We must change

A les 6.31 del matí he rebut un sms de la Marta des de Berkeley: "Obama!". Feia pocs minuts que m'havia posat al llit després d'una llarguíssima nit electoral - especialment llarga perquè va començar quan aquí ja portàvem unes quantes hores de nit. A destacar la fantàstica pantalla tàctil que utilitzaven els de la CNN per explicar com s'anaven donant els resultats i l'emoció amb la qual milions d'americans van anar visquent els aconeteixements.

Costa d'entendre el procés de generació d'il·lusió i de canvi; vist des de fora, sembla una mica exagerat. Qualsevol diria que surten d'una dictadura de dècades i, almenys el 2004 (el 2000 ja no està tan clar), el Bush va ser el president que van escollir els mateixos americans que ara ploren d'il·lusió quan l'Obama guanya. Com canvien les coses tan ràpid en quatre anys? El mèrit no està en demostrar racionalment que han canviat sinó en apel·lar els sentiments i dir que cal una cosa nova. La campanya de l'Obama és la dels sentiments, la de les emocions.

I ara què? Segurament les expectatives que s'han creat són superiors al que passarà, però avui no jugaré el paper d'aiguafestes. Però sí que afegiré, que el què per Obama és una possibilitat, ´("Yes we can"), crec que més aviat és un imperatiu. Les coses han de canviar ("We must change"). És clar que amb aquest eslògan no es guanyaria una campanya però crec que cal tenir-ho present. És hora que comencin a canviar unes quantes coses. L'Obama no en tindrà la clau, però almenys, la música que arriba des dels Estats Units, convida a sumar-se a la festa de canviar les coses. O, millor dit, de seguir-les canviant amb el vent una mica més a favor. Una mica.

Spread the wealth around

Intento reprendre avui el segon element que em va cridar l'atenció del debat Obama-McCain de fa justament una setmana i us anunciava fa uns dies.

El McCain va treure el tema d'un lampista (Joe, the Plumber) que havia interpel•lat a l'Obama després d'un miting explicant-li que, després de molts esforços, havia pogut crear la seva empresa i que ara l'Obama volia "penalitzar el seu èxit" augmentant-li els impostos. L'Obama li va contestar que el que ell volia era donar una oportunitat a aquells que estaven "per darrera seu" i donar-los també una "oportunitat d'aconseguir l'èxit". Em va sorprendre com el McCain li retreia de manera explícita el fet d’utilitzar els impostos dels més rics per donar-los als més pobres. “Els diners són de’n Joe” li va dir “i ell ha de decidir què en vol fer”. I el McCain no és un il•luminat sinó que té milions de persones darrera seu que pensen com ell. Un llenguatge com aquest, seria impensable en una campanya a casa nostra.

M’agradaria un dia aprofundir una mica en com una societat com l’americana, amb una idea tan clara de l’individu com a responsable d’ell mateix, és a la vegada una societat tant comunitarista, on tothom participa en algun tipus d’associació i on les ONGs aconsegueixen canviar les lleis. Un dia, un americà que vaig conèixer a París em va dir: “els europeus parleu molt però mai aconseguiu res”. No és tan simple com això però cal donar-hi algunes voltes.

Sobre la crisi: us proposo un parell d’articles de la corda més liberal. Jo crec que en situacions com aquestes, és dels que pensen més diferent de tu dels que més s’aprèn. I veure com els seus arguments trontollen és sempre una satisfacció. El Sala i Martin compara la crisi actual amb la del 1929 i, per una vegada, no diu tonteries. L’editorial de The Economist surt una mica a la defensiva. Sent com ara tothom mira a publicacions com la seva, buscant respostes. I reacciona amb contundència. La dreta intel•ligent, pot ser un perill, però llegir el que diu és, per mi, una manera bastant divertida de passar l’estona. I portar-li la contrària, un difícil exercici intel•lectual. Jo els hi tinc ganes. I vosaltres?

Horroris vacui

Seguint la tradició, el passat dimecres a les 3.00 am ja em teniu a mi davant de la tele preparat per seguir el darrer debat de les eleccions presidencials als Estats Units entre l’Obama i el McCain (després de pensar-m’ho dos minuts he decidit determinar els noms “Obama” i “McCain” perquè és tal i com ho diria en veu alta, i el fet de tenir un bloc, no ha de suposar que, de sobte, m’excedeixi en les formes...).

Com que d’anàlisis sobre el que van dir i el que van fer en teniu a patades per la xarxa, i com que, seguint els consells d’algú que em llegeix, m’haig d’esforçar en pensar què pot aportar el meu bloc que no aportin ja centenars de milers de blocs (de moment reconec el meu fracàs en trobar la resposta; s’accepten suggerències), permeteu-me fer un parell de comentaris arrel del debat, no sobre el debat.

En primer lloc, comentar-vos que la CNN mostrava una barra a sota de la imatge on s’anava veient si el què els candidats deien en aquell moment agradava o no agradava a l’audiència. Era curiós veure com aquests àrbitres instantanis canviaven opinió en funció de si les frases començaven per un “you know” o per un “I mean”. Vaig estar pensant una mica sobre quin era el motiu pel qual algú va creure que allò aportava alguna cosa al telespectador (el debat dura massa estona com per estar escoltant atentament els noranta minuts). Aquí teniu la meva conclusió.

Avui en dia tenim l’oportunitat de seguir una gran part de l’actualitat en directe, sense (massa) filtres. És clar que és una tasca feixuga; per alguna cosa es van inventar els periodistes (lo de manipular i tersgiversar les notícies va venir després) ja que et resumeixen en un minut allò que ha passat en hores. Tot i així, jo en sóc un gran aficionat. Des de llargues sessions parlamentàries, fins l’entrada de les tropes americanes a Baghdad, passant per debats electorals. Però cada cop que acabo d’una d’aquestes sessions maratonianes tinc el mateix sentiment. Aquest horroris vacui, de ser incapaç d’obrir la boca i començar un explicació clara sobre què m’ha semblat el que he vist. Necessito construir l’opinió.

Poc a poc ja vaig arribant on volia arribar. El tema està en que, per molt que solem criticar la premsa en el sentit que nosaltres només jutgem a partir del material seleccionat que ens subministren, no ens sentim (o no em sento) plenament convençut de les opinions que construïm fins que no les compartim. L’opinió és doncs una tasca de construcció compartida. La clau està, però, en ser lliure a l’hora de decidir amb qui volem compartir aquesta tasca.

Sobre el segon tema del qual volia parlar-vos, us emplaço a una altra actualització (avui ja m'he enrotllat massa i sinó no hi ha qui s'ho llegeixi...) de la qual us avanço el títol: “Spread the wealth”. Us en deixo un tastet en forma de vídeo. Hi podreu veure la famosa conversa entre Obama i Joe “the plumber” (Pepitu, el lampista, pels amics), que va centrar la major part dels aspectes econòmics del debat de dimecres, a part d’un imparcial comentari dels entrenyables periodistes de la FOX.