Reprenc el tema de la velocitat variable, aquesta vegada des d'un punt de vista més polític.
Vaig estar pensant sobre la gran polèmica que va suscitar el tema els dies (i setmanes) després que s'anunciés que es regularia la velocitat màxima permesa de manera variable als accessos de Barcelona. Un dels arguments més recorrents era el de la "recaptació"; és a dir, es deia que això faria augmentar les multes i, per tant, els ingressos de l'Administració.
Sense dubte, aquest és un argument poc econòmic. Els éssers humans (almenys en aquestes latituds) tenim una flexibilitat increïble d'adaptació a les normes i responem força bé als incentius. Si una actitud a partir d'un moment determinat afecta la nostra butxaca, canviem l'actitud i no se'n parli més. La zona verda també havia de suposar un augment dels ingressos i, més tard, aquesta crítica frontal va donar lloc a posicions diverses (a favor i en contra). En tot cas, sembla evident que és un terreny adobat per la demagògia.
Sobre el cas de la velocitat variable, penso en els incentius que tenen els polítics per fer-ho. Imaginem que els que defensen la idea de la "recaptació" em convencen: en tot cas, no seria una recaptació pels polítics sinó per l'Administració. Per què, si tots les discussions sobre polítca han d'acabar amb "tots els polítics són uns lladres" millor que no comencem a discutir. Tornant als incentius, una mesura com aquesta només pot suposar crítques pels polítics i, per tant, si la prenen, no hi trobo cap altre motiu per fer-ho que el fet que tinguin la convicció que és encertada. Per què, no oblidem que, un dels objectius principals dels polítics que governen és tornar a guanyar les eleccions. I si es prenen mesures clarament impopulars, només poden fer-ho creient que allò, tot i restar-los vots, és positiu pel conjunt.
Un altre tema ben diferent (i que no es parla a les tertúlies de ràdio) és que a molta gent li toca els nassos que l'Adminsitració li digui què pot fer i què no pot fer. Alguns són personatges il·lustres. Volen escolaritzar els nens amb la llengua que vulguin, volen anar a la velocitat que els rota, volen construir urbanitzacions on els hi sembli... Els amics pijos de La Salle i l'Abat Oliba han posat el crit al cel perquè els han omplert d'àrea verda els carrers del costat de la universitat. I l'Ajuntament els hi ha fet cas! L'argument és que els veïns no necessiten les places perquè, com que són tant pijos com ells, tenen pàrquing privat. És a dir, als barris on la gent vulgui aparcar, àrea verda, a la resta, els fills de papà aparquen al carrer. Visca l'oferta i la demanda!
A mi aquest liberalisme de pacotilla em posa bastant nerviós. Després tots correm a l'Administració quan tenim un problema. I si us plau, polítics del nostre país, espero veure el dia que algun de vosaltres digui: "pujaré els impostos". Prou d'actituds inconseqüents. Les pel·lícules del Far West, per sort, fa temps que van passar de moda.
dissabte, 31 de gener del 2009
dijous, 15 de gener del 2009
Sí a la velocitat variable (1 de 2: anàlisi tècnic)
L'altre dia vaig agafar el cotxe per anar a la UAB al matí. Tot i que no solc fer-ho més de dues o tres vegades l'any, tinc calculat que si agafo el cotxe abans de les 8.25, en mitja hora ja l'he deixat a l'aparcament de la Plaça Cívica. Si l'agafo més tard de les 8.30, trigo al voltant d'una hora i quart i haig de buscar aparcament en algun altre lloc del campus.
Això em va fer pensar en el debat actual sobre la implantació de la velocitat variable. Com podeu veure aquí, no sóc l'únic blocaire que s'ha dedicat al tema i, com que l'explicació que dóna el company em sembla bastant satisfactòria (llegiu especialment la part "Borrar olas"), no em mataré aquí a explicar-ne el comportament. El trànsit es comporta com els fluïds i de fet, l'estudi del comportament de les onades d'embussos es fa segons la teoria dels fluïds. És excessivament complexa perquè jo pugui entendre-la però si algú la vol consultar pot fer-ho aquí.
