Comencem amb una anècdota. Fa uns mesos vaig acompanyar un amic siri que viu a Barcelona a buscar feina a un restaurant de propietari siri. Durant la conversa, el propietari li va preguntar insistentment de quina part de la ciutat de Salamiyeh era, si dels afores o del centre. Jo no entenia el per què de tanta insistència amb una pregunta tan absurda. En sortir del restaurant el meu amic m’ho va aclarir: “si ets dels afores, ets alauita, si ets del centre, ets ismaelita”.
Quan era a Damasc, m’impressionava agafar un taxi amb el meu amic kurd i que ell escollís amb quin idioma dirigir-se al taxista (àrab o kurd) només mirant-lo a la cara. Amb això en tenia prou per saber si el conductor era kurd o no sense que l’altre obrís la boca.
Són només dos exemples de la importància que tenen a Síria les minories, ja siguin religioses o ètniques. És un tema que sovint s’explica malament als mitjans de comunicació i que intentaré aclarir una mica (ja veig que m’estendré més del que m’agrada, disculpeu-me), o almenys intentar transmetre per què és tan complicat.
El gran problema per entendre el tema és que es barregen dues clivelles: la religiosa i l’ètnica. Si ens centrem en la clivella religiosa, podríem distingir entre musulmans (90%) i cristians (10%). Però dins dels musulmans hi trobem els sunnites (82,3%), els drusos (3,3%) (hi qui diu que no són musulmans, de fet són una cosa molt rara, jo mai ho he entès. Si us animeu, trobareu més informació aquí) i els xiïtes (14,4%). Però és que a més, dins dels xiïtes hi trobareu, com a mínim, els ismaelites i els alauites, i dins dels sunnites millor que no hi entrem perquè la cosa es complica. Els cristians, al seu torn, disten molt de ser un grup homogeni. En un barri poc més gran que el meu Farró natal, hi ha set tipus d’esglésies diferents. De fet, va ser allà on vaig descobrir que la cristiandat celebra el diumenge de Pasqua en tres diumenges diferents en funció de la seva branca.
Però el més fotut del tema és que dins de cada subgrup no hi ha tampoc homogeneïtat degut a la clivella ètnica. Dins de la suposada “majoria musulmana sunnita” hi ha més d’un milió de kurds i uns quants centenars de milers de siris-turcs.
El que em sembla més destacable del tema, més que intentar entendre tot aquest merder, és que a Síria es dóna una distribució geogràfica molt poc homogènia de les minories. Així, encara que el drusos siguin un 3% de la població, si et trobes algú pels carrers de Sweida, al sud, és molt probable que sigui drus. Per molt que els kurds no són més d’un 5% de la població, els teus companys d’autobús a la ciutat nordoriental de Hasakeh seran, amb tota probabilitat, majoritàriament kurds. El mateix passarà a la costa amb els alauites, al nordoest amb els armenis o a Salamiyeh amb els ismaelites.
A les grans ciutats com Damasc o Àlep, possiblement la concentració de sunnites i de postures més extremes és més gran. De fet, recordo un contrast absolut a Àlep entre dones tapades fins les orelles i al carrer següent dones en tirants celebrant una festa al barri armeni.
Això pot explicar potser el perquè de la focalització de les revoltes en ciutats concretes i el que he llegit, i que em crec, que en moltes parts de Síria la sensació és de normalitat absoluta.
dimarts, 26 d’abril del 2011
dilluns, 25 d’abril del 2011
Síria: quo vadis?
Síria es troba en ple espiral de violència. No m’aventuraré a especular sobre què pot passar però aprofito un correu que vaig escriure fa uns dies per fer quatre pinzellades d’un país que vaig tenir la sort de conèixer fa dos anys. Alguna gent m’ha preguntat “com ho veus?”. Aquí en teniu algunes pinzellades.
Amb la persona amb qui mantinc més relació és un amic kurd que ja havia estat empresonat abans (és al•lucinant el percentatge de gent a Síria que ha estat a la presó, pels motius més diversos que us pugueu imaginar). M'envia e-mails en anglès força inquietants en els que diu coses com "espero que les revoltes no arribin mai a Síria" o bé "Síria és un país tranquil i pacífic". En fi, que els serveis secrets controlen els correus i les xarxes socials. Un bon exemple és mirar el número de seguidors al twitter dels activistes siris (molt pocs i la majoria estrangers o vivint a l'estranger).
