L'economista conseqüent

Avui em permeto un excés:

Faltaven tres mesos exactes perquè llegís la seva tesi doctoral, el dia que en Roger Tincmoltapela va decidir donar un tomb a la seva vida. S’havia llicenciat en Economia feia quatre anys amb un expedient espectacular que li havia valgut el Premi Extraordinari de Carrera. Li havia estat concedit en una cerimònia suporífera, un dimarts del mes de juliol, en la qual no es va presentar cap dels professors que havien decidit, en un consell de savis solemne, atorgar-li aquest reconeixement.

Ràpidament va obtenir una beca per començar el doctorat i treballar al departament de Fonaments d’Anàlisi Econòmic, on es va guanyar un cert prestigi a l’hora de trobar la relació entre una inflació elevada i la inversió estrangera en un supòsit general de dos països, en el qual un produïa peres i l’ altre pomes, en un món sense producció i on només existia l’intercavi com a mitjà de pagament. Això era d’una transcendència cabdal, considerava el catedràtic que li dirigia la tesi, ja que permetia rebatre el tercer prerequisit del Model d’Eficiència, que el seu gran enemic de l’altra universitat de la ciutat havia presentat trenta anys abans i que li havia valgut el reconeixement dels grans popes americans.

En aquells temps, en Roger Tincmoltapela vivia en un pis que la seva àvia havia deixat buit quan la van ingressar en un geriàtric, ja que cap dels fills se’n podia fer càrrec perquè la mare s’ha fet gran, i no tenim qui la cuidi, i potser he pensat que seria una bona idea mirar una residència que allà els tracten molt bé i podríem anar-la a veure sempre que volguem. Pagava un lloguer rebaixat a l’àvia, la qual no havia vist des del dia de Nadal de feia dos anys, perquè l’últim Nadal estava a Copenhaguen en un Congrés d’Experts en Eficiència (CEE), presentant una versió preliminar de la seva recerca i negociant una beca post-doc als Estats Units que semblava que li seria atorgada sense massa dificultats.

Tres mesos abans de llegir la seva tesi, però, en Roger Tincmoltapela es va adonar que la seva manera de viure contradeia el nou Model d’Eficiència que havia desenvolupat i va decidir fer una sèrie de canvis per acostar-se a l’Òptim Paretià, en el qual trauria un rendiment màxim dels recursos i no desaprofitaria temps, espai, ni diners. Va obrir la finestra i va començar a llençar els llibres que ja havia llegit, els apunts de la carrera, els àlbums de fotos i la taula del menjador (normalment dinava a la cuina i mantenir la taula per fer-la servir quatre cops l’any era un clar exemple d’un recurs infrautilitzat). Després del primer rampell, va pensar que feia tres setmanes que no entrava al petit traster que hi havia al costat del lavabo i es va adonar que aquell pis era massa gran per ell. Va sortir corrents cap a la immobiliària i, després d’uns costos de cerca força elevats, va aconseguir llogar un pis de vint metres quadrats amb llit-cuina on només hi cabia allò imprescindible.

Va trucar a la universitat i va comunicar-los que ja no hi tornaria fins el dia de la lectura de la tesi, que avui en dia les reunions es podien fer per l’Skype i que si s’estalviava l’energia d’haver-se de desplaçar, podria reduir la seva ingesta calòrica a la meitat i aconseguir un metabolisme eficientment òptim. Poc després, va tallar una relació eternament esporàdica que mantenia amb una antiga nòvia de l’institut perquè els altibaixos emocionals que li suposava alteraven en excés el seu ritme de treball. En lloc de sortir a prendre cervesa amb els amics, va demanar-los que gravessin les seves veus en un mp3 i ell les reproduïa cada tarda mentre englotia cervesa a través d’una canyeta, que conduïa directament a la nevera, durant els efficient-break-time de quatre minuts i dotze segons que havia calculat com a necessaris per mantenir la productivitat. Finalment, es va instal•lar uns cargols a les mans per no haver de moure l’avantbraç mentre teclejava a l’ordinador i va construir una cadira orinal que va acoplar al seu llit-cuina per evitar encara més desplaçaments inútils.

El dia de la lectura de la tesi, en Roger Tincmoltapela va començar la seva exposició amb un to de veu adequadament modulat i il•lustrant amb tota claredat les complicades equacions del seu Model d’Eficiència. En un moment determinat, però, va quedar completament aturat i els presents van témer que hagués patit un bloqueig degut als nervis del moment. En acostar-s’hi, un company de departament li va donar un copet a l’esquena per treure’l de l’estat de xoc. En Roger Tincmoltapela va sacsejar-se lleument i amb una veu estranyament metàl•lica va dir: “su tabaco, gracias”.