dimecres, 29 de desembre del 2010

El DOGC

En època de canvi de govern, no hi ha millor manera de saber quants eren els "enxufats" i quants seran, que consultar el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC).

Aquí surt tot. És interessant veure quins són els primers nomenaments que fa un nou president: una cap de secretaria, un cap de gabinet, un cap de premsa, un cap de la residència del President (?), ...

És curiós veure també tots els càrrecs de confiança del President sortint. Assessor en matèria de politiques socials, president de la Comissió Executiva del Patronat de la Muntanya de Montserrat (?), ...

Els diaris sovint destaquen informacions parcials de qui posen i per fer què. Avui el DOGC també publica els nous noms dels departaments i les seves competències.

En definitiva, una mica més entretingut que llegir mitja pàgina de diari però molt més sucós. Cal fixar-se amb els dos cognoms dels nomenats (i dels cessats) a veure si s'hi troben relacions. L'arbre genealògic del poder a Catalunya pot no tenir límits!

divendres, 24 de desembre del 2010

Un mes després...

...segueixo sense una opinió ferma sobre el tema de Wikileaks.

dissabte, 27 de novembre del 2010

Eleccions 2010 (4,5 i 6/6): Nota mental

Nota mental: no et posis mai terminis fixos al bloc.
Després és molt probable que no els compleixis.

Alea jacta est!

dimarts, 23 de novembre del 2010

Eleccions 2010 (3/6): Catalunya independent: dia 0

O em poso les piles o no arribo a diumenge!

Un dels arguments que sol posar sobre la taula el Joan quan es parla de la independència és imaginar-nos com seria el primer dia d'una nova Catalunya sobirana. És un exercici de política ficció que pot semblar absurd però que a la vegada pot donar llum a algunes de les frustracions que sovint es projecten a l'hora de parlar de l'Ítaca de l'estat propi. En aquest post em centraré en dos temes: finançament i llengua, dos dels elements que ens sembla que tindrien solució definitva amb la independència.

Una Catalunya independent seria una Catalunya amb dues llengües, diversitat que s'hauria de gestionar respectant els drets de les persones i a la vegada garantint la cohesió de la societat. Una Catalunya independent, hauria de tenir, molt probablement, dues llengües oficials, i el règim d'equilibri entre aquestes s'hauria de pensar i adequar a l'evolució del país.

Recordo quan vaig ser a Albany (NY), als Estats Units, l'any 2001, poc abans, per cert, que caiguessin les Torres Bessones. Els veïns del poble protestaven que els seus impostos es destinaven al manteniment i potenciació de la ciutat de Nova York, mentre que les ciutats i pobles de la perifèria estaven desatesos. El problema del repartiment de recursos és inherent a tota comunitat politica. En una Catalunya independent, Madrid seria Barcelona i a les terres de l'Ebre no pagaria impostos ni Déu.

Amb tot això vull dir que una Catalunya sobirana necessita un projecte de país. Una reflexió seriosa sobre com seria el dia a dia, com es gestionarien els problemes, quin seria el model de finançament dels territoris. Tinc la impressió que amb els enfocs actuals, el dia que ens donguessin les claus de la casa, no sabríem per on començar a estrenar-la. Per què algú no redacta una Constitució catalana? Vull saber quin és la idea del país que tenen aquells que el volen independent. Si algú m'ho explica, potser ho compri. Mentrestant, la pàtria, la lleialtat i el sentiment me'ls seguiré guardant pel Barça-Madrid.

dissabte, 13 de novembre del 2010

Europa, im-potència civil

Parèntesi a la campanya.

La nova crisi del Sàhara ha posat de manifest per enèsima vegada les contradiccions d'una Espanya democràtica que es fa la sueca una vegada i una altra davant de les violacions reiterades dels Drets Humans i la legalitat internacional a la seva ex-colònia. Alguns argumenten que els interessos d'Espanya són massa grans com per sacrificar-los per una declaració en favor dels sahrauís. En Duran i Lleida, a tall d'exemple, semblava esgrimir aquest fet en unes declaracions sobre el tema la setmana passada.

Europa viu amb un desconcert absolut la nova distribució del poder mundial. Amb una Catherine Ashton amagada sota la taula, els líders europeus semblen posar en quarentena els seus valors democràtics per no fer enfadar als seus socis, ja siguin econòmics com político-estratègics. L'últim exemple és la campanya que està fent la Xina per impedir que els ambaixadors europeus assisteixin a l'entrega del Premi Nobel de la pau al dissident xinès Liu Xiaobo.

