diumenge, 28 de desembre de 2008

Fem-hi alguna cosa?

Fa massa dies que el "De clarianes i bardisses" està una mica abandonat. Coses del Nadal suposo... A veure si hi poso remei.

Ja fa uns dies que vam sopar amb la gent de la UAB que ha estat d'Erasmus. Tot d'experiències d'arreu d'Europa i una de força especial des de Berkeley (California) de la qual ja he esmentat en alguna ocasió.

La Marta em va estar explicant amb detall el funcionament de les cooperatives d'estudiants d'allà. Són unes 60 residències autogestionades pels estudiants que permeten tenir allotjament per aproximadament la meitat del preu normal a canvi de la teva implicació en el funcionament del dia a dia de la "comunitat". La Marta m'explicava que era impressionant com cases en les quals la rotació de gent era constant (mai ningú s'hi estava més de tres o quatre anys) aconseguien tenir un bon funcionament. El compromís consistia en 5 hores setmanals de treball per la comunitat i, en alguns casos, un grup reduït en dedicava prop de 20 a canvi d'allotjament gratuït. Em va semblar molt curiós el sistema de sancions que els propis estudiants havien establert per evitar els free-ryders.

Això em va fer pensar en el discurs d'autogestió dels moviments estudiantils d'aquí que amb prou feines coordinen amb èxit una sèrie de vagues i ocupacions més o menys exitoses. L'etern discurs dels americans de "vosaltres, europeus, només sabeu parlar però mai canvieu res" em va tornar a la ment. Fa uns anys, quan Schwarzenegger va arribar a ser governador de Califòrnia, conseqüència d'un procés resultat de milers de signatures de ciutadans corrents, vaig pensar per primera vegada en la capacitat real de canvi que té la ciutadania si s'organitza bé. Aquí a casa nostra, les manifestacions mai canvien res i la gent sol assistir-hi tenint-ho assumit per avançat.

Arribarà el dia en què aquí els estudiants gestionin almenys un bar, una residència d'estudiants o les copisteries d'apunts (com també passa a Berkeley)? O bé ens haurem de condemnar a més i més discursos mal construits i buits de contingut real? Potser és hora de no ser tan borrokeros i passar a l'acció. Fem-hi alguna cosa?

dilluns, 15 de desembre de 2008

La Rahola d'Al-Jazeera

Aquesta setmana m'han passat el link d'un vídeo d'Al-Jazeera en el qual es pot veure un debat força acarnissat entre una detractora de l'Islam i un religiós islàmic. És bastant impressionant el to beligerant del debat i la falta de límits a la "correcció política". Potser es pot dir que el que es persegueix és el to més sensacionalista (la dona em recorda terriblement a la Pilar Rahola); no obstant, a mi m'ha sorprès positivament degut a que suposa uns nivells de llibertat d'expressió que poden sorprendre a més d'un.

Un cop que vaig anar al Fòrum Barcelona 2004, vaig poder veure una entrevista a una cap de redacció d'Al-Jazeera i el vídeo que us linko no fa més que confirmar la sensació que vaig tenir aquell dia: que es tracta d'una cadena molt més plural que algunes que tenim més a la vora.

Tot això m'ha fet pensar en un llibre que m'estic llegint per la uni i sobre el difícil procés de reconstrucció nacional després d'un conflicte. El llibre exemplifica les seves tesis en gran part en el conflicte de Bòsnia. M'ha impressionat la història del pont Vell de Mostar, que uneix les dues riberes del riu Neretva. El bombardeig del pont, l'any 1993, va engegar pels aires segles de convivència que havia sobreviscut, entre d'altres esdeveniments convulsos, a les dues Guerres Mundials. La reconstrucció del pont no ha evitat que bosnis i croats, tot i poder passar d'una banda a l'altra, es segueixin mirant amb recel i desconfiança. Per molt que es digui que la reconstrucció del pont era un símbol de la reconstrucció del diàleg, el que es va destruir durant la guerra no es recupera amb un conjunt de pedres sobre un riu.

I què té a veure això amb Al-Jazeera? No ho sé ben bé. Però que dos decideixin parlar, encara que sigui per insultar-se, no deixa de semblar-me una porta a l'esperança.

dimarts, 9 de desembre de 2008

Cloe

Primer de tot, deixeu-me explicar-vos que ahir al vespre va néixer la meva primera neboda! Es diu Cloe i, tot i néixer dues setmanes abans d'hora, pesa 3,5 Kg. Digueu-me inexpert però vaig tenir una estranya sensació. Algú que al matí no existia, a la nit ja era un altre "ciutadà del món". Ja sé que això passa amb tots els nens que neixen però quan ho veus/vius de tant a prop desperta una sensació diferent.

A part d'aquesta notícia, volia fer un comentari sobre el món dels vaguistes i contra-vaguistes que, d'alguna manera, també és part de l'entorn en el que creixerà la Cloe.

