dimarts, 8 de juny del 2010

Per què la Pilar Rahola s'equivoca (primer intent)

Des de fa temps llegeixo amb atenció els articles de la Pilar Rahola a La Vanguardia i crec que per fi he trobat el denominador comú de tots ells que no és, per difícil que sembli de creure, la promesa del paradís que li devia fer algun dia algun rabí extremista. Paradís en el qual, sigui dit de passada, es trobarà amb els salafistes, els legionaris de crist i altres especímens. Les seves postures són, com les de la resta dels citats, fruit d'un dogma. En el seu cas, però, és un dogma políticament correcte però igualment perillós: el dogma de la llei.

Fa pocs dies vaig estar llegint el llibre de Marc Pernau sobre el president Montilla. Tot i que és força discret, en un apartat el presi comentava alguna cosa així com: "sóc partidari de fer poques lleis però que marquin grans línies per on avançar. Quan es sobrelegisla, després les lleis no es compleixen i llavors sorgeixen els problemes". No és la primera vegada que critico la hiper-regulació. Hiper-regular és hiper-racionalitzar i, ai las!, per sort la vida és imprevisible i canviant i intentar-la controlar al màxim només ens pot portar a la frustració i l'ansietat en adonar-nos que el món és més fort del que nosaltres podem controlar. Crec que aquesta és una de les grans frustracions que patim actualment; la impotència de veure com tot i ser més guapos, intel·ligents i espavilats que mai, no encertem a ser feliços.

Les lleis marquen línies vermelles que parteixen les societats en dos. Podríem prohibir el llançament de petards fora dels dies de berbena (que per cert m'encén l'ira com poques coses), els marits que passegen amb la mà al cul de les seves dones, llençar els cigarrets a terra i moltes altres coses. Però si fem això no tindrem prous policies per aplicar la llei i no hi ha res pitjor que una llei que no es compleix. Llavors, també, molts esdevindríem criminals enlloc de "simples" maleducats.

La llei ofega l'espai del diàleg, el pacte i la convivència que implica, malhauradament, que les solucions als problemes siguin llargues i difícils. La llei és, doncs, necessària. Però cal evitar-la sempre que sigui possible en tot allò que afecta la vida en comunitat. Que el burka existeixi és un problema? Sense dubte. Que és fruit d'una sèrie de factors complexos? També. Que prohibir-lo soluciona el tema? No. Rotundament, no. Que estic a favor que no es prohibeixi? Doncs...tampoc.

Reduir els problemes a preguntes de sí o no és la gran malaltia de la nostra societat. Gairebé tot ho entenem així. Ets partidari de la independència de Catalunya? Creus en Déu? Estàs a favor de l'eutanàsia? És una metodologia molt llaminera, perquè és fàcil d'entendre i tothom la pot fer servir. Però és la porta a la fal·làcia, la simplificació i la demagògia. Les armes amb les quals la Pilar ataca diàriament la flotilla de la convivència.

I afegeixo: sóc un buenista i un progre. Què collons és aquest intent de convertir aquestes paraules en insults?

1 comentari:

Oriol ha dit...

Abans d'ahir va aparèixer un bon article pro-Israel a Libération que crec que és un exemple de com s'han de defensar les postures.

En lloc del llenguatge alarmista de la Rahola i de comparar amb Goebbels dia sí dia també tot el que és contrari a Israel (avui ho fa per segon dia consecutiu a La Vanguardia, veure http://www.lavanguardia.es/lv24h/20100609/53942060911.html), l'article de Bérnard Hénri-Levi fa servir arguments i un llenguatge respectuós i justificat. Tant de bo a casa nostra tinguéssim debats a aquesta altura. Com es nota que la nostra democràcia encara està en bolquers...

Article a Libération (07/06/2010):
http://www.liberation.fr/monde/0101639889-pourquoi-je-defends-israel