diumenge, 28 de desembre del 2008

Fem-hi alguna cosa?

Fa massa dies que el "De clarianes i bardisses" està una mica abandonat. Coses del Nadal suposo... A veure si hi poso remei.

Ja fa uns dies que vam sopar amb la gent de la UAB que ha estat d'Erasmus. Tot d'experiències d'arreu d'Europa i una de força especial des de Berkeley (California) de la qual ja he esmentat en alguna ocasió.

La Marta em va estar explicant amb detall el funcionament de les cooperatives d'estudiants d'allà. Són unes 60 residències autogestionades pels estudiants que permeten tenir allotjament per aproximadament la meitat del preu normal a canvi de la teva implicació en el funcionament del dia a dia de la "comunitat". La Marta m'explicava que era impressionant com cases en les quals la rotació de gent era constant (mai ningú s'hi estava més de tres o quatre anys) aconseguien tenir un bon funcionament. El compromís consistia en 5 hores setmanals de treball per la comunitat i, en alguns casos, un grup reduït en dedicava prop de 20 a canvi d'allotjament gratuït. Em va semblar molt curiós el sistema de sancions que els propis estudiants havien establert per evitar els free-ryders.

Això em va fer pensar en el discurs d'autogestió dels moviments estudiantils d'aquí que amb prou feines coordinen amb èxit una sèrie de vagues i ocupacions més o menys exitoses. L'etern discurs dels americans de "vosaltres, europeus, només sabeu parlar però mai canvieu res" em va tornar a la ment. Fa uns anys, quan Schwarzenegger va arribar a ser governador de Califòrnia, conseqüència d'un procés resultat de milers de signatures de ciutadans corrents, vaig pensar per primera vegada en la capacitat real de canvi que té la ciutadania si s'organitza bé. Aquí a casa nostra, les manifestacions mai canvien res i la gent sol assistir-hi tenint-ho assumit per avançat.

Arribarà el dia en què aquí els estudiants gestionin almenys un bar, una residència d'estudiants o les copisteries d'apunts (com també passa a Berkeley)? O bé ens haurem de condemnar a més i més discursos mal construits i buits de contingut real? Potser és hora de no ser tan borrokeros i passar a l'acció. Fem-hi alguna cosa?

dilluns, 15 de desembre del 2008

La Rahola d'Al-Jazeera

Aquesta setmana m'han passat el link d'un vídeo d'Al-Jazeera en el qual es pot veure un debat força acarnissat entre una detractora de l'Islam i un religiós islàmic. És bastant impressionant el to beligerant del debat i la falta de límits a la "correcció política". Potser es pot dir que el que es persegueix és el to més sensacionalista (la dona em recorda terriblement a la Pilar Rahola); no obstant, a mi m'ha sorprès positivament degut a que suposa uns nivells de llibertat d'expressió que poden sorprendre a més d'un.

Un cop que vaig anar al Fòrum Barcelona 2004, vaig poder veure una entrevista a una cap de redacció d'Al-Jazeera i el vídeo que us linko no fa més que confirmar la sensació que vaig tenir aquell dia: que es tracta d'una cadena molt més plural que algunes que tenim més a la vora.

Tot això m'ha fet pensar en un llibre que m'estic llegint per la uni i sobre el difícil procés de reconstrucció nacional després d'un conflicte. El llibre exemplifica les seves tesis en gran part en el conflicte de Bòsnia. M'ha impressionat la història del pont Vell de Mostar, que uneix les dues riberes del riu Neretva. El bombardeig del pont, l'any 1993, va engegar pels aires segles de convivència que havia sobreviscut, entre d'altres esdeveniments convulsos, a les dues Guerres Mundials. La reconstrucció del pont no ha evitat que bosnis i croats, tot i poder passar d'una banda a l'altra, es segueixin mirant amb recel i desconfiança. Per molt que es digui que la reconstrucció del pont era un símbol de la reconstrucció del diàleg, el que es va destruir durant la guerra no es recupera amb un conjunt de pedres sobre un riu.

