dimecres, 24 de juny de 2009

Bahrein: construint un futur passat de moda

Dijous passat, després de fer l’examen de la universitat, vaig agafar un vol cap a Bahrein. Bahrein és una illa de la mida de Menorca on hi viuen 750.000 persones, dues terceres parts de les quals estrangeres, principalment indis, indonesis, bangladeshis, etc. que treballen, ja sigui en el sector serveis, en la construcció de grans hotels i, com no, en les empreses extractores de petroli.


El país està derivant en un nou Dubai, construït a base dels beneficis que proporciona l’or negre i, com no, l’especulació que acompanya tot enriquiment sobtat (crec que molta gent a Espanya sap ara mateix de què parlo...). Grans hotels, grans edificis i grans cotxes. Vam llogar un cotxe barat i amb 7 euros ja teníem el dipòsit ple. La primera nit la temperatura era de 45 graus, amb una xafogor que feia que no es pogués estar a l’exterior més d’un minut sense risc de desmaiar-se.

Bahrein sorprèn perquè no hi ha ningú caminant pels carrers. Només algun treballador desafortunat que va o torna de la feina mentre els bahreinis, els homes amb vestits blancs i les dones amb vestits negres que els tapen tot el que poden i més, gaudeixen de manera grollera dels luxes que els ha portat el petroli.


Les contradiccions d’aquest país són tan evidents que proporcionen una sensació ben estranya al visitant. Un vespre, enmig de grandíssims edificis il•luminats, la Ilària (la meva companya de viatge i de pis a Damasc) va dir una frase que resumeix bastant bé què és Bahrein; un país que construeix un futur que ja ha passat de moda. Un futur Blade Runner, que tothom s’imaginava fa vint o trenta anys. El futur d’ara és diferent: un futur més ecològic, més net, més sostenible. Una idea diferent de com serà el demà ha emergit en els darrers anys. Però a Bahrein, potser enlluernats per tants diners o potser emboirats per la barreja de pols i vapor d’aigua que enterboleix l’ambient, encara no se n’han adonat.

divendres, 5 de juny de 2009

You have the ability to reimaging the world

Diuen molts que el discurs de l’Obama del passat dimecres a El Caire passarà a la història. Com ja he comentat algunes vegades, tinc afició per “les fonts primàries”, ja siguin debats de l’Estat de la Nació, nits electorals o discursos polítics quilomètrics. Si no recordo malament, aquesta “afició” va començar amb els funerals de Izaac Rabin, el novembre de 1994. Evidentment que en aquella època devia ser més avorriment un dia que estava malalt i no podia anar a l’escola que no pas voluntat de conèixer de primera mà l’actualitat internacional. Sigui com sigui, ahir vaig trobar el discurs sencer de l’Obama al diaria italià La Repubblica (per què els diaris espanyols no solen penjar fonts primàries com aquesta?) i em vaig disposar a escoltar els 55 minuts de durada amb atenció.

Vaig quedar impressionat. No estic gens acostumat a sentir un polític que diu coses amb sentit comú, una rera l’altra, durant gairebé una hora. En primer lloc em va sorprendre “l’espiritualitat” del discurs. Escrivia fa unes setmanes la sorpresa que em provoca la poca transcendència de la vida (i la política) catalana/espanyola/europea. Obama feia constants referència a l’ànima, al missatge de pau de la religió, a la tranquil•litat espiritual, al fet de compartir tots junts un mateix planeta... A Europa els discursos polítics són més immediats, més tàctics, més de politiqueo barat del dia a dia. Sense visió de conjunt i sense visió de futur. Obama donava un missatge de comunitat; de comunitat humana amb un destí comú o, almenys, amb un camí compartit.

Una altra cosa que em va sorprendre va ser la claredat en alguns punts i la voluntat de no esquivar temes. “La situació de Palestina és inacceptable” és una frase sense precedents en un president americà (i en un polític rellevant). El discurs de l’Obama va tornar a posar de manifest la falta de decisió europea en política exterior. Tots els polítics europeus, que se sentien quilòmetres per davant de Bush (“nosaltres som europeus, ens importa la societat cohesionada i de dret”) van passar a estar quilòmetres per darrera amb les posicions de l’Obama d’ahir. Va ser clar amb el tema del vel, va ser clar amb el paper de la dona, va ser clar amb el món que vol ajudar a construir. I, mentrestant, Europa es segueix perdent en la falta de rumb i els debats interns.

Alguns pensareu que m’he torrat i que algun ianqui m’ha menjat el tarro. Però crec que és important valorar el discurs d’ahir com en la seva justa mesura. I algú dirà que tot això són paraules i que caldrà veure què és el que passa. Però és que els discursos també són política, també canvien les coses, la percepció de la gent, la predisposició a buscar solucions. Mentre els escèptics continuen esperant “gestos” de l’Adminsitració americana, l’Obama ja fa molts mesos que ha començat a fer política de debò amb els seus discursos.

Europeus, a votar diumenge. I, em temo, a seguir veient com el món avança mentre nosaltres ens discutim. Em quedo amb la frase de l’Obama que he posat com a títol de l’entrada. És clar que és fàcil de dir que és un idealista. Però o ens posem a fer alguna cosa o ens quedarem enrera.



(*) la valoració del Zapatero del discurs va ser: “le agradezco la mención a la Alianza de Civilizaciones”. Sense comentaris.