Vaig llegir amb estupefacció les notícies del desallotjament a la UB. Sembla que el tema dels estudiants i de la universitat és ben bé una qüestió de cultura política. Mentre m’arriben notícies que a França i a Itàlia els estudiants tenen una força molt important a l’hora de decidir quan i com es protesta, llegeixo a l’editorial del Periódico que ¨la universidad no es de los estudiantes sino de la sociedad”; frase que em sembla tan grandiloqüent com estúpida.
Aquí a Síria la cosa va una mica diferent. A la porta d’entrada del recinte de la universitat hi ha un paio amb metralleta vestit de paisà que demana el carnet d’estudiant a tothom que entra. Els estrangers en tenim prou en dir “estranger” perquè el tio canviï la cara i et digui “welcome”. De debò que m’encantaria fer-li una foto al metralletero perquè té una cara de garrulín bastant graciosa. Sembla un habitual d’un bar d’una sèrie del tipus Maki Navaja. És estrany dir-ho però sembla bona persona; puc arribar a pensar que en el fons és la seva feina? Per entrar a la ciutat universitària, on viuen els estudiants, el ritual es repeteix.
Un cop superat el xoc inicial per aquest ritual que es repeteix a diari, em vaig plantejar quina garantia suposava ensenyar el carnet d’estudiant. Bé que es pot ser terrorista i estudiant a la vegada, no? Però llavors se’m va acudir la resposta. Per inscriure’t a la universitat et deuen fer una pentinada tal a la teva vida, que des de llavors el fet de ser estudiant passa a ser garantia que no ets un perill.
Així doncs, el tema del paper dels estudiants passa a ser una qüestió gradual. França, Catalunya, Síria... Companys de la UB, la meva quasi total solidaritat. Ara bé, no oblidem que la democràcia no és broma, i ens evita del ritual diari del carnet i la metralleta.
dissabte, 28 de març del 2009
dimecres, 4 de març del 2009
Els kurds
Ja sóc a Damasc. I a diferència de la primera vegada, he passat la primera setmana a un barri desconegut per mi: Mezzeh Jabal. És un barri a uns vit-i-cinc minuts del centre en transport públic i es caracteritza perquè la majoria de la gent que hi viu són kurds. He estat a casa de dos nois kurds on hi viu també el Martí, un noi de Gràcia que si no havia conegut gaire fins ara és més aviat casualitat ja que forma part del reduït i selecte grup del HASD “Hippie-cumbes Associatius de Sobre la Diagonal” del quan me’n enorgulleixo de pertànyer.
Allà he pogut practicar l’àrab a dojo ja que per ajudar al Martí a millorar parlaven tota l’estona l’estàndard. Evidentment no entenia moltes de les coses que deien. Per exemple, em va semblar que un em deia que els kurds sortien al llibre Guinness com la nació sense estat més gran del món, dada que, si bé certa, no em sembla susceptible d’aparèixer al famós llibre al costat de, per exemple, les hazañas del David Meca. La meva catalanitat, sovint posada en dubte per alguns de vosaltres, ha estat un instrument fonamental a l’hora de congeniar amb els kurds. Tenen molt clar el que és Catalunya i ens consideren un poble germà. Joan és nom català, però també kurd i es pronuncia exactament igual. No conec gaire les relacions catalano-kurdes ni si el Carod ha obert una oficina de les seves per aquelles terres, tot i que no crec que cap dels estats on viuen els kurds els fes gaire gràcia. M’apunto aprofundir sobre el tema a la llista de tasques per quan torni.
Al barri no se sentien tant les mesquites ni es veien tants vels. La vida hi és molt més tranquil•la que al centre i els seus carrers estrets no permeten els grans pitotes de trànist d’altres parts de la ciutat. Tot i que ara viuré al centre durant un mes (he llogat una habitació) no descarto tornar cap allà una vegada estigui més situat. De fet, pel preu d’una habitació al centre, allà hi tens una casa sencera. I els dos nois que viuen amb el Martí, ja m’han ofert que m’instal•li allà una vegada ell marxi, a mitjans de maig. No crec que sigui el cas, perquè molt abans del maig ja vull tenir un lloc estable per viure.
Bé, això ha quedat excessivament autobiogràfic. Intentaré, a partir d’ara, que el declarianesibardisses no perdi el to crític que ha intentat mantenir constant des que es va crear.
Allà he pogut practicar l’àrab a dojo ja que per ajudar al Martí a millorar parlaven tota l’estona l’estàndard. Evidentment no entenia moltes de les coses que deien. Per exemple, em va semblar que un em deia que els kurds sortien al llibre Guinness com la nació sense estat més gran del món, dada que, si bé certa, no em sembla susceptible d’aparèixer al famós llibre al costat de, per exemple, les hazañas del David Meca. La meva catalanitat, sovint posada en dubte per alguns de vosaltres, ha estat un instrument fonamental a l’hora de congeniar amb els kurds. Tenen molt clar el que és Catalunya i ens consideren un poble germà. Joan és nom català, però també kurd i es pronuncia exactament igual. No conec gaire les relacions catalano-kurdes ni si el Carod ha obert una oficina de les seves per aquelles terres, tot i que no crec que cap dels estats on viuen els kurds els fes gaire gràcia. M’apunto aprofundir sobre el tema a la llista de tasques per quan torni.
Al barri no se sentien tant les mesquites ni es veien tants vels. La vida hi és molt més tranquil•la que al centre i els seus carrers estrets no permeten els grans pitotes de trànist d’altres parts de la ciutat. Tot i que ara viuré al centre durant un mes (he llogat una habitació) no descarto tornar cap allà una vegada estigui més situat. De fet, pel preu d’una habitació al centre, allà hi tens una casa sencera. I els dos nois que viuen amb el Martí, ja m’han ofert que m’instal•li allà una vegada ell marxi, a mitjans de maig. No crec que sigui el cas, perquè molt abans del maig ja vull tenir un lloc estable per viure.
Bé, això ha quedat excessivament autobiogràfic. Intentaré, a partir d’ara, que el declarianesibardisses no perdi el to crític que ha intentat mantenir constant des que es va crear.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