Sembla evident que la xarxa de carreteres està feta per un nombre determinat de vehicles, que podríem considerar l'òptim, a partir del qual es comença a donar una situació de saturació fins que s'arriba a la situació de "col·lapse" (breakdown). Aquest òptim, ve donat en vehicles/hora que passen per un punt determinat i per tant, sembla que l'única manera d'arribar a l'òptim, a part de rebentar cotxes a pedrades (que no està gaire ben vist), és limitant la velocitat màxima permesa. Però... i si existeix un òptim, per què llavors el màxim ha de ser variable? Doncs perquè en el comportament del trànsit intervenen múltiples factors (meteorològics, d'atzar, culturals, etc.) que fan que la velocitat que dóna lloc a l'òptim varïi en funció de com s'alteren la resta de paràmetres.
Pels més curiosos, existeixen alguns models senzills en els quals això es pot experimentar. Trobareu a faltar poder introduir més variables però suposo que la gràcia dels models és poder entendre de manera simplificada les pautes de comportament a la vida real. O almenys això em van ensenyar a la Facultat d'Economia...
Això em va fer pensar en el debat actual sobre la implantació de la velocitat variable. Com podeu veure aquí, no sóc l'únic blocaire que s'ha dedicat al tema i, com que l'explicació que dóna el company em sembla bastant satisfactòria (llegiu especialment la part "Borrar olas"), no em mataré aquí a explicar-ne el comportament. El trànsit es comporta com els fluïds i de fet, l'estudi del comportament de les onades d'embussos es fa segons la teoria dels fluïds. És excessivament complexa perquè jo pugui entendre-la però si algú la vol consultar pot fer-ho aquí.
Sembla evident que la xarxa de carreteres està feta per un nombre determinat de vehicles, que podríem considerar l'òptim, a partir del qual es comença a donar una situació de saturació fins que s'arriba a la situació de "col·lapse" (breakdown). Aquest òptim, ve donat en vehicles/hora que passen per un punt determinat i per tant, sembla que l'única manera d'arribar a l'òptim, a part de rebentar cotxes a pedrades (que no està gaire ben vist), és limitant la velocitat màxima permesa. Però... i si existeix un òptim, per què llavors el màxim ha de ser variable? Doncs perquè en el comportament del trànsit intervenen múltiples factors (meteorològics, d'atzar, culturals, etc.) que fan que la velocitat que dóna lloc a l'òptim varïi en funció de com s'alteren la resta de paràmetres.
Pels més curiosos, existeixen alguns models senzills en els quals això es pot experimentar. Trobareu a faltar poder introduir més variables però suposo que la gràcia dels models és poder entendre de manera simplificada les pautes de comportament a la vida real. O almenys això em van ensenyar a la Facultat d'Economia...
dimecres, 7 de gener del 2009
Credibilitat-Transparència-Accountability
Donat que un treball m'impedeix actualitzar com voldria, he pensat que una part del mateix podria ser-vos d'interès. A l'apartat de "Blocs interessants de gent no famosa" n'afegeixo un d'un catedràtic d'Economia Aplicada de la UAB que va ser professor meu i que té un to provocador força interessant/divertit.
L’estabilitat de preus és considerada clau per tal de mantenir una certa estabilitat de la resta de variables macroeconòmiques i evitar així que es produeixin desajustaments estructurals en el conjunt de l’economia. No obstant, els instruments per tal d’aconseguir aquesta estabilitat, poden tenir un impacte negatiu a curt termini en l’economia i són considerats impopulars de cara a l’opinió pública. Els diferents governs tenen interessos múltiples en funció de la situació econòmica interna i del cicle electoral de cada estat i no sempre comparteixen la conveniència de les decisions del BCE que es prenen pensant amb l’objectiu de l’estabilitat de preus i amb els interessos del conjunt. Si no es garantís la independència del BCE per aplicar aquestes mesures, en molts casos contracícliques, els diferents governs pressionarien per tal que s’adoptessin aquelles que més els convinguessin a ells i es perdria la visió global i de conjunt del què convé i del quan convé.
