diumenge, 13 de juny de 2010

El temptador vici de treure conclusions a partir del Barça

L'altre dia anava amb l'Emma (2 anys i 9 mesos) per la Plaça Virreina. Passàvem per sota un balcó on hi penjava la bandera del Barça i la senyera. De sobte ella va senyalar el balcó i va cridar: "Barça!". "Molt bé, Emma" li vaig dir. "I l'altra bandera saps, quina és?". "Groga" em va contestar...

Poca broma amb el barcelonisme-poloniero que governa el país. Pocs programes de TV3 acaben sense fer una menció al Barça o al Polònia, la perillosa bara de medir que inunda el nostre rigorós establishment mediàtic, ara entregat a la causa rosellística.

Tot i això, no puc evitar intentar treure algunes conclusions de la campanya i les eleccions del Barça. Primer, de transcendència relativa, el fet que els candidats es tractessin pel nom i de tu. M'ha semblat un acte sincer: per què marcar unes falses distàncies i uns respectes rimbombants en gent que es coneix perfectament? El "vostè" va desapareixent per moments i la campanya ho ha tornat a demostar. Alerta, això no vol dir que s'hagi de perdre el respecte, ni tan sols el discutible "respecte per les institucions i els càrrecs" que, per què negar-ho, jo defenso. A les autoritats cal tractar-les amb consideració, però això fa temps que ha deixat de voler dir utilitzar "excel·lentíssim senyor" ni "molt honorable". El govern Zapatero va ser "avispat" fa temps i fa aprovar un decret en aquest sentit el 2005.

Segona conclusió. La gent cada cop accepta arguments més complexos dels candidats. El Sandro Rosell sovint s'ha explicat amb arguments acurats i sofisticats demostrant que les coses no són tan simples com "tinc empreses o no relacionades amb el màrketing esportiu" sinó explicant què feia exactament. Avís per a navegants, els discursos simplistes cada vegada tenen menys adeptes. Si tu vas ells tornen, ja no cola.

Tercer. Algú hauria de posar fre a la l'admiració i deïficació dels personatges. La votació del Guardiola va ser d'allò més patètica. No tocar de peus a terra i exagerar les coses sol portar conseqüències negatives a mig-llarg plaç. Que ningú li doni una sotana al Guardiola perquè el fan papa de Roma demà mateix.

Quart. Cal que TV3 es gasti tot el que s'ha gastat en sondejos, cobertura, etcètera? Hòstia, que parlar del què es gasta TV3 pot ser penat amb l'ex-comunió, Oriol! Que no te n'has adonat que no som un país normal i que necessitem una televisió nacional forta per contrarrestar la situació injusta de dependència absoluta de la pell de brau?

Mori el borbó!

dimarts, 8 de juny de 2010

Per què la Pilar Rahola s'equivoca (primer intent)

Des de fa temps llegeixo amb atenció els articles de la Pilar Rahola a La Vanguardia i crec que per fi he trobat el denominador comú de tots ells que no és, per difícil que sembli de creure, la promesa del paradís que li devia fer algun dia algun rabí extremista. Paradís en el qual, sigui dit de passada, es trobarà amb els salafistes, els legionaris de crist i altres especímens. Les seves postures són, com les de la resta dels citats, fruit d'un dogma. En el seu cas, però, és un dogma políticament correcte però igualment perillós: el dogma de la llei.

Fa pocs dies vaig estar llegint el llibre de Marc Pernau sobre el president Montilla. Tot i que és força discret, en un apartat el presi comentava alguna cosa així com: "sóc partidari de fer poques lleis però que marquin grans línies per on avançar. Quan es sobrelegisla, després les lleis no es compleixen i llavors sorgeixen els problemes". No és la primera vegada que critico la hiper-regulació. Hiper-regular és hiper-racionalitzar i, ai las!, per sort la vida és imprevisible i canviant i intentar-la controlar al màxim només ens pot portar a la frustració i l'ansietat en adonar-nos que el món és més fort del que nosaltres podem controlar. Crec que aquesta és una de les grans frustracions que patim actualment; la impotència de veure com tot i ser més guapos, intel·ligents i espavilats que mai, no encertem a ser feliços.

Les lleis marquen línies vermelles que parteixen les societats en dos. Podríem prohibir el llançament de petards fora dels dies de berbena (que per cert m'encén l'ira com poques coses), els marits que passegen amb la mà al cul de les seves dones, llençar els cigarrets a terra i moltes altres coses. Però si fem això no tindrem prous policies per aplicar la llei i no hi ha res pitjor que una llei que no es compleix. Llavors, també, molts esdevindríem criminals enlloc de "simples" maleducats.

La llei ofega l'espai del diàleg, el pacte i la convivència que implica, malhauradament, que les solucions als problemes siguin llargues i difícils. La llei és, doncs, necessària. Però cal evitar-la sempre que sigui possible en tot allò que afecta la vida en comunitat. Que el burka existeixi és un problema? Sense dubte. Que és fruit d'una sèrie de factors complexos? També. Que prohibir-lo soluciona el tema? No. Rotundament, no. Que estic a favor que no es prohibeixi? Doncs...tampoc.

Reduir els problemes a preguntes de sí o no és la gran malaltia de la nostra societat. Gairebé tot ho entenem així. Ets partidari de la independència de Catalunya? Creus en Déu? Estàs a favor de l'eutanàsia? És una metodologia molt llaminera, perquè és fàcil d'entendre i tothom la pot fer servir. Però és la porta a la fal·làcia, la simplificació i la demagògia. Les armes amb les quals la Pilar ataca diàriament la flotilla de la convivència.

I afegeixo: sóc un buenista i un progre. Què collons és aquest intent de convertir aquestes paraules en insults?