La universitat es mereix un capítol específic en aquest decàleg d’idees per reformar l’esquerra catalana. La devaluació del nostre sistema d’educació superior està tenint i tindrà un efecte demolidor en l’esdevenir del país. L’esquerra ha de tenir les idees més clares sobre el què, el qui i el com.
La universitat ha esdevingut un tràmit necessari – però no suficient - per a tothom que aspiri a un futur amb una feina mínimament qualificada. El problema, però, és que el nivell d’exigència s’ha devaluat i tendeix a zero. La culpa no es pot donar al sistema d’educació primària i secundària. Qui no arribi al nivell, senzillament suspèn. L’esquerra ha d’apostar per un alt grau d’exigència acadèmica i no anivellar per baix. La situació actual fa que el procés d’aprenentatge s’hagi de continuar en els anys posteriors (màsters, etc.) i que fins els 25 (amb sort) es doni per suposat que un jove no ha de tenir una feina qualificada. Em sembla que no exagero quan dic que un títol universitari en aquest país, avui en dia, no val res. I em sembla un resultat força lamentable, donat la quantitat de recursos públics que s’hi destinen.
Sobre el qui: la universitat s’ha anat engreixant en part per col•locar de professors als llicenciats (que cada vegada són més) en un espècie d’espiral inflacionari. El més fotut és que el mercat de treball exigeix títols com a pre-requisits i això no fa més que engreixar el porc de la titulitis. En altres països, un llicenciat d’una carrera amb més d’un vuit de mitjana, per dir alguna cosa, se’l miren en atenció a l’hora de buscar feina, encara que no sigui del seu camp, perquè se li pressuposa una intel•ligència i una capacitat de treball que seran útils a l’empresa que el contracti. Aquí no importen les competències;, títols, títols i més títols en un carrera sense final cap a la terra promesa. El “qui” té una altra vessant i és la del professorat. Cal fer una neteja important (sobretot d’aquells amb plaça fixa) i tenir en compte mecanismes d’avaluació del professorat severs. La qualitat de la docència universitària al nostre país és molt deficient.
I, per últim, el com. Cal vincular de manera molt més ferma la universitat amb el mercat de treball. Evidentment que cal preservar el coneixement pel coneixement, però aquesta tasca sempre ha estat reservada a una minoria o elit intel•lectual. Utilitzar aquest argument per mantenir centenars d’estudiants estudiant coses que no els serviran per res no té cap sentit i és demagògic. Per posar un exemple: no té sentit que els llicenciats en Història (molts dels quals acabaran fent de professors) no tinguin assignatures que els capacitin per fer-ho a la carrera i hagin de cursar un màster d’un any en acabar. S’han d’integrar les pràctiques en els continguts de les carreres i vincular la recerca amb el món empresarial i polític. I netejar. Sobretot netejar a fons.
dissabte, 24 de desembre del 2011
dijous, 22 de desembre del 2011
Reformar l'esquerra catalana (8/10): espai públic, equipaments i mobilitat
Com que som un país no gaire gran i amb una ciutat que reuneix la meitat de la població, els temes urbans han de tenir un pes important en el programa de la nova esquerra catalana. L’esquerra ha d’apostar per un espai públic polièdric que permeti diferents usos. Com ja he dit alguna vegada, cal canviar el llenguatge del respecte pel de la tolerància. S’ha de seguir reduint espai al vehicle privat i apostar per un sistema tarifari del transport públic que incentivi els abonaments anuals i mensuals, seguint la línia de la majoria de països d’Europa. Els usuaris ocasionals, inclosos els turistes, han de carregar amb una part important dels costos de transport, essent així una manera de democratitzar els beneficis d’un fenomen del qual tothom en comparteix les càrregues però no els guanys.
Cal treballar per millorar la formació de la policia i no desistir en l’intent de convertir-la en un cos de proximitat. La seguretat pren avui en dia noves formes més complexes i cal abordar aquests problemes de manera integral, conjuntament amb els diferents actors implicats en el territori. Cal introduir l’element social en les polítiques de seguretat i de prevenció, treballant amb les associacions, comerciants i veïns.
Pel que fa als equipaments públics, cal renunciar d’una vegada a la gestió externalitzada dels centres públics. L’esquerra ha de fer passos significatius a l’hora d’apostar per models on les associacions i els veïns tinguin un pes determinant a l’hora de decidir els usos dels equipaments dels seus barris. Els poders públics han de vetllar, això sí, perquè aquests equipaments responguin als interessos de la majoria. Cal, en definitiva, promoure la gestió cívica i ciutadana.
Per últim, l’esquerra ha de posar sobre la taula quin model de ciutats (i pobles) volem construir tenint en compte l’element humà i social, i defugir de solucions tècniques basades en arguments acrítics. El debat sobre el model de ciutat ha d’estar sobre la taula, tenint en compte el factor social i associatiu com un patrimoni a preservar i dinamitzar.
Cal treballar per millorar la formació de la policia i no desistir en l’intent de convertir-la en un cos de proximitat. La seguretat pren avui en dia noves formes més complexes i cal abordar aquests problemes de manera integral, conjuntament amb els diferents actors implicats en el territori. Cal introduir l’element social en les polítiques de seguretat i de prevenció, treballant amb les associacions, comerciants i veïns.
Pel que fa als equipaments públics, cal renunciar d’una vegada a la gestió externalitzada dels centres públics. L’esquerra ha de fer passos significatius a l’hora d’apostar per models on les associacions i els veïns tinguin un pes determinant a l’hora de decidir els usos dels equipaments dels seus barris. Els poders públics han de vetllar, això sí, perquè aquests equipaments responguin als interessos de la majoria. Cal, en definitiva, promoure la gestió cívica i ciutadana.
Per últim, l’esquerra ha de posar sobre la taula quin model de ciutats (i pobles) volem construir tenint en compte l’element humà i social, i defugir de solucions tècniques basades en arguments acrítics. El debat sobre el model de ciutat ha d’estar sobre la taula, tenint en compte el factor social i associatiu com un patrimoni a preservar i dinamitzar.
diumenge, 18 de desembre del 2011
Reformar l'esquerra catalana (7/10): salut
M’agradaria fer una bona entrada sobre el nou projecte de l’esquerra catalana i la salut però no en sé gaire del tema. Em sembla evident que la política de l’esquerra en aquest camp no es pot limitar a defensar el que tan ha costat d’aconseguir. Normalment, quan es juga a la defensiva s’acaba perdent. En canvi, cal traçar horitzons a mig i llarg termini que possiblement hauran de tenir com a eixos fonamentals la recerca, la millora de la planificació i l’envelliment.
Pel que fa a la recerca, el coneixement en el camp de la medicina queda obsolet cada vegada amb més rapidesa. I no és demagògic dir que això té un impacte directe en la qualitat de l’atenció i en la vida de les persones. Cal apostar de manera decidida per la recerca i pels intercanvis de professionals amb centres de referència per continuar millorant el tractament de les malalties més greus.
En relació a la planificació (o gestió sanitària), és important no perdre la perspectiva global del sistema català de salut. Cal buscar un equilibri entre l’optimització de recursos i la garantia d’atenció a tot el territori. En aquest àmbit, és important fer un esforç per millorar la transparència en la relació del sistema de salut públic i la indústria farmacèutica a tots els nivells. La relació entre els professionals i les companyies sovint té encara punts excessivament opacs. I, sense saber massa bé com, cal seguir empoderant els centres de salut per ser el punt d’atenció sanitària de referència de la ciutadania.
Per últim, l’envelliment de la població constitueix un repte per a la societat que continuarà esdevenint complex en les properes dècades. Cal treballar-lo a diferents nivells. Des del punt de vista assistencial, cal seguir millorant la relació entre les residències de gent gran i els hospitals. Des del punt de vista de les famílies, cal no renunciar a polítiques com la llei de la dependència. Això forma part potser de l’aspecte més important en aquest punt; des del punt de vista de la societat, l’esquerra ha de contribuir al debat sobre com volem envellir i quin paper han de tenir els nostres familiars i amics en aquest procés. Cal que aquests debats sigui el més plurals possibles. L’esquerra, com a moviment d’avantguarda, ha de tenir resposta a com volem que les persones envelleixin en els properes dècades.
(*) Ja sé que el PSC ha acabat el congrés i tota la pesca però em temo que amb el poc aprofundiment que s'ha fet dels temes que afecten a les persones i a la societat, aquestes entrades són avui encara més pertinents que ahir.
Pel que fa a la recerca, el coneixement en el camp de la medicina queda obsolet cada vegada amb més rapidesa. I no és demagògic dir que això té un impacte directe en la qualitat de l’atenció i en la vida de les persones. Cal apostar de manera decidida per la recerca i pels intercanvis de professionals amb centres de referència per continuar millorant el tractament de les malalties més greus.
En relació a la planificació (o gestió sanitària), és important no perdre la perspectiva global del sistema català de salut. Cal buscar un equilibri entre l’optimització de recursos i la garantia d’atenció a tot el territori. En aquest àmbit, és important fer un esforç per millorar la transparència en la relació del sistema de salut públic i la indústria farmacèutica a tots els nivells. La relació entre els professionals i les companyies sovint té encara punts excessivament opacs. I, sense saber massa bé com, cal seguir empoderant els centres de salut per ser el punt d’atenció sanitària de referència de la ciutadania.
Per últim, l’envelliment de la població constitueix un repte per a la societat que continuarà esdevenint complex en les properes dècades. Cal treballar-lo a diferents nivells. Des del punt de vista assistencial, cal seguir millorant la relació entre les residències de gent gran i els hospitals. Des del punt de vista de les famílies, cal no renunciar a polítiques com la llei de la dependència. Això forma part potser de l’aspecte més important en aquest punt; des del punt de vista de la societat, l’esquerra ha de contribuir al debat sobre com volem envellir i quin paper han de tenir els nostres familiars i amics en aquest procés. Cal que aquests debats sigui el més plurals possibles. L’esquerra, com a moviment d’avantguarda, ha de tenir resposta a com volem que les persones envelleixin en els properes dècades.
(*) Ja sé que el PSC ha acabat el congrés i tota la pesca però em temo que amb el poc aprofundiment que s'ha fet dels temes que afecten a les persones i a la societat, aquestes entrades són avui encara més pertinents que ahir.
dijous, 15 de desembre del 2011
Reformar l'esquerra catalana (6/10): educació
Vagi per davant que hi ha molta gent que es dedica a parlar d’educació amb molt més criteri que jo i que en aquestes entrades intento només traçar quatre pinzellades sobre cada tema. Dit això, en matèria d’educació un partit d’esquerres a Catalunya ha de tenir, almenys, les següents quatre idees ben clares. En primer lloc, acabar amb l’aberració d’eliminar la sisena hora a l’escola pública. És inacceptable que els alumnes a la pública acabin la primària havent fet un curs menys que els de la concertada.
En segon lloc, cal acabar amb el desgavell a l’hora de passar cursos, particularment a l’ESO. No entenc perquè ha de ser un discurs de la dreta dir que “cal recuperar els valors de l’esforç”. Com pot ser que l’esquerra no reivindiqui també aquestes idees? Cal ser més estricte amb els continguts que han d’assolir els alumnes i fer de l’exigència i de la repetició de cursos una cosa més normalitzada. Marcar límits ajudar a la maduració dels nens i creure el contrari és un immens error.
En tercer lloc, cal donar més autonomia als centre públics a l’hora de gestionar els seus recursos. No pot ser que un centre hagi d’omplir paperassa per instal•lar lleixes a les classes. És important que els directors de centre estiguin ben formats i siguin persones amb cert lideratge. Han de tenir més capacitat operativa a l’hora de decidir el dia a dia de les escoles, tant pel que fa a la gestió com al seguiment del personal.
Per últim, cal posar cert ordre a les quotes de les escoles concertades. A part de les sortides i la sisena hora, la quota per “complements” ha d’estar més regulada. No s’hauria de permetre que una escola es blindi d’alumnes sense recursos cobrant quotes altes per conceptes de dubtosa necessitat. Això s’ha de complementar essent flexibles amb les línies que es permeten obrir a les escoles, sense tremolar a l’hora de tancar (o refundar) aquelles que van perdent prestigi i cauen en l’espiral de la immigració.
En segon lloc, cal acabar amb el desgavell a l’hora de passar cursos, particularment a l’ESO. No entenc perquè ha de ser un discurs de la dreta dir que “cal recuperar els valors de l’esforç”. Com pot ser que l’esquerra no reivindiqui també aquestes idees? Cal ser més estricte amb els continguts que han d’assolir els alumnes i fer de l’exigència i de la repetició de cursos una cosa més normalitzada. Marcar límits ajudar a la maduració dels nens i creure el contrari és un immens error.
En tercer lloc, cal donar més autonomia als centre públics a l’hora de gestionar els seus recursos. No pot ser que un centre hagi d’omplir paperassa per instal•lar lleixes a les classes. És important que els directors de centre estiguin ben formats i siguin persones amb cert lideratge. Han de tenir més capacitat operativa a l’hora de decidir el dia a dia de les escoles, tant pel que fa a la gestió com al seguiment del personal.
Per últim, cal posar cert ordre a les quotes de les escoles concertades. A part de les sortides i la sisena hora, la quota per “complements” ha d’estar més regulada. No s’hauria de permetre que una escola es blindi d’alumnes sense recursos cobrant quotes altes per conceptes de dubtosa necessitat. Això s’ha de complementar essent flexibles amb les línies que es permeten obrir a les escoles, sense tremolar a l’hora de tancar (o refundar) aquelles que van perdent prestigi i cauen en l’espiral de la immigració.
dimecres, 14 de desembre del 2011
Reformar l'esquerra catalana (5/10): economia per a les persones
Normalment quan l’esquerra parlava d’economia solia oblida el petit detall que darrera de tot plegat, cal que es generin llocs de treball perquè la gent pugui materialitzar el seu projecte de vida. El problema és que l’esquerra fa molts anys que no parla d’economia amb un discurs propi. Ha copiat el discurs neoliberal com a veritat absoluta i quan el castell de cartes s’ha enfonsat ens hem trobat en pilotes i sense alternativa.
L’esquerra té una tasca ideològica important en aquest debat. En primer lloc, explicar als ciutadans que el mercat lliure ni existeix ni ha existit mai i que qualsevol decisió en el terreny de l’economia és tan política com la contrària. Regular no és un acte anti-natura envers l’estat natural de les coses que és el lliure mercat. Només amb aquest pas previ, podrem començar a portar el debat cap al terreny de les propostes.
L’esquerra catalana no podrà per si sola reformar un sistema econòmic que és global. Però si que ha de tenir un discurs clar i buscar aliances per construir una alternativa que passi per una major regulació dels mercats (no només els financers). La política econòmica del país ha de venir orientada pel sector públic. Cal identificar sectors competitius i dissenyar estratègies de suport a la investigació allà on s’identifiquin oportunitats que després el sector privat haurà de desenvolupar.
Cal forçar als bancs a donar crèdit als petits empresaris i dissenyar una transició entre la universitat i el mercat de treball oposada a l’actual. Les polítiques d’inserció laboral s’han de revisar des de zero. Quanta gent acaba trobant feina gràcies a les polítiques actives d'ocupació? I mentre escric això... quantes vegades hem sentit aquestes receptes? El problema no és que l’esquerra no sàpiga què cal fer en matèria econòmica. El problema és que no ho fa!
L’esquerra té una tasca ideològica important en aquest debat. En primer lloc, explicar als ciutadans que el mercat lliure ni existeix ni ha existit mai i que qualsevol decisió en el terreny de l’economia és tan política com la contrària. Regular no és un acte anti-natura envers l’estat natural de les coses que és el lliure mercat. Només amb aquest pas previ, podrem començar a portar el debat cap al terreny de les propostes.
L’esquerra catalana no podrà per si sola reformar un sistema econòmic que és global. Però si que ha de tenir un discurs clar i buscar aliances per construir una alternativa que passi per una major regulació dels mercats (no només els financers). La política econòmica del país ha de venir orientada pel sector públic. Cal identificar sectors competitius i dissenyar estratègies de suport a la investigació allà on s’identifiquin oportunitats que després el sector privat haurà de desenvolupar.
Cal forçar als bancs a donar crèdit als petits empresaris i dissenyar una transició entre la universitat i el mercat de treball oposada a l’actual. Les polítiques d’inserció laboral s’han de revisar des de zero. Quanta gent acaba trobant feina gràcies a les polítiques actives d'ocupació? I mentre escric això... quantes vegades hem sentit aquestes receptes? El problema no és que l’esquerra no sàpiga què cal fer en matèria econòmica. El problema és que no ho fa!
dissabte, 10 de desembre del 2011
Reformar l'esquerra catalana (4/10): la funció pública
La dreta sempre ha volgut pintar l’esquerra com a laxa, poc seriosa i incapaç d’aplicar rigor en els temes públics. Cal acabar amb aquesta falsa sensació. I la reforma de la funció pública pot ser una gran oportunitat. Els funcionaris es van inventar perquè els polítics no poguessin col•locar a tot “hijo de vecino” a l’Administració. Però la figura dels interins ha permès que això fos possible i, a la vegada, ha creat una estructura burocràtica que deixa curta la sèrie “Sí, ministre”.
Dit això, ens queden dues opcions: o bé modificar la figura dels interins o bé canviar la carrera funcionarial. Per la meva experiència, els interins – igual que els professors associats a la universitat- són generalment aquells que sostenen la càrrega de treball a l’Administració. També ho fan els polítics, que contràriament al que la gent pensa, no tenen la feina assegurada i tenen incentius per fer-la ben feta. La nova esquerra catalana ha de ser proactiva en aquest debat. I, possiblement, ha de ser radical.
Jo proposo eliminar la figura del funcionari vitalici. No té cap sentit tenir la feina assegurada per tota la vida per fer un examen. Hi ha molta gent que fa doctorats o coses per l’estil – que impliquen una càrrega de feina molt superior a unes oposicions – i després s’ha de buscar la vida. Però el motiu pel qual s’haurien d’eliminar és per l’efecte crida que generen. Són tan desproporcionades les seves condicions de treball en relació al mercat laboral, que els joves del país només volen ser funcionaris. I això no pot ser de cap manera.
El polític generalment no té incentius per “apretar” els funcionaris perquè sap que està de pas i que els altres es queden. Cal donar més autonomia a les unitats de treball i augmentar el control sobre la feina. No es pot seguir al joc a uns sindicats enquistats que cada any, per sistema, demanen més que l’anterior. Quin sentit té que els funcionaris catalans tinguin 70 hores d’assumptes personals (70!!!) i que després quan vagis al metge o a un funeral tothom et digui (“digues que vas al metge, però no t’agafis hores eh, que sinó és com si perdessis vacances!”)?