Ara bé, la independència del BCE planteja certs dubtes quant a la legitimitat de la institució, ja que no està sotmesa a un veritable control democràtic. En pro de l’eficàcia, s’opta per un model en el qual el BCE no emana del poder democràtic del qual depenen la resta d’institucions. Si bé aquesta crítica sembla indiscutible, es podria argumentar que no és cert que el BCE disposi d’una independència absoluta ja que està sotmès a les lleis escollides per institucions formades per representants escollits de manera democràtica i, a la vegada, els membres dels seus òrgans de govern tenen una certa vinculació democràtica, encara que de manera indirecta, ja que són proposats pels estats membres i consultats al Parlament Europeu. Tot i això, sembla que aquests matisos no són suficients per garantir la legitimitat democràtica del BCE des d’un punt de vista estricte.
El tema de la independència del BCE s’emmarca dins d’un triangle de relació entre credibilitat, transparència i accountability. D’una banda, la legitimitat deriva també de la capacitat del Banc per realitzar la tasca per la qual ha estat creat i, en certa manera, un banc creïble serà només un banc que mantingui l’estabilitat de preus; renunciar a això en favor d’un ideal de democràcia, potser erroni en el sentit que potser la democràcia també implica l’existència d’espais mixtos com el BCE, seria el fracàs de la institució.
Una de les principal crítiques al BCE, és el fet que s’emmiralla en l’existència del Bundesbank si bé la UE no disposa del sistema de pesos i contrapesos que defineixen el model federal alemany. Sembla clar doncs, que cal aprofundir en l’enfortiment d’un model d’aquestes característiques (i això vol dir més unió política) per tal que el model alemany, que és el que s’ha adoptat, sigui vàlid per la realitat europea. De la manera que està establert actualment, sembla que l’estructura del BCE respongui més al model tradicional de governança europea, basat en la poca transparència i en el predomini dels experts, que no pas a una institució integrant d’una comunitat democràtica l’objectiu final de la qual és enfortir i cohesionar un espai econòmic, però també ciutadà, comú.
L’estabilitat de preus és considerada clau per tal de mantenir una certa estabilitat de la resta de variables macroeconòmiques i evitar així que es produeixin desajustaments estructurals en el conjunt de l’economia. No obstant, els instruments per tal d’aconseguir aquesta estabilitat, poden tenir un impacte negatiu a curt termini en l’economia i són considerats impopulars de cara a l’opinió pública. Els diferents governs tenen interessos múltiples en funció de la situació econòmica interna i del cicle electoral de cada estat i no sempre comparteixen la conveniència de les decisions del BCE que es prenen pensant amb l’objectiu de l’estabilitat de preus i amb els interessos del conjunt. Si no es garantís la independència del BCE per aplicar aquestes mesures, en molts casos contracícliques, els diferents governs pressionarien per tal que s’adoptessin aquelles que més els convinguessin a ells i es perdria la visió global i de conjunt del què convé i del quan convé.
Ara bé, la independència del BCE planteja certs dubtes quant a la legitimitat de la institució, ja que no està sotmesa a un veritable control democràtic. En pro de l’eficàcia, s’opta per un model en el qual el BCE no emana del poder democràtic del qual depenen la resta d’institucions. Si bé aquesta crítica sembla indiscutible, es podria argumentar que no és cert que el BCE disposi d’una independència absoluta ja que està sotmès a les lleis escollides per institucions formades per representants escollits de manera democràtica i, a la vegada, els membres dels seus òrgans de govern tenen una certa vinculació democràtica, encara que de manera indirecta, ja que són proposats pels estats membres i consultats al Parlament Europeu. Tot i això, sembla que aquests matisos no són suficients per garantir la legitimitat democràtica del BCE des d’un punt de vista estricte.
El tema de la independència del BCE s’emmarca dins d’un triangle de relació entre credibilitat, transparència i accountability. D’una banda, la legitimitat deriva també de la capacitat del Banc per realitzar la tasca per la qual ha estat creat i, en certa manera, un banc creïble serà només un banc que mantingui l’estabilitat de preus; renunciar a això en favor d’un ideal de democràcia, potser erroni en el sentit que potser la democràcia també implica l’existència d’espais mixtos com el BCE, seria el fracàs de la institució.