I què té a veure això amb Al-Jazeera? No ho sé ben bé. Però que dos decideixin parlar, encara que sigui per insultar-se, no deixa de semblar-me una porta a l'esperança.

dimarts, 9 de desembre del 2008

Cloe

Primer de tot, deixeu-me explicar-vos que ahir al vespre va néixer la meva primera neboda! Es diu Cloe i, tot i néixer dues setmanes abans d'hora, pesa 3,5 Kg. Digueu-me inexpert però vaig tenir una estranya sensació. Algú que al matí no existia, a la nit ja era un altre "ciutadà del món". Ja sé que això passa amb tots els nens que neixen però quan ho veus/vius de tant a prop desperta una sensació diferent.

A part d'aquesta notícia, volia fer un comentari sobre el món dels vaguistes i contra-vaguistes que, d'alguna manera, també és part de l'entorn en el que creixerà la Cloe.

L'Anna em va passar una publicació dels estudiants amb estètica de "El Periódico" que es deia "El teu periódico" i que contenia un seguit d'articles sobre les ocupacions, etc. des del punt de vista del ocupants. L'he buscat per la xarxa però no l'he trobat. Us en penjo un estracte:

"El nombre d'estudiants, professores, investigadores i treballadores que transiten a través de les universitats [...] genera una quantitat de capital enorme. [...] Seria ingenu pensar que els capitalistes passen per alt aquest lucratiu mercat.

Ah, fenomenal! (que diria el Monegal). Així que quan parlem d'estudiants, professores, treballadores i investigadores, evidentment cal fer el plural en femení. "Totes estem indignades". En canvi, en parlar de "els capitalistes" no hi cap dubte, que cal recórrer al vil i sanguinari masculí. Això del llenguatge de gènere és una de les collonades més grans que he vist mai. I sí, em nego a dir-ho amb eufemismes: és una collonada. Dir "els nens i les nenes" crec que encara té sentit, però utilitzar el plural femení com a genèric no puc evitar que em sembli ridícul. Sé que hi ha molta gent que no compartirà l'opinió, tant de bo escriguin al bloc i poguem discutir-ho, però jo no sé veure-ho d'una altra manera.

Us poso també el link d'una carta al director de La Vanguardia d'avui. No m'he pogut estar d'afegir-hi un comentari amb el nick "politòleg". El Jordi també m'ha passat una conversa entre dos estudiants on el punt de vista del "pro-Bolonya" tampoc té desperdici.

dimarts, 2 de desembre del 2008

Controlar les pintades

No m'agradaria que el bloc es convertís en un espai de debat únicament al voltant del tema de Bolonya però no puc negar que encara em queden coses a dir i que, a la vegada, es converteix en una bona excusa per tractar altres temes de manera "colateral".

L'altre dia vaig estar dinant amb l'Enric i un company seu de l'assemblea de Filosofia de la UAB, granadino i "molt compromès", com després me'l va definir l'Enric. El company parlava de la necessitat de "controlar les pintades" ja que creien que hi havia gent que anava per lliure i s'havia de "vigilar una mica" amb el que pintava i amb el que no.


Em va fer gràcia aquest concepte de "control" i "vigilància" dins del propi moviment contra Bolonya. Em van quedar bastants dubtes sobre les tècniques de "control" i si també es referien a uns mètodes "pacífics" i "democràtics" com els de les ocupacions de les facultats o, almenys, de la Facultat de Polítiques.


Per cert, demà està previst una nova ocupació de la facultat. Dimecres va haver-hi una assemblea força mulititudinària i amb opinions diverses a les dotze, que es va allargar fins les quatre. Com que no van decidir res, els pocs que hi quedaven van decidir reemprendre-la el dia següent a les dues del migdia. Això no es va publicitar a nivell de la facultat però sí que es van enviar uns mails a la gent que normalment participa a l'assemblea. Resultat: a l'assemblea del dijous només hi havia els de sempre i va ser fàcil que es posessin tots d'acord per tornar a ocupar la facultat.


A propòsit d'això, avui una noia de la facultat em deia: "com és que sempre els que mai han de marxar a treballar ni a estudiar al mig d'una assemblea són els partidaris de l'ocupació?". Ho deixo a l'aire.