Possiblement, això hagi de ser diferent en mestres, metges i la policia. Hi ha qui en sap molt més que jo per dir-ho. Però el “funcionari de finestreta” ha de desaparèixer. Els que ja ho són, ens els haurem d’empassar. Però ni una oposició més de tècnics superiors ni de gestió. Contractes indefinits, amb certa protecció extra però sense feina vitalícia. Ho necessitem.
Dit això, ens queden dues opcions: o bé modificar la figura dels interins o bé canviar la carrera funcionarial. Per la meva experiència, els interins – igual que els professors associats a la universitat- són generalment aquells que sostenen la càrrega de treball a l’Administració. També ho fan els polítics, que contràriament al que la gent pensa, no tenen la feina assegurada i tenen incentius per fer-la ben feta. La nova esquerra catalana ha de ser proactiva en aquest debat. I, possiblement, ha de ser radical.
Jo proposo eliminar la figura del funcionari vitalici. No té cap sentit tenir la feina assegurada per tota la vida per fer un examen. Hi ha molta gent que fa doctorats o coses per l’estil – que impliquen una càrrega de feina molt superior a unes oposicions – i després s’ha de buscar la vida. Però el motiu pel qual s’haurien d’eliminar és per l’efecte crida que generen. Són tan desproporcionades les seves condicions de treball en relació al mercat laboral, que els joves del país només volen ser funcionaris. I això no pot ser de cap manera.
El polític generalment no té incentius per “apretar” els funcionaris perquè sap que està de pas i que els altres es queden. Cal donar més autonomia a les unitats de treball i augmentar el control sobre la feina. No es pot seguir al joc a uns sindicats enquistats que cada any, per sistema, demanen més que l’anterior. Quin sentit té que els funcionaris catalans tinguin 70 hores d’assumptes personals (70!!!) i que després quan vagis al metge o a un funeral tothom et digui (“digues que vas al metge, però no t’agafis hores eh, que sinó és com si perdessis vacances!”)?
Possiblement, això hagi de ser diferent en mestres, metges i la policia. Hi ha qui en sap molt més que jo per dir-ho. Però el “funcionari de finestreta” ha de desaparèixer. Els que ja ho són, ens els haurem d’empassar. Però ni una oposició més de tècnics superiors ni de gestió. Contractes indefinits, amb certa protecció extra però sense feina vitalícia. Ho necessitem.
dimarts, 6 de desembre del 2011
Reformar l'esquerra catalana (3/10): una nova estructura de partit
Si alguna cosa ha caracteritzat els partits d’esquerra en els darrers anys ha estat el sectarisme i la falta de diàleg obert en el si dels partits. Evidentment, això també es troba – i sovint en major grau – als partits de dretes. Però en els d’esquerres sembla contradir més el seu missatge.
La nova esquerra catalana ha de trencar amb el model de partit actual. Ha de permeabilitzar-se per garantir l’entrada de persones compromeses amb el bé comú i la sortida d’aquells que ja han prestat els seus serveis durant uns anys. Cal potenciar nous mecanismes de democratització del partit. Unes primàries obertes a un electorat d’esquerres prèviament registrat (i a qui potser se li podria demanar algun tipus de compromís, com assistir a una reunió per evitar frau) em semblarien un pas en la bona direcció. Cal que les executives comptin amb persones rellevants de diferents camps de la societat civil per enriquir el debat de les idees per sobre de les estratègies. S’ha de garantir per normativa la renovació de les executives, especialment en casos de derrotes electorals consecutives. S’han de limitar més els mandats o els càrrecs consecutius que es poden exercir. Això, segurament, passa per repensar les vies de sortida: molts politics no tenen on anar després d’anys de cobrar del partit. Cal no tractar-los com a aprofitats sinó pensar estratègies conjuntes per trobar-los sortida.
Els partits han de deixar de ser vistos com a cercles tancats en els quals o bé ets dins o bé ets fora. S’han de gestionar millor les dissensions i les discrepàncies. No pot ser que els que arribin més amunt siguin els més fidels sinó els més vàlids. La nova esquerra catalana ha de tenir un “laboratori d’idees” molt més potent que l’actual (si és que existeix) i teixir ponts amb la universitat i el mercat laboral. Cal que als actes de partit hi hagi menys líders polítics i més experts.
Desconec els mecanismes interns de l’elecció dels partits. Però sé que en moltes agrupacions la llista de delegats a un congrés és sovint tancada i proposada per la direcció...
La nova esquerra catalana ha de trencar amb el model de partit actual. Ha de permeabilitzar-se per garantir l’entrada de persones compromeses amb el bé comú i la sortida d’aquells que ja han prestat els seus serveis durant uns anys. Cal potenciar nous mecanismes de democratització del partit. Unes primàries obertes a un electorat d’esquerres prèviament registrat (i a qui potser se li podria demanar algun tipus de compromís, com assistir a una reunió per evitar frau) em semblarien un pas en la bona direcció. Cal que les executives comptin amb persones rellevants de diferents camps de la societat civil per enriquir el debat de les idees per sobre de les estratègies. S’ha de garantir per normativa la renovació de les executives, especialment en casos de derrotes electorals consecutives. S’han de limitar més els mandats o els càrrecs consecutius que es poden exercir. Això, segurament, passa per repensar les vies de sortida: molts politics no tenen on anar després d’anys de cobrar del partit. Cal no tractar-los com a aprofitats sinó pensar estratègies conjuntes per trobar-los sortida.
Els partits han de deixar de ser vistos com a cercles tancats en els quals o bé ets dins o bé ets fora. S’han de gestionar millor les dissensions i les discrepàncies. No pot ser que els que arribin més amunt siguin els més fidels sinó els més vàlids. La nova esquerra catalana ha de tenir un “laboratori d’idees” molt més potent que l’actual (si és que existeix) i teixir ponts amb la universitat i el mercat laboral. Cal que als actes de partit hi hagi menys líders polítics i més experts.
Desconec els mecanismes interns de l’elecció dels partits. Però sé que en moltes agrupacions la llista de delegats a un congrés és sovint tancada i proposada per la direcció...
dissabte, 3 de desembre del 2011
Reformar l'esquerra catalana (2/10): Un nou projecte europeu
Cada vegada més temes del nostre dia a dia es decideixen en unes institucions polítiques amb una legitimitat democràtica molt feble. Això ha de deixar ser vist com una qüestió externa o de política exterior. Gran part de la culpa és d’unes institucions dissenyades per tal que puguin fer feina sense haver de fer front a “càrregues democràtiques”. Però una petita part és també culpa d’uns ciutadans que ens inhibim a l’hora de parlar d’Europa. La nova esquerra catalana ha de posar Europa al centre del debat. Ha d’apostar per una unió política més forta. La vella i enquistada relació amb Espanya no trobarà solució amb un estat propi que permeti la lluita d’”igual a igual”. Només serà superada gràcies a una Europa més forta i inclusiva.
El PSC – i el PSOE – han de comprometre’s en la construcció d’una nova socialdemocràcia europea, a través d’un nou congrés que suposi un salt endavant significatiu. L’esquerra ha de construir un nou discurs econòmic alternatiu al neoliberalisme que ha governat l’economia internacional – i la local – durant les darreres tres dècades.
No és necessari detallar aquí les reformes institucionals necessàries. Hi ha molts debats engegats sobre aquest tema i només és qüestió de prestar-hi més atenció. Però és evident que unes llistes úniques europees al Parlament Europeu i una elecció més directa de la Comissió contribuirien a l’objectiu de democratitzar Europa. Una situació ideal seria aquella en que el Consell (els estats) perdessin poder en favor d’institucions comunitàries escollides directament. Malauradament, aquest escenari sembla avui en dia molt llunyà però no per això ha de ser una renúncia d’entrada de la nova esquerra catalana.
A nivell intern, la nova esquerra ha d’apostar per fer present Europa en el dia a dia de la ciutadania. Incloure el coneixement de la Unió Europea com un element fonamental a l’escola i fomentar els intercanvis professionals amb altres països de la Unió. Els ciutadans no poden seguir tenint la sensació que Europa és política exterior. Europa és un nou nivell de govern, com ho són els ajuntaments, la Generalitat o el govern central. I els ciutadans hi han de tenir un pes tan important com en els altres tres.
El PSC – i el PSOE – han de comprometre’s en la construcció d’una nova socialdemocràcia europea, a través d’un nou congrés que suposi un salt endavant significatiu. L’esquerra ha de construir un nou discurs econòmic alternatiu al neoliberalisme que ha governat l’economia internacional – i la local – durant les darreres tres dècades.
No és necessari detallar aquí les reformes institucionals necessàries. Hi ha molts debats engegats sobre aquest tema i només és qüestió de prestar-hi més atenció. Però és evident que unes llistes úniques europees al Parlament Europeu i una elecció més directa de la Comissió contribuirien a l’objectiu de democratitzar Europa. Una situació ideal seria aquella en que el Consell (els estats) perdessin poder en favor d’institucions comunitàries escollides directament. Malauradament, aquest escenari sembla avui en dia molt llunyà però no per això ha de ser una renúncia d’entrada de la nova esquerra catalana.
A nivell intern, la nova esquerra ha d’apostar per fer present Europa en el dia a dia de la ciutadania. Incloure el coneixement de la Unió Europea com un element fonamental a l’escola i fomentar els intercanvis professionals amb altres països de la Unió. Els ciutadans no poden seguir tenint la sensació que Europa és política exterior. Europa és un nou nivell de govern, com ho són els ajuntaments, la Generalitat o el govern central. I els ciutadans hi han de tenir un pes tan important com en els altres tres.
dijous, 1 de desembre del 2011
Reformar l'esquerra catalana (1/10): Identitat catalana
Un partit d’esquerres no ha de tenir l’eix nacional com a prioritat. Això de “independentista i d’esquerres” sempre m’ha semblat una contradicció in terminis. Si posem la igualtat entre les persones com una prioritat, no podem posar-hi barreres en forma de fronteres. Hi ha qui ha formulat això en temes normatius o ètics. Una ètica cosmopolita, que pressuposa que tothom forma part d’una única comunitat d’éssers humans iguals, no sembla compatible amb les fronteres. L’oposat seria el comunitarisme, o bé considerar que existeixen diverses comunitats, on la igualtat es pressuposa dins de cada una d’elles.
Dit això, una esquerra catalana reformada no pot obviar el context en el que viu. El PSC s’ha mostrat tradicionalment molt incòmode en aquest eix nacional. Les ambigüitats i la falta de límits en les posicions li han fet perdre molta credibilitat. A més, ha caigut de quatre potes en les mesquines tàctiques de la dreta catalana. Sigui com sigui, tota l’esquerra catalana s’ha mostrat d’acord en que Catalunya és una nació. Això, avui en dia, no es discuteix en el si de l’esquerra. I dit, això, una nació ha de poder decidir el seu futur.
Una nova esquerra catalana no pot renunciar a aquest principi si vol tenir alguna opció de governar. Ha quedat més que demostrat que obviar la qüestió identitària no evita que aquesta domini l’agenda. En qualsevol cas, la postura a presentar davant d’una hipotètica consulta ha de ser, en el meu entendre, ben clara. L’esquerra no està per aixecar fronteres sinó per esborrar-ne. Catalunya ha de poder decidir el seu futur però l’esquerra hauria de defensar que aquest futur no passa per un propi estat sinó per una Espanya i una Europa més inclusives i obertes.
El gran repte de l’esquerra catalana és aconseguir donar un tomb al nacionalisme de caire germànic que ens ha dominat. Paradoxalment, va ser Pujol qui va llençar una frase que, en certa manera, s’aproxima al que hauria de ser el leitmotive de la identitat catalana: es català qui viu i treballa a Catalunya. Però aquesta frase s’ha d’actualitzar. Ser català ha de voler dir pertànyer a una comunitat política que garanteix als seus ciutadans poder tirar endavant el seu projecte de vida a nivell personal, social i econòmic. Ser català ha de voler dir estar compromès amb uns valors i un compromís cívic de convivència col•lectiva. Una identitat política que garanteix el desenvolupament individual i la plenitud personal. Ser català, posat en termes carrinclons, hauria de ser el sentiment de pertànyer a una comunitat que et permet cercar la felicitat personal. L’esquerra ha de jugar un paper actiu en la formulació d’aquesta identitat.
Dit això, una esquerra catalana reformada no pot obviar el context en el que viu. El PSC s’ha mostrat tradicionalment molt incòmode en aquest eix nacional. Les ambigüitats i la falta de límits en les posicions li han fet perdre molta credibilitat. A més, ha caigut de quatre potes en les mesquines tàctiques de la dreta catalana. Sigui com sigui, tota l’esquerra catalana s’ha mostrat d’acord en que Catalunya és una nació. Això, avui en dia, no es discuteix en el si de l’esquerra. I dit, això, una nació ha de poder decidir el seu futur.
Una nova esquerra catalana no pot renunciar a aquest principi si vol tenir alguna opció de governar. Ha quedat més que demostrat que obviar la qüestió identitària no evita que aquesta domini l’agenda. En qualsevol cas, la postura a presentar davant d’una hipotètica consulta ha de ser, en el meu entendre, ben clara. L’esquerra no està per aixecar fronteres sinó per esborrar-ne. Catalunya ha de poder decidir el seu futur però l’esquerra hauria de defensar que aquest futur no passa per un propi estat sinó per una Espanya i una Europa més inclusives i obertes.
El gran repte de l’esquerra catalana és aconseguir donar un tomb al nacionalisme de caire germànic que ens ha dominat. Paradoxalment, va ser Pujol qui va llençar una frase que, en certa manera, s’aproxima al que hauria de ser el leitmotive de la identitat catalana: es català qui viu i treballa a Catalunya. Però aquesta frase s’ha d’actualitzar. Ser català ha de voler dir pertànyer a una comunitat política que garanteix als seus ciutadans poder tirar endavant el seu projecte de vida a nivell personal, social i econòmic. Ser català ha de voler dir estar compromès amb uns valors i un compromís cívic de convivència col•lectiva. Una identitat política que garanteix el desenvolupament individual i la plenitud personal. Ser català, posat en termes carrinclons, hauria de ser el sentiment de pertànyer a una comunitat que et permet cercar la felicitat personal. L’esquerra ha de jugar un paper actiu en la formulació d’aquesta identitat.
dimarts, 29 de novembre del 2011
Reformar l'esquerra catalana (0/10)
Els darrers resultats electoral han posat (encara més) de manifest que l'esquerra catalana i espanyola necessita una reforma profunda si vol tornar a governar. Demà començo una sèrie de deu entrades al blog en les quals intentaré reflexionar en veu alta (o en lletra escrita), sobre quins possibles passos pot serguir l'esquerra a Catalunya per tornar a liderar el país. Són reflexions personals que intenten, modestament, contribuir el debat de la construcció d'una nova esquerra catalana.
Espero els vostres comentaris!
Espero els vostres comentaris!
dimecres, 16 de novembre del 2011
Per què he votat ICV
Sense cap ànim d'emular a Maruja Torres en el seu article de diumenge a El Pais, m'he decidit a escriure aquesta entrada per explicar el meu vot. El meu pare m'alertava l'altre dia en broma del risc de deixar rastre a internet del que un pensa i fa: "alguna dia et pot passar factura...". Potser té raó...
Vagi per davant que cap dels partits que es presenten em covenÇ, tot i que això no crec que sigui gaire rellevant. Si que ho és, però, la necessitat que veig a votar un partir amb certa capacitat d'influència. Com ja explico en el Pefil d'aquest bloc, la veritable societat democràtica serà aquella que sorgeixi de la interacció entre les institucions i la societat civil. Comprometre's amb aquest ideal comporta ser actiu en el dia a dia i actuar amb compromis, però també estar compromès amb les institucions.
Alguns sectors de l'esquerra sovint han tendit a oblidar la segona part en moments de frustració. Han tendit a expressar la idea que la veritable democràcia és la del dia a dia i no els governs. Però és tan absurd les institucions sense activisme (un vot cada quatre anys), com l'activisme sense institucions. I per què ICV, doncs? Perquè com bé em va dir la Marta, "si després de quatre anys de politiques neoliberals votes el PSOE, què hauran de fer perquè un dia no els votis?".
Ah, i al Senat: Escons en Blanc, on es presenta per senador l'Oriol Hernandez. No hi crec gaire en això de votar gent que boicoteja les institucions però en el cas del Senat pot ser una bona opció per forÇar la renovació (o supressió) d'una vegada per totes de la Cambra Alta.
Vagi per davant que cap dels partits que es presenten em covenÇ, tot i que això no crec que sigui gaire rellevant. Si que ho és, però, la necessitat que veig a votar un partir amb certa capacitat d'influència. Com ja explico en el Pefil d'aquest bloc, la veritable societat democràtica serà aquella que sorgeixi de la interacció entre les institucions i la societat civil. Comprometre's amb aquest ideal comporta ser actiu en el dia a dia i actuar amb compromis, però també estar compromès amb les institucions.
Alguns sectors de l'esquerra sovint han tendit a oblidar la segona part en moments de frustració. Han tendit a expressar la idea que la veritable democràcia és la del dia a dia i no els governs. Però és tan absurd les institucions sense activisme (un vot cada quatre anys), com l'activisme sense institucions. I per què ICV, doncs? Perquè com bé em va dir la Marta, "si després de quatre anys de politiques neoliberals votes el PSOE, què hauran de fer perquè un dia no els votis?".
Ah, i al Senat: Escons en Blanc, on es presenta per senador l'Oriol Hernandez. No hi crec gaire en això de votar gent que boicoteja les institucions però en el cas del Senat pot ser una bona opció per forÇar la renovació (o supressió) d'una vegada per totes de la Cambra Alta.
dissabte, 12 de novembre del 2011
El campament 'indignat' de Saint Paul's es podria mantenir fins a finals d'any
Aquesta setmana La Directa publica una crònica que vaig fer de la manifestació del dissabte passat a Londres. Aquí teniu el text original (no he aconseguit trobar el link amb el text publicat. En qualsevol cas, no canvia gaire).
