Fa deu dies vaig ser a Istambul. Va ser el destí que vam escollir amb l’Anna per trobar-nos una setmana, tant pel preu com pel fet de no haver-hi estat mai. Realment va ser, una vegada més, un punt de trobada entre Occident – en versió Anna-Toulouse i Orient - en versió Oriol-Damasc.
Ara bé, si Barcelona és Occident i Damasc és Orient, Istambul està molt més a prop de la primera que de la segona. Evidentment que no tot Turquia és Istambul, ni molt menys, segurament és més aviat l’excepció, però em va sorprendre la modernitat de la ciutat. No deixa de sorprendre passejar per avingudes plenament occidentals amb les mesquites cantant de fons, qui sap si algun dia això serà habitual també per altres latituds. Em va sorprendre també la quantitat de turistes per metre quadrat qui hi havia i el nombre de parcs i jardins plens de tulipans que donaven la impressió de ser propis d’Amsterdam.
Per mi van ser uns dies de retorn, de menjar pasta bona i oblidar l’hummus, el kebab, el trànist, la contaminació i tota la pesca. Però en tornar a Damasc, després d’un viatge de 18 hores entre avió, taxi, bus (amb avaria inclosa i control de frontera etern) vaig tenir l’estranya sensació de pensar “per fi a casa”. És estrany quan això passa en una ciutat que no és la teva i que en tantes coses és diferent. Tot i així, en certa manera, durant aquests sis mesos, Damasc és més casa meva que cap altra lloc. Aquí hi tinc la universitat, una casa amb pati fantàstica, un vinillo del Liban que ens alegra els vespres, gent que poc a poc va sent més propera i moltes ganes de seguir aprofitant el temps com fins ara.
dimarts, 28 d’abril del 2009
dilluns, 20 d’abril del 2009
Religio
Una de les coses que més m’està sobtant des que estic a Damasc és la importància que té la religió per la vida de la gent. I no parlo només dels musulmans o cristians damascens sinó, en general, de tota la gent de diferents bandes del món que vaig coneixent. Potser el que sobta, mirant des d’uns ulls objectius aliens als meus, és la poca importància que té en el meu habitat natural barceloní.
Aquí són constants les converses al voltant de la religió, de la manera d’entendre la fe. L’altre dia, estudiant amb uns companys de la universitat, em vaig veure al mig d’un debat entre una noia americana protestant i un noi indi musulmà xiíta (aviat tindreu més notícies dels meus contactes amb la comunitat xiíta aquí a Damasc). Es pot dir que jo era un simple espectador ja que el meu anglès em permetia entendre la conversa però no intervenir-hi, almenys per dir exactament el que volia dir. El debat es podria resumir en una confrontació entre l’acció de gràcies com a finalitat en sí mateixa i la creença en què la bona obra (actuar com un hombre recto com diuen els saharaouis), és el que ens apropa a Déu. Us deixo a vosaltres relacionar cadascuna de les dues visions amb el xiísme o el protestantisme...
Independentment del contingut, em va sorprendre que es donés una conversa com aquesta en un àmbit tan informal com una tarda d’estudi i entre gent normal i corrent. Vaig pensar, i els vaig comentar, que a casa nostra aquest tipus de converses no es donen, o almenys no de manera habitual, excepte en cercles reduïts. No sé fins a quin punt la falta d’espiritualitat ens afecta d’una manera o una altra. De moment, he constatat que és un fet. I tranquils, no estic en camí de convertir-me a l’Islam, per molt que cinc cops al dia (ara mateix, per exemple) em taladren els altaveus de les mesquites recordant-me que Déu és El Més Gran.
Aquí són constants les converses al voltant de la religió, de la manera d’entendre la fe. L’altre dia, estudiant amb uns companys de la universitat, em vaig veure al mig d’un debat entre una noia americana protestant i un noi indi musulmà xiíta (aviat tindreu més notícies dels meus contactes amb la comunitat xiíta aquí a Damasc). Es pot dir que jo era un simple espectador ja que el meu anglès em permetia entendre la conversa però no intervenir-hi, almenys per dir exactament el que volia dir. El debat es podria resumir en una confrontació entre l’acció de gràcies com a finalitat en sí mateixa i la creença en què la bona obra (actuar com un hombre recto com diuen els saharaouis), és el que ens apropa a Déu. Us deixo a vosaltres relacionar cadascuna de les dues visions amb el xiísme o el protestantisme...
