Istambul was Constantinopla

Fa deu dies vaig ser a Istambul. Va ser el destí que vam escollir amb l’Anna per trobar-nos una setmana, tant pel preu com pel fet de no haver-hi estat mai. Realment va ser, una vegada més, un punt de trobada entre Occident – en versió Anna-Toulouse i Orient - en versió Oriol-Damasc.

Ara bé, si Barcelona és Occident i Damasc és Orient, Istambul està molt més a prop de la primera que de la segona. Evidentment que no tot Turquia és Istambul, ni molt menys, segurament és més aviat l’excepció, però em va sorprendre la modernitat de la ciutat. No deixa de sorprendre passejar per avingudes plenament occidentals amb les mesquites cantant de fons, qui sap si algun dia això serà habitual també per altres latituds. Em va sorprendre també la quantitat de turistes per metre quadrat qui hi havia i el nombre de parcs i jardins plens de tulipans que donaven la impressió de ser propis d’Amsterdam.

Per mi van ser uns dies de retorn, de menjar pasta bona i oblidar l’hummus, el kebab, el trànist, la contaminació i tota la pesca. Però en tornar a Damasc, després d’un viatge de 18 hores entre avió, taxi, bus (amb avaria inclosa i control de frontera etern) vaig tenir l’estranya sensació de pensar “per fi a casa”. És estrany quan això passa en una ciutat que no és la teva i que en tantes coses és diferent. Tot i així, en certa manera, durant aquests sis mesos, Damasc és més casa meva que cap altra lloc. Aquí hi tinc la universitat, una casa amb pati fantàstica, un vinillo del Liban que ens alegra els vespres, gent que poc a poc va sent més propera i moltes ganes de seguir aprofitant el temps com fins ara.

Religio

Una de les coses que més m’està sobtant des que estic a Damasc és la importància que té la religió per la vida de la gent. I no parlo només dels musulmans o cristians damascens sinó, en general, de tota la gent de diferents bandes del món que vaig coneixent. Potser el que sobta, mirant des d’uns ulls objectius aliens als meus, és la poca importància que té en el meu habitat natural barceloní.

Aquí són constants les converses al voltant de la religió, de la manera d’entendre la fe. L’altre dia, estudiant amb uns companys de la universitat, em vaig veure al mig d’un debat entre una noia americana protestant i un noi indi musulmà xiíta (aviat tindreu més notícies dels meus contactes amb la comunitat xiíta aquí a Damasc). Es pot dir que jo era un simple espectador ja que el meu anglès em permetia entendre la conversa però no intervenir-hi, almenys per dir exactament el que volia dir. El debat es podria resumir en una confrontació entre l’acció de gràcies com a finalitat en sí mateixa i la creença en què la bona obra (actuar com un hombre recto com diuen els saharaouis), és el que ens apropa a Déu. Us deixo a vosaltres relacionar cadascuna de les dues visions amb el xiísme o el protestantisme...

Independentment del contingut, em va sorprendre que es donés una conversa com aquesta en un àmbit tan informal com una tarda d’estudi i entre gent normal i corrent. Vaig pensar, i els vaig comentar, que a casa nostra aquest tipus de converses no es donen, o almenys no de manera habitual, excepte en cercles reduïts. No sé fins a quin punt la falta d’espiritualitat ens afecta d’una manera o una altra. De moment, he constatat que és un fet. I tranquils, no estic en camí de convertir-me a l’Islam, per molt que cinc cops al dia (ara mateix, per exemple) em taladren els altaveus de les mesquites recordant-me que Déu és El Més Gran.