De clarianes i bardisses: Wikileaks

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Wikileaks. Mostrar tots els missatges

divendres, 24 de desembre del 2010

Un mes després...

...segueixo sense una opinió ferma sobre el tema de Wikileaks.

Esclau dels ferrocarrils

Donat que cada dia passo com a mínim una hora als FGC, vaig decidir crear aquesta secció per anar-vos explicant les perles que s'hi veuen/senten. Durant la meva estada a Siria, també em van passar coses curioses i les vaig escriure aquí:

--> A la sortida de Muntaner, un avi assenyala una bústia al seu nét de cinc anys i li pregunta: "saps què s'hi llença aquí dins?". El nen se'l mira estranyat i respon amb decisió:" No".

--> "Hombre, pues si podemos hablarlo mejor. Con 460 euros y pagando 380 de piso, casí que con 80 euros no me llega para el resto".

La crisi també arriba als transports públics.

--> Una senyora d'uns quaranta anys s'aixeca del seu seient i li ofereix a un home que no arriba als 55. Aquest refusa l'oferiment amb cara de "molt amable, però m'ofens". Dos minuts més tard, la mateixa senyora recrimina a un jove el fet d'estar massa apalancat al seu seient i que, amb la seva actitud, dissuadeix la resta de passatgers a seure al seient buit que té al costat. Davant la sorpresa del noi, que li somriu amb cara de "tu sí que dissuadeixes a la gent d'anar en transport públic", la candidata al Premi Barcelona a "Cívica de l'any" abandona el metro contrariada.

--> M'assec a la parada de Muntaner a esperar el tren al costat d'una parella gran. La dona, que tenia el bolso recolzat al banc a la banda on jo m'asec, em mira amb desconfiança, l'agafa i el posa entre ella i el seu marit. "Ja no es va segur ni als pijocarrils" sembla que pensi...

--> Em disposo a entrar a la parada de Sant Gervasi quan un "Prosegur" m'agafa del braç i m'interroga:
- ¿A dónde vas?"

Davant la meva evident resposta "a coger el tren", la conversa continua en aquests termes:
- No puedes pasar, hay una avería.
- ¿Y qué hago?
- Yo qué sé, coge un autobús.

A sus órdenes!

--> Un tio parla pel mòbil: "Pues dile que me llame desde una cabina. Ahora, en las cabinas, pones 20 céntimos y puedes llamar a un fijo gratis". (????)

--> A la frontera amb Turquia el policia em pregunta: "Espanya... Barcelona o Madrid?" Contesto, fa cara de fastic i posa el meu passaport l'ultim de tots de la pila que te per segellar. Al cap de poc, es treu el mobil de la butxaca i m'ensenya, a la pantalla, l'escut del Madrid. Finalment, despres d'esperar una bona estona a que segelles tots els passaports de la pila, fa el mateix amb el meu i em diu sense immutar-se: "ho sento per l'espera, no soc del Bar"s"a".

--> Una noia a l'estació de la UAB parla pel mòbil. Quan s'acosta on jo sóc penja el telèfon i marca un nou número. Entrem els dos al tren que just arriba a l'andana, ella enganxada al telèfon:
- Baldufa! Tinc un 7. He tret un 7! Ja sóc llicenciada! Bernat, per favor, estigues content que la teva germana gran ja és llicenciada! (...). Penja el telèfon i marca ràpid un nou número.
- Pare! Tinc un 7. La teva filla és llicenciada! Està molt bé! (diu autoconvencent-se). (...). Als 5 segons de penjar:
- Àvia! M'han posat un 7. Ja sóc llicenciada! Finalment! Ja he parlat amb tothom (ni que ho diguis xata, has parlat amb tothom davant meu i de tot el tren). Amb la mare, amb el pare, amb el Bernat i ara amb vosaltres. Àvia, saps què m'ha dit el pare? Jo li he dit "sóc llicenciada" i ell m'ha contestat "doncs jo sóc divorciat. Acabo de rebre la sentència". A tu et sembla normal àvia?

