Ser raïs a Orient Mitjà i morir de vell no és cosa fàcil. Des de l'inici del conflicte el 1948 nombrosos líders polítics de la regió han estat assassinats amb mètodes d'allò més variats. A diferència del clàssic tret al cap americà, per aquelles terres han fet servir mètodes més expeditius que sovint s'han emportat desenes de persones per davant.
L'octubre de 1981 moria assassinat a Egipte el president Anwar El-Sadat, a qui els islamistes li van fer pagar molt car els acords de pau de Camp David amb Israel el 1978. Els mateixos acords que avui en dia algunes veus àrabs més radicals declaren "obsolets" amb la caiguda de Mubarak. Tres membres dels Germans Musulmans es van infiltrar en la desfilada militar que conmemorava el creuament del Canal de Suez durant la guerra del Yom Kippur, van baixar dels tancs i van començar a disparar contra la tribuna presidencial matant a Sadat i a una vintena més de persones. Mubarak, que seia just a la dreta de Sadat, va sobreviure.
L'any següent va ser assassinat el president del Líban Bachir Gemayel. El mètode escollit va ser volar tot l'edifici on estava fent una reunió, matant desenes de persones. L'atemptat va ser obra d'un militant pro-siri. L'assassinat de Gemayel, líder del partit libanès falangista format per cristians maronites, va suposar la immediata ocupació del Líban de les forces israelianes (aliades de la Falange en la lluita contra la OLP), que va desencadenar al cap de dos dies en les matances de Sabra i Xatila, perpetrades pels falangistes libanesos amb la col·laboració de l'exèrcit israelià.
Vint-i-tres anys més tard, el 14 de febrer de 2005, moria el primer ministre libanès Rafiq Hariri, una mort que sovint s'ha atribuït també a forces pro-síries. El mètode escollit va ser similar, un cotxe bomba que va matar, a més de Hariri, un bon pilot de guardaespatlles i col·laboradors. Un dia vaig llegir el macabre comentari que al Líban les morts per cotxe bomba són obra de les milícies musulmanes mentre que els cristians tendeixen a utilitzar més l'assassinat selectiu. Els 1000 Kg de dinamita que van matar Hariri van organitzar una fumera que es va poder veure des de tota la ciutat.
Pel què fa als veritables protagonistes de la història, israelians i palestins també han vist morir els seus líders de manera violenta. L'altre dia ja vèiem la mort de Yitzhak Rabin a mans d'un jueu ortodox l'any 1995. El 2004 moria a França Yasser Arafat. Molts sectors àrabs consideren que va morir enverinat pels serveis secrets israelians tot i que a Occident mai s'ha donat aquesta versió per bona. També el 2004, el carismàtic líder de Hamàs Sheikh Yassin moria com a conseqüència d'un dels múltiples "assassinats selectius" (que en aquesta cas va matar Yassin i quinze persones més) perpetrat per l'exèrcit israelià.
dissabte, 26 de febrer del 2011
dijous, 24 de febrer del 2011
Magnicidis: una pràctica passada de moda als EUA? (1 de 3)
Avui trenco una mica el to de les darreres entrades per parlar de magnicidis. YouTube ofereix un ventall inestimable de vídeos relacionats amb els assassinats (o intents) de grans líders politics. Fa anys que no presenciem l'assassinat d'un gran líder polític a Occident. Però en altres èpoques, l'assassinat de líders polítics no era una pràctica infreqüent.
Durant els anys seixanta, la paraula magnicidi i el cognom Kennedy van anar de la mà. El novembre de 1963, JFK va ser assassinat a Dallas mentre duia a terme una desfilada pels carrers de la ciutat. El seu suposat assassí, Lee Harvey Oswald, va morir assassinat dos dies després mentre era traslladat a la presó. Tot i que l'assassinat s'ha estudiat extensament, la mort prematura d'Oswald ha alimentat des de llavors la teoria de la conspiració, segons la qual Oswald va actuar com a part d'una conxorxa de la CIA per matar el president.
Cinc anys més tard, va ser Robert Kennedy, el germà de JFK qui va morir tirotejat després d'un míting de les primàries demòcrates quan tot feia pensar que el seu camí cap a la Casa Blanca era imparable. Tot i que no hi ha imatges del tret, sorprèn el caos i la falta total de mesures de seguretat que envolten el darrer míting de RFK.
