dissabte, 27 de novembre de 2010

Eleccions 2010 (4,5 i 6/6): Nota mental

Nota mental: no et posis mai terminis fixos al bloc.
Després és molt probable que no els compleixis.

Alea jacta est!

dimarts, 23 de novembre de 2010

Eleccions 2010 (3/6): Catalunya independent: dia 0

O em poso les piles o no arribo a diumenge!

Un dels arguments que sol posar sobre la taula el Joan quan es parla de la independència és imaginar-nos com seria el primer dia d'una nova Catalunya sobirana. És un exercici de política ficció que pot semblar absurd però que a la vegada pot donar llum a algunes de les frustracions que sovint es projecten a l'hora de parlar de l'Ítaca de l'estat propi. En aquest post em centraré en dos temes: finançament i llengua, dos dels elements que ens sembla que tindrien solució definitva amb la independència.

Una Catalunya independent seria una Catalunya amb dues llengües, diversitat que s'hauria de gestionar respectant els drets de les persones i a la vegada garantint la cohesió de la societat. Una Catalunya independent, hauria de tenir, molt probablement, dues llengües oficials, i el règim d'equilibri entre aquestes s'hauria de pensar i adequar a l'evolució del país.

Recordo quan vaig ser a Albany (NY), als Estats Units, l'any 2001, poc abans, per cert, que caiguessin les Torres Bessones. Els veïns del poble protestaven que els seus impostos es destinaven al manteniment i potenciació de la ciutat de Nova York, mentre que les ciutats i pobles de la perifèria estaven desatesos. El problema del repartiment de recursos és inherent a tota comunitat politica. En una Catalunya independent, Madrid seria Barcelona i a les terres de l'Ebre no pagaria impostos ni Déu.

Amb tot això vull dir que una Catalunya sobirana necessita un projecte de país. Una reflexió seriosa sobre com seria el dia a dia, com es gestionarien els problemes, quin seria el model de finançament dels territoris. Tinc la impressió que amb els enfocs actuals, el dia que ens donguessin les claus de la casa, no sabríem per on començar a estrenar-la. Per què algú no redacta una Constitució catalana? Vull saber quin és la idea del país que tenen aquells que el volen independent. Si algú m'ho explica, potser ho compri. Mentrestant, la pàtria, la lleialtat i el sentiment me'ls seguiré guardant pel Barça-Madrid.

dissabte, 13 de novembre de 2010

Europa, im-potència civil

Parèntesi a la campanya.

La nova crisi del Sàhara ha posat de manifest per enèsima vegada les contradiccions d'una Espanya democràtica que es fa la sueca una vegada i una altra davant de les violacions reiterades dels Drets Humans i la legalitat internacional a la seva ex-colònia. Alguns argumenten que els interessos d'Espanya són massa grans com per sacrificar-los per una declaració en favor dels sahrauís. En Duran i Lleida, a tall d'exemple, semblava esgrimir aquest fet en unes declaracions sobre el tema la setmana passada.

Europa viu amb un desconcert absolut la nova distribució del poder mundial. Amb una Catherine Ashton amagada sota la taula, els líders europeus semblen posar en quarentena els seus valors democràtics per no fer enfadar als seus socis, ja siguin econòmics com político-estratègics. L'últim exemple és la campanya que està fent la Xina per impedir que els ambaixadors europeus assisteixin a l'entrega del Premi Nobel de la pau al dissident xinès Liu Xiaobo.

En el cas de la ribera sud, Europa té subcontractat el control migratori en mans de països que posen fre als subsaharians que intenten arribar a les nostres costes. Caldria començar-nos a preguntar ben seriosament, no què passa a Fuerteventura o a l'estret sinó 2.000 km més avall, on sembla que Marroc, Algèria, Líbia i companyia impedeixen els fluxos migratoris. Que com ho fan? Em temo molt que m'ho puc imaginar. I Zapatero, Sarkozy, Berlusconi i companyia també. I tot i així, mentre es treguin el problema de sobre... Per quan una llei d'immigració al Marroc? Quan sabrem quina és la política que segueixen aquests països en aquest tema? Quin preu estan pagant els Drets Humans amb el beneplàcit dels nostres líders?

