Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Indignats. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Indignats. Mostrar tots els missatges

dissabte, 12 de novembre del 2011

El campament 'indignat' de Saint Paul's es podria mantenir fins a finals d'any


Aquesta setmana La Directa publica una crònica que vaig fer de la manifestació del dissabte passat a Londres. Aquí teniu el text original (no he aconseguit trobar el link amb el text publicat. En qualsevol cas, no canvia gaire).

Oriol Barba (Londres) – Després d’una setmana marcada per la polèmica sobre el possible desallotjament del campament instal•lat davant de la catedral de Saint Paul’s, centenars de manifestants van intentar desafiar, el passat dissabte 5 de novembre, la prohibició de fer arribar fins al Parlament britànic la manifestació convocada a les dues del migdia. Justament el dia en que es commemorava l’intent de fer explotar el Parlament britànic l’any 1605 per part de Guy Fawkes, popularitzat mundialment l’any 2006 amb la pel•lícula “V de Vendetta”, els manifestants van intentar emular a petita escala la marxa anònima, símbol del poder del poble, amb que clou la pel•lícula dirigida per James McTeigh. Alguns d’ells lluïen la màscara de Fawkes, que en els darrers mesos s’ha convertit en un símbol del moviment d’indignació global.

En arribar a Trafalgar Square, un fort cordó de seguretat impedia continuar la marxa per Whitehall en direcció al Parlament Britànic passant per la residència del primer ministre a Downing Street. La manifestació es va aturar pacíficament davant de la policia amb crits de “el carrer és nostre” i “nosaltres som el 99%”. Tot i l’importantíssim desplegament policial per evitar l’accés de la manifestació a la zona de Westminster, alguns manifestants van intentar sortejar els controls a través del St James Park, en un joc de “cuit-i-amagar” que es va allargar fins el vespre.

Al final, la policia va fer pública la detenció d’onze manifestants, deu per manifestació il•legal i un per atemptat contra l‘autoritat. El acampats a Saint Paul’s van denunciar que algunes de les organitzacions convocants havien obtingut el permís per a la marxa i que tot i així se’ls havia denegat l’accés a la zona del Parlament. La policia va al•legar que la marxa no havia estat convocada amb els set dies d’antelació que marca llei, extrem que contradiu el comunicat emès per #OccupyLSX.

Alguns membres de l’organització de la marxa van intentar fer desistir els manifestants un cop es va veure que l’accés a la plaça no seria possible. “Estem aquí per canviar les coses, no perquè ens detinguin”, cridaven membres del cordó de seguretat de la marxa a les portes de l’abadia de Westminster.

Ambient distès a Saint Paul’s

Sota una lleu pluja, els manifestants es van convocar als voltants de la catedral de Saint Paul’s per iniciar la marxa. Tot i que molts dels concentrats eren joves, hi havia també gent gran i famílies senceres que van voler fer sentir la seva veu en contra de la gestió de la crisi per part dels governs i les institucions financeres internacionals. “Vivim aquí a prop i ens ha semblat una bona manera de sortir a fer un volt la tarda del dissabte i a la vegada protestar per una situació injusta”, comentava Daniel, de 44 anys, acompanyat de les seves dues filles Sophie i Isabel.

Una bona part dels concentrats formaven part dels acampats en les més de tres-centes tendes que formen al campament instal•lat als voltants de la catedral de Londres. És el cas de l’Arthur, aturat de 25 anys que dorm en una de les tendes des de fa dues setmanes. “Visc a dues hores i mitja d’aquí i fa uns mesos que em vaig quedar sense feina. Aquest moviment va creixent cada vegada més. És imparable” afirmava abans de començar la marxa. Una altra manifestant, Sophia, comentava: “és la primera vegada que es produeix un moviment de protesta a nivell global. El campament s’ha convertit en un símbol i hem de fer tots els esforços per continuar aquí”.

