Síria: quo vadis?

Síria es troba en ple espiral de violència. No m’aventuraré a especular sobre què pot passar però aprofito un correu que vaig escriure fa uns dies per fer quatre pinzellades d’un país que vaig tenir la sort de conèixer fa dos anys. Alguna gent m’ha preguntat “com ho veus?”. Aquí en teniu algunes pinzellades.

Amb la persona amb qui mantinc més relació és un amic kurd que ja havia estat empresonat abans (és al•lucinant el percentatge de gent a Síria que ha estat a la presó, pels motius més diversos que us pugueu imaginar). M'envia e-mails en anglès força inquietants en els que diu coses com "espero que les revoltes no arribin mai a Síria" o bé "Síria és un país tranquil i pacífic". En fi, que els serveis secrets controlen els correus i les xarxes socials. Un bon exemple és mirar el número de seguidors al twitter dels activistes siris (molt pocs i la majoria estrangers o vivint a l'estranger).

Però això forma part d'una repressió que imagino que no sorprèn a ningú mínimament informat. Sobre l'estructura del règim, cal tenir en compte que Síria continua formalment en guerra amb Israel i que els alts del Golan segueixen ocupats. De fet, el govern siri organitza unes "excursions per turistes occidentals" a la ciutat fantasma de "Quneitra", fronterera amb els alts del Golan, on un policia t'explica què va passar i et demana que fotografiïs "el que ens van fer". Si algun dia aneu per allà, és una experiència curiosa. Així doncs, com que hi ha un enemic extern això uneix mínimament la població. A més, les minories estan força ben tractades pel règim. A excepció dels activistes kurds, la resta (els cristians, drusos, ismaelites, alauites, etc.) tenen alts nivell d'autonomia (social) i els hi toquen poc els nassos. De fet, un siri cristià que conec l'altre dia em va fer una defensa del president que Déu n'hi do. No està gens clar que un estat controlat per la majoria sunnita fos tan respectuós. Un altre amic ismaelita que ara viu a Barcelona sempre es caga en el món religiós-sunnita abans que en el règim.

A més, els siris en general són bastant anti-occidentals i no s'emmirallen gaire amb els nostre valors. No hi ha una elit que estigués en contacte amb les potències occidentals hereva del colonialisme com sí que passa a Egipte i al Magreb. La sensació és que la gent està molt farta d'un sistema extremadament corrupte i sense cap possibilitat d'ascens social. Però, segons la meva opinió, no hi ha idees especialment progressistes al darrera. La gent, senzillament, vol fer la seva vida i poder progressar sense que la policia secreta li toqui els nassos.

Un exemple sobre la perversió del sistema siri que il•lustra bastant com funciona el país: el bitllet d'autobús val 9 lires síries (uns 17 cèntims). Com que les monedes d'1 lira (1,7 cèntims) pràcticament no circulen, tothom acaba pagant 10 lires. Tot i això, si la policia atura un conductor d'autobús i l'enxampa cobrant 10 lires enlloc de 9 li posa una multa que el deixa distret. El mateix passa amb el pa, subvencionat pel govern. El règim prefereix no pujar el bitllet a 10 lires per poder seguir espantant la població.

En fi, que el sistema està podrit. Sempre he pensat que això són espirals que no es poden aturar. A vegades m'he plantejat què passaria aquí si anés a segons quin establiment i els proposo que no cal que em facin tiquet de caixa i que a canvi em redueixin una part de l'IVA. Penso que hi hauria gent que ho acceptaria i això seria el primer pas cap a un món de regateig sense final. Tenim un respecte pel preu que marca l'etiqueta que no és "evident".

Resumint: 1) Les revoltes a Síria no són per mi un moviment liberal que s’emmiralli en les democràcies occidentals. 2) Una Síria post-Assad pot ser un territori molt inestable i pot donar lloc a enfrontaments interns. 3) el context regional (Israel, Líban Iran) influenciarà de manera decisiva l’esdevenir de les revoltes. 4) el problema no és només d’una cúpula corrupta sinó d’una societat podrida a nivell econòmic. 5) El factor religiós (molt latent a Síria) pot enverinar la situació.

Un bon blog (en anglès) per seguir el tema és aquest.

Al país dels cònsols

Fa un parell d’anys, el Tomàs Alcoverro va venir a l’Àutonoma a fer una conferència sobre el Líban. Amb més de trenta anys d’experiència com a corresponsal a Beirut, va centrar la seva tranquil•la i captivadora exposició en la influència que havien tingut les potències estrangeres en la curta i convulsa vida del país, que va batejar com “el país dels cònsols”.
La setmana passada, ens vam decidir amb l’Anna a fer una escapada de sis dies per veure com era el país, més enllà de cròniques inquietants a les notícies i de ser un dels pocs països on les nostres estimades forces armades realitzen missions internacionals. L’experiència va valdre molt la pena. Vam fer una ruta que ens va portar per tota la costa, des de Sidó i Tir (aquesta darrera amb abundants banderes de Hezbollah i presència de la FINUL II) fins a Trípoli, ciutat més semblant a Damasc de totes les que vam visitar, amb un ambient força enrarit i hostil pel visitant. El darrer dia el vam passar al vall del Qadisha, un zona muntanyosa molt tranquil•la, antic bastió maronita i on s’hi troba l’única estació d’esquí de tot l’Orient Mitjà.
És difícil treure conclusions amb només sis dies de visita. Però si alguna cosa és el Líban és un país de contrastos. Beirut és una ciutat molt occidental, amb grans edificis i grans cotxes, on només els clàxons incessants dels taxis et recorden que estàs per aquestes latituds. La més que abundant presència militar pels carrers no deixa cap dubte que no es tracta precisament d’una zona estable. Tot i així, la vida pels carrers és relaxada i el dijous al vespre els joves de la ciutat s’engalanen com el que més per gaudir dels clubs i de la nit fashion beirutí.
A la resta del país, s’hi troba des de la White Beach, un club de platja amb una aigua neta i un ambient europeu, zocos pintorescos i en alguns casos turístics com els de Sidó i Biblos, carrers bruts i mirades hostils, com a Trípoli, poblets de muntanya que recorden el Ripollès, com el pacífic Becharré i les ruines romanes impressionants de Baalbek on els venedors de souvenirs insisteixen perquè compris samarretes de record amb la insígnia de Hezbollah. En definitiva, un país amb mar i muntanya, clarament mediterrani i no tant diferent al nostre. I on es passa de la inquietud inicial del “no passarà res oi?” al pensament “això és com Menorca” tan ràpid com es creua un carrer, es deixa enrere un control militar i s’enfila el camí cap al mar per veure la posta del sol.