Oriol Barba (Londres) – Després d’una setmana marcada per la polèmica sobre el possible desallotjament del campament instal•lat davant de la catedral de Saint Paul’s, centenars de manifestants van intentar desafiar, el passat dissabte 5 de novembre, la prohibició de fer arribar fins al Parlament britànic la manifestació convocada a les dues del migdia. Justament el dia en que es commemorava l’intent de fer explotar el Parlament britànic l’any 1605 per part de Guy Fawkes, popularitzat mundialment l’any 2006 amb la pel•lícula “V de Vendetta”, els manifestants van intentar emular a petita escala la marxa anònima, símbol del poder del poble, amb que clou la pel•lícula dirigida per James McTeigh. Alguns d’ells lluïen la màscara de Fawkes, que en els darrers mesos s’ha convertit en un símbol del moviment d’indignació global.
En arribar a Trafalgar Square, un fort cordó de seguretat impedia continuar la marxa per Whitehall en direcció al Parlament Britànic passant per la residència del primer ministre a Downing Street. La manifestació es va aturar pacíficament davant de la policia amb crits de “el carrer és nostre” i “nosaltres som el 99%”. Tot i l’importantíssim desplegament policial per evitar l’accés de la manifestació a la zona de Westminster, alguns manifestants van intentar sortejar els controls a través del St James Park, en un joc de “cuit-i-amagar” que es va allargar fins el vespre.
Al final, la policia va fer pública la detenció d’onze manifestants, deu per manifestació il•legal i un per atemptat contra l‘autoritat. El acampats a Saint Paul’s van denunciar que algunes de les organitzacions convocants havien obtingut el permís per a la marxa i que tot i així se’ls havia denegat l’accés a la zona del Parlament. La policia va al•legar que la marxa no havia estat convocada amb els set dies d’antelació que marca llei, extrem que contradiu el comunicat emès per #OccupyLSX.
Alguns membres de l’organització de la marxa van intentar fer desistir els manifestants un cop es va veure que l’accés a la plaça no seria possible. “Estem aquí per canviar les coses, no perquè ens detinguin”, cridaven membres del cordó de seguretat de la marxa a les portes de l’abadia de Westminster.
Ambient distès a Saint Paul’s
Sota una lleu pluja, els manifestants es van convocar als voltants de la catedral de Saint Paul’s per iniciar la marxa. Tot i que molts dels concentrats eren joves, hi havia també gent gran i famílies senceres que van voler fer sentir la seva veu en contra de la gestió de la crisi per part dels governs i les institucions financeres internacionals. “Vivim aquí a prop i ens ha semblat una bona manera de sortir a fer un volt la tarda del dissabte i a la vegada protestar per una situació injusta”, comentava Daniel, de 44 anys, acompanyat de les seves dues filles Sophie i Isabel.
Una bona part dels concentrats formaven part dels acampats en les més de tres-centes tendes que formen al campament instal•lat als voltants de la catedral de Londres. És el cas de l’Arthur, aturat de 25 anys que dorm en una de les tendes des de fa dues setmanes. “Visc a dues hores i mitja d’aquí i fa uns mesos que em vaig quedar sense feina. Aquest moviment va creixent cada vegada més. És imparable” afirmava abans de començar la marxa. Una altra manifestant, Sophia, comentava: “és la primera vegada que es produeix un moviment de protesta a nivell global. El campament s’ha convertit en un símbol i hem de fer tots els esforços per continuar aquí”.
Una setmana difícil
La setmana ha estat marcada pels constants rumors de desallotjament del campament de Saint Paul’s i per les veus discrepants en el si de l’Església davant la possibilitat que es dugués a terme una intervenció violenta per part de la policia. El campament de Saint Paul’s està instal•lat en una zona adjacent a la catedral, l’ús de la qual l’Església va cedir antigament a la ciutat de Londres tot i que en manté la propietat. En un primer moment, l’Església va iniciar les accions legals conjuntament amb l’ajuntament de Londres per forçar el desmantellament del campament. Els manifestants van fer notar la seva decepció per aquesta decisió en una assemblea que es va celebrar el passat 30 d’octubre, en la qual va participar el bisbe de Londres i el Degà de la Catedral de Saint Paul’s.
Pocs dies abans, l’inici d’accions legals conjuntes amb l’ajuntament havien portat a Giles Fraser, un dels set consellers de l’òrgan directiu de la catedral, a presentar la seva dimissió del càrrec davant del risc que es dugués a terme una intervenció violenta “en nom de l’Església”. La de Fraser no va ser l’única veu discordant en el si de l’autoritat religiosa, fet que va forçar a la retirada de les accions legals conjuntes amb l’ajuntament. Això ha paralitzat el procés de desallotjament i són molts els que pensen que el campament es podria mantenir, com a mínim, fins a finals d’any.
“No és que a l’ajuntament li agradi que estem aquí, però vol evitar com sigui un enfrontament amb l’Església”, comentava l’Arthur. Després de la reobertura de la catedral el passat 30 d’octubre, després que tanqués per primer cop des de la fi de la segona Guerra Mundial arrel de la instal•lació de les tendes durant la manifestació del 15-O, els acampats mantenen reunions amb personal de la catedral per garantir la convivència entre els dos espais. Ara per ara, només el fred, que no ha fet acte de presència a Londres durant aquesta tardor calenta, sembla l’única amenaça per a la continuïtat de les protestes.
dimecres, 9 de novembre del 2011
Debat de fireta
Quan Mariano Rajoy va començar la seva primera intervenció amb cara de solemne i dient: "en primer lugar, quiero rendir homenaje al teniente coronel..." vaig pensar que la cosa pintava malament. Els candidats, amb més aviat poca traça, van intentar convèncer al personal que tenien la clau per superar la desastrosa situació econòmica actual. Com si el problema, fins ara, fós que el Govern no hagués sabut trobar la recepta màgica que ells sí que tenen.
Ni una paraula sobre els processos que han erosionat el poder absolut dels estats. Ni una paraula del poder local i regional, ni una paraula de la societat civil (i mira que el 15-M els hi havia posat fàcil). Però, sobretot (i això és el més greu) ni una paraula seriosa sobre Europa i les institucions internacionals. Ni un projecte ni proposta per incidir en els processos globals que afecten els ciutadans espanyols. Rajoy va ser l'únic que ho va intentar amb un "España debe tener más poder en el Euro" que, sort que no el van sentir des d'Alemanya, perquè encara estarien rient.
Va ser un debat del segle XX, amb estètica, moderador i candidats del segle XX, en ple segle XXI. Un debat que no va aportar solucions als problemes que pateix el país i que, sobretot, no va plantejar cap projecte estratègic per vertebrar-lo. Guanyi qui guanyi, el proper president del Govern serà un home gris que intentarà sortir de la crisi "dando palos de ciego" perquè cap dels dos sap, o més avait fa veure que no sap, com funcionen les dinàmiques que condicionen la situació d'Espanya. Les contradiccions entre un món global i unes estructures polítiques obsoletes tenen molt a veure amb la cara de tontos que se'ns va quedar a tots quan van sortir els crèdits.
Ni una paraula sobre els processos que han erosionat el poder absolut dels estats. Ni una paraula del poder local i regional, ni una paraula de la societat civil (i mira que el 15-M els hi havia posat fàcil). Però, sobretot (i això és el més greu) ni una paraula seriosa sobre Europa i les institucions internacionals. Ni un projecte ni proposta per incidir en els processos globals que afecten els ciutadans espanyols. Rajoy va ser l'únic que ho va intentar amb un "España debe tener más poder en el Euro" que, sort que no el van sentir des d'Alemanya, perquè encara estarien rient.
Va ser un debat del segle XX, amb estètica, moderador i candidats del segle XX, en ple segle XXI. Un debat que no va aportar solucions als problemes que pateix el país i que, sobretot, no va plantejar cap projecte estratègic per vertebrar-lo. Guanyi qui guanyi, el proper president del Govern serà un home gris que intentarà sortir de la crisi "dando palos de ciego" perquè cap dels dos sap, o més avait fa veure que no sap, com funcionen les dinàmiques que condicionen la situació d'Espanya. Les contradiccions entre un món global i unes estructures polítiques obsoletes tenen molt a veure amb la cara de tontos que se'ns va quedar a tots quan van sortir els crèdits.
dimecres, 2 de novembre del 2011
Assumir responsabilitats
Aquest matí la notícia era "la comidilla" als passadissos de la LSE: "el Professor David Held abandona la institutició des de la qual s'ha convertit en un dels referents en la teorització de la Globalització pels seus vincles amb Saïf al-Islam, fill del dictador Mu'ammar al-Gaddafi". El Professor Held és el director del meu màster.
La notícia ens ha agafat per sorpresa i, almenys a mi, m'ha deixat tocat. Us recomano enèrgicament veure l'inici del vídeo de la conferència de Saïf al-Islam a la LSE l'any 2010 i la presentació que en va fer David Held. No pot deixar indiferent a ningú. Perquè aquest vídeo reflecteix el que s'ha fet des d'Occident amb les dictadures del Món Àrab. Es va confiar en educar els fills dels sàtrapes, Bashar al-Assad, Saïf al-Islam Al-Gaddafi, Gamal Mubarak i companyia en el liberalisme occidental, confiant que portarien el canvi al seus països. La jugada s'està demostrant nefasta.
En aquestes setmanes he conicidit poques vegades amb el Professor Held. Crec que és un acadèmic brillant, un bon professor i cau simpàtic de bones a primeres. Ell no és més culpable que Berlusconi, Blair, Sarkozy i companyia. Probablement ho és molt menys. Però en un país seriós com el Regne Unit, les institucions i les persones assumeixen la responsabilitat, inclús en casos en què pot ser que no se'ls pugui imputar directament la culpa de res. I això sovint succeeix més fàcilment en la societat civil que en la política. Però la LSE li va fer el joc a la família Gaddafi. I per tirar endavant considera que aquest és el pas que cal seguir. Un pas que honora la institució i el Professor i que, inevitablement, em fa pensar en com haguéssim reaccionat a casa nostra davant d'un cas similar.
La notícia ens ha agafat per sorpresa i, almenys a mi, m'ha deixat tocat. Us recomano enèrgicament veure l'inici del vídeo de la conferència de Saïf al-Islam a la LSE l'any 2010 i la presentació que en va fer David Held. No pot deixar indiferent a ningú. Perquè aquest vídeo reflecteix el que s'ha fet des d'Occident amb les dictadures del Món Àrab. Es va confiar en educar els fills dels sàtrapes, Bashar al-Assad, Saïf al-Islam Al-Gaddafi, Gamal Mubarak i companyia en el liberalisme occidental, confiant que portarien el canvi al seus països. La jugada s'està demostrant nefasta.
En aquestes setmanes he conicidit poques vegades amb el Professor Held. Crec que és un acadèmic brillant, un bon professor i cau simpàtic de bones a primeres. Ell no és més culpable que Berlusconi, Blair, Sarkozy i companyia. Probablement ho és molt menys. Però en un país seriós com el Regne Unit, les institucions i les persones assumeixen la responsabilitat, inclús en casos en què pot ser que no se'ls pugui imputar directament la culpa de res. I això sovint succeeix més fàcilment en la societat civil que en la política. Però la LSE li va fer el joc a la família Gaddafi. I per tirar endavant considera que aquest és el pas que cal seguir. Un pas que honora la institució i el Professor i que, inevitablement, em fa pensar en com haguéssim reaccionat a casa nostra davant d'un cas similar.
diumenge, 30 d’octubre del 2011
Preguntes incòmodes
Des que sóc a Londres, tres vegades m'han fet aquesta pregunta: "escolta, si estiguéssim a Barcelona i et parlés en castellà, t'enfadaries?". Han quedat enrere els temps de "no, look, I'm Spanish but I'm Catalan, you know, from the north east of Spain, we have a different language and so on...".
Catalunya ja no és una desconeguda a Europa. La gent en coneix més o menys la realitat (sense entrar en massa detalls) i una gran part hi ha estat i l'ha visitada. Tot i així, no se n'han endut la imatge que nosaltres pensem. Sí de la ciutat però no de la seva gent. Què pensem nosaltres quan ens parlen de Grècia o de Portugal? Exactament el mateix que els anglesos pensen quan els parlen de casa nostra. "It's a wonderful city" i poca cosa més.
Com que em conec a la Caverna independentista (a qui ja he anomenat alguna vegada "La lateral matonera"), algú em sortirà amb l'argument que no som nosaltres els que projectem aquesta imatge d'intolerants amb la llengua, que això és culpa de Madrid i no sé quantes coses més. Però cal anar en compte. Una part important del nostre futur es juga a fora. Allà on ens veuen com un país amb sol i un 22% d'atur i on "ens enfadem per parlar en castellà". Un perla, vaja.
Catalunya ja no és una desconeguda a Europa. La gent en coneix més o menys la realitat (sense entrar en massa detalls) i una gran part hi ha estat i l'ha visitada. Tot i així, no se n'han endut la imatge que nosaltres pensem. Sí de la ciutat però no de la seva gent. Què pensem nosaltres quan ens parlen de Grècia o de Portugal? Exactament el mateix que els anglesos pensen quan els parlen de casa nostra. "It's a wonderful city" i poca cosa més.
Com que em conec a la Caverna independentista (a qui ja he anomenat alguna vegada "La lateral matonera"), algú em sortirà amb l'argument que no som nosaltres els que projectem aquesta imatge d'intolerants amb la llengua, que això és culpa de Madrid i no sé quantes coses més. Però cal anar en compte. Una part important del nostre futur es juga a fora. Allà on ens veuen com un país amb sol i un 22% d'atur i on "ens enfadem per parlar en castellà". Un perla, vaja.
dimecres, 26 d’octubre del 2011
Els càntics al Camp Nou
Tesis doctorals més estúpides s'escriuen que aquesta que avui proposo: l'estudi dels càntics al Camp Nou com a reflex dels canvis en la societat catalana. El tema va sortir el passat dissabte amb el Pere, quan el públic es va posar a cantar el relativament nou "I si tots animem guanyarem!". Això ens va portar a parlar sobre com havien canviat els càntics al Camp Nou des que érem petits.
D'entrada s'observa una clara catalanització dels crits d'ànim. Enrere han quedat les apel·lacions a la cultura espanyola, com el brutal càntic "Canta y no llores", quan un jugador rival quedava estès a terra, o l'ús de frases fetes del castellà com el tradicional "Manos arriba, esto es un atraco", en cas de flagrant error arbitral.
El mític Puyal denunciava un dia la facilitat amb la que avui en dia es crida els noms dels jugadors. I és que fa vint anys, un jugador havia de fer un partit excepcional perquè la graderia coregés el seu nom. Això avui en dia no succeeix, i n'hi ha prou amb un toc de qualitat perquè la graderia es rendeixi. Un sociòleg barat podria parlar de la tendència a idolatrar en excés de la nostra societat.
Darrerament s'ha tendit a banalitzar alguns crits històrics. És el cas del Oé, oé (no confondre amb aquest), que només s'utilitzava en grans ocasions com la celebració d'un títol. El "por qué, por qué" es va fer servir de manera una mica reiterativa i va perdre el caràcter original "d'exclusivitat".
Un dels rituals que posen la pell de gallina al Camp Nou (i que per sort ni s'ha perdut ni s'ha utilitzat de manera abusiva) és l'ús del mocador per celebrar gols antològics. Extranyament, això succeeix molt de tant en tant (potser un cop cada quatre o cinc temporades) però és un moment memorable. La darrera vegada que ho vaig viure va ser arrel d'aquest excepcional golàs.
Per últim, destaca com avui en dia es redueixen els insults respecte el rival. Als porters ja no se'ls crida el mític "eeeeeeeh, cabrón" en servir de porta. També s'han perdut altres insults com el que li cridaven a Michel arrel d'aquesta acció. Us en recordeu?
D'entrada s'observa una clara catalanització dels crits d'ànim. Enrere han quedat les apel·lacions a la cultura espanyola, com el brutal càntic "Canta y no llores", quan un jugador rival quedava estès a terra, o l'ús de frases fetes del castellà com el tradicional "Manos arriba, esto es un atraco", en cas de flagrant error arbitral.
El mític Puyal denunciava un dia la facilitat amb la que avui en dia es crida els noms dels jugadors. I és que fa vint anys, un jugador havia de fer un partit excepcional perquè la graderia coregés el seu nom. Això avui en dia no succeeix, i n'hi ha prou amb un toc de qualitat perquè la graderia es rendeixi. Un sociòleg barat podria parlar de la tendència a idolatrar en excés de la nostra societat.
Darrerament s'ha tendit a banalitzar alguns crits històrics. És el cas del Oé, oé (no confondre amb aquest), que només s'utilitzava en grans ocasions com la celebració d'un títol. El "por qué, por qué" es va fer servir de manera una mica reiterativa i va perdre el caràcter original "d'exclusivitat".
Un dels rituals que posen la pell de gallina al Camp Nou (i que per sort ni s'ha perdut ni s'ha utilitzat de manera abusiva) és l'ús del mocador per celebrar gols antològics. Extranyament, això succeeix molt de tant en tant (potser un cop cada quatre o cinc temporades) però és un moment memorable. La darrera vegada que ho vaig viure va ser arrel d'aquest excepcional golàs.
Per últim, destaca com avui en dia es redueixen els insults respecte el rival. Als porters ja no se'ls crida el mític "eeeeeeeh, cabrón" en servir de porta. També s'han perdut altres insults com el que li cridaven a Michel arrel d'aquesta acció. Us en recordeu?
dilluns, 26 de setembre del 2011
Perdre a la francesa
Ho han tornat a fer. Fa unes setmanes la selecció francesa de bàsquet es va deixar guanyar el darrer partit de la frase de grups del Mundial contra Espanya perquè d'aquesta manera aconseguia evitar a la selecció amfitriona, Lituània, en un hipotètic enfrontament de semifinals. Era una especulació en tota regla, com es va acabar demostrant, ja que Lituània va caure als quarts contra Macedònia, que va acabar sent el rival de França a les semifinals. Tot i aquesta maniobra, la selecció gala no va aconseguir el títol ja que Espanya la va apallissar, de nou, a la gran final.
Dissabte passat, la selecció francesa de rugby va tenir un comportament similar. Sense que fos tan descarat com en el cas anterior, els francesos van oposar molt poca resistència contra els amfitrions All Blacks (37-17) per tal de caure a la part "europea" del quadre del Mundial i evitar qualsevol dels temuts rivals de l'hemisferi sud fins la final.
No cal dir que aquests comportaments especuladors van radicalment en contra de l'esperit de l'esport i de la competició. Més que això, denoten debilitat per part d'un equip que no confia prou en si mateix per endur-se el títol, sigui quin sigui el seu rival. Tan de bo la selecció francesa de rugby tingui la mateixa sort que la de bàsquet. Però dit això, per què no batejar aquesta pràctica en honor del país que més l'està practicant? Si tant orgullosos n'estan, a partir d'ara proposo referir-se al fet de perdre a propòsit per tenir un enforntament més fàcil com "perdre a la francesa".
