rahola d'Al-Jazeera

2008-12-15T14:31:00.000-08:00

Aquesta setmana m'han passat el link d'un vídeo d'Al-Jazeera en el qual es pot veure un debat força acarnissat entre una detractora de l'Islam i un religiós islàmic. És bastant impressionant el to beligerant del debat i la falta de límits a la "correcció política". Potser es pot dir que el que es persegueix és el to més sensacionalista (la dona em recorda terriblement a la Pilar Rahola); no obstant, a mi m'ha sorprès positivament degut a que suposa uns nivells de llibertat d'expressió que poden sorprendre a més d'un.

Un cop que vaig anar al Fòrum Barcelona 2004, vaig poder veure una entrevista a una cap de redacció d'Al-Jazeera i el vídeo que us linko no fa més que confirmar la sensació que vaig tenir aquell dia: que es tracta d'una cadena molt més plural que algunes que tenim més a la vora.

Tot això m'ha fet pensar en un llibre que m'estic llegint per la uni i sobre el difícil procés de reconstrucció nacional després d'un conflicte. El llibre exemplifica les seves tesis en gran part en el conflicte de Bòsnia. M'ha impressionat la història del pont Vell de Mostar, que uneix les dues riberes del riu Neretva. El bombardeig del pont, l'any 1993, va engegar pels aires segles de convivència que havia sobreviscut, entre d'altres esdeveniments convulsos, a les dues Guerres Mundials. La reconstrucció del pont no ha evitat que bosnis i croats, tot i poder passar d'una banda a l'altra, es segueixin mirant amb recel i desconfiança. Per molt que es digui que la reconstrucció del pont era un símbol de la reconstrucció del diàleg, el que es va destruir durant la guerra no es recupera amb un conjunt de pedres sobre un riu.

I què té a veure això amb Al-Jazeera? No ho sé ben bé. Però que dos decideixin parlar, encara que sigui per insultar-se, no deixa de semblar-me una porta a l'esperança.

Cloe

2008-12-09T09:19:00.001-08:00

Primer de tot, deixeu-me explicar-vos que ahir al vespre va néixer la meva primera neboda! Es diu Cloe i, tot i néixer dues setmanes abans d'hora, pesa 3,5 Kg. Digueu-me inexpert però vaig tenir una estranya sensació. Algú que al matí no existia, a la nit ja era un altre "ciutadà del món". Ja sé que això passa amb tots els nens que neixen però quan ho veus/vius de tant a prop desperta una sensació diferent.

A part d'aquesta notícia, volia fer un comentari sobre el món dels vaguistes i contra-vaguistes que, d'alguna manera, també és part de l'entorn en el que creixerà la Cloe.

L'Anna em va passar una publicació dels estudiants amb estètica de "El Periódico" que es deia "El teu periódico" i que contenia un seguit d'articles sobre les ocupacions, etc. des del punt de vista del ocupants. L'he buscat per la xarxa però no l'he trobat. Us en penjo un estracte:

"El nombre d'estudiants, professores, investigadores i treballadores que transiten a través de les universitats [...] genera una quantitat de capital enorme. [...] Seria ingenu pensar que els capitalistes passen per alt aquest lucratiu mercat.

Ah, fenomenal! (que diria el Monegal). Així que quan parlem d'estudiants, professores, treballadores i investigadores, evidentment cal fer el plural en femení. "Totes estem indignades". En canvi, en parlar de "els capitalistes" no hi cap dubte, que cal recórrer al vil i sanguinari masculí. Això del llenguatge de gènere és una de les collonades més grans que he vist mai. I sí, em nego a dir-ho amb eufemismes: és una collonada. Dir "els nens i les nenes" crec que encara té sentit, però utilitzar el plural femení com a genèric no puc evitar que em sembli ridícul. Sé que hi ha molta gent que no compartirà l'opinió, tant de bo escriguin al bloc i poguem discutir-ho, però jo no sé veure-ho d'una altra manera.

Us poso també el link d'una carta al director de La Vanguardia d'avui. No m'he pogut estar d'afegir-hi un comentari amb el nick "politòleg". El Jordi també m'ha passat una conversa entre dos estudiants on el punt de vista del "pro-Bolonya" tampoc té desperdici.

Controlar les pintades

2008-12-02T02:34:00.000-08:00

No m'agradaria que el bloc es convertís en un espai de debat únicament al voltant del tema de Bolonya però no puc negar que encara em queden coses a dir i que, a la vegada, es converteix en una bona excusa per tractar altres temes de manera "colateral".

