Diuen molts que el discurs de l’Obama del passat dimecres a El Caire passarà a la història. Com ja he comentat algunes vegades, tinc afició per “les fonts primàries”, ja siguin debats de l’Estat de la Nació, nits electorals o discursos polítics quilomètrics. Si no recordo malament, aquesta “afició” va començar amb els funerals de Izaac Rabin, el novembre de 1994. Evidentment que en aquella època devia ser més avorriment un dia que estava malalt i no podia anar a l’escola que no pas voluntat de conèixer de primera mà l’actualitat internacional. Sigui com sigui, ahir vaig trobar el discurs sencer de l’Obama al diaria italià La Repubblica (per què els diaris espanyols no solen penjar fonts primàries com aquesta?) i em vaig disposar a escoltar els 55 minuts de durada amb atenció.
Vaig quedar impressionat. No estic gens acostumat a sentir un polític que diu coses amb sentit comú, una rera l’altra, durant gairebé una hora. En primer lloc em va sorprendre “l’espiritualitat” del discurs. Escrivia fa unes setmanes la sorpresa que em provoca la poca transcendència de la vida (i la política) catalana/espanyola/europea. Obama feia constants referència a l’ànima, al missatge de pau de la religió, a la tranquil•litat espiritual, al fet de compartir tots junts un mateix planeta... A Europa els discursos polítics són més immediats, més tàctics, més de politiqueo barat del dia a dia. Sense visió de conjunt i sense visió de futur. Obama donava un missatge de comunitat; de comunitat humana amb un destí comú o, almenys, amb un camí compartit.
Una altra cosa que em va sorprendre va ser la claredat en alguns punts i la voluntat de no esquivar temes. “La situació de Palestina és inacceptable” és una frase sense precedents en un president americà (i en un polític rellevant). El discurs de l’Obama va tornar a posar de manifest la falta de decisió europea en política exterior. Tots els polítics europeus, que se sentien quilòmetres per davant de Bush (“nosaltres som europeus, ens importa la societat cohesionada i de dret”) van passar a estar quilòmetres per darrera amb les posicions de l’Obama d’ahir. Va ser clar amb el tema del vel, va ser clar amb el paper de la dona, va ser clar amb el món que vol ajudar a construir. I, mentrestant, Europa es segueix perdent en la falta de rumb i els debats interns.
Alguns pensareu que m’he torrat i que algun ianqui m’ha menjat el tarro. Però crec que és important valorar el discurs d’ahir com en la seva justa mesura. I algú dirà que tot això són paraules i que caldrà veure què és el que passa. Però és que els discursos també són política, també canvien les coses, la percepció de la gent, la predisposició a buscar solucions. Mentre els escèptics continuen esperant “gestos” de l’Adminsitració americana, l’Obama ja fa molts mesos que ha començat a fer política de debò amb els seus discursos.
Europeus, a votar diumenge. I, em temo, a seguir veient com el món avança mentre nosaltres ens discutim. Em quedo amb la frase de l’Obama que he posat com a títol de l’entrada. És clar que és fàcil de dir que és un idealista. Però o ens posem a fer alguna cosa o ens quedarem enrera.
(*) la valoració del Zapatero del discurs va ser: “le agradezco la mención a la Alianza de Civilizaciones”. Sense comentaris.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 comentaris:
Varies coses ràpides i sintetiques i per tant simplistes.
1) La solució a l'actual crisi i a les que vindran serà regional-europea- o no serà.
2) Els localismes europeus estan impedint bones solucions a l'actual situació
3) Europa va avançar molt desprès de la gran crisi de la segona guerra mundial. Que serà necessari perquè agafi un altre impuls ?
4) La política espanyola i catalana és molt local. Pot empitjorar ? Si. Fins aribar a l'espectacle esperpentic d'Italia encara queda un bon tros. No cal creure que la política catalana és milllor. CIU negant al PP i al PSOE també es nega a si mateixa.
5) Calen lideratges locals que els interesi e impulsin la visió global regional d'Europa, més llunys de les retoriques sabudes
6) Obama, entre altres coses, practica un lideratge polític no solament basat en la racionalitat (pensament, idees, valors, creences..) sino també en la comunicació dels sentiments i de l'esperit. Es a dir des de una visió global de la persona. Això és una gran lliço perquè la societat actual necessita d'una visió global de l'home (dona) i saber-la transmetre.
Són també interessant les teves refelxions sobre l'esperitualitat. Però d'això en parlarem un altre dia.
Rafa
No se si va ser Napoleó o Churchill (els dos mites de totes les frases) que va dir: em fan més por els poetes que els militars" per significar l'impacte de les idees en la política. De fet jo diría que les idees i el lideratge (es a dir la capacitat de aunar voluntats i treure de cadascú el millor i possible) son la base de la política. Lo altre amb tot el respecte es gestió, que etmbé cal pero va al darrera. Jo també m'he escoltat els 55 minuts peró crec que va ser més clar amb l'estat palestí que amb els drets de les dones a decidir i triar la seva vida. A vegades és més fácil pactar temes polítics que combatre el matxisme global. En fi que hi hagi sort per tots i sobre tot despres del resultat de l'augment de les dretes a tots els paisos de la Unió Europea. Anem apanyats!!!
Ortiga
Fa un parell de mesos, per qüestions... "de feina", vaig acabar assistint a una mena de conferència d'un monjo tibetà. Vaig trobar que per més estranya que fos la túnica, per més que tingues aquell aire de savi oriental, el seu discurs era totalment homologable al discurs cristià estàndard. En canvi, les poques coses que va dir sobre Xina eren prou qüestionables. El monjo, ben format en les grans preguntes espirituals, tenia les opinions polítiques d'un nen de 10 anys.
¿L'Obama? Molt bé que utilitzi idees simples i universals. Són una eina política i potser caldria a Europa més lideratge i menys divisió. Això, obviant que (hi esteu d'acord?) sembla que molts punts estava obert a interpretacions.
És clar que quan ens posem a parlar sobre l'esperit, tot encaixa. Aleshores, si tot encaixa, estem convençuts que si tots fóssim més espiritualistes, potser no hi hauria tants conflictes d'interessos.
Potser l'espiritualitat fa que disfrutem més del discurs, que ens resulti més emocionant, que ens arribi. Des del meu punt de vista, però, no té cap pinta de què això resolgui conflictes més enllà de ser de les millors eines retòriques.
Espiritualment, palestins i israelians, pocs conflictes. Espiritualment, entre xinos xinos i tibetans pocs conflictes, segur. Els mafiosos van a missa. Tots estem d'acord en això. Les discrepàncies, penso, es produeixen arran de coses més petites, que l'espiritualitat, que parla de les coses importants de debò, no les resol. Els robatoris sistemàtics a la zona A de la ciutat B es produeixen per molts motius, però no se'ns acudiria dir que és un problema espiritual, no?
Publica un comentari a l'entrada