L'amenaça del doble-pensar

Ahir a les dotze de la nit acabava la moratòria de construcció d’assentaments en territoris ocupats de Cisjordània. Una moratòria que havia permès iniciar per enèsima vegada les converses de pau entre israelians i palestins. Pocs minuts després de les dotze, el primer ministre israelià emetia un comunicat en el qual demanava “responsabilitat” a les parts i aposta per la continuïtat a les converses de pau. “Centrem-nos en el que és realment important i dugem a terme unes converses sinceres i ràpides per arribar a un acord de pau històric entre els dos pobles en el termini d’un any” va comentar.

Continuar amb els assentaments i a la vegada fer declaracions en favor de la pau és un exercici de cinisme de dimensions monstruoses. Netanyahu coneix bé les lògiques d’interpretació d’Occident i sap que el més important és el què es diu i no el què es fa. Israel només ha tingut problemes quan ha patinat dialècticament negant postulats àmpliament extesos entre la comunitat internacional. Un exemple en va ser el titubeo a l’hora de considerar la solució de dos estats com l’única via de solució al conflicte, quan va jurar el càrrec a principis de 2009. A banda d’aquest cas, Israel ha tingut les mans lliures per fer i desfer sempre i quan s’ha mantingut ferm de paraula en favor de la pau i de la convivència en llibertat d’israelians i àrabs a la regió.

Aquí ens escandalitzem amb els missatges d’eliminació d’Israel per part de Mahmud Ahmadiejad i grups com Hamás o Hezbollah. Ens escandalitzen més les seves paraules que les accions d’Israel quan, dia a dia, va imposant el nou mapa a la regió amb la construcció d’un mur il•legal dins del territori ocupat que traça la futura frontera per la via dels fets consumats. Però això no ens alarma ni ens horroritza; la doble moral ens permet mirar a una altra banda gràcies al discurs hipòcrita del govern d’Israel. El més important és el que es diu, i no el que es fa. Si no que li preguntin a la comissària Reding, centre de les crítiques en el conflicte dels gitanos romanesos pels seus excessos verbals, mentre França vulnera tranquil•lament la legalitat europea emparada en un hipòcrita discurs de “persecució dels delinqüents”. El doble-pensar acabarà amb nosaltres. Orwell ja ens va advertir fa 60 anys...