Dissabte passat, la selecció francesa de rugby va tenir un comportament similar. Sense que fos tan descarat com en el cas anterior, els francesos van oposar molt poca resistència contra els amfitrions All Blacks (37-17) per tal de caure a la part "europea" del quadre del Mundial i evitar qualsevol dels temuts rivals de l'hemisferi sud fins la final.
No cal dir que aquests comportaments especuladors van radicalment en contra de l'esperit de l'esport i de la competició. Més que això, denoten debilitat per part d'un equip que no confia prou en si mateix per endur-se el títol, sigui quin sigui el seu rival. Tan de bo la selecció francesa de rugby tingui la mateixa sort que la de bàsquet. Però dit això, per què no batejar aquesta pràctica en honor del país que més l'està practicant? Si tant orgullosos n'estan, a partir d'ara proposo referir-se al fet de perdre a propòsit per tenir un enforntament més fàcil com "perdre a la francesa".
dissabte, 24 de setembre del 2011
The Cooperative Bank i Qatar Foundation
Avui els socis compromisaris del Barça decidiran si revoquen o no la decisió de la Junta sobre el patrocini de la Qatar Foundation, mig fundació mig fons d'inversió d'un país que gariebé ningú coneix bé però del que tothom en parla. No conèixer-lo bé no sembla del tot necessari per concloure que no deu ser precisament el paradigma de la democràcia i la llibertat.
Dit això: realment és vàlid l'argument que no hem de tenir cap relació amb països o empreses que no tenen uns valors ètics "suficients"? Sincerament no m'ho sembla, tenint com tenim els diners al Banco Santander, utilitzant combustible de Repsol o anant de vacances (i deixant riquesa) al Marroc. Alguns em rebatran l'argument dient que el Barça representa uns valors. I tindran part de raó, però només part ja que la mandanga aquesta del Barça i els valors no deixa de ser una bona estratègia de marketing que ven i que ens fa ser orgullosos del que tenim, fins a un punt una mica excessius i superb.
Tot això m'ha fet pensar en que l'altre dia ens vam obrir un compte a The Cooperative Bank, una banca ètica ben implantada a la Gran Bretanya. Ens van donar un folletó on explicaven la seva política d'inversions ètiques. D'una banda, no accepten finançar determinats projectes que no encaixin amb els seus valors. Però tenen tota una línia de treball amb empreses "no ètiques" amb la qual persegueixen intentar canviar els seus comportaments. Ja hi tornem a ser, vaig pensar. L'etern debat de si deixar de banda el que no ens agrada o tractar-hi per contribuir a que canvïi. Els líders europeus han sortir ben escaldats d'aquest debat després de la primaversa àrab. Però agafar-se-la amb paper de fumar amb el tema de la Qatar Foundation pot deixar al descobert que les nostres vides sovint són més contradictòries del que voldríem.
Dit això: realment és vàlid l'argument que no hem de tenir cap relació amb països o empreses que no tenen uns valors ètics "suficients"? Sincerament no m'ho sembla, tenint com tenim els diners al Banco Santander, utilitzant combustible de Repsol o anant de vacances (i deixant riquesa) al Marroc. Alguns em rebatran l'argument dient que el Barça representa uns valors. I tindran part de raó, però només part ja que la mandanga aquesta del Barça i els valors no deixa de ser una bona estratègia de marketing que ven i que ens fa ser orgullosos del que tenim, fins a un punt una mica excessius i superb.
Tot això m'ha fet pensar en que l'altre dia ens vam obrir un compte a The Cooperative Bank, una banca ètica ben implantada a la Gran Bretanya. Ens van donar un folletó on explicaven la seva política d'inversions ètiques. D'una banda, no accepten finançar determinats projectes que no encaixin amb els seus valors. Però tenen tota una línia de treball amb empreses "no ètiques" amb la qual persegueixen intentar canviar els seus comportaments. Ja hi tornem a ser, vaig pensar. L'etern debat de si deixar de banda el que no ens agrada o tractar-hi per contribuir a que canvïi. Els líders europeus han sortir ben escaldats d'aquest debat després de la primaversa àrab. Però agafar-se-la amb paper de fumar amb el tema de la Qatar Foundation pot deixar al descobert que les nostres vides sovint són més contradictòries del que voldríem.
diumenge, 18 de setembre del 2011
Intentar ordenar el debat sobre la immersió
Ja fa dies que el debat de la immersió lingüística ens té segrestats d'altres qüestions igualment importants, en aquest clàssic espiral catastrofista que els governs de CiU saben manejar a la perfecció. Es tracta, però, d'un tema ben important i aquest bloc s'apunta al carro, tard com sempre, d'intentar deixar la "brotxa gorda" i afilar una mica sobre el tema.
Els contraris a la immersió solen utilitzar dos arguments que barregen de manera més aviat potinera. D'una banda la "llibertat dels pares per escollir la llengua amb que eduquen els seus fills". I de l'altra, una suposada solució màgica que passa per l'educació trilingüe (català, castellà i anglès). Aquestes solucions són mútuament excloents ja que una contempla la segregació per idioma, l'existència de diversos models d'escolarització, i l'altra planteja un únic model mixt. Seria interessant preguntar als contraris al model actual quina de les dues opcions defensen. La primera sembla més aviat una barbaritat ja que discriminar per idioma seria anar contra els drets més bàsics de la infància. Segurament, aquest és l'argument que més comparteixen els partidaris de la immersió: que no es separi als nens per vies segons la llengua en que estudien. Si la majoria dels partidaris de la immersió busquessin de debò un debat serè i seriós, el primer que haurien de fer és posar entre l'espasa i la paret als detractors: voleu segregació per idioma o no?
Si es portés al debat cap aquí i s’optés pel model de via única, que em sembla que és el que garanteix millor la cohesió social i el que gaudeix d’un consens més ampli, podríem obrir la caixa dels trons de si el que cal és un model bilingüe, trilingüe o en urdú. Aïllar les posicions segregacionistes hauria de ser la prioritat. I això, de passada, suposaria un atac directe al falaç argument de la llibertat. En un model trilíngüe on es decidís que les matemàtiques, per posar un exemple, es fessin en català, els pares tampoc escollirien la llengua en què s’educa els seus fills. Com tampoc escullen si paguen impostos o no, si poden posar la música a tot drap a les sis del matí o si condueixen borratxos amb els fills asseguts a la cadireta.
En qualsevol cas, no em sembla negatiu, un cop descartada la via aïllacionista, tenir un debat serè sobre el model educatiu en sentit ampli, incloent-li la llengua. Una societat que es qüestiona a si mateixa és una societat madura que busca avançar. I sospito que en aquest debat, els partidaris de la immersió tindrien més a guanyar que a perdre.
Ara bé, ven molt més la confrontació, la idea de l’ocupació estrangera, l’#adeuaespanya i tota la pesca. Però ni du enlloc ni resol problemes.
Els contraris a la immersió solen utilitzar dos arguments que barregen de manera més aviat potinera. D'una banda la "llibertat dels pares per escollir la llengua amb que eduquen els seus fills". I de l'altra, una suposada solució màgica que passa per l'educació trilingüe (català, castellà i anglès). Aquestes solucions són mútuament excloents ja que una contempla la segregació per idioma, l'existència de diversos models d'escolarització, i l'altra planteja un únic model mixt. Seria interessant preguntar als contraris al model actual quina de les dues opcions defensen. La primera sembla més aviat una barbaritat ja que discriminar per idioma seria anar contra els drets més bàsics de la infància. Segurament, aquest és l'argument que més comparteixen els partidaris de la immersió: que no es separi als nens per vies segons la llengua en que estudien. Si la majoria dels partidaris de la immersió busquessin de debò un debat serè i seriós, el primer que haurien de fer és posar entre l'espasa i la paret als detractors: voleu segregació per idioma o no?
Si es portés al debat cap aquí i s’optés pel model de via única, que em sembla que és el que garanteix millor la cohesió social i el que gaudeix d’un consens més ampli, podríem obrir la caixa dels trons de si el que cal és un model bilingüe, trilingüe o en urdú. Aïllar les posicions segregacionistes hauria de ser la prioritat. I això, de passada, suposaria un atac directe al falaç argument de la llibertat. En un model trilíngüe on es decidís que les matemàtiques, per posar un exemple, es fessin en català, els pares tampoc escollirien la llengua en què s’educa els seus fills. Com tampoc escullen si paguen impostos o no, si poden posar la música a tot drap a les sis del matí o si condueixen borratxos amb els fills asseguts a la cadireta.
En qualsevol cas, no em sembla negatiu, un cop descartada la via aïllacionista, tenir un debat serè sobre el model educatiu en sentit ampli, incloent-li la llengua. Una societat que es qüestiona a si mateixa és una societat madura que busca avançar. I sospito que en aquest debat, els partidaris de la immersió tindrien més a guanyar que a perdre.
Ara bé, ven molt més la confrontació, la idea de l’ocupació estrangera, l’#adeuaespanya i tota la pesca. Però ni du enlloc ni resol problemes.
dimarts, 26 de juliol del 2011
Mites i realitats de la circumscripció única
El delirant article d'avui d'Enric Juliana m'impedeix marxar de vacances blocaires. A part de vincular la proposta de circumscripció única al moviment 15-M (quines ganes que té de saber "qui són" i "què proposen" per poder-los atacar), construeix un argument esotèric sobre Felip V i el 15-M que m'ha deixat al·lucinat.
Com ja demostren moltes pàgines a internet i com queda clar en el següent enllaç, una cricumscripció única donaria uns resultats que afavoririen a ICV, ERC i CiU respecte els resultats actuals i que perjudicarien a PP i PSC-PSOE (especialment a aquests últims ja que no els seria possible presentar una llista diferent a la del PSOE). Això, eliminant el llindar del 3%.
No vull començar aquí una discussió sobre la reforma de la llei electoral ja que ja hi ha moltes iniciatives que estan duent a terme (i en alguns casos molt seriosament) aquest procés. A més, sembla bastant evident que la reforma política que cal promoure no es limita a un canvi en la llei o la fórmula sinó que afecta el sistema polític en sentit ampli.
En qualsevol cas, aquesta voluntat de criticar el 15-M com un moviment centralista i espanyolista, que ja denunciava fa uns dies al bloc, demostra un cert nerviosisme entre aquells que fa anys que tot ho veuen amb el maniqueu argument de "això afavoreix Catalunya o la perjudica". Un argument que considera que el propietari de Condis i l'aturat de Santa Coloma tenen més a veure que el primer amb el Botín i el segon amb l'aturat de Vallecas pel fet de ser catalans. Un argument que en Duran va defensar amb vehemència en el seu discurs de la setmana passada.
Com ja demostren moltes pàgines a internet i com queda clar en el següent enllaç, una cricumscripció única donaria uns resultats que afavoririen a ICV, ERC i CiU respecte els resultats actuals i que perjudicarien a PP i PSC-PSOE (especialment a aquests últims ja que no els seria possible presentar una llista diferent a la del PSOE). Això, eliminant el llindar del 3%.
No vull començar aquí una discussió sobre la reforma de la llei electoral ja que ja hi ha moltes iniciatives que estan duent a terme (i en alguns casos molt seriosament) aquest procés. A més, sembla bastant evident que la reforma política que cal promoure no es limita a un canvi en la llei o la fórmula sinó que afecta el sistema polític en sentit ampli.
En qualsevol cas, aquesta voluntat de criticar el 15-M com un moviment centralista i espanyolista, que ja denunciava fa uns dies al bloc, demostra un cert nerviosisme entre aquells que fa anys que tot ho veuen amb el maniqueu argument de "això afavoreix Catalunya o la perjudica". Un argument que considera que el propietari de Condis i l'aturat de Santa Coloma tenen més a veure que el primer amb el Botín i el segon amb l'aturat de Vallecas pel fet de ser catalans. Un argument que en Duran va defensar amb vehemència en el seu discurs de la setmana passada.
dilluns, 25 de juliol del 2011
El vot als barris
Entre els canvis que ha suposat l'alternança política a l'Ajuntament de Barcelona, ahir es va saber que s'ha començat a multar els ciutadans que practiquen el nudisme a la Platja de Sant Sebastià. Un fet anecdòtic, si voleu, però significatiu que el color del partit governant afecta un seguit de petites coses de la nostra vida diària.
Això m'ha fet recordar la reflexió de Joan Subirats en la seva xerrada del passat 14 de juliol a l'Assemblea de Sarrià-Sant Gervasi sobre les diferències de participació entre diferents barris d'una mateixa ciutat. Podeu consultar aquí aquestes diferències pels casos de Barcelona i Badalona. En el cas de Badalona, sorprèn veure com barris com Sant Roc o Artigues presenten una participació més de vint punts inferior que la registrada al Centre o a Casagemes. A Barcelona, la participació a Pedralbes o a Tres Torres és més de trenta punts superior a la de Baró de Viver o Trinitat Nova.
Que aquells barris on hi viu població en una situació de més necessitat i precarietat siguin aquells on menys es participa potser no és del tot una sorpresa però sí que hauria de fer-nos reflexionar sobre el funcionament del nostre sistema polític. És important promoure els mecanismes de participació per insistir als més afectats per la situació de crisi actual que la seva participació o abstenció té conseqüències directes sobre una multitud de petits aspectes de la seva vida. I no ho dic perquè "així guanyarien les esquerres". Ho dic perquè això suposa una amenaça seriosa per la cohesió de les nostres societats.
I ara un repte: Per què no iniciar una campanya seriosa de promoció del vot des de les assemblees de barri?
En podem seguir parlant en aquesta "tardor calenta" que es preveu a partir del setembre.
Bon estiu!
Això m'ha fet recordar la reflexió de Joan Subirats en la seva xerrada del passat 14 de juliol a l'Assemblea de Sarrià-Sant Gervasi sobre les diferències de participació entre diferents barris d'una mateixa ciutat. Podeu consultar aquí aquestes diferències pels casos de Barcelona i Badalona. En el cas de Badalona, sorprèn veure com barris com Sant Roc o Artigues presenten una participació més de vint punts inferior que la registrada al Centre o a Casagemes. A Barcelona, la participació a Pedralbes o a Tres Torres és més de trenta punts superior a la de Baró de Viver o Trinitat Nova.
Que aquells barris on hi viu població en una situació de més necessitat i precarietat siguin aquells on menys es participa potser no és del tot una sorpresa però sí que hauria de fer-nos reflexionar sobre el funcionament del nostre sistema polític. És important promoure els mecanismes de participació per insistir als més afectats per la situació de crisi actual que la seva participació o abstenció té conseqüències directes sobre una multitud de petits aspectes de la seva vida. I no ho dic perquè "així guanyarien les esquerres". Ho dic perquè això suposa una amenaça seriosa per la cohesió de les nostres societats.
I ara un repte: Per què no iniciar una campanya seriosa de promoció del vot des de les assemblees de barri?
En podem seguir parlant en aquesta "tardor calenta" que es preveu a partir del setembre.
Bon estiu!
dissabte, 2 de juliol del 2011
Autodeterminació i 15-M
Un sector del país, els que no van al lavabo si no els asseguren que això serà un pas cap a la independència, ha mostrat recel contra el moviment del 15-M arran de la controvèrsia que es va generar en la declaració de mínims sobre la inclusió o no del dret a l'autodeterminació. El seu argument falaç, que entre d'altres ha expressat Salvador Cardús en aquest article diu: "Tanta "democràcia real, ara!" i quan parlem d'autodeterminació us la passeu per l'entrecuix?"
M'ha estranyat aquesta sorpresa dels anomenats independentistes en sentir-se ignorats pel 15-M. Existeix certa contradicció objectiva en demanar una major igualtat i defensar a l'hora l'aixecament de fronteres que exalten la diferència. Molts diran que no són fronteres arbitràries, i segurament tindran raó, però iterant el procés fins l'infinit, el resultat d'un món de micro-estats no m'acaba de convèncer. I tampoc acabo de trobar raons sòlides per oposar-se, una vegada Catalunya sigui rica i plena, a les demandes d'independència de, posem per cas, la província de Palència.
En molts països l'independentisme, entès com la voluntat d'una part de separar-se del tot, sol estar vinculat a la dreta. Fins ara, aquesta contradicció de "igualtat però només pels meus" de l'esquerra independentista catalana no s'havia posat de manifest massa sovint. Celebro que el 15-M hagi provocat aquesta petita sacsejada.
I dit això, ja podeu tornar a comprar l'ARA, que diumenge regalen el TimeOut!
M'ha estranyat aquesta sorpresa dels anomenats independentistes en sentir-se ignorats pel 15-M. Existeix certa contradicció objectiva en demanar una major igualtat i defensar a l'hora l'aixecament de fronteres que exalten la diferència. Molts diran que no són fronteres arbitràries, i segurament tindran raó, però iterant el procés fins l'infinit, el resultat d'un món de micro-estats no m'acaba de convèncer. I tampoc acabo de trobar raons sòlides per oposar-se, una vegada Catalunya sigui rica i plena, a les demandes d'independència de, posem per cas, la província de Palència.
En molts països l'independentisme, entès com la voluntat d'una part de separar-se del tot, sol estar vinculat a la dreta. Fins ara, aquesta contradicció de "igualtat però només pels meus" de l'esquerra independentista catalana no s'havia posat de manifest massa sovint. Celebro que el 15-M hagi provocat aquesta petita sacsejada.
I dit això, ja podeu tornar a comprar l'ARA, que diumenge regalen el TimeOut!
dijous, 16 de juny del 2011
La delgada línea roja
Segon intent d'escriure una entrada sobre els esdeveniments d'ahir. Tornant del Parlament ho vaig provar però no me'n vaig sortir. A veure si 24 hores després ho aconsegueixo.
1) Les agressions, coaccions i insults als parlamentaris no són tolerables des de cap punt de vista. Dit això, un moviment sense consignes ni lideratges clars, cosa que li impedeix avançar ràpidament en el capítol de les propostes, no pot ser criminalitzat per l'acció d'una minoria.
2) La convocatòria de protesta era un bloqueig pacífic. I en aquest sintagma és tan important el nom com l'adjectiu. Es tractava d'un acte de desobediència civil, amb l'objectiu últim de fer notar el malestar i la disconformitat per l'aprovació dels pressupostos que, sigui dit de passada, suposen un trencament del programa electoral del partit que governa. En aquest sentit, l'actitud a mantenir era pacífica encara que es prenguessin les mesures, com lògicament va passar, perquè el ple es pogués dur a terme.