El 1968 va ser un any especialment dur pels americans ja que, pocs mesos abans va morir assassinat Martin Luther King, tot un referent de la lluita per a la igualtat i la convivència als Estats Units.
Aquesta tripleta d'assassinats va causar una profunda desil·lusió i escepticisme cap als canvis socials i politics als Estats Units. Tot i no ser un amant de les teories de la conspiració, no sembla casualitat que els tres principals motors del canvi dels anys seixanta acabessin amb un tret entre cap i coll.
Per últim, existeix una suposada maledicció segons la qual els presidents elegits en anys acabats en zero o bé són assassinats o bé són víctimes d'un intent seriós d'atemptat. El penúltim cas va ser l'intent d'assassinat de Ronald Reagan. La maledicció la va trencar George W. Bush; el que va estar a punt de matar-lo va ser una galeta i no una pistola. L'única cosa que el va estar a punt de tocar de ple va ser una sabata...
Durant els anys seixanta, la paraula magnicidi i el cognom Kennedy van anar de la mà. El novembre de 1963, JFK va ser assassinat a Dallas mentre duia a terme una desfilada pels carrers de la ciutat. El seu suposat assassí, Lee Harvey Oswald, va morir assassinat dos dies després mentre era traslladat a la presó. Tot i que l'assassinat s'ha estudiat extensament, la mort prematura d'Oswald ha alimentat des de llavors la teoria de la conspiració, segons la qual Oswald va actuar com a part d'una conxorxa de la CIA per matar el president.
Cinc anys més tard, va ser Robert Kennedy, el germà de JFK qui va morir tirotejat després d'un míting de les primàries demòcrates quan tot feia pensar que el seu camí cap a la Casa Blanca era imparable. Tot i que no hi ha imatges del tret, sorprèn el caos i la falta total de mesures de seguretat que envolten el darrer míting de RFK.
El 1968 va ser un any especialment dur pels americans ja que, pocs mesos abans va morir assassinat Martin Luther King, tot un referent de la lluita per a la igualtat i la convivència als Estats Units.
Aquesta tripleta d'assassinats va causar una profunda desil·lusió i escepticisme cap als canvis socials i politics als Estats Units. Tot i no ser un amant de les teories de la conspiració, no sembla casualitat que els tres principals motors del canvi dels anys seixanta acabessin amb un tret entre cap i coll.
Per últim, existeix una suposada maledicció segons la qual els presidents elegits en anys acabats en zero o bé són assassinats o bé són víctimes d'un intent seriós d'atemptat. El penúltim cas va ser l'intent d'assassinat de Ronald Reagan. La maledicció la va trencar George W. Bush; el que va estar a punt de matar-lo va ser una galeta i no una pistola. L'única cosa que el va estar a punt de tocar de ple va ser una sabata...
divendres, 11 de febrer del 2011
Ballar amb la més lletja
Fa unes setmanes vaig fer una entrada sobre el paper d'estrassa que feia la Unió Europea en la relació amb els seus veïns del sud. Mubarak fa poques hores que ha dimitit i s'obre un període de grans canvis al Món Àrab però, també, en la relació d'Europa amb els seus veïns.
L'any 2009, The Economist va publicar un reportatge especial en el qual parlava de la revolució social que s'estava produint als països àrabs i com això havia de desembocar algun dia en un canvi polític. Un reportatge que, mira't avui en dia, reafirma la qualitat d'aquest setmanari i la seva capacitat d'anticipació.
El paper de la Unió Europea ha estat i serà fortament criticat en les properes setmanes. S'acusarà la seva actuació d'hipòcrita i interessada. Jo mateix comparteixo una part important d'aquestes crítiques.
Dit això, considero adequat fer un segon anàlisi sobre aquesta qüestió. Desconeixem com haguessin evolucionat les coses si Europa s'hagués negat a mantenir cap tipus de relació amb els règims autoritaris veïns des dels anys seixanta. No podem saber com ha influït la Unió Europea en el procés de revolució social que descrivia The Economist i que ha desembocat en el canvi a Tunísia i Egipte. És una incògnita com han repercutit els dotze mil milions d'euros de la Politica Europea de Veïnatge i el Procés de Barcelona en els canvis que ara viuen els països del sud de la UE. Sí que sabem, però, que Xina no ha fet cap declaració aquests dies en favor del poble egipci i que la postura d'Iran és obertament pitjor que la nostra. Així doncs, l'alternativa a la postura de la UE no és evident.