Independentment del contingut, em va sorprendre que es donés una conversa com aquesta en un àmbit tan informal com una tarda d’estudi i entre gent normal i corrent. Vaig pensar, i els vaig comentar, que a casa nostra aquest tipus de converses no es donen, o almenys no de manera habitual, excepte en cercles reduïts. No sé fins a quin punt la falta d’espiritualitat ens afecta d’una manera o una altra. De moment, he constatat que és un fet. I tranquils, no estic en camí de convertir-me a l’Islam, per molt que cinc cops al dia (ara mateix, per exemple) em taladren els altaveus de les mesquites recordant-me que Déu és El Més Gran.
Etiquetes de comentaris:
Síria
dissabte, 28 de març del 2009
Fora l’exèrcit de la Universitat!
Vaig llegir amb estupefacció les notícies del desallotjament a la UB. Sembla que el tema dels estudiants i de la universitat és ben bé una qüestió de cultura política. Mentre m’arriben notícies que a França i a Itàlia els estudiants tenen una força molt important a l’hora de decidir quan i com es protesta, llegeixo a l’editorial del Periódico que ¨la universidad no es de los estudiantes sino de la sociedad”; frase que em sembla tan grandiloqüent com estúpida.
Aquí a Síria la cosa va una mica diferent. A la porta d’entrada del recinte de la universitat hi ha un paio amb metralleta vestit de paisà que demana el carnet d’estudiant a tothom que entra. Els estrangers en tenim prou en dir “estranger” perquè el tio canviï la cara i et digui “welcome”. De debò que m’encantaria fer-li una foto al metralletero perquè té una cara de garrulín bastant graciosa. Sembla un habitual d’un bar d’una sèrie del tipus Maki Navaja. És estrany dir-ho però sembla bona persona; puc arribar a pensar que en el fons és la seva feina? Per entrar a la ciutat universitària, on viuen els estudiants, el ritual es repeteix.
Un cop superat el xoc inicial per aquest ritual que es repeteix a diari, em vaig plantejar quina garantia suposava ensenyar el carnet d’estudiant. Bé que es pot ser terrorista i estudiant a la vegada, no? Però llavors se’m va acudir la resposta. Per inscriure’t a la universitat et deuen fer una pentinada tal a la teva vida, que des de llavors el fet de ser estudiant passa a ser garantia que no ets un perill.
Així doncs, el tema del paper dels estudiants passa a ser una qüestió gradual. França, Catalunya, Síria... Companys de la UB, la meva quasi total solidaritat. Ara bé, no oblidem que la democràcia no és broma, i ens evita del ritual diari del carnet i la metralleta.
Aquí a Síria la cosa va una mica diferent. A la porta d’entrada del recinte de la universitat hi ha un paio amb metralleta vestit de paisà que demana el carnet d’estudiant a tothom que entra. Els estrangers en tenim prou en dir “estranger” perquè el tio canviï la cara i et digui “welcome”. De debò que m’encantaria fer-li una foto al metralletero perquè té una cara de garrulín bastant graciosa. Sembla un habitual d’un bar d’una sèrie del tipus Maki Navaja. És estrany dir-ho però sembla bona persona; puc arribar a pensar que en el fons és la seva feina? Per entrar a la ciutat universitària, on viuen els estudiants, el ritual es repeteix.
Un cop superat el xoc inicial per aquest ritual que es repeteix a diari, em vaig plantejar quina garantia suposava ensenyar el carnet d’estudiant. Bé que es pot ser terrorista i estudiant a la vegada, no? Però llavors se’m va acudir la resposta. Per inscriure’t a la universitat et deuen fer una pentinada tal a la teva vida, que des de llavors el fet de ser estudiant passa a ser garantia que no ets un perill.
Així doncs, el tema del paper dels estudiants passa a ser una qüestió gradual. França, Catalunya, Síria... Companys de la UB, la meva quasi total solidaritat. Ara bé, no oblidem que la democràcia no és broma, i ens evita del ritual diari del carnet i la metralleta.
