Fa tres anys i mig que vaig començar aquest bloc sense saber massa bé quan duraria ni què pretenia en obrir-lo. Han estat tres anys i mig en els quals he anat escrivint amb certa regularitat, sobre una quantitat de temes força diversos i sense gaire continuitat temàtica.
Estic força content d'haver acomplert l'objectiu d'escriure amb relativa freqüència i d'haver mantingut intercanvis d'opinió interessants amb alguns dels lectors - esporàdics i habituals.
Ara crec que és el moment d'intentar donar un pas endavant. És per això que mudo el bloc a wordpress.com, plataforma des de la qual em sento més còmode i que em permetrà donar-li un format una mica més agradable.
A la vegada, intentaré donar-li també un cert tomb en el contingut. El meu objectiu és escriure amb una regularitat establerta, dos cops per setmana, al voltant de temes d'actualitat, tal i com ho he anat fent fins ara. Intentaré moderar una mica el to, buscant més argumentació que "verborrea-que-s'escriu-en-cinc-minuts". Veurem com surt l'experiment. Espero poder seguir comptant amb vosaltres.
dimarts, 27 de març del 2012
dimecres, 21 de març del 2012
La paradoxa de Toulouse
La tesi no és meva, que consti. Avui ho apunta a El País José María Irujo, quan argumenta que els fets de Toulouse, paradoxalment, demostren l'extrema feblesa del terrorisme islamista internacional. Encara que sembli una contradicció, Al-Qaeda ha estat l'epíleg de l'islamisme militant, fins i tot abans de l'11-S. Ja ho van apuntar en el seu moment prestigiosos acadèmics com Gilles Kepel i Oliver Roy, en els seus llibres "Jihad: expansion et declin de l'islamisme" i "The end of Political Islam". Després va passar el que va passar a Nova York i a Washington i tothom se'ls va llençar a sobre.
Però l'Islamisme militant, aquell que arrasava a les universitats del món àrab i principalment d'Egipte durant els anys setanta i vuitanta no és el terrorisme d'Al-Qaeda. Al-Qaeda és el deliri agonitzant de dos personatges funestos, Bin Laden i Al-Zawahiri, amb visions oposades i objectius divergents, que decideixen aliar-se en una última aventura a la desesperada, un cop havien perdut el suport de les masses.
Succeeix que matar persones és molt més senzill que enderrocar règims polítics i l'impacte de la màquina de matar que és Al-Qaeda és molt major que la lluita política (també violenta i no precisament "liberal") que es duia a terme a Egipte, Algèria o Síria.
Els fets de Toulouse demostren com de decadent ha arribat a ser aquest moviment. L'única manera de fer arribar el missatge delirant d'Al-Qaeda és a través d'individus solitaris, que perpetren accions que suposen el rebuig més absolut de la població àrab i musulmana. Els tràgics assassinats d'aquesta setmana són un pas més cap a la derrota del terrorisme islàmic.
I arribats aquí, deixeu-me extendre el meu argument cap a l'antisemitisme. Tinc pendent una entrada sobre el tema arrel de diverses experiències que estic tenint aquest any a Londres. Però crec poder afirmar que el mateix raonament que acabo de desenvolupar pot valdre per la xacra que suposa per Europa i pel món l'antisemtitisme. Una ideologia absurda i irracional, contra la qual hi lluiten cada dia ciutadans de tot el món amb els seus comportaments cívics i responsables, sense fer-ne més escarafalls que els de viure una vida sana sentint-se part d'una comunitat plural. Una ideologia que, per sort, només troba la seva expressió a través de ments cada vegada més aïllades. Que no s'ha de menystenir, que s'ha de seguir combatent. Però que, afortunadament, cada vegada és i ha de ser més residual.
Però l'Islamisme militant, aquell que arrasava a les universitats del món àrab i principalment d'Egipte durant els anys setanta i vuitanta no és el terrorisme d'Al-Qaeda. Al-Qaeda és el deliri agonitzant de dos personatges funestos, Bin Laden i Al-Zawahiri, amb visions oposades i objectius divergents, que decideixen aliar-se en una última aventura a la desesperada, un cop havien perdut el suport de les masses.
Succeeix que matar persones és molt més senzill que enderrocar règims polítics i l'impacte de la màquina de matar que és Al-Qaeda és molt major que la lluita política (també violenta i no precisament "liberal") que es duia a terme a Egipte, Algèria o Síria.
