Porto un parell de dies pensant si posar "líders que cauen amb el seu règim" o "règims que cauen amb el seu líder". En qualsevol cas, la tercera entrega d'aquest breu especial sobre magnicidis va d'això: d'aquells que eren símbol d'un sistema de poder, democràtic o no, i que quan van desaparèixer, es van ensorrar també les estructures polítiques que els sostenien.
Del nou món post-II Guerra Mundial que va inaugurar la mort de Hitler i la caiguda del nazisme, la mort de Salvador Allende l'11 de setembre de 1973 (1 i 2) va ser un fort cop per la democràcia i la llibertat a Amèrica Llatina i arreu del món. Aquell mateix any, a Espanya un cotxe volava pel carrer Claudio Coello de Madrid acabant amb el president del Govern Carrer Blanco i principal candidat a perpetuar el règim més enllà de la mort de Franco.
Sense que caigués el règim darrera però creant una forta consternació en la socialdemocràcia europea, el 1986 va ser assassinat el primer ministre suec Olof Palme. La mort de Palme, que sortia del cine amb la seva dona sense guardaespatlles, va acabar amb l'esperança d'un món on els polítics fessin vida normal, fins i tot a les tranquiles i pacífiques terres del nord d'Europa.
Tres anys després, el dia de Nadal de 1989, Nicolae Ceaucescu, president de la Romania comunista, es convertia en l'únic líder d'un país de l'òrbita soviètica que pagava amb la vida la seva obstinació per evitar la caiguda del règim. Ceaucescu va ser condemnat a mort en un judici sumaríssim sense garanties pocs dies després d'haver ordenat disparar contra la població civil, aixecada en revoltes.
El 2006, Saddam Hussein seguia una sort similar després d'un judici de dubtosa legalitat fet amb presses.
Com hem vist, els atemptats que solen acabar amb el règim que hi ha al darrera tenen una preparació i suport que transcendeix el "simple" assassinat selectiu. Tot i això, acostumen a ser fruit d'estructures de poder no consolidades que aprofiten moments de transició i de caos per ajustar els comptes amb els prohoms de l'anterior règim.
I fins aquí els tres posts dedicats a magnicidis contemporanis. Qui sap si les reformes al Món Àrab em faran ampliar el capítol aviat. De moment, d'aquí a pocs dies tornaré al to habitual del bloc per parlar-vos de la limitació d'accés a l'escola concertada.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Curiositats de la xarxa. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Curiositats de la xarxa. Mostrar tots els missatges
dijous, 10 de març del 2011
dissabte, 26 de febrer del 2011
Magnicidis: President a Orient Mitjà, un ofici de risc (2 de 3)
Ser raïs a Orient Mitjà i morir de vell no és cosa fàcil. Des de l'inici del conflicte el 1948 nombrosos líders polítics de la regió han estat assassinats amb mètodes d'allò més variats. A diferència del clàssic tret al cap americà, per aquelles terres han fet servir mètodes més expeditius que sovint s'han emportat desenes de persones per davant.
L'octubre de 1981 moria assassinat a Egipte el president Anwar El-Sadat, a qui els islamistes li van fer pagar molt car els acords de pau de Camp David amb Israel el 1978. Els mateixos acords que avui en dia algunes veus àrabs més radicals declaren "obsolets" amb la caiguda de Mubarak. Tres membres dels Germans Musulmans es van infiltrar en la desfilada militar que conmemorava el creuament del Canal de Suez durant la guerra del Yom Kippur, van baixar dels tancs i van començar a disparar contra la tribuna presidencial matant a Sadat i a una vintena més de persones. Mubarak, que seia just a la dreta de Sadat, va sobreviure.
L'any següent va ser assassinat el president del Líban Bachir Gemayel. El mètode escollit va ser volar tot l'edifici on estava fent una reunió, matant desenes de persones. L'atemptat va ser obra d'un militant pro-siri. L'assassinat de Gemayel, líder del partit libanès falangista format per cristians maronites, va suposar la immediata ocupació del Líban de les forces israelianes (aliades de la Falange en la lluita contra la OLP), que va desencadenar al cap de dos dies en les matances de Sabra i Xatila, perpetrades pels falangistes libanesos amb la col·laboració de l'exèrcit israelià.