L'altre dia vaig estar dinant amb l'Enric i un company seu de l'assemblea de Filosofia de la UAB, granadino i "molt compromès", com després me'l va definir l'Enric. El company parlava de la necessitat de "controlar les pintades" ja que creien que hi havia gent que anava per lliure i s'havia de "vigilar una mica" amb el que pintava i amb el que no.

Em va fer gràcia aquest concepte de "control" i "vigilància" dins del propi moviment contra Bolonya. Em van quedar bastants dubtes sobre les tècniques de "control" i si també es referien a uns mètodes "pacífics" i "democràtics" com els de les ocupacions de les facultats o, almenys, de la Facultat de Polítiques.

Per cert, demà està previst una nova ocupació de la facultat. Dimecres va haver-hi una assemblea força mulititudinària i amb opinions diverses a les dotze, que es va allargar fins les quatre. Com que no van decidir res, els pocs que hi quedaven van decidir reemprendre-la el dia següent a les dues del migdia. Això no es va publicitar a nivell de la facultat però sí que es van enviar uns mails a la gent que normalment participa a l'assemblea. Resultat: a l'assemblea del dijous només hi havia els de sempre i va ser fàcil que es posessin tots d'acord per tornar a ocupar la facultat.

A propòsit d'això, avui una noia de la facultat em deia: "com és que sempre els que mai han de marxar a treballar ni a estudiar al mig d'una assemblea són els partidaris de l'ocupació?". Ho deixo a l'aire.

Les fotos fan referència a les pintades a les qual jo vaig entendre que es referien l'Enric i el seu company. Realment algunes són força surrealistes. Fixeu-vos que estan totes fetes amb el mateix esprai per la qual cosa sembla que es podria tractar d'un il·luminat...

No a Bolonya! (2a part)

2008-11-24T14:18:00.000-08:00

Com podeu veure actualitzo amb especial rapidesa ja que sembla que el debat està viu i crec que és bon anar-hi afegint noves dades.

Avui al FGC imaginava què diria jo si anés a una assemblea d'aquestes. De fet us haig de confessar que m'estic plantejant d'anar-hi. Ja us explicaré si al final ho faig o no. D'entrada m'han sortit dos arguments:

1) Me n'alegro que els amics del SEPC comencin a adonar-se que cal un canvi de formes. És a dir, indefectiblement són hereus dels que fa quatre anys atemptaven dràsticament contra la llibertat d'expressió, pintaven esquirols a la porta de l'aula d'aquells que anaven a classe (a mi em va passar) o pintades als passadissos del tipus "els del grup 2 de primer són uns esquirols". La coacció era manifesta. Per no parlar, com deia en el comentari de l'anterior post, del seu insult per antonomàsia: "Demòcrata!" (*). I no parlo de fa quinze anys sinó de fa tres o quatre. I a mi m'importa un pito que ara es diguin SEPC enlloc d'Alternativa Pastel. Els nous bollicaos assemblearis han de saber que són hereus d'aquests moviments als ulls de tota la comunitat universitària. El descrèdit històric cap a ells és tan gran que cal fer una certa política de "discriminació positiva" i un esforç superlatiu per un veritable diàleg. Ens han de fer la pilota més que mai. (**)

2) Un càlcul. Com ja hem dit moltes vegades, els fons públics subvencionen un 85-90% del cost real de la matrícula. Per una assignatura mitjana d'uns 6 crèdits, serien uns 500 euros. Quantes vegades, algú suspèn una assignatura (o no s'hi presenta) i a la segona convocatòria decideix també no presentar-s'hi? ("ja ho faré l'any que ve" o "tenia les vacances a Ibiza amb els coleguis muntades"). Això suposen 500 euros dels fons públics tirats a les escombraries. I no parlo de la gent que suspèn (tothom hi té dret) sinó de la gent que passa del tema. Fent una estimació segons la gent que conec, calculo que això passa de mitjana un cop a la carrera. La UAB té uns 30.000 estudiants. Així doncs: 30.000 x 500 = 15.000.000€. No està gens malament oi?

Abans d'omplir-nos la boca amb dèficits i més dèficits, potser comença a ser hora de fer una mica d'autocrítica. A més, això legitimaria molt més el moviment. Però és clar, pintades com "Per una universitat de qualitat, estudia d'una puta vegada!" no vendrien gaire en el fantàstic món dels revolucionaris.

(*) Em nego a posar links d'exemples de boicot de conferències a la UAB. Tots són de pàgines rotllo Ciutadans o Libertad Digital. Si us interessa, busqueu-ho vosaltres mateixos.