En el cas de la ribera sud, Europa té subcontractat el control migratori en mans de països que posen fre als subsaharians que intenten arribar a les nostres costes. Caldria començar-nos a preguntar ben seriosament, no què passa a Fuerteventura o a l'estret sinó 2.000 km més avall, on sembla que Marroc, Algèria, Líbia i companyia impedeixen els fluxos migratoris. Que com ho fan? Em temo molt que m'ho puc imaginar. I Zapatero, Sarkozy, Berlusconi i companyia també. I tot i així, mentre es treguin el problema de sobre... Per quan una llei d'immigració al Marroc? Quan sabrem quina és la política que segueixen aquests països en aquest tema? Quin preu estan pagant els Drets Humans amb el beneplàcit dels nostres líders?

Europa ha de prendre consciència que no serà més un líder econòmic comparable a la Xina o als Estats Units. Sense renunciar a un mercat fort, el que identificarà als europeus en el nou ordre mundial serà el seu respecte per la democràcia, els Drets Humans i la legalitat internacional. Si comencem ja ara a regatejar amb aquests temes, no només perdrem la identitat sinó el nostre principal actiu que ens pot fer jugar un paper decisiu en el món del segle XXI. Malhauradament, sembla que aquests temes han desaparegut de l'agenda de la relació amb els nostres veïns. Cal recuperar la iniciativa i rectificar abans que sigui massa tard. Desenes de sahrauís a Al Aiun, ja no podran veure-ho.

dijous, 11 de novembre del 2010

Eleccions 2010 (2/6): sobre el vot en blanc

És bastant freqüent sentir frases imprecises al voltant del vot en blanc. Sovint es diu que el vot en blanc afavoreix a la majoria, que hauria d'estar representat al Parlament, que no hi ha papeletes blanques a les taules, etc. L'objectiu d'aquest post és aclarir una mica aquests conceptes i veure quines conseqüències té escollir aquesta opció en unes eleccions com les del proper 28-N.

El vot en blanc consisteix en dipositar un sobre buit a l'urna. En el recompte, es considera un vot vàlid i, per tant, forma part del denominador a paritr del qual es reparteixen els escons. Això, indirectament, anirà en contra dels interessos dels partits petits ja que la llei electoral estableix que cal un mínim del 3% dels vots vàlids per obtenir representació parlamentària. Per tant, votar en blanc suposa posar una mica més difícil als petits l'obtenció d'aquest tres per cent.

Com podeu anar simulant amb les dades de totes les convocatòries electorals en Democràcia, una petita variació del percentatge de vots en blanc pot tenir resultats catastròfics pels partits petits. A tall d'exemple, si en les darreres eleccions al Parlament tots els vots nuls haguessin estat blancs i s'hi haguessin afegit uns 12.000 ciutadans dels que es van quedar a casa (que encara que us sembli molta gent és un ínfim 0,24% del cens), el partit de l'Albert Rivera no hagués entrat al Parlament en no aconseguir el 3% necessari. Per tant, penseu-vos-ho bé a l'hora de decidir si no aneu a votar, voteu nul o voteu blanc ja que això pot tenir conseqüències importants.

Sobre si el vot en blanc afavoreix o no la majoria, cal dir que l'afavoreix en la mesura en què no hi va en contra però les conseqüències que té en l'eliminació dels petits es poden repartir entre la resta de partits sense que necessàriament sigui el partit majoritari el que en surti beneficiat. Contràriament al que sovint s'ha dit, el sistema electoral català és força decent, sobretot si el comparem amb l'espanyol, basat en massa circumscripcions petites que desvirtuen la traducció en escons dels vots. Es diu que la Llei d'Hondt, en la qual es basen els dos sistemes (català i espanyol) desvirtua la representativitat quan apareixen circumscripcions de menys de 7 escons, cosa que no passa en el cas català i sí en l'espanyol.

Una altra de les demandes és que el vot en blanc tingui una representació al Parlament, és a dir, que se li atorguin els escons que li correspondrien si fos un partit i quedin buits durant tota la legislatura. Això, s'argumenta, donaria una lliçó als parlamentaris que veurien en cada sessió com el poble prefereix cadires buides en lloc de politics. Jo sóc contrari a aquesta postura per tres motius: 1) perquè va en contra de l'objectiu final de la democràcia que és escollir representants i no no-representants. 2) perquè això sí que afavoriria a la majoria ja que un partit que ara es queda a les portes de la majoria absoluta podria veure com el fet de reduir el denominador del total de diputats li atorga "automàticament" la majoria absoluta. i 3) perquè crec que la democràcia es reforça amb una societat civil forta que condicioni els polítics i no en representar els apàtics-disconformes-desinteressats en forma de cadires buides.

Per acabar, us deixo amb un blog sobre el vot en blanc (del tot abanonat) que vaig crear per al referèndum de l'Estatut del 2006.

dimecres, 3 de novembre del 2010

Eleccions 2010 (1/6): De percepcions

A tots els indecisos us proposo un exercici propi duna classe de tutoria de primer de Primària. Agafeu tants papers com partits us plantejeu votar i els dividiu en dues columnes: motius per votar-lo i motius per no votar-lo. Hi podeu afegir també el vot blanc, el nul i l'abstenció.