L'Anna em va passar una publicació dels estudiants amb estètica de "El Periódico" que es deia "El teu periódico" i que contenia un seguit d'articles sobre les ocupacions, etc. des del punt de vista del ocupants. L'he buscat per la xarxa però no l'he trobat. Us en penjo un estracte:

"El nombre d'estudiants, professores, investigadores i treballadores que transiten a través de les universitats [...] genera una quantitat de capital enorme. [...] Seria ingenu pensar que els capitalistes passen per alt aquest lucratiu mercat.

Ah, fenomenal! (que diria el Monegal). Així que quan parlem d'estudiants, professores, treballadores i investigadores, evidentment cal fer el plural en femení. "Totes estem indignades". En canvi, en parlar de "els capitalistes" no hi cap dubte, que cal recórrer al vil i sanguinari masculí. Això del llenguatge de gènere és una de les collonades més grans que he vist mai. I sí, em nego a dir-ho amb eufemismes: és una collonada. Dir "els nens i les nenes" crec que encara té sentit, però utilitzar el plural femení com a genèric no puc evitar que em sembli ridícul. Sé que hi ha molta gent que no compartirà l'opinió, tant de bo escriguin al bloc i poguem discutir-ho, però jo no sé veure-ho d'una altra manera.

Us poso també el link d'una carta al director de La Vanguardia d'avui. No m'he pogut estar d'afegir-hi un comentari amb el nick "politòleg". El Jordi també m'ha passat una conversa entre dos estudiants on el punt de vista del "pro-Bolonya" tampoc té desperdici.

dimarts, 2 de desembre de 2008

Controlar les pintades

No m'agradaria que el bloc es convertís en un espai de debat únicament al voltant del tema de Bolonya però no puc negar que encara em queden coses a dir i que, a la vegada, es converteix en una bona excusa per tractar altres temes de manera "colateral".

L'altre dia vaig estar dinant amb l'Enric i un company seu de l'assemblea de Filosofia de la UAB, granadino i "molt compromès", com després me'l va definir l'Enric. El company parlava de la necessitat de "controlar les pintades" ja que creien que hi havia gent que anava per lliure i s'havia de "vigilar una mica" amb el que pintava i amb el que no.


Em va fer gràcia aquest concepte de "control" i "vigilància" dins del propi moviment contra Bolonya. Em van quedar bastants dubtes sobre les tècniques de "control" i si també es referien a uns mètodes "pacífics" i "democràtics" com els de les ocupacions de les facultats o, almenys, de la Facultat de Polítiques.


Per cert, demà està previst una nova ocupació de la facultat. Dimecres va haver-hi una assemblea força mulititudinària i amb opinions diverses a les dotze, que es va allargar fins les quatre. Com que no van decidir res, els pocs que hi quedaven van decidir reemprendre-la el dia següent a les dues del migdia. Això no es va publicitar a nivell de la facultat però sí que es van enviar uns mails a la gent que normalment participa a l'assemblea. Resultat: a l'assemblea del dijous només hi havia els de sempre i va ser fàcil que es posessin tots d'acord per tornar a ocupar la facultat.


A propòsit d'això, avui una noia de la facultat em deia: "com és que sempre els que mai han de marxar a treballar ni a estudiar al mig d'una assemblea són els partidaris de l'ocupació?". Ho deixo a l'aire.


Les fotos fan referència a les pintades a les qual jo vaig entendre que es referien l'Enric i el seu company. Realment algunes són força surrealistes. Fixeu-vos que estan totes fetes amb el mateix esprai per la qual cosa sembla que es podria tractar d'un il·luminat...

dilluns, 24 de novembre de 2008

No a Bolonya! (2a part)


Com podeu veure actualitzo amb especial rapidesa ja que sembla que el debat està viu i crec que és bon anar-hi afegint noves dades.


Avui al FGC imaginava què diria jo si anés a una assemblea d'aquestes. De fet us haig de confessar que m'estic plantejant d'anar-hi. Ja us explicaré si al final ho faig o no. D'entrada m'han sortit dos arguments:

1) Me n'alegro que els amics del SEPC comencin a adonar-se que cal un canvi de formes. És a dir, indefectiblement són hereus dels que fa quatre anys atemptaven dràsticament contra la llibertat d'expressió, pintaven esquirols a la porta de l'aula d'aquells que anaven a classe (a mi em va passar) o pintades als passadissos del tipus "els del grup 2 de primer són uns esquirols". La coacció era manifesta. Per no parlar, com deia en el comentari de l'anterior post, del seu insult per antonomàsia: "Demòcrata!" (*). I no parlo de fa quinze anys sinó de fa tres o quatre. I a mi m'importa un pito que ara es diguin SEPC enlloc d'Alternativa Pastel. Els nous bollicaos assemblearis han de saber que són hereus d'aquests moviments als ulls de tota la comunitat universitària. El descrèdit històric cap a ells és tan gran que cal fer una certa política de "discriminació positiva" i un esforç superlatiu per un veritable diàleg. Ens han de fer la pilota més que mai. (**)

