Reprenc el tema de la velocitat variable, aquesta vegada des d'un punt de vista més polític.
Vaig estar pensant sobre la gran polèmica que va suscitar el tema els dies (i setmanes) després que s'anunciés que es regularia la velocitat màxima permesa de manera variable als accessos de Barcelona. Un dels arguments més recorrents era el de la "recaptació"; és a dir, es deia que això faria augmentar les multes i, per tant, els ingressos de l'Administració.
Sense dubte, aquest és un argument poc econòmic. Els éssers humans (almenys en aquestes latituds) tenim una flexibilitat increïble d'adaptació a les normes i responem força bé als incentius. Si una actitud a partir d'un moment determinat afecta la nostra butxaca, canviem l'actitud i no se'n parli més. La zona verda també havia de suposar un augment dels ingressos i, més tard, aquesta crítica frontal va donar lloc a posicions diverses (a favor i en contra). En tot cas, sembla evident que és un terreny adobat per la demagògia.
Sobre el cas de la velocitat variable, penso en els incentius que tenen els polítics per fer-ho. Imaginem que els que defensen la idea de la "recaptació" em convencen: en tot cas, no seria una recaptació pels polítics sinó per l'Administració. Per què, si tots les discussions sobre polítca han d'acabar amb "tots els polítics són uns lladres" millor que no comencem a discutir. Tornant als incentius, una mesura com aquesta només pot suposar crítques pels polítics i, per tant, si la prenen, no hi trobo cap altre motiu per fer-ho que el fet que tinguin la convicció que és encertada. Per què, no oblidem que, un dels objectius principals dels polítics que governen és tornar a guanyar les eleccions. I si es prenen mesures clarament impopulars, només poden fer-ho creient que allò, tot i restar-los vots, és positiu pel conjunt.
Un altre tema ben diferent (i que no es parla a les tertúlies de ràdio) és que a molta gent li toca els nassos que l'Adminsitració li digui què pot fer i què no pot fer. Alguns són personatges il·lustres. Volen escolaritzar els nens amb la llengua que vulguin, volen anar a la velocitat que els rota, volen construir urbanitzacions on els hi sembli... Els amics pijos de La Salle i l'Abat Oliba han posat el crit al cel perquè els han omplert d'àrea verda els carrers del costat de la universitat. I l'Ajuntament els hi ha fet cas! L'argument és que els veïns no necessiten les places perquè, com que són tant pijos com ells, tenen pàrquing privat. És a dir, als barris on la gent vulgui aparcar, àrea verda, a la resta, els fills de papà aparquen al carrer. Visca l'oferta i la demanda!
A mi aquest liberalisme de pacotilla em posa bastant nerviós. Després tots correm a l'Administració quan tenim un problema. I si us plau, polítics del nostre país, espero veure el dia que algun de vosaltres digui: "pujaré els impostos". Prou d'actituds inconseqüents. Les pel·lícules del Far West, per sort, fa temps que van passar de moda.
dissabte, 31 de gener del 2009
dijous, 15 de gener del 2009
Sí a la velocitat variable (1 de 2: anàlisi tècnic)
L'altre dia vaig agafar el cotxe per anar a la UAB al matí. Tot i que no solc fer-ho més de dues o tres vegades l'any, tinc calculat que si agafo el cotxe abans de les 8.25, en mitja hora ja l'he deixat a l'aparcament de la Plaça Cívica. Si l'agafo més tard de les 8.30, trigo al voltant d'una hora i quart i haig de buscar aparcament en algun altre lloc del campus.
Això em va fer pensar en el debat actual sobre la implantació de la velocitat variable. Com podeu veure aquí, no sóc l'únic blocaire que s'ha dedicat al tema i, com que l'explicació que dóna el company em sembla bastant satisfactòria (llegiu especialment la part "Borrar olas"), no em mataré aquí a explicar-ne el comportament. El trànsit es comporta com els fluïds i de fet, l'estudi del comportament de les onades d'embussos es fa segons la teoria dels fluïds. És excessivament complexa perquè jo pugui entendre-la però si algú la vol consultar pot fer-ho aquí.