Sóc dels que pensa que els motius per escollir el vot s'han de poder escriure en un paper. En les converses sobre política que tinc darrerament noto que sovint ens deixem endur per percepcions i intangibles. Encara espero que el meu amic Jordi em digui 5 motius pels quals pensa que el Montilla és un President pèssim. Quan els hi vaig demanar em va dir: "te'n fots?"... Però no me'ls va donar. Algú em podria dir que també votar amb l'estómac és igual de vàlid. Que no cal tenir uns motius necessàriament racionals per escollir una papeleta. A mi em sembla que tenir-los hauria de ser una auto-exigència.

On som ara i on erem fa cinc anys? Hem avançat tot el que podíem o ens ha faltat empenta? Com ha millorat/empitjorat la nostra vida diària? Són algunes preguntes que toca fer-se a l'hora de decidir a qui votar. Centrar-se en utopies irrealitzades i en el què no som em sembla una patada endavant, un exercici d'evasió que poc té a veure amb la gestió dels problemes que ens afecten. I amb això no vull dir que no s'hagi de tenir un projecte de país, però aquest ha d'estar basat en el què som i en com podem canviar-lo, no en escenaris irreals plens de promeses.

En el meu paper no hi posaré algunes paraules. Ofensa, dignitat, lluita, honor, atac, orgull... Per mi aquests són els intangibles que ens aixequen els peus de terra i ens fan votar amb el què els anglesos en diuen "the guts". I si a aquestes paraules hi posem l'adjectiu nacional al darrera, llavors si que la cosa em començar a fer venir mal de cap...

dilluns, 1 de novembre del 2010

Fa quatre anys anava amb màniga curta

Avui fa quatre anys feia calor. Era 1 de novembre del 2006 i se celebraven eleccions al Parlament de Catalunya. Per primera vegada em va tocar estar a la mesa electoral. D'aquell dia en recordo, en particular, com vaig anar a dinar a l'hora lliure que ens van donar i la calor que feia mentre baixava el carrer Sant Elies cap a casa.

Ahir, quatre anys més tard, vam estar sopant amb els amics a casa. Va ser un vespre agradable, amb castanyes, moniatos, panellets, moscatell i cap carbassa halloweeniana. Una bonica tobada al voltant d'una tradició de les més nostrades, en ple segle XXI; una demostració d'identitat, d'allò que és nostre. Ahir erem nosaltres, més o menys els de sempre, parlant més o menys del de sempre. Crec que tots vam arribar a casa contents, sabent que tenim persones al voltant i que som d'un lloc i d'una gent.

Jo avui, en canvi, m'he llevat inquiet. Com és compatible aquesta sensació de bonança amb la tensió de les converses sobre política que vam tenir? Tant important és si CiU cap aquí o el PSC cap allà? Tant transcendent és la Política (la primera amb majúscula, com surt a la secció del diari)?. El que mou el món són les trobades com les d'ahir, no els mítings ni els polítics de palla. Ahir companys, mentre menjàvem panellets fèiem POLÍTICA, tot amb majúscules. De la important.

D'aquí quatre setmanes tindran lloc les eleccions al Parlament. De la conversa d'ahir han sortit sis temes que em comprometo a desenvolupar d'aquí al 28 de novembre. Una forma de buscar la tant difícil regularitat al blog, almenys durant un mes. Una manera de compartir amb vosaltres el procés mental que em portarà, o no, davant d'una urna l'últim diumenge de mes. Potser, qui sap, m'ajuda a superar l'apatia i, almenys, a estar convençut de la decisió final que, ja us avanço, encara no està presa.

dimarts, 12 d’octubre del 2010

Dos anys de clarianes i bardisses

Avui una mica d'auto-bombo.

Doncs això, que ja fa dos anys que correm per aquí. Que ha estat un any de poca activitat al blog, que semblava que la cosa dequeia però al final hem anat sobrevivint. Des de l'estiu que sembla que he recuperat el ritme. Gràcies de nou als que aneu llegint el declaraines de tant en tant!

dimarts, 5 d’octubre del 2010

Muriel Casals: qui t'ha votat?

Des de la manifestació llibertària (amb Mundial toro rosso pel mig), em trobo a la Muriel Casals a la sopa. Cosa que no em va passar durant els cinc anys en què estudiava Economia a la Facultat d'on ella és professora del Departament d'Economia i Història Econòmica...

És el contrapunt de la societat civil que li faltava a aquest país. Ara, al TN sovint veiem les declaracions del 5+1 (ai Rivera, que encara no t'han inclòs al club...) i després apareix la Muriel Casals sentant càtedra. M'agrada perquè trobo que és una cosa que ens mancava. Algú que s'erigís com la veu del poble organitzat, dels soviets de tot el país que plegats clamen que "hem d'anar més lluny".