2) Un càlcul. Com ja hem dit moltes vegades, els fons públics subvencionen un 85-90% del cost real de la matrícula. Per una assignatura mitjana d'uns 6 crèdits, serien uns 500 euros. Quantes vegades, algú suspèn una assignatura (o no s'hi presenta) i a la segona convocatòria decideix també no presentar-s'hi? ("ja ho faré l'any que ve" o "tenia les vacances a Ibiza amb els coleguis muntades"). Això suposen 500 euros dels fons públics tirats a les escombraries. I no parlo de la gent que suspèn (tothom hi té dret) sinó de la gent que passa del tema. Fent una estimació segons la gent que conec, calculo que això passa de mitjana un cop a la carrera. La UAB té uns 30.000 estudiants. Així doncs: 30.000 x 500 = 15.000.000€. No està gens malament oi?

Abans d'omplir-nos la boca amb dèficits i més dèficits, potser comença a ser hora de fer una mica d'autocrítica. A més, això legitimaria molt més el moviment. Però és clar, pintades com "Per una universitat de qualitat, estudia d'una puta vegada!" no vendrien gaire en el fantàstic món dels revolucionaris.


(*) Em nego a posar links d'exemples de boicot de conferències a la UAB. Tots són de pàgines rotllo Ciutadans o Libertad Digital. Si us interessa, busqueu-ho vosaltres mateixos.

(**) Per ser fidel a la veritat, una anècodta: avui han anat passant per les classes per informar de no sé què. A la meva, uns companys estaven fent una presentació. Els assemblearis han mirat a través del vidre quan anaven a entrar i en veure que eren estudiants els que estaven parlant han decidit no interrompre la classe. Chapeau!

dijous, 20 de novembre de 2008

20-N: jornada de lluita contra Bolonya

Aquesta setmana de novembre, a part de fer trenta-tres anys de la mort de Franco i, sigui dit de passada, de l'inici de trenta-tres anys (i sumant) d'incompliment del Dret Internacional al Sàhara Occidental, s'havia convocat una setmana de lluita estudiantil per protestar contra el Procés de Bolonya.

Anem a pams. Una de les activitats estrelles d'aquesta setmana consisteix en l'ocupació de la Facultat de Polítiques de la UAB. No és que estigui radicalment en contra de saltar-se les normes (des d'un punt de vista estrictament objectiu, l'esmentada ocupació és il·legal) per una causa justa; per tant, de moment, m'abstenc de fer una crítica radical a aquesta acció.

Com deia, quan s'obta per la via del trencament de les normes, l'única opció per l'èxit és que aquesta acció sigui considerada legítima. A tall d'exemple, la revolució taronja a Ucraïna va triomfar perquè va aconseguir fer creure que la seva causa era legítima i d'aquesta manera van aconseguir enderrocar el poder establert. Per tant, la via del trencament de normes porta implícita la lluita per la legitimació. El que potser diferencia aquesta acció de moltes de les altres que fan els meus amics de la SEPC, és que han entès que la tancada implicava guanyar-se la gent, i estan dedicant molts esforços a que així sigui, inclosa una campanya mediàtica que m'estalviaré de comentar. Em limito a donar la informació i que cadascú opini el que vulgui.

Arguments que utilitzen reiteradament com dir que la tancada és "pacífica" i "democràtica" apunten del tot en aquesta línia. Guanyar la batalla de la legitimació et fa passar de ser un expedientat més per disturbis i trencament de la llei a encapçalar un canvi transcendent. Veurem com evoluciona tot plegat.

A tall d'anècdota, us penjo dues fotos que he fet avui al matí. Una correspon a la barricada d'entrada a la Plaça Cívica, que obligava a la gent a desviar-se si volia accedir a la majoria de facultats.



L'altra, no us la perdeu si us plau, és la protesta que feien els estudiants d'educació de la Universitat Ramon Llull a la porta de la seva facultat. La foto no es veu gaire bé però encara que sembli impossible diu el que sembla que diu: "No a la privatització". Venint d'estudiants d'una universitat privada no puc deixar de pensar que l'han penjat quan m'han vist que arribava de lluny per prendre'm el pèl.

divendres, 14 de novembre de 2008

La refundació del capitalisme

Aquest cap de setmana, els líders del G-20+1 es reuniran a Washington pel què bona part de la premsa ha anomenat "la refundació del capitalisme". Fa pocs dies, el Marc, que fa pràctiques a la Casa Gran del Catalanisme, em deia que ell, en general, desconfiava de per sí de tots els projectes consistents en refundar una cosa, sigui la que sigui. Suposo que ho deia pel fet que quan es decideix refundar alguna cosa vol dir que no està passant precisament pel seu millor moment i que potser més val tancar-la definitivament i començar-ne una de nova. El cas de la Casa Gran és paradigmàtic; es refunda una fundació per refundar el catalanisme.