3) El moviment ha de fer autocrítica després del que va succeir ahir. Cal prendre nota que alguns intentaran utilitzar-lo per fer la seva i cal ser més intel·ligents en el futur per preveure que coses com les d'ahir poden passar quan les línies són tan fines.
4) Em sembla absolutament intolerable l'editorial de La Vanguardia d'avui apuntant (cito) "Los que han alimentado esta actitud fanática desde aulas y medios también deberían asumir sus responsabilidades en este desvarío violento". La persecució d'idees en la nostra societat em sembla pròpia dels mateixos règims als que ens referíem ahir per descriure el que va passar al Parlament.
5) Els motius d'indignació continuen igual de vigents que abans d'ahir. Es tracta d'un moviment que ha de tenir com a prioritat sensibilitzar la gent que no podem seguir així i que està a les nostres mans canviar-ho. Aquest no és el menys dolent dels sistemes i està clar que les institucions i els mecanismes que tenim no són suficients per millorar-lo.
1) Les agressions, coaccions i insults als parlamentaris no són tolerables des de cap punt de vista. Dit això, un moviment sense consignes ni lideratges clars, cosa que li impedeix avançar ràpidament en el capítol de les propostes, no pot ser criminalitzat per l'acció d'una minoria.
2) La convocatòria de protesta era un bloqueig pacífic. I en aquest sintagma és tan important el nom com l'adjectiu. Es tractava d'un acte de desobediència civil, amb l'objectiu últim de fer notar el malestar i la disconformitat per l'aprovació dels pressupostos que, sigui dit de passada, suposen un trencament del programa electoral del partit que governa. En aquest sentit, l'actitud a mantenir era pacífica encara que es prenguessin les mesures, com lògicament va passar, perquè el ple es pogués dur a terme.
3) El moviment ha de fer autocrítica després del que va succeir ahir. Cal prendre nota que alguns intentaran utilitzar-lo per fer la seva i cal ser més intel·ligents en el futur per preveure que coses com les d'ahir poden passar quan les línies són tan fines.
4) Em sembla absolutament intolerable l'editorial de La Vanguardia d'avui apuntant (cito) "Los que han alimentado esta actitud fanática desde aulas y medios también deberían asumir sus responsabilidades en este desvarío violento". La persecució d'idees en la nostra societat em sembla pròpia dels mateixos règims als que ens referíem ahir per descriure el que va passar al Parlament.
5) Els motius d'indignació continuen igual de vigents que abans d'ahir. Es tracta d'un moviment que ha de tenir com a prioritat sensibilitzar la gent que no podem seguir així i que està a les nostres mans canviar-ho. Aquest no és el menys dolent dels sistemes i està clar que les institucions i els mecanismes que tenim no són suficients per millorar-lo.
dimecres, 8 de juny del 2011
"Jo només complia ordres"
Ahir vaig coincidir amb un grup de metges de diferents centres públics de Barcelona i m'explicaven com es vivien les retallades des de dins. Una d'elles, amb més de trenta anys d'experiència, va dir: "a mi em recorda aquells metges de l'Alemanya nazi que feien aquelles barbaritats i que després deien que només complien ordres". Es tracta de la típica frase que es pot dir en una conversa informal sense que això impliqui comparacions estrictes, però em va impactar.
El projecte de la nova llei òmnibus pretén que es necessitin sis mesos d'empadronament per tenir accés a la sanitat pública amb l'excusa d'evitar el turisme sanitari. Matar mosquits a canonades, vaja. Una de les metges d'ahir ja parlava d'objecció de consciència i posava per exemple el següent cas: "recordo quan va morir un pacient a la porta d'un hospital i es va dir que els metges no podien sortir del centre. Què vol dir NO PODIEN? Que potser estaven lligats a la paret?".
La conversa ens va portar a parlar del cas de l'Hospital de l'Esperança. Explicaven que fa uns dos mesos que no hi arriben ambulàncies. Sembla que d'aquí poc diran que tanquen les urgències perquè no es fan servir. A més, s'han tancat la meitat dels llits i es planteja de llogar els equipaments buits a clíniques privades, que s'aprofitarien de la inversió pública per treure beneficis privats.
Per últim, va prendre la paraula una doctora del Vall d'Hebrón. Ens va explicar que en l'anterior legislatura, en un període de grip on les urgències estaven col·lapsades, es va anunciar la visita de la consellera pel dia següent. Després de quatre nits amb pacients pels passadissos, els metges no donaven crèdit: no va arribar cap ambulància en tota la nit. L'endemà, la consellera va fer la visita amb unes urgències modèliques. Algú havia donat l'ordre de no enviar-hi pacients aquella nit perquè la visita fos plàcida.
Segurament ho va fer algú que només complia ordres.
El projecte de la nova llei òmnibus pretén que es necessitin sis mesos d'empadronament per tenir accés a la sanitat pública amb l'excusa d'evitar el turisme sanitari. Matar mosquits a canonades, vaja. Una de les metges d'ahir ja parlava d'objecció de consciència i posava per exemple el següent cas: "recordo quan va morir un pacient a la porta d'un hospital i es va dir que els metges no podien sortir del centre. Què vol dir NO PODIEN? Que potser estaven lligats a la paret?".
La conversa ens va portar a parlar del cas de l'Hospital de l'Esperança. Explicaven que fa uns dos mesos que no hi arriben ambulàncies. Sembla que d'aquí poc diran que tanquen les urgències perquè no es fan servir. A més, s'han tancat la meitat dels llits i es planteja de llogar els equipaments buits a clíniques privades, que s'aprofitarien de la inversió pública per treure beneficis privats.
Per últim, va prendre la paraula una doctora del Vall d'Hebrón. Ens va explicar que en l'anterior legislatura, en un període de grip on les urgències estaven col·lapsades, es va anunciar la visita de la consellera pel dia següent. Després de quatre nits amb pacients pels passadissos, els metges no donaven crèdit: no va arribar cap ambulància en tota la nit. L'endemà, la consellera va fer la visita amb unes urgències modèliques. Algú havia donat l'ordre de no enviar-hi pacients aquella nit perquè la visita fos plàcida.
Segurament ho va fer algú que només complia ordres.
dissabte, 28 de maig del 2011
Propostes concretes: reforma del Reglament del Parlament
El bloc s’apunta al gran repte de les acampades: fer propostes concretes. Aniré tractant temes diversos sense massa ordre ni periodicitat per contribuir al debat.
Avui: els privilegis dels parlamentaris. Aquest ha estat un dels temes que han aparegut en les assemblees. Al meu entendre, no es tracta tant d’una qüestió d’estalvi econòmic sinó més aviat simbòlica i de donar exemple. Aquí van les meves propostes a partir de l'actual Reglament del Parlament de Catalunya:
Reestructuració salarial: Es tracta d'un tema delicat. Sóc partidari que els polítics tinguin sous generosos, tant per la seva dedicació com perquè, si no fos així, molta gent competent preferiria anar a l'empresa privada i es perdria capital intel·lectual en el sector públic. Tot i això, al meu entendre calen reformes de l'actual estructura salarial dels diputats.
- Augment de la quantitat fixa i eliminació dels components variables (càrrecs a les comissions, dietes i transport, a excepció dels presidents dels grups parlamentaris i d'aquells que viuen a més de 100 Km de Barcelona). Això desincentivaria la creació massiva de comissions, que es converteixen a la pràctica en una manera de "col·locar gent" i augmentar-los el sou.
- Incompatibilitat de sou per aquells que exerceixin altres càrrecs polítics, també de les parts variables i no només de les fixes com es fa ara. (veure article 8.4).
- Que la part del salari que els diputats entreguen al partit polític sigui pública i descomptada directament del sou pel Parlament.
Prohibició d'aplaudiments i intervencions sense micròfon: Compliment estricte del que ja estableixen els articles 74.1, 74.4 i 185. Limitació d'aplaudiments a les sessions d'investidura i constitució de la Mesa.
Control de les hores de treball:
- Publicació de les taxes d'absentisme dels parlamentaris a les comissions i al Ple i compliment de les sancions previstes a l'article 189.
- Instal·lació d'un "fitxòmetre" per controlar les hores de treball. Com ja succeeix a l'Administració de la Generalitat, les hores de treball fora del Parlament s'haurien de justificar mitjançançant un sistema equivalent al de la resta de treballadors públics.
Incompatibilitat entre ser membre del Govern i parlamentari: Fer incompatible la condició de membre del Govern i de Parlamentari. Això evitaria que la duplicitat en les retribucions no fossin decisió de la persona i permetrien separar millor la tasca de govern de la tasca de partit.
Millorar els mecanismes de relació entre la ciutadania i el Parlament:
- Donar a conèixer el dret a Petició individual i col·lectiva i el seu procediment (article 60).
- La ciutadania ha de poder promoure debats específics sobre l'acció política i de govern (art. 134) a partir d'un nombre determinat de signatures.
- La ciutadania ha de poder presentar interpelacions i preguntes al govern a partir d'un nombre determinat de signatures. (interpelacions, article 138. Preguntes, article 141).
- Promoure un ple anual sobre un tema escollit per la ciutadania a través d'un procediment participatiu.
Eliminació dels títols tal i com s’ha fet a Espanya: Que tant el President de la Generalitat, com el President del Parlament així com els diputats perdin la seva condició de (Molt Honorable, Il·lustre, etc.). Això ja existeix a la resta d'Espanya mitjançant un Codi de Bon Govern aprovat per Decret de l'any 2005.
Evidentment, es tracta d'un tema complex que requereix un coneixement del funcionament del Parlament i del seu Reglament superior al meu. Tot i així, la pertinença d'introduir-hi canvis em sembla totalment en la línia dels moviments de protesta actuals.
Avui: els privilegis dels parlamentaris. Aquest ha estat un dels temes que han aparegut en les assemblees. Al meu entendre, no es tracta tant d’una qüestió d’estalvi econòmic sinó més aviat simbòlica i de donar exemple. Aquí van les meves propostes a partir de l'actual Reglament del Parlament de Catalunya:
Reestructuració salarial: Es tracta d'un tema delicat. Sóc partidari que els polítics tinguin sous generosos, tant per la seva dedicació com perquè, si no fos així, molta gent competent preferiria anar a l'empresa privada i es perdria capital intel·lectual en el sector públic. Tot i això, al meu entendre calen reformes de l'actual estructura salarial dels diputats.
- Augment de la quantitat fixa i eliminació dels components variables (càrrecs a les comissions, dietes i transport, a excepció dels presidents dels grups parlamentaris i d'aquells que viuen a més de 100 Km de Barcelona). Això desincentivaria la creació massiva de comissions, que es converteixen a la pràctica en una manera de "col·locar gent" i augmentar-los el sou.
- Incompatibilitat de sou per aquells que exerceixin altres càrrecs polítics, també de les parts variables i no només de les fixes com es fa ara. (veure article 8.4).
- Que la part del salari que els diputats entreguen al partit polític sigui pública i descomptada directament del sou pel Parlament.
Prohibició d'aplaudiments i intervencions sense micròfon: Compliment estricte del que ja estableixen els articles 74.1, 74.4 i 185. Limitació d'aplaudiments a les sessions d'investidura i constitució de la Mesa.
Control de les hores de treball:
- Publicació de les taxes d'absentisme dels parlamentaris a les comissions i al Ple i compliment de les sancions previstes a l'article 189.
- Instal·lació d'un "fitxòmetre" per controlar les hores de treball. Com ja succeeix a l'Administració de la Generalitat, les hores de treball fora del Parlament s'haurien de justificar mitjançançant un sistema equivalent al de la resta de treballadors públics.
Incompatibilitat entre ser membre del Govern i parlamentari: Fer incompatible la condició de membre del Govern i de Parlamentari. Això evitaria que la duplicitat en les retribucions no fossin decisió de la persona i permetrien separar millor la tasca de govern de la tasca de partit.
Millorar els mecanismes de relació entre la ciutadania i el Parlament:
- Donar a conèixer el dret a Petició individual i col·lectiva i el seu procediment (article 60).
- La ciutadania ha de poder promoure debats específics sobre l'acció política i de govern (art. 134) a partir d'un nombre determinat de signatures.
- La ciutadania ha de poder presentar interpelacions i preguntes al govern a partir d'un nombre determinat de signatures. (interpelacions, article 138. Preguntes, article 141).
- Promoure un ple anual sobre un tema escollit per la ciutadania a través d'un procediment participatiu.
Eliminació dels títols tal i com s’ha fet a Espanya: Que tant el President de la Generalitat, com el President del Parlament així com els diputats perdin la seva condició de (Molt Honorable, Il·lustre, etc.). Això ja existeix a la resta d'Espanya mitjançant un Codi de Bon Govern aprovat per Decret de l'any 2005.
Evidentment, es tracta d'un tema complex que requereix un coneixement del funcionament del Parlament i del seu Reglament superior al meu. Tot i així, la pertinença d'introduir-hi canvis em sembla totalment en la línia dels moviments de protesta actuals.
dijous, 26 de maig del 2011
La difícil tasca de canviar el món
Després d'una setmana d'indiferència i una de certa activitat, em sembla pertinent apuntar quatre idees arrel de l'#acampadabcn de la Plaça de Catalunya i, sobretot, de les actituds i reaccions que provoca.
En primer lloc, em sembla força objectiu que el sistema en el qual vivim és imperfecte i que es pot millorar i per tant, en front d'un discurs de "el fi de la Història" que apunta que la democràcia és el millor dels sistemes possibles i que els problemes que genera són el preu a pagar, sembla tenir sentit un moviment de protesta i una voluntat de millorar les coses.
En segon lloc, és fàcilment comprensible que un moviment de canvi sigui heterogeni i divers i no tingui una coherència interna i aquest fet no és, en si, criticable.
En tercer lloc, no em sembla lògic el reguitzell de comissions i subcomissions que s'han creat per fer una esmena a la totalitat del sistema. Existeixen experts que han dedicat tota la seva vida a estudiar determinats temes, i sembla més lògic anar a cercar les idees dels que en saben que començar amb un paper en blanc a pensar, per exemple, una llei electoral. Canviar el món implica estudiar-lo, llegir molt i reflexionar i no només fer pluges d'idees i assemblees.
Per últim, i molt lligat a l'anterior, existeixen moltes associacions que treballen diàriament per un món més just. Cal aprofitar i potenciar el teixit associatiu de la ciutat. Com ens podem plantejar accions contra el funcionament dels bancs ignorant associacions que fa dècades que es dediquen a pensar alternatives?
El principal canvi que s'ha de produir és un canvi en la mentalitat de les persones. És assumir que el que nosaltres fem (o no fem) té conseqüències per la resta. I això val també per les empreses i els governs. Els economistes en diuen externalitats i des que existeixen han fet força nosa als que veuen el món en forma de corba d'oferta i de demanda. Primer hem protestat. Ara prenem consciència i fem propostes.
En primer lloc, em sembla força objectiu que el sistema en el qual vivim és imperfecte i que es pot millorar i per tant, en front d'un discurs de "el fi de la Història" que apunta que la democràcia és el millor dels sistemes possibles i que els problemes que genera són el preu a pagar, sembla tenir sentit un moviment de protesta i una voluntat de millorar les coses.
En segon lloc, és fàcilment comprensible que un moviment de canvi sigui heterogeni i divers i no tingui una coherència interna i aquest fet no és, en si, criticable.
En tercer lloc, no em sembla lògic el reguitzell de comissions i subcomissions que s'han creat per fer una esmena a la totalitat del sistema. Existeixen experts que han dedicat tota la seva vida a estudiar determinats temes, i sembla més lògic anar a cercar les idees dels que en saben que començar amb un paper en blanc a pensar, per exemple, una llei electoral. Canviar el món implica estudiar-lo, llegir molt i reflexionar i no només fer pluges d'idees i assemblees.
Per últim, i molt lligat a l'anterior, existeixen moltes associacions que treballen diàriament per un món més just. Cal aprofitar i potenciar el teixit associatiu de la ciutat. Com ens podem plantejar accions contra el funcionament dels bancs ignorant associacions que fa dècades que es dediquen a pensar alternatives?
El principal canvi que s'ha de produir és un canvi en la mentalitat de les persones. És assumir que el que nosaltres fem (o no fem) té conseqüències per la resta. I això val també per les empreses i els governs. Els economistes en diuen externalitats i des que existeixen han fet força nosa als que veuen el món en forma de corba d'oferta i de demanda. Primer hem protestat. Ara prenem consciència i fem propostes.
dimecres, 11 de maig del 2011
Una oportunitat perduda
Des de sempre, a casa, s'ha parlat de política. He crescut amb aquesta circumstància i això fa que a vegades tingui records de la vida política de principis dels noranta que no li correspondrien retenir a un nen de 7 o 8 anys. Recordo perfectament les eleccions generals de 1993, potser les primeres que vaig viure amb intensitat, convalescent d'un aparatós accident de bicicleta que vaig tenir, precisament, el matí d'aquell 6 de juny. Dia en què, per cert, Sergi Bruguera s'enduia el primer Roland Garros davant Jim Courier.
Així doncs, hi ha cançonetes que pràcticament sento des que vaig néixer. La cançó per excel·lència és la del PSC com a sucursal del PSOE i la vella història del grup parlamentari propi. Sovint he pensat que era la pedra de toc de l'argumentari convergent.
El PSC no tornarà a ser un partit líder si no resol abans aquesta qüestió. Al meu entendre hi ha dues opcions. Trencar amb el mite, desmarcar-se un dia del PSOE i dir: "veieu, si cal ho fem". A partir d'aquí, podria justificar cada cop que no ho fa dient que no ho veu necessari: "ja vam demostrar que si calia votàvem diferent". CiU ja no podria dir allò de "quan cal triar entre Catalunya i PSOE, trien PSOE". Ahir era una bona opció per acabar amb aquesta història. Un tema important, un govern espanyol de retirada i alt seguiment mediàtic de la qüestió. Com ha dit Àngel Ros, ni el país ni el partit s'haguessin enfonsat. És més, crec que el PSOE hauria d'estar interessat també en tancar el tema del suposat sucursalisme del PSC.
L'altra alternativa és el trencament. Si la corda es tensa massa més, a la tardor que ve podria haver-hi tarrabastall a can socialista que portés a la divisió. I crec que això seria dolent per l'esquerra. Per preservar un PSC plural, obert i amb matisos cal posar punt i final a la cançoneta que ha permès a CiU creure's els defensors de la pàtria durant trenta anys. Ahir es va perdre una bona oportunitat per fer-ho.