(**) Per ser fidel a la veritat, una anècodta: avui han anat passant per les classes per informar de no sé què. A la meva, uns companys estaven fent una presentació. Els assemblearis han mirat a través del vidre quan anaven a entrar i en veure que eren estudiants els que estaven parlant han decidit no interrompre la classe. Chapeau!

20-N: jornada de lluita contra Bolonya

2008-11-20T06:41:00.000-08:00

Aquesta setmana de novembre, a part de fer trenta-tres anys de la mort de Franco i, sigui dit de passada, de l'inici de trenta-tres anys (i sumant) d'incompliment del Dret Internacional al Sàhara Occidental, s'havia convocat una setmana de lluita estudiantil per protestar contra el Procés de Bolonya.

Anem a pams. Una de les activitats estrelles d'aquesta setmana consisteix en l'ocupació de la Facultat de Polítiques de la UAB. No és que estigui radicalment en contra de saltar-se les normes (des d'un punt de vista estrictament objectiu, l'esmentada ocupació és il·legal) per una causa justa; per tant, de moment, m'abstenc de fer una crítica radical a aquesta acció.

Com deia, quan s'obta per la via del trencament de les normes, l'única opció per l'èxit és que aquesta acció sigui considerada legítima. A tall d'exemple, la revolució taronja a Ucraïna va triomfar perquè va aconseguir fer creure que la seva causa era legítima i d'aquesta manera van aconseguir enderrocar el poder establert. Per tant, la via del trencament de normes porta implícita la lluita per la legitimació. El que potser diferencia aquesta acció de moltes de les altres que fan els meus amics de la SEPC, és que han entès que la tancada implicava guanyar-se la gent, i estan dedicant molts esforços a que així sigui, inclosa una campanya mediàtica que m'estalviaré de comentar. Em limito a donar la informació i que cadascú opini el que vulgui.

Arguments que utilitzen reiteradament com dir que la tancada és "pacífica" i "democràtica" apunten del tot en aquesta línia. Guanyar la batalla de la legitimació et fa passar de ser un expedientat més per disturbis i trencament de la llei a encapçalar un canvi transcendent. Veurem com evoluciona tot plegat.

A tall d'anècdota, us penjo dues fotos que he fet avui al matí. Una correspon a la barricada d'entrada a la Plaça Cívica, que obligava a la gent a desviar-se si volia accedir a la majoria de facultats.

L'altra, no us la perdeu si us plau, és la protesta que feien els estudiants d'educació de la Universitat Ramon Llull a la porta de la seva facultat. La foto no es veu gaire bé però encara que sembli impossible diu el que sembla que diu: "No a la privatització". Venint d'estudiants d'una universitat privada no puc deixar de pensar que l'han penjat quan m'han vist que arribava de lluny per prendre'm el pèl.

La refundació del capitalisme

2008-11-14T07:14:00.000-08:00

Aquest cap de setmana, els líders del G-20+1 es reuniran a Washington pel què bona part de la premsa ha anomenat "la refundació del capitalisme". Fa pocs dies, el Marc, que fa pràctiques a la Casa Gran del Catalanisme, em deia que ell, en general, desconfiava de per sí de tots els projectes consistents en refundar una cosa, sigui la que sigui. Suposo que ho deia pel fet que quan es decideix refundar alguna cosa vol dir que no està passant precisament pel seu millor moment i que potser més val tancar-la definitivament i començar-ne una de nova. El cas de la Casa Gran és paradigmàtic; es refunda una fundació per refundar el catalanisme.

No crec que sigui precisament la idea dels líders del G-20+1 la de tancar res ni la de començar res aquest cap de setmana. I és temptador pensar que no tenen tampoc una idea gaire precisa ni del que diran, ni del que proposaran a partir d'ara.

Tot plegat m'ha fet pensar en un llibre que he llegit recentment sobre la crisi de 1929. Es tracta d'un molt bon anàlisi que va escriure John Kenneth Galbraith el 1954 però que, mig segle després, continua sent plenament vigent. Tirant cap al final, es tracten les reunions d'urgència que es van fer mesos després del crack del 29 i del paper "psicològic" que pretenien tenir. Galbraith ironitza sobre això ja que diu que el fet de reunir-se ja era molt i que no es pot culpar als polítics de no trobar solucions perquè ells només intentaven aixecar la moral.

"Mais il existe au moins autant de raisons en faveur de réunions destinées à ne pas régler d'affaires. On tient des réunions parce que les hommes recherchent la compagnie ou, au minimum, souhaitent échapper à l'ennui de leurs devoirs solitaires. Ils aspirent au prestige qui s'attache à l'homme qui préside et cela les conduit à convoquer des assemblées qu'ils peuvent présider. Enfin, ce genre de réunion est organisée no pas parce qu'il y a des affaires à régler, mais parce qu'il est nécessaire de donner l'impression que des affaires s'y règlent."