No crec que sigui precisament la idea dels líders del G-20+1 la de tancar res ni la de començar res aquest cap de setmana. I és temptador pensar que no tenen tampoc una idea gaire precisa ni del que diran, ni del que proposaran a partir d'ara.

Tot plegat m'ha fet pensar en un llibre que he llegit recentment sobre la crisi de 1929. Es tracta d'un molt bon anàlisi que va escriure John Kenneth Galbraith el 1954 però que, mig segle després, continua sent plenament vigent. Tirant cap al final, es tracten les reunions d'urgència que es van fer mesos després del crack del 29 i del paper "psicològic" que pretenien tenir. Galbraith ironitza sobre això ja que diu que el fet de reunir-se ja era molt i que no es pot culpar als polítics de no trobar solucions perquè ells només intentaven aixecar la moral.

"Mais il existe au moins autant de raisons en faveur de réunions destinées à ne pas régler d'affaires. On tient des réunions parce que les hommes recherchent la compagnie ou, au minimum, souhaitent échapper à l'ennui de leurs devoirs solitaires. Ils aspirent au prestige qui s'attache à l'homme qui préside et cela les conduit à convoquer des assemblées qu'ils peuvent présider. Enfin, ce genre de réunion est organisée no pas parce qu'il y a des affaires à régler, mais parce qu'il est nécessaire de donner l'impression que des affaires s'y règlent."


Galbraith, J.K. "La crise économique de 1929. Anatomie d'une catastrophe financière"

dimecres, 5 de novembre de 2008

We must change

A les 6.31 del matí he rebut un sms de la Marta des de Berkeley: "Obama!". Feia pocs minuts que m'havia posat al llit després d'una llarguíssima nit electoral - especialment llarga perquè va començar quan aquí ja portàvem unes quantes hores de nit. A destacar la fantàstica pantalla tàctil que utilitzaven els de la CNN per explicar com s'anaven donant els resultats i l'emoció amb la qual milions d'americans van anar visquent els aconeteixements.

Costa d'entendre el procés de generació d'il·lusió i de canvi; vist des de fora, sembla una mica exagerat. Qualsevol diria que surten d'una dictadura de dècades i, almenys el 2004 (el 2000 ja no està tan clar), el Bush va ser el president que van escollir els mateixos americans que ara ploren d'il·lusió quan l'Obama guanya. Com canvien les coses tan ràpid en quatre anys? El mèrit no està en demostrar racionalment que han canviat sinó en apel·lar els sentiments i dir que cal una cosa nova. La campanya de l'Obama és la dels sentiments, la de les emocions.

I ara què? Segurament les expectatives que s'han creat són superiors al que passarà, però avui no jugaré el paper d'aiguafestes. Però sí que afegiré, que el què per Obama és una possibilitat, ´("Yes we can"), crec que més aviat és un imperatiu. Les coses han de canviar ("We must change"). És clar que amb aquest eslògan no es guanyaria una campanya però crec que cal tenir-ho present. És hora que comencin a canviar unes quantes coses. L'Obama no en tindrà la clau, però almenys, la música que arriba des dels Estats Units, convida a sumar-se a la festa de canviar les coses. O, millor dit, de seguir-les canviant amb el vent una mica més a favor. Una mica.

diumenge, 2 de novembre de 2008

Bona sort, Robin Hood

Una norma no escrita del meu institut de batxillerat deia que, passats quinze minuts de l’hora en què començava la classe i sempre que el professor no hagués fet acte de presència, els alumnes tenien el dret de sortir al pati i passar-s’hi la resta de l’hora fins a l’inici de la següent classe. Evidentment, aquesta norma formava part de l’imaginari dels estudiants i es transmetia de generació en generació, entre altres coses perquè als instituts de batxillerat no solen haver-hi normes que facin referència als drets dels estudiants; aquests solen sorgir de la inexperta – no per això criticable- lluita estudiantil que comet l’error, una vegada i una altra, d’emmirallar-se en la lluita sindical com a referent contestatari, com si l’enemic fos el mateix. I d’aquesta lògica se’n solen derivar altres prerrogatives de dubtós fonament com el famós dret a vaga dels estudiants o la creació del súmum de la confusió mental: els sindicats d’estudiants.