Així doncs, hi ha cançonetes que pràcticament sento des que vaig néixer. La cançó per excel·lència és la del PSC com a sucursal del PSOE i la vella història del grup parlamentari propi. Sovint he pensat que era la pedra de toc de l'argumentari convergent.
El PSC no tornarà a ser un partit líder si no resol abans aquesta qüestió. Al meu entendre hi ha dues opcions. Trencar amb el mite, desmarcar-se un dia del PSOE i dir: "veieu, si cal ho fem". A partir d'aquí, podria justificar cada cop que no ho fa dient que no ho veu necessari: "ja vam demostrar que si calia votàvem diferent". CiU ja no podria dir allò de "quan cal triar entre Catalunya i PSOE, trien PSOE". Ahir era una bona opció per acabar amb aquesta història. Un tema important, un govern espanyol de retirada i alt seguiment mediàtic de la qüestió. Com ha dit Àngel Ros, ni el país ni el partit s'haguessin enfonsat. És més, crec que el PSOE hauria d'estar interessat també en tancar el tema del suposat sucursalisme del PSC.
L'altra alternativa és el trencament. Si la corda es tensa massa més, a la tardor que ve podria haver-hi tarrabastall a can socialista que portés a la divisió. I crec que això seria dolent per l'esquerra. Per preservar un PSC plural, obert i amb matisos cal posar punt i final a la cançoneta que ha permès a CiU creure's els defensors de la pàtria durant trenta anys. Ahir es va perdre una bona oportunitat per fer-ho.
dimarts, 3 de maig del 2011
Transicions
Els processos de canvi solen ser això, processos, que tenen un cert horitzó temporal i uns objectius a llarg termini. Són camins de final més o menys incert però amb una referència clara a on es vol arribar. Són també singlaudres imperfectes però mínimament orientades vers un fi. Aquest va ser el cas de la transició espanyola, per exemple, i de molts altres processos de transformació política.
El partit líder a casa nostra ens proposa ara una "transició sense límits", força coherent des del punt de vista racional. No es pot assolir la independència en un dia, cal anar fent passos graduals (visca La Vanguardia en català!) i marcar-se objectius tan a mitjà com a llarg termini.
Ja sabeu el poc interès que solc mostrar per aquesta transició nacional. Però el mètode em convenç. Cap on va l'esquerra? Algú ho sap? Tan sols cap a la defensa numantina del que hem aconseguit fins ara? On ens porten els mapes?
És el moment d'iniciar una nova transició. Una transició cap a un model socialdemòcrata 2.0, amb objectius clars a llarg termini (més transparència, més participació, més equitat) però marcant també els objectius tangibles que ens portaran cap allí. No tindrem un model "a la sueca" d'un dia per l'altre. No ens sabríem adaptar a pagar el 50% dels nostres impostos de cop. Però igual que el Mas fa la fal·làcia "no estem tots d'acord en administrar els nostres recursos?", cal plantejar alternatives immediates per a un objectiu final "no estem tots d'acord que la gent ha de poder anar a buscar els fills a l'escola?".
Ítaca no pot ser només una bandera i unes fronteres. Siguem ambiciosos i iniciem una transició social. L'esquerra - catalana, espanyola i europea - ho necessita.
El partit líder a casa nostra ens proposa ara una "transició sense límits", força coherent des del punt de vista racional. No es pot assolir la independència en un dia, cal anar fent passos graduals (visca La Vanguardia en català!) i marcar-se objectius tan a mitjà com a llarg termini.
Ja sabeu el poc interès que solc mostrar per aquesta transició nacional. Però el mètode em convenç. Cap on va l'esquerra? Algú ho sap? Tan sols cap a la defensa numantina del que hem aconseguit fins ara? On ens porten els mapes?
És el moment d'iniciar una nova transició. Una transició cap a un model socialdemòcrata 2.0, amb objectius clars a llarg termini (més transparència, més participació, més equitat) però marcant també els objectius tangibles que ens portaran cap allí. No tindrem un model "a la sueca" d'un dia per l'altre. No ens sabríem adaptar a pagar el 50% dels nostres impostos de cop. Però igual que el Mas fa la fal·làcia "no estem tots d'acord en administrar els nostres recursos?", cal plantejar alternatives immediates per a un objectiu final "no estem tots d'acord que la gent ha de poder anar a buscar els fills a l'escola?".
Ítaca no pot ser només una bandera i unes fronteres. Siguem ambiciosos i iniciem una transició social. L'esquerra - catalana, espanyola i europea - ho necessita.
dimarts, 26 d’abril del 2011
Qui o què són les minories a Síria?
Comencem amb una anècdota. Fa uns mesos vaig acompanyar un amic siri que viu a Barcelona a buscar feina a un restaurant de propietari siri. Durant la conversa, el propietari li va preguntar insistentment de quina part de la ciutat de Salamiyeh era, si dels afores o del centre. Jo no entenia el per què de tanta insistència amb una pregunta tan absurda. En sortir del restaurant el meu amic m’ho va aclarir: “si ets dels afores, ets alauita, si ets del centre, ets ismaelita”.
Quan era a Damasc, m’impressionava agafar un taxi amb el meu amic kurd i que ell escollís amb quin idioma dirigir-se al taxista (àrab o kurd) només mirant-lo a la cara. Amb això en tenia prou per saber si el conductor era kurd o no sense que l’altre obrís la boca.
Són només dos exemples de la importància que tenen a Síria les minories, ja siguin religioses o ètniques. És un tema que sovint s’explica malament als mitjans de comunicació i que intentaré aclarir una mica (ja veig que m’estendré més del que m’agrada, disculpeu-me), o almenys intentar transmetre per què és tan complicat.
El gran problema per entendre el tema és que es barregen dues clivelles: la religiosa i l’ètnica. Si ens centrem en la clivella religiosa, podríem distingir entre musulmans (90%) i cristians (10%). Però dins dels musulmans hi trobem els sunnites (82,3%), els drusos (3,3%) (hi qui diu que no són musulmans, de fet són una cosa molt rara, jo mai ho he entès. Si us animeu, trobareu més informació aquí) i els xiïtes (14,4%). Però és que a més, dins dels xiïtes hi trobareu, com a mínim, els ismaelites i els alauites, i dins dels sunnites millor que no hi entrem perquè la cosa es complica. Els cristians, al seu torn, disten molt de ser un grup homogeni. En un barri poc més gran que el meu Farró natal, hi ha set tipus d’esglésies diferents. De fet, va ser allà on vaig descobrir que la cristiandat celebra el diumenge de Pasqua en tres diumenges diferents en funció de la seva branca.
Però el més fotut del tema és que dins de cada subgrup no hi ha tampoc homogeneïtat degut a la clivella ètnica. Dins de la suposada “majoria musulmana sunnita” hi ha més d’un milió de kurds i uns quants centenars de milers de siris-turcs.
El que em sembla més destacable del tema, més que intentar entendre tot aquest merder, és que a Síria es dóna una distribució geogràfica molt poc homogènia de les minories. Així, encara que el drusos siguin un 3% de la població, si et trobes algú pels carrers de Sweida, al sud, és molt probable que sigui drus. Per molt que els kurds no són més d’un 5% de la població, els teus companys d’autobús a la ciutat nordoriental de Hasakeh seran, amb tota probabilitat, majoritàriament kurds. El mateix passarà a la costa amb els alauites, al nordoest amb els armenis o a Salamiyeh amb els ismaelites.
A les grans ciutats com Damasc o Àlep, possiblement la concentració de sunnites i de postures més extremes és més gran. De fet, recordo un contrast absolut a Àlep entre dones tapades fins les orelles i al carrer següent dones en tirants celebrant una festa al barri armeni.
Això pot explicar potser el perquè de la focalització de les revoltes en ciutats concretes i el que he llegit, i que em crec, que en moltes parts de Síria la sensació és de normalitat absoluta.
Quan era a Damasc, m’impressionava agafar un taxi amb el meu amic kurd i que ell escollís amb quin idioma dirigir-se al taxista (àrab o kurd) només mirant-lo a la cara. Amb això en tenia prou per saber si el conductor era kurd o no sense que l’altre obrís la boca.
Són només dos exemples de la importància que tenen a Síria les minories, ja siguin religioses o ètniques. És un tema que sovint s’explica malament als mitjans de comunicació i que intentaré aclarir una mica (ja veig que m’estendré més del que m’agrada, disculpeu-me), o almenys intentar transmetre per què és tan complicat.
El gran problema per entendre el tema és que es barregen dues clivelles: la religiosa i l’ètnica. Si ens centrem en la clivella religiosa, podríem distingir entre musulmans (90%) i cristians (10%). Però dins dels musulmans hi trobem els sunnites (82,3%), els drusos (3,3%) (hi qui diu que no són musulmans, de fet són una cosa molt rara, jo mai ho he entès. Si us animeu, trobareu més informació aquí) i els xiïtes (14,4%). Però és que a més, dins dels xiïtes hi trobareu, com a mínim, els ismaelites i els alauites, i dins dels sunnites millor que no hi entrem perquè la cosa es complica. Els cristians, al seu torn, disten molt de ser un grup homogeni. En un barri poc més gran que el meu Farró natal, hi ha set tipus d’esglésies diferents. De fet, va ser allà on vaig descobrir que la cristiandat celebra el diumenge de Pasqua en tres diumenges diferents en funció de la seva branca.
Però el més fotut del tema és que dins de cada subgrup no hi ha tampoc homogeneïtat degut a la clivella ètnica. Dins de la suposada “majoria musulmana sunnita” hi ha més d’un milió de kurds i uns quants centenars de milers de siris-turcs.
El que em sembla més destacable del tema, més que intentar entendre tot aquest merder, és que a Síria es dóna una distribució geogràfica molt poc homogènia de les minories. Així, encara que el drusos siguin un 3% de la població, si et trobes algú pels carrers de Sweida, al sud, és molt probable que sigui drus. Per molt que els kurds no són més d’un 5% de la població, els teus companys d’autobús a la ciutat nordoriental de Hasakeh seran, amb tota probabilitat, majoritàriament kurds. El mateix passarà a la costa amb els alauites, al nordoest amb els armenis o a Salamiyeh amb els ismaelites.
A les grans ciutats com Damasc o Àlep, possiblement la concentració de sunnites i de postures més extremes és més gran. De fet, recordo un contrast absolut a Àlep entre dones tapades fins les orelles i al carrer següent dones en tirants celebrant una festa al barri armeni.
Això pot explicar potser el perquè de la focalització de les revoltes en ciutats concretes i el que he llegit, i que em crec, que en moltes parts de Síria la sensació és de normalitat absoluta.
dilluns, 25 d’abril del 2011
Síria: quo vadis?
Síria es troba en ple espiral de violència. No m’aventuraré a especular sobre què pot passar però aprofito un correu que vaig escriure fa uns dies per fer quatre pinzellades d’un país que vaig tenir la sort de conèixer fa dos anys. Alguna gent m’ha preguntat “com ho veus?”. Aquí en teniu algunes pinzellades.
Amb la persona amb qui mantinc més relació és un amic kurd que ja havia estat empresonat abans (és al•lucinant el percentatge de gent a Síria que ha estat a la presó, pels motius més diversos que us pugueu imaginar). M'envia e-mails en anglès força inquietants en els que diu coses com "espero que les revoltes no arribin mai a Síria" o bé "Síria és un país tranquil i pacífic". En fi, que els serveis secrets controlen els correus i les xarxes socials. Un bon exemple és mirar el número de seguidors al twitter dels activistes siris (molt pocs i la majoria estrangers o vivint a l'estranger).
Però això forma part d'una repressió que imagino que no sorprèn a ningú mínimament informat. Sobre l'estructura del règim, cal tenir en compte que Síria continua formalment en guerra amb Israel i que els alts del Golan segueixen ocupats. De fet, el govern siri organitza unes "excursions per turistes occidentals" a la ciutat fantasma de "Quneitra", fronterera amb els alts del Golan, on un policia t'explica què va passar i et demana que fotografiïs "el que ens van fer". Si algun dia aneu per allà, és una experiència curiosa. Així doncs, com que hi ha un enemic extern això uneix mínimament la població. A més, les minories estan força ben tractades pel règim. A excepció dels activistes kurds, la resta (els cristians, drusos, ismaelites, alauites, etc.) tenen alts nivell d'autonomia (social) i els hi toquen poc els nassos. De fet, un siri cristià que conec l'altre dia em va fer una defensa del president que Déu n'hi do. No està gens clar que un estat controlat per la majoria sunnita fos tan respectuós. Un altre amic ismaelita que ara viu a Barcelona sempre es caga en el món religiós-sunnita abans que en el règim.
A més, els siris en general són bastant anti-occidentals i no s'emmirallen gaire amb els nostre valors. No hi ha una elit que estigués en contacte amb les potències occidentals hereva del colonialisme com sí que passa a Egipte i al Magreb. La sensació és que la gent està molt farta d'un sistema extremadament corrupte i sense cap possibilitat d'ascens social. Però, segons la meva opinió, no hi ha idees especialment progressistes al darrera. La gent, senzillament, vol fer la seva vida i poder progressar sense que la policia secreta li toqui els nassos.
Un exemple sobre la perversió del sistema siri que il•lustra bastant com funciona el país: el bitllet d'autobús val 9 lires síries (uns 17 cèntims). Com que les monedes d'1 lira (1,7 cèntims) pràcticament no circulen, tothom acaba pagant 10 lires. Tot i això, si la policia atura un conductor d'autobús i l'enxampa cobrant 10 lires enlloc de 9 li posa una multa que el deixa distret. El mateix passa amb el pa, subvencionat pel govern. El règim prefereix no pujar el bitllet a 10 lires per poder seguir espantant la població.
En fi, que el sistema està podrit. Sempre he pensat que això són espirals que no es poden aturar. A vegades m'he plantejat què passaria aquí si anés a segons quin establiment i els proposo que no cal que em facin tiquet de caixa i que a canvi em redueixin una part de l'IVA. Penso que hi hauria gent que ho acceptaria i això seria el primer pas cap a un món de regateig sense final. Tenim un respecte pel preu que marca l'etiqueta que no és "evident".
Resumint: 1) Les revoltes a Síria no són per mi un moviment liberal que s’emmiralli en les democràcies occidentals. 2) Una Síria post-Assad pot ser un territori molt inestable i pot donar lloc a enfrontaments interns. 3) el context regional (Israel, Líban Iran) influenciarà de manera decisiva l’esdevenir de les revoltes. 4) el problema no és només d’una cúpula corrupta sinó d’una societat podrida a nivell econòmic. 5) El factor religiós (molt latent a Síria) pot enverinar la situació.
Un bon blog (en anglès) per seguir el tema és aquest.
Amb la persona amb qui mantinc més relació és un amic kurd que ja havia estat empresonat abans (és al•lucinant el percentatge de gent a Síria que ha estat a la presó, pels motius més diversos que us pugueu imaginar). M'envia e-mails en anglès força inquietants en els que diu coses com "espero que les revoltes no arribin mai a Síria" o bé "Síria és un país tranquil i pacífic". En fi, que els serveis secrets controlen els correus i les xarxes socials. Un bon exemple és mirar el número de seguidors al twitter dels activistes siris (molt pocs i la majoria estrangers o vivint a l'estranger).
Però això forma part d'una repressió que imagino que no sorprèn a ningú mínimament informat. Sobre l'estructura del règim, cal tenir en compte que Síria continua formalment en guerra amb Israel i que els alts del Golan segueixen ocupats. De fet, el govern siri organitza unes "excursions per turistes occidentals" a la ciutat fantasma de "Quneitra", fronterera amb els alts del Golan, on un policia t'explica què va passar i et demana que fotografiïs "el que ens van fer". Si algun dia aneu per allà, és una experiència curiosa. Així doncs, com que hi ha un enemic extern això uneix mínimament la població. A més, les minories estan força ben tractades pel règim. A excepció dels activistes kurds, la resta (els cristians, drusos, ismaelites, alauites, etc.) tenen alts nivell d'autonomia (social) i els hi toquen poc els nassos. De fet, un siri cristià que conec l'altre dia em va fer una defensa del president que Déu n'hi do. No està gens clar que un estat controlat per la majoria sunnita fos tan respectuós. Un altre amic ismaelita que ara viu a Barcelona sempre es caga en el món religiós-sunnita abans que en el règim.
A més, els siris en general són bastant anti-occidentals i no s'emmirallen gaire amb els nostre valors. No hi ha una elit que estigués en contacte amb les potències occidentals hereva del colonialisme com sí que passa a Egipte i al Magreb. La sensació és que la gent està molt farta d'un sistema extremadament corrupte i sense cap possibilitat d'ascens social. Però, segons la meva opinió, no hi ha idees especialment progressistes al darrera. La gent, senzillament, vol fer la seva vida i poder progressar sense que la policia secreta li toqui els nassos.
Un exemple sobre la perversió del sistema siri que il•lustra bastant com funciona el país: el bitllet d'autobús val 9 lires síries (uns 17 cèntims). Com que les monedes d'1 lira (1,7 cèntims) pràcticament no circulen, tothom acaba pagant 10 lires. Tot i això, si la policia atura un conductor d'autobús i l'enxampa cobrant 10 lires enlloc de 9 li posa una multa que el deixa distret. El mateix passa amb el pa, subvencionat pel govern. El règim prefereix no pujar el bitllet a 10 lires per poder seguir espantant la població.
En fi, que el sistema està podrit. Sempre he pensat que això són espirals que no es poden aturar. A vegades m'he plantejat què passaria aquí si anés a segons quin establiment i els proposo que no cal que em facin tiquet de caixa i que a canvi em redueixin una part de l'IVA. Penso que hi hauria gent que ho acceptaria i això seria el primer pas cap a un món de regateig sense final. Tenim un respecte pel preu que marca l'etiqueta que no és "evident".
Resumint: 1) Les revoltes a Síria no són per mi un moviment liberal que s’emmiralli en les democràcies occidentals. 2) Una Síria post-Assad pot ser un territori molt inestable i pot donar lloc a enfrontaments interns. 3) el context regional (Israel, Líban Iran) influenciarà de manera decisiva l’esdevenir de les revoltes. 4) el problema no és només d’una cúpula corrupta sinó d’una societat podrida a nivell econòmic. 5) El factor religiós (molt latent a Síria) pot enverinar la situació.