Però això forma part d'una repressió que imagino que no sorprèn a ningú mínimament informat. Sobre l'estructura del règim, cal tenir en compte que Síria continua formalment en guerra amb Israel i que els alts del Golan segueixen ocupats. De fet, el govern siri organitza unes "excursions per turistes occidentals" a la ciutat fantasma de "Quneitra", fronterera amb els alts del Golan, on un policia t'explica què va passar i et demana que fotografiïs "el que ens van fer". Si algun dia aneu per allà, és una experiència curiosa. Així doncs, com que hi ha un enemic extern això uneix mínimament la població. A més, les minories estan força ben tractades pel règim. A excepció dels activistes kurds, la resta (els cristians, drusos, ismaelites, alauites, etc.) tenen alts nivell d'autonomia (social) i els hi toquen poc els nassos. De fet, un siri cristià que conec l'altre dia em va fer una defensa del president que Déu n'hi do. No està gens clar que un estat controlat per la majoria sunnita fos tan respectuós. Un altre amic ismaelita que ara viu a Barcelona sempre es caga en el món religiós-sunnita abans que en el règim.
A més, els siris en general són bastant anti-occidentals i no s'emmirallen gaire amb els nostre valors. No hi ha una elit que estigués en contacte amb les potències occidentals hereva del colonialisme com sí que passa a Egipte i al Magreb. La sensació és que la gent està molt farta d'un sistema extremadament corrupte i sense cap possibilitat d'ascens social. Però, segons la meva opinió, no hi ha idees especialment progressistes al darrera. La gent, senzillament, vol fer la seva vida i poder progressar sense que la policia secreta li toqui els nassos.
Un exemple sobre la perversió del sistema siri que il•lustra bastant com funciona el país: el bitllet d'autobús val 9 lires síries (uns 17 cèntims). Com que les monedes d'1 lira (1,7 cèntims) pràcticament no circulen, tothom acaba pagant 10 lires. Tot i això, si la policia atura un conductor d'autobús i l'enxampa cobrant 10 lires enlloc de 9 li posa una multa que el deixa distret. El mateix passa amb el pa, subvencionat pel govern. El règim prefereix no pujar el bitllet a 10 lires per poder seguir espantant la població.
En fi, que el sistema està podrit. Sempre he pensat que això són espirals que no es poden aturar. A vegades m'he plantejat què passaria aquí si anés a segons quin establiment i els proposo que no cal que em facin tiquet de caixa i que a canvi em redueixin una part de l'IVA. Penso que hi hauria gent que ho acceptaria i això seria el primer pas cap a un món de regateig sense final. Tenim un respecte pel preu que marca l'etiqueta que no és "evident".
Resumint: 1) Les revoltes a Síria no són per mi un moviment liberal que s’emmiralli en les democràcies occidentals. 2) Una Síria post-Assad pot ser un territori molt inestable i pot donar lloc a enfrontaments interns. 3) el context regional (Israel, Líban Iran) influenciarà de manera decisiva l’esdevenir de les revoltes. 4) el problema no és només d’una cúpula corrupta sinó d’una societat podrida a nivell econòmic. 5) El factor religiós (molt latent a Síria) pot enverinar la situació.
Un bon blog (en anglès) per seguir el tema és aquest.
Amb la persona amb qui mantinc més relació és un amic kurd que ja havia estat empresonat abans (és al•lucinant el percentatge de gent a Síria que ha estat a la presó, pels motius més diversos que us pugueu imaginar). M'envia e-mails en anglès força inquietants en els que diu coses com "espero que les revoltes no arribin mai a Síria" o bé "Síria és un país tranquil i pacífic". En fi, que els serveis secrets controlen els correus i les xarxes socials. Un bon exemple és mirar el número de seguidors al twitter dels activistes siris (molt pocs i la majoria estrangers o vivint a l'estranger).
Però això forma part d'una repressió que imagino que no sorprèn a ningú mínimament informat. Sobre l'estructura del règim, cal tenir en compte que Síria continua formalment en guerra amb Israel i que els alts del Golan segueixen ocupats. De fet, el govern siri organitza unes "excursions per turistes occidentals" a la ciutat fantasma de "Quneitra", fronterera amb els alts del Golan, on un policia t'explica què va passar i et demana que fotografiïs "el que ens van fer". Si algun dia aneu per allà, és una experiència curiosa. Així doncs, com que hi ha un enemic extern això uneix mínimament la població. A més, les minories estan força ben tractades pel règim. A excepció dels activistes kurds, la resta (els cristians, drusos, ismaelites, alauites, etc.) tenen alts nivell d'autonomia (social) i els hi toquen poc els nassos. De fet, un siri cristià que conec l'altre dia em va fer una defensa del president que Déu n'hi do. No està gens clar que un estat controlat per la majoria sunnita fos tan respectuós. Un altre amic ismaelita que ara viu a Barcelona sempre es caga en el món religiós-sunnita abans que en el règim.
A més, els siris en general són bastant anti-occidentals i no s'emmirallen gaire amb els nostre valors. No hi ha una elit que estigués en contacte amb les potències occidentals hereva del colonialisme com sí que passa a Egipte i al Magreb. La sensació és que la gent està molt farta d'un sistema extremadament corrupte i sense cap possibilitat d'ascens social. Però, segons la meva opinió, no hi ha idees especialment progressistes al darrera. La gent, senzillament, vol fer la seva vida i poder progressar sense que la policia secreta li toqui els nassos.