Fa unes setmanes, la premsa es va fer ressò de la presumpta estafa d’un activista dels moviments socials a un nombre important de bancs i caixes per valor de 492.000 euros, amb l’objectiu de denunciar el descontrol que es produeix en l’atorgament – i impagament- de crèdits, fins i tot en moments de crisi econòmica com l’actual. Després de narrar la seva proesa – pel meu gust amb un abusiu ús de la primera persona del singular – el protagonista de la darrera entrega de Robin Hood (com el va anomenar Josep Cuní) va fer una crida a l’acció, per aquelles persones que, evidentment d’una manera més modesta (“qui seria capaç de repetir una idea tan brillant com la meva?”) vulguin seguir els seus passos. Com que em reconec dins del grups dels molestos amb el funcionament del sistema financer, en arribar a aquesta part de l’article vaig fer l’habitual gest de canviar de postura i posar-me còmode per llegir la part més interessant de la història, en la que es descobreix qui és l’assassí i es resol la trama.

Quina decepció. Totes les seves crides a l’acció passen per l’acció col•lectiva, és a dir, perquè una sèries de persones en una situació d’objectiva o subjectiva injustícia es coordinin per enfrontar-se al tirà que els oprimeix. Si tots ho fan a la vegada, segons la lògica de l’amic Robin Hood, aconseguirem esberlar els fonaments del monstre i menjarem anissos durant molt de temps. Resulta que quan és hora de criticar el mercat ens apressem a dir que el comportament del conjunt no és igual que l’agregat de moltes persones i que té una dinàmica pròpia que no es pot predir per simples teories macroeconòmiques. Ara bé, quan es tracta de desmuntar-lo, llavors sí que s’hi val la freda i calculadora matemàtica...

El primer argument que em va passar pel cap per rebatre les seves crides feia referència a les lliçons més elementals de la teoria de jocs que descriu molt bé el fracàs anticipat de tota acció col•lectiva premeditada i dissenyada com si les persones fossin fitxes del parxís que es mouen a toc de dau. Però segur que m’acusarien de cínic ja que les revolucions no en saben res de teories de joc ni de cap altre teorema racional, que són viscerals i només se les pot entendre i articular des de la irracionalitat que porta als homes a lluitar per ser lliures...

Llavors vaig pensar en el meu institut. Cada vegada que estàvem a punt d’aplicar la nostra llei preferida, la que ens obria les portes a quaranta-cinc minuts de llibertat vigilada, algú es quedava assegut a la cadira dubitatiu. Potser la llei no existia de debò i en qualsevol moment apareixeria pel pati el professor que havia fet tard portant el seu fill a l’escola i ens cauria el pèl per haver marxat sense permís i creure’ns que nosaltres érem qui per decidir si el professor arribava massa tard o no. Aquest dubitatiu alumne solia ser el desencadenant de l’aparició de nous cagadubtes que acabaven sent majoria i enviaven pels aires la revolta. Jo sempre em mirava amb interès com aquesta seqüència es repetia una vegada i una altra sense que els alliberadors de la classe aconseguissin imposar-se. I això que érem trenta persones... En fi, bona sort Robin Hood.

diumenge, 26 d’octubre de 2008

Bloc, blogs i J.

Avui descanso d’aquests debats elevats sobre l’esdevenir del món per parlar-vos de certa curiositat que he anat detectant darrerament.

Recordo en la meva infància, l’inestimable programa “Amor a primera vista”. La cutrada alternativa-nosaltresnosomtele5 era la mateixa que ronda avui en dia per Tv3. Inclús l’Àlex Casanoves ja rondava per allà. Un dels moments que més em cridava l’atenció era quan una veu en off analitzava la firma dels concursants, i d’allà n’extreia unes conclusions que a mi em semblaven meravelloses. Durant un temps, quan omplia fulls i fulls amb firmes mentre parlava per telèfon (sóc l’únic que embruta fulls mentre parla per telèfon?) em preguntava a quines conclusions arribaria la fantàstica veu en off de l’"Amor a primera vista" sobre la meva firma.

Però al cap d’uns quants anys, tv3 seguia instal•lat en la mateixa retòrica (aix, Oriol, rapapieges, això ja ho has dit!) però la gent cada vegada firmava menys coses, i s’escrivien a través dels ordinadors i els nens preguntaven a les seves mares que què era aquell objecte groc que estava al costat del semàfor i que cada dia obria un home i en treia tot de papers de colors. La veu en off de l’"Amor a primera vista", es moriria de gana en els temps que corren...

Mentida!

Poc a poc, van anar apareixent aquells que, fins i tot per internet, volien deixar la seva marca particular. Jo sóc l’Oriol, però no vull que els e-mails que escrigui vinguin firmats com els milers d’Oriols del món. I així va aparèixer la firma OrioL, que com molts sabeu, fa anys que utilitzo. La idea no és meva, ho haig de confessar, sinó que un company de pupitre, el PoL Bessé (Barba-Bessé, us ho cregueu o no, encara ens asseiem per ordre alfabètic) ja ho feia quan els ordinadors encara no governaven del tot el món. Algun dia, quan sucumbeixi a la febre Facebook, segur que me’l trobo per alguna banda amb tot de gent entusiasmada després d’haver-nos retrobat i ens proposarem de fer un sopar que no servirà per més que per adonar-nos que si portem més de deu anys sense veure’ns és per alguna cosa.