Una setmana difícil

La setmana ha estat marcada pels constants rumors de desallotjament del campament de Saint Paul’s i per les veus discrepants en el si de l’Església davant la possibilitat que es dugués a terme una intervenció violenta per part de la policia. El campament de Saint Paul’s està instal•lat en una zona adjacent a la catedral, l’ús de la qual l’Església va cedir antigament a la ciutat de Londres tot i que en manté la propietat. En un primer moment, l’Església va iniciar les accions legals conjuntament amb l’ajuntament de Londres per forçar el desmantellament del campament. Els manifestants van fer notar la seva decepció per aquesta decisió en una assemblea que es va celebrar el passat 30 d’octubre, en la qual va participar el bisbe de Londres i el Degà de la Catedral de Saint Paul’s.

Pocs dies abans, l’inici d’accions legals conjuntes amb l’ajuntament havien portat a Giles Fraser, un dels set consellers de l’òrgan directiu de la catedral, a presentar la seva dimissió del càrrec davant del risc que es dugués a terme una intervenció violenta “en nom de l’Església”. La de Fraser no va ser l’única veu discordant en el si de l’autoritat religiosa, fet que va forçar a la retirada de les accions legals conjuntes amb l’ajuntament. Això ha paralitzat el procés de desallotjament i són molts els que pensen que el campament es podria mantenir, com a mínim, fins a finals d’any.

“No és que a l’ajuntament li agradi que estem aquí, però vol evitar com sigui un enfrontament amb l’Església”, comentava l’Arthur. Després de la reobertura de la catedral el passat 30 d’octubre, després que tanqués per primer cop des de la fi de la segona Guerra Mundial arrel de la instal•lació de les tendes durant la manifestació del 15-O, els acampats mantenen reunions amb personal de la catedral per garantir la convivència entre els dos espais. Ara per ara, només el fred, que no ha fet acte de presència a Londres durant aquesta tardor calenta, sembla l’única amenaça per a la continuïtat de les protestes.

dimarts, 26 de juliol del 2011

Mites i realitats de la circumscripció única

El delirant article d'avui d'Enric Juliana m'impedeix marxar de vacances blocaires. A part de vincular la proposta de circumscripció única al moviment 15-M (quines ganes que té de saber "qui són" i "què proposen" per poder-los atacar), construeix un argument esotèric sobre Felip V i el 15-M que m'ha deixat al·lucinat.

Com ja demostren moltes pàgines a internet i com queda clar en el següent enllaç, una cricumscripció única donaria uns resultats que afavoririen a ICV, ERC i CiU respecte els resultats actuals i que perjudicarien a PP i PSC-PSOE (especialment a aquests últims ja que no els seria possible presentar una llista diferent a la del PSOE). Això, eliminant el llindar del 3%.

No vull començar aquí una discussió sobre la reforma de la llei electoral ja que ja hi ha moltes iniciatives que estan duent a terme (i en alguns casos molt seriosament) aquest procés. A més, sembla bastant evident que la reforma política que cal promoure no es limita a un canvi en la llei o la fórmula sinó que afecta el sistema polític en sentit ampli.

En qualsevol cas, aquesta voluntat de criticar el 15-M com un moviment centralista i espanyolista, que ja denunciava fa uns dies al bloc, demostra un cert nerviosisme entre aquells que fa anys que tot ho veuen amb el maniqueu argument de "això afavoreix Catalunya o la perjudica". Un argument que considera que el propietari de Condis i l'aturat de Santa Coloma tenen més a veure que el primer amb el Botín i el segon amb l'aturat de Vallecas pel fet de ser catalans. Un argument que en Duran va defensar amb vehemència en el seu discurs de la setmana passada.

dissabte, 2 de juliol del 2011

Autodeterminació i 15-M

Un sector del país, els que no van al lavabo si no els asseguren que això serà un pas cap a la independència, ha mostrat recel contra el moviment del 15-M arran de la controvèrsia que es va generar en la declaració de mínims sobre la inclusió o no del dret a l'autodeterminació. El seu argument falaç, que entre d'altres ha expressat Salvador Cardús en aquest article diu: "Tanta "democràcia real, ara!" i quan parlem d'autodeterminació us la passeu per l'entrecuix?"

M'ha estranyat aquesta sorpresa dels anomenats independentistes en sentir-se ignorats pel 15-M. Existeix certa contradicció objectiva en demanar una major igualtat i defensar a l'hora l'aixecament de fronteres que exalten la diferència. Molts diran que no són fronteres arbitràries, i segurament tindran raó, però iterant el procés fins l'infinit, el resultat d'un món de micro-estats no m'acaba de convèncer. I tampoc acabo de trobar raons sòlides per oposar-se, una vegada Catalunya sigui rica i plena, a les demandes d'independència de, posem per cas, la província de Palència.