Galbraith, J.K. "La crise économique de 1929. Anatomie d'une catastrophe financière"

We must change

2008-11-05T06:10:00.001-08:00

A les 6.31 del matí he rebut un sms de la Marta des de Berkeley: "Obama!". Feia pocs minuts que m'havia posat al llit després d'una llarguíssima nit electoral - especialment llarga perquè va començar quan aquí ja portàvem unes quantes hores de nit. A destacar la fantàstica pantalla tàctil que utilitzaven els de la CNN per explicar com s'anaven donant els resultats i l'emoció amb la qual milions d'americans van anar visquent els aconeteixements.

Costa d'entendre el procés de generació d'il·lusió i de canvi; vist des de fora, sembla una mica exagerat. Qualsevol diria que surten d'una dictadura de dècades i, almenys el 2004 (el 2000 ja no està tan clar), el Bush va ser el president que van escollir els mateixos americans que ara ploren d'il·lusió quan l'Obama guanya. Com canvien les coses tan ràpid en quatre anys? El mèrit no està en demostrar racionalment que han canviat sinó en apel·lar els sentiments i dir que cal una cosa nova. La campanya de l'Obama és la dels sentiments, la de les emocions.

I ara què? Segurament les expectatives que s'han creat són superiors al que passarà, però avui no jugaré el paper d'aiguafestes. Però sí que afegiré, que el què per Obama és una possibilitat, ´("Yes we can"), crec que més aviat és un imperatiu. Les coses han de canviar ("We must change"). És clar que amb aquest eslògan no es guanyaria una campanya però crec que cal tenir-ho present. És hora que comencin a canviar unes quantes coses. L'Obama no en tindrà la clau, però almenys, la música que arriba des dels Estats Units, convida a sumar-se a la festa de canviar les coses. O, millor dit, de seguir-les canviant amb el vent una mica més a favor. Una mica.

Bona sort, Robin Hood

2008-11-02T14:22:00.000-08:00

Una norma no escrita del meu institut de batxillerat deia que, passats quinze minuts de l’hora en què començava la classe i sempre que el professor no hagués fet acte de presència, els alumnes tenien el dret de sortir al pati i passar-s’hi la resta de l’hora fins a l’inici de la següent classe. Evidentment, aquesta norma formava part de l’imaginari dels estudiants i es transmetia de generació en generació, entre altres coses perquè als instituts de batxillerat no solen haver-hi normes que facin referència als drets dels estudiants; aquests solen sorgir de la inexperta – no per això criticable- lluita estudiantil que comet l’error, una vegada i una altra, d’emmirallar-se en la lluita sindical com a referent contestatari, com si l’enemic fos el mateix. I d’aquesta lògica se’n solen derivar altres prerrogatives de dubtós fonament com el famós dret a vaga dels estudiants o la creació del súmum de la confusió mental: els sindicats d’estudiants.

Fa unes setmanes, la premsa es va fer ressò de la presumpta estafa d’un activista dels moviments socials a un nombre important de bancs i caixes per valor de 492.000 euros, amb l’objectiu de denunciar el descontrol que es produeix en l’atorgament – i impagament- de crèdits, fins i tot en moments de crisi econòmica com l’actual. Després de narrar la seva proesa – pel meu gust amb un abusiu ús de la primera persona del singular – el protagonista de la darrera entrega de Robin Hood (com el va anomenar Josep Cuní) va fer una crida a l’acció, per aquelles persones que, evidentment d’una manera més modesta (“qui seria capaç de repetir una idea tan brillant com la meva?”) vulguin seguir els seus passos. Com que em reconec dins del grups dels molestos amb el funcionament del sistema financer, en arribar a aquesta part de l’article vaig fer l’habitual gest de canviar de postura i posar-me còmode per llegir la part més interessant de la història, en la que es descobreix qui és l’assassí i es resol la trama.

Quina decepció. Totes les seves crides a l’acció passen per l’acció col•lectiva, és a dir, perquè una sèries de persones en una situació d’objectiva o subjectiva injustícia es coordinin per enfrontar-se al tirà que els oprimeix. Si tots ho fan a la vegada, segons la lògica de l’amic Robin Hood, aconseguirem esberlar els fonaments del monstre i menjarem anissos durant molt de temps. Resulta que quan és hora de criticar el mercat ens apressem a dir que el comportament del conjunt no és igual que l’agregat de moltes persones i que té una dinàmica pròpia que no es pot predir per simples teories macroeconòmiques. Ara bé, quan es tracta de desmuntar-lo, llavors sí que s’hi val la freda i calculadora matemàtica...

