dilluns, 24 de novembre de 2008

No a Bolonya! (2a part)


Com podeu veure actualitzo amb especial rapidesa ja que sembla que el debat està viu i crec que és bon anar-hi afegint noves dades.


Avui al FGC imaginava què diria jo si anés a una assemblea d'aquestes. De fet us haig de confessar que m'estic plantejant d'anar-hi. Ja us explicaré si al final ho faig o no. D'entrada m'han sortit dos arguments:

1) Me n'alegro que els amics del SEPC comencin a adonar-se que cal un canvi de formes. És a dir, indefectiblement són hereus dels que fa quatre anys atemptaven dràsticament contra la llibertat d'expressió, pintaven esquirols a la porta de l'aula d'aquells que anaven a classe (a mi em va passar) o pintades als passadissos del tipus "els del grup 2 de primer són uns esquirols". La coacció era manifesta. Per no parlar, com deia en el comentari de l'anterior post, del seu insult per antonomàsia: "Demòcrata!" (*). I no parlo de fa quinze anys sinó de fa tres o quatre. I a mi m'importa un pito que ara es diguin SEPC enlloc d'Alternativa Pastel. Els nous bollicaos assemblearis han de saber que són hereus d'aquests moviments als ulls de tota la comunitat universitària. El descrèdit històric cap a ells és tan gran que cal fer una certa política de "discriminació positiva" i un esforç superlatiu per un veritable diàleg. Ens han de fer la pilota més que mai. (**)

2) Un càlcul. Com ja hem dit moltes vegades, els fons públics subvencionen un 85-90% del cost real de la matrícula. Per una assignatura mitjana d'uns 6 crèdits, serien uns 500 euros. Quantes vegades, algú suspèn una assignatura (o no s'hi presenta) i a la segona convocatòria decideix també no presentar-s'hi? ("ja ho faré l'any que ve" o "tenia les vacances a Ibiza amb els coleguis muntades"). Això suposen 500 euros dels fons públics tirats a les escombraries. I no parlo de la gent que suspèn (tothom hi té dret) sinó de la gent que passa del tema. Fent una estimació segons la gent que conec, calculo que això passa de mitjana un cop a la carrera. La UAB té uns 30.000 estudiants. Així doncs: 30.000 x 500 = 15.000.000€. No està gens malament oi?

Abans d'omplir-nos la boca amb dèficits i més dèficits, potser comença a ser hora de fer una mica d'autocrítica. A més, això legitimaria molt més el moviment. Però és clar, pintades com "Per una universitat de qualitat, estudia d'una puta vegada!" no vendrien gaire en el fantàstic món dels revolucionaris.


(*) Em nego a posar links d'exemples de boicot de conferències a la UAB. Tots són de pàgines rotllo Ciutadans o Libertad Digital. Si us interessa, busqueu-ho vosaltres mateixos.

(**) Per ser fidel a la veritat, una anècodta: avui han anat passant per les classes per informar de no sé què. A la meva, uns companys estaven fent una presentació. Els assemblearis han mirat a través del vidre quan anaven a entrar i en veure que eren estudiants els que estaven parlant han decidit no interrompre la classe. Chapeau!

dijous, 20 de novembre de 2008

20-N: jornada de lluita contra Bolonya

Aquesta setmana de novembre, a part de fer trenta-tres anys de la mort de Franco i, sigui dit de passada, de l'inici de trenta-tres anys (i sumant) d'incompliment del Dret Internacional al Sàhara Occidental, s'havia convocat una setmana de lluita estudiantil per protestar contra el Procés de Bolonya.

Anem a pams. Una de les activitats estrelles d'aquesta setmana consisteix en l'ocupació de la Facultat de Polítiques de la UAB. No és que estigui radicalment en contra de saltar-se les normes (des d'un punt de vista estrictament objectiu, l'esmentada ocupació és il·legal) per una causa justa; per tant, de moment, m'abstenc de fer una crítica radical a aquesta acció.

Com deia, quan s'obta per la via del trencament de les normes, l'única opció per l'èxit és que aquesta acció sigui considerada legítima. A tall d'exemple, la revolució taronja a Ucraïna va triomfar perquè va aconseguir fer creure que la seva causa era legítima i d'aquesta manera van aconseguir enderrocar el poder establert. Per tant, la via del trencament de normes porta implícita la lluita per la legitimació. El que potser diferencia aquesta acció de moltes de les altres que fan els meus amics de la SEPC, és que han entès que la tancada implicava guanyar-se la gent, i estan dedicant molts esforços a que així sigui, inclosa una campanya mediàtica que m'estalviaré de comentar. Em limito a donar la informació i que cadascú opini el que vulgui.