Etiquetes de comentaris:
Síria
dimecres, 4 de març del 2009
Els kurds
Ja sóc a Damasc. I a diferència de la primera vegada, he passat la primera setmana a un barri desconegut per mi: Mezzeh Jabal. És un barri a uns vit-i-cinc minuts del centre en transport públic i es caracteritza perquè la majoria de la gent que hi viu són kurds. He estat a casa de dos nois kurds on hi viu també el Martí, un noi de Gràcia que si no havia conegut gaire fins ara és més aviat casualitat ja que forma part del reduït i selecte grup del HASD “Hippie-cumbes Associatius de Sobre la Diagonal” del quan me’n enorgulleixo de pertànyer.
Allà he pogut practicar l’àrab a dojo ja que per ajudar al Martí a millorar parlaven tota l’estona l’estàndard. Evidentment no entenia moltes de les coses que deien. Per exemple, em va semblar que un em deia que els kurds sortien al llibre Guinness com la nació sense estat més gran del món, dada que, si bé certa, no em sembla susceptible d’aparèixer al famós llibre al costat de, per exemple, les hazañas del David Meca. La meva catalanitat, sovint posada en dubte per alguns de vosaltres, ha estat un instrument fonamental a l’hora de congeniar amb els kurds. Tenen molt clar el que és Catalunya i ens consideren un poble germà. Joan és nom català, però també kurd i es pronuncia exactament igual. No conec gaire les relacions catalano-kurdes ni si el Carod ha obert una oficina de les seves per aquelles terres, tot i que no crec que cap dels estats on viuen els kurds els fes gaire gràcia. M’apunto aprofundir sobre el tema a la llista de tasques per quan torni.
Al barri no se sentien tant les mesquites ni es veien tants vels. La vida hi és molt més tranquil•la que al centre i els seus carrers estrets no permeten els grans pitotes de trànist d’altres parts de la ciutat. Tot i que ara viuré al centre durant un mes (he llogat una habitació) no descarto tornar cap allà una vegada estigui més situat. De fet, pel preu d’una habitació al centre, allà hi tens una casa sencera. I els dos nois que viuen amb el Martí, ja m’han ofert que m’instal•li allà una vegada ell marxi, a mitjans de maig. No crec que sigui el cas, perquè molt abans del maig ja vull tenir un lloc estable per viure.
Bé, això ha quedat excessivament autobiogràfic. Intentaré, a partir d’ara, que el declarianesibardisses no perdi el to crític que ha intentat mantenir constant des que es va crear.
Allà he pogut practicar l’àrab a dojo ja que per ajudar al Martí a millorar parlaven tota l’estona l’estàndard. Evidentment no entenia moltes de les coses que deien. Per exemple, em va semblar que un em deia que els kurds sortien al llibre Guinness com la nació sense estat més gran del món, dada que, si bé certa, no em sembla susceptible d’aparèixer al famós llibre al costat de, per exemple, les hazañas del David Meca. La meva catalanitat, sovint posada en dubte per alguns de vosaltres, ha estat un instrument fonamental a l’hora de congeniar amb els kurds. Tenen molt clar el que és Catalunya i ens consideren un poble germà. Joan és nom català, però també kurd i es pronuncia exactament igual. No conec gaire les relacions catalano-kurdes ni si el Carod ha obert una oficina de les seves per aquelles terres, tot i que no crec que cap dels estats on viuen els kurds els fes gaire gràcia. M’apunto aprofundir sobre el tema a la llista de tasques per quan torni.
Al barri no se sentien tant les mesquites ni es veien tants vels. La vida hi és molt més tranquil•la que al centre i els seus carrers estrets no permeten els grans pitotes de trànist d’altres parts de la ciutat. Tot i que ara viuré al centre durant un mes (he llogat una habitació) no descarto tornar cap allà una vegada estigui més situat. De fet, pel preu d’una habitació al centre, allà hi tens una casa sencera. I els dos nois que viuen amb el Martí, ja m’han ofert que m’instal•li allà una vegada ell marxi, a mitjans de maig. No crec que sigui el cas, perquè molt abans del maig ja vull tenir un lloc estable per viure.