Vint-i-tres anys més tard, el 14 de febrer de 2005, moria el primer ministre libanès Rafiq Hariri, una mort que sovint s'ha atribuït també a forces pro-síries. El mètode escollit va ser similar, un cotxe bomba que va matar, a més de Hariri, un bon pilot de guardaespatlles i col·laboradors. Un dia vaig llegir el macabre comentari que al Líban les morts per cotxe bomba són obra de les milícies musulmanes mentre que els cristians tendeixen a utilitzar més l'assassinat selectiu. Els 1000 Kg de dinamita que van matar Hariri van organitzar una fumera que es va poder veure des de tota la ciutat.
Pel què fa als veritables protagonistes de la història, israelians i palestins també han vist morir els seus líders de manera violenta. L'altre dia ja vèiem la mort de Yitzhak Rabin a mans d'un jueu ortodox l'any 1995. El 2004 moria a França Yasser Arafat. Molts sectors àrabs consideren que va morir enverinat pels serveis secrets israelians tot i que a Occident mai s'ha donat aquesta versió per bona. També el 2004, el carismàtic líder de Hamàs Sheikh Yassin moria com a conseqüència d'un dels múltiples "assassinats selectius" (que en aquesta cas va matar Yassin i quinze persones més) perpetrat per l'exèrcit israelià.
L'octubre de 1981 moria assassinat a Egipte el president Anwar El-Sadat, a qui els islamistes li van fer pagar molt car els acords de pau de Camp David amb Israel el 1978. Els mateixos acords que avui en dia algunes veus àrabs més radicals declaren "obsolets" amb la caiguda de Mubarak. Tres membres dels Germans Musulmans es van infiltrar en la desfilada militar que conmemorava el creuament del Canal de Suez durant la guerra del Yom Kippur, van baixar dels tancs i van començar a disparar contra la tribuna presidencial matant a Sadat i a una vintena més de persones. Mubarak, que seia just a la dreta de Sadat, va sobreviure.
L'any següent va ser assassinat el president del Líban Bachir Gemayel. El mètode escollit va ser volar tot l'edifici on estava fent una reunió, matant desenes de persones. L'atemptat va ser obra d'un militant pro-siri. L'assassinat de Gemayel, líder del partit libanès falangista format per cristians maronites, va suposar la immediata ocupació del Líban de les forces israelianes (aliades de la Falange en la lluita contra la OLP), que va desencadenar al cap de dos dies en les matances de Sabra i Xatila, perpetrades pels falangistes libanesos amb la col·laboració de l'exèrcit israelià.
Vint-i-tres anys més tard, el 14 de febrer de 2005, moria el primer ministre libanès Rafiq Hariri, una mort que sovint s'ha atribuït també a forces pro-síries. El mètode escollit va ser similar, un cotxe bomba que va matar, a més de Hariri, un bon pilot de guardaespatlles i col·laboradors. Un dia vaig llegir el macabre comentari que al Líban les morts per cotxe bomba són obra de les milícies musulmanes mentre que els cristians tendeixen a utilitzar més l'assassinat selectiu. Els 1000 Kg de dinamita que van matar Hariri van organitzar una fumera que es va poder veure des de tota la ciutat.
Pel què fa als veritables protagonistes de la història, israelians i palestins també han vist morir els seus líders de manera violenta. L'altre dia ja vèiem la mort de Yitzhak Rabin a mans d'un jueu ortodox l'any 1995. El 2004 moria a França Yasser Arafat. Molts sectors àrabs consideren que va morir enverinat pels serveis secrets israelians tot i que a Occident mai s'ha donat aquesta versió per bona. També el 2004, el carismàtic líder de Hamàs Sheikh Yassin moria com a conseqüència d'un dels múltiples "assassinats selectius" (que en aquesta cas va matar Yassin i quinze persones més) perpetrat per l'exèrcit israelià.
dijous, 24 de febrer del 2011
Magnicidis: una pràctica passada de moda als EUA? (1 de 3)
Avui trenco una mica el to de les darreres entrades per parlar de magnicidis. YouTube ofereix un ventall inestimable de vídeos relacionats amb els assassinats (o intents) de grans líders politics. Fa anys que no presenciem l'assassinat d'un gran líder polític a Occident. Però en altres èpoques, l'assassinat de líders polítics no era una pràctica infreqüent.
