10-A: Barcelona fa el pallús

Trenco el silenci blogaire, provocat en part per la novetat twitterenca que facilita la diarrea mental, per parlar de la honorable iniciativa de convocar una consulta popular sobre la independència el proper 10 d’abril a Barcelona.

La plataforma Barcelona Decideix, ha fixat aquella data perquè els barcelonins s’expressin la seva adhesió (ai perdó, opinió) sobre la futura independència de Catalunya.

El primer que m’ha sorprès ha estat trobar taules per tot Barcelona des de principis de gener demanant el vot com qui demana signar per salvar les balenes de l’estret de Bering. És una forma curiosa d’expressar la teva opinió, induïda per un grup de “voluntaris” de la causa i fer-ho durant quatre mesos quan en teoria hi ha una data fixada per votar. M’imagino el sarau que es muntaria si els polítics anessin el dia de les eleccions amb un “organillo” pels carrers dient a la gent que vagi a votar. Crec que a Síria tenen pràctiques similars i les anomenem d’una altra manera.

En tot cas, un pot anar a una taula i votar i fer el mateix dos-cents metres més avall. Quan els preguntes com saben si has votat o no, et diuen que a la nit entren les dades al sistema informàtic per veure si algú ha votat dos (o més) cops. Em pregunto quin és el següent pas quan constaten que un amable ciutadà ha votat deu vegades en un dia. Eliminen nou paperetes? Com saben quines són les seves?

Aquesta “xapuça”, a part de desacreditar per complet la iniciativa i portar-la a les fronteres amb el ridícul, ens fa pensar una mica sobre què vol dir votar en una democràcia. Com ja he dit més d’una vegada, hem de trencar la idea que posar paperets en una urna és, en si mateix, democràtic, com tampoc ho era quan a l’escola decidíem a quin joc jugar per votació perquè era un mètode “democràtic”. La democràcia són unes institucions i unes normes de joc que garanteixen la llibertat i la igualtat entre les persones. Un marc de convivència que, de passada, evita que fem el ridícul de manera estrepitosa amb consultes esotèriques.

Per què la Pilar Rahola s'equivoca (primer intent)

Des de fa temps llegeixo amb atenció els articles de la Pilar Rahola a La Vanguardia i crec que per fi he trobat el denominador comú de tots ells que no és, per difícil que sembli de creure, la promesa del paradís que li devia fer algun dia algun rabí extremista. Paradís en el qual, sigui dit de passada, es trobarà amb els salafistes, els legionaris de crist i altres especímens. Les seves postures són, com les de la resta dels citats, fruit d'un dogma. En el seu cas, però, és un dogma políticament correcte però igualment perillós: el dogma de la llei.

Fa pocs dies vaig estar llegint el llibre de Marc Pernau sobre el president Montilla. Tot i que és força discret, en un apartat el presi comentava alguna cosa així com: "sóc partidari de fer poques lleis però que marquin grans línies per on avançar. Quan es sobrelegisla, després les lleis no es compleixen i llavors sorgeixen els problemes". No és la primera vegada que critico la hiper-regulació. Hiper-regular és hiper-racionalitzar i, ai las!, per sort la vida és imprevisible i canviant i intentar-la controlar al màxim només ens pot portar a la frustració i l'ansietat en adonar-nos que el món és més fort del que nosaltres podem controlar. Crec que aquesta és una de les grans frustracions que patim actualment; la impotència de veure com tot i ser més guapos, intel·ligents i espavilats que mai, no encertem a ser feliços.

Les lleis marquen línies vermelles que parteixen les societats en dos. Podríem prohibir el llançament de petards fora dels dies de berbena (que per cert m'encén l'ira com poques coses), els marits que passegen amb la mà al cul de les seves dones, llençar els cigarrets a terra i moltes altres coses. Però si fem això no tindrem prous policies per aplicar la llei i no hi ha res pitjor que una llei que no es compleix. Llavors, també, molts esdevindríem criminals enlloc de "simples" maleducats.

