Des de la llunyania londinenca, cada vegada se'm fa més insuportable i absurda la situació política a Catalunya. Una majoria de la gent considera que les retallades sense estímul econòmic no trauran el país de la crisi però han votat el partit que així ho defensa i que ho du a terme en col·laboració amb la dreta més retrògrada. Com s'exlplica? Ben senzill, el cinisme i tacticisme nacional pot amb tot.
Els catalans no poden seguir sent presoners d'aquest debat interessat, d'aquesta retroalimentació casposa entre l'ABC i la #lateralmatonera independentista, d'aquest tacticisme exasperant. Pacte fiscal? De què dimonis parlen? No em crec ser l'únic que veu que l'únic que vol Convergència és allargar sine die aquest sí però no que tant bé manegen, que els permet erigir-se com els defensors de la pàtria. El debat de fons està en si indepndència o no, oi? Doncs tinguem-lo. Demà mateix.
Parlant de la reforma de l'esquerra catalana, ja vaig defensar el dret a l'autodeterminació. És hora d'agafar el toro per les banyes i tenir un debat obert sobre els arguments a favor i en contra de la independència, cadascú amb els seus, sense que el que pensi diferent sigui un traidor, un cec o un ingenu. En qüestions nacionals, la divergència és tan vàlida com en totes les altres.
Però tinguem aquest debat ja. Votem. El que sigui però votem. Amb el compromís que surti el que surti, aparquem el debat durant cinquanta anys. Ho acceptarien els centralistes? Difícil. I els indepndentistes? Encara menys. Si sortís que no, tornarien a les andades, a seguir jugant aquest partit en el qual les normes es fan a mesura que passa el temps. I a seguir fomentant l'enfrontament i el victimisme fins a eixamplar la base militant. D'això no se'n diu partit, se'n diu bufonada. Per això s'han inventat el pacte fiscal, per anar fent, per no afrontar un debat que tindrien perdut i perquè només accepten la victòria com a únic resultat possible.
Jo ja n'estic fart. El país es desagna, la crisi ho arrassa tot i nosaltres seguim amb el de sempre. Votem ja, d'una vegada, i comencem a dedicar-nos a les persones.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Casa nostra. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Casa nostra. Mostrar tots els missatges
dimarts, 20 de març del 2012
divendres, 24 de febrer del 2012
Ens hem begut l'enteniment
NOTA: el teclat angles m'impedeix escriure amb accents avui...
Encara em costa de creure el suport que esta rebent de totes bandes la proposta d'instal-lar el complex Eurovegas a Viladecans. L'any 2009, ja em vaig mostrar en contra de canviar les lleis a mida amb l'excusa de crear llocs de treball i desenvolupar models economics no sostenibles.
Pero en aquest cas, la cosa sembla encara mes flagrant. Existeixen molts motius per mostrar-s'hi en contra. Jo he intentat resumir-lo en els seguents deu punts:
1) Portem quatre anys denunciat que la crisi l'ha provocat l'economia especulativa. Ara proposem fer de l'activitat mes especultiva que existeix (el joc), el centre de l'activitat economica d'aquest pais. Aixo no es mes que reforçar el model que ens ha dut fins aqui.
2) Al nostre pais tenim una llarga tradicio de macro-complexos. L'experiencia ens diu que generalment les males practiques i la corrupcio solen acompanyar aquestes iniciatives. No cal anar gaire lluny per comprovar-ho: Marina d'Or, Terra Mitica, Sesenya o urbanitzacions fantasma al Montseny.
3) Suposant que es generessin els llocs de treball que es diuen (250.000 entre directes i indirectes segons dades de la prestigiosa Pilar Rahola), aixo suposaria que un 8% de la poblacio del pais estaria ocupada en un mateix projecte. Sembla evident la capacitat de xantatge que tindrien els seus propietaris un cop establert. Aixo es 25 vegades el nombre de treballadors de la factoria Seat de Martorell.
4) Quina garantia hi ha que aixo atrauria la quantitat de gent que diuen? El nostre pais esta ple d'inversions en els quals els plans d'explotacio no s'han complert: Spanair, l'aeroport de Lleida, l'Hotel Vela,... Per que aixo hauria de ser diferent?
5) Les grans economies mundials basen el seu poder en economia productiva, I+D i treball qualificat. No sembla que cap de les tres variables estigui present darrera d'aquest projecte, en el qual, insisteixo hi hauria ocupada gairebe el 10% de la força productiva del pais.
6) Es tracta d'una de les poques arees no urbanitzades de l'area metropolitana amb important valor ecologic. Situar-hi un complex es destruir-la per sempre. Que passara, d'aqui cinquanta o setanta anys quan a ningu li importi ni els casinos ni les platges i les convencions es facin per internet? No podem hipotecar els recursos de les generacions futures.
7) Les solucions magiques a la crisi no existeixen, malhauradament. En un pais de petites i mitjanes empreses, seran aquests emprenedors els que generaran llocs de treball. Es important donar-los suport.
8) Els beneficis del projecte quedaran en mans d'un grup reduit mentre que els costos (infraestructures, estres urba, contaminacio) els cobrirem entre tots.
9) La gracia de les lleis es que son estables i que no es canvien en funcio dels interessos de determinats grups. No crec que s'hagin de fer excepcions a determinats projectes i fer la vista grossa nomes pel fet que "son bons pel pais". La inseguretat juridica es un gran enemic per a la recuperacio economica.
10) Permeteu-me el toc personal: heu vist el paio? Dona suport a un candidat que nega l'existencia de Palestina, que subvenciona diaris de propaganda politica a Israel i beneeix l'ocupacio de territoris en la linia mes extrema de la politica israeliana. El govern el rep amb els dos empresaris jueus mes importants del pais? Que cony es tot aixo? Tornem al tribalisme?
No entenc res...
Encara em costa de creure el suport que esta rebent de totes bandes la proposta d'instal-lar el complex Eurovegas a Viladecans. L'any 2009, ja em vaig mostrar en contra de canviar les lleis a mida amb l'excusa de crear llocs de treball i desenvolupar models economics no sostenibles.
Pero en aquest cas, la cosa sembla encara mes flagrant. Existeixen molts motius per mostrar-s'hi en contra. Jo he intentat resumir-lo en els seguents deu punts:
1) Portem quatre anys denunciat que la crisi l'ha provocat l'economia especulativa. Ara proposem fer de l'activitat mes especultiva que existeix (el joc), el centre de l'activitat economica d'aquest pais. Aixo no es mes que reforçar el model que ens ha dut fins aqui.
2) Al nostre pais tenim una llarga tradicio de macro-complexos. L'experiencia ens diu que generalment les males practiques i la corrupcio solen acompanyar aquestes iniciatives. No cal anar gaire lluny per comprovar-ho: Marina d'Or, Terra Mitica, Sesenya o urbanitzacions fantasma al Montseny.
3) Suposant que es generessin els llocs de treball que es diuen (250.000 entre directes i indirectes segons dades de la prestigiosa Pilar Rahola), aixo suposaria que un 8% de la poblacio del pais estaria ocupada en un mateix projecte. Sembla evident la capacitat de xantatge que tindrien els seus propietaris un cop establert. Aixo es 25 vegades el nombre de treballadors de la factoria Seat de Martorell.
4) Quina garantia hi ha que aixo atrauria la quantitat de gent que diuen? El nostre pais esta ple d'inversions en els quals els plans d'explotacio no s'han complert: Spanair, l'aeroport de Lleida, l'Hotel Vela,... Per que aixo hauria de ser diferent?
5) Les grans economies mundials basen el seu poder en economia productiva, I+D i treball qualificat. No sembla que cap de les tres variables estigui present darrera d'aquest projecte, en el qual, insisteixo hi hauria ocupada gairebe el 10% de la força productiva del pais.
6) Es tracta d'una de les poques arees no urbanitzades de l'area metropolitana amb important valor ecologic. Situar-hi un complex es destruir-la per sempre. Que passara, d'aqui cinquanta o setanta anys quan a ningu li importi ni els casinos ni les platges i les convencions es facin per internet? No podem hipotecar els recursos de les generacions futures.
7) Les solucions magiques a la crisi no existeixen, malhauradament. En un pais de petites i mitjanes empreses, seran aquests emprenedors els que generaran llocs de treball. Es important donar-los suport.
8) Els beneficis del projecte quedaran en mans d'un grup reduit mentre que els costos (infraestructures, estres urba, contaminacio) els cobrirem entre tots.
9) La gracia de les lleis es que son estables i que no es canvien en funcio dels interessos de determinats grups. No crec que s'hagin de fer excepcions a determinats projectes i fer la vista grossa nomes pel fet que "son bons pel pais". La inseguretat juridica es un gran enemic per a la recuperacio economica.
