Sala i Martín vol ser president del Barça

D'acord, la teoria és agosarada. Però m'arrisco:

Els lectors de La Vanguàrdia, ja siguin devots com la meva àvia (i tantes altres) o esporàdics com jo, vam poder llegir un fantàstic article del meu amic Sala i Martín que, almenys a mi, ens va deixar bastant desconcertats.

L'amic de les americanes llampants descrivia una fantàstica apologia de la nova Premi Nobel d'Economia, que defensa l'opció de la cooperació comunitària per solucionar "la tragèdia del bé comunal" a les alternatives ortodoxes de la privatització o la intervenció estatal. Dit d'una altra manera, la senyora Ostrom defensa que una comunitat pot solucionar els abusos que els individus solen fer dels béns comuns gràcies a dinàmiques cooperatives i de generació de confiança. Dit encara d'una altra manera, que ser hippie i educar en el compartir pot fer que la gent sigui més respectuosa amb el bé públic.

El meu Sala i Martín, l'autèntic, no el que escriu aquest article, hagués defensat que la cooperació és inestable de per sí, que no porta a cap equilibri i que crea incentius perquè els individus trenquin les normes comunitàries i s'aprofitin del bé comú per al benefici propi. Ens hagués remès al dilema del presoner o a la seva versió cutre-televisiva del "Sis a traició". Ens hagués dit que la privatització és la millor manera perquè cadascú es preocupi de la manera més eficient de la seva parcela o que, en cas de catàstrofe i si no hi hagués alternativa, l'estat podria intentar posar remei al guirigai.

Però sembla que el meu Sala i Martin s'ha pres unes vacances. Ara n'ha sortit un imitador que vol agradar a la gent, fer-se la seva i que pensin que no només és un economista excèntric i ortodoxe, a més d'un gran orador, sinó que també té cor i sentiment i que tots junts ens en podem sortir encara que alguns "ens tinguin ganes". Us sona?

Visca el Barça!

Un any de clarianes i bardisses

Avui fa un any, el 12 d'octubre del 2008, que em vaig decidir a obrir aquest bloc. Un any en què el declarianes ha tingut la crisi econòmica, la campanya americana, les protestes contra Bolonya i el viatge a Síria com a principals temes. En total, han estat 31 entrades, poc menys de tres al mes. Un any que m'ha demostrat que les notícies poden ser pensades, madurades i comentades amb la gent que t'envolta sense presses. Un any de curioses converses als ferrocarrils. En definitiva, un any de més clarianes que bardisses.

De moment no me n'he cansat. Així que queda inaugurat el segon any de clarianes i bardisses. Gràcies a tots pel temps que hi heu dedicat.

En obrir un bloc, us vaig parlar que el nom del bloc sortia d'un poema. Crec que ja comença a ser hora de compartir-lo.


De clarianes i bardisses

És estrany com passa el temps
aquí sola a la clariana
en la clapa desesmada on
no recordo haver arribat.

I si m'hi quedo no és tant
per la sensualitat abandonada i porosa
d'aquest dia d'estiu
en què tot hauria de resultar tan fàcil,
com per la presència
envoltant-me
de bardisses i esbarzers.

Ferran Ràfols