Segon intent d'escriure una entrada sobre els esdeveniments d'ahir. Tornant del Parlament ho vaig provar però no me'n vaig sortir. A veure si 24 hores després ho aconsegueixo.
1) Les agressions, coaccions i insults als parlamentaris no són tolerables des de cap punt de vista. Dit això, un moviment sense consignes ni lideratges clars, cosa que li impedeix avançar ràpidament en el capítol de les propostes, no pot ser criminalitzat per l'acció d'una minoria.
2) La convocatòria de protesta era un bloqueig pacífic. I en aquest sintagma és tan important el nom com l'adjectiu. Es tractava d'un acte de desobediència civil, amb l'objectiu últim de fer notar el malestar i la disconformitat per l'aprovació dels pressupostos que, sigui dit de passada, suposen un trencament del programa electoral del partit que governa. En aquest sentit, l'actitud a mantenir era pacífica encara que es prenguessin les mesures, com lògicament va passar, perquè el ple es pogués dur a terme.
3) El moviment ha de fer autocrítica després del que va succeir ahir. Cal prendre nota que alguns intentaran utilitzar-lo per fer la seva i cal ser més intel·ligents en el futur per preveure que coses com les d'ahir poden passar quan les línies són tan fines.
4) Em sembla absolutament intolerable l'editorial de La Vanguardia d'avui apuntant (cito) "Los que han alimentado esta actitud fanática desde aulas y medios también deberían asumir sus responsabilidades en este desvarío violento". La persecució d'idees en la nostra societat em sembla pròpia dels mateixos règims als que ens referíem ahir per descriure el que va passar al Parlament.
5) Els motius d'indignació continuen igual de vigents que abans d'ahir. Es tracta d'un moviment que ha de tenir com a prioritat sensibilitzar la gent que no podem seguir així i que està a les nostres mans canviar-ho. Aquest no és el menys dolent dels sistemes i està clar que les institucions i els mecanismes que tenim no són suficients per millorar-lo.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Mitjans de comunicació. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Mitjans de comunicació. Mostrar tots els missatges
dijous, 16 de juny del 2011
dijous, 24 de febrer del 2011
Magnicidis: una pràctica passada de moda als EUA? (1 de 3)
Avui trenco una mica el to de les darreres entrades per parlar de magnicidis. YouTube ofereix un ventall inestimable de vídeos relacionats amb els assassinats (o intents) de grans líders politics. Fa anys que no presenciem l'assassinat d'un gran líder polític a Occident. Però en altres èpoques, l'assassinat de líders polítics no era una pràctica infreqüent.
Durant els anys seixanta, la paraula magnicidi i el cognom Kennedy van anar de la mà. El novembre de 1963, JFK va ser assassinat a Dallas mentre duia a terme una desfilada pels carrers de la ciutat. El seu suposat assassí, Lee Harvey Oswald, va morir assassinat dos dies després mentre era traslladat a la presó. Tot i que l'assassinat s'ha estudiat extensament, la mort prematura d'Oswald ha alimentat des de llavors la teoria de la conspiració, segons la qual Oswald va actuar com a part d'una conxorxa de la CIA per matar el president.
Cinc anys més tard, va ser Robert Kennedy, el germà de JFK qui va morir tirotejat després d'un míting de les primàries demòcrates quan tot feia pensar que el seu camí cap a la Casa Blanca era imparable. Tot i que no hi ha imatges del tret, sorprèn el caos i la falta total de mesures de seguretat que envolten el darrer míting de RFK.
El 1968 va ser un any especialment dur pels americans ja que, pocs mesos abans va morir assassinat Martin Luther King, tot un referent de la lluita per a la igualtat i la convivència als Estats Units.
Aquesta tripleta d'assassinats va causar una profunda desil·lusió i escepticisme cap als canvis socials i politics als Estats Units. Tot i no ser un amant de les teories de la conspiració, no sembla casualitat que els tres principals motors del canvi dels anys seixanta acabessin amb un tret entre cap i coll.
Per últim, existeix una suposada maledicció segons la qual els presidents elegits en anys acabats en zero o bé són assassinats o bé són víctimes d'un intent seriós d'atemptat. El penúltim cas va ser l'intent d'assassinat de Ronald Reagan. La maledicció la va trencar George W. Bush; el que va estar a punt de matar-lo va ser una galeta i no una pistola. L'única cosa que el va estar a punt de tocar de ple va ser una sabata...