10) Permeteu-me el toc personal: heu vist el paio? Dona suport a un candidat que nega l'existencia de Palestina, que subvenciona diaris de propaganda politica a Israel i beneeix l'ocupacio de territoris en la linia mes extrema de la politica israeliana. El govern el rep amb els dos empresaris jueus mes importants del pais? Que cony es tot aixo? Tornem al tribalisme?
No entenc res...
diumenge, 5 de febrer del 2012
Reformar l'esquerra catalana (10/10): la cultura
Amb aquesta entrada acabo la sèrie de “10 idees per reforçar l’esquerra catalana”. Realment, això de tenir un mes aturat el bloc precisament quan en quedava només una és una mica un reflex de com funciona aquest bloc; quan sembla que arrenca i agafa velocitat de creuer, se sobte s’estronca...
Durant aquest mes hem tingut el cessament d’en Ramoneda al front del CCCB i el cas Megaupload. En certa manera, poden donar algunes pistes de per on s’ha de moure l’esquerra en temes culturals. D’una banda, intentar reflexionar de manera extensa sobre la nova plataforma que suposa internet i les implicacions que té per la indústria cultural. Si bé sembla evident que cal trobar una solució al problema dels drets dels creadors, no sembla que les solucions “policials” de posar barreres al camp puguin ser efectives. En relació al CCCB, l’esquerra hauria de trobar canals per mantenir-se connectada al món sense necessitat de convertir Barcelona en la capital de tot. Aprofitar dinàmiques existents i veure com enganxar-s’hi.
I, last but not least, l’esquerra catalana s’ha de mantenir compromesa en la promoció de la llengua i la cultura pròpies. És tot un repte fer això sense caure en la promoció d’artistes d’aquí només pel fet de ser d’aquí.
Jo d’això no en sé gaire i segurament no és aquí on s’ha de debatre. Però per cloure la sèrie, em semblava important que la cultura formés part del decàleg de futur. Ara només cal que en comencem a parlar seriosament i amb voluntat transformadora. Les renovacions de les cúpules socialistes - a Catalunya i a Espanya - no semblen indicar que aquestes sigui l’espai adequat per fer-ho.
Durant aquest mes hem tingut el cessament d’en Ramoneda al front del CCCB i el cas Megaupload. En certa manera, poden donar algunes pistes de per on s’ha de moure l’esquerra en temes culturals. D’una banda, intentar reflexionar de manera extensa sobre la nova plataforma que suposa internet i les implicacions que té per la indústria cultural. Si bé sembla evident que cal trobar una solució al problema dels drets dels creadors, no sembla que les solucions “policials” de posar barreres al camp puguin ser efectives. En relació al CCCB, l’esquerra hauria de trobar canals per mantenir-se connectada al món sense necessitat de convertir Barcelona en la capital de tot. Aprofitar dinàmiques existents i veure com enganxar-s’hi.
I, last but not least, l’esquerra catalana s’ha de mantenir compromesa en la promoció de la llengua i la cultura pròpies. És tot un repte fer això sense caure en la promoció d’artistes d’aquí només pel fet de ser d’aquí.
Jo d’això no en sé gaire i segurament no és aquí on s’ha de debatre. Però per cloure la sèrie, em semblava important que la cultura formés part del decàleg de futur. Ara només cal que en comencem a parlar seriosament i amb voluntat transformadora. Les renovacions de les cúpules socialistes - a Catalunya i a Espanya - no semblen indicar que aquestes sigui l’espai adequat per fer-ho.
dissabte, 24 de desembre del 2011
Reformar l'esquerra catalana (9/10): la universitat
La universitat es mereix un capítol específic en aquest decàleg d’idees per reformar l’esquerra catalana. La devaluació del nostre sistema d’educació superior està tenint i tindrà un efecte demolidor en l’esdevenir del país. L’esquerra ha de tenir les idees més clares sobre el què, el qui i el com.
La universitat ha esdevingut un tràmit necessari – però no suficient - per a tothom que aspiri a un futur amb una feina mínimament qualificada. El problema, però, és que el nivell d’exigència s’ha devaluat i tendeix a zero. La culpa no es pot donar al sistema d’educació primària i secundària. Qui no arribi al nivell, senzillament suspèn. L’esquerra ha d’apostar per un alt grau d’exigència acadèmica i no anivellar per baix. La situació actual fa que el procés d’aprenentatge s’hagi de continuar en els anys posteriors (màsters, etc.) i que fins els 25 (amb sort) es doni per suposat que un jove no ha de tenir una feina qualificada. Em sembla que no exagero quan dic que un títol universitari en aquest país, avui en dia, no val res. I em sembla un resultat força lamentable, donat la quantitat de recursos públics que s’hi destinen.
Sobre el qui: la universitat s’ha anat engreixant en part per col•locar de professors als llicenciats (que cada vegada són més) en un espècie d’espiral inflacionari. El més fotut és que el mercat de treball exigeix títols com a pre-requisits i això no fa més que engreixar el porc de la titulitis. En altres països, un llicenciat d’una carrera amb més d’un vuit de mitjana, per dir alguna cosa, se’l miren en atenció a l’hora de buscar feina, encara que no sigui del seu camp, perquè se li pressuposa una intel•ligència i una capacitat de treball que seran útils a l’empresa que el contracti. Aquí no importen les competències;, títols, títols i més títols en un carrera sense final cap a la terra promesa. El “qui” té una altra vessant i és la del professorat. Cal fer una neteja important (sobretot d’aquells amb plaça fixa) i tenir en compte mecanismes d’avaluació del professorat severs. La qualitat de la docència universitària al nostre país és molt deficient.
I, per últim, el com. Cal vincular de manera molt més ferma la universitat amb el mercat de treball. Evidentment que cal preservar el coneixement pel coneixement, però aquesta tasca sempre ha estat reservada a una minoria o elit intel•lectual. Utilitzar aquest argument per mantenir centenars d’estudiants estudiant coses que no els serviran per res no té cap sentit i és demagògic. Per posar un exemple: no té sentit que els llicenciats en Història (molts dels quals acabaran fent de professors) no tinguin assignatures que els capacitin per fer-ho a la carrera i hagin de cursar un màster d’un any en acabar. S’han d’integrar les pràctiques en els continguts de les carreres i vincular la recerca amb el món empresarial i polític. I netejar. Sobretot netejar a fons.
La universitat ha esdevingut un tràmit necessari – però no suficient - per a tothom que aspiri a un futur amb una feina mínimament qualificada. El problema, però, és que el nivell d’exigència s’ha devaluat i tendeix a zero. La culpa no es pot donar al sistema d’educació primària i secundària. Qui no arribi al nivell, senzillament suspèn. L’esquerra ha d’apostar per un alt grau d’exigència acadèmica i no anivellar per baix. La situació actual fa que el procés d’aprenentatge s’hagi de continuar en els anys posteriors (màsters, etc.) i que fins els 25 (amb sort) es doni per suposat que un jove no ha de tenir una feina qualificada. Em sembla que no exagero quan dic que un títol universitari en aquest país, avui en dia, no val res. I em sembla un resultat força lamentable, donat la quantitat de recursos públics que s’hi destinen.
Sobre el qui: la universitat s’ha anat engreixant en part per col•locar de professors als llicenciats (que cada vegada són més) en un espècie d’espiral inflacionari. El més fotut és que el mercat de treball exigeix títols com a pre-requisits i això no fa més que engreixar el porc de la titulitis. En altres països, un llicenciat d’una carrera amb més d’un vuit de mitjana, per dir alguna cosa, se’l miren en atenció a l’hora de buscar feina, encara que no sigui del seu camp, perquè se li pressuposa una intel•ligència i una capacitat de treball que seran útils a l’empresa que el contracti. Aquí no importen les competències;, títols, títols i més títols en un carrera sense final cap a la terra promesa. El “qui” té una altra vessant i és la del professorat. Cal fer una neteja important (sobretot d’aquells amb plaça fixa) i tenir en compte mecanismes d’avaluació del professorat severs. La qualitat de la docència universitària al nostre país és molt deficient.
I, per últim, el com. Cal vincular de manera molt més ferma la universitat amb el mercat de treball. Evidentment que cal preservar el coneixement pel coneixement, però aquesta tasca sempre ha estat reservada a una minoria o elit intel•lectual. Utilitzar aquest argument per mantenir centenars d’estudiants estudiant coses que no els serviran per res no té cap sentit i és demagògic. Per posar un exemple: no té sentit que els llicenciats en Història (molts dels quals acabaran fent de professors) no tinguin assignatures que els capacitin per fer-ho a la carrera i hagin de cursar un màster d’un any en acabar. S’han d’integrar les pràctiques en els continguts de les carreres i vincular la recerca amb el món empresarial i polític. I netejar. Sobretot netejar a fons.
dijous, 22 de desembre del 2011
Reformar l'esquerra catalana (8/10): espai públic, equipaments i mobilitat
Com que som un país no gaire gran i amb una ciutat que reuneix la meitat de la població, els temes urbans han de tenir un pes important en el programa de la nova esquerra catalana. L’esquerra ha d’apostar per un espai públic polièdric que permeti diferents usos. Com ja he dit alguna vegada, cal canviar el llenguatge del respecte pel de la tolerància. S’ha de seguir reduint espai al vehicle privat i apostar per un sistema tarifari del transport públic que incentivi els abonaments anuals i mensuals, seguint la línia de la majoria de països d’Europa. Els usuaris ocasionals, inclosos els turistes, han de carregar amb una part important dels costos de transport, essent així una manera de democratitzar els beneficis d’un fenomen del qual tothom en comparteix les càrregues però no els guanys.