Sembla evident que la xarxa de carreteres està feta per un nombre determinat de vehicles, que podríem considerar l'òptim, a partir del qual es comença a donar una situació de saturació fins que s'arriba a la situació de "col·lapse" (breakdown). Aquest òptim, ve donat en vehicles/hora que passen per un punt determinat i per tant, sembla que l'única manera d'arribar a l'òptim, a part de rebentar cotxes a pedrades (que no està gaire ben vist), és limitant la velocitat màxima permesa. Però... i si existeix un òptim, per què llavors el màxim ha de ser variable? Doncs perquè en el comportament del trànsit intervenen múltiples factors (meteorològics, d'atzar, culturals, etc.) que fan que la velocitat que dóna lloc a l'òptim varïi en funció de com s'alteren la resta de paràmetres.
Pels més curiosos, existeixen alguns models senzills en els quals això es pot experimentar. Trobareu a faltar poder introduir més variables però suposo que la gràcia dels models és poder entendre de manera simplificada les pautes de comportament a la vida real. O almenys això em van ensenyar a la Facultat d'Economia...
Això em va fer pensar en el debat actual sobre la implantació de la velocitat variable. Com podeu veure aquí, no sóc l'únic blocaire que s'ha dedicat al tema i, com que l'explicació que dóna el company em sembla bastant satisfactòria (llegiu especialment la part "Borrar olas"), no em mataré aquí a explicar-ne el comportament. El trànsit es comporta com els fluïds i de fet, l'estudi del comportament de les onades d'embussos es fa segons la teoria dels fluïds. És excessivament complexa perquè jo pugui entendre-la però si algú la vol consultar pot fer-ho aquí.
Sembla evident que la xarxa de carreteres està feta per un nombre determinat de vehicles, que podríem considerar l'òptim, a partir del qual es comença a donar una situació de saturació fins que s'arriba a la situació de "col·lapse" (breakdown). Aquest òptim, ve donat en vehicles/hora que passen per un punt determinat i per tant, sembla que l'única manera d'arribar a l'òptim, a part de rebentar cotxes a pedrades (que no està gaire ben vist), és limitant la velocitat màxima permesa. Però... i si existeix un òptim, per què llavors el màxim ha de ser variable? Doncs perquè en el comportament del trànsit intervenen múltiples factors (meteorològics, d'atzar, culturals, etc.) que fan que la velocitat que dóna lloc a l'òptim varïi en funció de com s'alteren la resta de paràmetres.
Pels més curiosos, existeixen alguns models senzills en els quals això es pot experimentar. Trobareu a faltar poder introduir més variables però suposo que la gràcia dels models és poder entendre de manera simplificada les pautes de comportament a la vida real. O almenys això em van ensenyar a la Facultat d'Economia...
dimecres, 7 de gener del 2009
Credibilitat-Transparència-Accountability
Donat que un treball m'impedeix actualitzar com voldria, he pensat que una part del mateix podria ser-vos d'interès. A l'apartat de "Blocs interessants de gent no famosa" n'afegeixo un d'un catedràtic d'Economia Aplicada de la UAB que va ser professor meu i que té un to provocador força interessant/divertit.
L’estabilitat de preus és considerada clau per tal de mantenir una certa estabilitat de la resta de variables macroeconòmiques i evitar així que es produeixin desajustaments estructurals en el conjunt de l’economia. No obstant, els instruments per tal d’aconseguir aquesta estabilitat, poden tenir un impacte negatiu a curt termini en l’economia i són considerats impopulars de cara a l’opinió pública. Els diferents governs tenen interessos múltiples en funció de la situació econòmica interna i del cicle electoral de cada estat i no sempre comparteixen la conveniència de les decisions del BCE que es prenen pensant amb l’objectiu de l’estabilitat de preus i amb els interessos del conjunt. Si no es garantís la independència del BCE per aplicar aquestes mesures, en molts casos contracícliques, els diferents governs pressionarien per tal que s’adoptessin aquelles que més els convinguessin a ells i es perdria la visió global i de conjunt del què convé i del quan convé.
Ara bé, la independència del BCE planteja certs dubtes quant a la legitimitat de la institució, ja que no està sotmesa a un veritable control democràtic. En pro de l’eficàcia, s’opta per un model en el qual el BCE no emana del poder democràtic del qual depenen la resta d’institucions. Si bé aquesta crítica sembla indiscutible, es podria argumentar que no és cert que el BCE disposi d’una independència absoluta ja que està sotmès a les lleis escollides per institucions formades per representants escollits de manera democràtica i, a la vegada, els membres dels seus òrgans de govern tenen una certa vinculació democràtica, encara que de manera indirecta, ja que són proposats pels estats membres i consultats al Parlament Europeu. Tot i això, sembla que aquests matisos no són suficients per garantir la legitimitat democràtica del BCE des d’un punt de vista estricte.