S'ha de dir a favor de la Muriel Casals que no deixa de ser la presidenta d'un club de 20.000 persones, cosa que no està gens malament i no és gens despreciable. Ha tingut càrrecs de responsabilitat en els sectors més prominents de la societat civil: universitats, mitjans de comunicació, entitats culturals rellevants, ...

La seva última croada ha estat enviar una carta al president del Barça (club amb 8 vegades més socis que el seu) en la qual el criticava per utilitzar el castellà al Congrés Mundial de Penyes.

Tot i que no he pogut trobar els estauts d'Òmnium a la seva web, a l'apartat "què fem" no m'ha semblat llegir que entre les seves funcions hi figuri fiscalitzar la política lingüística de les altres entitats del país ni repartir carnets de catalanitat. Però és clar, si la manifestació més gran de l'any l'han convocada ells, potser l'amiga Muriel s'ha confós i s'ha pensat que el milió de persones del Passeig de Gràcia caminava darrera seu, seguint la guia de la princesa del poble català.

Alerta, perquè la de l'espanyol és la Belén Esteban.

divendres, 1 d’octubre del 2010

Manipulació i censura a La Vanguardia

El divendres 1 d'octubre, La Vanguardia va publicar un article en el qual titulava "Hereu elige el día de San Valentín como segunda fiesta local de 2011" .

La notícia explicava que, donat que el dia 11 de setembre de 2011 és diumenge i que la Generalitat havia adoptat el Dilluns de Pasqua com a festiu a tot Catalunya, l'Ajuntament havia decidit declarar festiu el dia de San Valentí.

No obstant, la notícia estava escrita de manera flagrantment manipuladora. La lògica hagués marcat que s'hagués declarat festiu el dia de Santa Eulàlia, segona patrona de la ciutat. No obstant, en caure en dissabte i com es fa habitualment en aquests casos, l'Ajuntament va declarar festiu el dilluns immediatament posterior que, ai las!, coincidia amb el dia de Sant Valentí.

Això és el que vaig expressar en un comentari que es va publicar a les 13.36 del dia 1 d'octubre. Pocs minuts més tard, un altre lector remetia al meu comentari dient:

"Rafa | 01/10/2010, 13:49 | |

Iba a hacer un comentario muy crítico con la decisión; pero después de leer el que ha hecho Oriol (13.36) me lo pienso dos veces. Si es como él dice quien se merece una fuerte crítica es La Vanguardia por no presentar la noticia como es y buscar el sensacionalismo fácil."

Misteriosament, al cap de cinc minuts el meu comentari va desaparèixer, deixant només aquells comentaris crítics amb l'alcalde.

La Vanguardia ja no sap què fer per crear notícies que facin que els lector critiquin a l'alcalde fins a rebentar. Ara que veuen tan a prop poder-lo fer fora, cauen en la demagògia i la manipulació dels lectors.

dimarts, 28 de setembre del 2010

El dictador que perd eleccions

"sea este brutal dictador llamado Ahmadineyad sea un aprendiz de dictador llamado Hugo Chávez"

"En Caracas, su aprendiz le hace la claque mientras ahoga a la oposición en su simulacro electoral"

Que n'és d'inspirador llegir la Rahola cada matí!

M'ha sorprès molt avui no llegir cap article als diaris assenyalant l'estrany fenomen d'un dictador que perd eleccions (o que no les guanya amb suficient majoria). Hugo Chávez no ha aconseguit els 2/3 de diputats al Parlament de Veneçuela, fet que li impedirà aprovar pel seu compte lleis orgàniques i que, de facto, li impossibilita modificar el marc legislatiu per concentrar el poder en la seva figura i perpetuar-se al capdavant del govern de Veneçuela.

Que lluny que queden les victòries de Bouteflika o Assad, per posar només dos exemples dels darrers anys, amb el 100% dels vots! Quan del què parlem és d'un país que cau a milers de quilòmetres i la premsa parteix de noticies d'agència que es copien - amb pocs matisos - d'un diari a un altre, no podem més que pensar que els propietaris d'aquestes agències concentren tant o més poder i són tant o mes perillosos que l'"aprendiz de dictador" veneçolà.