Cal treballar per millorar la formació de la policia i no desistir en l’intent de convertir-la en un cos de proximitat. La seguretat pren avui en dia noves formes més complexes i cal abordar aquests problemes de manera integral, conjuntament amb els diferents actors implicats en el territori. Cal introduir l’element social en les polítiques de seguretat i de prevenció, treballant amb les associacions, comerciants i veïns.
Pel que fa als equipaments públics, cal renunciar d’una vegada a la gestió externalitzada dels centres públics. L’esquerra ha de fer passos significatius a l’hora d’apostar per models on les associacions i els veïns tinguin un pes determinant a l’hora de decidir els usos dels equipaments dels seus barris. Els poders públics han de vetllar, això sí, perquè aquests equipaments responguin als interessos de la majoria. Cal, en definitiva, promoure la gestió cívica i ciutadana.
Per últim, l’esquerra ha de posar sobre la taula quin model de ciutats (i pobles) volem construir tenint en compte l’element humà i social, i defugir de solucions tècniques basades en arguments acrítics. El debat sobre el model de ciutat ha d’estar sobre la taula, tenint en compte el factor social i associatiu com un patrimoni a preservar i dinamitzar.
Cal treballar per millorar la formació de la policia i no desistir en l’intent de convertir-la en un cos de proximitat. La seguretat pren avui en dia noves formes més complexes i cal abordar aquests problemes de manera integral, conjuntament amb els diferents actors implicats en el territori. Cal introduir l’element social en les polítiques de seguretat i de prevenció, treballant amb les associacions, comerciants i veïns.
Pel que fa als equipaments públics, cal renunciar d’una vegada a la gestió externalitzada dels centres públics. L’esquerra ha de fer passos significatius a l’hora d’apostar per models on les associacions i els veïns tinguin un pes determinant a l’hora de decidir els usos dels equipaments dels seus barris. Els poders públics han de vetllar, això sí, perquè aquests equipaments responguin als interessos de la majoria. Cal, en definitiva, promoure la gestió cívica i ciutadana.
Per últim, l’esquerra ha de posar sobre la taula quin model de ciutats (i pobles) volem construir tenint en compte l’element humà i social, i defugir de solucions tècniques basades en arguments acrítics. El debat sobre el model de ciutat ha d’estar sobre la taula, tenint en compte el factor social i associatiu com un patrimoni a preservar i dinamitzar.
diumenge, 18 de desembre del 2011
Reformar l'esquerra catalana (7/10): salut
M’agradaria fer una bona entrada sobre el nou projecte de l’esquerra catalana i la salut però no en sé gaire del tema. Em sembla evident que la política de l’esquerra en aquest camp no es pot limitar a defensar el que tan ha costat d’aconseguir. Normalment, quan es juga a la defensiva s’acaba perdent. En canvi, cal traçar horitzons a mig i llarg termini que possiblement hauran de tenir com a eixos fonamentals la recerca, la millora de la planificació i l’envelliment.
Pel que fa a la recerca, el coneixement en el camp de la medicina queda obsolet cada vegada amb més rapidesa. I no és demagògic dir que això té un impacte directe en la qualitat de l’atenció i en la vida de les persones. Cal apostar de manera decidida per la recerca i pels intercanvis de professionals amb centres de referència per continuar millorant el tractament de les malalties més greus.
En relació a la planificació (o gestió sanitària), és important no perdre la perspectiva global del sistema català de salut. Cal buscar un equilibri entre l’optimització de recursos i la garantia d’atenció a tot el territori. En aquest àmbit, és important fer un esforç per millorar la transparència en la relació del sistema de salut públic i la indústria farmacèutica a tots els nivells. La relació entre els professionals i les companyies sovint té encara punts excessivament opacs. I, sense saber massa bé com, cal seguir empoderant els centres de salut per ser el punt d’atenció sanitària de referència de la ciutadania.
Per últim, l’envelliment de la població constitueix un repte per a la societat que continuarà esdevenint complex en les properes dècades. Cal treballar-lo a diferents nivells. Des del punt de vista assistencial, cal seguir millorant la relació entre les residències de gent gran i els hospitals. Des del punt de vista de les famílies, cal no renunciar a polítiques com la llei de la dependència. Això forma part potser de l’aspecte més important en aquest punt; des del punt de vista de la societat, l’esquerra ha de contribuir al debat sobre com volem envellir i quin paper han de tenir els nostres familiars i amics en aquest procés. Cal que aquests debats sigui el més plurals possibles. L’esquerra, com a moviment d’avantguarda, ha de tenir resposta a com volem que les persones envelleixin en els properes dècades.
(*) Ja sé que el PSC ha acabat el congrés i tota la pesca però em temo que amb el poc aprofundiment que s'ha fet dels temes que afecten a les persones i a la societat, aquestes entrades són avui encara més pertinents que ahir.
Pel que fa a la recerca, el coneixement en el camp de la medicina queda obsolet cada vegada amb més rapidesa. I no és demagògic dir que això té un impacte directe en la qualitat de l’atenció i en la vida de les persones. Cal apostar de manera decidida per la recerca i pels intercanvis de professionals amb centres de referència per continuar millorant el tractament de les malalties més greus.
En relació a la planificació (o gestió sanitària), és important no perdre la perspectiva global del sistema català de salut. Cal buscar un equilibri entre l’optimització de recursos i la garantia d’atenció a tot el territori. En aquest àmbit, és important fer un esforç per millorar la transparència en la relació del sistema de salut públic i la indústria farmacèutica a tots els nivells. La relació entre els professionals i les companyies sovint té encara punts excessivament opacs. I, sense saber massa bé com, cal seguir empoderant els centres de salut per ser el punt d’atenció sanitària de referència de la ciutadania.
Per últim, l’envelliment de la població constitueix un repte per a la societat que continuarà esdevenint complex en les properes dècades. Cal treballar-lo a diferents nivells. Des del punt de vista assistencial, cal seguir millorant la relació entre les residències de gent gran i els hospitals. Des del punt de vista de les famílies, cal no renunciar a polítiques com la llei de la dependència. Això forma part potser de l’aspecte més important en aquest punt; des del punt de vista de la societat, l’esquerra ha de contribuir al debat sobre com volem envellir i quin paper han de tenir els nostres familiars i amics en aquest procés. Cal que aquests debats sigui el més plurals possibles. L’esquerra, com a moviment d’avantguarda, ha de tenir resposta a com volem que les persones envelleixin en els properes dècades.
(*) Ja sé que el PSC ha acabat el congrés i tota la pesca però em temo que amb el poc aprofundiment que s'ha fet dels temes que afecten a les persones i a la societat, aquestes entrades són avui encara més pertinents que ahir.
dijous, 15 de desembre del 2011
Reformar l'esquerra catalana (6/10): educació
Vagi per davant que hi ha molta gent que es dedica a parlar d’educació amb molt més criteri que jo i que en aquestes entrades intento només traçar quatre pinzellades sobre cada tema. Dit això, en matèria d’educació un partit d’esquerres a Catalunya ha de tenir, almenys, les següents quatre idees ben clares. En primer lloc, acabar amb l’aberració d’eliminar la sisena hora a l’escola pública. És inacceptable que els alumnes a la pública acabin la primària havent fet un curs menys que els de la concertada.
En segon lloc, cal acabar amb el desgavell a l’hora de passar cursos, particularment a l’ESO. No entenc perquè ha de ser un discurs de la dreta dir que “cal recuperar els valors de l’esforç”. Com pot ser que l’esquerra no reivindiqui també aquestes idees? Cal ser més estricte amb els continguts que han d’assolir els alumnes i fer de l’exigència i de la repetició de cursos una cosa més normalitzada. Marcar límits ajudar a la maduració dels nens i creure el contrari és un immens error.
En tercer lloc, cal donar més autonomia als centre públics a l’hora de gestionar els seus recursos. No pot ser que un centre hagi d’omplir paperassa per instal•lar lleixes a les classes. És important que els directors de centre estiguin ben formats i siguin persones amb cert lideratge. Han de tenir més capacitat operativa a l’hora de decidir el dia a dia de les escoles, tant pel que fa a la gestió com al seguiment del personal.