El primer argument que em va passar pel cap per rebatre les seves crides feia referència a les lliçons més elementals de la teoria de jocs que descriu molt bé el fracàs anticipat de tota acció col•lectiva premeditada i dissenyada com si les persones fossin fitxes del parxís que es mouen a toc de dau. Però segur que m’acusarien de cínic ja que les revolucions no en saben res de teories de joc ni de cap altre teorema racional, que són viscerals i només se les pot entendre i articular des de la irracionalitat que porta als homes a lluitar per ser lliures...

Llavors vaig pensar en el meu institut. Cada vegada que estàvem a punt d’aplicar la nostra llei preferida, la que ens obria les portes a quaranta-cinc minuts de llibertat vigilada, algú es quedava assegut a la cadira dubitatiu. Potser la llei no existia de debò i en qualsevol moment apareixeria pel pati el professor que havia fet tard portant el seu fill a l’escola i ens cauria el pèl per haver marxat sense permís i creure’ns que nosaltres érem qui per decidir si el professor arribava massa tard o no. Aquest dubitatiu alumne solia ser el desencadenant de l’aparició de nous cagadubtes que acabaven sent majoria i enviaven pels aires la revolta. Jo sempre em mirava amb interès com aquesta seqüència es repetia una vegada i una altra sense que els alliberadors de la classe aconseguissin imposar-se. I això que érem trenta persones... En fi, bona sort Robin Hood.

Bloc, blogs i J.

2008-10-26T12:33:00.000-07:00

Avui descanso d’aquests debats elevats sobre l’esdevenir del món per parlar-vos de certa curiositat que he anat detectant darrerament.

Recordo en la meva infància, l’inestimable programa “Amor a primera vista”. La cutrada alternativa-nosaltresnosomtele5 era la mateixa que ronda avui en dia per Tv3. Inclús l’Àlex Casanoves ja rondava per allà. Un dels moments que més em cridava l’atenció era quan una veu en off analitzava la firma dels concursants, i d’allà n’extreia unes conclusions que a mi em semblaven meravelloses. Durant un temps, quan omplia fulls i fulls amb firmes mentre parlava per telèfon (sóc l’únic que embruta fulls mentre parla per telèfon?) em preguntava a quines conclusions arribaria la fantàstica veu en off de l’"Amor a primera vista" sobre la meva firma.

Però al cap d’uns quants anys, tv3 seguia instal•lat en la mateixa retòrica (aix, Oriol, rapapieges, això ja ho has dit!) però la gent cada vegada firmava menys coses, i s’escrivien a través dels ordinadors i els nens preguntaven a les seves mares que què era aquell objecte groc que estava al costat del semàfor i que cada dia obria un home i en treia tot de papers de colors. La veu en off de l’"Amor a primera vista", es moriria de gana en els temps que corren...

Mentida!

Poc a poc, van anar apareixent aquells que, fins i tot per internet, volien deixar la seva marca particular. Jo sóc l’Oriol, però no vull que els e-mails que escrigui vinguin firmats com els milers d’Oriols del món. I així va aparèixer la firma OrioL, que com molts sabeu, fa anys que utilitzo. La idea no és meva, ho haig de confessar, sinó que un company de pupitre, el PoL Bessé (Barba-Bessé, us ho cregueu o no, encara ens asseiem per ordre alfabètic) ja ho feia quan els ordinadors encara no governaven del tot el món. Algun dia, quan sucumbeixi a la febre Facebook, segur que me’l trobo per alguna banda amb tot de gent entusiasmada després d’haver-nos retrobat i ens proposarem de fer un sopar que no servirà per més que per adonar-nos que si portem més de deu anys sense veure’ns és per alguna cosa.

Però la fórmula que ha triomfat és la de la inicial amb el punt. Els Joans firmen J., les Martes firmen M., els Claudis C. Alguns s’atreveixen a fer-ho amb minúscula. És esplèndid com aquestes coses sorgeixen i s’extenen. Ara tots hem de firmar amb la inicial amb punt. Vosaltres no ho feu? Colla de convencionals...

Però el debat no acaba aquí. Ara resulta que jo em pensava que tenia un bloc. Doncs ara es veu que tinc un blog, si faig cas a l’etimologia i un bloc si faig cas als que posen les normes. La qüestió és passar l’estona. I això, almenys si seguim així, està garantit per molt de temps.