Bé, això ha quedat excessivament autobiogràfic. Intentaré, a partir d’ara, que el declarianesibardisses no perdi el to crític que ha intentat mantenir constant des que es va crear.
Etiquetes de comentaris:
Damasc
dissabte, 31 de gener del 2009
Sí a la velocitat variable (2 de 2: anàlisi polític)
Reprenc el tema de la velocitat variable, aquesta vegada des d'un punt de vista més polític.
Vaig estar pensant sobre la gran polèmica que va suscitar el tema els dies (i setmanes) després que s'anunciés que es regularia la velocitat màxima permesa de manera variable als accessos de Barcelona. Un dels arguments més recorrents era el de la "recaptació"; és a dir, es deia que això faria augmentar les multes i, per tant, els ingressos de l'Administració.
Sense dubte, aquest és un argument poc econòmic. Els éssers humans (almenys en aquestes latituds) tenim una flexibilitat increïble d'adaptació a les normes i responem força bé als incentius. Si una actitud a partir d'un moment determinat afecta la nostra butxaca, canviem l'actitud i no se'n parli més. La zona verda també havia de suposar un augment dels ingressos i, més tard, aquesta crítica frontal va donar lloc a posicions diverses (a favor i en contra). En tot cas, sembla evident que és un terreny adobat per la demagògia.
Sobre el cas de la velocitat variable, penso en els incentius que tenen els polítics per fer-ho. Imaginem que els que defensen la idea de la "recaptació" em convencen: en tot cas, no seria una recaptació pels polítics sinó per l'Administració. Per què, si tots les discussions sobre polítca han d'acabar amb "tots els polítics són uns lladres" millor que no comencem a discutir. Tornant als incentius, una mesura com aquesta només pot suposar crítques pels polítics i, per tant, si la prenen, no hi trobo cap altre motiu per fer-ho que el fet que tinguin la convicció que és encertada. Per què, no oblidem que, un dels objectius principals dels polítics que governen és tornar a guanyar les eleccions. I si es prenen mesures clarament impopulars, només poden fer-ho creient que allò, tot i restar-los vots, és positiu pel conjunt.
Un altre tema ben diferent (i que no es parla a les tertúlies de ràdio) és que a molta gent li toca els nassos que l'Adminsitració li digui què pot fer i què no pot fer. Alguns són personatges il·lustres. Volen escolaritzar els nens amb la llengua que vulguin, volen anar a la velocitat que els rota, volen construir urbanitzacions on els hi sembli... Els amics pijos de La Salle i l'Abat Oliba han posat el crit al cel perquè els han omplert d'àrea verda els carrers del costat de la universitat. I l'Ajuntament els hi ha fet cas! L'argument és que els veïns no necessiten les places perquè, com que són tant pijos com ells, tenen pàrquing privat. És a dir, als barris on la gent vulgui aparcar, àrea verda, a la resta, els fills de papà aparquen al carrer. Visca l'oferta i la demanda!
A mi aquest liberalisme de pacotilla em posa bastant nerviós. Després tots correm a l'Administració quan tenim un problema. I si us plau, polítics del nostre país, espero veure el dia que algun de vosaltres digui: "pujaré els impostos". Prou d'actituds inconseqüents. Les pel·lícules del Far West, per sort, fa temps que van passar de moda.
Vaig estar pensant sobre la gran polèmica que va suscitar el tema els dies (i setmanes) després que s'anunciés que es regularia la velocitat màxima permesa de manera variable als accessos de Barcelona. Un dels arguments més recorrents era el de la "recaptació"; és a dir, es deia que això faria augmentar les multes i, per tant, els ingressos de l'Administració.
Sense dubte, aquest és un argument poc econòmic. Els éssers humans (almenys en aquestes latituds) tenim una flexibilitat increïble d'adaptació a les normes i responem força bé als incentius. Si una actitud a partir d'un moment determinat afecta la nostra butxaca, canviem l'actitud i no se'n parli més. La zona verda també havia de suposar un augment dels ingressos i, més tard, aquesta crítica frontal va donar lloc a posicions diverses (a favor i en contra). En tot cas, sembla evident que és un terreny adobat per la demagògia.