Per últim, cal posar cert ordre a les quotes de les escoles concertades. A part de les sortides i la sisena hora, la quota per “complements” ha d’estar més regulada. No s’hauria de permetre que una escola es blindi d’alumnes sense recursos cobrant quotes altes per conceptes de dubtosa necessitat. Això s’ha de complementar essent flexibles amb les línies que es permeten obrir a les escoles, sense tremolar a l’hora de tancar (o refundar) aquelles que van perdent prestigi i cauen en l’espiral de la immigració.
En segon lloc, cal acabar amb el desgavell a l’hora de passar cursos, particularment a l’ESO. No entenc perquè ha de ser un discurs de la dreta dir que “cal recuperar els valors de l’esforç”. Com pot ser que l’esquerra no reivindiqui també aquestes idees? Cal ser més estricte amb els continguts que han d’assolir els alumnes i fer de l’exigència i de la repetició de cursos una cosa més normalitzada. Marcar límits ajudar a la maduració dels nens i creure el contrari és un immens error.
En tercer lloc, cal donar més autonomia als centre públics a l’hora de gestionar els seus recursos. No pot ser que un centre hagi d’omplir paperassa per instal•lar lleixes a les classes. És important que els directors de centre estiguin ben formats i siguin persones amb cert lideratge. Han de tenir més capacitat operativa a l’hora de decidir el dia a dia de les escoles, tant pel que fa a la gestió com al seguiment del personal.
Per últim, cal posar cert ordre a les quotes de les escoles concertades. A part de les sortides i la sisena hora, la quota per “complements” ha d’estar més regulada. No s’hauria de permetre que una escola es blindi d’alumnes sense recursos cobrant quotes altes per conceptes de dubtosa necessitat. Això s’ha de complementar essent flexibles amb les línies que es permeten obrir a les escoles, sense tremolar a l’hora de tancar (o refundar) aquelles que van perdent prestigi i cauen en l’espiral de la immigració.
dimecres, 14 de desembre del 2011
Reformar l'esquerra catalana (5/10): economia per a les persones
Normalment quan l’esquerra parlava d’economia solia oblida el petit detall que darrera de tot plegat, cal que es generin llocs de treball perquè la gent pugui materialitzar el seu projecte de vida. El problema és que l’esquerra fa molts anys que no parla d’economia amb un discurs propi. Ha copiat el discurs neoliberal com a veritat absoluta i quan el castell de cartes s’ha enfonsat ens hem trobat en pilotes i sense alternativa.
L’esquerra té una tasca ideològica important en aquest debat. En primer lloc, explicar als ciutadans que el mercat lliure ni existeix ni ha existit mai i que qualsevol decisió en el terreny de l’economia és tan política com la contrària. Regular no és un acte anti-natura envers l’estat natural de les coses que és el lliure mercat. Només amb aquest pas previ, podrem començar a portar el debat cap al terreny de les propostes.
L’esquerra catalana no podrà per si sola reformar un sistema econòmic que és global. Però si que ha de tenir un discurs clar i buscar aliances per construir una alternativa que passi per una major regulació dels mercats (no només els financers). La política econòmica del país ha de venir orientada pel sector públic. Cal identificar sectors competitius i dissenyar estratègies de suport a la investigació allà on s’identifiquin oportunitats que després el sector privat haurà de desenvolupar.
Cal forçar als bancs a donar crèdit als petits empresaris i dissenyar una transició entre la universitat i el mercat de treball oposada a l’actual. Les polítiques d’inserció laboral s’han de revisar des de zero. Quanta gent acaba trobant feina gràcies a les polítiques actives d'ocupació? I mentre escric això... quantes vegades hem sentit aquestes receptes? El problema no és que l’esquerra no sàpiga què cal fer en matèria econòmica. El problema és que no ho fa!
L’esquerra té una tasca ideològica important en aquest debat. En primer lloc, explicar als ciutadans que el mercat lliure ni existeix ni ha existit mai i que qualsevol decisió en el terreny de l’economia és tan política com la contrària. Regular no és un acte anti-natura envers l’estat natural de les coses que és el lliure mercat. Només amb aquest pas previ, podrem començar a portar el debat cap al terreny de les propostes.
L’esquerra catalana no podrà per si sola reformar un sistema econòmic que és global. Però si que ha de tenir un discurs clar i buscar aliances per construir una alternativa que passi per una major regulació dels mercats (no només els financers). La política econòmica del país ha de venir orientada pel sector públic. Cal identificar sectors competitius i dissenyar estratègies de suport a la investigació allà on s’identifiquin oportunitats que després el sector privat haurà de desenvolupar.
Cal forçar als bancs a donar crèdit als petits empresaris i dissenyar una transició entre la universitat i el mercat de treball oposada a l’actual. Les polítiques d’inserció laboral s’han de revisar des de zero. Quanta gent acaba trobant feina gràcies a les polítiques actives d'ocupació? I mentre escric això... quantes vegades hem sentit aquestes receptes? El problema no és que l’esquerra no sàpiga què cal fer en matèria econòmica. El problema és que no ho fa!
dissabte, 10 de desembre del 2011
Reformar l'esquerra catalana (4/10): la funció pública
La dreta sempre ha volgut pintar l’esquerra com a laxa, poc seriosa i incapaç d’aplicar rigor en els temes públics. Cal acabar amb aquesta falsa sensació. I la reforma de la funció pública pot ser una gran oportunitat. Els funcionaris es van inventar perquè els polítics no poguessin col•locar a tot “hijo de vecino” a l’Administració. Però la figura dels interins ha permès que això fos possible i, a la vegada, ha creat una estructura burocràtica que deixa curta la sèrie “Sí, ministre”.
Dit això, ens queden dues opcions: o bé modificar la figura dels interins o bé canviar la carrera funcionarial. Per la meva experiència, els interins – igual que els professors associats a la universitat- són generalment aquells que sostenen la càrrega de treball a l’Administració. També ho fan els polítics, que contràriament al que la gent pensa, no tenen la feina assegurada i tenen incentius per fer-la ben feta. La nova esquerra catalana ha de ser proactiva en aquest debat. I, possiblement, ha de ser radical.
Jo proposo eliminar la figura del funcionari vitalici. No té cap sentit tenir la feina assegurada per tota la vida per fer un examen. Hi ha molta gent que fa doctorats o coses per l’estil – que impliquen una càrrega de feina molt superior a unes oposicions – i després s’ha de buscar la vida. Però el motiu pel qual s’haurien d’eliminar és per l’efecte crida que generen. Són tan desproporcionades les seves condicions de treball en relació al mercat laboral, que els joves del país només volen ser funcionaris. I això no pot ser de cap manera.
El polític generalment no té incentius per “apretar” els funcionaris perquè sap que està de pas i que els altres es queden. Cal donar més autonomia a les unitats de treball i augmentar el control sobre la feina. No es pot seguir al joc a uns sindicats enquistats que cada any, per sistema, demanen més que l’anterior. Quin sentit té que els funcionaris catalans tinguin 70 hores d’assumptes personals (70!!!) i que després quan vagis al metge o a un funeral tothom et digui (“digues que vas al metge, però no t’agafis hores eh, que sinó és com si perdessis vacances!”)?
Possiblement, això hagi de ser diferent en mestres, metges i la policia. Hi ha qui en sap molt més que jo per dir-ho. Però el “funcionari de finestreta” ha de desaparèixer. Els que ja ho són, ens els haurem d’empassar. Però ni una oposició més de tècnics superiors ni de gestió. Contractes indefinits, amb certa protecció extra però sense feina vitalícia. Ho necessitem.
Dit això, ens queden dues opcions: o bé modificar la figura dels interins o bé canviar la carrera funcionarial. Per la meva experiència, els interins – igual que els professors associats a la universitat- són generalment aquells que sostenen la càrrega de treball a l’Administració. També ho fan els polítics, que contràriament al que la gent pensa, no tenen la feina assegurada i tenen incentius per fer-la ben feta. La nova esquerra catalana ha de ser proactiva en aquest debat. I, possiblement, ha de ser radical.
Jo proposo eliminar la figura del funcionari vitalici. No té cap sentit tenir la feina assegurada per tota la vida per fer un examen. Hi ha molta gent que fa doctorats o coses per l’estil – que impliquen una càrrega de feina molt superior a unes oposicions – i després s’ha de buscar la vida. Però el motiu pel qual s’haurien d’eliminar és per l’efecte crida que generen. Són tan desproporcionades les seves condicions de treball en relació al mercat laboral, que els joves del país només volen ser funcionaris. I això no pot ser de cap manera.
El polític generalment no té incentius per “apretar” els funcionaris perquè sap que està de pas i que els altres es queden. Cal donar més autonomia a les unitats de treball i augmentar el control sobre la feina. No es pot seguir al joc a uns sindicats enquistats que cada any, per sistema, demanen més que l’anterior. Quin sentit té que els funcionaris catalans tinguin 70 hores d’assumptes personals (70!!!) i que després quan vagis al metge o a un funeral tothom et digui (“digues que vas al metge, però no t’agafis hores eh, que sinó és com si perdessis vacances!”)?
