diumenge, 26 d’octubre de 2008

Bloc, blogs i J.

Avui descanso d’aquests debats elevats sobre l’esdevenir del món per parlar-vos de certa curiositat que he anat detectant darrerament.

Recordo en la meva infància, l’inestimable programa “Amor a primera vista”. La cutrada alternativa-nosaltresnosomtele5 era la mateixa que ronda avui en dia per Tv3. Inclús l’Àlex Casanoves ja rondava per allà. Un dels moments que més em cridava l’atenció era quan una veu en off analitzava la firma dels concursants, i d’allà n’extreia unes conclusions que a mi em semblaven meravelloses. Durant un temps, quan omplia fulls i fulls amb firmes mentre parlava per telèfon (sóc l’únic que embruta fulls mentre parla per telèfon?) em preguntava a quines conclusions arribaria la fantàstica veu en off de l’"Amor a primera vista" sobre la meva firma.

Però al cap d’uns quants anys, tv3 seguia instal•lat en la mateixa retòrica (aix, Oriol, rapapieges, això ja ho has dit!) però la gent cada vegada firmava menys coses, i s’escrivien a través dels ordinadors i els nens preguntaven a les seves mares que què era aquell objecte groc que estava al costat del semàfor i que cada dia obria un home i en treia tot de papers de colors. La veu en off de l’"Amor a primera vista", es moriria de gana en els temps que corren...

Mentida!

Poc a poc, van anar apareixent aquells que, fins i tot per internet, volien deixar la seva marca particular. Jo sóc l’Oriol, però no vull que els e-mails que escrigui vinguin firmats com els milers d’Oriols del món. I així va aparèixer la firma OrioL, que com molts sabeu, fa anys que utilitzo. La idea no és meva, ho haig de confessar, sinó que un company de pupitre, el PoL Bessé (Barba-Bessé, us ho cregueu o no, encara ens asseiem per ordre alfabètic) ja ho feia quan els ordinadors encara no governaven del tot el món. Algun dia, quan sucumbeixi a la febre Facebook, segur que me’l trobo per alguna banda amb tot de gent entusiasmada després d’haver-nos retrobat i ens proposarem de fer un sopar que no servirà per més que per adonar-nos que si portem més de deu anys sense veure’ns és per alguna cosa.

Però la fórmula que ha triomfat és la de la inicial amb el punt. Els Joans firmen J., les Martes firmen M., els Claudis C. Alguns s’atreveixen a fer-ho amb minúscula. És esplèndid com aquestes coses sorgeixen i s’extenen. Ara tots hem de firmar amb la inicial amb punt. Vosaltres no ho feu? Colla de convencionals...

Però el debat no acaba aquí. Ara resulta que jo em pensava que tenia un bloc. Doncs ara es veu que tinc un blog, si faig cas a l’etimologia i un bloc si faig cas als que posen les normes. La qüestió és passar l’estona. I això, almenys si seguim així, està garantit per molt de temps.

dijous, 23 d’octubre de 2008

Spread the wealth around

Intento reprendre avui el segon element que em va cridar l'atenció del debat Obama-McCain de fa justament una setmana i us anunciava fa uns dies.

El McCain va treure el tema d'un lampista (Joe, the Plumber) que havia interpel•lat a l'Obama després d'un miting explicant-li que, després de molts esforços, havia pogut crear la seva empresa i que ara l'Obama volia "penalitzar el seu èxit" augmentant-li els impostos. L'Obama li va contestar que el que ell volia era donar una oportunitat a aquells que estaven "per darrera seu" i donar-los també una "oportunitat d'aconseguir l'èxit". Em va sorprendre com el McCain li retreia de manera explícita el fet d’utilitzar els impostos dels més rics per donar-los als més pobres. “Els diners són de’n Joe” li va dir “i ell ha de decidir què en vol fer”. I el McCain no és un il•luminat sinó que té milions de persones darrera seu que pensen com ell. Un llenguatge com aquest, seria impensable en una campanya a casa nostra.

M’agradaria un dia aprofundir una mica en com una societat com l’americana, amb una idea tan clara de l’individu com a responsable d’ell mateix, és a la vegada una societat tant comunitarista, on tothom participa en algun tipus d’associació i on les ONGs aconsegueixen canviar les lleis. Un dia, un americà que vaig conèixer a París em va dir: “els europeus parleu molt però mai aconseguiu res”. No és tan simple com això però cal donar-hi algunes voltes.