Arguments que utilitzen reiteradament com dir que la tancada és "pacífica" i "democràtica" apunten del tot en aquesta línia. Guanyar la batalla de la legitimació et fa passar de ser un expedientat més per disturbis i trencament de la llei a encapçalar un canvi transcendent. Veurem com evoluciona tot plegat.

A tall d'anècdota, us penjo dues fotos que he fet avui al matí. Una correspon a la barricada d'entrada a la Plaça Cívica, que obligava a la gent a desviar-se si volia accedir a la majoria de facultats.



L'altra, no us la perdeu si us plau, és la protesta que feien els estudiants d'educació de la Universitat Ramon Llull a la porta de la seva facultat. La foto no es veu gaire bé però encara que sembli impossible diu el que sembla que diu: "No a la privatització". Venint d'estudiants d'una universitat privada no puc deixar de pensar que l'han penjat quan m'han vist que arribava de lluny per prendre'm el pèl.

divendres, 14 de novembre de 2008

La refundació del capitalisme

Aquest cap de setmana, els líders del G-20+1 es reuniran a Washington pel què bona part de la premsa ha anomenat "la refundació del capitalisme". Fa pocs dies, el Marc, que fa pràctiques a la Casa Gran del Catalanisme, em deia que ell, en general, desconfiava de per sí de tots els projectes consistents en refundar una cosa, sigui la que sigui. Suposo que ho deia pel fet que quan es decideix refundar alguna cosa vol dir que no està passant precisament pel seu millor moment i que potser més val tancar-la definitivament i començar-ne una de nova. El cas de la Casa Gran és paradigmàtic; es refunda una fundació per refundar el catalanisme.

No crec que sigui precisament la idea dels líders del G-20+1 la de tancar res ni la de començar res aquest cap de setmana. I és temptador pensar que no tenen tampoc una idea gaire precisa ni del que diran, ni del que proposaran a partir d'ara.

Tot plegat m'ha fet pensar en un llibre que he llegit recentment sobre la crisi de 1929. Es tracta d'un molt bon anàlisi que va escriure John Kenneth Galbraith el 1954 però que, mig segle després, continua sent plenament vigent. Tirant cap al final, es tracten les reunions d'urgència que es van fer mesos després del crack del 29 i del paper "psicològic" que pretenien tenir. Galbraith ironitza sobre això ja que diu que el fet de reunir-se ja era molt i que no es pot culpar als polítics de no trobar solucions perquè ells només intentaven aixecar la moral.

"Mais il existe au moins autant de raisons en faveur de réunions destinées à ne pas régler d'affaires. On tient des réunions parce que les hommes recherchent la compagnie ou, au minimum, souhaitent échapper à l'ennui de leurs devoirs solitaires. Ils aspirent au prestige qui s'attache à l'homme qui préside et cela les conduit à convoquer des assemblées qu'ils peuvent présider. Enfin, ce genre de réunion est organisée no pas parce qu'il y a des affaires à régler, mais parce qu'il est nécessaire de donner l'impression que des affaires s'y règlent."


Galbraith, J.K. "La crise économique de 1929. Anatomie d'une catastrophe financière"

dimecres, 5 de novembre de 2008

We must change

A les 6.31 del matí he rebut un sms de la Marta des de Berkeley: "Obama!". Feia pocs minuts que m'havia posat al llit després d'una llarguíssima nit electoral - especialment llarga perquè va començar quan aquí ja portàvem unes quantes hores de nit. A destacar la fantàstica pantalla tàctil que utilitzaven els de la CNN per explicar com s'anaven donant els resultats i l'emoció amb la qual milions d'americans van anar visquent els aconeteixements.

Costa d'entendre el procés de generació d'il·lusió i de canvi; vist des de fora, sembla una mica exagerat. Qualsevol diria que surten d'una dictadura de dècades i, almenys el 2004 (el 2000 ja no està tan clar), el Bush va ser el president que van escollir els mateixos americans que ara ploren d'il·lusió quan l'Obama guanya. Com canvien les coses tan ràpid en quatre anys? El mèrit no està en demostrar racionalment que han canviat sinó en apel·lar els sentiments i dir que cal una cosa nova. La campanya de l'Obama és la dels sentiments, la de les emocions.