Durant els anys seixanta, la paraula magnicidi i el cognom Kennedy van anar de la mà. El novembre de 1963, JFK va ser assassinat a Dallas mentre duia a terme una desfilada pels carrers de la ciutat. El seu suposat assassí, Lee Harvey Oswald, va morir assassinat dos dies després mentre era traslladat a la presó. Tot i que l'assassinat s'ha estudiat extensament, la mort prematura d'Oswald ha alimentat des de llavors la teoria de la conspiració, segons la qual Oswald va actuar com a part d'una conxorxa de la CIA per matar el president.
Cinc anys més tard, va ser Robert Kennedy, el germà de JFK qui va morir tirotejat després d'un míting de les primàries demòcrates quan tot feia pensar que el seu camí cap a la Casa Blanca era imparable. Tot i que no hi ha imatges del tret, sorprèn el caos i la falta total de mesures de seguretat que envolten el darrer míting de RFK.
El 1968 va ser un any especialment dur pels americans ja que, pocs mesos abans va morir assassinat Martin Luther King, tot un referent de la lluita per a la igualtat i la convivència als Estats Units.
Aquesta tripleta d'assassinats va causar una profunda desil·lusió i escepticisme cap als canvis socials i politics als Estats Units. Tot i no ser un amant de les teories de la conspiració, no sembla casualitat que els tres principals motors del canvi dels anys seixanta acabessin amb un tret entre cap i coll.
Per últim, existeix una suposada maledicció segons la qual els presidents elegits en anys acabats en zero o bé són assassinats o bé són víctimes d'un intent seriós d'atemptat. El penúltim cas va ser l'intent d'assassinat de Ronald Reagan. La maledicció la va trencar George W. Bush; el que va estar a punt de matar-lo va ser una galeta i no una pistola. L'única cosa que el va estar a punt de tocar de ple va ser una sabata...
Durant els anys seixanta, la paraula magnicidi i el cognom Kennedy van anar de la mà. El novembre de 1963, JFK va ser assassinat a Dallas mentre duia a terme una desfilada pels carrers de la ciutat. El seu suposat assassí, Lee Harvey Oswald, va morir assassinat dos dies després mentre era traslladat a la presó. Tot i que l'assassinat s'ha estudiat extensament, la mort prematura d'Oswald ha alimentat des de llavors la teoria de la conspiració, segons la qual Oswald va actuar com a part d'una conxorxa de la CIA per matar el president.
Cinc anys més tard, va ser Robert Kennedy, el germà de JFK qui va morir tirotejat després d'un míting de les primàries demòcrates quan tot feia pensar que el seu camí cap a la Casa Blanca era imparable. Tot i que no hi ha imatges del tret, sorprèn el caos i la falta total de mesures de seguretat que envolten el darrer míting de RFK.
El 1968 va ser un any especialment dur pels americans ja que, pocs mesos abans va morir assassinat Martin Luther King, tot un referent de la lluita per a la igualtat i la convivència als Estats Units.
Aquesta tripleta d'assassinats va causar una profunda desil·lusió i escepticisme cap als canvis socials i politics als Estats Units. Tot i no ser un amant de les teories de la conspiració, no sembla casualitat que els tres principals motors del canvi dels anys seixanta acabessin amb un tret entre cap i coll.