Durant els anys seixanta, la paraula magnicidi i el cognom Kennedy van anar de la mà. El novembre de 1963, JFK va ser assassinat a Dallas mentre duia a terme una desfilada pels carrers de la ciutat. El seu suposat assassí, Lee Harvey Oswald, va morir assassinat dos dies després mentre era traslladat a la presó. Tot i que l'assassinat s'ha estudiat extensament, la mort prematura d'Oswald ha alimentat des de llavors la teoria de la conspiració, segons la qual Oswald va actuar com a part d'una conxorxa de la CIA per matar el president.
Cinc anys més tard, va ser Robert Kennedy, el germà de JFK qui va morir tirotejat després d'un míting de les primàries demòcrates quan tot feia pensar que el seu camí cap a la Casa Blanca era imparable. Tot i que no hi ha imatges del tret, sorprèn el caos i la falta total de mesures de seguretat que envolten el darrer míting de RFK.
El 1968 va ser un any especialment dur pels americans ja que, pocs mesos abans va morir assassinat Martin Luther King, tot un referent de la lluita per a la igualtat i la convivència als Estats Units.
Aquesta tripleta d'assassinats va causar una profunda desil·lusió i escepticisme cap als canvis socials i politics als Estats Units. Tot i no ser un amant de les teories de la conspiració, no sembla casualitat que els tres principals motors del canvi dels anys seixanta acabessin amb un tret entre cap i coll.
Per últim, existeix una suposada maledicció segons la qual els presidents elegits en anys acabats en zero o bé són assassinats o bé són víctimes d'un intent seriós d'atemptat. El penúltim cas va ser l'intent d'assassinat de Ronald Reagan. La maledicció la va trencar George W. Bush; el que va estar a punt de matar-lo va ser una galeta i no una pistola. L'única cosa que el va estar a punt de tocar de ple va ser una sabata...
divendres, 1 d’octubre del 2010
Manipulació i censura a La Vanguardia
El divendres 1 d'octubre, La Vanguardia va publicar un article en el qual titulava "Hereu elige el día de San Valentín como segunda fiesta local de 2011" .
La notícia explicava que, donat que el dia 11 de setembre de 2011 és diumenge i que la Generalitat havia adoptat el Dilluns de Pasqua com a festiu a tot Catalunya, l'Ajuntament havia decidit declarar festiu el dia de San Valentí.
No obstant, la notícia estava escrita de manera flagrantment manipuladora. La lògica hagués marcat que s'hagués declarat festiu el dia de Santa Eulàlia, segona patrona de la ciutat. No obstant, en caure en dissabte i com es fa habitualment en aquests casos, l'Ajuntament va declarar festiu el dilluns immediatament posterior que, ai las!, coincidia amb el dia de Sant Valentí.
Això és el que vaig expressar en un comentari que es va publicar a les 13.36 del dia 1 d'octubre. Pocs minuts més tard, un altre lector remetia al meu comentari dient:
"Rafa | 01/10/2010, 13:49 | |
Iba a hacer un comentario muy crítico con la decisión; pero después de leer el que ha hecho Oriol (13.36) me lo pienso dos veces. Si es como él dice quien se merece una fuerte crítica es La Vanguardia por no presentar la noticia como es y buscar el sensacionalismo fácil."
Misteriosament, al cap de cinc minuts el meu comentari va desaparèixer, deixant només aquells comentaris crítics amb l'alcalde.
La Vanguardia ja no sap què fer per crear notícies que facin que els lector critiquin a l'alcalde fins a rebentar. Ara que veuen tan a prop poder-lo fer fora, cauen en la demagògia i la manipulació dels lectors.
La notícia explicava que, donat que el dia 11 de setembre de 2011 és diumenge i que la Generalitat havia adoptat el Dilluns de Pasqua com a festiu a tot Catalunya, l'Ajuntament havia decidit declarar festiu el dia de San Valentí.
No obstant, la notícia estava escrita de manera flagrantment manipuladora. La lògica hagués marcat que s'hagués declarat festiu el dia de Santa Eulàlia, segona patrona de la ciutat. No obstant, en caure en dissabte i com es fa habitualment en aquests casos, l'Ajuntament va declarar festiu el dilluns immediatament posterior que, ai las!, coincidia amb el dia de Sant Valentí.