Però la fórmula que ha triomfat és la de la inicial amb el punt. Els Joans firmen J., les Martes firmen M., els Claudis C. Alguns s’atreveixen a fer-ho amb minúscula. És esplèndid com aquestes coses sorgeixen i s’extenen. Ara tots hem de firmar amb la inicial amb punt. Vosaltres no ho feu? Colla de convencionals...

Però el debat no acaba aquí. Ara resulta que jo em pensava que tenia un bloc. Doncs ara es veu que tinc un blog, si faig cas a l’etimologia i un bloc si faig cas als que posen les normes. La qüestió és passar l’estona. I això, almenys si seguim així, està garantit per molt de temps.

dijous, 23 d’octubre de 2008

Spread the wealth around

Intento reprendre avui el segon element que em va cridar l'atenció del debat Obama-McCain de fa justament una setmana i us anunciava fa uns dies.

El McCain va treure el tema d'un lampista (Joe, the Plumber) que havia interpel•lat a l'Obama després d'un miting explicant-li que, després de molts esforços, havia pogut crear la seva empresa i que ara l'Obama volia "penalitzar el seu èxit" augmentant-li els impostos. L'Obama li va contestar que el que ell volia era donar una oportunitat a aquells que estaven "per darrera seu" i donar-los també una "oportunitat d'aconseguir l'èxit". Em va sorprendre com el McCain li retreia de manera explícita el fet d’utilitzar els impostos dels més rics per donar-los als més pobres. “Els diners són de’n Joe” li va dir “i ell ha de decidir què en vol fer”. I el McCain no és un il•luminat sinó que té milions de persones darrera seu que pensen com ell. Un llenguatge com aquest, seria impensable en una campanya a casa nostra.

M’agradaria un dia aprofundir una mica en com una societat com l’americana, amb una idea tan clara de l’individu com a responsable d’ell mateix, és a la vegada una societat tant comunitarista, on tothom participa en algun tipus d’associació i on les ONGs aconsegueixen canviar les lleis. Un dia, un americà que vaig conèixer a París em va dir: “els europeus parleu molt però mai aconseguiu res”. No és tan simple com això però cal donar-hi algunes voltes.

Sobre la crisi: us proposo un parell d’articles de la corda més liberal. Jo crec que en situacions com aquestes, és dels que pensen més diferent de tu dels que més s’aprèn. I veure com els seus arguments trontollen és sempre una satisfacció. El Sala i Martin compara la crisi actual amb la del 1929 i, per una vegada, no diu tonteries. L’editorial de The Economist surt una mica a la defensiva. Sent com ara tothom mira a publicacions com la seva, buscant respostes. I reacciona amb contundència. La dreta intel•ligent, pot ser un perill, però llegir el que diu és, per mi, una manera bastant divertida de passar l’estona. I portar-li la contrària, un difícil exercici intel•lectual. Jo els hi tinc ganes. I vosaltres?

diumenge, 19 d’octubre de 2008

L'economista conseqüent

Avui em permeto un excés:

Faltaven tres mesos exactes perquè llegís la seva tesi doctoral, el dia que en Roger Tincmoltapela va decidir donar un tomb a la seva vida. S’havia llicenciat en Economia feia quatre anys amb un expedient espectacular que li havia valgut el Premi Extraordinari de Carrera. Li havia estat concedit en una cerimònia suporífera, un dimarts del mes de juliol, en la qual no es va presentar cap dels professors que havien decidit, en un consell de savis solemne, atorgar-li aquest reconeixement.

Ràpidament va obtenir una beca per començar el doctorat i treballar al departament de Fonaments d’Anàlisi Econòmic, on es va guanyar un cert prestigi a l’hora de trobar la relació entre una inflació elevada i la inversió estrangera en un supòsit general de dos països, en el qual un produïa peres i l’ altre pomes, en un món sense producció i on només existia l’intercavi com a mitjà de pagament. Això era d’una transcendència cabdal, considerava el catedràtic que li dirigia la tesi, ja que permetia rebatre el tercer prerequisit del Model d’Eficiència, que el seu gran enemic de l’altra universitat de la ciutat havia presentat trenta anys abans i que li havia valgut el reconeixement dels grans popes americans.

En aquells temps, en Roger Tincmoltapela vivia en un pis que la seva àvia havia deixat buit quan la van ingressar en un geriàtric, ja que cap dels fills se’n podia fer càrrec perquè la mare s’ha fet gran, i no tenim qui la cuidi, i potser he pensat que seria una bona idea mirar una residència que allà els tracten molt bé i podríem anar-la a veure sempre que volguem. Pagava un lloguer rebaixat a l’àvia, la qual no havia vist des del dia de Nadal de feia dos anys, perquè l’últim Nadal estava a Copenhaguen en un Congrés d’Experts en Eficiència (CEE), presentant una versió preliminar de la seva recerca i negociant una beca post-doc als Estats Units que semblava que li seria atorgada sense massa dificultats.