Per últim, existeix una suposada maledicció segons la qual els presidents elegits en anys acabats en zero o bé són assassinats o bé són víctimes d'un intent seriós d'atemptat. El penúltim cas va ser l'intent d'assassinat de Ronald Reagan. La maledicció la va trencar George W. Bush; el que va estar a punt de matar-lo va ser una galeta i no una pistola. L'única cosa que el va estar a punt de tocar de ple va ser una sabata...
dijous, 11 de novembre del 2010
Eleccions 2010 (2/6): sobre el vot en blanc
És bastant freqüent sentir frases imprecises al voltant del vot en blanc. Sovint es diu que el vot en blanc afavoreix a la majoria, que hauria d'estar representat al Parlament, que no hi ha papeletes blanques a les taules, etc. L'objectiu d'aquest post és aclarir una mica aquests conceptes i veure quines conseqüències té escollir aquesta opció en unes eleccions com les del proper 28-N.
El vot en blanc consisteix en dipositar un sobre buit a l'urna. En el recompte, es considera un vot vàlid i, per tant, forma part del denominador a paritr del qual es reparteixen els escons. Això, indirectament, anirà en contra dels interessos dels partits petits ja que la llei electoral estableix que cal un mínim del 3% dels vots vàlids per obtenir representació parlamentària. Per tant, votar en blanc suposa posar una mica més difícil als petits l'obtenció d'aquest tres per cent.
Com podeu anar simulant amb les dades de totes les convocatòries electorals en Democràcia, una petita variació del percentatge de vots en blanc pot tenir resultats catastròfics pels partits petits. A tall d'exemple, si en les darreres eleccions al Parlament tots els vots nuls haguessin estat blancs i s'hi haguessin afegit uns 12.000 ciutadans dels que es van quedar a casa (que encara que us sembli molta gent és un ínfim 0,24% del cens), el partit de l'Albert Rivera no hagués entrat al Parlament en no aconseguir el 3% necessari. Per tant, penseu-vos-ho bé a l'hora de decidir si no aneu a votar, voteu nul o voteu blanc ja que això pot tenir conseqüències importants.
Sobre si el vot en blanc afavoreix o no la majoria, cal dir que l'afavoreix en la mesura en què no hi va en contra però les conseqüències que té en l'eliminació dels petits es poden repartir entre la resta de partits sense que necessàriament sigui el partit majoritari el que en surti beneficiat. Contràriament al que sovint s'ha dit, el sistema electoral català és força decent, sobretot si el comparem amb l'espanyol, basat en massa circumscripcions petites que desvirtuen la traducció en escons dels vots. Es diu que la Llei d'Hondt, en la qual es basen els dos sistemes (català i espanyol) desvirtua la representativitat quan apareixen circumscripcions de menys de 7 escons, cosa que no passa en el cas català i sí en l'espanyol.
Una altra de les demandes és que el vot en blanc tingui una representació al Parlament, és a dir, que se li atorguin els escons que li correspondrien si fos un partit i quedin buits durant tota la legislatura. Això, s'argumenta, donaria una lliçó als parlamentaris que veurien en cada sessió com el poble prefereix cadires buides en lloc de politics. Jo sóc contrari a aquesta postura per tres motius: 1) perquè va en contra de l'objectiu final de la democràcia que és escollir representants i no no-representants. 2) perquè això sí que afavoriria a la majoria ja que un partit que ara es queda a les portes de la majoria absoluta podria veure com el fet de reduir el denominador del total de diputats li atorga "automàticament" la majoria absoluta. i 3) perquè crec que la democràcia es reforça amb una societat civil forta que condicioni els polítics i no en representar els apàtics-disconformes-desinteressats en forma de cadires buides.
Per acabar, us deixo amb un blog sobre el vot en blanc (del tot abanonat) que vaig crear per al referèndum de l'Estatut del 2006.
El vot en blanc consisteix en dipositar un sobre buit a l'urna. En el recompte, es considera un vot vàlid i, per tant, forma part del denominador a paritr del qual es reparteixen els escons. Això, indirectament, anirà en contra dels interessos dels partits petits ja que la llei electoral estableix que cal un mínim del 3% dels vots vàlids per obtenir representació parlamentària. Per tant, votar en blanc suposa posar una mica més difícil als petits l'obtenció d'aquest tres per cent.