Sobre el cas de la velocitat variable, penso en els incentius que tenen els polítics per fer-ho. Imaginem que els que defensen la idea de la "recaptació" em convencen: en tot cas, no seria una recaptació pels polítics sinó per l'Administració. Per què, si tots les discussions sobre polítca han d'acabar amb "tots els polítics són uns lladres" millor que no comencem a discutir. Tornant als incentius, una mesura com aquesta només pot suposar crítques pels polítics i, per tant, si la prenen, no hi trobo cap altre motiu per fer-ho que el fet que tinguin la convicció que és encertada. Per què, no oblidem que, un dels objectius principals dels polítics que governen és tornar a guanyar les eleccions. I si es prenen mesures clarament impopulars, només poden fer-ho creient que allò, tot i restar-los vots, és positiu pel conjunt.
Un altre tema ben diferent (i que no es parla a les tertúlies de ràdio) és que a molta gent li toca els nassos que l'Adminsitració li digui què pot fer i què no pot fer. Alguns són personatges il·lustres. Volen escolaritzar els nens amb la llengua que vulguin, volen anar a la velocitat que els rota, volen construir urbanitzacions on els hi sembli... Els amics pijos de La Salle i l'Abat Oliba han posat el crit al cel perquè els han omplert d'àrea verda els carrers del costat de la universitat. I l'Ajuntament els hi ha fet cas! L'argument és que els veïns no necessiten les places perquè, com que són tant pijos com ells, tenen pàrquing privat. És a dir, als barris on la gent vulgui aparcar, àrea verda, a la resta, els fills de papà aparquen al carrer. Visca l'oferta i la demanda!
A mi aquest liberalisme de pacotilla em posa bastant nerviós. Després tots correm a l'Administració quan tenim un problema. I si us plau, polítics del nostre país, espero veure el dia que algun de vosaltres digui: "pujaré els impostos". Prou d'actituds inconseqüents. Les pel·lícules del Far West, per sort, fa temps que van passar de moda.
Etiquetes de comentaris:
Velocitat variable
dijous, 15 de gener del 2009
Sí a la velocitat variable (1 de 2: anàlisi tècnic)
L'altre dia vaig agafar el cotxe per anar a la UAB al matí. Tot i que no solc fer-ho més de dues o tres vegades l'any, tinc calculat que si agafo el cotxe abans de les 8.25, en mitja hora ja l'he deixat a l'aparcament de la Plaça Cívica. Si l'agafo més tard de les 8.30, trigo al voltant d'una hora i quart i haig de buscar aparcament en algun altre lloc del campus.
Això em va fer pensar en el debat actual sobre la implantació de la velocitat variable. Com podeu veure aquí, no sóc l'únic blocaire que s'ha dedicat al tema i, com que l'explicació que dóna el company em sembla bastant satisfactòria (llegiu especialment la part "Borrar olas"), no em mataré aquí a explicar-ne el comportament. El trànsit es comporta com els fluïds i de fet, l'estudi del comportament de les onades d'embussos es fa segons la teoria dels fluïds. És excessivament complexa perquè jo pugui entendre-la però si algú la vol consultar pot fer-ho aquí.
Sembla evident que la xarxa de carreteres està feta per un nombre determinat de vehicles, que podríem considerar l'òptim, a partir del qual es comença a donar una situació de saturació fins que s'arriba a la situació de "col·lapse" (breakdown). Aquest òptim, ve donat en vehicles/hora que passen per un punt determinat i per tant, sembla que l'única manera d'arribar a l'òptim, a part de rebentar cotxes a pedrades (que no està gaire ben vist), és limitant la velocitat màxima permesa. Però... i si existeix un òptim, per què llavors el màxim ha de ser variable? Doncs perquè en el comportament del trànsit intervenen múltiples factors (meteorològics, d'atzar, culturals, etc.) que fan que la velocitat que dóna lloc a l'òptim varïi en funció de com s'alteren la resta de paràmetres.