Possiblement, això hagi de ser diferent en mestres, metges i la policia. Hi ha qui en sap molt més que jo per dir-ho. Però el “funcionari de finestreta” ha de desaparèixer. Els que ja ho són, ens els haurem d’empassar. Però ni una oposició més de tècnics superiors ni de gestió. Contractes indefinits, amb certa protecció extra però sense feina vitalícia. Ho necessitem.
dimarts, 6 de desembre del 2011
Reformar l'esquerra catalana (3/10): una nova estructura de partit
Si alguna cosa ha caracteritzat els partits d’esquerra en els darrers anys ha estat el sectarisme i la falta de diàleg obert en el si dels partits. Evidentment, això també es troba – i sovint en major grau – als partits de dretes. Però en els d’esquerres sembla contradir més el seu missatge.
La nova esquerra catalana ha de trencar amb el model de partit actual. Ha de permeabilitzar-se per garantir l’entrada de persones compromeses amb el bé comú i la sortida d’aquells que ja han prestat els seus serveis durant uns anys. Cal potenciar nous mecanismes de democratització del partit. Unes primàries obertes a un electorat d’esquerres prèviament registrat (i a qui potser se li podria demanar algun tipus de compromís, com assistir a una reunió per evitar frau) em semblarien un pas en la bona direcció. Cal que les executives comptin amb persones rellevants de diferents camps de la societat civil per enriquir el debat de les idees per sobre de les estratègies. S’ha de garantir per normativa la renovació de les executives, especialment en casos de derrotes electorals consecutives. S’han de limitar més els mandats o els càrrecs consecutius que es poden exercir. Això, segurament, passa per repensar les vies de sortida: molts politics no tenen on anar després d’anys de cobrar del partit. Cal no tractar-los com a aprofitats sinó pensar estratègies conjuntes per trobar-los sortida.
Els partits han de deixar de ser vistos com a cercles tancats en els quals o bé ets dins o bé ets fora. S’han de gestionar millor les dissensions i les discrepàncies. No pot ser que els que arribin més amunt siguin els més fidels sinó els més vàlids. La nova esquerra catalana ha de tenir un “laboratori d’idees” molt més potent que l’actual (si és que existeix) i teixir ponts amb la universitat i el mercat laboral. Cal que als actes de partit hi hagi menys líders polítics i més experts.
Desconec els mecanismes interns de l’elecció dels partits. Però sé que en moltes agrupacions la llista de delegats a un congrés és sovint tancada i proposada per la direcció...
La nova esquerra catalana ha de trencar amb el model de partit actual. Ha de permeabilitzar-se per garantir l’entrada de persones compromeses amb el bé comú i la sortida d’aquells que ja han prestat els seus serveis durant uns anys. Cal potenciar nous mecanismes de democratització del partit. Unes primàries obertes a un electorat d’esquerres prèviament registrat (i a qui potser se li podria demanar algun tipus de compromís, com assistir a una reunió per evitar frau) em semblarien un pas en la bona direcció. Cal que les executives comptin amb persones rellevants de diferents camps de la societat civil per enriquir el debat de les idees per sobre de les estratègies. S’ha de garantir per normativa la renovació de les executives, especialment en casos de derrotes electorals consecutives. S’han de limitar més els mandats o els càrrecs consecutius que es poden exercir. Això, segurament, passa per repensar les vies de sortida: molts politics no tenen on anar després d’anys de cobrar del partit. Cal no tractar-los com a aprofitats sinó pensar estratègies conjuntes per trobar-los sortida.
Els partits han de deixar de ser vistos com a cercles tancats en els quals o bé ets dins o bé ets fora. S’han de gestionar millor les dissensions i les discrepàncies. No pot ser que els que arribin més amunt siguin els més fidels sinó els més vàlids. La nova esquerra catalana ha de tenir un “laboratori d’idees” molt més potent que l’actual (si és que existeix) i teixir ponts amb la universitat i el mercat laboral. Cal que als actes de partit hi hagi menys líders polítics i més experts.
Desconec els mecanismes interns de l’elecció dels partits. Però sé que en moltes agrupacions la llista de delegats a un congrés és sovint tancada i proposada per la direcció...
dissabte, 3 de desembre del 2011
Reformar l'esquerra catalana (2/10): Un nou projecte europeu
Cada vegada més temes del nostre dia a dia es decideixen en unes institucions polítiques amb una legitimitat democràtica molt feble. Això ha de deixar ser vist com una qüestió externa o de política exterior. Gran part de la culpa és d’unes institucions dissenyades per tal que puguin fer feina sense haver de fer front a “càrregues democràtiques”. Però una petita part és també culpa d’uns ciutadans que ens inhibim a l’hora de parlar d’Europa. La nova esquerra catalana ha de posar Europa al centre del debat. Ha d’apostar per una unió política més forta. La vella i enquistada relació amb Espanya no trobarà solució amb un estat propi que permeti la lluita d’”igual a igual”. Només serà superada gràcies a una Europa més forta i inclusiva.
El PSC – i el PSOE – han de comprometre’s en la construcció d’una nova socialdemocràcia europea, a través d’un nou congrés que suposi un salt endavant significatiu. L’esquerra ha de construir un nou discurs econòmic alternatiu al neoliberalisme que ha governat l’economia internacional – i la local – durant les darreres tres dècades.
No és necessari detallar aquí les reformes institucionals necessàries. Hi ha molts debats engegats sobre aquest tema i només és qüestió de prestar-hi més atenció. Però és evident que unes llistes úniques europees al Parlament Europeu i una elecció més directa de la Comissió contribuirien a l’objectiu de democratitzar Europa. Una situació ideal seria aquella en que el Consell (els estats) perdessin poder en favor d’institucions comunitàries escollides directament. Malauradament, aquest escenari sembla avui en dia molt llunyà però no per això ha de ser una renúncia d’entrada de la nova esquerra catalana.
A nivell intern, la nova esquerra ha d’apostar per fer present Europa en el dia a dia de la ciutadania. Incloure el coneixement de la Unió Europea com un element fonamental a l’escola i fomentar els intercanvis professionals amb altres països de la Unió. Els ciutadans no poden seguir tenint la sensació que Europa és política exterior. Europa és un nou nivell de govern, com ho són els ajuntaments, la Generalitat o el govern central. I els ciutadans hi han de tenir un pes tan important com en els altres tres.
El PSC – i el PSOE – han de comprometre’s en la construcció d’una nova socialdemocràcia europea, a través d’un nou congrés que suposi un salt endavant significatiu. L’esquerra ha de construir un nou discurs econòmic alternatiu al neoliberalisme que ha governat l’economia internacional – i la local – durant les darreres tres dècades.
No és necessari detallar aquí les reformes institucionals necessàries. Hi ha molts debats engegats sobre aquest tema i només és qüestió de prestar-hi més atenció. Però és evident que unes llistes úniques europees al Parlament Europeu i una elecció més directa de la Comissió contribuirien a l’objectiu de democratitzar Europa. Una situació ideal seria aquella en que el Consell (els estats) perdessin poder en favor d’institucions comunitàries escollides directament. Malauradament, aquest escenari sembla avui en dia molt llunyà però no per això ha de ser una renúncia d’entrada de la nova esquerra catalana.
A nivell intern, la nova esquerra ha d’apostar per fer present Europa en el dia a dia de la ciutadania. Incloure el coneixement de la Unió Europea com un element fonamental a l’escola i fomentar els intercanvis professionals amb altres països de la Unió. Els ciutadans no poden seguir tenint la sensació que Europa és política exterior. Europa és un nou nivell de govern, com ho són els ajuntaments, la Generalitat o el govern central. I els ciutadans hi han de tenir un pes tan important com en els altres tres.
dijous, 1 de desembre del 2011
Reformar l'esquerra catalana (1/10): Identitat catalana
Un partit d’esquerres no ha de tenir l’eix nacional com a prioritat. Això de “independentista i d’esquerres” sempre m’ha semblat una contradicció in terminis. Si posem la igualtat entre les persones com una prioritat, no podem posar-hi barreres en forma de fronteres. Hi ha qui ha formulat això en temes normatius o ètics. Una ètica cosmopolita, que pressuposa que tothom forma part d’una única comunitat d’éssers humans iguals, no sembla compatible amb les fronteres. L’oposat seria el comunitarisme, o bé considerar que existeixen diverses comunitats, on la igualtat es pressuposa dins de cada una d’elles.
Dit això, una esquerra catalana reformada no pot obviar el context en el que viu. El PSC s’ha mostrat tradicionalment molt incòmode en aquest eix nacional. Les ambigüitats i la falta de límits en les posicions li han fet perdre molta credibilitat. A més, ha caigut de quatre potes en les mesquines tàctiques de la dreta catalana. Sigui com sigui, tota l’esquerra catalana s’ha mostrat d’acord en que Catalunya és una nació. Això, avui en dia, no es discuteix en el si de l’esquerra. I dit, això, una nació ha de poder decidir el seu futur.
