Intentar ordenar el debat sobre la immersió

Ja fa dies que el debat de la immersió lingüística ens té segrestats d'altres qüestions igualment importants, en aquest clàssic espiral catastrofista que els governs de CiU saben manejar a la perfecció. Es tracta, però, d'un tema ben important i aquest bloc s'apunta al carro, tard com sempre, d'intentar deixar la "brotxa gorda" i afilar una mica sobre el tema.

Els contraris a la immersió solen utilitzar dos arguments que barregen de manera més aviat potinera. D'una banda la "llibertat dels pares per escollir la llengua amb que eduquen els seus fills". I de l'altra, una suposada solució màgica que passa per l'educació trilingüe (català, castellà i anglès). Aquestes solucions són mútuament excloents ja que una contempla la segregació per idioma, l'existència de diversos models d'escolarització, i l'altra planteja un únic model mixt. Seria interessant preguntar als contraris al model actual quina de les dues opcions defensen. La primera sembla més aviat una barbaritat ja que discriminar per idioma seria anar contra els drets més bàsics de la infància. Segurament, aquest és l'argument que més comparteixen els partidaris de la immersió: que no es separi als nens per vies segons la llengua en que estudien. Si la majoria dels partidaris de la immersió busquessin de debò un debat serè i seriós, el primer que haurien de fer és posar entre l'espasa i la paret als detractors: voleu segregació per idioma o no?

Si es portés al debat cap aquí i s’optés pel model de via única, que em sembla que és el que garanteix millor la cohesió social i el que gaudeix d’un consens més ampli, podríem obrir la caixa dels trons de si el que cal és un model bilingüe, trilingüe o en urdú. Aïllar les posicions segregacionistes hauria de ser la prioritat. I això, de passada, suposaria un atac directe al falaç argument de la llibertat. En un model trilíngüe on es decidís que les matemàtiques, per posar un exemple, es fessin en català, els pares tampoc escollirien la llengua en què s’educa els seus fills. Com tampoc escullen si paguen impostos o no, si poden posar la música a tot drap a les sis del matí o si condueixen borratxos amb els fills asseguts a la cadireta.

En qualsevol cas, no em sembla negatiu, un cop descartada la via aïllacionista, tenir un debat serè sobre el model educatiu en sentit ampli, incloent-li la llengua. Una societat que es qüestiona a si mateixa és una societat madura que busca avançar. I sospito que en aquest debat, els partidaris de la immersió tindrien més a guanyar que a perdre.

Ara bé, ven molt més la confrontació, la idea de l’ocupació estrangera, l’#adeuaespanya i tota la pesca. Però ni du enlloc ni resol problemes.

L’espiral de la immigració a l’escola pública

No hi ha millor remei per resoldre els dubtes sobre un tema que anar a parlar amb algú que el domina. Això vaig fer fa unes setmanes, quan vaig anar a parlar amb la Coral, directora de l’Escola Virolai. Jo portava una argumentació preparada a la motxilla: les escoles concertades són una barrera per a la integració dels immigrants que, per falta de recursos econòmics es veuen obligats a concentrar-se a les escoles públiques que, seguint criteris d’accés basats en la proximitat, fan que la construcció d’escoles-guetos sigui només qüestió de temps.

O bé la Coral sabia per on aniria o bé ha hagut de defensar moltes vegades el model de la seva escola davant d’arguments similars, però ràpidament va trencar les fal•làcies del meu discurs amb dades. Les escoles amb més mala fama, deixen places vacants en acabar el procés de matriculació i aquestes places són cobertes, durant l’any, pels immigrants que van arribant. El resultat és que, l’any següent, el percentatge d’immigració és encara superior, la seva fama segueix sent dolenta, tornen a quedar places buides i així, any a any, l’espiral de la immigració es recargola.

La solució, segons la Coral, és més flexibilitat a l’hora de tancar línies (i escoles). Si a les escoles amb més demanda se’ls permetés obrir noves línies i tancar-ne a les que en tenen poca, es podria evitar aquest espiral. Un espiral que sembla que ha deixat de créixer; el percentatge d’immigrants que arriben a mig curs tendeix, cada vegada més, a zero. El que toca ara és gestionar una situació que s’ha produït en molts pocs anys, sense que ningú en pogués preveure els afectes i que, amb prou feines, s’ha anat trampejant.

Arrel de la conversa amb la Coral, ben aviat continuaré parlant d’altres temes que vam tractar al voltant del model educatiu i de la seva possible evolució.

La revenda de la consellera

La consellera Rigau no és amant dels casinos. Almenys això em va semblar entendre quan va afirmar que li semblava "trist" que l'accés a l'escola s'acabés decidint per un sorteig. Els sortejos mai han agradat a l'establishment. Els sembla inconcebible que quelcom es decideixi sense que ningú hi pugui influir. És una cosa que ja havia pensat en alguna ocasió i que està vinculada a la moral del poder.

Sigui com sigui, haver anat a l'escola on hi vols portar als fills ara et dóna punts en cas d'empat. Com que la majoria de parelles no tenen cap situació especial que els afavoreixi (tenir altres fills a dins, ser família monoparental, etc.), aquest criteri acaba pesant de manera significativa.

Això és especialment greu als pobles. Posem per cas un poble d'uns cinc mil habitants amb dues escoles, la de tota la vida i una que es va obrir fa deu anys. Aplicant el criteri-Rigau els "fills del poble" es trobaran a la mateixa aula mentre que els fills de nouvinguts (no només immigrants sinó senzillament de recent arribats) ho faran a l'altra. A l'evident segregació que això suposa, no cal que us digui com s'agreuja el tema si resulta que l'escola de tota la vida és millor que la nova.

Es tracta d'una mesura que va, dràsticament, en contra de la mobilitat. Un govern que predica l'obertura de mires, que la gent es desplaci allà on hi ha feina, que es marxi a estudiar a fora, que no es sigui rígid, a la vegada perjudica als fills dels que opten per aquesta opció. Però, per sobre de tot, es tracta d'una mesura que segrega, indirectament, per origen i, com tots sabem, això és anticonstitucional.

A mi no m'ha tocat l'entrada per anar a la final de la copa del Rei a València. És injust? No ho crec. Té remei? Sí. A les Rigaus i als seus fills, sempre els quedaran quatre duros per anar a la revenda de la concertada.