Les fotos fan referència a les pintades a les qual jo vaig entendre que es referien l'Enric i el seu company. Realment algunes són força surrealistes. Fixeu-vos que estan totes fetes amb el mateix esprai per la qual cosa sembla que es podria tractar d'un il·luminat...

dilluns, 24 de novembre del 2008

No a Bolonya! (2a part)


Com podeu veure actualitzo amb especial rapidesa ja que sembla que el debat està viu i crec que és bon anar-hi afegint noves dades.


Avui al FGC imaginava què diria jo si anés a una assemblea d'aquestes. De fet us haig de confessar que m'estic plantejant d'anar-hi. Ja us explicaré si al final ho faig o no. D'entrada m'han sortit dos arguments:

1) Me n'alegro que els amics del SEPC comencin a adonar-se que cal un canvi de formes. És a dir, indefectiblement són hereus dels que fa quatre anys atemptaven dràsticament contra la llibertat d'expressió, pintaven esquirols a la porta de l'aula d'aquells que anaven a classe (a mi em va passar) o pintades als passadissos del tipus "els del grup 2 de primer són uns esquirols". La coacció era manifesta. Per no parlar, com deia en el comentari de l'anterior post, del seu insult per antonomàsia: "Demòcrata!" (*). I no parlo de fa quinze anys sinó de fa tres o quatre. I a mi m'importa un pito que ara es diguin SEPC enlloc d'Alternativa Pastel. Els nous bollicaos assemblearis han de saber que són hereus d'aquests moviments als ulls de tota la comunitat universitària. El descrèdit històric cap a ells és tan gran que cal fer una certa política de "discriminació positiva" i un esforç superlatiu per un veritable diàleg. Ens han de fer la pilota més que mai. (**)

2) Un càlcul. Com ja hem dit moltes vegades, els fons públics subvencionen un 85-90% del cost real de la matrícula. Per una assignatura mitjana d'uns 6 crèdits, serien uns 500 euros. Quantes vegades, algú suspèn una assignatura (o no s'hi presenta) i a la segona convocatòria decideix també no presentar-s'hi? ("ja ho faré l'any que ve" o "tenia les vacances a Ibiza amb els coleguis muntades"). Això suposen 500 euros dels fons públics tirats a les escombraries. I no parlo de la gent que suspèn (tothom hi té dret) sinó de la gent que passa del tema. Fent una estimació segons la gent que conec, calculo que això passa de mitjana un cop a la carrera. La UAB té uns 30.000 estudiants. Així doncs: 30.000 x 500 = 15.000.000€. No està gens malament oi?

Abans d'omplir-nos la boca amb dèficits i més dèficits, potser comença a ser hora de fer una mica d'autocrítica. A més, això legitimaria molt més el moviment. Però és clar, pintades com "Per una universitat de qualitat, estudia d'una puta vegada!" no vendrien gaire en el fantàstic món dels revolucionaris.


(*) Em nego a posar links d'exemples de boicot de conferències a la UAB. Tots són de pàgines rotllo Ciutadans o Libertad Digital. Si us interessa, busqueu-ho vosaltres mateixos.

(**) Per ser fidel a la veritat, una anècodta: avui han anat passant per les classes per informar de no sé què. A la meva, uns companys estaven fent una presentació. Els assemblearis han mirat a través del vidre quan anaven a entrar i en veure que eren estudiants els que estaven parlant han decidit no interrompre la classe. Chapeau!

dijous, 20 de novembre del 2008

20-N: jornada de lluita contra Bolonya

Aquesta setmana de novembre, a part de fer trenta-tres anys de la mort de Franco i, sigui dit de passada, de l'inici de trenta-tres anys (i sumant) d'incompliment del Dret Internacional al Sàhara Occidental, s'havia convocat una setmana de lluita estudiantil per protestar contra el Procés de Bolonya.