Com podeu anar simulant amb les dades de totes les convocatòries electorals en Democràcia, una petita variació del percentatge de vots en blanc pot tenir resultats catastròfics pels partits petits. A tall d'exemple, si en les darreres eleccions al Parlament tots els vots nuls haguessin estat blancs i s'hi haguessin afegit uns 12.000 ciutadans dels que es van quedar a casa (que encara que us sembli molta gent és un ínfim 0,24% del cens), el partit de l'Albert Rivera no hagués entrat al Parlament en no aconseguir el 3% necessari. Per tant, penseu-vos-ho bé a l'hora de decidir si no aneu a votar, voteu nul o voteu blanc ja que això pot tenir conseqüències importants.
Sobre si el vot en blanc afavoreix o no la majoria, cal dir que l'afavoreix en la mesura en què no hi va en contra però les conseqüències que té en l'eliminació dels petits es poden repartir entre la resta de partits sense que necessàriament sigui el partit majoritari el que en surti beneficiat. Contràriament al que sovint s'ha dit, el sistema electoral català és força decent, sobretot si el comparem amb l'espanyol, basat en massa circumscripcions petites que desvirtuen la traducció en escons dels vots. Es diu que la Llei d'Hondt, en la qual es basen els dos sistemes (català i espanyol) desvirtua la representativitat quan apareixen circumscripcions de menys de 7 escons, cosa que no passa en el cas català i sí en l'espanyol.
Una altra de les demandes és que el vot en blanc tingui una representació al Parlament, és a dir, que se li atorguin els escons que li correspondrien si fos un partit i quedin buits durant tota la legislatura. Això, s'argumenta, donaria una lliçó als parlamentaris que veurien en cada sessió com el poble prefereix cadires buides en lloc de politics. Jo sóc contrari a aquesta postura per tres motius: 1) perquè va en contra de l'objectiu final de la democràcia que és escollir representants i no no-representants. 2) perquè això sí que afavoriria a la majoria ja que un partit que ara es queda a les portes de la majoria absoluta podria veure com el fet de reduir el denominador del total de diputats li atorga "automàticament" la majoria absoluta. i 3) perquè crec que la democràcia es reforça amb una societat civil forta que condicioni els polítics i no en representar els apàtics-disconformes-desinteressats en forma de cadires buides.
Per acabar, us deixo amb un blog sobre el vot en blanc (del tot abanonat) que vaig crear per al referèndum de l'Estatut del 2006.
diumenge, 26 d’octubre del 2008
Bloc, blogs i J.
Avui descanso d’aquests debats elevats sobre l’esdevenir del món per parlar-vos de certa curiositat que he anat detectant darrerament.
Recordo en la meva infància, l’inestimable programa “Amor a primera vista”. La cutrada alternativa-nosaltresnosomtele5 era la mateixa que ronda avui en dia per Tv3. Inclús l’Àlex Casanoves ja rondava per allà. Un dels moments que més em cridava l’atenció era quan una veu en off analitzava la firma dels concursants, i d’allà n’extreia unes conclusions que a mi em semblaven meravelloses. Durant un temps, quan omplia fulls i fulls amb firmes mentre parlava per telèfon (sóc l’únic que embruta fulls mentre parla per telèfon?) em preguntava a quines conclusions arribaria la fantàstica veu en off de l’"Amor a primera vista" sobre la meva firma.
Però al cap d’uns quants anys, tv3 seguia instal•lat en la mateixa retòrica (aix, Oriol, rapapieges, això ja ho has dit!) però la gent cada vegada firmava menys coses, i s’escrivien a través dels ordinadors i els nens preguntaven a les seves mares que què era aquell objecte groc que estava al costat del semàfor i que cada dia obria un home i en treia tot de papers de colors. La veu en off de l’"Amor a primera vista", es moriria de gana en els temps que corren...
Mentida!