Pels més curiosos, existeixen alguns models senzills en els quals això es pot experimentar. Trobareu a faltar poder introduir més variables però suposo que la gràcia dels models és poder entendre de manera simplificada les pautes de comportament a la vida real. O almenys això em van ensenyar a la Facultat d'Economia...
Això em va fer pensar en el debat actual sobre la implantació de la velocitat variable. Com podeu veure aquí, no sóc l'únic blocaire que s'ha dedicat al tema i, com que l'explicació que dóna el company em sembla bastant satisfactòria (llegiu especialment la part "Borrar olas"), no em mataré aquí a explicar-ne el comportament. El trànsit es comporta com els fluïds i de fet, l'estudi del comportament de les onades d'embussos es fa segons la teoria dels fluïds. És excessivament complexa perquè jo pugui entendre-la però si algú la vol consultar pot fer-ho aquí.
Sembla evident que la xarxa de carreteres està feta per un nombre determinat de vehicles, que podríem considerar l'òptim, a partir del qual es comença a donar una situació de saturació fins que s'arriba a la situació de "col·lapse" (breakdown). Aquest òptim, ve donat en vehicles/hora que passen per un punt determinat i per tant, sembla que l'única manera d'arribar a l'òptim, a part de rebentar cotxes a pedrades (que no està gaire ben vist), és limitant la velocitat màxima permesa. Però... i si existeix un òptim, per què llavors el màxim ha de ser variable? Doncs perquè en el comportament del trànsit intervenen múltiples factors (meteorològics, d'atzar, culturals, etc.) que fan que la velocitat que dóna lloc a l'òptim varïi en funció de com s'alteren la resta de paràmetres.
Pels més curiosos, existeixen alguns models senzills en els quals això es pot experimentar. Trobareu a faltar poder introduir més variables però suposo que la gràcia dels models és poder entendre de manera simplificada les pautes de comportament a la vida real. O almenys això em van ensenyar a la Facultat d'Economia...
Etiquetes de comentaris:
Velocitat variable
dimecres, 7 de gener del 2009
Credibilitat-Transparència-Accountability
Donat que un treball m'impedeix actualitzar com voldria, he pensat que una part del mateix podria ser-vos d'interès. A l'apartat de "Blocs interessants de gent no famosa" n'afegeixo un d'un catedràtic d'Economia Aplicada de la UAB que va ser professor meu i que té un to provocador força interessant/divertit.
L’estabilitat de preus és considerada clau per tal de mantenir una certa estabilitat de la resta de variables macroeconòmiques i evitar així que es produeixin desajustaments estructurals en el conjunt de l’economia. No obstant, els instruments per tal d’aconseguir aquesta estabilitat, poden tenir un impacte negatiu a curt termini en l’economia i són considerats impopulars de cara a l’opinió pública. Els diferents governs tenen interessos múltiples en funció de la situació econòmica interna i del cicle electoral de cada estat i no sempre comparteixen la conveniència de les decisions del BCE que es prenen pensant amb l’objectiu de l’estabilitat de preus i amb els interessos del conjunt. Si no es garantís la independència del BCE per aplicar aquestes mesures, en molts casos contracícliques, els diferents governs pressionarien per tal que s’adoptessin aquelles que més els convinguessin a ells i es perdria la visió global i de conjunt del què convé i del quan convé.
Ara bé, la independència del BCE planteja certs dubtes quant a la legitimitat de la institució, ja que no està sotmesa a un veritable control democràtic. En pro de l’eficàcia, s’opta per un model en el qual el BCE no emana del poder democràtic del qual depenen la resta d’institucions. Si bé aquesta crítica sembla indiscutible, es podria argumentar que no és cert que el BCE disposi d’una independència absoluta ja que està sotmès a les lleis escollides per institucions formades per representants escollits de manera democràtica i, a la vegada, els membres dels seus òrgans de govern tenen una certa vinculació democràtica, encara que de manera indirecta, ja que són proposats pels estats membres i consultats al Parlament Europeu. Tot i això, sembla que aquests matisos no són suficients per garantir la legitimitat democràtica del BCE des d’un punt de vista estricte.
