Perdre a la francesa

Ho han tornat a fer. Fa unes setmanes la selecció francesa de bàsquet es va deixar guanyar el darrer partit de la frase de grups del Mundial contra Espanya perquè d'aquesta manera aconseguia evitar a la selecció amfitriona, Lituània, en un hipotètic enfrontament de semifinals. Era una especulació en tota regla, com es va acabar demostrant, ja que Lituània va caure als quarts contra Macedònia, que va acabar sent el rival de França a les semifinals. Tot i aquesta maniobra, la selecció gala no va aconseguir el títol ja que Espanya la va apallissar, de nou, a la gran final.

Dissabte passat, la selecció francesa de rugby va tenir un comportament similar. Sense que fos tan descarat com en el cas anterior, els francesos van oposar molt poca resistència contra els amfitrions All Blacks (37-17) per tal de caure a la part "europea" del quadre del Mundial i evitar qualsevol dels temuts rivals de l'hemisferi sud fins la final.

No cal dir que aquests comportaments especuladors van radicalment en contra de l'esperit de l'esport i de la competició. Més que això, denoten debilitat per part d'un equip que no confia prou en si mateix per endur-se el títol, sigui quin sigui el seu rival. Tan de bo la selecció francesa de rugby tingui la mateixa sort que la de bàsquet. Però dit això, per què no batejar aquesta pràctica en honor del país que més l'està practicant? Si tant orgullosos n'estan, a partir d'ara proposo referir-se al fet de perdre a propòsit per tenir un enforntament més fàcil com "perdre a la francesa".

The Cooperative Bank i Qatar Foundation

Avui els socis compromisaris del Barça decidiran si revoquen o no la decisió de la Junta sobre el patrocini de la Qatar Foundation, mig fundació mig fons d'inversió d'un país que gariebé ningú coneix bé però del que tothom en parla. No conèixer-lo bé no sembla del tot necessari per concloure que no deu ser precisament el paradigma de la democràcia i la llibertat.

Dit això: realment és vàlid l'argument que no hem de tenir cap relació amb països o empreses que no tenen uns valors ètics "suficients"? Sincerament no m'ho sembla, tenint com tenim els diners al Banco Santander, utilitzant combustible de Repsol o anant de vacances (i deixant riquesa) al Marroc. Alguns em rebatran l'argument dient que el Barça representa uns valors. I tindran part de raó, però només part ja que la mandanga aquesta del Barça i els valors no deixa de ser una bona estratègia de marketing que ven i que ens fa ser orgullosos del que tenim, fins a un punt una mica excessius i superb.

Tot això m'ha fet pensar en que l'altre dia ens vam obrir un compte a The Cooperative Bank, una banca ètica ben implantada a la Gran Bretanya. Ens van donar un folletó on explicaven la seva política d'inversions ètiques. D'una banda, no accepten finançar determinats projectes que no encaixin amb els seus valors. Però tenen tota una línia de treball amb empreses "no ètiques" amb la qual persegueixen intentar canviar els seus comportaments. Ja hi tornem a ser, vaig pensar. L'etern debat de si deixar de banda el que no ens agrada o tractar-hi per contribuir a que canvïi. Els líders europeus han sortir ben escaldats d'aquest debat després de la primaversa àrab. Però agafar-se-la amb paper de fumar amb el tema de la Qatar Foundation pot deixar al descobert que les nostres vides sovint són més contradictòries del que voldríem.

Intentar ordenar el debat sobre la immersió

Ja fa dies que el debat de la immersió lingüística ens té segrestats d'altres qüestions igualment importants, en aquest clàssic espiral catastrofista que els governs de CiU saben manejar a la perfecció. Es tracta, però, d'un tema ben important i aquest bloc s'apunta al carro, tard com sempre, d'intentar deixar la "brotxa gorda" i afilar una mica sobre el tema.

Els contraris a la immersió solen utilitzar dos arguments que barregen de manera més aviat potinera. D'una banda la "llibertat dels pares per escollir la llengua amb que eduquen els seus fills". I de l'altra, una suposada solució màgica que passa per l'educació trilingüe (català, castellà i anglès). Aquestes solucions són mútuament excloents ja que una contempla la segregació per idioma, l'existència de diversos models d'escolarització, i l'altra planteja un únic model mixt. Seria interessant preguntar als contraris al model actual quina de les dues opcions defensen. La primera sembla més aviat una barbaritat ja que discriminar per idioma seria anar contra els drets més bàsics de la infància. Segurament, aquest és l'argument que més comparteixen els partidaris de la immersió: que no es separi als nens per vies segons la llengua en que estudien. Si la majoria dels partidaris de la immersió busquessin de debò un debat serè i seriós, el primer que haurien de fer és posar entre l'espasa i la paret als detractors: voleu segregació per idioma o no?

Si es portés al debat cap aquí i s’optés pel model de via única, que em sembla que és el que garanteix millor la cohesió social i el que gaudeix d’un consens més ampli, podríem obrir la caixa dels trons de si el que cal és un model bilingüe, trilingüe o en urdú. Aïllar les posicions segregacionistes hauria de ser la prioritat. I això, de passada, suposaria un atac directe al falaç argument de la llibertat. En un model trilíngüe on es decidís que les matemàtiques, per posar un exemple, es fessin en català, els pares tampoc escollirien la llengua en què s’educa els seus fills. Com tampoc escullen si paguen impostos o no, si poden posar la música a tot drap a les sis del matí o si condueixen borratxos amb els fills asseguts a la cadireta.

En qualsevol cas, no em sembla negatiu, un cop descartada la via aïllacionista, tenir un debat serè sobre el model educatiu en sentit ampli, incloent-li la llengua. Una societat que es qüestiona a si mateixa és una societat madura que busca avançar. I sospito que en aquest debat, els partidaris de la immersió tindrien més a guanyar que a perdre.

Ara bé, ven molt més la confrontació, la idea de l’ocupació estrangera, l’#adeuaespanya i tota la pesca. Però ni du enlloc ni resol problemes.