Això és el que vaig expressar en un comentari que es va publicar a les 13.36 del dia 1 d'octubre. Pocs minuts més tard, un altre lector remetia al meu comentari dient:
"Rafa | 01/10/2010, 13:49 | |
Iba a hacer un comentario muy crítico con la decisión; pero después de leer el que ha hecho Oriol (13.36) me lo pienso dos veces. Si es como él dice quien se merece una fuerte crítica es La Vanguardia por no presentar la noticia como es y buscar el sensacionalismo fácil."
Misteriosament, al cap de cinc minuts el meu comentari va desaparèixer, deixant només aquells comentaris crítics amb l'alcalde.
La Vanguardia ja no sap què fer per crear notícies que facin que els lector critiquin a l'alcalde fins a rebentar. Ara que veuen tan a prop poder-lo fer fora, cauen en la demagògia i la manipulació dels lectors.
dimarts, 28 de setembre del 2010
El dictador que perd eleccions
"sea este brutal dictador llamado Ahmadineyad sea un aprendiz de dictador llamado Hugo Chávez"
"En Caracas, su aprendiz le hace la claque mientras ahoga a la oposición en su simulacro electoral"
Que n'és d'inspirador llegir la Rahola cada matí!
M'ha sorprès molt avui no llegir cap article als diaris assenyalant l'estrany fenomen d'un dictador que perd eleccions (o que no les guanya amb suficient majoria). Hugo Chávez no ha aconseguit els 2/3 de diputats al Parlament de Veneçuela, fet que li impedirà aprovar pel seu compte lleis orgàniques i que, de facto, li impossibilita modificar el marc legislatiu per concentrar el poder en la seva figura i perpetuar-se al capdavant del govern de Veneçuela.
Que lluny que queden les victòries de Bouteflika o Assad, per posar només dos exemples dels darrers anys, amb el 100% dels vots! Quan del què parlem és d'un país que cau a milers de quilòmetres i la premsa parteix de noticies d'agència que es copien - amb pocs matisos - d'un diari a un altre, no podem més que pensar que els propietaris d'aquestes agències concentren tant o més poder i són tant o mes perillosos que l'"aprendiz de dictador" veneçolà.
Certament que eleccions lliures i democràcia no són sinònims. Seria agosarat defensar aquí que Veneçuela és una democràcia feta i dreta. Però potser cal ser més crítics i menys autocomplaents. Democràcia és també drets individuals, justícia independent, llibertat d'informació i absència de corrupció. Potser comença a ser hora que acceptem les gradacions en això de qui és democràtic i qui no. Només assumint el nostre tirst aprovat raspat - de mínims - serem capaços, humilment, de construir la societat que volem.
"En Caracas, su aprendiz le hace la claque mientras ahoga a la oposición en su simulacro electoral"
Que n'és d'inspirador llegir la Rahola cada matí!
M'ha sorprès molt avui no llegir cap article als diaris assenyalant l'estrany fenomen d'un dictador que perd eleccions (o que no les guanya amb suficient majoria). Hugo Chávez no ha aconseguit els 2/3 de diputats al Parlament de Veneçuela, fet que li impedirà aprovar pel seu compte lleis orgàniques i que, de facto, li impossibilita modificar el marc legislatiu per concentrar el poder en la seva figura i perpetuar-se al capdavant del govern de Veneçuela.
Que lluny que queden les victòries de Bouteflika o Assad, per posar només dos exemples dels darrers anys, amb el 100% dels vots! Quan del què parlem és d'un país que cau a milers de quilòmetres i la premsa parteix de noticies d'agència que es copien - amb pocs matisos - d'un diari a un altre, no podem més que pensar que els propietaris d'aquestes agències concentren tant o més poder i són tant o mes perillosos que l'"aprendiz de dictador" veneçolà.