El tema de la independència del BCE s’emmarca dins d’un triangle de relació entre credibilitat, transparència i accountability. D’una banda, la legitimitat deriva també de la capacitat del Banc per realitzar la tasca per la qual ha estat creat i, en certa manera, un banc creïble serà només un banc que mantingui l’estabilitat de preus; renunciar a això en favor d’un ideal de democràcia, potser erroni en el sentit que potser la democràcia també implica l’existència d’espais mixtos com el BCE, seria el fracàs de la institució.
Una de les principal crítiques al BCE, és el fet que s’emmiralla en l’existència del Bundesbank si bé la UE no disposa del sistema de pesos i contrapesos que defineixen el model federal alemany. Sembla clar doncs, que cal aprofundir en l’enfortiment d’un model d’aquestes característiques (i això vol dir més unió política) per tal que el model alemany, que és el que s’ha adoptat, sigui vàlid per la realitat europea. De la manera que està establert actualment, sembla que l’estructura del BCE respongui més al model tradicional de governança europea, basat en la poca transparència i en el predomini dels experts, que no pas a una institució integrant d’una comunitat democràtica l’objectiu final de la qual és enfortir i cohesionar un espai econòmic, però també ciutadà, comú.
L’estabilitat de preus és considerada clau per tal de mantenir una certa estabilitat de la resta de variables macroeconòmiques i evitar així que es produeixin desajustaments estructurals en el conjunt de l’economia. No obstant, els instruments per tal d’aconseguir aquesta estabilitat, poden tenir un impacte negatiu a curt termini en l’economia i són considerats impopulars de cara a l’opinió pública. Els diferents governs tenen interessos múltiples en funció de la situació econòmica interna i del cicle electoral de cada estat i no sempre comparteixen la conveniència de les decisions del BCE que es prenen pensant amb l’objectiu de l’estabilitat de preus i amb els interessos del conjunt. Si no es garantís la independència del BCE per aplicar aquestes mesures, en molts casos contracícliques, els diferents governs pressionarien per tal que s’adoptessin aquelles que més els convinguessin a ells i es perdria la visió global i de conjunt del què convé i del quan convé.
Ara bé, la independència del BCE planteja certs dubtes quant a la legitimitat de la institució, ja que no està sotmesa a un veritable control democràtic. En pro de l’eficàcia, s’opta per un model en el qual el BCE no emana del poder democràtic del qual depenen la resta d’institucions. Si bé aquesta crítica sembla indiscutible, es podria argumentar que no és cert que el BCE disposi d’una independència absoluta ja que està sotmès a les lleis escollides per institucions formades per representants escollits de manera democràtica i, a la vegada, els membres dels seus òrgans de govern tenen una certa vinculació democràtica, encara que de manera indirecta, ja que són proposats pels estats membres i consultats al Parlament Europeu. Tot i això, sembla que aquests matisos no són suficients per garantir la legitimitat democràtica del BCE des d’un punt de vista estricte.
El tema de la independència del BCE s’emmarca dins d’un triangle de relació entre credibilitat, transparència i accountability. D’una banda, la legitimitat deriva també de la capacitat del Banc per realitzar la tasca per la qual ha estat creat i, en certa manera, un banc creïble serà només un banc que mantingui l’estabilitat de preus; renunciar a això en favor d’un ideal de democràcia, potser erroni en el sentit que potser la democràcia també implica l’existència d’espais mixtos com el BCE, seria el fracàs de la institució.
Una de les principal crítiques al BCE, és el fet que s’emmiralla en l’existència del Bundesbank si bé la UE no disposa del sistema de pesos i contrapesos que defineixen el model federal alemany. Sembla clar doncs, que cal aprofundir en l’enfortiment d’un model d’aquestes característiques (i això vol dir més unió política) per tal que el model alemany, que és el que s’ha adoptat, sigui vàlid per la realitat europea. De la manera que està establert actualment, sembla que l’estructura del BCE respongui més al model tradicional de governança europea, basat en la poca transparència i en el predomini dels experts, que no pas a una institució integrant d’una comunitat democràtica l’objectiu final de la qual és enfortir i cohesionar un espai econòmic, però també ciutadà, comú.
Etiquetes de comentaris:
D'economia i economistes
Subscriure's a:
Missatges (Atom)