Un exemple sobre la perversió del sistema siri que il•lustra bastant com funciona el país: el bitllet d'autobús val 9 lires síries (uns 17 cèntims). Com que les monedes d'1 lira (1,7 cèntims) pràcticament no circulen, tothom acaba pagant 10 lires. Tot i això, si la policia atura un conductor d'autobús i l'enxampa cobrant 10 lires enlloc de 9 li posa una multa que el deixa distret. El mateix passa amb el pa, subvencionat pel govern. El règim prefereix no pujar el bitllet a 10 lires per poder seguir espantant la població.
En fi, que el sistema està podrit. Sempre he pensat que això són espirals que no es poden aturar. A vegades m'he plantejat què passaria aquí si anés a segons quin establiment i els proposo que no cal que em facin tiquet de caixa i que a canvi em redueixin una part de l'IVA. Penso que hi hauria gent que ho acceptaria i això seria el primer pas cap a un món de regateig sense final. Tenim un respecte pel preu que marca l'etiqueta que no és "evident".
Resumint: 1) Les revoltes a Síria no són per mi un moviment liberal que s’emmiralli en les democràcies occidentals. 2) Una Síria post-Assad pot ser un territori molt inestable i pot donar lloc a enfrontaments interns. 3) el context regional (Israel, Líban Iran) influenciarà de manera decisiva l’esdevenir de les revoltes. 4) el problema no és només d’una cúpula corrupta sinó d’una societat podrida a nivell econòmic. 5) El factor religiós (molt latent a Síria) pot enverinar la situació.
Un bon blog (en anglès) per seguir el tema és aquest.
diumenge, 24 d’abril del 2011
L’espiral de la immigració a l’escola pública
No hi ha millor remei per resoldre els dubtes sobre un tema que anar a parlar amb algú que el domina. Això vaig fer fa unes setmanes, quan vaig anar a parlar amb la Coral, directora de l’Escola Virolai. Jo portava una argumentació preparada a la motxilla: les escoles concertades són una barrera per a la integració dels immigrants que, per falta de recursos econòmics es veuen obligats a concentrar-se a les escoles públiques que, seguint criteris d’accés basats en la proximitat, fan que la construcció d’escoles-guetos sigui només qüestió de temps.
O bé la Coral sabia per on aniria o bé ha hagut de defensar moltes vegades el model de la seva escola davant d’arguments similars, però ràpidament va trencar les fal•làcies del meu discurs amb dades. Les escoles amb més mala fama, deixen places vacants en acabar el procés de matriculació i aquestes places són cobertes, durant l’any, pels immigrants que van arribant. El resultat és que, l’any següent, el percentatge d’immigració és encara superior, la seva fama segueix sent dolenta, tornen a quedar places buides i així, any a any, l’espiral de la immigració es recargola.
La solució, segons la Coral, és més flexibilitat a l’hora de tancar línies (i escoles). Si a les escoles amb més demanda se’ls permetés obrir noves línies i tancar-ne a les que en tenen poca, es podria evitar aquest espiral. Un espiral que sembla que ha deixat de créixer; el percentatge d’immigrants que arriben a mig curs tendeix, cada vegada més, a zero. El que toca ara és gestionar una situació que s’ha produït en molts pocs anys, sense que ningú en pogués preveure els afectes i que, amb prou feines, s’ha anat trampejant.
Arrel de la conversa amb la Coral, ben aviat continuaré parlant d’altres temes que vam tractar al voltant del model educatiu i de la seva possible evolució.
O bé la Coral sabia per on aniria o bé ha hagut de defensar moltes vegades el model de la seva escola davant d’arguments similars, però ràpidament va trencar les fal•làcies del meu discurs amb dades. Les escoles amb més mala fama, deixen places vacants en acabar el procés de matriculació i aquestes places són cobertes, durant l’any, pels immigrants que van arribant. El resultat és que, l’any següent, el percentatge d’immigració és encara superior, la seva fama segueix sent dolenta, tornen a quedar places buides i així, any a any, l’espiral de la immigració es recargola.
La solució, segons la Coral, és més flexibilitat a l’hora de tancar línies (i escoles). Si a les escoles amb més demanda se’ls permetés obrir noves línies i tancar-ne a les que en tenen poca, es podria evitar aquest espiral. Un espiral que sembla que ha deixat de créixer; el percentatge d’immigrants que arriben a mig curs tendeix, cada vegada més, a zero. El que toca ara és gestionar una situació que s’ha produït en molts pocs anys, sense que ningú en pogués preveure els afectes i que, amb prou feines, s’ha anat trampejant.
Arrel de la conversa amb la Coral, ben aviat continuaré parlant d’altres temes que vam tractar al voltant del model educatiu i de la seva possible evolució.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
