Per què no s'intervé a Síria?

Molta gent s'està preguntant aquests últims dies perquè no es produeix una intervenció militar a Síria com la que va tenir lloc a Líbia la passada primavera. La resposta és doble: en primer lloc, perquè la situació dels dos països no es pot comparar. Però, sobretot, perquè la comunitat internacional ha après de l'error que va suposar llençar una operació com la de l'OTAN a Líbia. Anem a pams.

La situació de Síria no es pot entendre sense tenir en compte el context regional. Síria manté una sòlida aliança amb Iran des de 1979 i forma part de la corretja de transimssió Iran-Síria-Hizbullah-Hamas amb la qual el règim persa ha exercit la seva influència a la regió les darreres tres dècades. Síria està formalment en guerra amb Israel des de juny de 1967 i té una important ascendència sobre l'estabilitat del Líban, país veí sota influència síria directa durant tres dècades. La caiguda del règim d'Al-Assad tindria importants conseqüències en el dèbil equilibri de forces a la regió.

Però el motiu pel qual no s'intervé a Síria, al meu entendre, té més a veure amb les lliçons apreses de Líbia que en el caràcter diferencial de Síria. El que succeeix en aquest país àrab no és senzillament un enfrontament entre un dictador malvat i un poble oprimit que vol la democràcia. A Síria la partida es juga a moltes bandes. Els règims sunnites del Golf estan posant tota la carn a la graella perquè caigui Al-Assad. Com molt bé apunta avui Jordi Vaquer a El País, això no és precisament pel seu compromís cec amb la democràcia (sinó que els hi preguntin als seus propis ciutadans), si no per la voluntat de trencar l'hegemonia iraniana i convertir Síria en un país amb un govern sunnita de caràcter islamista, favorable a Aràbia Saudita.

Intervenir militarment a Síria en contra d'Al-Assad seria entregar el país en safata de plata als països del Golf. A més, cal tenir en compte que a Líbia l'OTAN no va dur a terme una operació de protecció de la població civil com havia reclamat el Consell de Seguretat de Nacions Unides sinó que es va convertir de facto en la força aèria de l'exèrcit rebel, contribuint decisivament a la seva victòria. Més de mig any després, Líbia no s'ha convertit precisament en bastió de la democràcia. Això ho saben Rússia i la Xina i no permetran que es llenci una nova operació en el seu nom sense controlar el destí del país i assegurar-se que l'operació no es tornarà en contra seu. A més, cal tenir en compte el fet que Rússia ha mantingut tradicionalment unes relacions més que cordials amb Síria.

Quant de liberal i quant de radical hi ha a l'oposició síria? No ho sabem del cert. Alguns informes d'intel·ligència americana apuntaven la setmana passada que militants radicals provinents de l'Iraq i el Líban han creuat la frontera darrerament per unir-se a la lluita contra el règim. Armar una oposició que no se sap del cert qui és no sembla la millor de les solucions per fer de Síria un país de pau i convivència en el futur.

Què cal fer doncs? Al meu entendre, cal llençar una operació de "peace enforcement" amb la complicitat de les potències de la regió (Turquia i alguns països del Golf) i garantir per la força que a Síria no es llencin ofensives violentes des de cap dels bàndols. Això s'haurà de complementar amb una ofensiva diplomàtica severa per obligar a les parts a negociar. Força senzill de dir però complicadíssim de dur a terme.

Qui o què són les minories a Síria?

Comencem amb una anècdota. Fa uns mesos vaig acompanyar un amic siri que viu a Barcelona a buscar feina a un restaurant de propietari siri. Durant la conversa, el propietari li va preguntar insistentment de quina part de la ciutat de Salamiyeh era, si dels afores o del centre. Jo no entenia el per què de tanta insistència amb una pregunta tan absurda. En sortir del restaurant el meu amic m’ho va aclarir: “si ets dels afores, ets alauita, si ets del centre, ets ismaelita”.