Spread the wealth around

2008-10-23T14:14:00.001-07:00

Intento reprendre avui el segon element que em va cridar l'atenció del debat Obama-McCain de fa justament una setmana i us anunciava fa uns dies.

El McCain va treure el tema d'un lampista (Joe, the Plumber) que havia interpel•lat a l'Obama després d'un miting explicant-li que, després de molts esforços, havia pogut crear la seva empresa i que ara l'Obama volia "penalitzar el seu èxit" augmentant-li els impostos. L'Obama li va contestar que el que ell volia era donar una oportunitat a aquells que estaven "per darrera seu" i donar-los també una "oportunitat d'aconseguir l'èxit". Em va sorprendre com el McCain li retreia de manera explícita el fet d’utilitzar els impostos dels més rics per donar-los als més pobres. “Els diners són de’n Joe” li va dir “i ell ha de decidir què en vol fer”. I el McCain no és un il•luminat sinó que té milions de persones darrera seu que pensen com ell. Un llenguatge com aquest, seria impensable en una campanya a casa nostra.

M’agradaria un dia aprofundir una mica en com una societat com l’americana, amb una idea tan clara de l’individu com a responsable d’ell mateix, és a la vegada una societat tant comunitarista, on tothom participa en algun tipus d’associació i on les ONGs aconsegueixen canviar les lleis. Un dia, un americà que vaig conèixer a París em va dir: “els europeus parleu molt però mai aconseguiu res”. No és tan simple com això però cal donar-hi algunes voltes.

Sobre la crisi: us proposo un parell d’articles de la corda més liberal. Jo crec que en situacions com aquestes, és dels que pensen més diferent de tu dels que més s’aprèn. I veure com els seus arguments trontollen és sempre una satisfacció. El Sala i Martin compara la crisi actual amb la del 1929 i, per una vegada, no diu tonteries. L’editorial de The Economist surt una mica a la defensiva. Sent com ara tothom mira a publicacions com la seva, buscant respostes. I reacciona amb contundència. La dreta intel•ligent, pot ser un perill, però llegir el que diu és, per mi, una manera bastant divertida de passar l’estona. I portar-li la contrària, un difícil exercici intel•lectual. Jo els hi tinc ganes. I vosaltres?

L'economista conseqüent

2008-10-19T13:26:00.000-07:00

Avui em permeto un excés:

Faltaven tres mesos exactes perquè llegís la seva tesi doctoral, el dia que en Roger Tincmoltapela va decidir donar un tomb a la seva vida. S’havia llicenciat en Economia feia quatre anys amb un expedient espectacular que li havia valgut el Premi Extraordinari de Carrera. Li havia estat concedit en una cerimònia suporífera, un dimarts del mes de juliol, en la qual no es va presentar cap dels professors que havien decidit, en un consell de savis solemne, atorgar-li aquest reconeixement.

Ràpidament va obtenir una beca per començar el doctorat i treballar al departament de Fonaments d’Anàlisi Econòmic, on es va guanyar un cert prestigi a l’hora de trobar la relació entre una inflació elevada i la inversió estrangera en un supòsit general de dos països, en el qual un produïa peres i l’ altre pomes, en un món sense producció i on només existia l’intercavi com a mitjà de pagament. Això era d’una transcendència cabdal, considerava el catedràtic que li dirigia la tesi, ja que permetia rebatre el tercer prerequisit del Model d’Eficiència, que el seu gran enemic de l’altra universitat de la ciutat havia presentat trenta anys abans i que li havia valgut el reconeixement dels grans popes americans.

En aquells temps, en Roger Tincmoltapela vivia en un pis que la seva àvia havia deixat buit quan la van ingressar en un geriàtric, ja que cap dels fills se’n podia fer càrrec perquè la mare s’ha fet gran, i no tenim qui la cuidi, i potser he pensat que seria una bona idea mirar una residència que allà els tracten molt bé i podríem anar-la a veure sempre que volguem. Pagava un lloguer rebaixat a l’àvia, la qual no havia vist des del dia de Nadal de feia dos anys, perquè l’últim Nadal estava a Copenhaguen en un Congrés d’Experts en Eficiència (CEE), presentant una versió preliminar de la seva recerca i negociant una beca post-doc als Estats Units que semblava que li seria atorgada sense massa dificultats.