Anem a pams. Una de les activitats estrelles d'aquesta setmana consisteix en l'ocupació de la Facultat de Polítiques de la UAB. No és que estigui radicalment en contra de saltar-se les normes (des d'un punt de vista estrictament objectiu, l'esmentada ocupació és il·legal) per una causa justa; per tant, de moment, m'abstenc de fer una crítica radical a aquesta acció.

Com deia, quan s'obta per la via del trencament de les normes, l'única opció per l'èxit és que aquesta acció sigui considerada legítima. A tall d'exemple, la revolució taronja a Ucraïna va triomfar perquè va aconseguir fer creure que la seva causa era legítima i d'aquesta manera van aconseguir enderrocar el poder establert. Per tant, la via del trencament de normes porta implícita la lluita per la legitimació. El que potser diferencia aquesta acció de moltes de les altres que fan els meus amics de la SEPC, és que han entès que la tancada implicava guanyar-se la gent, i estan dedicant molts esforços a que així sigui, inclosa una campanya mediàtica que m'estalviaré de comentar. Em limito a donar la informació i que cadascú opini el que vulgui.

Arguments que utilitzen reiteradament com dir que la tancada és "pacífica" i "democràtica" apunten del tot en aquesta línia. Guanyar la batalla de la legitimació et fa passar de ser un expedientat més per disturbis i trencament de la llei a encapçalar un canvi transcendent. Veurem com evoluciona tot plegat.

A tall d'anècdota, us penjo dues fotos que he fet avui al matí. Una correspon a la barricada d'entrada a la Plaça Cívica, que obligava a la gent a desviar-se si volia accedir a la majoria de facultats.



L'altra, no us la perdeu si us plau, és la protesta que feien els estudiants d'educació de la Universitat Ramon Llull a la porta de la seva facultat. La foto no es veu gaire bé però encara que sembli impossible diu el que sembla que diu: "No a la privatització". Venint d'estudiants d'una universitat privada no puc deixar de pensar que l'han penjat quan m'han vist que arribava de lluny per prendre'm el pèl.

divendres, 14 de novembre del 2008

La refundació del capitalisme

Aquest cap de setmana, els líders del G-20+1 es reuniran a Washington pel què bona part de la premsa ha anomenat "la refundació del capitalisme". Fa pocs dies, el Marc, que fa pràctiques a la Casa Gran del Catalanisme, em deia que ell, en general, desconfiava de per sí de tots els projectes consistents en refundar una cosa, sigui la que sigui. Suposo que ho deia pel fet que quan es decideix refundar alguna cosa vol dir que no està passant precisament pel seu millor moment i que potser més val tancar-la definitivament i començar-ne una de nova. El cas de la Casa Gran és paradigmàtic; es refunda una fundació per refundar el catalanisme.

No crec que sigui precisament la idea dels líders del G-20+1 la de tancar res ni la de començar res aquest cap de setmana. I és temptador pensar que no tenen tampoc una idea gaire precisa ni del que diran, ni del que proposaran a partir d'ara.

Tot plegat m'ha fet pensar en un llibre que he llegit recentment sobre la crisi de 1929. Es tracta d'un molt bon anàlisi que va escriure John Kenneth Galbraith el 1954 però que, mig segle després, continua sent plenament vigent. Tirant cap al final, es tracten les reunions d'urgència que es van fer mesos després del crack del 29 i del paper "psicològic" que pretenien tenir. Galbraith ironitza sobre això ja que diu que el fet de reunir-se ja era molt i que no es pot culpar als polítics de no trobar solucions perquè ells només intentaven aixecar la moral.

"Mais il existe au moins autant de raisons en faveur de réunions destinées à ne pas régler d'affaires. On tient des réunions parce que les hommes recherchent la compagnie ou, au minimum, souhaitent échapper à l'ennui de leurs devoirs solitaires. Ils aspirent au prestige qui s'attache à l'homme qui préside et cela les conduit à convoquer des assemblées qu'ils peuvent présider. Enfin, ce genre de réunion est organisée no pas parce qu'il y a des affaires à régler, mais parce qu'il est nécessaire de donner l'impression que des affaires s'y règlent."


Galbraith, J.K. "La crise économique de 1929. Anatomie d'une catastrophe financière"