La llei ofega l'espai del diàleg, el pacte i la convivència que implica, malhauradament, que les solucions als problemes siguin llargues i difícils. La llei és, doncs, necessària. Però cal evitar-la sempre que sigui possible en tot allò que afecta la vida en comunitat. Que el burka existeixi és un problema? Sense dubte. Que és fruit d'una sèrie de factors complexos? També. Que prohibir-lo soluciona el tema? No. Rotundament, no. Que estic a favor que no es prohibeixi? Doncs...tampoc.

Reduir els problemes a preguntes de sí o no és la gran malaltia de la nostra societat. Gairebé tot ho entenem així. Ets partidari de la independència de Catalunya? Creus en Déu? Estàs a favor de l'eutanàsia? És una metodologia molt llaminera, perquè és fàcil d'entendre i tothom la pot fer servir. Però és la porta a la fal·làcia, la simplificació i la demagògia. Les armes amb les quals la Pilar ataca diàriament la flotilla de la convivència.

I afegeixo: sóc un buenista i un progre. Què collons és aquest intent de convertir aquestes paraules en insults?

Un exercici de democràcia

Vénen temps de referèndums. Perdó, de consultes populars. Perdó, d'iniciatives de la societat civil que no tenen a veure amb els Ajuntaments. Bé, una mica sí perquè els ajuntaments convoquen plens extraordinaris per donar-ne suport. Però segueixen sent privades eh... De fet no tenen res a veure amb la dinàmica de partits. Si l'altre dia vaig sentir que l'Ajuntament d'Arenys de Munt estava pensant de convocar un ple extraordinari per donar suport als 40 anys de l'Esplai Sant Ildefons però que, per temes d'agenda, o per error del funcionari de torn, es va transpapelar les instàncies i va passar per davant el tema del referèndum. Perdó, de la consulta popular.

Hem sentit aquests dies moltes vegades que Arenys de Munt ha donat una "lliçó de civisme" i ha dut a terme un "exercici de democràcia". Però que ningú s'espanti (o s'emocioni), res d'això és seriós. És tot un joc.

Tinc els meus dubtes sobre el gran exercici de democràcia que es va viure a Arenys de Munt. Em recorda als referèndums sobre Bolonya que organitzaven els assemblearis en un ambient partidista a més no poder. Jo no critico que això es faci, però cal anar molt en compte amb les conclusions que se n'extreu.

Hi ha dues coses del gran exercici de democràcia d'Arenys que no acabo de veure clares. La primera, la menys greu per mi, és el fet que tot el procés anava envoltat d'una retòrica nacionalista i de reclamació. No sé si el contrari a la independència se sentiria còmode anant a votar en un poble en el qual tothom sap què pensa i se'l miren com "mira el fatxilla aquell" mentre onegen les seves estelades. És com si les eleccions a president del govern les muntés un partit polític. Però ja ha quedat clar que tot era un joc i, per tant, no es poden fer extrapol·lacions com aquesta.

L'altre tema em preocupa molt més. És la instrumentalització de la societat civil per part dels partits polítics. Em sembla absolutament inacceptable que es difumini la barrera entre partits i entitats d'aquesta manera. Per mi, un exercici de democràcia de debò, és una societat civil independent i forta, i quan els partits es posicionen clarament per unes entitats i no unes altres o quan les entitats es partiditzen és una senyal inequívoca que la cosa no va bé. És clar que totes les entitats, com a ens transformador, tenen una dimensió política. Però en cap cas això s'ha de confondre amb la política de partits, la que surt a les pàgines de "Política" dels diaris.

Em preocupa molt la utilització dels partits d'aquestes forces populars. Moltes mirem les joventuts dels partits amb cert despreci i defensem la "societat civil" sense ser conscients que si aquesta es partiditza d'aquesta manera, es converteix en una extensió de les dinàmiques respecte les quals s'oposa.