Tres mesos abans de llegir la seva tesi, però, en Roger Tincmoltapela es va adonar que la seva manera de viure contradeia el nou Model d’Eficiència que havia desenvolupat i va decidir fer una sèrie de canvis per acostar-se a l’Òptim Paretià, en el qual trauria un rendiment màxim dels recursos i no desaprofitaria temps, espai, ni diners. Va obrir la finestra i va començar a llençar els llibres que ja havia llegit, els apunts de la carrera, els àlbums de fotos i la taula del menjador (normalment dinava a la cuina i mantenir la taula per fer-la servir quatre cops l’any era un clar exemple d’un recurs infrautilitzat). Després del primer rampell, va pensar que feia tres setmanes que no entrava al petit traster que hi havia al costat del lavabo i es va adonar que aquell pis era massa gran per ell. Va sortir corrents cap a la immobiliària i, després d’uns costos de cerca força elevats, va aconseguir llogar un pis de vint metres quadrats amb llit-cuina on només hi cabia allò imprescindible.

Va trucar a la universitat i va comunicar-los que ja no hi tornaria fins el dia de la lectura de la tesi, que avui en dia les reunions es podien fer per l’Skype i que si s’estalviava l’energia d’haver-se de desplaçar, podria reduir la seva ingesta calòrica a la meitat i aconseguir un metabolisme eficientment òptim. Poc després, va tallar una relació eternament esporàdica que mantenia amb una antiga nòvia de l’institut perquè els altibaixos emocionals que li suposava alteraven en excés el seu ritme de treball. En lloc de sortir a prendre cervesa amb els amics, va demanar-los que gravessin les seves veus en un mp3 i ell les reproduïa cada tarda mentre englotia cervesa a través d’una canyeta, que conduïa directament a la nevera, durant els efficient-break-time de quatre minuts i dotze segons que havia calculat com a necessaris per mantenir la productivitat. Finalment, es va instal•lar uns cargols a les mans per no haver de moure l’avantbraç mentre teclejava a l’ordinador i va construir una cadira orinal que va acoplar al seu llit-cuina per evitar encara més desplaçaments inútils.

El dia de la lectura de la tesi, en Roger Tincmoltapela va començar la seva exposició amb un to de veu adequadament modulat i il•lustrant amb tota claredat les complicades equacions del seu Model d’Eficiència. En un moment determinat, però, va quedar completament aturat i els presents van témer que hagués patit un bloqueig degut als nervis del moment. En acostar-s’hi, un company de departament li va donar un copet a l’esquena per treure’l de l’estat de xoc. En Roger Tincmoltapela va sacsejar-se lleument i amb una veu estranyament metàl•lica va dir: “su tabaco, gracias”.

Horroris vacui

2008-10-17T08:20:00.000-07:00

Seguint la tradició, el passat dimecres a les 3.00 am ja em teniu a mi davant de la tele preparat per seguir el darrer debat de les eleccions presidencials als Estats Units entre l’Obama i el McCain (després de pensar-m’ho dos minuts he decidit determinar els noms “Obama” i “McCain” perquè és tal i com ho diria en veu alta, i el fet de tenir un bloc, no ha de suposar que, de sobte, m’excedeixi en les formes...).

Com que d’anàlisis sobre el que van dir i el que van fer en teniu a patades per la xarxa, i com que, seguint els consells d’algú que em llegeix, m’haig d’esforçar en pensar què pot aportar el meu bloc que no aportin ja centenars de milers de blocs (de moment reconec el meu fracàs en trobar la resposta; s’accepten suggerències), permeteu-me fer un parell de comentaris arrel del debat, no sobre el debat.

En primer lloc, comentar-vos que la CNN mostrava una barra a sota de la imatge on s’anava veient si el què els candidats deien en aquell moment agradava o no agradava a l’audiència. Era curiós veure com aquests àrbitres instantanis canviaven opinió en funció de si les frases començaven per un “you know” o per un “I mean”. Vaig estar pensant una mica sobre quin era el motiu pel qual algú va creure que allò aportava alguna cosa al telespectador (el debat dura massa estona com per estar escoltant atentament els noranta minuts). Aquí teniu la meva conclusió.

Avui en dia tenim l’oportunitat de seguir una gran part de l’actualitat en directe, sense (massa) filtres. És clar que és una tasca feixuga; per alguna cosa es van inventar els periodistes (lo de manipular i tersgiversar les notícies va venir després) ja que et resumeixen en un minut allò que ha passat en hores. Tot i així, jo en sóc un gran aficionat. Des de llargues sessions parlamentàries, fins l’entrada de les tropes americanes a Baghdad, passant per debats electorals. Però cada cop que acabo d’una d’aquestes sessions maratonianes tinc el mateix sentiment. Aquest horroris vacui, de ser incapaç d’obrir la boca i començar un explicació clara sobre què m’ha semblat el que he vist. Necessito construir l’opinió.