Una nova esquerra catalana no pot renunciar a aquest principi si vol tenir alguna opció de governar. Ha quedat més que demostrat que obviar la qüestió identitària no evita que aquesta domini l’agenda. En qualsevol cas, la postura a presentar davant d’una hipotètica consulta ha de ser, en el meu entendre, ben clara. L’esquerra no està per aixecar fronteres sinó per esborrar-ne. Catalunya ha de poder decidir el seu futur però l’esquerra hauria de defensar que aquest futur no passa per un propi estat sinó per una Espanya i una Europa més inclusives i obertes.
El gran repte de l’esquerra catalana és aconseguir donar un tomb al nacionalisme de caire germànic que ens ha dominat. Paradoxalment, va ser Pujol qui va llençar una frase que, en certa manera, s’aproxima al que hauria de ser el leitmotive de la identitat catalana: es català qui viu i treballa a Catalunya. Però aquesta frase s’ha d’actualitzar. Ser català ha de voler dir pertànyer a una comunitat política que garanteix als seus ciutadans poder tirar endavant el seu projecte de vida a nivell personal, social i econòmic. Ser català ha de voler dir estar compromès amb uns valors i un compromís cívic de convivència col•lectiva. Una identitat política que garanteix el desenvolupament individual i la plenitud personal. Ser català, posat en termes carrinclons, hauria de ser el sentiment de pertànyer a una comunitat que et permet cercar la felicitat personal. L’esquerra ha de jugar un paper actiu en la formulació d’aquesta identitat.
Dit això, una esquerra catalana reformada no pot obviar el context en el que viu. El PSC s’ha mostrat tradicionalment molt incòmode en aquest eix nacional. Les ambigüitats i la falta de límits en les posicions li han fet perdre molta credibilitat. A més, ha caigut de quatre potes en les mesquines tàctiques de la dreta catalana. Sigui com sigui, tota l’esquerra catalana s’ha mostrat d’acord en que Catalunya és una nació. Això, avui en dia, no es discuteix en el si de l’esquerra. I dit, això, una nació ha de poder decidir el seu futur.
Una nova esquerra catalana no pot renunciar a aquest principi si vol tenir alguna opció de governar. Ha quedat més que demostrat que obviar la qüestió identitària no evita que aquesta domini l’agenda. En qualsevol cas, la postura a presentar davant d’una hipotètica consulta ha de ser, en el meu entendre, ben clara. L’esquerra no està per aixecar fronteres sinó per esborrar-ne. Catalunya ha de poder decidir el seu futur però l’esquerra hauria de defensar que aquest futur no passa per un propi estat sinó per una Espanya i una Europa més inclusives i obertes.
El gran repte de l’esquerra catalana és aconseguir donar un tomb al nacionalisme de caire germànic que ens ha dominat. Paradoxalment, va ser Pujol qui va llençar una frase que, en certa manera, s’aproxima al que hauria de ser el leitmotive de la identitat catalana: es català qui viu i treballa a Catalunya. Però aquesta frase s’ha d’actualitzar. Ser català ha de voler dir pertànyer a una comunitat política que garanteix als seus ciutadans poder tirar endavant el seu projecte de vida a nivell personal, social i econòmic. Ser català ha de voler dir estar compromès amb uns valors i un compromís cívic de convivència col•lectiva. Una identitat política que garanteix el desenvolupament individual i la plenitud personal. Ser català, posat en termes carrinclons, hauria de ser el sentiment de pertànyer a una comunitat que et permet cercar la felicitat personal. L’esquerra ha de jugar un paper actiu en la formulació d’aquesta identitat.
dimarts, 29 de novembre del 2011
Reformar l'esquerra catalana (0/10)
Els darrers resultats electoral han posat (encara més) de manifest que l'esquerra catalana i espanyola necessita una reforma profunda si vol tornar a governar. Demà començo una sèrie de deu entrades al blog en les quals intentaré reflexionar en veu alta (o en lletra escrita), sobre quins possibles passos pot serguir l'esquerra a Catalunya per tornar a liderar el país. Són reflexions personals que intenten, modestament, contribuir el debat de la construcció d'una nova esquerra catalana.
Espero els vostres comentaris!
Espero els vostres comentaris!
dimecres, 9 de novembre del 2011
Debat de fireta
Quan Mariano Rajoy va començar la seva primera intervenció amb cara de solemne i dient: "en primer lugar, quiero rendir homenaje al teniente coronel..." vaig pensar que la cosa pintava malament. Els candidats, amb més aviat poca traça, van intentar convèncer al personal que tenien la clau per superar la desastrosa situació econòmica actual. Com si el problema, fins ara, fós que el Govern no hagués sabut trobar la recepta màgica que ells sí que tenen.
Ni una paraula sobre els processos que han erosionat el poder absolut dels estats. Ni una paraula del poder local i regional, ni una paraula de la societat civil (i mira que el 15-M els hi havia posat fàcil). Però, sobretot (i això és el més greu) ni una paraula seriosa sobre Europa i les institucions internacionals. Ni un projecte ni proposta per incidir en els processos globals que afecten els ciutadans espanyols. Rajoy va ser l'únic que ho va intentar amb un "España debe tener más poder en el Euro" que, sort que no el van sentir des d'Alemanya, perquè encara estarien rient.
Va ser un debat del segle XX, amb estètica, moderador i candidats del segle XX, en ple segle XXI. Un debat que no va aportar solucions als problemes que pateix el país i que, sobretot, no va plantejar cap projecte estratègic per vertebrar-lo. Guanyi qui guanyi, el proper president del Govern serà un home gris que intentarà sortir de la crisi "dando palos de ciego" perquè cap dels dos sap, o més avait fa veure que no sap, com funcionen les dinàmiques que condicionen la situació d'Espanya. Les contradiccions entre un món global i unes estructures polítiques obsoletes tenen molt a veure amb la cara de tontos que se'ns va quedar a tots quan van sortir els crèdits.
Ni una paraula sobre els processos que han erosionat el poder absolut dels estats. Ni una paraula del poder local i regional, ni una paraula de la societat civil (i mira que el 15-M els hi havia posat fàcil). Però, sobretot (i això és el més greu) ni una paraula seriosa sobre Europa i les institucions internacionals. Ni un projecte ni proposta per incidir en els processos globals que afecten els ciutadans espanyols. Rajoy va ser l'únic que ho va intentar amb un "España debe tener más poder en el Euro" que, sort que no el van sentir des d'Alemanya, perquè encara estarien rient.
Va ser un debat del segle XX, amb estètica, moderador i candidats del segle XX, en ple segle XXI. Un debat que no va aportar solucions als problemes que pateix el país i que, sobretot, no va plantejar cap projecte estratègic per vertebrar-lo. Guanyi qui guanyi, el proper president del Govern serà un home gris que intentarà sortir de la crisi "dando palos de ciego" perquè cap dels dos sap, o més avait fa veure que no sap, com funcionen les dinàmiques que condicionen la situació d'Espanya. Les contradiccions entre un món global i unes estructures polítiques obsoletes tenen molt a veure amb la cara de tontos que se'ns va quedar a tots quan van sortir els crèdits.
diumenge, 30 d’octubre del 2011
Preguntes incòmodes
Des que sóc a Londres, tres vegades m'han fet aquesta pregunta: "escolta, si estiguéssim a Barcelona i et parlés en castellà, t'enfadaries?". Han quedat enrere els temps de "no, look, I'm Spanish but I'm Catalan, you know, from the north east of Spain, we have a different language and so on...".
Catalunya ja no és una desconeguda a Europa. La gent en coneix més o menys la realitat (sense entrar en massa detalls) i una gran part hi ha estat i l'ha visitada. Tot i així, no se n'han endut la imatge que nosaltres pensem. Sí de la ciutat però no de la seva gent. Què pensem nosaltres quan ens parlen de Grècia o de Portugal? Exactament el mateix que els anglesos pensen quan els parlen de casa nostra. "It's a wonderful city" i poca cosa més.
Com que em conec a la Caverna independentista (a qui ja he anomenat alguna vegada "La lateral matonera"), algú em sortirà amb l'argument que no som nosaltres els que projectem aquesta imatge d'intolerants amb la llengua, que això és culpa de Madrid i no sé quantes coses més. Però cal anar en compte. Una part important del nostre futur es juga a fora. Allà on ens veuen com un país amb sol i un 22% d'atur i on "ens enfadem per parlar en castellà". Un perla, vaja.
Catalunya ja no és una desconeguda a Europa. La gent en coneix més o menys la realitat (sense entrar en massa detalls) i una gran part hi ha estat i l'ha visitada. Tot i així, no se n'han endut la imatge que nosaltres pensem. Sí de la ciutat però no de la seva gent. Què pensem nosaltres quan ens parlen de Grècia o de Portugal? Exactament el mateix que els anglesos pensen quan els parlen de casa nostra. "It's a wonderful city" i poca cosa més.