Certament que eleccions lliures i democràcia no són sinònims. Seria agosarat defensar aquí que Veneçuela és una democràcia feta i dreta. Però potser cal ser més crítics i menys autocomplaents. Democràcia és també drets individuals, justícia independent, llibertat d'informació i absència de corrupció. Potser comença a ser hora que acceptem les gradacions en això de qui és democràtic i qui no. Només assumint el nostre tirst aprovat raspat - de mínims - serem capaços, humilment, de construir la societat que volem.
dimarts, 8 de juny del 2010
Per què la Pilar Rahola s'equivoca (primer intent)
Des de fa temps llegeixo amb atenció els articles de la Pilar Rahola a La Vanguardia i crec que per fi he trobat el denominador comú de tots ells que no és, per difícil que sembli de creure, la promesa del paradís que li devia fer algun dia algun rabí extremista. Paradís en el qual, sigui dit de passada, es trobarà amb els salafistes, els legionaris de crist i altres especímens. Les seves postures són, com les de la resta dels citats, fruit d'un dogma. En el seu cas, però, és un dogma políticament correcte però igualment perillós: el dogma de la llei.
Fa pocs dies vaig estar llegint el llibre de Marc Pernau sobre el president Montilla. Tot i que és força discret, en un apartat el presi comentava alguna cosa així com: "sóc partidari de fer poques lleis però que marquin grans línies per on avançar. Quan es sobrelegisla, després les lleis no es compleixen i llavors sorgeixen els problemes". No és la primera vegada que critico la hiper-regulació. Hiper-regular és hiper-racionalitzar i, ai las!, per sort la vida és imprevisible i canviant i intentar-la controlar al màxim només ens pot portar a la frustració i l'ansietat en adonar-nos que el món és més fort del que nosaltres podem controlar. Crec que aquesta és una de les grans frustracions que patim actualment; la impotència de veure com tot i ser més guapos, intel·ligents i espavilats que mai, no encertem a ser feliços.
Les lleis marquen línies vermelles que parteixen les societats en dos. Podríem prohibir el llançament de petards fora dels dies de berbena (que per cert m'encén l'ira com poques coses), els marits que passegen amb la mà al cul de les seves dones, llençar els cigarrets a terra i moltes altres coses. Però si fem això no tindrem prous policies per aplicar la llei i no hi ha res pitjor que una llei que no es compleix. Llavors, també, molts esdevindríem criminals enlloc de "simples" maleducats.
La llei ofega l'espai del diàleg, el pacte i la convivència que implica, malhauradament, que les solucions als problemes siguin llargues i difícils. La llei és, doncs, necessària. Però cal evitar-la sempre que sigui possible en tot allò que afecta la vida en comunitat. Que el burka existeixi és un problema? Sense dubte. Que és fruit d'una sèrie de factors complexos? També. Que prohibir-lo soluciona el tema? No. Rotundament, no. Que estic a favor que no es prohibeixi? Doncs...tampoc.
Reduir els problemes a preguntes de sí o no és la gran malaltia de la nostra societat. Gairebé tot ho entenem així. Ets partidari de la independència de Catalunya? Creus en Déu? Estàs a favor de l'eutanàsia? És una metodologia molt llaminera, perquè és fàcil d'entendre i tothom la pot fer servir. Però és la porta a la fal·làcia, la simplificació i la demagògia. Les armes amb les quals la Pilar ataca diàriament la flotilla de la convivència.
I afegeixo: sóc un buenista i un progre. Què collons és aquest intent de convertir aquestes paraules en insults?
Fa pocs dies vaig estar llegint el llibre de Marc Pernau sobre el president Montilla. Tot i que és força discret, en un apartat el presi comentava alguna cosa així com: "sóc partidari de fer poques lleis però que marquin grans línies per on avançar. Quan es sobrelegisla, després les lleis no es compleixen i llavors sorgeixen els problemes". No és la primera vegada que critico la hiper-regulació. Hiper-regular és hiper-racionalitzar i, ai las!, per sort la vida és imprevisible i canviant i intentar-la controlar al màxim només ens pot portar a la frustració i l'ansietat en adonar-nos que el món és més fort del que nosaltres podem controlar. Crec que aquesta és una de les grans frustracions que patim actualment; la impotència de veure com tot i ser més guapos, intel·ligents i espavilats que mai, no encertem a ser feliços.
Les lleis marquen línies vermelles que parteixen les societats en dos. Podríem prohibir el llançament de petards fora dels dies de berbena (que per cert m'encén l'ira com poques coses), els marits que passegen amb la mà al cul de les seves dones, llençar els cigarrets a terra i moltes altres coses. Però si fem això no tindrem prous policies per aplicar la llei i no hi ha res pitjor que una llei que no es compleix. Llavors, també, molts esdevindríem criminals enlloc de "simples" maleducats.