Europa ha de prendre consciència que no serà més un líder econòmic comparable a la Xina o als Estats Units. Sense renunciar a un mercat fort, el que identificarà als europeus en el nou ordre mundial serà el seu respecte per la democràcia, els Drets Humans i la legalitat internacional. Si comencem ja ara a regatejar amb aquests temes, no només perdrem la identitat sinó el nostre principal actiu que ens pot fer jugar un paper decisiu en el món del segle XXI. Malhauradament, sembla que aquests temes han desaparegut de l'agenda de la relació amb els nostres veïns. Cal recuperar la iniciativa i rectificar abans que sigui massa tard. Desenes de sahrauís a Al Aiun, ja no podran veure-ho.

dijous, 11 de novembre de 2010

Eleccions 2010 (2/6): sobre el vot en blanc

És bastant freqüent sentir frases imprecises al voltant del vot en blanc. Sovint es diu que el vot en blanc afavoreix a la majoria, que hauria d'estar representat al Parlament, que no hi ha papeletes blanques a les taules, etc. L'objectiu d'aquest post és aclarir una mica aquests conceptes i veure quines conseqüències té escollir aquesta opció en unes eleccions com les del proper 28-N.

El vot en blanc consisteix en dipositar un sobre buit a l'urna. En el recompte, es considera un vot vàlid i, per tant, forma part del denominador a paritr del qual es reparteixen els escons. Això, indirectament, anirà en contra dels interessos dels partits petits ja que la llei electoral estableix que cal un mínim del 3% dels vots vàlids per obtenir representació parlamentària. Per tant, votar en blanc suposa posar una mica més difícil als petits l'obtenció d'aquest tres per cent.

Com podeu anar simulant amb les dades de totes les convocatòries electorals en Democràcia, una petita variació del percentatge de vots en blanc pot tenir resultats catastròfics pels partits petits. A tall d'exemple, si en les darreres eleccions al Parlament tots els vots nuls haguessin estat blancs i s'hi haguessin afegit uns 12.000 ciutadans dels que es van quedar a casa (que encara que us sembli molta gent és un ínfim 0,24% del cens), el partit de l'Albert Rivera no hagués entrat al Parlament en no aconseguir el 3% necessari. Per tant, penseu-vos-ho bé a l'hora de decidir si no aneu a votar, voteu nul o voteu blanc ja que això pot tenir conseqüències importants.

Sobre si el vot en blanc afavoreix o no la majoria, cal dir que l'afavoreix en la mesura en què no hi va en contra però les conseqüències que té en l'eliminació dels petits es poden repartir entre la resta de partits sense que necessàriament sigui el partit majoritari el que en surti beneficiat. Contràriament al que sovint s'ha dit, el sistema electoral català és força decent, sobretot si el comparem amb l'espanyol, basat en massa circumscripcions petites que desvirtuen la traducció en escons dels vots. Es diu que la Llei d'Hondt, en la qual es basen els dos sistemes (català i espanyol) desvirtua la representativitat quan apareixen circumscripcions de menys de 7 escons, cosa que no passa en el cas català i sí en l'espanyol.

Una altra de les demandes és que el vot en blanc tingui una representació al Parlament, és a dir, que se li atorguin els escons que li correspondrien si fos un partit i quedin buits durant tota la legislatura. Això, s'argumenta, donaria una lliçó als parlamentaris que veurien en cada sessió com el poble prefereix cadires buides en lloc de politics. Jo sóc contrari a aquesta postura per tres motius: 1) perquè va en contra de l'objectiu final de la democràcia que és escollir representants i no no-representants. 2) perquè això sí que afavoriria a la majoria ja que un partit que ara es queda a les portes de la majoria absoluta podria veure com el fet de reduir el denominador del total de diputats li atorga "automàticament" la majoria absoluta. i 3) perquè crec que la democràcia es reforça amb una societat civil forta que condicioni els polítics i no en representar els apàtics-disconformes-desinteressats en forma de cadires buides.

