diumenge, 2 de novembre del 2008

Bona sort, Robin Hood

Una norma no escrita del meu institut de batxillerat deia que, passats quinze minuts de l’hora en què començava la classe i sempre que el professor no hagués fet acte de presència, els alumnes tenien el dret de sortir al pati i passar-s’hi la resta de l’hora fins a l’inici de la següent classe. Evidentment, aquesta norma formava part de l’imaginari dels estudiants i es transmetia de generació en generació, entre altres coses perquè als instituts de batxillerat no solen haver-hi normes que facin referència als drets dels estudiants; aquests solen sorgir de la inexperta – no per això criticable- lluita estudiantil que comet l’error, una vegada i una altra, d’emmirallar-se en la lluita sindical com a referent contestatari, com si l’enemic fos el mateix. I d’aquesta lògica se’n solen derivar altres prerrogatives de dubtós fonament com el famós dret a vaga dels estudiants o la creació del súmum de la confusió mental: els sindicats d’estudiants.

Fa unes setmanes, la premsa es va fer ressò de la presumpta estafa d’un activista dels moviments socials a un nombre important de bancs i caixes per valor de 492.000 euros, amb l’objectiu de denunciar el descontrol que es produeix en l’atorgament – i impagament- de crèdits, fins i tot en moments de crisi econòmica com l’actual. Després de narrar la seva proesa – pel meu gust amb un abusiu ús de la primera persona del singular – el protagonista de la darrera entrega de Robin Hood (com el va anomenar Josep Cuní) va fer una crida a l’acció, per aquelles persones que, evidentment d’una manera més modesta (“qui seria capaç de repetir una idea tan brillant com la meva?”) vulguin seguir els seus passos. Com que em reconec dins del grups dels molestos amb el funcionament del sistema financer, en arribar a aquesta part de l’article vaig fer l’habitual gest de canviar de postura i posar-me còmode per llegir la part més interessant de la història, en la que es descobreix qui és l’assassí i es resol la trama.

Quina decepció. Totes les seves crides a l’acció passen per l’acció col•lectiva, és a dir, perquè una sèries de persones en una situació d’objectiva o subjectiva injustícia es coordinin per enfrontar-se al tirà que els oprimeix. Si tots ho fan a la vegada, segons la lògica de l’amic Robin Hood, aconseguirem esberlar els fonaments del monstre i menjarem anissos durant molt de temps. Resulta que quan és hora de criticar el mercat ens apressem a dir que el comportament del conjunt no és igual que l’agregat de moltes persones i que té una dinàmica pròpia que no es pot predir per simples teories macroeconòmiques. Ara bé, quan es tracta de desmuntar-lo, llavors sí que s’hi val la freda i calculadora matemàtica...

El primer argument que em va passar pel cap per rebatre les seves crides feia referència a les lliçons més elementals de la teoria de jocs que descriu molt bé el fracàs anticipat de tota acció col•lectiva premeditada i dissenyada com si les persones fossin fitxes del parxís que es mouen a toc de dau. Però segur que m’acusarien de cínic ja que les revolucions no en saben res de teories de joc ni de cap altre teorema racional, que són viscerals i només se les pot entendre i articular des de la irracionalitat que porta als homes a lluitar per ser lliures...

Llavors vaig pensar en el meu institut. Cada vegada que estàvem a punt d’aplicar la nostra llei preferida, la que ens obria les portes a quaranta-cinc minuts de llibertat vigilada, algú es quedava assegut a la cadira dubitatiu. Potser la llei no existia de debò i en qualsevol moment apareixeria pel pati el professor que havia fet tard portant el seu fill a l’escola i ens cauria el pèl per haver marxat sense permís i creure’ns que nosaltres érem qui per decidir si el professor arribava massa tard o no. Aquest dubitatiu alumne solia ser el desencadenant de l’aparició de nous cagadubtes que acabaven sent majoria i enviaven pels aires la revolta. Jo sempre em mirava amb interès com aquesta seqüència es repetia una vegada i una altra sense que els alliberadors de la classe aconseguissin imposar-se. I això que érem trenta persones... En fi, bona sort Robin Hood.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Vols dir que aquest que es quedava a la cadira no eres tu?

PD: espero que l'administrador no elimini aquest missatge.

joan ha dit...

Que qui es queda assegut a on? L'administrador?

(desambiguació: la "j." anterior no és meva)

Oriol ha dit...

j.,
no, no era jo el que es quedava assegut... em sembla. acaso eres tu?