Certament que eleccions lliures i democràcia no són sinònims. Seria agosarat defensar aquí que Veneçuela és una democràcia feta i dreta. Però potser cal ser més crítics i menys autocomplaents. Democràcia és també drets individuals, justícia independent, llibertat d'informació i absència de corrupció. Potser comença a ser hora que acceptem les gradacions en això de qui és democràtic i qui no. Només assumint el nostre tirst aprovat raspat - de mínims - serem capaços, humilment, de construir la societat que volem.

dilluns, 27 de setembre del 2010

L'amenaça del doble-pensar

Ahir a les dotze de la nit acabava la moratòria de construcció d’assentaments en territoris ocupats de Cisjordània. Una moratòria que havia permès iniciar per enèsima vegada les converses de pau entre israelians i palestins. Pocs minuts després de les dotze, el primer ministre israelià emetia un comunicat en el qual demanava “responsabilitat” a les parts i aposta per la continuïtat a les converses de pau. “Centrem-nos en el que és realment important i dugem a terme unes converses sinceres i ràpides per arribar a un acord de pau històric entre els dos pobles en el termini d’un any” va comentar.

Continuar amb els assentaments i a la vegada fer declaracions en favor de la pau és un exercici de cinisme de dimensions monstruoses. Netanyahu coneix bé les lògiques d’interpretació d’Occident i sap que el més important és el què es diu i no el què es fa. Israel només ha tingut problemes quan ha patinat dialècticament negant postulats àmpliament extesos entre la comunitat internacional. Un exemple en va ser el titubeo a l’hora de considerar la solució de dos estats com l’única via de solució al conflicte, quan va jurar el càrrec a principis de 2009. A banda d’aquest cas, Israel ha tingut les mans lliures per fer i desfer sempre i quan s’ha mantingut ferm de paraula en favor de la pau i de la convivència en llibertat d’israelians i àrabs a la regió.

Aquí ens escandalitzem amb els missatges d’eliminació d’Israel per part de Mahmud Ahmadiejad i grups com Hamás o Hezbollah. Ens escandalitzen més les seves paraules que les accions d’Israel quan, dia a dia, va imposant el nou mapa a la regió amb la construcció d’un mur il•legal dins del territori ocupat que traça la futura frontera per la via dels fets consumats. Però això no ens alarma ni ens horroritza; la doble moral ens permet mirar a una altra banda gràcies al discurs hipòcrita del govern d’Israel. El més important és el que es diu, i no el que es fa. Si no que li preguntin a la comissària Reding, centre de les crítiques en el conflicte dels gitanos romanesos pels seus excessos verbals, mentre França vulnera tranquil•lament la legalitat europea emparada en un hipòcrita discurs de “persecució dels delinqüents”. El doble-pensar acabarà amb nosaltres. Orwell ja ens va advertir fa 60 anys...

dimarts, 14 de setembre del 2010

Tancat per defunció del propietari

"Cerrado por defunción del propietario.
El óbito de reposo de nuestro vecino y amigo estará instalado en el Tanatori de Sant Gervasi, mañana 31 de agosto a partir de las 16 horas. El funeral se celebrará el día 1 de septiembre a las 11.15 horas."

El 30 d'agost a les deu del vespre, m'assabentava de la mort del meu rellotger a través d'una nota picada a màquina penjada de la persiana de la botiga. Aleshores no sabia que es deia Sr. Pinet ni que tenia 79 anys. De fet, tècnicament tampoc era el meu rellotger. Era el rellotger de sota casa, al qual havia portat el meu rellotge un parell de vegades en els darrers dos mesos per una avaria que no s'acabava de resoldre. L'imagino tota una institució del barri, on havia exercit de mecànic del temps i on s'havia esmerçat perquè aquest continués avançant amb el ritme rigorós que se li suposa. Tota una metàfora això d'un rellotger a qui se li acaba el temps...

Pocs dies després d'instal·lar-me al pis, van tancar el "colmado" del davant de casa. Algú em va explicar que el propietari es jubilava i que el carrer quedava orfe de la seva fruiteria de referència. Jo m'ho vaig mirar amb indiferència, aliè a la vinculació dels veïns de tota la vida amb la botiga. Mai formarà part del meu barri.

No em preocupa aquest inexorable relleu en les persones i en les rutines. El "uns vénen i els altres se'n van" és més vell que l'anar peu. El problema ens vindrà el dia que el barri s'acabi deshumanitzant del tot i continui avançant, com ho ha fet sempre, però perdent la memòria d'aquells que el van construir. Un repte, potser el repte actual de la ciutat d'avui: recuperar l'encant de la gent per creuar-se amb els veïns, mirar-los a la cara i preguntar-los si tot va bé. I passar mitja hora a la carnisseria esperant que les converses es consumeixin. Tornar-nos, tots plegats, una mica més de poble.

diumenge, 13 de juny del 2010

El temptador vici de treure conclusions a partir del Barça

L'altre dia anava amb l'Emma (2 anys i 9 mesos) per la Plaça Virreina. Passàvem per sota un balcó on hi penjava la bandera del Barça i la senyera. De sobte ella va senyalar el balcó i va cridar: "Barça!". "Molt bé, Emma" li vaig dir. "I l'altra bandera saps, quina és?". "Groga" em va contestar...