Sense fer d'advocat del diable, intueixo que si jo tingués un veí maleducat, que posés la música a tot drap i posés burka a la dona tard o d'hora intentaria parlar-hi i arribar a un acord de mínims. Una cosa són les critíques del "pueblo llano" (que han de seguir fermes, si pot ser més que avui en dia) i l'altre les decisions dels líders.
Estic segur que els líders de la UE s'han repetit moltes vegades aquests últims anys aquella famosa cançó: "sempre balla la mateixa, sempre balla la més lletja. Per què?"
L'any 2009, The Economist va publicar un reportatge especial en el qual parlava de la revolució social que s'estava produint als països àrabs i com això havia de desembocar algun dia en un canvi polític. Un reportatge que, mira't avui en dia, reafirma la qualitat d'aquest setmanari i la seva capacitat d'anticipació.
El paper de la Unió Europea ha estat i serà fortament criticat en les properes setmanes. S'acusarà la seva actuació d'hipòcrita i interessada. Jo mateix comparteixo una part important d'aquestes crítiques.
Dit això, considero adequat fer un segon anàlisi sobre aquesta qüestió. Desconeixem com haguessin evolucionat les coses si Europa s'hagués negat a mantenir cap tipus de relació amb els règims autoritaris veïns des dels anys seixanta. No podem saber com ha influït la Unió Europea en el procés de revolució social que descrivia The Economist i que ha desembocat en el canvi a Tunísia i Egipte. És una incògnita com han repercutit els dotze mil milions d'euros de la Politica Europea de Veïnatge i el Procés de Barcelona en els canvis que ara viuen els països del sud de la UE. Sí que sabem, però, que Xina no ha fet cap declaració aquests dies en favor del poble egipci i que la postura d'Iran és obertament pitjor que la nostra. Així doncs, l'alternativa a la postura de la UE no és evident.
Sense fer d'advocat del diable, intueixo que si jo tingués un veí maleducat, que posés la música a tot drap i posés burka a la dona tard o d'hora intentaria parlar-hi i arribar a un acord de mínims. Una cosa són les critíques del "pueblo llano" (que han de seguir fermes, si pot ser més que avui en dia) i l'altre les decisions dels líders.
Estic segur que els líders de la UE s'han repetit moltes vegades aquests últims anys aquella famosa cançó: "sempre balla la mateixa, sempre balla la més lletja. Per què?"
dimarts, 8 de febrer del 2011
Embolics de tripartit al nou govern
Tal i com apunta avui en Carles Capdevila a l'ARA, l'enrenou que s'ha creat al voltant de la limitació dels 80 Km/h a les rodalies de Barcelona està adquirint dimensions de "polèmica del tripartit".
Un cop més, la politica ha decidit saltar-se l'opinió dels experts i tirar pel dret, amb un batibull de decisions que depenen d'elements tan subversius com els anticiclons, les partícules en l'aire o la previsió de pluja. Es tracta d'un tema que ja vaig tractar al blog l'any 2009 i que sembla que se li està atravessant al conseller Puig.
A part de la contaminació, les xifres de víctimes mortals l'any 2010 demostren que la província de Barcelona va reduir les morts en accidents en un 20% mentre que en les altres províncies o bé van augmentar lleguerament o bé es van reduir també de manera poc destacable. Així doncs, durant el primer any sencer en el qual estava vigent la mesura dels 80 Km/h les estadístiques del total de la província parlen per si soles.
No voldria ser el conseller Puig el dia que hi hagi el primer accident mortal a la ex-zona 80 Km/h. No ho dic per ser alarmista, ni simplista. Revocar una mesura que redueix la contaminació i els morts per qüestions de llibertat aznariana "a mi nadie me tiene que decir..." demostra que encara fa massa poc que vam baixar dels arbres.
Un cop més, la politica ha decidit saltar-se l'opinió dels experts i tirar pel dret, amb un batibull de decisions que depenen d'elements tan subversius com els anticiclons, les partícules en l'aire o la previsió de pluja. Es tracta d'un tema que ja vaig tractar al blog l'any 2009 i que sembla que se li està atravessant al conseller Puig.