El tema de la independència del BCE s’emmarca dins d’un triangle de relació entre credibilitat, transparència i accountability. D’una banda, la legitimitat deriva també de la capacitat del Banc per realitzar la tasca per la qual ha estat creat i, en certa manera, un banc creïble serà només un banc que mantingui l’estabilitat de preus; renunciar a això en favor d’un ideal de democràcia, potser erroni en el sentit que potser la democràcia també implica l’existència d’espais mixtos com el BCE, seria el fracàs de la institució.
Una de les principal crítiques al BCE, és el fet que s’emmiralla en l’existència del Bundesbank si bé la UE no disposa del sistema de pesos i contrapesos que defineixen el model federal alemany. Sembla clar doncs, que cal aprofundir en l’enfortiment d’un model d’aquestes característiques (i això vol dir més unió política) per tal que el model alemany, que és el que s’ha adoptat, sigui vàlid per la realitat europea. De la manera que està establert actualment, sembla que l’estructura del BCE respongui més al model tradicional de governança europea, basat en la poca transparència i en el predomini dels experts, que no pas a una institució integrant d’una comunitat democràtica l’objectiu final de la qual és enfortir i cohesionar un espai econòmic, però també ciutadà, comú.
L’estabilitat de preus és considerada clau per tal de mantenir una certa estabilitat de la resta de variables macroeconòmiques i evitar així que es produeixin desajustaments estructurals en el conjunt de l’economia. No obstant, els instruments per tal d’aconseguir aquesta estabilitat, poden tenir un impacte negatiu a curt termini en l’economia i són considerats impopulars de cara a l’opinió pública. Els diferents governs tenen interessos múltiples en funció de la situació econòmica interna i del cicle electoral de cada estat i no sempre comparteixen la conveniència de les decisions del BCE que es prenen pensant amb l’objectiu de l’estabilitat de preus i amb els interessos del conjunt. Si no es garantís la independència del BCE per aplicar aquestes mesures, en molts casos contracícliques, els diferents governs pressionarien per tal que s’adoptessin aquelles que més els convinguessin a ells i es perdria la visió global i de conjunt del què convé i del quan convé.
Ara bé, la independència del BCE planteja certs dubtes quant a la legitimitat de la institució, ja que no està sotmesa a un veritable control democràtic. En pro de l’eficàcia, s’opta per un model en el qual el BCE no emana del poder democràtic del qual depenen la resta d’institucions. Si bé aquesta crítica sembla indiscutible, es podria argumentar que no és cert que el BCE disposi d’una independència absoluta ja que està sotmès a les lleis escollides per institucions formades per representants escollits de manera democràtica i, a la vegada, els membres dels seus òrgans de govern tenen una certa vinculació democràtica, encara que de manera indirecta, ja que són proposats pels estats membres i consultats al Parlament Europeu. Tot i això, sembla que aquests matisos no són suficients per garantir la legitimitat democràtica del BCE des d’un punt de vista estricte.
El tema de la independència del BCE s’emmarca dins d’un triangle de relació entre credibilitat, transparència i accountability. D’una banda, la legitimitat deriva també de la capacitat del Banc per realitzar la tasca per la qual ha estat creat i, en certa manera, un banc creïble serà només un banc que mantingui l’estabilitat de preus; renunciar a això en favor d’un ideal de democràcia, potser erroni en el sentit que potser la democràcia també implica l’existència d’espais mixtos com el BCE, seria el fracàs de la institució.
Una de les principal crítiques al BCE, és el fet que s’emmiralla en l’existència del Bundesbank si bé la UE no disposa del sistema de pesos i contrapesos que defineixen el model federal alemany. Sembla clar doncs, que cal aprofundir en l’enfortiment d’un model d’aquestes característiques (i això vol dir més unió política) per tal que el model alemany, que és el que s’ha adoptat, sigui vàlid per la realitat europea. De la manera que està establert actualment, sembla que l’estructura del BCE respongui més al model tradicional de governança europea, basat en la poca transparència i en el predomini dels experts, que no pas a una institució integrant d’una comunitat democràtica l’objectiu final de la qual és enfortir i cohesionar un espai econòmic, però també ciutadà, comú.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