Poca broma amb el barcelonisme-poloniero que governa el país. Pocs programes de TV3 acaben sense fer una menció al Barça o al Polònia, la perillosa bara de medir que inunda el nostre rigorós establishment mediàtic, ara entregat a la causa rosellística.

Tot i això, no puc evitar intentar treure algunes conclusions de la campanya i les eleccions del Barça. Primer, de transcendència relativa, el fet que els candidats es tractessin pel nom i de tu. M'ha semblat un acte sincer: per què marcar unes falses distàncies i uns respectes rimbombants en gent que es coneix perfectament? El "vostè" va desapareixent per moments i la campanya ho ha tornat a demostar. Alerta, això no vol dir que s'hagi de perdre el respecte, ni tan sols el discutible "respecte per les institucions i els càrrecs" que, per què negar-ho, jo defenso. A les autoritats cal tractar-les amb consideració, però això fa temps que ha deixat de voler dir utilitzar "excel·lentíssim senyor" ni "molt honorable". El govern Zapatero va ser "avispat" fa temps i fa aprovar un decret en aquest sentit el 2005.

Segona conclusió. La gent cada cop accepta arguments més complexos dels candidats. El Sandro Rosell sovint s'ha explicat amb arguments acurats i sofisticats demostrant que les coses no són tan simples com "tinc empreses o no relacionades amb el màrketing esportiu" sinó explicant què feia exactament. Avís per a navegants, els discursos simplistes cada vegada tenen menys adeptes. Si tu vas ells tornen, ja no cola.

Tercer. Algú hauria de posar fre a la l'admiració i deïficació dels personatges. La votació del Guardiola va ser d'allò més patètica. No tocar de peus a terra i exagerar les coses sol portar conseqüències negatives a mig-llarg plaç. Que ningú li doni una sotana al Guardiola perquè el fan papa de Roma demà mateix.

Quart. Cal que TV3 es gasti tot el que s'ha gastat en sondejos, cobertura, etcètera? Hòstia, que parlar del què es gasta TV3 pot ser penat amb l'ex-comunió, Oriol! Que no te n'has adonat que no som un país normal i que necessitem una televisió nacional forta per contrarrestar la situació injusta de dependència absoluta de la pell de brau?

Mori el borbó!

dimarts, 8 de juny del 2010

Per què la Pilar Rahola s'equivoca (primer intent)

Des de fa temps llegeixo amb atenció els articles de la Pilar Rahola a La Vanguardia i crec que per fi he trobat el denominador comú de tots ells que no és, per difícil que sembli de creure, la promesa del paradís que li devia fer algun dia algun rabí extremista. Paradís en el qual, sigui dit de passada, es trobarà amb els salafistes, els legionaris de crist i altres especímens. Les seves postures són, com les de la resta dels citats, fruit d'un dogma. En el seu cas, però, és un dogma políticament correcte però igualment perillós: el dogma de la llei.

Fa pocs dies vaig estar llegint el llibre de Marc Pernau sobre el president Montilla. Tot i que és força discret, en un apartat el presi comentava alguna cosa així com: "sóc partidari de fer poques lleis però que marquin grans línies per on avançar. Quan es sobrelegisla, després les lleis no es compleixen i llavors sorgeixen els problemes". No és la primera vegada que critico la hiper-regulació. Hiper-regular és hiper-racionalitzar i, ai las!, per sort la vida és imprevisible i canviant i intentar-la controlar al màxim només ens pot portar a la frustració i l'ansietat en adonar-nos que el món és més fort del que nosaltres podem controlar. Crec que aquesta és una de les grans frustracions que patim actualment; la impotència de veure com tot i ser més guapos, intel·ligents i espavilats que mai, no encertem a ser feliços.

Les lleis marquen línies vermelles que parteixen les societats en dos. Podríem prohibir el llançament de petards fora dels dies de berbena (que per cert m'encén l'ira com poques coses), els marits que passegen amb la mà al cul de les seves dones, llençar els cigarrets a terra i moltes altres coses. Però si fem això no tindrem prous policies per aplicar la llei i no hi ha res pitjor que una llei que no es compleix. Llavors, també, molts esdevindríem criminals enlloc de "simples" maleducats.

La llei ofega l'espai del diàleg, el pacte i la convivència que implica, malhauradament, que les solucions als problemes siguin llargues i difícils. La llei és, doncs, necessària. Però cal evitar-la sempre que sigui possible en tot allò que afecta la vida en comunitat. Que el burka existeixi és un problema? Sense dubte. Que és fruit d'una sèrie de factors complexos? També. Que prohibir-lo soluciona el tema? No. Rotundament, no. Que estic a favor que no es prohibeixi? Doncs...tampoc.