En molts països l'independentisme, entès com la voluntat d'una part de separar-se del tot, sol estar vinculat a la dreta. Fins ara, aquesta contradicció de "igualtat però només pels meus" de l'esquerra independentista catalana no s'havia posat de manifest massa sovint. Celebro que el 15-M hagi provocat aquesta petita sacsejada.

I dit això, ja podeu tornar a comprar l'ARA, que diumenge regalen el TimeOut!

dijous, 16 de juny del 2011

La delgada línea roja

Segon intent d'escriure una entrada sobre els esdeveniments d'ahir. Tornant del Parlament ho vaig provar però no me'n vaig sortir. A veure si 24 hores després ho aconsegueixo.

1) Les agressions, coaccions i insults als parlamentaris no són tolerables des de cap punt de vista. Dit això, un moviment sense consignes ni lideratges clars, cosa que li impedeix avançar ràpidament en el capítol de les propostes, no pot ser criminalitzat per l'acció d'una minoria.

2) La convocatòria de protesta era un bloqueig pacífic. I en aquest sintagma és tan important el nom com l'adjectiu. Es tractava d'un acte de desobediència civil, amb l'objectiu últim de fer notar el malestar i la disconformitat per l'aprovació dels pressupostos que, sigui dit de passada, suposen un trencament del programa electoral del partit que governa. En aquest sentit, l'actitud a mantenir era pacífica encara que es prenguessin les mesures, com lògicament va passar, perquè el ple es pogués dur a terme.

3) El moviment ha de fer autocrítica després del que va succeir ahir. Cal prendre nota que alguns intentaran utilitzar-lo per fer la seva i cal ser més intel·ligents en el futur per preveure que coses com les d'ahir poden passar quan les línies són tan fines.

4) Em sembla absolutament intolerable l'editorial de La Vanguardia d'avui apuntant (cito) "Los que han alimentado esta actitud fanática desde aulas y medios también deberían asumir sus responsabilidades en este desvarío violento". La persecució d'idees en la nostra societat em sembla pròpia dels mateixos règims als que ens referíem ahir per descriure el que va passar al Parlament.

5) Els motius d'indignació continuen igual de vigents que abans d'ahir. Es tracta d'un moviment que ha de tenir com a prioritat sensibilitzar la gent que no podem seguir així i que està a les nostres mans canviar-ho. Aquest no és el menys dolent dels sistemes i està clar que les institucions i els mecanismes que tenim no són suficients per millorar-lo.

dimecres, 8 de juny del 2011

"Jo només complia ordres"

Ahir vaig coincidir amb un grup de metges de diferents centres públics de Barcelona i m'explicaven com es vivien les retallades des de dins. Una d'elles, amb més de trenta anys d'experiència, va dir: "a mi em recorda aquells metges de l'Alemanya nazi que feien aquelles barbaritats i que després deien que només complien ordres". Es tracta de la típica frase que es pot dir en una conversa informal sense que això impliqui comparacions estrictes, però em va impactar.

El projecte de la nova llei òmnibus pretén que es necessitin sis mesos d'empadronament per tenir accés a la sanitat pública amb l'excusa d'evitar el turisme sanitari. Matar mosquits a canonades, vaja. Una de les metges d'ahir ja parlava d'objecció de consciència i posava per exemple el següent cas: "recordo quan va morir un pacient a la porta d'un hospital i es va dir que els metges no podien sortir del centre. Què vol dir NO PODIEN? Que potser estaven lligats a la paret?".

La conversa ens va portar a parlar del cas de l'Hospital de l'Esperança. Explicaven que fa uns dos mesos que no hi arriben ambulàncies. Sembla que d'aquí poc diran que tanquen les urgències perquè no es fan servir. A més, s'han tancat la meitat dels llits i es planteja de llogar els equipaments buits a clíniques privades, que s'aprofitarien de la inversió pública per treure beneficis privats.