Un bon blog (en anglès) per seguir el tema és aquest.
diumenge, 24 d’abril del 2011
L’espiral de la immigració a l’escola pública
No hi ha millor remei per resoldre els dubtes sobre un tema que anar a parlar amb algú que el domina. Això vaig fer fa unes setmanes, quan vaig anar a parlar amb la Coral, directora de l’Escola Virolai. Jo portava una argumentació preparada a la motxilla: les escoles concertades són una barrera per a la integració dels immigrants que, per falta de recursos econòmics es veuen obligats a concentrar-se a les escoles públiques que, seguint criteris d’accés basats en la proximitat, fan que la construcció d’escoles-guetos sigui només qüestió de temps.
O bé la Coral sabia per on aniria o bé ha hagut de defensar moltes vegades el model de la seva escola davant d’arguments similars, però ràpidament va trencar les fal•làcies del meu discurs amb dades. Les escoles amb més mala fama, deixen places vacants en acabar el procés de matriculació i aquestes places són cobertes, durant l’any, pels immigrants que van arribant. El resultat és que, l’any següent, el percentatge d’immigració és encara superior, la seva fama segueix sent dolenta, tornen a quedar places buides i així, any a any, l’espiral de la immigració es recargola.
La solució, segons la Coral, és més flexibilitat a l’hora de tancar línies (i escoles). Si a les escoles amb més demanda se’ls permetés obrir noves línies i tancar-ne a les que en tenen poca, es podria evitar aquest espiral. Un espiral que sembla que ha deixat de créixer; el percentatge d’immigrants que arriben a mig curs tendeix, cada vegada més, a zero. El que toca ara és gestionar una situació que s’ha produït en molts pocs anys, sense que ningú en pogués preveure els afectes i que, amb prou feines, s’ha anat trampejant.
Arrel de la conversa amb la Coral, ben aviat continuaré parlant d’altres temes que vam tractar al voltant del model educatiu i de la seva possible evolució.
O bé la Coral sabia per on aniria o bé ha hagut de defensar moltes vegades el model de la seva escola davant d’arguments similars, però ràpidament va trencar les fal•làcies del meu discurs amb dades. Les escoles amb més mala fama, deixen places vacants en acabar el procés de matriculació i aquestes places són cobertes, durant l’any, pels immigrants que van arribant. El resultat és que, l’any següent, el percentatge d’immigració és encara superior, la seva fama segueix sent dolenta, tornen a quedar places buides i així, any a any, l’espiral de la immigració es recargola.
La solució, segons la Coral, és més flexibilitat a l’hora de tancar línies (i escoles). Si a les escoles amb més demanda se’ls permetés obrir noves línies i tancar-ne a les que en tenen poca, es podria evitar aquest espiral. Un espiral que sembla que ha deixat de créixer; el percentatge d’immigrants que arriben a mig curs tendeix, cada vegada més, a zero. El que toca ara és gestionar una situació que s’ha produït en molts pocs anys, sense que ningú en pogués preveure els afectes i que, amb prou feines, s’ha anat trampejant.
Arrel de la conversa amb la Coral, ben aviat continuaré parlant d’altres temes que vam tractar al voltant del model educatiu i de la seva possible evolució.
dimarts, 29 de març del 2011
“Furgones” per als meus amics
Dijous passat vaig assistir a la inauguració del 3r Congrés de la Taula del Tercer Sector Social. La majoria de les autoritats que hi van parlar ho van fer sobre el paper clau que juguen aquestes entitats en el nostre Estat del Benestar, ja que arriben allà on les autoritats no poden (i sovint no han) de fer-ho. Això, que alguns veuen com “la cara amable de la privatització de serveis públics”, per mi és una de les pedres de toc d’una societat civil moderna.
És per això que no entenc de cap de les maneres l’actitud del Districte de Gràcia en relació al Casal de Joves/Espai Jove La Fontana, la gestió del qual recentment ha estat assignada, per concurs, a l’empresa Iniciatives i Programes. No és que sigui contrari a aquestes empreses; sovint fan una bona feina i són necessàries per gestionar aquells equipaments on les entitats de base o bé no volen o bé no poden fer-se’n càrrec.
Però és absurd apostar per aquest model quan les entitats del territori tenen ganes de tirar endavant un espai com aquest. Evidentment que cal vetllar perquè les activitats que s’hi facin siguin d’interès públic i garantir que la gestió sigui rigorosa. Per això cal un procés de negociació i, potser, d’acompanyament en una primera fase. Però enviar aquestes entitats a un “concurs” que tenien perdut abans de començar contradiu tota lògica i tot discurs grandiloqüent.
Els que ahir van ser desallotjats a la plaça de la Vila eren els meus amics. A alguns els conec des de molts anys, a d’altres no. Conec com estudien, com treballen, com dediquen el seu temps a enfortir el teixit associatiu del barri. Que l’única resposta que tinguin al seu projecte siguin furgones de la Urbana i antiavalots, demostra que el camí que hi ha per davant és encara llarg i difícil.
És per això que no entenc de cap de les maneres l’actitud del Districte de Gràcia en relació al Casal de Joves/Espai Jove La Fontana, la gestió del qual recentment ha estat assignada, per concurs, a l’empresa Iniciatives i Programes. No és que sigui contrari a aquestes empreses; sovint fan una bona feina i són necessàries per gestionar aquells equipaments on les entitats de base o bé no volen o bé no poden fer-se’n càrrec.
Però és absurd apostar per aquest model quan les entitats del territori tenen ganes de tirar endavant un espai com aquest. Evidentment que cal vetllar perquè les activitats que s’hi facin siguin d’interès públic i garantir que la gestió sigui rigorosa. Per això cal un procés de negociació i, potser, d’acompanyament en una primera fase. Però enviar aquestes entitats a un “concurs” que tenien perdut abans de començar contradiu tota lògica i tot discurs grandiloqüent.
Els que ahir van ser desallotjats a la plaça de la Vila eren els meus amics. A alguns els conec des de molts anys, a d’altres no. Conec com estudien, com treballen, com dediquen el seu temps a enfortir el teixit associatiu del barri. Que l’única resposta que tinguin al seu projecte siguin furgones de la Urbana i antiavalots, demostra que el camí que hi ha per davant és encara llarg i difícil.
dimarts, 22 de març del 2011
La revenda de la consellera
La consellera Rigau no és amant dels casinos. Almenys això em va semblar entendre quan va afirmar que li semblava "trist" que l'accés a l'escola s'acabés decidint per un sorteig. Els sortejos mai han agradat a l'establishment. Els sembla inconcebible que quelcom es decideixi sense que ningú hi pugui influir. És una cosa que ja havia pensat en alguna ocasió i que està vinculada a la moral del poder.
Sigui com sigui, haver anat a l'escola on hi vols portar als fills ara et dóna punts en cas d'empat. Com que la majoria de parelles no tenen cap situació especial que els afavoreixi (tenir altres fills a dins, ser família monoparental, etc.), aquest criteri acaba pesant de manera significativa.
Això és especialment greu als pobles. Posem per cas un poble d'uns cinc mil habitants amb dues escoles, la de tota la vida i una que es va obrir fa deu anys. Aplicant el criteri-Rigau els "fills del poble" es trobaran a la mateixa aula mentre que els fills de nouvinguts (no només immigrants sinó senzillament de recent arribats) ho faran a l'altra. A l'evident segregació que això suposa, no cal que us digui com s'agreuja el tema si resulta que l'escola de tota la vida és millor que la nova.
Es tracta d'una mesura que va, dràsticament, en contra de la mobilitat. Un govern que predica l'obertura de mires, que la gent es desplaci allà on hi ha feina, que es marxi a estudiar a fora, que no es sigui rígid, a la vegada perjudica als fills dels que opten per aquesta opció. Però, per sobre de tot, es tracta d'una mesura que segrega, indirectament, per origen i, com tots sabem, això és anticonstitucional.
A mi no m'ha tocat l'entrada per anar a la final de la copa del Rei a València. És injust? No ho crec. Té remei? Sí. A les Rigaus i als seus fills, sempre els quedaran quatre duros per anar a la revenda de la concertada.
Sigui com sigui, haver anat a l'escola on hi vols portar als fills ara et dóna punts en cas d'empat. Com que la majoria de parelles no tenen cap situació especial que els afavoreixi (tenir altres fills a dins, ser família monoparental, etc.), aquest criteri acaba pesant de manera significativa.
Això és especialment greu als pobles. Posem per cas un poble d'uns cinc mil habitants amb dues escoles, la de tota la vida i una que es va obrir fa deu anys. Aplicant el criteri-Rigau els "fills del poble" es trobaran a la mateixa aula mentre que els fills de nouvinguts (no només immigrants sinó senzillament de recent arribats) ho faran a l'altra. A l'evident segregació que això suposa, no cal que us digui com s'agreuja el tema si resulta que l'escola de tota la vida és millor que la nova.
Es tracta d'una mesura que va, dràsticament, en contra de la mobilitat. Un govern que predica l'obertura de mires, que la gent es desplaci allà on hi ha feina, que es marxi a estudiar a fora, que no es sigui rígid, a la vegada perjudica als fills dels que opten per aquesta opció. Però, per sobre de tot, es tracta d'una mesura que segrega, indirectament, per origen i, com tots sabem, això és anticonstitucional.
A mi no m'ha tocat l'entrada per anar a la final de la copa del Rei a València. És injust? No ho crec. Té remei? Sí. A les Rigaus i als seus fills, sempre els quedaran quatre duros per anar a la revenda de la concertada.
dijous, 10 de març del 2011
Magnicidis: règims que cauen amb el seu líder (3 de 3)
Porto un parell de dies pensant si posar "líders que cauen amb el seu règim" o "règims que cauen amb el seu líder". En qualsevol cas, la tercera entrega d'aquest breu especial sobre magnicidis va d'això: d'aquells que eren símbol d'un sistema de poder, democràtic o no, i que quan van desaparèixer, es van ensorrar també les estructures polítiques que els sostenien.
Del nou món post-II Guerra Mundial que va inaugurar la mort de Hitler i la caiguda del nazisme, la mort de Salvador Allende l'11 de setembre de 1973 (1 i 2) va ser un fort cop per la democràcia i la llibertat a Amèrica Llatina i arreu del món. Aquell mateix any, a Espanya un cotxe volava pel carrer Claudio Coello de Madrid acabant amb el president del Govern Carrer Blanco i principal candidat a perpetuar el règim més enllà de la mort de Franco.
Sense que caigués el règim darrera però creant una forta consternació en la socialdemocràcia europea, el 1986 va ser assassinat el primer ministre suec Olof Palme. La mort de Palme, que sortia del cine amb la seva dona sense guardaespatlles, va acabar amb l'esperança d'un món on els polítics fessin vida normal, fins i tot a les tranquiles i pacífiques terres del nord d'Europa.
Tres anys després, el dia de Nadal de 1989, Nicolae Ceaucescu, president de la Romania comunista, es convertia en l'únic líder d'un país de l'òrbita soviètica que pagava amb la vida la seva obstinació per evitar la caiguda del règim. Ceaucescu va ser condemnat a mort en un judici sumaríssim sense garanties pocs dies després d'haver ordenat disparar contra la població civil, aixecada en revoltes.
El 2006, Saddam Hussein seguia una sort similar després d'un judici de dubtosa legalitat fet amb presses.
Com hem vist, els atemptats que solen acabar amb el règim que hi ha al darrera tenen una preparació i suport que transcendeix el "simple" assassinat selectiu. Tot i això, acostumen a ser fruit d'estructures de poder no consolidades que aprofiten moments de transició i de caos per ajustar els comptes amb els prohoms de l'anterior règim.
I fins aquí els tres posts dedicats a magnicidis contemporanis. Qui sap si les reformes al Món Àrab em faran ampliar el capítol aviat. De moment, d'aquí a pocs dies tornaré al to habitual del bloc per parlar-vos de la limitació d'accés a l'escola concertada.
Del nou món post-II Guerra Mundial que va inaugurar la mort de Hitler i la caiguda del nazisme, la mort de Salvador Allende l'11 de setembre de 1973 (1 i 2) va ser un fort cop per la democràcia i la llibertat a Amèrica Llatina i arreu del món. Aquell mateix any, a Espanya un cotxe volava pel carrer Claudio Coello de Madrid acabant amb el president del Govern Carrer Blanco i principal candidat a perpetuar el règim més enllà de la mort de Franco.
Sense que caigués el règim darrera però creant una forta consternació en la socialdemocràcia europea, el 1986 va ser assassinat el primer ministre suec Olof Palme. La mort de Palme, que sortia del cine amb la seva dona sense guardaespatlles, va acabar amb l'esperança d'un món on els polítics fessin vida normal, fins i tot a les tranquiles i pacífiques terres del nord d'Europa.
Tres anys després, el dia de Nadal de 1989, Nicolae Ceaucescu, president de la Romania comunista, es convertia en l'únic líder d'un país de l'òrbita soviètica que pagava amb la vida la seva obstinació per evitar la caiguda del règim. Ceaucescu va ser condemnat a mort en un judici sumaríssim sense garanties pocs dies després d'haver ordenat disparar contra la població civil, aixecada en revoltes.
El 2006, Saddam Hussein seguia una sort similar després d'un judici de dubtosa legalitat fet amb presses.
Com hem vist, els atemptats que solen acabar amb el règim que hi ha al darrera tenen una preparació i suport que transcendeix el "simple" assassinat selectiu. Tot i això, acostumen a ser fruit d'estructures de poder no consolidades que aprofiten moments de transició i de caos per ajustar els comptes amb els prohoms de l'anterior règim.
I fins aquí els tres posts dedicats a magnicidis contemporanis. Qui sap si les reformes al Món Àrab em faran ampliar el capítol aviat. De moment, d'aquí a pocs dies tornaré al to habitual del bloc per parlar-vos de la limitació d'accés a l'escola concertada.
dissabte, 26 de febrer del 2011
Magnicidis: President a Orient Mitjà, un ofici de risc (2 de 3)
Ser raïs a Orient Mitjà i morir de vell no és cosa fàcil. Des de l'inici del conflicte el 1948 nombrosos líders polítics de la regió han estat assassinats amb mètodes d'allò més variats. A diferència del clàssic tret al cap americà, per aquelles terres han fet servir mètodes més expeditius que sovint s'han emportat desenes de persones per davant.
L'octubre de 1981 moria assassinat a Egipte el president Anwar El-Sadat, a qui els islamistes li van fer pagar molt car els acords de pau de Camp David amb Israel el 1978. Els mateixos acords que avui en dia algunes veus àrabs més radicals declaren "obsolets" amb la caiguda de Mubarak. Tres membres dels Germans Musulmans es van infiltrar en la desfilada militar que conmemorava el creuament del Canal de Suez durant la guerra del Yom Kippur, van baixar dels tancs i van començar a disparar contra la tribuna presidencial matant a Sadat i a una vintena més de persones. Mubarak, que seia just a la dreta de Sadat, va sobreviure.
L'any següent va ser assassinat el president del Líban Bachir Gemayel. El mètode escollit va ser volar tot l'edifici on estava fent una reunió, matant desenes de persones. L'atemptat va ser obra d'un militant pro-siri. L'assassinat de Gemayel, líder del partit libanès falangista format per cristians maronites, va suposar la immediata ocupació del Líban de les forces israelianes (aliades de la Falange en la lluita contra la OLP), que va desencadenar al cap de dos dies en les matances de Sabra i Xatila, perpetrades pels falangistes libanesos amb la col·laboració de l'exèrcit israelià.
Vint-i-tres anys més tard, el 14 de febrer de 2005, moria el primer ministre libanès Rafiq Hariri, una mort que sovint s'ha atribuït també a forces pro-síries. El mètode escollit va ser similar, un cotxe bomba que va matar, a més de Hariri, un bon pilot de guardaespatlles i col·laboradors. Un dia vaig llegir el macabre comentari que al Líban les morts per cotxe bomba són obra de les milícies musulmanes mentre que els cristians tendeixen a utilitzar més l'assassinat selectiu. Els 1000 Kg de dinamita que van matar Hariri van organitzar una fumera que es va poder veure des de tota la ciutat.
Pel què fa als veritables protagonistes de la història, israelians i palestins també han vist morir els seus líders de manera violenta. L'altre dia ja vèiem la mort de Yitzhak Rabin a mans d'un jueu ortodox l'any 1995. El 2004 moria a França Yasser Arafat. Molts sectors àrabs consideren que va morir enverinat pels serveis secrets israelians tot i que a Occident mai s'ha donat aquesta versió per bona. També el 2004, el carismàtic líder de Hamàs Sheikh Yassin moria com a conseqüència d'un dels múltiples "assassinats selectius" (que en aquesta cas va matar Yassin i quinze persones més) perpetrat per l'exèrcit israelià.
L'octubre de 1981 moria assassinat a Egipte el president Anwar El-Sadat, a qui els islamistes li van fer pagar molt car els acords de pau de Camp David amb Israel el 1978. Els mateixos acords que avui en dia algunes veus àrabs més radicals declaren "obsolets" amb la caiguda de Mubarak. Tres membres dels Germans Musulmans es van infiltrar en la desfilada militar que conmemorava el creuament del Canal de Suez durant la guerra del Yom Kippur, van baixar dels tancs i van començar a disparar contra la tribuna presidencial matant a Sadat i a una vintena més de persones. Mubarak, que seia just a la dreta de Sadat, va sobreviure.
L'any següent va ser assassinat el president del Líban Bachir Gemayel. El mètode escollit va ser volar tot l'edifici on estava fent una reunió, matant desenes de persones. L'atemptat va ser obra d'un militant pro-siri. L'assassinat de Gemayel, líder del partit libanès falangista format per cristians maronites, va suposar la immediata ocupació del Líban de les forces israelianes (aliades de la Falange en la lluita contra la OLP), que va desencadenar al cap de dos dies en les matances de Sabra i Xatila, perpetrades pels falangistes libanesos amb la col·laboració de l'exèrcit israelià.
Vint-i-tres anys més tard, el 14 de febrer de 2005, moria el primer ministre libanès Rafiq Hariri, una mort que sovint s'ha atribuït també a forces pro-síries. El mètode escollit va ser similar, un cotxe bomba que va matar, a més de Hariri, un bon pilot de guardaespatlles i col·laboradors. Un dia vaig llegir el macabre comentari que al Líban les morts per cotxe bomba són obra de les milícies musulmanes mentre que els cristians tendeixen a utilitzar més l'assassinat selectiu. Els 1000 Kg de dinamita que van matar Hariri van organitzar una fumera que es va poder veure des de tota la ciutat.