Reduir els problemes a preguntes de sí o no és la gran malaltia de la nostra societat. Gairebé tot ho entenem així. Ets partidari de la independència de Catalunya? Creus en Déu? Estàs a favor de l'eutanàsia? És una metodologia molt llaminera, perquè és fàcil d'entendre i tothom la pot fer servir. Però és la porta a la fal·làcia, la simplificació i la demagògia. Les armes amb les quals la Pilar ataca diàriament la flotilla de la convivència.

I afegeixo: sóc un buenista i un progre. Què collons és aquest intent de convertir aquestes paraules en insults?

diumenge, 9 de maig del 2010

"Think global, act local" i altres contes

Poques vegades en els darrers any hi havia hagut tanta gent descontenta amb com va el món i tant inactiva. És clar que si els veïns del quart segona no em saluden quan me'ls trobo al replà no sé ni com proposar-los de preparar la revolució plegats... Potser els agrego al facebook i junts ens fem fans de "yo tambien pienso que los politicos son unos ladrones".

Falten idees.

dijous, 25 de març del 2010

On són els homes?

Fa pocs dies m'han canviat d'ubicació a la feina. On estava abans, érem 4 homes per 16 dones. Casualitat? Les ganes.

Continuo. On sóc ara, hi ha tres homes a la meva planta. El nombre de dones deu rondar les 25. Així que ja em teniu últimament preguntant-me on estan els homes. Ahir a la tarda, vaig tenir l'oportunitat d'anar d'oient a una interessant sessió sobre Mediterrània del Màster en Polítiques Europees de Cooperació al Desenvolupament de la UAB. A classe, hi havia tres homes per 15 dones. Però el tema no s'acaba aquí. Fa uns dies vaig acabar un curs d'àrab a l'escola oficial, en el qual érem 2 homes per 8 dones. No cal que us digui que cada vegada que vaig al cine, teatre, xerrades o algun esdeveniment cultural solc trobar-me un percentatge de dones notablement superior al d'homes.

De sobte, se m'acut repassar els meus contactes del mòbil, a veure si el "problema" és meu i tinc més dones que homes, cosa que explicaria que sempre tingués la sensació d'estar envoltat del que alguns periodistes esportius anomenen "fèmines". Resultat final: 65 homes i 61 dones. On cony s'han ficat els homes, doncs?

És cert que ahir més tard vaig anar al camp del Barça i el percentatge d'homes era aclaparador. Però prometo que en arribar casa vaig encendre la tele i van ensenyar el camp buit, cosa que em confirmaria, si la tele no menteix, que tots els homes que hi havia durant el partit havien marxat i, per tant, que a alguna banda haurien d'estar...

Avui prenia el tupper a la feina i és cert que a la sala tots eren homes. Concretament eren els informàtics (els pocs que fan horari partit com jo) i tenien converses d'allò més apassionants sobre el Windows XP i les seves aplicacions. Però m'esteu dient que tots els homes del món es passen el dia dinant de tupper parlant de les aplicacions del Windows?

Va, si us plau, que algú m'ajudi. On són els homes?

diumenge, 7 de febrer del 2010

Si Montilla avança les eleccions

El 2010 està cridat a ser un any de transició. L'evolució que tothom té al cap, resumida de manera superficial, vindria a ser la següent:
- Setmana Santa 2010: Laporta convoca eleccions al Barça oficialment i anuncia que es presentarà per Reagrupament.
- Juliol 2010: Zapatero remodela el govern després de la presidència espanyola del Consell de la UE.
- Setembre 2010: Montilla convoca eleccions per finals d'octubre.
- Finals de novembre 2010: El nou Govern pren possessió.
- Finals de desembre 2010: Si guanya CiU a Catalunya, algun ministre entra al govern de l'Estat (teoria Barbeta).

Sempre m'han sorprès aquestes previsions politiques, que després s'acaben complint mentre tots ens quedem com uns estúpids deixant que el temps vagi passant amb l'argument de "ara cal esperar a les autonòmiques per veure si...", "ara ja no es pot fer res perquè estem en pre-campanya", ...

Al meu entendre, Montilla té una oportunitat d'or per reduir la transició del 2010 a només un semestre. Si convoca eleccions per abans de l'estiu, la transició afecta els mesos de juny-juliol i agost i el nou govern es pot posar a treballar l'1 de setembre sense perdre mesos a meitat de curs. Si convoca eleccions abans de l'estiu, el govern central pot decidir amb més perspectiva la previsible crisi de govern post-presidència espanyola (2 crisis en sis mesos serien poc probables). Si convoca abans de l'estiu demostra una voluntat de defensa dels interessos globals que li pot donar credibilitat, més de la que li poden donar tres mesos més de gràcia que difícilment canviaran el sentit de les enquestes actuals. I a més, si convoca abans de l'estiu, el salvador de la Pàtria Joan Laporta ha d'actuar amb més lleugeresa i reduir el temps d'utilització de la presidència del Barça com a plataforma de llançament polític.