--> Tres adolescents del Viaró pugen a la parada de Sant Joan. Traje i corbata (quina mania de fer anar als nens a l'escola com si anessin a la Borsa) es passen tot el trajecte jugant amb l'iPhone d'un d'ells i parlant que si el pare d'un fa no sé què, que si el tiet de l'altre és no sé qui... En arribar a Barcelona, baixen un per un successivament a les parades de Sarrià, Tres Torres i Bonanova. En aquesta última, pugen dues dones i seuen on abans estaven els nois. Per la conversa, sembla que treballen netejant la casa d'una família del barri: "no, la semana que viene no puedo porque la señora se va a Nueva York y tengo que ir cada día a sacarle el perro". Els nois i les dones s'han creuat a la porta del ferrocarril i no saben que els vagons, testimonis inexorables d'anècdotes com aquesta, cada vegada entenen menys com funciona el món.

--> A l'estació de la Floresta sento uns nens petits que pugen al tren cridant. El primer que penso és "buff... ara fins a casa amb els nens aquí liant-la". Tot i així, jo segueixo llegint sense adonar-me'n i quasi m'oblido dels nens. Quan em toca baixar, em trobo una dona jove (segurament la mare d'algun d'ells) sentada al terra amb els nens explicant-los un conte. Els nens, estan flipant amb el conte i escolten atentament. Em va semblar fantàstic. Per la mare i pels nens. I després FGC va penjant cartells als trens de "prohibit seure a terra". Un 10 per la mare "incívica" i pels nens "íncivics" que passen el trajecte explicant-se històries sense molestar a ningú. De què que no m'assec jo a escoltar el conte...

--> Un home seu al meu costat. És detestable.Tot pijo, jersei groc de coll de pic, repentinat. S'avorreix al tren i prova de trucar pel mòbil per passar l'estona (i putejar a tots els que intentem llegir). La primera vegada fracassa. A la segona rep resposta: "oye Carlos, soy Alberto. Nada, estoy aquí en el tren". Potser sóc jo que tinc un dia una mica carregat però tinc ganes d'aniquilar-lo. No tenim res en comú. Mai tindré res en comú amb algú com ell... Segur? De sobte me n'adono que portem els mateixos mitjons. Serà l'inici de la metamorfosi?

--> Una dona d'uns quaranta anys puja a l'estació de Sant Cugat, s'asseu a la part dreta del tren, contempla satisfeta el bon dia que fa i em demana permís per pujar del tot la persiana i poder-lo observar millor. Complaent, sembla arribar a l'èxtasi ecopijo quan treu tres mandarines i dos kiwis i comença a menjar-los.
No satisfeta del tot, decideix canviar-se de lloc i seure a la part esquerra del tren on hi toca el sol. La seva harmonia i comunió amb la natura és plena.
Llàstima que a l'estació de la Floresta, el tren vagi girant progressivament a l'esquerra i faci que el sol ja no toqui a la part del tren on seu la biopija i aquesta hagi de seguir el trajecte - fins a Sarrià, algú ho dubtava? - menjant kiwis a l'ombra.

--> Una parella de músics fan la seva actuació per demanar la voluntat a la resta de passatgers. Mentre ell toca el violí, ella raspa una guitarra amb la mà dreta mentre apreta i desapreta sense cap lògica les cordes amb l'esquerra. Curiosament, el so resultant no és especialment insuportable.

--> Dues pijes parlen d'un company de classe:
- Ui, aquest sí que està Cañón del Colorado!
+ Què vols dir Cañón del Colorado?
- Tia, Cañón del Corolado! Que està bonísssim!
+ Ah... Però perquè del Colorado?
- No sé tia, el Cañón del Colorado...
+ Ah sí, clar...

--> Les mateixes pijes:
- És que és una putada; de cada 10 optatives només 3 són fàcils. Perquè... agafa't les fàcils eh... Les altres són superxungues. És injust que n'hi hagi tan poques de fàcils. I a més, mai em quadren amb l'horari!

--> Un noi d'uns divuit anys parla pel mòbil:
- Que no, que ya les dije mil veces a las de Administración que sólo puedo trabajar por el mediodía, por las tardes tengo clases y no puedo saltármelas. Adiós. (i penja)

Quin món, el de les ETTs...

--> Dues parelles d'amics mantenen converses creuades durant una bona estona. Al final un d'ells salta i diu: "escolta, per què no ens canviem de lloc i deixem de molestar-nos?".

De clarianes i bardisses

divendres, 24 de desembre del 2010

Un mes després...

Arxiu del blog

Dades personals

Número de visites

Blocs interessants de gent "no famosa"

Esclau dels ferrocarrils