Aquests dies TV3 està fent una cobertura sobre la situació a El Caire que es mereix un reconeixement. En una situació creixentment difícil han estat capaços de donar una informació de qualitat i a temps real. Crec que som privilegiats de tenir un canal de notícies 24 hores d’aquest nivell i que cal seguir apostant per un model de televisió pública que prioritzi aquesta línia d’informació.
Dit això, no puc deixar de pensar que TV3 ha actuat amb certa frivolitat aquests dies. La cobertura d’Albert Elfa ha estat exemplar. Desconec si és un periodista amb experiència en la cobertura de conflictes (en algun moment ell ha deixat entreveure que no) però ha intentat sempre estar al peu del canó. Raonable m’ha semblat també el reforç del Joan Roura, tot un especialista del Pròxim Orient i del periodisme de risc. Algú amb els nassos i l’olfacte necessaris per anar passant d’un bàndol a l’altre de la Plaça Tahrir i de ser capaç de mantenir la integritat física i arreglar-se-les pel seu compte.
A partir d’aquí, l’enviament d’un equip de sis (6!) persones de l’equip del 30 minuts i de la Pilar Rahola (que segurament ha pagat La Vanguardia però que també ha fet intervencions a TV3), denota un cert nivell d’imprudència. Tothom sap com de perillós és fer de periodista al món àrab i, tot i que no era evident que el que passava a la Plaça Tahrir estava més a prop d’un conflicte que d’una festa de la democràcia, era una possibilitat que calia tenir en compte.
Que el problema és la repressió dels mitjans de comunicació internacional per part del règim i no que aquests no tinguin experiència? Evidentment. Però cal actuar sobre allò que està a les nostres mans i donar la resta per variables exògenes. La connexió amb la Rahola fardant del seu “teléfono rojo” amb els principals polítics del país, i la insistència del Cuní per saber si havia parlat o no amb la ministra Jiménez m’ha semblat ridícula, pròpia d’aquell que es mira en excés el melic i sovint perd la perspectiva de les coses.
Com diu la dita: si no vols pols, no vagis a El Caire.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Al Jazeera. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Al Jazeera. Mostrar tots els missatges
divendres, 4 de febrer del 2011
dilluns, 15 de desembre del 2008
La Rahola d'Al-Jazeera
Aquesta setmana m'han passat el link d'un vídeo d'Al-Jazeera en el qual es pot veure un debat força acarnissat entre una detractora de l'Islam i un religiós islàmic. És bastant impressionant el to beligerant del debat i la falta de límits a la "correcció política". Potser es pot dir que el que es persegueix és el to més sensacionalista (la dona em recorda terriblement a la Pilar Rahola); no obstant, a mi m'ha sorprès positivament degut a que suposa uns nivells de llibertat d'expressió que poden sorprendre a més d'un.
Un cop que vaig anar al Fòrum Barcelona 2004, vaig poder veure una entrevista a una cap de redacció d'Al-Jazeera i el vídeo que us linko no fa més que confirmar la sensació que vaig tenir aquell dia: que es tracta d'una cadena molt més plural que algunes que tenim més a la vora.
Tot això m'ha fet pensar en un llibre que m'estic llegint per la uni i sobre el difícil procés de reconstrucció nacional després d'un conflicte. El llibre exemplifica les seves tesis en gran part en el conflicte de Bòsnia. M'ha impressionat la història del pont Vell de Mostar, que uneix les dues riberes del riu Neretva. El bombardeig del pont, l'any 1993, va engegar pels aires segles de convivència que havia sobreviscut, entre d'altres esdeveniments convulsos, a les dues Guerres Mundials. La reconstrucció del pont no ha evitat que bosnis i croats, tot i poder passar d'una banda a l'altra, es segueixin mirant amb recel i desconfiança. Per molt que es digui que la reconstrucció del pont era un símbol de la reconstrucció del diàleg, el que es va destruir durant la guerra no es recupera amb un conjunt de pedres sobre un riu.
I què té a veure això amb Al-Jazeera? No ho sé ben bé. Però que dos decideixin parlar, encara que sigui per insultar-se, no deixa de semblar-me una porta a l'esperança.
Un cop que vaig anar al Fòrum Barcelona 2004, vaig poder veure una entrevista a una cap de redacció d'Al-Jazeera i el vídeo que us linko no fa més que confirmar la sensació que vaig tenir aquell dia: que es tracta d'una cadena molt més plural que algunes que tenim més a la vora.
Tot això m'ha fet pensar en un llibre que m'estic llegint per la uni i sobre el difícil procés de reconstrucció nacional després d'un conflicte. El llibre exemplifica les seves tesis en gran part en el conflicte de Bòsnia. M'ha impressionat la història del pont Vell de Mostar, que uneix les dues riberes del riu Neretva. El bombardeig del pont, l'any 1993, va engegar pels aires segles de convivència que havia sobreviscut, entre d'altres esdeveniments convulsos, a les dues Guerres Mundials. La reconstrucció del pont no ha evitat que bosnis i croats, tot i poder passar d'una banda a l'altra, es segueixin mirant amb recel i desconfiança. Per molt que es digui que la reconstrucció del pont era un símbol de la reconstrucció del diàleg, el que es va destruir durant la guerra no es recupera amb un conjunt de pedres sobre un riu.
I què té a veure això amb Al-Jazeera? No ho sé ben bé. Però que dos decideixin parlar, encara que sigui per insultar-se, no deixa de semblar-me una porta a l'esperança.
Etiquetes de comentaris:
Al Jazeera
Subscriure's a:
Missatges (Atom)