10-A: Barcelona fa el pallús

Trenco el silenci blogaire, provocat en part per la novetat twitterenca que facilita la diarrea mental, per parlar de la honorable iniciativa de convocar una consulta popular sobre la independència el proper 10 d’abril a Barcelona.

La plataforma Barcelona Decideix, ha fixat aquella data perquè els barcelonins s’expressin la seva adhesió (ai perdó, opinió) sobre la futura independència de Catalunya.

El primer que m’ha sorprès ha estat trobar taules per tot Barcelona des de principis de gener demanant el vot com qui demana signar per salvar les balenes de l’estret de Bering. És una forma curiosa d’expressar la teva opinió, induïda per un grup de “voluntaris” de la causa i fer-ho durant quatre mesos quan en teoria hi ha una data fixada per votar. M’imagino el sarau que es muntaria si els polítics anessin el dia de les eleccions amb un “organillo” pels carrers dient a la gent que vagi a votar. Crec que a Síria tenen pràctiques similars i les anomenem d’una altra manera.

En tot cas, un pot anar a una taula i votar i fer el mateix dos-cents metres més avall. Quan els preguntes com saben si has votat o no, et diuen que a la nit entren les dades al sistema informàtic per veure si algú ha votat dos (o més) cops. Em pregunto quin és el següent pas quan constaten que un amable ciutadà ha votat deu vegades en un dia. Eliminen nou paperetes? Com saben quines són les seves?

Aquesta “xapuça”, a part de desacreditar per complet la iniciativa i portar-la a les fronteres amb el ridícul, ens fa pensar una mica sobre què vol dir votar en una democràcia. Com ja he dit més d’una vegada, hem de trencar la idea que posar paperets en una urna és, en si mateix, democràtic, com tampoc ho era quan a l’escola decidíem a quin joc jugar per votació perquè era un mètode “democràtic”. La democràcia són unes institucions i unes normes de joc que garanteixen la llibertat i la igualtat entre les persones. Un marc de convivència que, de passada, evita que fem el ridícul de manera estrepitosa amb consultes esotèriques.

No facis Humanitats

A través del Rai, la Núria em va demanar fa uns dies si podia quedar amb mi perquè “l’aconsellés” a l’hora d’escollir quina carrera estudiar. En el meu haver, tinc l’honor que l’única persona a qui he persuadit activament perquè fes una carrera, la va deixar al cap de tres mesos. Així que aquesta vegada vaig voler pensar-me bé què dir i, sobretot, què no dir.

Tot aquest procés em va coincidir amb el traspàs de la gestió de la Taula de Joves de Sarrià-Sant Gervasi, que hem tirat endavant un grup de gent fins fa pocs dies. A l’hora d’explicar al nou equip els detalls de l’entitat em va tornar a venir al cap això del “què no dir”.

No sé ben bé on vull anar a parar avui amb aquest tema (a veure si algú m’hi ajuda amb els comentaris) però em sembla interessant aquesta asimetria entre el que aconsella i el que és aconsellat. Tradicionalment, es parteix que el que aconsella té més informació que l’aconsellat i d’aquí la gràcia en demanar l’opinió a aquell qui té experiència.

Però sovint s’obvia que l’asimetria, no només no acaba aquí sinó que no és tan favorable al conseller com sembla. Sovint, l’aconsellat té un plus d’energia, de ganes, d’il•lusió que s’han convertit en rutina i desídia a ca’n conseller. El consell mal donat “si et fas funcionari acabaràs sent un vago”, “el més important és que siguis feliç”, em produeix una ràbia profunda i, fins a cert punt, irracional.

Així que Núria, si vols aviat quedem i t’explico què n’he tret jo d’aquests anys a la universitat. Però moltes coses de les que et pugui dir (“no et pensis que la carrera t’encantarà, no pots jutjar fins el segon any, estudia el que t’agradi, bla, bla bla”) formen part d’aquest grup de consells mal donats.

Així que un consell: aguanta’m el rotllo, però no em facis cas.

(*) “Ja veuràs quan treballis, no tindràs temps pel bloc i aquestes històries”. D’acord 26 dies sense actualitzar, però el consell/advertència feia vomitar igual.