La llei ofega l'espai del diàleg, el pacte i la convivència que implica, malhauradament, que les solucions als problemes siguin llargues i difícils. La llei és, doncs, necessària. Però cal evitar-la sempre que sigui possible en tot allò que afecta la vida en comunitat. Que el burka existeixi és un problema? Sense dubte. Que és fruit d'una sèrie de factors complexos? També. Que prohibir-lo soluciona el tema? No. Rotundament, no. Que estic a favor que no es prohibeixi? Doncs...tampoc.
Reduir els problemes a preguntes de sí o no és la gran malaltia de la nostra societat. Gairebé tot ho entenem així. Ets partidari de la independència de Catalunya? Creus en Déu? Estàs a favor de l'eutanàsia? És una metodologia molt llaminera, perquè és fàcil d'entendre i tothom la pot fer servir. Però és la porta a la fal·làcia, la simplificació i la demagògia. Les armes amb les quals la Pilar ataca diàriament la flotilla de la convivència.
I afegeixo: sóc un buenista i un progre. Què collons és aquest intent de convertir aquestes paraules en insults?
dissabte, 6 de febrer del 2010
La immediatesa de l'anàlisi
Fa pocs dies es va complir el primer any de presidència de Barack Obama. La derrota demòcrata a Massachussets (un dels 52 estats de la Unió) va fer que molts mitjans saltessin a la palestra amb crítiques i escepticisme a la gestió del President; allò que era esperança fa un any, s'havia convertit de cop en incertesa i, deien els més atrevits, en promeses incomplertes.
Un dels indicadors que s'utilitzaven per justificar aquesta crítica era el fet que la "popularitat" del president (o % d'americans que aproven la seva gestió) s'havia reduït del 68 al 48% en dotze mesos. Una mirada pausada a l'índex de popularitat dels presidents americans al llarg de la història ens pot servir per veure què ha passat en altres presidències i, si el contraposem a un fris cronològic, veure quin impacte tenen segons quins esdeveniments en aquest índex. Veurem, per exemple, que Clinton va caure del 58% al 38% en només sis mesos de presidència, que Bush pare va ser el més recolzat fins només un any abans de les eleccions i de convertir-se en un dels pocs presidents americans en no ser reelegit, o que Kennedy no va patir cap crisi de popularitat en els tres anys que va ser president.
Tot i així, tampoc cal ser crític amb tota la premsa com tendeixo a fer darrerament. Tant The Economist com Le Monde han publicat darrerament dos articles interessants, analitzant el primer any Obama i plantejant amb encert els reptes d'aquest segon any de mandat. El primer, li recordava que encara era a temps de "posar-se dur", mentre que el segon reconeixia que "el procés de reinventar Amèrica no es pot realitzar en només un any". És sense dubte una llàstima que els anàlisis reposats no arribin als titulars dels diaris de casa nostra.
Però no tenim temps per anàlisis complexos. S'acosta la una i hem de tancar edició. Necessitem un titular, alguna cosa que vengui. Alguna idea Salvador Sostres?
Un dels indicadors que s'utilitzaven per justificar aquesta crítica era el fet que la "popularitat" del president (o % d'americans que aproven la seva gestió) s'havia reduït del 68 al 48% en dotze mesos. Una mirada pausada a l'índex de popularitat dels presidents americans al llarg de la història ens pot servir per veure què ha passat en altres presidències i, si el contraposem a un fris cronològic, veure quin impacte tenen segons quins esdeveniments en aquest índex. Veurem, per exemple, que Clinton va caure del 58% al 38% en només sis mesos de presidència, que Bush pare va ser el més recolzat fins només un any abans de les eleccions i de convertir-se en un dels pocs presidents americans en no ser reelegit, o que Kennedy no va patir cap crisi de popularitat en els tres anys que va ser president.
Tot i així, tampoc cal ser crític amb tota la premsa com tendeixo a fer darrerament. Tant The Economist com Le Monde han publicat darrerament dos articles interessants, analitzant el primer any Obama i plantejant amb encert els reptes d'aquest segon any de mandat. El primer, li recordava que encara era a temps de "posar-se dur", mentre que el segon reconeixia que "el procés de reinventar Amèrica no es pot realitzar en només un any". És sense dubte una llàstima que els anàlisis reposats no arribin als titulars dels diaris de casa nostra.
