dijous, 16 de juny de 2011

La delgada línea roja

Segon intent d'escriure una entrada sobre els esdeveniments d'ahir. Tornant del Parlament ho vaig provar però no me'n vaig sortir. A veure si 24 hores després ho aconsegueixo.

1) Les agressions, coaccions i insults als parlamentaris no són tolerables des de cap punt de vista. Dit això, un moviment sense consignes ni lideratges clars, cosa que li impedeix avançar ràpidament en el capítol de les propostes, no pot ser criminalitzat per l'acció d'una minoria.

2) La convocatòria de protesta era un bloqueig pacífic. I en aquest sintagma és tan important el nom com l'adjectiu. Es tractava d'un acte de desobediència civil, amb l'objectiu últim de fer notar el malestar i la disconformitat per l'aprovació dels pressupostos que, sigui dit de passada, suposen un trencament del programa electoral del partit que governa. En aquest sentit, l'actitud a mantenir era pacífica encara que es prenguessin les mesures, com lògicament va passar, perquè el ple es pogués dur a terme.

3) El moviment ha de fer autocrítica després del que va succeir ahir. Cal prendre nota que alguns intentaran utilitzar-lo per fer la seva i cal ser més intel·ligents en el futur per preveure que coses com les d'ahir poden passar quan les línies són tan fines.

4) Em sembla absolutament intolerable l'editorial de La Vanguardia d'avui apuntant (cito) "Los que han alimentado esta actitud fanática desde aulas y medios también deberían asumir sus responsabilidades en este desvarío violento". La persecució d'idees en la nostra societat em sembla pròpia dels mateixos règims als que ens referíem ahir per descriure el que va passar al Parlament.

5) Els motius d'indignació continuen igual de vigents que abans d'ahir. Es tracta d'un moviment que ha de tenir com a prioritat sensibilitzar la gent que no podem seguir així i que està a les nostres mans canviar-ho. Aquest no és el menys dolent dels sistemes i està clar que les institucions i els mecanismes que tenim no són suficients per millorar-lo.

dimecres, 8 de juny de 2011

"Jo només complia ordres"

Ahir vaig coincidir amb un grup de metges de diferents centres públics de Barcelona i m'explicaven com es vivien les retallades des de dins. Una d'elles, amb més de trenta anys d'experiència, va dir: "a mi em recorda aquells metges de l'Alemanya nazi que feien aquelles barbaritats i que després deien que només complien ordres". Es tracta de la típica frase que es pot dir en una conversa informal sense que això impliqui comparacions estrictes, però em va impactar.

El projecte de la nova llei òmnibus pretén que es necessitin sis mesos d'empadronament per tenir accés a la sanitat pública amb l'excusa d'evitar el turisme sanitari. Matar mosquits a canonades, vaja. Una de les metges d'ahir ja parlava d'objecció de consciència i posava per exemple el següent cas: "recordo quan va morir un pacient a la porta d'un hospital i es va dir que els metges no podien sortir del centre. Què vol dir NO PODIEN? Que potser estaven lligats a la paret?".

La conversa ens va portar a parlar del cas de l'Hospital de l'Esperança. Explicaven que fa uns dos mesos que no hi arriben ambulàncies. Sembla que d'aquí poc diran que tanquen les urgències perquè no es fan servir. A més, s'han tancat la meitat dels llits i es planteja de llogar els equipaments buits a clíniques privades, que s'aprofitarien de la inversió pública per treure beneficis privats.

Per últim, va prendre la paraula una doctora del Vall d'Hebrón. Ens va explicar que en l'anterior legislatura, en un període de grip on les urgències estaven col·lapsades, es va anunciar la visita de la consellera pel dia següent. Després de quatre nits amb pacients pels passadissos, els metges no donaven crèdit: no va arribar cap ambulància en tota la nit. L'endemà, la consellera va fer la visita amb unes urgències modèliques. Algú havia donat l'ordre de no enviar-hi pacients aquella nit perquè la visita fos plàcida.

Segurament ho va fer algú que només complia ordres.