Una de les principal crítiques al BCE, és el fet que s’emmiralla en l’existència del Bundesbank si bé la UE no disposa del sistema de pesos i contrapesos que defineixen el model federal alemany. Sembla clar doncs, que cal aprofundir en l’enfortiment d’un model d’aquestes característiques (i això vol dir més unió política) per tal que el model alemany, que és el que s’ha adoptat, sigui vàlid per la realitat europea. De la manera que està establert actualment, sembla que l’estructura del BCE respongui més al model tradicional de governança europea, basat en la poca transparència i en el predomini dels experts, que no pas a una institució integrant d’una comunitat democràtica l’objectiu final de la qual és enfortir i cohesionar un espai econòmic, però també ciutadà, comú.
diumenge, 28 de desembre del 2008
Fem-hi alguna cosa?
Fa massa dies que el "De clarianes i bardisses" està una mica abandonat. Coses del Nadal suposo... A veure si hi poso remei.
Ja fa uns dies que vam sopar amb la gent de la UAB que ha estat d'Erasmus. Tot d'experiències d'arreu d'Europa i una de força especial des de Berkeley (California) de la qual ja he esmentat en alguna ocasió.
La Marta em va estar explicant amb detall el funcionament de les cooperatives d'estudiants d'allà. Són unes 60 residències autogestionades pels estudiants que permeten tenir allotjament per aproximadament la meitat del preu normal a canvi de la teva implicació en el funcionament del dia a dia de la "comunitat". La Marta m'explicava que era impressionant com cases en les quals la rotació de gent era constant (mai ningú s'hi estava més de tres o quatre anys) aconseguien tenir un bon funcionament. El compromís consistia en 5 hores setmanals de treball per la comunitat i, en alguns casos, un grup reduït en dedicava prop de 20 a canvi d'allotjament gratuït. Em va semblar molt curiós el sistema de sancions que els propis estudiants havien establert per evitar els free-ryders.
Això em va fer pensar en el discurs d'autogestió dels moviments estudiantils d'aquí que amb prou feines coordinen amb èxit una sèrie de vagues i ocupacions més o menys exitoses. L'etern discurs dels americans de "vosaltres, europeus, només sabeu parlar però mai canvieu res" em va tornar a la ment. Fa uns anys, quan Schwarzenegger va arribar a ser governador de Califòrnia, conseqüència d'un procés resultat de milers de signatures de ciutadans corrents, vaig pensar per primera vegada en la capacitat real de canvi que té la ciutadania si s'organitza bé. Aquí a casa nostra, les manifestacions mai canvien res i la gent sol assistir-hi tenint-ho assumit per avançat.
Arribarà el dia en què aquí els estudiants gestionin almenys un bar, una residència d'estudiants o les copisteries d'apunts (com també passa a Berkeley)? O bé ens haurem de condemnar a més i més discursos mal construits i buits de contingut real? Potser és hora de no ser tan borrokeros i passar a l'acció. Fem-hi alguna cosa?
Ja fa uns dies que vam sopar amb la gent de la UAB que ha estat d'Erasmus. Tot d'experiències d'arreu d'Europa i una de força especial des de Berkeley (California) de la qual ja he esmentat en alguna ocasió.
La Marta em va estar explicant amb detall el funcionament de les cooperatives d'estudiants d'allà. Són unes 60 residències autogestionades pels estudiants que permeten tenir allotjament per aproximadament la meitat del preu normal a canvi de la teva implicació en el funcionament del dia a dia de la "comunitat". La Marta m'explicava que era impressionant com cases en les quals la rotació de gent era constant (mai ningú s'hi estava més de tres o quatre anys) aconseguien tenir un bon funcionament. El compromís consistia en 5 hores setmanals de treball per la comunitat i, en alguns casos, un grup reduït en dedicava prop de 20 a canvi d'allotjament gratuït. Em va semblar molt curiós el sistema de sancions que els propis estudiants havien establert per evitar els free-ryders.