Poc a poc, van anar apareixent aquells que, fins i tot per internet, volien deixar la seva marca particular. Jo sóc l’Oriol, però no vull que els e-mails que escrigui vinguin firmats com els milers d’Oriols del món. I així va aparèixer la firma OrioL, que com molts sabeu, fa anys que utilitzo. La idea no és meva, ho haig de confessar, sinó que un company de pupitre, el PoL Bessé (Barba-Bessé, us ho cregueu o no, encara ens asseiem per ordre alfabètic) ja ho feia quan els ordinadors encara no governaven del tot el món. Algun dia, quan sucumbeixi a la febre Facebook, segur que me’l trobo per alguna banda amb tot de gent entusiasmada després d’haver-nos retrobat i ens proposarem de fer un sopar que no servirà per més que per adonar-nos que si portem més de deu anys sense veure’ns és per alguna cosa.
Però la fórmula que ha triomfat és la de la inicial amb el punt. Els Joans firmen J., les Martes firmen M., els Claudis C. Alguns s’atreveixen a fer-ho amb minúscula. És esplèndid com aquestes coses sorgeixen i s’extenen. Ara tots hem de firmar amb la inicial amb punt. Vosaltres no ho feu? Colla de convencionals...
Però el debat no acaba aquí. Ara resulta que jo em pensava que tenia un bloc. Doncs ara es veu que tinc un blog, si faig cas a l’etimologia i un bloc si faig cas als que posen les normes. La qüestió és passar l’estona. I això, almenys si seguim així, està garantit per molt de temps.
Recordo en la meva infància, l’inestimable programa “Amor a primera vista”. La cutrada alternativa-nosaltresnosomtele5 era la mateixa que ronda avui en dia per Tv3. Inclús l’Àlex Casanoves ja rondava per allà. Un dels moments que més em cridava l’atenció era quan una veu en off analitzava la firma dels concursants, i d’allà n’extreia unes conclusions que a mi em semblaven meravelloses. Durant un temps, quan omplia fulls i fulls amb firmes mentre parlava per telèfon (sóc l’únic que embruta fulls mentre parla per telèfon?) em preguntava a quines conclusions arribaria la fantàstica veu en off de l’"Amor a primera vista" sobre la meva firma.
Però al cap d’uns quants anys, tv3 seguia instal•lat en la mateixa retòrica (aix, Oriol, rapapieges, això ja ho has dit!) però la gent cada vegada firmava menys coses, i s’escrivien a través dels ordinadors i els nens preguntaven a les seves mares que què era aquell objecte groc que estava al costat del semàfor i que cada dia obria un home i en treia tot de papers de colors. La veu en off de l’"Amor a primera vista", es moriria de gana en els temps que corren...
Mentida!
Poc a poc, van anar apareixent aquells que, fins i tot per internet, volien deixar la seva marca particular. Jo sóc l’Oriol, però no vull que els e-mails que escrigui vinguin firmats com els milers d’Oriols del món. I així va aparèixer la firma OrioL, que com molts sabeu, fa anys que utilitzo. La idea no és meva, ho haig de confessar, sinó que un company de pupitre, el PoL Bessé (Barba-Bessé, us ho cregueu o no, encara ens asseiem per ordre alfabètic) ja ho feia quan els ordinadors encara no governaven del tot el món. Algun dia, quan sucumbeixi a la febre Facebook, segur que me’l trobo per alguna banda amb tot de gent entusiasmada després d’haver-nos retrobat i ens proposarem de fer un sopar que no servirà per més que per adonar-nos que si portem més de deu anys sense veure’ns és per alguna cosa.
Però la fórmula que ha triomfat és la de la inicial amb el punt. Els Joans firmen J., les Martes firmen M., els Claudis C. Alguns s’atreveixen a fer-ho amb minúscula. És esplèndid com aquestes coses sorgeixen i s’extenen. Ara tots hem de firmar amb la inicial amb punt. Vosaltres no ho feu? Colla de convencionals...
Però el debat no acaba aquí. Ara resulta que jo em pensava que tenia un bloc. Doncs ara es veu que tinc un blog, si faig cas a l’etimologia i un bloc si faig cas als que posen les normes. La qüestió és passar l’estona. I això, almenys si seguim així, està garantit per molt de temps.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