Com que em conec a la Caverna independentista (a qui ja he anomenat alguna vegada "La lateral matonera"), algú em sortirà amb l'argument que no som nosaltres els que projectem aquesta imatge d'intolerants amb la llengua, que això és culpa de Madrid i no sé quantes coses més. Però cal anar en compte. Una part important del nostre futur es juga a fora. Allà on ens veuen com un país amb sol i un 22% d'atur i on "ens enfadem per parlar en castellà". Un perla, vaja.
dimecres, 26 d’octubre del 2011
Els càntics al Camp Nou
Tesis doctorals més estúpides s'escriuen que aquesta que avui proposo: l'estudi dels càntics al Camp Nou com a reflex dels canvis en la societat catalana. El tema va sortir el passat dissabte amb el Pere, quan el públic es va posar a cantar el relativament nou "I si tots animem guanyarem!". Això ens va portar a parlar sobre com havien canviat els càntics al Camp Nou des que érem petits.
D'entrada s'observa una clara catalanització dels crits d'ànim. Enrere han quedat les apel·lacions a la cultura espanyola, com el brutal càntic "Canta y no llores", quan un jugador rival quedava estès a terra, o l'ús de frases fetes del castellà com el tradicional "Manos arriba, esto es un atraco", en cas de flagrant error arbitral.
El mític Puyal denunciava un dia la facilitat amb la que avui en dia es crida els noms dels jugadors. I és que fa vint anys, un jugador havia de fer un partit excepcional perquè la graderia coregés el seu nom. Això avui en dia no succeeix, i n'hi ha prou amb un toc de qualitat perquè la graderia es rendeixi. Un sociòleg barat podria parlar de la tendència a idolatrar en excés de la nostra societat.
Darrerament s'ha tendit a banalitzar alguns crits històrics. És el cas del Oé, oé (no confondre amb aquest), que només s'utilitzava en grans ocasions com la celebració d'un títol. El "por qué, por qué" es va fer servir de manera una mica reiterativa i va perdre el caràcter original "d'exclusivitat".
Un dels rituals que posen la pell de gallina al Camp Nou (i que per sort ni s'ha perdut ni s'ha utilitzat de manera abusiva) és l'ús del mocador per celebrar gols antològics. Extranyament, això succeeix molt de tant en tant (potser un cop cada quatre o cinc temporades) però és un moment memorable. La darrera vegada que ho vaig viure va ser arrel d'aquest excepcional golàs.
Per últim, destaca com avui en dia es redueixen els insults respecte el rival. Als porters ja no se'ls crida el mític "eeeeeeeh, cabrón" en servir de porta. També s'han perdut altres insults com el que li cridaven a Michel arrel d'aquesta acció. Us en recordeu?
D'entrada s'observa una clara catalanització dels crits d'ànim. Enrere han quedat les apel·lacions a la cultura espanyola, com el brutal càntic "Canta y no llores", quan un jugador rival quedava estès a terra, o l'ús de frases fetes del castellà com el tradicional "Manos arriba, esto es un atraco", en cas de flagrant error arbitral.
El mític Puyal denunciava un dia la facilitat amb la que avui en dia es crida els noms dels jugadors. I és que fa vint anys, un jugador havia de fer un partit excepcional perquè la graderia coregés el seu nom. Això avui en dia no succeeix, i n'hi ha prou amb un toc de qualitat perquè la graderia es rendeixi. Un sociòleg barat podria parlar de la tendència a idolatrar en excés de la nostra societat.
Darrerament s'ha tendit a banalitzar alguns crits històrics. És el cas del Oé, oé (no confondre amb aquest), que només s'utilitzava en grans ocasions com la celebració d'un títol. El "por qué, por qué" es va fer servir de manera una mica reiterativa i va perdre el caràcter original "d'exclusivitat".
Un dels rituals que posen la pell de gallina al Camp Nou (i que per sort ni s'ha perdut ni s'ha utilitzat de manera abusiva) és l'ús del mocador per celebrar gols antològics. Extranyament, això succeeix molt de tant en tant (potser un cop cada quatre o cinc temporades) però és un moment memorable. La darrera vegada que ho vaig viure va ser arrel d'aquest excepcional golàs.
Per últim, destaca com avui en dia es redueixen els insults respecte el rival. Als porters ja no se'ls crida el mític "eeeeeeeh, cabrón" en servir de porta. També s'han perdut altres insults com el que li cridaven a Michel arrel d'aquesta acció. Us en recordeu?
diumenge, 18 de setembre del 2011
Intentar ordenar el debat sobre la immersió
Ja fa dies que el debat de la immersió lingüística ens té segrestats d'altres qüestions igualment importants, en aquest clàssic espiral catastrofista que els governs de CiU saben manejar a la perfecció. Es tracta, però, d'un tema ben important i aquest bloc s'apunta al carro, tard com sempre, d'intentar deixar la "brotxa gorda" i afilar una mica sobre el tema.
Els contraris a la immersió solen utilitzar dos arguments que barregen de manera més aviat potinera. D'una banda la "llibertat dels pares per escollir la llengua amb que eduquen els seus fills". I de l'altra, una suposada solució màgica que passa per l'educació trilingüe (català, castellà i anglès). Aquestes solucions són mútuament excloents ja que una contempla la segregació per idioma, l'existència de diversos models d'escolarització, i l'altra planteja un únic model mixt. Seria interessant preguntar als contraris al model actual quina de les dues opcions defensen. La primera sembla més aviat una barbaritat ja que discriminar per idioma seria anar contra els drets més bàsics de la infància. Segurament, aquest és l'argument que més comparteixen els partidaris de la immersió: que no es separi als nens per vies segons la llengua en que estudien. Si la majoria dels partidaris de la immersió busquessin de debò un debat serè i seriós, el primer que haurien de fer és posar entre l'espasa i la paret als detractors: voleu segregació per idioma o no?
Si es portés al debat cap aquí i s’optés pel model de via única, que em sembla que és el que garanteix millor la cohesió social i el que gaudeix d’un consens més ampli, podríem obrir la caixa dels trons de si el que cal és un model bilingüe, trilingüe o en urdú. Aïllar les posicions segregacionistes hauria de ser la prioritat. I això, de passada, suposaria un atac directe al falaç argument de la llibertat. En un model trilíngüe on es decidís que les matemàtiques, per posar un exemple, es fessin en català, els pares tampoc escollirien la llengua en què s’educa els seus fills. Com tampoc escullen si paguen impostos o no, si poden posar la música a tot drap a les sis del matí o si condueixen borratxos amb els fills asseguts a la cadireta.
En qualsevol cas, no em sembla negatiu, un cop descartada la via aïllacionista, tenir un debat serè sobre el model educatiu en sentit ampli, incloent-li la llengua. Una societat que es qüestiona a si mateixa és una societat madura que busca avançar. I sospito que en aquest debat, els partidaris de la immersió tindrien més a guanyar que a perdre.
Ara bé, ven molt més la confrontació, la idea de l’ocupació estrangera, l’#adeuaespanya i tota la pesca. Però ni du enlloc ni resol problemes.
Els contraris a la immersió solen utilitzar dos arguments que barregen de manera més aviat potinera. D'una banda la "llibertat dels pares per escollir la llengua amb que eduquen els seus fills". I de l'altra, una suposada solució màgica que passa per l'educació trilingüe (català, castellà i anglès). Aquestes solucions són mútuament excloents ja que una contempla la segregació per idioma, l'existència de diversos models d'escolarització, i l'altra planteja un únic model mixt. Seria interessant preguntar als contraris al model actual quina de les dues opcions defensen. La primera sembla més aviat una barbaritat ja que discriminar per idioma seria anar contra els drets més bàsics de la infància. Segurament, aquest és l'argument que més comparteixen els partidaris de la immersió: que no es separi als nens per vies segons la llengua en que estudien. Si la majoria dels partidaris de la immersió busquessin de debò un debat serè i seriós, el primer que haurien de fer és posar entre l'espasa i la paret als detractors: voleu segregació per idioma o no?
Si es portés al debat cap aquí i s’optés pel model de via única, que em sembla que és el que garanteix millor la cohesió social i el que gaudeix d’un consens més ampli, podríem obrir la caixa dels trons de si el que cal és un model bilingüe, trilingüe o en urdú. Aïllar les posicions segregacionistes hauria de ser la prioritat. I això, de passada, suposaria un atac directe al falaç argument de la llibertat. En un model trilíngüe on es decidís que les matemàtiques, per posar un exemple, es fessin en català, els pares tampoc escollirien la llengua en què s’educa els seus fills. Com tampoc escullen si paguen impostos o no, si poden posar la música a tot drap a les sis del matí o si condueixen borratxos amb els fills asseguts a la cadireta.
En qualsevol cas, no em sembla negatiu, un cop descartada la via aïllacionista, tenir un debat serè sobre el model educatiu en sentit ampli, incloent-li la llengua. Una societat que es qüestiona a si mateixa és una societat madura que busca avançar. I sospito que en aquest debat, els partidaris de la immersió tindrien més a guanyar que a perdre.