Tres mesos abans de llegir la seva tesi, però, en Roger Tincmoltapela es va adonar que la seva manera de viure contradeia el nou Model d’Eficiència que havia desenvolupat i va decidir fer una sèrie de canvis per acostar-se a l’Òptim Paretià, en el qual trauria un rendiment màxim dels recursos i no desaprofitaria temps, espai, ni diners. Va obrir la finestra i va començar a llençar els llibres que ja havia llegit, els apunts de la carrera, els àlbums de fotos i la taula del menjador (normalment dinava a la cuina i mantenir la taula per fer-la servir quatre cops l’any era un clar exemple d’un recurs infrautilitzat). Després del primer rampell, va pensar que feia tres setmanes que no entrava al petit traster que hi havia al costat del lavabo i es va adonar que aquell pis era massa gran per ell. Va sortir corrents cap a la immobiliària i, després d’uns costos de cerca força elevats, va aconseguir llogar un pis de vint metres quadrats amb llit-cuina on només hi cabia allò imprescindible.

Va trucar a la universitat i va comunicar-los que ja no hi tornaria fins el dia de la lectura de la tesi, que avui en dia les reunions es podien fer per l’Skype i que si s’estalviava l’energia d’haver-se de desplaçar, podria reduir la seva ingesta calòrica a la meitat i aconseguir un metabolisme eficientment òptim. Poc després, va tallar una relació eternament esporàdica que mantenia amb una antiga nòvia de l’institut perquè els altibaixos emocionals que li suposava alteraven en excés el seu ritme de treball. En lloc de sortir a prendre cervesa amb els amics, va demanar-los que gravessin les seves veus en un mp3 i ell les reproduïa cada tarda mentre englotia cervesa a través d’una canyeta, que conduïa directament a la nevera, durant els efficient-break-time de quatre minuts i dotze segons que havia calculat com a necessaris per mantenir la productivitat. Finalment, es va instal•lar uns cargols a les mans per no haver de moure l’avantbraç mentre teclejava a l’ordinador i va construir una cadira orinal que va acoplar al seu llit-cuina per evitar encara més desplaçaments inútils.

El dia de la lectura de la tesi, en Roger Tincmoltapela va començar la seva exposició amb un to de veu adequadament modulat i il•lustrant amb tota claredat les complicades equacions del seu Model d’Eficiència. En un moment determinat, però, va quedar completament aturat i els presents van témer que hagués patit un bloqueig degut als nervis del moment. En acostar-s’hi, un company de departament li va donar un copet a l’esquena per treure’l de l’estat de xoc. En Roger Tincmoltapela va sacsejar-se lleument i amb una veu estranyament metàl•lica va dir: “su tabaco, gracias”.

divendres, 17 d’octubre de 2008

Horroris vacui

Seguint la tradició, el passat dimecres a les 3.00 am ja em teniu a mi davant de la tele preparat per seguir el darrer debat de les eleccions presidencials als Estats Units entre l’Obama i el McCain (després de pensar-m’ho dos minuts he decidit determinar els noms “Obama” i “McCain” perquè és tal i com ho diria en veu alta, i el fet de tenir un bloc, no ha de suposar que, de sobte, m’excedeixi en les formes...).

Com que d’anàlisis sobre el que van dir i el que van fer en teniu a patades per la xarxa, i com que, seguint els consells d’algú que em llegeix, m’haig d’esforçar en pensar què pot aportar el meu bloc que no aportin ja centenars de milers de blocs (de moment reconec el meu fracàs en trobar la resposta; s’accepten suggerències), permeteu-me fer un parell de comentaris arrel del debat, no sobre el debat.

En primer lloc, comentar-vos que la CNN mostrava una barra a sota de la imatge on s’anava veient si el què els candidats deien en aquell moment agradava o no agradava a l’audiència. Era curiós veure com aquests àrbitres instantanis canviaven opinió en funció de si les frases començaven per un “you know” o per un “I mean”. Vaig estar pensant una mica sobre quin era el motiu pel qual algú va creure que allò aportava alguna cosa al telespectador (el debat dura massa estona com per estar escoltant atentament els noranta minuts). Aquí teniu la meva conclusió.

Avui en dia tenim l’oportunitat de seguir una gran part de l’actualitat en directe, sense (massa) filtres. És clar que és una tasca feixuga; per alguna cosa es van inventar els periodistes (lo de manipular i tersgiversar les notícies va venir després) ja que et resumeixen en un minut allò que ha passat en hores. Tot i així, jo en sóc un gran aficionat. Des de llargues sessions parlamentàries, fins l’entrada de les tropes americanes a Baghdad, passant per debats electorals. Però cada cop que acabo d’una d’aquestes sessions maratonianes tinc el mateix sentiment. Aquest horroris vacui, de ser incapaç d’obrir la boca i començar un explicació clara sobre què m’ha semblat el que he vist. Necessito construir l’opinió.

