dijous, 9 de juliol de 2009

Al país dels cònsols

Fa un parell d’anys, el Tomàs Alcoverro va venir a l’Àutonoma a fer una conferència sobre el Líban. Amb més de trenta anys d’experiència com a corresponsal a Beirut, va centrar la seva tranquil•la i captivadora exposició en la influència que havien tingut les potències estrangeres en la curta i convulsa vida del país, que va batejar com “el país dels cònsols”.
La setmana passada, ens vam decidir amb l’Anna a fer una escapada de sis dies per veure com era el país, més enllà de cròniques inquietants a les notícies i de ser un dels pocs països on les nostres estimades forces armades realitzen missions internacionals. L’experiència va valdre molt la pena. Vam fer una ruta que ens va portar per tota la costa, des de Sidó i Tir (aquesta darrera amb abundants banderes de Hezbollah i presència de la FINUL II) fins a Trípoli, ciutat més semblant a Damasc de totes les que vam visitar, amb un ambient força enrarit i hostil pel visitant. El darrer dia el vam passar al vall del Qadisha, un zona muntanyosa molt tranquil•la, antic bastió maronita i on s’hi troba l’única estació d’esquí de tot l’Orient Mitjà.
És difícil treure conclusions amb només sis dies de visita. Però si alguna cosa és el Líban és un país de contrastos. Beirut és una ciutat molt occidental, amb grans edificis i grans cotxes, on només els clàxons incessants dels taxis et recorden que estàs per aquestes latituds. La més que abundant presència militar pels carrers no deixa cap dubte que no es tracta precisament d’una zona estable. Tot i així, la vida pels carrers és relaxada i el dijous al vespre els joves de la ciutat s’engalanen com el que més per gaudir dels clubs i de la nit fashion beirutí.
A la resta del país, s’hi troba des de la White Beach, un club de platja amb una aigua neta i un ambient europeu, zocos pintorescos i en alguns casos turístics com els de Sidó i Biblos, carrers bruts i mirades hostils, com a Trípoli, poblets de muntanya que recorden el Ripollès, com el pacífic Becharré i les ruines romanes impressionants de Baalbek on els venedors de souvenirs insisteixen perquè compris samarretes de record amb la insígnia de Hezbollah. En definitiva, un país amb mar i muntanya, clarament mediterrani i no tant diferent al nostre. I on es passa de la inquietud inicial del “no passarà res oi?” al pensament “això és com Menorca” tan ràpid com es creua un carrer, es deixa enrere un control militar i s’enfila el camí cap al mar per veure la posta del sol.