Per acabar, us deixo amb un blog sobre el vot en blanc (del tot abanonat) que vaig crear per al referèndum de l'Estatut del 2006.

dimecres, 3 de novembre de 2010

Eleccions 2010 (1/6): De percepcions

A tots els indecisos us proposo un exercici propi duna classe de tutoria de primer de Primària. Agafeu tants papers com partits us plantejeu votar i els dividiu en dues columnes: motius per votar-lo i motius per no votar-lo. Hi podeu afegir també el vot blanc, el nul i l'abstenció.

Sóc dels que pensa que els motius per escollir el vot s'han de poder escriure en un paper. En les converses sobre política que tinc darrerament noto que sovint ens deixem endur per percepcions i intangibles. Encara espero que el meu amic Jordi em digui 5 motius pels quals pensa que el Montilla és un President pèssim. Quan els hi vaig demanar em va dir: "te'n fots?"... Però no me'ls va donar. Algú em podria dir que també votar amb l'estómac és igual de vàlid. Que no cal tenir uns motius necessàriament racionals per escollir una papeleta. A mi em sembla que tenir-los hauria de ser una auto-exigència.

On som ara i on erem fa cinc anys? Hem avançat tot el que podíem o ens ha faltat empenta? Com ha millorat/empitjorat la nostra vida diària? Són algunes preguntes que toca fer-se a l'hora de decidir a qui votar. Centrar-se en utopies irrealitzades i en el què no som em sembla una patada endavant, un exercici d'evasió que poc té a veure amb la gestió dels problemes que ens afecten. I amb això no vull dir que no s'hagi de tenir un projecte de país, però aquest ha d'estar basat en el què som i en com podem canviar-lo, no en escenaris irreals plens de promeses.

En el meu paper no hi posaré algunes paraules. Ofensa, dignitat, lluita, honor, atac, orgull... Per mi aquests són els intangibles que ens aixequen els peus de terra i ens fan votar amb el què els anglesos en diuen "the guts". I si a aquestes paraules hi posem l'adjectiu nacional al darrera, llavors si que la cosa em començar a fer venir mal de cap...

dilluns, 1 de novembre de 2010

Fa quatre anys anava amb màniga curta

Avui fa quatre anys feia calor. Era 1 de novembre del 2006 i se celebraven eleccions al Parlament de Catalunya. Per primera vegada em va tocar estar a la mesa electoral. D'aquell dia en recordo, en particular, com vaig anar a dinar a l'hora lliure que ens van donar i la calor que feia mentre baixava el carrer Sant Elies cap a casa.

Ahir, quatre anys més tard, vam estar sopant amb els amics a casa. Va ser un vespre agradable, amb castanyes, moniatos, panellets, moscatell i cap carbassa halloweeniana. Una bonica tobada al voltant d'una tradició de les més nostrades, en ple segle XXI; una demostració d'identitat, d'allò que és nostre. Ahir erem nosaltres, més o menys els de sempre, parlant més o menys del de sempre. Crec que tots vam arribar a casa contents, sabent que tenim persones al voltant i que som d'un lloc i d'una gent.

Jo avui, en canvi, m'he llevat inquiet. Com és compatible aquesta sensació de bonança amb la tensió de les converses sobre política que vam tenir? Tant important és si CiU cap aquí o el PSC cap allà? Tant transcendent és la Política (la primera amb majúscula, com surt a la secció del diari)?. El que mou el món són les trobades com les d'ahir, no els mítings ni els polítics de palla. Ahir companys, mentre menjàvem panellets fèiem POLÍTICA, tot amb majúscules. De la important.

D'aquí quatre setmanes tindran lloc les eleccions al Parlament. De la conversa d'ahir han sortit sis temes que em comprometo a desenvolupar d'aquí al 28 de novembre. Una forma de buscar la tant difícil regularitat al blog, almenys durant un mes. Una manera de compartir amb vosaltres el procés mental que em portarà, o no, davant d'una urna l'últim diumenge de mes. Potser, qui sap, m'ajuda a superar l'apatia i, almenys, a estar convençut de la decisió final que, ja us avanço, encara no està presa.