Pel què fa als veritables protagonistes de la història, israelians i palestins també han vist morir els seus líders de manera violenta. L'altre dia ja vèiem la mort de Yitzhak Rabin a mans d'un jueu ortodox l'any 1995. El 2004 moria a França Yasser Arafat. Molts sectors àrabs consideren que va morir enverinat pels serveis secrets israelians tot i que a Occident mai s'ha donat aquesta versió per bona. També el 2004, el carismàtic líder de Hamàs Sheikh Yassin moria com a conseqüència d'un dels múltiples "assassinats selectius" (que en aquesta cas va matar Yassin i quinze persones més) perpetrat per l'exèrcit israelià.
dijous, 24 de febrer del 2011
Magnicidis: una pràctica passada de moda als EUA? (1 de 3)
Avui trenco una mica el to de les darreres entrades per parlar de magnicidis. YouTube ofereix un ventall inestimable de vídeos relacionats amb els assassinats (o intents) de grans líders politics. Fa anys que no presenciem l'assassinat d'un gran líder polític a Occident. Però en altres èpoques, l'assassinat de líders polítics no era una pràctica infreqüent.
Durant els anys seixanta, la paraula magnicidi i el cognom Kennedy van anar de la mà. El novembre de 1963, JFK va ser assassinat a Dallas mentre duia a terme una desfilada pels carrers de la ciutat. El seu suposat assassí, Lee Harvey Oswald, va morir assassinat dos dies després mentre era traslladat a la presó. Tot i que l'assassinat s'ha estudiat extensament, la mort prematura d'Oswald ha alimentat des de llavors la teoria de la conspiració, segons la qual Oswald va actuar com a part d'una conxorxa de la CIA per matar el president.
Cinc anys més tard, va ser Robert Kennedy, el germà de JFK qui va morir tirotejat després d'un míting de les primàries demòcrates quan tot feia pensar que el seu camí cap a la Casa Blanca era imparable. Tot i que no hi ha imatges del tret, sorprèn el caos i la falta total de mesures de seguretat que envolten el darrer míting de RFK.
El 1968 va ser un any especialment dur pels americans ja que, pocs mesos abans va morir assassinat Martin Luther King, tot un referent de la lluita per a la igualtat i la convivència als Estats Units.
Aquesta tripleta d'assassinats va causar una profunda desil·lusió i escepticisme cap als canvis socials i politics als Estats Units. Tot i no ser un amant de les teories de la conspiració, no sembla casualitat que els tres principals motors del canvi dels anys seixanta acabessin amb un tret entre cap i coll.
Per últim, existeix una suposada maledicció segons la qual els presidents elegits en anys acabats en zero o bé són assassinats o bé són víctimes d'un intent seriós d'atemptat. El penúltim cas va ser l'intent d'assassinat de Ronald Reagan. La maledicció la va trencar George W. Bush; el que va estar a punt de matar-lo va ser una galeta i no una pistola. L'única cosa que el va estar a punt de tocar de ple va ser una sabata...
Durant els anys seixanta, la paraula magnicidi i el cognom Kennedy van anar de la mà. El novembre de 1963, JFK va ser assassinat a Dallas mentre duia a terme una desfilada pels carrers de la ciutat. El seu suposat assassí, Lee Harvey Oswald, va morir assassinat dos dies després mentre era traslladat a la presó. Tot i que l'assassinat s'ha estudiat extensament, la mort prematura d'Oswald ha alimentat des de llavors la teoria de la conspiració, segons la qual Oswald va actuar com a part d'una conxorxa de la CIA per matar el president.
Cinc anys més tard, va ser Robert Kennedy, el germà de JFK qui va morir tirotejat després d'un míting de les primàries demòcrates quan tot feia pensar que el seu camí cap a la Casa Blanca era imparable. Tot i que no hi ha imatges del tret, sorprèn el caos i la falta total de mesures de seguretat que envolten el darrer míting de RFK.
El 1968 va ser un any especialment dur pels americans ja que, pocs mesos abans va morir assassinat Martin Luther King, tot un referent de la lluita per a la igualtat i la convivència als Estats Units.
Aquesta tripleta d'assassinats va causar una profunda desil·lusió i escepticisme cap als canvis socials i politics als Estats Units. Tot i no ser un amant de les teories de la conspiració, no sembla casualitat que els tres principals motors del canvi dels anys seixanta acabessin amb un tret entre cap i coll.
Per últim, existeix una suposada maledicció segons la qual els presidents elegits en anys acabats en zero o bé són assassinats o bé són víctimes d'un intent seriós d'atemptat. El penúltim cas va ser l'intent d'assassinat de Ronald Reagan. La maledicció la va trencar George W. Bush; el que va estar a punt de matar-lo va ser una galeta i no una pistola. L'única cosa que el va estar a punt de tocar de ple va ser una sabata...
divendres, 11 de febrer del 2011
Ballar amb la més lletja
Fa unes setmanes vaig fer una entrada sobre el paper d'estrassa que feia la Unió Europea en la relació amb els seus veïns del sud. Mubarak fa poques hores que ha dimitit i s'obre un període de grans canvis al Món Àrab però, també, en la relació d'Europa amb els seus veïns.
L'any 2009, The Economist va publicar un reportatge especial en el qual parlava de la revolució social que s'estava produint als països àrabs i com això havia de desembocar algun dia en un canvi polític. Un reportatge que, mira't avui en dia, reafirma la qualitat d'aquest setmanari i la seva capacitat d'anticipació.
El paper de la Unió Europea ha estat i serà fortament criticat en les properes setmanes. S'acusarà la seva actuació d'hipòcrita i interessada. Jo mateix comparteixo una part important d'aquestes crítiques.
Dit això, considero adequat fer un segon anàlisi sobre aquesta qüestió. Desconeixem com haguessin evolucionat les coses si Europa s'hagués negat a mantenir cap tipus de relació amb els règims autoritaris veïns des dels anys seixanta. No podem saber com ha influït la Unió Europea en el procés de revolució social que descrivia The Economist i que ha desembocat en el canvi a Tunísia i Egipte. És una incògnita com han repercutit els dotze mil milions d'euros de la Politica Europea de Veïnatge i el Procés de Barcelona en els canvis que ara viuen els països del sud de la UE. Sí que sabem, però, que Xina no ha fet cap declaració aquests dies en favor del poble egipci i que la postura d'Iran és obertament pitjor que la nostra. Així doncs, l'alternativa a la postura de la UE no és evident.
Sense fer d'advocat del diable, intueixo que si jo tingués un veí maleducat, que posés la música a tot drap i posés burka a la dona tard o d'hora intentaria parlar-hi i arribar a un acord de mínims. Una cosa són les critíques del "pueblo llano" (que han de seguir fermes, si pot ser més que avui en dia) i l'altre les decisions dels líders.
Estic segur que els líders de la UE s'han repetit moltes vegades aquests últims anys aquella famosa cançó: "sempre balla la mateixa, sempre balla la més lletja. Per què?"
L'any 2009, The Economist va publicar un reportatge especial en el qual parlava de la revolució social que s'estava produint als països àrabs i com això havia de desembocar algun dia en un canvi polític. Un reportatge que, mira't avui en dia, reafirma la qualitat d'aquest setmanari i la seva capacitat d'anticipació.
El paper de la Unió Europea ha estat i serà fortament criticat en les properes setmanes. S'acusarà la seva actuació d'hipòcrita i interessada. Jo mateix comparteixo una part important d'aquestes crítiques.
Dit això, considero adequat fer un segon anàlisi sobre aquesta qüestió. Desconeixem com haguessin evolucionat les coses si Europa s'hagués negat a mantenir cap tipus de relació amb els règims autoritaris veïns des dels anys seixanta. No podem saber com ha influït la Unió Europea en el procés de revolució social que descrivia The Economist i que ha desembocat en el canvi a Tunísia i Egipte. És una incògnita com han repercutit els dotze mil milions d'euros de la Politica Europea de Veïnatge i el Procés de Barcelona en els canvis que ara viuen els països del sud de la UE. Sí que sabem, però, que Xina no ha fet cap declaració aquests dies en favor del poble egipci i que la postura d'Iran és obertament pitjor que la nostra. Així doncs, l'alternativa a la postura de la UE no és evident.
Sense fer d'advocat del diable, intueixo que si jo tingués un veí maleducat, que posés la música a tot drap i posés burka a la dona tard o d'hora intentaria parlar-hi i arribar a un acord de mínims. Una cosa són les critíques del "pueblo llano" (que han de seguir fermes, si pot ser més que avui en dia) i l'altre les decisions dels líders.
Estic segur que els líders de la UE s'han repetit moltes vegades aquests últims anys aquella famosa cançó: "sempre balla la mateixa, sempre balla la més lletja. Per què?"
dimarts, 8 de febrer del 2011
Embolics de tripartit al nou govern
Tal i com apunta avui en Carles Capdevila a l'ARA, l'enrenou que s'ha creat al voltant de la limitació dels 80 Km/h a les rodalies de Barcelona està adquirint dimensions de "polèmica del tripartit".
Un cop més, la politica ha decidit saltar-se l'opinió dels experts i tirar pel dret, amb un batibull de decisions que depenen d'elements tan subversius com els anticiclons, les partícules en l'aire o la previsió de pluja. Es tracta d'un tema que ja vaig tractar al blog l'any 2009 i que sembla que se li està atravessant al conseller Puig.
A part de la contaminació, les xifres de víctimes mortals l'any 2010 demostren que la província de Barcelona va reduir les morts en accidents en un 20% mentre que en les altres províncies o bé van augmentar lleguerament o bé es van reduir també de manera poc destacable. Així doncs, durant el primer any sencer en el qual estava vigent la mesura dels 80 Km/h les estadístiques del total de la província parlen per si soles.
No voldria ser el conseller Puig el dia que hi hagi el primer accident mortal a la ex-zona 80 Km/h. No ho dic per ser alarmista, ni simplista. Revocar una mesura que redueix la contaminació i els morts per qüestions de llibertat aznariana "a mi nadie me tiene que decir..." demostra que encara fa massa poc que vam baixar dels arbres.
Un cop més, la politica ha decidit saltar-se l'opinió dels experts i tirar pel dret, amb un batibull de decisions que depenen d'elements tan subversius com els anticiclons, les partícules en l'aire o la previsió de pluja. Es tracta d'un tema que ja vaig tractar al blog l'any 2009 i que sembla que se li està atravessant al conseller Puig.
A part de la contaminació, les xifres de víctimes mortals l'any 2010 demostren que la província de Barcelona va reduir les morts en accidents en un 20% mentre que en les altres províncies o bé van augmentar lleguerament o bé es van reduir també de manera poc destacable. Així doncs, durant el primer any sencer en el qual estava vigent la mesura dels 80 Km/h les estadístiques del total de la província parlen per si soles.
No voldria ser el conseller Puig el dia que hi hagi el primer accident mortal a la ex-zona 80 Km/h. No ho dic per ser alarmista, ni simplista. Revocar una mesura que redueix la contaminació i els morts per qüestions de llibertat aznariana "a mi nadie me tiene que decir..." demostra que encara fa massa poc que vam baixar dels arbres.
divendres, 4 de febrer del 2011
Certa imprudència de TV3 a El Caire
Aquests dies TV3 està fent una cobertura sobre la situació a El Caire que es mereix un reconeixement. En una situació creixentment difícil han estat capaços de donar una informació de qualitat i a temps real. Crec que som privilegiats de tenir un canal de notícies 24 hores d’aquest nivell i que cal seguir apostant per un model de televisió pública que prioritzi aquesta línia d’informació.
Dit això, no puc deixar de pensar que TV3 ha actuat amb certa frivolitat aquests dies. La cobertura d’Albert Elfa ha estat exemplar. Desconec si és un periodista amb experiència en la cobertura de conflictes (en algun moment ell ha deixat entreveure que no) però ha intentat sempre estar al peu del canó. Raonable m’ha semblat també el reforç del Joan Roura, tot un especialista del Pròxim Orient i del periodisme de risc. Algú amb els nassos i l’olfacte necessaris per anar passant d’un bàndol a l’altre de la Plaça Tahrir i de ser capaç de mantenir la integritat física i arreglar-se-les pel seu compte.
A partir d’aquí, l’enviament d’un equip de sis (6!) persones de l’equip del 30 minuts i de la Pilar Rahola (que segurament ha pagat La Vanguardia però que també ha fet intervencions a TV3), denota un cert nivell d’imprudència. Tothom sap com de perillós és fer de periodista al món àrab i, tot i que no era evident que el que passava a la Plaça Tahrir estava més a prop d’un conflicte que d’una festa de la democràcia, era una possibilitat que calia tenir en compte.
Que el problema és la repressió dels mitjans de comunicació internacional per part del règim i no que aquests no tinguin experiència? Evidentment. Però cal actuar sobre allò que està a les nostres mans i donar la resta per variables exògenes. La connexió amb la Rahola fardant del seu “teléfono rojo” amb els principals polítics del país, i la insistència del Cuní per saber si havia parlat o no amb la ministra Jiménez m’ha semblat ridícula, pròpia d’aquell que es mira en excés el melic i sovint perd la perspectiva de les coses.
Com diu la dita: si no vols pols, no vagis a El Caire.
Dit això, no puc deixar de pensar que TV3 ha actuat amb certa frivolitat aquests dies. La cobertura d’Albert Elfa ha estat exemplar. Desconec si és un periodista amb experiència en la cobertura de conflictes (en algun moment ell ha deixat entreveure que no) però ha intentat sempre estar al peu del canó. Raonable m’ha semblat també el reforç del Joan Roura, tot un especialista del Pròxim Orient i del periodisme de risc. Algú amb els nassos i l’olfacte necessaris per anar passant d’un bàndol a l’altre de la Plaça Tahrir i de ser capaç de mantenir la integritat física i arreglar-se-les pel seu compte.
A partir d’aquí, l’enviament d’un equip de sis (6!) persones de l’equip del 30 minuts i de la Pilar Rahola (que segurament ha pagat La Vanguardia però que també ha fet intervencions a TV3), denota un cert nivell d’imprudència. Tothom sap com de perillós és fer de periodista al món àrab i, tot i que no era evident que el que passava a la Plaça Tahrir estava més a prop d’un conflicte que d’una festa de la democràcia, era una possibilitat que calia tenir en compte.
Que el problema és la repressió dels mitjans de comunicació internacional per part del règim i no que aquests no tinguin experiència? Evidentment. Però cal actuar sobre allò que està a les nostres mans i donar la resta per variables exògenes. La connexió amb la Rahola fardant del seu “teléfono rojo” amb els principals polítics del país, i la insistència del Cuní per saber si havia parlat o no amb la ministra Jiménez m’ha semblat ridícula, pròpia d’aquell que es mira en excés el melic i sovint perd la perspectiva de les coses.
Com diu la dita: si no vols pols, no vagis a El Caire.
dimarts, 1 de febrer del 2011
10-A: Barcelona fa el pallús
Trenco el silenci blogaire, provocat en part per la novetat twitterenca que facilita la diarrea mental, per parlar de la honorable iniciativa de convocar una consulta popular sobre la independència el proper 10 d’abril a Barcelona.
La plataforma Barcelona Decideix, ha fixat aquella data perquè els barcelonins s’expressin la seva adhesió (ai perdó, opinió) sobre la futura independència de Catalunya.
El primer que m’ha sorprès ha estat trobar taules per tot Barcelona des de principis de gener demanant el vot com qui demana signar per salvar les balenes de l’estret de Bering. És una forma curiosa d’expressar la teva opinió, induïda per un grup de “voluntaris” de la causa i fer-ho durant quatre mesos quan en teoria hi ha una data fixada per votar. M’imagino el sarau que es muntaria si els polítics anessin el dia de les eleccions amb un “organillo” pels carrers dient a la gent que vagi a votar. Crec que a Síria tenen pràctiques similars i les anomenem d’una altra manera.
En tot cas, un pot anar a una taula i votar i fer el mateix dos-cents metres més avall. Quan els preguntes com saben si has votat o no, et diuen que a la nit entren les dades al sistema informàtic per veure si algú ha votat dos (o més) cops. Em pregunto quin és el següent pas quan constaten que un amable ciutadà ha votat deu vegades en un dia. Eliminen nou paperetes? Com saben quines són les seves?
Aquesta “xapuça”, a part de desacreditar per complet la iniciativa i portar-la a les fronteres amb el ridícul, ens fa pensar una mica sobre què vol dir votar en una democràcia. Com ja he dit més d’una vegada, hem de trencar la idea que posar paperets en una urna és, en si mateix, democràtic, com tampoc ho era quan a l’escola decidíem a quin joc jugar per votació perquè era un mètode “democràtic”. La democràcia són unes institucions i unes normes de joc que garanteixen la llibertat i la igualtat entre les persones. Un marc de convivència que, de passada, evita que fem el ridícul de manera estrepitosa amb consultes esotèriques.
La plataforma Barcelona Decideix, ha fixat aquella data perquè els barcelonins s’expressin la seva adhesió (ai perdó, opinió) sobre la futura independència de Catalunya.
El primer que m’ha sorprès ha estat trobar taules per tot Barcelona des de principis de gener demanant el vot com qui demana signar per salvar les balenes de l’estret de Bering. És una forma curiosa d’expressar la teva opinió, induïda per un grup de “voluntaris” de la causa i fer-ho durant quatre mesos quan en teoria hi ha una data fixada per votar. M’imagino el sarau que es muntaria si els polítics anessin el dia de les eleccions amb un “organillo” pels carrers dient a la gent que vagi a votar. Crec que a Síria tenen pràctiques similars i les anomenem d’una altra manera.
En tot cas, un pot anar a una taula i votar i fer el mateix dos-cents metres més avall. Quan els preguntes com saben si has votat o no, et diuen que a la nit entren les dades al sistema informàtic per veure si algú ha votat dos (o més) cops. Em pregunto quin és el següent pas quan constaten que un amable ciutadà ha votat deu vegades en un dia. Eliminen nou paperetes? Com saben quines són les seves?
Aquesta “xapuça”, a part de desacreditar per complet la iniciativa i portar-la a les fronteres amb el ridícul, ens fa pensar una mica sobre què vol dir votar en una democràcia. Com ja he dit més d’una vegada, hem de trencar la idea que posar paperets en una urna és, en si mateix, democràtic, com tampoc ho era quan a l’escola decidíem a quin joc jugar per votació perquè era un mètode “democràtic”. La democràcia són unes institucions i unes normes de joc que garanteixen la llibertat i la igualtat entre les persones. Un marc de convivència que, de passada, evita que fem el ridícul de manera estrepitosa amb consultes esotèriques.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