Poc a poc ja vaig arribant on volia arribar. El tema està en que, per molt que solem criticar la premsa en el sentit que nosaltres només jutgem a partir del material seleccionat que ens subministren, no ens sentim (o no em sento) plenament convençut de les opinions que construïm fins que no les compartim. L’opinió és doncs una tasca de construcció compartida. La clau està, però, en ser lliure a l’hora de decidir amb qui volem compartir aquesta tasca.

Sobre el segon tema del qual volia parlar-vos, us emplaço a una altra actualització (avui ja m'he enrotllat massa i sinó no hi ha qui s'ho llegeixi...) de la qual us avanço el títol: “Spread the wealth”. Us en deixo un tastet en forma de vídeo. Hi podreu veure la famosa conversa entre Obama i Joe “the plumber” (Pepitu, el lampista, pels amics), que va centrar la major part dels aspectes econòmics del debat de dimecres, a part d’un imparcial comentari dels entrenyables periodistes de la FOX.

Paul Krugman, Nobel d'Economia

2008-10-13T14:01:00.000-07:00

En ocasió d'un Diàleg del Fòrum Barcelona 2004, vaig tenir l'ocasió de sentir el nou Nobel d'economia en el marc d'unes xerrades de debat sobre l'aplicació del Consens de Washington. El Consens de Washington va ser un seguit de receptes neoliberals que es van proposar a finals de la dècada dels vuitanta i que van servir de full de ruta pel Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial per intentar donar suport a les economies en desenvolupament. La seva aplicació va ser especialment desafortunada a Sudamèrica, on una de les crisis de més ressò va ser la que va portar al corralito a l'Argentina.

El 2004, Krugman era per mi un absolut desconegut (de fet segueix sent-ho encara) amb una manera de parlar lleugerament caòtica de la qual m'agradava la música però no entenia ni un borrall de la lletra. És a dir, el que deia tenia pinta de valdre la pena però era d'una complexitat tècnica considerable. I, valgui el judici simplista, intuïtivament això em va donar confiança.

És força lamentable com aquests dies els economistes "de prestigi" apareixen als mitjans de comunicació donant lliçons d'economia pròpies de pirmer de carrera, o encara pitjor de l'assignatura d'economia del batxillerat. Si tot és tan senzill, em pregunto, on heu estat durant aquests darrers anys d'especulació desenfrenada? Si tot era tan evident, perquè no vau donar la senyal d'alerta?

Deixo per un proper dia la meva consideració del gremi dels economistes, que com molts sabreu són un dels meus blancs preferits. Però el fet que Krugman, que tot i ser un crític amb el neoliberalisme no forma part, ni molt menys, de la teoria crítica o dels economistes d'esquerres, eviti les simplificacions i entri de ple en la dificultat de la matèria econòmica, crec que és motiu suficient per llegir-lo amb atenció. A veure si m'hi poso algun dia i us explico què tal.

Us deixo amb una vinyeta de The Economist (1987) que he trobat precisament al blog de'n Paul Krugman.

De clarianes i bardisses

2008-10-12T13:13:00.000-07:00

Ja fa alguns mesos que dedico una part del dia gens despreciable a seguir diversos blocs i pàgines de persones que, anònimes com jo, creuen important crear un espai de debat amb els seus amics i coneguts sobre els temes que els ronden pel cap.
Moltes vegades es converteixen senzillament en un espai de reflexió en veu alta sense que es doni una plena interlocució amb els lectors però, fins i tot en aquests casos, considero que ja responen al motiu pel qual han estat creats.
Haig de reconèixer que tradicionalment he estat reaci a expressar opinions sobre temes que no domino gaire. Principalment, era per allò de la falta de rigor i per no contribuir a la desinformació global en la qual tendim a estar submergits. No obstant, darrerament he canviat d'opinió. M'he anat adonant que si tu no parles els altres ja s'encarregaran de fer-ho per tu. I per tant, he decidit fer el pas i crear aquest bloc.
Permeteu-me fer un últim apunt sobre el nom que he escollit. És clar que per batejar un bloc existeixen mil opcions però jo crec que dues són les més corrents. Una: posar els teu nom i cognom. Dues: buscar un vers d'un poema de manera que soni d'allò més pedant i sembli que tinguis una gran cultura.
Com que uns pares bastant divertits van utilitzar oriolbarba per batejar el bloc del seu fill recent nascut homònim meu, m'he decantat per la segona opció. Perquè en certa manera, el nostre dia a dia ve marcat per estones en què travessem bardisses i estones on travessem clarianes. És cert, podria haver-li posat "una de cal y una de arena". Però era massa típic.