A part de la contaminació, les xifres de víctimes mortals l'any 2010 demostren que la província de Barcelona va reduir les morts en accidents en un 20% mentre que en les altres províncies o bé van augmentar lleguerament o bé es van reduir també de manera poc destacable. Així doncs, durant el primer any sencer en el qual estava vigent la mesura dels 80 Km/h les estadístiques del total de la província parlen per si soles.
No voldria ser el conseller Puig el dia que hi hagi el primer accident mortal a la ex-zona 80 Km/h. No ho dic per ser alarmista, ni simplista. Revocar una mesura que redueix la contaminació i els morts per qüestions de llibertat aznariana "a mi nadie me tiene que decir..." demostra que encara fa massa poc que vam baixar dels arbres.
divendres, 4 de febrer del 2011
Certa imprudència de TV3 a El Caire
Aquests dies TV3 està fent una cobertura sobre la situació a El Caire que es mereix un reconeixement. En una situació creixentment difícil han estat capaços de donar una informació de qualitat i a temps real. Crec que som privilegiats de tenir un canal de notícies 24 hores d’aquest nivell i que cal seguir apostant per un model de televisió pública que prioritzi aquesta línia d’informació.
Dit això, no puc deixar de pensar que TV3 ha actuat amb certa frivolitat aquests dies. La cobertura d’Albert Elfa ha estat exemplar. Desconec si és un periodista amb experiència en la cobertura de conflictes (en algun moment ell ha deixat entreveure que no) però ha intentat sempre estar al peu del canó. Raonable m’ha semblat també el reforç del Joan Roura, tot un especialista del Pròxim Orient i del periodisme de risc. Algú amb els nassos i l’olfacte necessaris per anar passant d’un bàndol a l’altre de la Plaça Tahrir i de ser capaç de mantenir la integritat física i arreglar-se-les pel seu compte.
A partir d’aquí, l’enviament d’un equip de sis (6!) persones de l’equip del 30 minuts i de la Pilar Rahola (que segurament ha pagat La Vanguardia però que també ha fet intervencions a TV3), denota un cert nivell d’imprudència. Tothom sap com de perillós és fer de periodista al món àrab i, tot i que no era evident que el que passava a la Plaça Tahrir estava més a prop d’un conflicte que d’una festa de la democràcia, era una possibilitat que calia tenir en compte.
Que el problema és la repressió dels mitjans de comunicació internacional per part del règim i no que aquests no tinguin experiència? Evidentment. Però cal actuar sobre allò que està a les nostres mans i donar la resta per variables exògenes. La connexió amb la Rahola fardant del seu “teléfono rojo” amb els principals polítics del país, i la insistència del Cuní per saber si havia parlat o no amb la ministra Jiménez m’ha semblat ridícula, pròpia d’aquell que es mira en excés el melic i sovint perd la perspectiva de les coses.
Com diu la dita: si no vols pols, no vagis a El Caire.
Dit això, no puc deixar de pensar que TV3 ha actuat amb certa frivolitat aquests dies. La cobertura d’Albert Elfa ha estat exemplar. Desconec si és un periodista amb experiència en la cobertura de conflictes (en algun moment ell ha deixat entreveure que no) però ha intentat sempre estar al peu del canó. Raonable m’ha semblat també el reforç del Joan Roura, tot un especialista del Pròxim Orient i del periodisme de risc. Algú amb els nassos i l’olfacte necessaris per anar passant d’un bàndol a l’altre de la Plaça Tahrir i de ser capaç de mantenir la integritat física i arreglar-se-les pel seu compte.
A partir d’aquí, l’enviament d’un equip de sis (6!) persones de l’equip del 30 minuts i de la Pilar Rahola (que segurament ha pagat La Vanguardia però que també ha fet intervencions a TV3), denota un cert nivell d’imprudència. Tothom sap com de perillós és fer de periodista al món àrab i, tot i que no era evident que el que passava a la Plaça Tahrir estava més a prop d’un conflicte que d’una festa de la democràcia, era una possibilitat que calia tenir en compte.
