Els càntics al Camp Nou

Tesis doctorals més estúpides s'escriuen que aquesta que avui proposo: l'estudi dels càntics al Camp Nou com a reflex dels canvis en la societat catalana. El tema va sortir el passat dissabte amb el Pere, quan el públic es va posar a cantar el relativament nou "I si tots animem guanyarem!". Això ens va portar a parlar sobre com havien canviat els càntics al Camp Nou des que érem petits.

D'entrada s'observa una clara catalanització dels crits d'ànim. Enrere han quedat les apel·lacions a la cultura espanyola, com el brutal càntic "Canta y no llores", quan un jugador rival quedava estès a terra, o l'ús de frases fetes del castellà com el tradicional "Manos arriba, esto es un atraco", en cas de flagrant error arbitral.

El mític Puyal denunciava un dia la facilitat amb la que avui en dia es crida els noms dels jugadors. I és que fa vint anys, un jugador havia de fer un partit excepcional perquè la graderia coregés el seu nom. Això avui en dia no succeeix, i n'hi ha prou amb un toc de qualitat perquè la graderia es rendeixi. Un sociòleg barat podria parlar de la tendència a idolatrar en excés de la nostra societat.

Darrerament s'ha tendit a banalitzar alguns crits històrics. És el cas del Oé, oé (no confondre amb aquest), que només s'utilitzava en grans ocasions com la celebració d'un títol. El "por qué, por qué" es va fer servir de manera una mica reiterativa i va perdre el caràcter original "d'exclusivitat".

Un dels rituals que posen la pell de gallina al Camp Nou (i que per sort ni s'ha perdut ni s'ha utilitzat de manera abusiva) és l'ús del mocador per celebrar gols antològics. Extranyament, això succeeix molt de tant en tant (potser un cop cada quatre o cinc temporades) però és un moment memorable. La darrera vegada que ho vaig viure va ser arrel d'aquest excepcional golàs.

Per últim, destaca com avui en dia es redueixen els insults respecte el rival. Als porters ja no se'ls crida el mític "eeeeeeeh, cabrón" en servir de porta. També s'han perdut altres insults com el que li cridaven a Michel arrel d'aquesta acció. Us en recordeu?

The Cooperative Bank i Qatar Foundation

Avui els socis compromisaris del Barça decidiran si revoquen o no la decisió de la Junta sobre el patrocini de la Qatar Foundation, mig fundació mig fons d'inversió d'un país que gariebé ningú coneix bé però del que tothom en parla. No conèixer-lo bé no sembla del tot necessari per concloure que no deu ser precisament el paradigma de la democràcia i la llibertat.

Dit això: realment és vàlid l'argument que no hem de tenir cap relació amb països o empreses que no tenen uns valors ètics "suficients"? Sincerament no m'ho sembla, tenint com tenim els diners al Banco Santander, utilitzant combustible de Repsol o anant de vacances (i deixant riquesa) al Marroc. Alguns em rebatran l'argument dient que el Barça representa uns valors. I tindran part de raó, però només part ja que la mandanga aquesta del Barça i els valors no deixa de ser una bona estratègia de marketing que ven i que ens fa ser orgullosos del que tenim, fins a un punt una mica excessius i superb.

Tot això m'ha fet pensar en que l'altre dia ens vam obrir un compte a The Cooperative Bank, una banca ètica ben implantada a la Gran Bretanya. Ens van donar un folletó on explicaven la seva política d'inversions ètiques. D'una banda, no accepten finançar determinats projectes que no encaixin amb els seus valors. Però tenen tota una línia de treball amb empreses "no ètiques" amb la qual persegueixen intentar canviar els seus comportaments. Ja hi tornem a ser, vaig pensar. L'etern debat de si deixar de banda el que no ens agrada o tractar-hi per contribuir a que canvïi. Els líders europeus han sortir ben escaldats d'aquest debat després de la primaversa àrab. Però agafar-se-la amb paper de fumar amb el tema de la Qatar Foundation pot deixar al descobert que les nostres vides sovint són més contradictòries del que voldríem.