Els fets de Toulouse demostren com de decadent ha arribat a ser aquest moviment. L'única manera de fer arribar el missatge delirant d'Al-Qaeda és a través d'individus solitaris, que perpetren accions que suposen el rebuig més absolut de la població àrab i musulmana. Els tràgics assassinats d'aquesta setmana són un pas més cap a la derrota del terrorisme islàmic.
I arribats aquí, deixeu-me extendre el meu argument cap a l'antisemitisme. Tinc pendent una entrada sobre el tema arrel de diverses experiències que estic tenint aquest any a Londres. Però crec poder afirmar que el mateix raonament que acabo de desenvolupar pot valdre per la xacra que suposa per Europa i pel món l'antisemtitisme. Una ideologia absurda i irracional, contra la qual hi lluiten cada dia ciutadans de tot el món amb els seus comportaments cívics i responsables, sense fer-ne més escarafalls que els de viure una vida sana sentint-se part d'una comunitat plural. Una ideologia que, per sort, només troba la seva expressió a través de ments cada vegada més aïllades. Que no s'ha de menystenir, que s'ha de seguir combatent. Però que, afortunadament, cada vegada és i ha de ser més residual.
dimarts, 20 de març del 2012
Acabem aquesta història d'una vegada
Des de la llunyania londinenca, cada vegada se'm fa més insuportable i absurda la situació política a Catalunya. Una majoria de la gent considera que les retallades sense estímul econòmic no trauran el país de la crisi però han votat el partit que així ho defensa i que ho du a terme en col·laboració amb la dreta més retrògrada. Com s'exlplica? Ben senzill, el cinisme i tacticisme nacional pot amb tot.
Els catalans no poden seguir sent presoners d'aquest debat interessat, d'aquesta retroalimentació casposa entre l'ABC i la #lateralmatonera independentista, d'aquest tacticisme exasperant. Pacte fiscal? De què dimonis parlen? No em crec ser l'únic que veu que l'únic que vol Convergència és allargar sine die aquest sí però no que tant bé manegen, que els permet erigir-se com els defensors de la pàtria. El debat de fons està en si indepndència o no, oi? Doncs tinguem-lo. Demà mateix.
Parlant de la reforma de l'esquerra catalana, ja vaig defensar el dret a l'autodeterminació. És hora d'agafar el toro per les banyes i tenir un debat obert sobre els arguments a favor i en contra de la independència, cadascú amb els seus, sense que el que pensi diferent sigui un traidor, un cec o un ingenu. En qüestions nacionals, la divergència és tan vàlida com en totes les altres.
Però tinguem aquest debat ja. Votem. El que sigui però votem. Amb el compromís que surti el que surti, aparquem el debat durant cinquanta anys. Ho acceptarien els centralistes? Difícil. I els indepndentistes? Encara menys. Si sortís que no, tornarien a les andades, a seguir jugant aquest partit en el qual les normes es fan a mesura que passa el temps. I a seguir fomentant l'enfrontament i el victimisme fins a eixamplar la base militant. D'això no se'n diu partit, se'n diu bufonada. Per això s'han inventat el pacte fiscal, per anar fent, per no afrontar un debat que tindrien perdut i perquè només accepten la victòria com a únic resultat possible.
Jo ja n'estic fart. El país es desagna, la crisi ho arrassa tot i nosaltres seguim amb el de sempre. Votem ja, d'una vegada, i comencem a dedicar-nos a les persones.
Els catalans no poden seguir sent presoners d'aquest debat interessat, d'aquesta retroalimentació casposa entre l'ABC i la #lateralmatonera independentista, d'aquest tacticisme exasperant. Pacte fiscal? De què dimonis parlen? No em crec ser l'únic que veu que l'únic que vol Convergència és allargar sine die aquest sí però no que tant bé manegen, que els permet erigir-se com els defensors de la pàtria. El debat de fons està en si indepndència o no, oi? Doncs tinguem-lo. Demà mateix.
Parlant de la reforma de l'esquerra catalana, ja vaig defensar el dret a l'autodeterminació. És hora d'agafar el toro per les banyes i tenir un debat obert sobre els arguments a favor i en contra de la independència, cadascú amb els seus, sense que el que pensi diferent sigui un traidor, un cec o un ingenu. En qüestions nacionals, la divergència és tan vàlida com en totes les altres.
Però tinguem aquest debat ja. Votem. El que sigui però votem. Amb el compromís que surti el que surti, aparquem el debat durant cinquanta anys. Ho acceptarien els centralistes? Difícil. I els indepndentistes? Encara menys. Si sortís que no, tornarien a les andades, a seguir jugant aquest partit en el qual les normes es fan a mesura que passa el temps. I a seguir fomentant l'enfrontament i el victimisme fins a eixamplar la base militant. D'això no se'n diu partit, se'n diu bufonada. Per això s'han inventat el pacte fiscal, per anar fent, per no afrontar un debat que tindrien perdut i perquè només accepten la victòria com a únic resultat possible.