Poc a poc ja vaig arribant on volia arribar. El tema està en que, per molt que solem criticar la premsa en el sentit que nosaltres només jutgem a partir del material seleccionat que ens subministren, no ens sentim (o no em sento) plenament convençut de les opinions que construïm fins que no les compartim. L’opinió és doncs una tasca de construcció compartida. La clau està, però, en ser lliure a l’hora de decidir amb qui volem compartir aquesta tasca.

Sobre el segon tema del qual volia parlar-vos, us emplaço a una altra actualització (avui ja m'he enrotllat massa i sinó no hi ha qui s'ho llegeixi...) de la qual us avanço el títol: “Spread the wealth”. Us en deixo un tastet en forma de vídeo. Hi podreu veure la famosa conversa entre Obama i Joe “the plumber” (Pepitu, el lampista, pels amics), que va centrar la major part dels aspectes econòmics del debat de dimecres, a part d’un imparcial comentari dels entrenyables periodistes de la FOX.

dilluns, 13 d’octubre de 2008

Paul Krugman, Nobel d'Economia

En ocasió d'un Diàleg del Fòrum Barcelona 2004, vaig tenir l'ocasió de sentir el nou Nobel d'economia en el marc d'unes xerrades de debat sobre l'aplicació del Consens de Washington. El Consens de Washington va ser un seguit de receptes neoliberals que es van proposar a finals de la dècada dels vuitanta i que van servir de full de ruta pel Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial per intentar donar suport a les economies en desenvolupament. La seva aplicació va ser especialment desafortunada a Sudamèrica, on una de les crisis de més ressò va ser la que va portar al corralito a l'Argentina.

El 2004, Krugman era per mi un absolut desconegut (de fet segueix sent-ho encara) amb una manera de parlar lleugerament caòtica de la qual m'agradava la música però no entenia ni un borrall de la lletra. És a dir, el que deia tenia pinta de valdre la pena però era d'una complexitat tècnica considerable. I, valgui el judici simplista, intuïtivament això em va donar confiança.

És força lamentable com aquests dies els economistes "de prestigi" apareixen als mitjans de comunicació donant lliçons d'economia pròpies de pirmer de carrera, o encara pitjor de l'assignatura d'economia del batxillerat. Si tot és tan senzill, em pregunto, on heu estat durant aquests darrers anys d'especulació desenfrenada? Si tot era tan evident, perquè no vau donar la senyal d'alerta?

Deixo per un proper dia la meva consideració del gremi dels economistes, que com molts sabreu són un dels meus blancs preferits. Però el fet que Krugman, que tot i ser un crític amb el neoliberalisme no forma part, ni molt menys, de la teoria crítica o dels economistes d'esquerres, eviti les simplificacions i entri de ple en la dificultat de la matèria econòmica, crec que és motiu suficient per llegir-lo amb atenció. A veure si m'hi poso algun dia i us explico què tal.


Us deixo amb una vinyeta de The Economist (1987) que he trobat precisament al blog de'n Paul Krugman.

diumenge, 12 d’octubre de 2008

De clarianes i bardisses

Ja fa alguns mesos que dedico una part del dia gens despreciable a seguir diversos blocs i pàgines de persones que, anònimes com jo, creuen important crear un espai de debat amb els seus amics i coneguts sobre els temes que els ronden pel cap.
Moltes vegades es converteixen senzillament en un espai de reflexió en veu alta sense que es doni una plena interlocució amb els lectors però, fins i tot en aquests casos, considero que ja responen al motiu pel qual han estat creats.
Haig de reconèixer que tradicionalment he estat reaci a expressar opinions sobre temes que no domino gaire. Principalment, era per allò de la falta de rigor i per no contribuir a la desinformació global en la qual tendim a estar submergits. No obstant, darrerament he canviat d'opinió. M'he anat adonant que si tu no parles els altres ja s'encarregaran de fer-ho per tu. I per tant, he decidit fer el pas i crear aquest bloc.
Permeteu-me fer un últim apunt sobre el nom que he escollit. És clar que per batejar un bloc existeixen mil opcions però jo crec que dues són les més corrents. Una: posar els teu nom i cognom. Dues: buscar un vers d'un poema de manera que soni d'allò més pedant i sembli que tinguis una gran cultura.
Com que uns pares bastant divertits van utilitzar oriolbarba per batejar el bloc del seu fill recent nascut homònim meu, m'he decantat per la segona opció. Perquè en certa manera, el nostre dia a dia ve marcat per estones en què travessem bardisses i estones on travessem clarianes. És cert, podria haver-li posat "una de cal y una de arena". Però era massa típic.