Quan era a Damasc, m’impressionava agafar un taxi amb el meu amic kurd i que ell escollís amb quin idioma dirigir-se al taxista (àrab o kurd) només mirant-lo a la cara. Amb això en tenia prou per saber si el conductor era kurd o no sense que l’altre obrís la boca.

Són només dos exemples de la importància que tenen a Síria les minories, ja siguin religioses o ètniques. És un tema que sovint s’explica malament als mitjans de comunicació i que intentaré aclarir una mica (ja veig que m’estendré més del que m’agrada, disculpeu-me), o almenys intentar transmetre per què és tan complicat.

El gran problema per entendre el tema és que es barregen dues clivelles: la religiosa i l’ètnica. Si ens centrem en la clivella religiosa, podríem distingir entre musulmans (90%) i cristians (10%). Però dins dels musulmans hi trobem els sunnites (82,3%), els drusos (3,3%) (hi qui diu que no són musulmans, de fet són una cosa molt rara, jo mai ho he entès. Si us animeu, trobareu més informació aquí) i els xiïtes (14,4%). Però és que a més, dins dels xiïtes hi trobareu, com a mínim, els ismaelites i els alauites, i dins dels sunnites millor que no hi entrem perquè la cosa es complica. Els cristians, al seu torn, disten molt de ser un grup homogeni. En un barri poc més gran que el meu Farró natal, hi ha set tipus d’esglésies diferents. De fet, va ser allà on vaig descobrir que la cristiandat celebra el diumenge de Pasqua en tres diumenges diferents en funció de la seva branca.

Però el més fotut del tema és que dins de cada subgrup no hi ha tampoc homogeneïtat degut a la clivella ètnica. Dins de la suposada “majoria musulmana sunnita” hi ha més d’un milió de kurds i uns quants centenars de milers de siris-turcs.

El que em sembla més destacable del tema, més que intentar entendre tot aquest merder, és que a Síria es dóna una distribució geogràfica molt poc homogènia de les minories. Així, encara que el drusos siguin un 3% de la població, si et trobes algú pels carrers de Sweida, al sud, és molt probable que sigui drus. Per molt que els kurds no són més d’un 5% de la població, els teus companys d’autobús a la ciutat nordoriental de Hasakeh seran, amb tota probabilitat, majoritàriament kurds. El mateix passarà a la costa amb els alauites, al nordoest amb els armenis o a Salamiyeh amb els ismaelites.

A les grans ciutats com Damasc o Àlep, possiblement la concentració de sunnites i de postures més extremes és més gran. De fet, recordo un contrast absolut a Àlep entre dones tapades fins les orelles i al carrer següent dones en tirants celebrant una festa al barri armeni.

Això pot explicar potser el perquè de la focalització de les revoltes en ciutats concretes i el que he llegit, i que em crec, que en moltes parts de Síria la sensació és de normalitat absoluta.

Síria: quo vadis?

Síria es troba en ple espiral de violència. No m’aventuraré a especular sobre què pot passar però aprofito un correu que vaig escriure fa uns dies per fer quatre pinzellades d’un país que vaig tenir la sort de conèixer fa dos anys. Alguna gent m’ha preguntat “com ho veus?”. Aquí en teniu algunes pinzellades.

Amb la persona amb qui mantinc més relació és un amic kurd que ja havia estat empresonat abans (és al•lucinant el percentatge de gent a Síria que ha estat a la presó, pels motius més diversos que us pugueu imaginar). M'envia e-mails en anglès força inquietants en els que diu coses com "espero que les revoltes no arribin mai a Síria" o bé "Síria és un país tranquil i pacífic". En fi, que els serveis secrets controlen els correus i les xarxes socials. Un bon exemple és mirar el número de seguidors al twitter dels activistes siris (molt pocs i la majoria estrangers o vivint a l'estranger).

