“Furgones” per als meus amics

Dijous passat vaig assistir a la inauguració del 3r Congrés de la Taula del Tercer Sector Social. La majoria de les autoritats que hi van parlar ho van fer sobre el paper clau que juguen aquestes entitats en el nostre Estat del Benestar, ja que arriben allà on les autoritats no poden (i sovint no han) de fer-ho. Això, que alguns veuen com “la cara amable de la privatització de serveis públics”, per mi és una de les pedres de toc d’una societat civil moderna.

És per això que no entenc de cap de les maneres l’actitud del Districte de Gràcia en relació al Casal de Joves/Espai Jove La Fontana, la gestió del qual recentment ha estat assignada, per concurs, a l’empresa Iniciatives i Programes. No és que sigui contrari a aquestes empreses; sovint fan una bona feina i són necessàries per gestionar aquells equipaments on les entitats de base o bé no volen o bé no poden fer-se’n càrrec.

Però és absurd apostar per aquest model quan les entitats del territori tenen ganes de tirar endavant un espai com aquest. Evidentment que cal vetllar perquè les activitats que s’hi facin siguin d’interès públic i garantir que la gestió sigui rigorosa. Per això cal un procés de negociació i, potser, d’acompanyament en una primera fase. Però enviar aquestes entitats a un “concurs” que tenien perdut abans de començar contradiu tota lògica i tot discurs grandiloqüent.

Els que ahir van ser desallotjats a la plaça de la Vila eren els meus amics. A alguns els conec des de molts anys, a d’altres no. Conec com estudien, com treballen, com dediquen el seu temps a enfortir el teixit associatiu del barri. Que l’única resposta que tinguin al seu projecte siguin furgones de la Urbana i antiavalots, demostra que el camí que hi ha per davant és encara llarg i difícil.

La revenda de la consellera

La consellera Rigau no és amant dels casinos. Almenys això em va semblar entendre quan va afirmar que li semblava "trist" que l'accés a l'escola s'acabés decidint per un sorteig. Els sortejos mai han agradat a l'establishment. Els sembla inconcebible que quelcom es decideixi sense que ningú hi pugui influir. És una cosa que ja havia pensat en alguna ocasió i que està vinculada a la moral del poder.

Sigui com sigui, haver anat a l'escola on hi vols portar als fills ara et dóna punts en cas d'empat. Com que la majoria de parelles no tenen cap situació especial que els afavoreixi (tenir altres fills a dins, ser família monoparental, etc.), aquest criteri acaba pesant de manera significativa.

Això és especialment greu als pobles. Posem per cas un poble d'uns cinc mil habitants amb dues escoles, la de tota la vida i una que es va obrir fa deu anys. Aplicant el criteri-Rigau els "fills del poble" es trobaran a la mateixa aula mentre que els fills de nouvinguts (no només immigrants sinó senzillament de recent arribats) ho faran a l'altra. A l'evident segregació que això suposa, no cal que us digui com s'agreuja el tema si resulta que l'escola de tota la vida és millor que la nova.

Es tracta d'una mesura que va, dràsticament, en contra de la mobilitat. Un govern que predica l'obertura de mires, que la gent es desplaci allà on hi ha feina, que es marxi a estudiar a fora, que no es sigui rígid, a la vegada perjudica als fills dels que opten per aquesta opció. Però, per sobre de tot, es tracta d'una mesura que segrega, indirectament, per origen i, com tots sabem, això és anticonstitucional.

A mi no m'ha tocat l'entrada per anar a la final de la copa del Rei a València. És injust? No ho crec. Té remei? Sí. A les Rigaus i als seus fills, sempre els quedaran quatre duros per anar a la revenda de la concertada.

Magnicidis: règims que cauen amb el seu líder (3 de 3)

Porto un parell de dies pensant si posar "líders que cauen amb el seu règim" o "règims que cauen amb el seu líder". En qualsevol cas, la tercera entrega d'aquest breu especial sobre magnicidis va d'això: d'aquells que eren símbol d'un sistema de poder, democràtic o no, i que quan van desaparèixer, es van ensorrar també les estructures polítiques que els sostenien.

Del nou món post-II Guerra Mundial que va inaugurar la mort de Hitler i la caiguda del nazisme, la mort de Salvador Allende l'11 de setembre de 1973 (1 i 2) va ser un fort cop per la democràcia i la llibertat a Amèrica Llatina i arreu del món. Aquell mateix any, a Espanya un cotxe volava pel carrer Claudio Coello de Madrid acabant amb el president del Govern Carrer Blanco i principal candidat a perpetuar el règim més enllà de la mort de Franco.

Sense que caigués el règim darrera però creant una forta consternació en la socialdemocràcia europea, el 1986 va ser assassinat el primer ministre suec Olof Palme. La mort de Palme, que sortia del cine amb la seva dona sense guardaespatlles, va acabar amb l'esperança d'un món on els polítics fessin vida normal, fins i tot a les tranquiles i pacífiques terres del nord d'Europa.

Tres anys després, el dia de Nadal de 1989, Nicolae Ceaucescu, president de la Romania comunista, es convertia en l'únic líder d'un país de l'òrbita soviètica que pagava amb la vida la seva obstinació per evitar la caiguda del règim. Ceaucescu va ser condemnat a mort en un judici sumaríssim sense garanties pocs dies després d'haver ordenat disparar contra la població civil, aixecada en revoltes.

El 2006, Saddam Hussein seguia una sort similar després d'un judici de dubtosa legalitat fet amb presses.

Com hem vist, els atemptats que solen acabar amb el règim que hi ha al darrera tenen una preparació i suport que transcendeix el "simple" assassinat selectiu. Tot i això, acostumen a ser fruit d'estructures de poder no consolidades que aprofiten moments de transició i de caos per ajustar els comptes amb els prohoms de l'anterior règim.

I fins aquí els tres posts dedicats a magnicidis contemporanis. Qui sap si les reformes al Món Àrab em faran ampliar el capítol aviat. De moment, d'aquí a pocs dies tornaré al to habitual del bloc per parlar-vos de la limitació d'accés a l'escola concertada.