Guardiola va entendre que valia més la pena "cedir" a que el Presi s'apuntés la seva renovació abans de donar peu a sis mesos d'especulacions inútils. Montilla pot fer el mateix. Per una vegada pel bé del país; per una vegada per l'interès general. I en definitiva, quan els polítics actuen així, és quan la gent més els valora les seves decisions. Però comunicar i raonar les decisions sembla que encara no és l'estil de la política d'aquests temps. Aquesta argumentació seria massa dificil d'entendre per a les masses incultes que governen.

dissabte, 6 de febrer del 2010

La immediatesa de l'anàlisi

Fa pocs dies es va complir el primer any de presidència de Barack Obama. La derrota demòcrata a Massachussets (un dels 52 estats de la Unió) va fer que molts mitjans saltessin a la palestra amb crítiques i escepticisme a la gestió del President; allò que era esperança fa un any, s'havia convertit de cop en incertesa i, deien els més atrevits, en promeses incomplertes.

Un dels indicadors que s'utilitzaven per justificar aquesta crítica era el fet que la "popularitat" del president (o % d'americans que aproven la seva gestió) s'havia reduït del 68 al 48% en dotze mesos. Una mirada pausada a l'índex de popularitat dels presidents americans al llarg de la història ens pot servir per veure què ha passat en altres presidències i, si el contraposem a un fris cronològic, veure quin impacte tenen segons quins esdeveniments en aquest índex. Veurem, per exemple, que Clinton va caure del 58% al 38% en només sis mesos de presidència, que Bush pare va ser el més recolzat fins només un any abans de les eleccions i de convertir-se en un dels pocs presidents americans en no ser reelegit, o que Kennedy no va patir cap crisi de popularitat en els tres anys que va ser president.

Tot i així, tampoc cal ser crític amb tota la premsa com tendeixo a fer darrerament. Tant The Economist com Le Monde han publicat darrerament dos articles interessants, analitzant el primer any Obama i plantejant amb encert els reptes d'aquest segon any de mandat. El primer, li recordava que encara era a temps de "posar-se dur", mentre que el segon reconeixia que "el procés de reinventar Amèrica no es pot realitzar en només un any". És sense dubte una llàstima que els anàlisis reposats no arribin als titulars dels diaris de casa nostra.

Però no tenim temps per anàlisis complexos. S'acosta la una i hem de tancar edició. Necessitem un titular, alguna cosa que vengui. Alguna idea Salvador Sostres?

dissabte, 16 de gener del 2010

Comentaris d'objectiu incert

La possibilitat de realitzar comentaris als articles i notícies que publica la premsa en format digital s'ha convertit en un fenomen generalitzat en els darrers anys. A diferència del model clàssic en el qual el diari publica i el lector llegeix (a excepció de la secció "cartes al director", que mereix un article sencer), actualment el lector té la possibilitat d'aportar el seu comentari.

En primer lloc, no crec donar una opinió personal si dic que aquests comentaris no aporten, generalment, una informació rellevant respecte la notícia que comenten en forma d'aclariments, correccions oclarificacions. Dit d'una altra manera, els comentaris de la gent normal no tenen un valor informatiu per se. En segon lloc, tampoc reflecteixen un estat d'opinió que estigui sostingut per cap procediment científic, és a dir, no compleixen amb cap funció de "termòmetre" de l'estat d'opinió del personal. Això és especialment greu pel què fa a les enquestes, àmpliament exteses també a la televisió i la ràdio, que si bé no es consideren sondejos científics, sovint s'utilitzen per treure conclusions de dubtós fonament.

En tercer lloc, no contemplo que la opció de realitzar comentaris sigui una manera d'apropar els mitjans de comunicació a la gent. És a dir, no tinc clar que tenir la possibilitat de comentar en un mitjà de comunicació augmenti les ganes dels potencials lectors per acostar-s'hi. Cert és, però, que no puc demostrar aquest punt i que caldria analitzar-lo amb rigor.

Així doncs, no entenc que els comentaris serveixin per a res més que per a la realització de l'instint de notorietat intrínsec a l'homo sapiens del segle XXI. Constitueixen sovint una burla de les pròpies normatives que els regulen (escriuren pu ta enlloc de puta, paraula prohibida) i es basen en un sistema de delecions ("notificar comentario inapropiado") amb un toc inquisitaori d'allò més folklòric. Sembla evident que cal un replantejament d'aquest model de participació, ja que l'expressió per l'expressió no té perquè ser sempre positiva. Alguns diaris ja han començat a adonar-se'n com El Periódico, que exigeix ser usuari registrat o El País, que ha reduït de manera molt considerable, el nombre i tipus de notícies que permet comentar.