Però això forma part d'una repressió que imagino que no sorprèn a ningú mínimament informat. Sobre l'estructura del règim, cal tenir en compte que Síria continua formalment en guerra amb Israel i que els alts del Golan segueixen ocupats. De fet, el govern siri organitza unes "excursions per turistes occidentals" a la ciutat fantasma de "Quneitra", fronterera amb els alts del Golan, on un policia t'explica què va passar i et demana que fotografiïs "el que ens van fer". Si algun dia aneu per allà, és una experiència curiosa. Així doncs, com que hi ha un enemic extern això uneix mínimament la població. A més, les minories estan força ben tractades pel règim. A excepció dels activistes kurds, la resta (els cristians, drusos, ismaelites, alauites, etc.) tenen alts nivell d'autonomia (social) i els hi toquen poc els nassos. De fet, un siri cristià que conec l'altre dia em va fer una defensa del president que Déu n'hi do. No està gens clar que un estat controlat per la majoria sunnita fos tan respectuós. Un altre amic ismaelita que ara viu a Barcelona sempre es caga en el món religiós-sunnita abans que en el règim.

A més, els siris en general són bastant anti-occidentals i no s'emmirallen gaire amb els nostre valors. No hi ha una elit que estigués en contacte amb les potències occidentals hereva del colonialisme com sí que passa a Egipte i al Magreb. La sensació és que la gent està molt farta d'un sistema extremadament corrupte i sense cap possibilitat d'ascens social. Però, segons la meva opinió, no hi ha idees especialment progressistes al darrera. La gent, senzillament, vol fer la seva vida i poder progressar sense que la policia secreta li toqui els nassos.

Un exemple sobre la perversió del sistema siri que il•lustra bastant com funciona el país: el bitllet d'autobús val 9 lires síries (uns 17 cèntims). Com que les monedes d'1 lira (1,7 cèntims) pràcticament no circulen, tothom acaba pagant 10 lires. Tot i això, si la policia atura un conductor d'autobús i l'enxampa cobrant 10 lires enlloc de 9 li posa una multa que el deixa distret. El mateix passa amb el pa, subvencionat pel govern. El règim prefereix no pujar el bitllet a 10 lires per poder seguir espantant la població.

En fi, que el sistema està podrit. Sempre he pensat que això són espirals que no es poden aturar. A vegades m'he plantejat què passaria aquí si anés a segons quin establiment i els proposo que no cal que em facin tiquet de caixa i que a canvi em redueixin una part de l'IVA. Penso que hi hauria gent que ho acceptaria i això seria el primer pas cap a un món de regateig sense final. Tenim un respecte pel preu que marca l'etiqueta que no és "evident".

Resumint: 1) Les revoltes a Síria no són per mi un moviment liberal que s’emmiralli en les democràcies occidentals. 2) Una Síria post-Assad pot ser un territori molt inestable i pot donar lloc a enfrontaments interns. 3) el context regional (Israel, Líban Iran) influenciarà de manera decisiva l’esdevenir de les revoltes. 4) el problema no és només d’una cúpula corrupta sinó d’una societat podrida a nivell econòmic. 5) El factor religiós (molt latent a Síria) pot enverinar la situació.

Un bon blog (en anglès) per seguir el tema és aquest.

Dóna’m un partit de futbol i et munto una festa

Inevitablement, el “declarianes” s’apunta a l’eufòria culer. Un bar ple a vessar, una taula de quinze persones, cervesa i l’himne del Barça de fons. Podria haver estat a L’Hospitalet però estava al costat de l’ambaixada d’Iran, a l’Autostrada Mezzeh de Damasc. Tot i l’eufòria present, ningú de Barcelona, ningú de casa nostra. Tothom em venia a felicitar i a abraçar com si jo hagués fet el gol decisiu. Va ser una sensació estranya. Eufòria, molta, enveja de tots els que estaven a Barcelona i amb ganes d’allargar la festa tot i sabent que a Damasc no hi ha Canaletes ni res que s’hi assembli. Al final, la decisió va ser anar a comprar una ampolla de vi i tornar a casa a celebrar-ho amb amics. Entre ells, un anglès que, amb un fair play britànic envejable, reconeixia que el Barça es mereixia la copa i s’apuntava a la festa omplint els gots un rere l’altre. M’imaginava jo en el seu lloc dient que l’àrbitre s’havia equivocat, que havíem tingut mala sort o, senzillament, anant-me’n a dormir de mala llet.