Això em va fer pensar en el discurs d'autogestió dels moviments estudiantils d'aquí que amb prou feines coordinen amb èxit una sèrie de vagues i ocupacions més o menys exitoses. L'etern discurs dels americans de "vosaltres, europeus, només sabeu parlar però mai canvieu res" em va tornar a la ment. Fa uns anys, quan Schwarzenegger va arribar a ser governador de Califòrnia, conseqüència d'un procés resultat de milers de signatures de ciutadans corrents, vaig pensar per primera vegada en la capacitat real de canvi que té la ciutadania si s'organitza bé. Aquí a casa nostra, les manifestacions mai canvien res i la gent sol assistir-hi tenint-ho assumit per avançat.
Arribarà el dia en què aquí els estudiants gestionin almenys un bar, una residència d'estudiants o les copisteries d'apunts (com també passa a Berkeley)? O bé ens haurem de condemnar a més i més discursos mal construits i buits de contingut real? Potser és hora de no ser tan borrokeros i passar a l'acció. Fem-hi alguna cosa?
dilluns, 15 de desembre del 2008
La Rahola d'Al-Jazeera
Aquesta setmana m'han passat el link d'un vídeo d'Al-Jazeera en el qual es pot veure un debat força acarnissat entre una detractora de l'Islam i un religiós islàmic. És bastant impressionant el to beligerant del debat i la falta de límits a la "correcció política". Potser es pot dir que el que es persegueix és el to més sensacionalista (la dona em recorda terriblement a la Pilar Rahola); no obstant, a mi m'ha sorprès positivament degut a que suposa uns nivells de llibertat d'expressió que poden sorprendre a més d'un.
Un cop que vaig anar al Fòrum Barcelona 2004, vaig poder veure una entrevista a una cap de redacció d'Al-Jazeera i el vídeo que us linko no fa més que confirmar la sensació que vaig tenir aquell dia: que es tracta d'una cadena molt més plural que algunes que tenim més a la vora.
Tot això m'ha fet pensar en un llibre que m'estic llegint per la uni i sobre el difícil procés de reconstrucció nacional després d'un conflicte. El llibre exemplifica les seves tesis en gran part en el conflicte de Bòsnia. M'ha impressionat la història del pont Vell de Mostar, que uneix les dues riberes del riu Neretva. El bombardeig del pont, l'any 1993, va engegar pels aires segles de convivència que havia sobreviscut, entre d'altres esdeveniments convulsos, a les dues Guerres Mundials. La reconstrucció del pont no ha evitat que bosnis i croats, tot i poder passar d'una banda a l'altra, es segueixin mirant amb recel i desconfiança. Per molt que es digui que la reconstrucció del pont era un símbol de la reconstrucció del diàleg, el que es va destruir durant la guerra no es recupera amb un conjunt de pedres sobre un riu.
I què té a veure això amb Al-Jazeera? No ho sé ben bé. Però que dos decideixin parlar, encara que sigui per insultar-se, no deixa de semblar-me una porta a l'esperança.
Un cop que vaig anar al Fòrum Barcelona 2004, vaig poder veure una entrevista a una cap de redacció d'Al-Jazeera i el vídeo que us linko no fa més que confirmar la sensació que vaig tenir aquell dia: que es tracta d'una cadena molt més plural que algunes que tenim més a la vora.
Tot això m'ha fet pensar en un llibre que m'estic llegint per la uni i sobre el difícil procés de reconstrucció nacional després d'un conflicte. El llibre exemplifica les seves tesis en gran part en el conflicte de Bòsnia. M'ha impressionat la història del pont Vell de Mostar, que uneix les dues riberes del riu Neretva. El bombardeig del pont, l'any 1993, va engegar pels aires segles de convivència que havia sobreviscut, entre d'altres esdeveniments convulsos, a les dues Guerres Mundials. La reconstrucció del pont no ha evitat que bosnis i croats, tot i poder passar d'una banda a l'altra, es segueixin mirant amb recel i desconfiança. Per molt que es digui que la reconstrucció del pont era un símbol de la reconstrucció del diàleg, el que es va destruir durant la guerra no es recupera amb un conjunt de pedres sobre un riu.