I ara què? Segurament les expectatives que s'han creat són superiors al que passarà, però avui no jugaré el paper d'aiguafestes. Però sí que afegiré, que el què per Obama és una possibilitat, ´("Yes we can"), crec que més aviat és un imperatiu. Les coses han de canviar ("We must change"). És clar que amb aquest eslògan no es guanyaria una campanya però crec que cal tenir-ho present. És hora que comencin a canviar unes quantes coses. L'Obama no en tindrà la clau, però almenys, la música que arriba des dels Estats Units, convida a sumar-se a la festa de canviar les coses. O, millor dit, de seguir-les canviant amb el vent una mica més a favor. Una mica.

diumenge, 2 de novembre de 2008

Bona sort, Robin Hood

Una norma no escrita del meu institut de batxillerat deia que, passats quinze minuts de l’hora en què començava la classe i sempre que el professor no hagués fet acte de presència, els alumnes tenien el dret de sortir al pati i passar-s’hi la resta de l’hora fins a l’inici de la següent classe. Evidentment, aquesta norma formava part de l’imaginari dels estudiants i es transmetia de generació en generació, entre altres coses perquè als instituts de batxillerat no solen haver-hi normes que facin referència als drets dels estudiants; aquests solen sorgir de la inexperta – no per això criticable- lluita estudiantil que comet l’error, una vegada i una altra, d’emmirallar-se en la lluita sindical com a referent contestatari, com si l’enemic fos el mateix. I d’aquesta lògica se’n solen derivar altres prerrogatives de dubtós fonament com el famós dret a vaga dels estudiants o la creació del súmum de la confusió mental: els sindicats d’estudiants.

Fa unes setmanes, la premsa es va fer ressò de la presumpta estafa d’un activista dels moviments socials a un nombre important de bancs i caixes per valor de 492.000 euros, amb l’objectiu de denunciar el descontrol que es produeix en l’atorgament – i impagament- de crèdits, fins i tot en moments de crisi econòmica com l’actual. Després de narrar la seva proesa – pel meu gust amb un abusiu ús de la primera persona del singular – el protagonista de la darrera entrega de Robin Hood (com el va anomenar Josep Cuní) va fer una crida a l’acció, per aquelles persones que, evidentment d’una manera més modesta (“qui seria capaç de repetir una idea tan brillant com la meva?”) vulguin seguir els seus passos. Com que em reconec dins del grups dels molestos amb el funcionament del sistema financer, en arribar a aquesta part de l’article vaig fer l’habitual gest de canviar de postura i posar-me còmode per llegir la part més interessant de la història, en la que es descobreix qui és l’assassí i es resol la trama.

Quina decepció. Totes les seves crides a l’acció passen per l’acció col•lectiva, és a dir, perquè una sèries de persones en una situació d’objectiva o subjectiva injustícia es coordinin per enfrontar-se al tirà que els oprimeix. Si tots ho fan a la vegada, segons la lògica de l’amic Robin Hood, aconseguirem esberlar els fonaments del monstre i menjarem anissos durant molt de temps. Resulta que quan és hora de criticar el mercat ens apressem a dir que el comportament del conjunt no és igual que l’agregat de moltes persones i que té una dinàmica pròpia que no es pot predir per simples teories macroeconòmiques. Ara bé, quan es tracta de desmuntar-lo, llavors sí que s’hi val la freda i calculadora matemàtica...

El primer argument que em va passar pel cap per rebatre les seves crides feia referència a les lliçons més elementals de la teoria de jocs que descriu molt bé el fracàs anticipat de tota acció col•lectiva premeditada i dissenyada com si les persones fossin fitxes del parxís que es mouen a toc de dau. Però segur que m’acusarien de cínic ja que les revolucions no en saben res de teories de joc ni de cap altre teorema racional, que són viscerals i només se les pot entendre i articular des de la irracionalitat que porta als homes a lluitar per ser lliures...

Llavors vaig pensar en el meu institut. Cada vegada que estàvem a punt d’aplicar la nostra llei preferida, la que ens obria les portes a quaranta-cinc minuts de llibertat vigilada, algú es quedava assegut a la cadira dubitatiu. Potser la llei no existia de debò i en qualsevol moment apareixeria pel pati el professor que havia fet tard portant el seu fill a l’escola i ens cauria el pèl per haver marxat sense permís i creure’ns que nosaltres érem qui per decidir si el professor arribava massa tard o no. Aquest dubitatiu alumne solia ser el desencadenant de l’aparició de nous cagadubtes que acabaven sent majoria i enviaven pels aires la revolta. Jo sempre em mirava amb interès com aquesta seqüència es repetia una vegada i una altra sense que els alliberadors de la classe aconseguissin imposar-se. I això que érem trenta persones... En fi, bona sort Robin Hood.