Tot i que puc dir que aquí els partits es viuen amb una intensitat força alta, el que sí que em perdo completament són els avantmatxos i postpartits (curioses aquestes dues paraules, perquè no es diuen avantpartits i postmatxos?). Em vaig tragar tots els diaris el dia abans i després de la final i vaig trobar coses que en un primer moment em van semblar exagerades i que potser, s’hi hagués estat a BCN enmig de l’eufòria generalitzada, m’haguessin passat per alt. El Periódico és especialista en aquest capítol. El dia del partit hi havia un editorial comparant el futbol amb la més sublim de les arts, intentant fer un assaig sobre teoria de l’art força lamentable. El dia després, el mateix Periódico publicava un article d’un periodista que deia que era l’única vegada en tota la seva carrera que escrivia un article plorant.

Sembla doncs, que una victòria com la del dimecres ens trastoca i ho trastoca tot. Però, què carai, per què no? El Xavi Hernández deia el dia després del partit a El País que volien guanyar per dedicar la victòria a la gent que està sense feina i passant-les putes. Algú que no li agradi el futbol pot arribar a pensar que la frase és una broma de mal gust i que un partit no canvia la vida de ningú que està sense feina. Però el futbol és així, irracional. A mi mateix em va venir al cap per un moment el meu tiet avi, soci del Barça durant 67 anys, que va morir fa uns mesos i per un instant vaig pensar que tot plegat era un homenatge cap a ell. Però és que potser tampoc cal ser sempre racional i pensar en termes lògics.

Així que crec que deixo la racionalitat per un dia i m’apunto al dionisisme regnant.

Visca el Barça!

Els kurds

Ja sóc a Damasc. I a diferència de la primera vegada, he passat la primera setmana a un barri desconegut per mi: Mezzeh Jabal. És un barri a uns vit-i-cinc minuts del centre en transport públic i es caracteritza perquè la majoria de la gent que hi viu són kurds. He estat a casa de dos nois kurds on hi viu també el Martí, un noi de Gràcia que si no havia conegut gaire fins ara és més aviat casualitat ja que forma part del reduït i selecte grup del HASD “Hippie-cumbes Associatius de Sobre la Diagonal” del quan me’n enorgulleixo de pertànyer.
Allà he pogut practicar l’àrab a dojo ja que per ajudar al Martí a millorar parlaven tota l’estona l’estàndard. Evidentment no entenia moltes de les coses que deien. Per exemple, em va semblar que un em deia que els kurds sortien al llibre Guinness com la nació sense estat més gran del món, dada que, si bé certa, no em sembla susceptible d’aparèixer al famós llibre al costat de, per exemple, les hazañas del David Meca. La meva catalanitat, sovint posada en dubte per alguns de vosaltres, ha estat un instrument fonamental a l’hora de congeniar amb els kurds. Tenen molt clar el que és Catalunya i ens consideren un poble germà. Joan és nom català, però també kurd i es pronuncia exactament igual. No conec gaire les relacions catalano-kurdes ni si el Carod ha obert una oficina de les seves per aquelles terres, tot i que no crec que cap dels estats on viuen els kurds els fes gaire gràcia. M’apunto aprofundir sobre el tema a la llista de tasques per quan torni.
Al barri no se sentien tant les mesquites ni es veien tants vels. La vida hi és molt més tranquil•la que al centre i els seus carrers estrets no permeten els grans pitotes de trànist d’altres parts de la ciutat. Tot i que ara viuré al centre durant un mes (he llogat una habitació) no descarto tornar cap allà una vegada estigui més situat. De fet, pel preu d’una habitació al centre, allà hi tens una casa sencera. I els dos nois que viuen amb el Martí, ja m’han ofert que m’instal•li allà una vegada ell marxi, a mitjans de maig. No crec que sigui el cas, perquè molt abans del maig ja vull tenir un lloc estable per viure.
Bé, això ha quedat excessivament autobiogràfic. Intentaré, a partir d’ara, que el declarianesibardisses no perdi el to crític que ha intentat mantenir constant des que es va crear.