I què té a veure això amb Al-Jazeera? No ho sé ben bé. Però que dos decideixin parlar, encara que sigui per insultar-se, no deixa de semblar-me una porta a l'esperança.
dimarts, 9 de desembre del 2008
Cloe
Primer de tot, deixeu-me explicar-vos que ahir al vespre va néixer la meva primera neboda! Es diu Cloe i, tot i néixer dues setmanes abans d'hora, pesa 3,5 Kg. Digueu-me inexpert però vaig tenir una estranya sensació. Algú que al matí no existia, a la nit ja era un altre "ciutadà del món". Ja sé que això passa amb tots els nens que neixen però quan ho veus/vius de tant a prop desperta una sensació diferent.
A part d'aquesta notícia, volia fer un comentari sobre el món dels vaguistes i contra-vaguistes que, d'alguna manera, també és part de l'entorn en el que creixerà la Cloe.
L'Anna em va passar una publicació dels estudiants amb estètica de "El Periódico" que es deia "El teu periódico" i que contenia un seguit d'articles sobre les ocupacions, etc. des del punt de vista del ocupants. L'he buscat per la xarxa però no l'he trobat. Us en penjo un estracte:
"El nombre d'estudiants, professores, investigadores i treballadores que transiten a través de les universitats [...] genera una quantitat de capital enorme. [...] Seria ingenu pensar que els capitalistes passen per alt aquest lucratiu mercat.
Ah, fenomenal! (que diria el Monegal). Així que quan parlem d'estudiants, professores, treballadores i investigadores, evidentment cal fer el plural en femení. "Totes estem indignades". En canvi, en parlar de "els capitalistes" no hi cap dubte, que cal recórrer al vil i sanguinari masculí. Això del llenguatge de gènere és una de les collonades més grans que he vist mai. I sí, em nego a dir-ho amb eufemismes: és una collonada. Dir "els nens i les nenes" crec que encara té sentit, però utilitzar el plural femení com a genèric no puc evitar que em sembli ridícul. Sé que hi ha molta gent que no compartirà l'opinió, tant de bo escriguin al bloc i poguem discutir-ho, però jo no sé veure-ho d'una altra manera.
Us poso també el link d'una carta al director de La Vanguardia d'avui. No m'he pogut estar d'afegir-hi un comentari amb el nick "politòleg". El Jordi també m'ha passat una conversa entre dos estudiants on el punt de vista del "pro-Bolonya" tampoc té desperdici.
A part d'aquesta notícia, volia fer un comentari sobre el món dels vaguistes i contra-vaguistes que, d'alguna manera, també és part de l'entorn en el que creixerà la Cloe.
L'Anna em va passar una publicació dels estudiants amb estètica de "El Periódico" que es deia "El teu periódico" i que contenia un seguit d'articles sobre les ocupacions, etc. des del punt de vista del ocupants. L'he buscat per la xarxa però no l'he trobat. Us en penjo un estracte:
"El nombre d'estudiants, professores, investigadores i treballadores que transiten a través de les universitats [...] genera una quantitat de capital enorme. [...] Seria ingenu pensar que els capitalistes passen per alt aquest lucratiu mercat.
Ah, fenomenal! (que diria el Monegal). Així que quan parlem d'estudiants, professores, treballadores i investigadores, evidentment cal fer el plural en femení. "Totes estem indignades". En canvi, en parlar de "els capitalistes" no hi cap dubte, que cal recórrer al vil i sanguinari masculí. Això del llenguatge de gènere és una de les collonades més grans que he vist mai. I sí, em nego a dir-ho amb eufemismes: és una collonada. Dir "els nens i les nenes" crec que encara té sentit, però utilitzar el plural femení com a genèric no puc evitar que em sembli ridícul. Sé que hi ha molta gent que no compartirà l'opinió, tant de bo escriguin al bloc i poguem discutir-ho, però jo no sé veure-ho d'una altra manera.