Ara bé, ven molt més la confrontació, la idea de l’ocupació estrangera, l’#adeuaespanya i tota la pesca. Però ni du enlloc ni resol problemes.
dimarts, 26 de juliol del 2011
Mites i realitats de la circumscripció única
El delirant article d'avui d'Enric Juliana m'impedeix marxar de vacances blocaires. A part de vincular la proposta de circumscripció única al moviment 15-M (quines ganes que té de saber "qui són" i "què proposen" per poder-los atacar), construeix un argument esotèric sobre Felip V i el 15-M que m'ha deixat al·lucinat.
Com ja demostren moltes pàgines a internet i com queda clar en el següent enllaç, una cricumscripció única donaria uns resultats que afavoririen a ICV, ERC i CiU respecte els resultats actuals i que perjudicarien a PP i PSC-PSOE (especialment a aquests últims ja que no els seria possible presentar una llista diferent a la del PSOE). Això, eliminant el llindar del 3%.
No vull començar aquí una discussió sobre la reforma de la llei electoral ja que ja hi ha moltes iniciatives que estan duent a terme (i en alguns casos molt seriosament) aquest procés. A més, sembla bastant evident que la reforma política que cal promoure no es limita a un canvi en la llei o la fórmula sinó que afecta el sistema polític en sentit ampli.
En qualsevol cas, aquesta voluntat de criticar el 15-M com un moviment centralista i espanyolista, que ja denunciava fa uns dies al bloc, demostra un cert nerviosisme entre aquells que fa anys que tot ho veuen amb el maniqueu argument de "això afavoreix Catalunya o la perjudica". Un argument que considera que el propietari de Condis i l'aturat de Santa Coloma tenen més a veure que el primer amb el Botín i el segon amb l'aturat de Vallecas pel fet de ser catalans. Un argument que en Duran va defensar amb vehemència en el seu discurs de la setmana passada.
Com ja demostren moltes pàgines a internet i com queda clar en el següent enllaç, una cricumscripció única donaria uns resultats que afavoririen a ICV, ERC i CiU respecte els resultats actuals i que perjudicarien a PP i PSC-PSOE (especialment a aquests últims ja que no els seria possible presentar una llista diferent a la del PSOE). Això, eliminant el llindar del 3%.
No vull començar aquí una discussió sobre la reforma de la llei electoral ja que ja hi ha moltes iniciatives que estan duent a terme (i en alguns casos molt seriosament) aquest procés. A més, sembla bastant evident que la reforma política que cal promoure no es limita a un canvi en la llei o la fórmula sinó que afecta el sistema polític en sentit ampli.
En qualsevol cas, aquesta voluntat de criticar el 15-M com un moviment centralista i espanyolista, que ja denunciava fa uns dies al bloc, demostra un cert nerviosisme entre aquells que fa anys que tot ho veuen amb el maniqueu argument de "això afavoreix Catalunya o la perjudica". Un argument que considera que el propietari de Condis i l'aturat de Santa Coloma tenen més a veure que el primer amb el Botín i el segon amb l'aturat de Vallecas pel fet de ser catalans. Un argument que en Duran va defensar amb vehemència en el seu discurs de la setmana passada.
dilluns, 25 de juliol del 2011
El vot als barris
Entre els canvis que ha suposat l'alternança política a l'Ajuntament de Barcelona, ahir es va saber que s'ha començat a multar els ciutadans que practiquen el nudisme a la Platja de Sant Sebastià. Un fet anecdòtic, si voleu, però significatiu que el color del partit governant afecta un seguit de petites coses de la nostra vida diària.
Això m'ha fet recordar la reflexió de Joan Subirats en la seva xerrada del passat 14 de juliol a l'Assemblea de Sarrià-Sant Gervasi sobre les diferències de participació entre diferents barris d'una mateixa ciutat. Podeu consultar aquí aquestes diferències pels casos de Barcelona i Badalona. En el cas de Badalona, sorprèn veure com barris com Sant Roc o Artigues presenten una participació més de vint punts inferior que la registrada al Centre o a Casagemes. A Barcelona, la participació a Pedralbes o a Tres Torres és més de trenta punts superior a la de Baró de Viver o Trinitat Nova.
Que aquells barris on hi viu població en una situació de més necessitat i precarietat siguin aquells on menys es participa potser no és del tot una sorpresa però sí que hauria de fer-nos reflexionar sobre el funcionament del nostre sistema polític. És important promoure els mecanismes de participació per insistir als més afectats per la situació de crisi actual que la seva participació o abstenció té conseqüències directes sobre una multitud de petits aspectes de la seva vida. I no ho dic perquè "així guanyarien les esquerres". Ho dic perquè això suposa una amenaça seriosa per la cohesió de les nostres societats.
I ara un repte: Per què no iniciar una campanya seriosa de promoció del vot des de les assemblees de barri?
En podem seguir parlant en aquesta "tardor calenta" que es preveu a partir del setembre.
Bon estiu!
Això m'ha fet recordar la reflexió de Joan Subirats en la seva xerrada del passat 14 de juliol a l'Assemblea de Sarrià-Sant Gervasi sobre les diferències de participació entre diferents barris d'una mateixa ciutat. Podeu consultar aquí aquestes diferències pels casos de Barcelona i Badalona. En el cas de Badalona, sorprèn veure com barris com Sant Roc o Artigues presenten una participació més de vint punts inferior que la registrada al Centre o a Casagemes. A Barcelona, la participació a Pedralbes o a Tres Torres és més de trenta punts superior a la de Baró de Viver o Trinitat Nova.
Que aquells barris on hi viu població en una situació de més necessitat i precarietat siguin aquells on menys es participa potser no és del tot una sorpresa però sí que hauria de fer-nos reflexionar sobre el funcionament del nostre sistema polític. És important promoure els mecanismes de participació per insistir als més afectats per la situació de crisi actual que la seva participació o abstenció té conseqüències directes sobre una multitud de petits aspectes de la seva vida. I no ho dic perquè "així guanyarien les esquerres". Ho dic perquè això suposa una amenaça seriosa per la cohesió de les nostres societats.
I ara un repte: Per què no iniciar una campanya seriosa de promoció del vot des de les assemblees de barri?
En podem seguir parlant en aquesta "tardor calenta" que es preveu a partir del setembre.
Bon estiu!
dissabte, 2 de juliol del 2011
Autodeterminació i 15-M
Un sector del país, els que no van al lavabo si no els asseguren que això serà un pas cap a la independència, ha mostrat recel contra el moviment del 15-M arran de la controvèrsia que es va generar en la declaració de mínims sobre la inclusió o no del dret a l'autodeterminació. El seu argument falaç, que entre d'altres ha expressat Salvador Cardús en aquest article diu: "Tanta "democràcia real, ara!" i quan parlem d'autodeterminació us la passeu per l'entrecuix?"
M'ha estranyat aquesta sorpresa dels anomenats independentistes en sentir-se ignorats pel 15-M. Existeix certa contradicció objectiva en demanar una major igualtat i defensar a l'hora l'aixecament de fronteres que exalten la diferència. Molts diran que no són fronteres arbitràries, i segurament tindran raó, però iterant el procés fins l'infinit, el resultat d'un món de micro-estats no m'acaba de convèncer. I tampoc acabo de trobar raons sòlides per oposar-se, una vegada Catalunya sigui rica i plena, a les demandes d'independència de, posem per cas, la província de Palència.
En molts països l'independentisme, entès com la voluntat d'una part de separar-se del tot, sol estar vinculat a la dreta. Fins ara, aquesta contradicció de "igualtat però només pels meus" de l'esquerra independentista catalana no s'havia posat de manifest massa sovint. Celebro que el 15-M hagi provocat aquesta petita sacsejada.
I dit això, ja podeu tornar a comprar l'ARA, que diumenge regalen el TimeOut!
M'ha estranyat aquesta sorpresa dels anomenats independentistes en sentir-se ignorats pel 15-M. Existeix certa contradicció objectiva en demanar una major igualtat i defensar a l'hora l'aixecament de fronteres que exalten la diferència. Molts diran que no són fronteres arbitràries, i segurament tindran raó, però iterant el procés fins l'infinit, el resultat d'un món de micro-estats no m'acaba de convèncer. I tampoc acabo de trobar raons sòlides per oposar-se, una vegada Catalunya sigui rica i plena, a les demandes d'independència de, posem per cas, la província de Palència.
En molts països l'independentisme, entès com la voluntat d'una part de separar-se del tot, sol estar vinculat a la dreta. Fins ara, aquesta contradicció de "igualtat però només pels meus" de l'esquerra independentista catalana no s'havia posat de manifest massa sovint. Celebro que el 15-M hagi provocat aquesta petita sacsejada.
I dit això, ja podeu tornar a comprar l'ARA, que diumenge regalen el TimeOut!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