Però no tenim temps per anàlisis complexos. S'acosta la una i hem de tancar edició. Necessitem un titular, alguna cosa que vengui. Alguna idea Salvador Sostres?
dissabte, 16 de gener del 2010
Comentaris d'objectiu incert
La possibilitat de realitzar comentaris als articles i notícies que publica la premsa en format digital s'ha convertit en un fenomen generalitzat en els darrers anys. A diferència del model clàssic en el qual el diari publica i el lector llegeix (a excepció de la secció "cartes al director", que mereix un article sencer), actualment el lector té la possibilitat d'aportar el seu comentari.
En primer lloc, no crec donar una opinió personal si dic que aquests comentaris no aporten, generalment, una informació rellevant respecte la notícia que comenten en forma d'aclariments, correccions oclarificacions. Dit d'una altra manera, els comentaris de la gent normal no tenen un valor informatiu per se. En segon lloc, tampoc reflecteixen un estat d'opinió que estigui sostingut per cap procediment científic, és a dir, no compleixen amb cap funció de "termòmetre" de l'estat d'opinió del personal. Això és especialment greu pel què fa a les enquestes, àmpliament exteses també a la televisió i la ràdio, que si bé no es consideren sondejos científics, sovint s'utilitzen per treure conclusions de dubtós fonament.
En tercer lloc, no contemplo que la opció de realitzar comentaris sigui una manera d'apropar els mitjans de comunicació a la gent. És a dir, no tinc clar que tenir la possibilitat de comentar en un mitjà de comunicació augmenti les ganes dels potencials lectors per acostar-s'hi. Cert és, però, que no puc demostrar aquest punt i que caldria analitzar-lo amb rigor.
Així doncs, no entenc que els comentaris serveixin per a res més que per a la realització de l'instint de notorietat intrínsec a l'homo sapiens del segle XXI. Constitueixen sovint una burla de les pròpies normatives que els regulen (escriuren pu ta enlloc de puta, paraula prohibida) i es basen en un sistema de delecions ("notificar comentario inapropiado") amb un toc inquisitaori d'allò més folklòric. Sembla evident que cal un replantejament d'aquest model de participació, ja que l'expressió per l'expressió no té perquè ser sempre positiva. Alguns diaris ja han començat a adonar-se'n com El Periódico, que exigeix ser usuari registrat o El País, que ha reduït de manera molt considerable, el nombre i tipus de notícies que permet comentar.
En primer lloc, no crec donar una opinió personal si dic que aquests comentaris no aporten, generalment, una informació rellevant respecte la notícia que comenten en forma d'aclariments, correccions oclarificacions. Dit d'una altra manera, els comentaris de la gent normal no tenen un valor informatiu per se. En segon lloc, tampoc reflecteixen un estat d'opinió que estigui sostingut per cap procediment científic, és a dir, no compleixen amb cap funció de "termòmetre" de l'estat d'opinió del personal. Això és especialment greu pel què fa a les enquestes, àmpliament exteses també a la televisió i la ràdio, que si bé no es consideren sondejos científics, sovint s'utilitzen per treure conclusions de dubtós fonament.
En tercer lloc, no contemplo que la opció de realitzar comentaris sigui una manera d'apropar els mitjans de comunicació a la gent. És a dir, no tinc clar que tenir la possibilitat de comentar en un mitjà de comunicació augmenti les ganes dels potencials lectors per acostar-s'hi. Cert és, però, que no puc demostrar aquest punt i que caldria analitzar-lo amb rigor.
Així doncs, no entenc que els comentaris serveixin per a res més que per a la realització de l'instint de notorietat intrínsec a l'homo sapiens del segle XXI. Constitueixen sovint una burla de les pròpies normatives que els regulen (escriuren pu ta enlloc de puta, paraula prohibida) i es basen en un sistema de delecions ("notificar comentario inapropiado") amb un toc inquisitaori d'allò més folklòric. Sembla evident que cal un replantejament d'aquest model de participació, ja que l'expressió per l'expressió no té perquè ser sempre positiva. Alguns diaris ja han començat a adonar-se'n com El Periódico, que exigeix ser usuari registrat o El País, que ha reduït de manera molt considerable, el nombre i tipus de notícies que permet comentar.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