Jo ja n'estic fart. El país es desagna, la crisi ho arrassa tot i nosaltres seguim amb el de sempre. Votem ja, d'una vegada, i comencem a dedicar-nos a les persones.
dimecres, 7 de març del 2012
Fer justícia amb la gent gran
El cap de setmana passat vaig ser a Barcelona per acomiadar-me de l'àvia. Havia viscut 87 anys i en feia 12 que patia Alzheimer. "Havia arribat la seva hora", podria ser un comentari més o menys acceptat i compartit per tothom. Sense que això deixi de ser cert, em sembla important compartir algunes reflexions que transcendeixen el cas particular de la meva àvia i que tenen a veure amb l'envelliment i l'Alzheimer.
L'envelliment de la gent gran accentua i agreuja les desigualtats socials. Aquells sense recursos es veuen obligats a renunciar a una bona part de la seva vida per tenir cura dels seus pares i avis. Em temo que molts hem passat per alt la importància de la Llei de la Dependència i les seves implicacions per les llars que no es poden permetre residències privades o, encara menys, persones que tinguin cura dels grans. L'Administració ha d'explorar solucions sense partir del dogmatisme de "o públic o res", però tenint en compte que les polítiques d'atenció a la gent gran han de tenir un marcat caràcter redistributiu.
En segon lloc, l'Alzheimer contribueix a la difuminació de la persona i del seu record en els familiars. És important reforçar i reivindicar les persones en tota la seva trajectòria vital i intentar defugir la imatge dels darrers anys d'una persona malalta, que de sobte sembla convertir-se en l'única representació que en podem fer. Això em fa pensar en la importància de la Memòria, individual i col·lectiva, i de donar el valor que es mereixen a aquells que han viscut abans que nosaltres.
Per últim, hem de seguir duent a terme una reflexió compartida sobre com volem envellir. Com deia en Joan Subirats en un article el 2008, la generació dels meus avis no sabia que viuria tants anys i no estava preparada per afrontar-ho. Una bona part de la societat ja ha experimentat el tràngol que suposa l'Alzheimer. A part de la necessària recerca mèdica, cal seguir reflexionant sobre el model d'envelliment i "fer-ho millor" quan arribi el nostre moment. En certa manera, serà una forma d'agrair a tantes àvies que s'han desdibuixat de manera lenta i inexorable. La seva penosa experiència ens haurà servit per seguir madurant com a persones i com a societat. Si n'aprenem, serà un tribut a totes elles necessari i merescut.
L'envelliment de la gent gran accentua i agreuja les desigualtats socials. Aquells sense recursos es veuen obligats a renunciar a una bona part de la seva vida per tenir cura dels seus pares i avis. Em temo que molts hem passat per alt la importància de la Llei de la Dependència i les seves implicacions per les llars que no es poden permetre residències privades o, encara menys, persones que tinguin cura dels grans. L'Administració ha d'explorar solucions sense partir del dogmatisme de "o públic o res", però tenint en compte que les polítiques d'atenció a la gent gran han de tenir un marcat caràcter redistributiu.
En segon lloc, l'Alzheimer contribueix a la difuminació de la persona i del seu record en els familiars. És important reforçar i reivindicar les persones en tota la seva trajectòria vital i intentar defugir la imatge dels darrers anys d'una persona malalta, que de sobte sembla convertir-se en l'única representació que en podem fer. Això em fa pensar en la importància de la Memòria, individual i col·lectiva, i de donar el valor que es mereixen a aquells que han viscut abans que nosaltres.
Per últim, hem de seguir duent a terme una reflexió compartida sobre com volem envellir. Com deia en Joan Subirats en un article el 2008, la generació dels meus avis no sabia que viuria tants anys i no estava preparada per afrontar-ho. Una bona part de la societat ja ha experimentat el tràngol que suposa l'Alzheimer. A part de la necessària recerca mèdica, cal seguir reflexionant sobre el model d'envelliment i "fer-ho millor" quan arribi el nostre moment. En certa manera, serà una forma d'agrair a tantes àvies que s'han desdibuixat de manera lenta i inexorable. La seva penosa experiència ens haurà servit per seguir madurant com a persones i com a societat. Si n'aprenem, serà un tribut a totes elles necessari i merescut.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