Per últim, va prendre la paraula una doctora del Vall d'Hebrón. Ens va explicar que en l'anterior legislatura, en un període de grip on les urgències estaven col·lapsades, es va anunciar la visita de la consellera pel dia següent. Després de quatre nits amb pacients pels passadissos, els metges no donaven crèdit: no va arribar cap ambulància en tota la nit. L'endemà, la consellera va fer la visita amb unes urgències modèliques. Algú havia donat l'ordre de no enviar-hi pacients aquella nit perquè la visita fos plàcida.

Segurament ho va fer algú que només complia ordres.

dissabte, 28 de maig del 2011

Propostes concretes: reforma del Reglament del Parlament

El bloc s’apunta al gran repte de les acampades: fer propostes concretes. Aniré tractant temes diversos sense massa ordre ni periodicitat per contribuir al debat.

Avui: els privilegis dels parlamentaris. Aquest ha estat un dels temes que han aparegut en les assemblees. Al meu entendre, no es tracta tant d’una qüestió d’estalvi econòmic sinó més aviat simbòlica i de donar exemple. Aquí van les meves propostes a partir de l'actual Reglament del Parlament de Catalunya:

Reestructuració salarial: Es tracta d'un tema delicat. Sóc partidari que els polítics tinguin sous generosos, tant per la seva dedicació com perquè, si no fos així, molta gent competent preferiria anar a l'empresa privada i es perdria capital intel·lectual en el sector públic. Tot i això, al meu entendre calen reformes de l'actual estructura salarial dels diputats.

- Augment de la quantitat fixa i eliminació dels components variables (càrrecs a les comissions, dietes i transport, a excepció dels presidents dels grups parlamentaris i d'aquells que viuen a més de 100 Km de Barcelona). Això desincentivaria la creació massiva de comissions, que es converteixen a la pràctica en una manera de "col·locar gent" i augmentar-los el sou.

- Incompatibilitat de sou per aquells que exerceixin altres càrrecs polítics, també de les parts variables i no només de les fixes com es fa ara. (veure article 8.4).

- Que la part del salari que els diputats entreguen al partit polític sigui pública i descomptada directament del sou pel Parlament.

Prohibició d'aplaudiments i intervencions sense micròfon: Compliment estricte del que ja estableixen els articles 74.1, 74.4 i 185. Limitació d'aplaudiments a les sessions d'investidura i constitució de la Mesa.

Control de les hores de treball:
- Publicació de les taxes d'absentisme dels parlamentaris a les comissions i al Ple i compliment de les sancions previstes a l'article 189.

- Instal·lació d'un "fitxòmetre" per controlar les hores de treball. Com ja succeeix a l'Administració de la Generalitat, les hores de treball fora del Parlament s'haurien de justificar mitjançançant un sistema equivalent al de la resta de treballadors públics.

Incompatibilitat entre ser membre del Govern i parlamentari: Fer incompatible la condició de membre del Govern i de Parlamentari. Això evitaria que la duplicitat en les retribucions no fossin decisió de la persona i permetrien separar millor la tasca de govern de la tasca de partit.

Millorar els mecanismes de relació entre la ciutadania i el Parlament:
- Donar a conèixer el dret a Petició individual i col·lectiva i el seu procediment (article 60).

- La ciutadania ha de poder promoure debats específics sobre l'acció política i de govern (art. 134) a partir d'un nombre determinat de signatures.

- La ciutadania ha de poder presentar interpelacions i preguntes al govern a partir d'un nombre determinat de signatures. (interpelacions, article 138. Preguntes, article 141).

- Promoure un ple anual sobre un tema escollit per la ciutadania a través d'un procediment participatiu.

Eliminació dels títols tal i com s’ha fet a Espanya: Que tant el President de la Generalitat, com el President del Parlament així com els diputats perdin la seva condició de (Molt Honorable, Il·lustre, etc.). Això ja existeix a la resta d'Espanya mitjançant un Codi de Bon Govern aprovat per Decret de l'any 2005.

Evidentment, es tracta d'un tema complex que requereix un coneixement del funcionament del Parlament i del seu Reglament superior al meu. Tot i així, la pertinença d'introduir-hi canvis em sembla totalment en la línia dels moviments de protesta actuals.