Que el problema és la repressió dels mitjans de comunicació internacional per part del règim i no que aquests no tinguin experiència? Evidentment. Però cal actuar sobre allò que està a les nostres mans i donar la resta per variables exògenes. La connexió amb la Rahola fardant del seu “teléfono rojo” amb els principals polítics del país, i la insistència del Cuní per saber si havia parlat o no amb la ministra Jiménez m’ha semblat ridícula, pròpia d’aquell que es mira en excés el melic i sovint perd la perspectiva de les coses.
Com diu la dita: si no vols pols, no vagis a El Caire.
dimarts, 1 de febrer del 2011
10-A: Barcelona fa el pallús
Trenco el silenci blogaire, provocat en part per la novetat twitterenca que facilita la diarrea mental, per parlar de la honorable iniciativa de convocar una consulta popular sobre la independència el proper 10 d’abril a Barcelona.
La plataforma Barcelona Decideix, ha fixat aquella data perquè els barcelonins s’expressin la seva adhesió (ai perdó, opinió) sobre la futura independència de Catalunya.
El primer que m’ha sorprès ha estat trobar taules per tot Barcelona des de principis de gener demanant el vot com qui demana signar per salvar les balenes de l’estret de Bering. És una forma curiosa d’expressar la teva opinió, induïda per un grup de “voluntaris” de la causa i fer-ho durant quatre mesos quan en teoria hi ha una data fixada per votar. M’imagino el sarau que es muntaria si els polítics anessin el dia de les eleccions amb un “organillo” pels carrers dient a la gent que vagi a votar. Crec que a Síria tenen pràctiques similars i les anomenem d’una altra manera.
En tot cas, un pot anar a una taula i votar i fer el mateix dos-cents metres més avall. Quan els preguntes com saben si has votat o no, et diuen que a la nit entren les dades al sistema informàtic per veure si algú ha votat dos (o més) cops. Em pregunto quin és el següent pas quan constaten que un amable ciutadà ha votat deu vegades en un dia. Eliminen nou paperetes? Com saben quines són les seves?
Aquesta “xapuça”, a part de desacreditar per complet la iniciativa i portar-la a les fronteres amb el ridícul, ens fa pensar una mica sobre què vol dir votar en una democràcia. Com ja he dit més d’una vegada, hem de trencar la idea que posar paperets en una urna és, en si mateix, democràtic, com tampoc ho era quan a l’escola decidíem a quin joc jugar per votació perquè era un mètode “democràtic”. La democràcia són unes institucions i unes normes de joc que garanteixen la llibertat i la igualtat entre les persones. Un marc de convivència que, de passada, evita que fem el ridícul de manera estrepitosa amb consultes esotèriques.
La plataforma Barcelona Decideix, ha fixat aquella data perquè els barcelonins s’expressin la seva adhesió (ai perdó, opinió) sobre la futura independència de Catalunya.
El primer que m’ha sorprès ha estat trobar taules per tot Barcelona des de principis de gener demanant el vot com qui demana signar per salvar les balenes de l’estret de Bering. És una forma curiosa d’expressar la teva opinió, induïda per un grup de “voluntaris” de la causa i fer-ho durant quatre mesos quan en teoria hi ha una data fixada per votar. M’imagino el sarau que es muntaria si els polítics anessin el dia de les eleccions amb un “organillo” pels carrers dient a la gent que vagi a votar. Crec que a Síria tenen pràctiques similars i les anomenem d’una altra manera.
En tot cas, un pot anar a una taula i votar i fer el mateix dos-cents metres més avall. Quan els preguntes com saben si has votat o no, et diuen que a la nit entren les dades al sistema informàtic per veure si algú ha votat dos (o més) cops. Em pregunto quin és el següent pas quan constaten que un amable ciutadà ha votat deu vegades en un dia. Eliminen nou paperetes? Com saben quines són les seves?
Aquesta “xapuça”, a part de desacreditar per complet la iniciativa i portar-la a les fronteres amb el ridícul, ens fa pensar una mica sobre què vol dir votar en una democràcia. Com ja he dit més d’una vegada, hem de trencar la idea que posar paperets en una urna és, en si mateix, democràtic, com tampoc ho era quan a l’escola decidíem a quin joc jugar per votació perquè era un mètode “democràtic”. La democràcia són unes institucions i unes normes de joc que garanteixen la llibertat i la igualtat entre les persones. Un marc de convivència que, de passada, evita que fem el ridícul de manera estrepitosa amb consultes esotèriques.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