Us poso també el link d'una carta al director de La Vanguardia d'avui. No m'he pogut estar d'afegir-hi un comentari amb el nick "politòleg". El Jordi també m'ha passat una conversa entre dos estudiants on el punt de vista del "pro-Bolonya" tampoc té desperdici.
dimarts, 2 de desembre del 2008
Controlar les pintades
No m'agradaria que el bloc es convertís en un espai de debat únicament al voltant del tema de Bolonya però no puc negar que encara em queden coses a dir i que, a la vegada, es converteix en una bona excusa per tractar altres temes de manera "colateral".
L'altre dia vaig estar dinant amb l'Enric i un company seu de l'assemblea de Filosofia de la UAB, granadino i "molt compromès", com després me'l va definir l'Enric. El company parlava de la necessitat de "controlar les pintades" ja que creien que hi havia gent que anava per lliure i s'havia de "vigilar una mica" amb el que pintava i amb el que no.
Em va fer gràcia aquest concepte de "control" i "vigilància" dins del propi moviment contra Bolonya. Em van quedar bastants dubtes sobre les tècniques de "control" i si també es referien a uns mètodes "pacífics" i "democràtics" com els de les ocupacions de les facultats o, almenys, de la Facultat de Polítiques.
Per cert, demà està previst una nova ocupació de la facultat. Dimecres va haver-hi una assemblea força mulititudinària i amb opinions diverses a les dotze, que es va allargar fins les quatre. Com que no van decidir res, els pocs que hi quedaven van decidir reemprendre-la el dia següent a les dues del migdia. Això no es va publicitar a nivell de la facultat però sí que es van enviar uns mails a la gent que normalment participa a l'assemblea. Resultat: a l'assemblea del dijous només hi havia els de sempre i va ser fàcil que es posessin tots d'acord per tornar a ocupar la facultat.
A propòsit d'això, avui una noia de la facultat em deia: "com és que sempre els que mai han de marxar a treballar ni a estudiar al mig d'una assemblea són els partidaris de l'ocupació?". Ho deixo a l'aire.
Les fotos fan referència a les pintades a les qual jo vaig entendre que es referien l'Enric i el seu company. Realment algunes són força surrealistes. Fixeu-vos que estan totes fetes amb el mateix esprai per la qual cosa sembla que es podria tractar d'un il·luminat...
L'altre dia vaig estar dinant amb l'Enric i un company seu de l'assemblea de Filosofia de la UAB, granadino i "molt compromès", com després me'l va definir l'Enric. El company parlava de la necessitat de "controlar les pintades" ja que creien que hi havia gent que anava per lliure i s'havia de "vigilar una mica" amb el que pintava i amb el que no.
Em va fer gràcia aquest concepte de "control" i "vigilància" dins del propi moviment contra Bolonya. Em van quedar bastants dubtes sobre les tècniques de "control" i si també es referien a uns mètodes "pacífics" i "democràtics" com els de les ocupacions de les facultats o, almenys, de la Facultat de Polítiques.
Per cert, demà està previst una nova ocupació de la facultat. Dimecres va haver-hi una assemblea força mulititudinària i amb opinions diverses a les dotze, que es va allargar fins les quatre. Com que no van decidir res, els pocs que hi quedaven van decidir reemprendre-la el dia següent a les dues del migdia. Això no es va publicitar a nivell de la facultat però sí que es van enviar uns mails a la gent que normalment participa a l'assemblea. Resultat: a l'assemblea del dijous només hi havia els de sempre i va ser fàcil que es posessin tots d'acord per tornar a ocupar la facultat.
A propòsit d'això, avui una noia de la facultat em deia: "com és que sempre els que mai han de marxar a treballar ni a estudiar al mig d'una assemblea són els partidaris de l'ocupació?". Ho deixo a l'aire.
Les fotos fan referència a les pintades a les qual jo vaig entendre que es referien l'Enric i el seu company. Realment algunes són força surrealistes. Fixeu-vos que estan totes fetes amb el mateix esprai per la qual cosa sembla que es podria tractar d'un il·luminat...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