Sobre la crisi: us proposo un parell d’articles de la corda més liberal. Jo crec que en situacions com aquestes, és dels que pensen més diferent de tu dels que més s’aprèn. I veure com els seus arguments trontollen és sempre una satisfacció. El Sala i Martin compara la crisi actual amb la del 1929 i, per una vegada, no diu tonteries. L’editorial de The Economist surt una mica a la defensiva. Sent com ara tothom mira a publicacions com la seva, buscant respostes. I reacciona amb contundència. La dreta intel•ligent, pot ser un perill, però llegir el que diu és, per mi, una manera bastant divertida de passar l’estona. I portar-li la contrària, un difícil exercici intel•lectual. Jo els hi tinc ganes. I vosaltres?

diumenge, 19 d’octubre de 2008

L'economista conseqüent

Avui em permeto un excés:

Faltaven tres mesos exactes perquè llegís la seva tesi doctoral, el dia que en Roger Tincmoltapela va decidir donar un tomb a la seva vida. S’havia llicenciat en Economia feia quatre anys amb un expedient espectacular que li havia valgut el Premi Extraordinari de Carrera. Li havia estat concedit en una cerimònia suporífera, un dimarts del mes de juliol, en la qual no es va presentar cap dels professors que havien decidit, en un consell de savis solemne, atorgar-li aquest reconeixement.

Ràpidament va obtenir una beca per començar el doctorat i treballar al departament de Fonaments d’Anàlisi Econòmic, on es va guanyar un cert prestigi a l’hora de trobar la relació entre una inflació elevada i la inversió estrangera en un supòsit general de dos països, en el qual un produïa peres i l’ altre pomes, en un món sense producció i on només existia l’intercavi com a mitjà de pagament. Això era d’una transcendència cabdal, considerava el catedràtic que li dirigia la tesi, ja que permetia rebatre el tercer prerequisit del Model d’Eficiència, que el seu gran enemic de l’altra universitat de la ciutat havia presentat trenta anys abans i que li havia valgut el reconeixement dels grans popes americans.

En aquells temps, en Roger Tincmoltapela vivia en un pis que la seva àvia havia deixat buit quan la van ingressar en un geriàtric, ja que cap dels fills se’n podia fer càrrec perquè la mare s’ha fet gran, i no tenim qui la cuidi, i potser he pensat que seria una bona idea mirar una residència que allà els tracten molt bé i podríem anar-la a veure sempre que volguem. Pagava un lloguer rebaixat a l’àvia, la qual no havia vist des del dia de Nadal de feia dos anys, perquè l’últim Nadal estava a Copenhaguen en un Congrés d’Experts en Eficiència (CEE), presentant una versió preliminar de la seva recerca i negociant una beca post-doc als Estats Units que semblava que li seria atorgada sense massa dificultats.

Tres mesos abans de llegir la seva tesi, però, en Roger Tincmoltapela es va adonar que la seva manera de viure contradeia el nou Model d’Eficiència que havia desenvolupat i va decidir fer una sèrie de canvis per acostar-se a l’Òptim Paretià, en el qual trauria un rendiment màxim dels recursos i no desaprofitaria temps, espai, ni diners. Va obrir la finestra i va començar a llençar els llibres que ja havia llegit, els apunts de la carrera, els àlbums de fotos i la taula del menjador (normalment dinava a la cuina i mantenir la taula per fer-la servir quatre cops l’any era un clar exemple d’un recurs infrautilitzat). Després del primer rampell, va pensar que feia tres setmanes que no entrava al petit traster que hi havia al costat del lavabo i es va adonar que aquell pis era massa gran per ell. Va sortir corrents cap a la immobiliària i, després d’uns costos de cerca força elevats, va aconseguir llogar un pis de vint metres quadrats amb llit-cuina on només hi cabia allò imprescindible.

Va trucar a la universitat i va comunicar-los que ja no hi tornaria fins el dia de la lectura de la tesi, que avui en dia les reunions es podien fer per l’Skype i que si s’estalviava l’energia d’haver-se de desplaçar, podria reduir la seva ingesta calòrica a la meitat i aconseguir un metabolisme eficientment òptim. Poc després, va tallar una relació eternament esporàdica que mantenia amb una antiga nòvia de l’institut perquè els altibaixos emocionals que li suposava alteraven en excés el seu ritme de treball. En lloc de sortir a prendre cervesa amb els amics, va demanar-los que gravessin les seves veus en un mp3 i ell les reproduïa cada tarda mentre englotia cervesa a través d’una canyeta, que conduïa directament a la nevera, durant els efficient-break-time de quatre minuts i dotze segons que havia calculat com a necessaris per mantenir la productivitat. Finalment, es va instal•lar uns cargols a les mans per no haver de moure l’avantbraç mentre teclejava a l’ordinador i va construir una cadira orinal que va acoplar al seu llit-cuina per evitar encara més desplaçaments inútils.

El dia de la lectura de la tesi, en Roger Tincmoltapela va començar la seva exposició amb un to de veu adequadament modulat i il•lustrant amb tota claredat les complicades equacions del seu Model d’Eficiència. En un moment determinat, però, va quedar completament aturat i els presents van témer que hagués patit un bloqueig degut als nervis del moment. En acostar-s’hi, un company de departament li va donar un copet a l’esquena per treure’l de l’estat de xoc. En Roger Tincmoltapela va sacsejar-se lleument i amb una veu estranyament metàl•lica va dir: “su tabaco, gracias”.

divendres, 17 d’octubre de 2008

Horroris vacui

Seguint la tradició, el passat dimecres a les 3.00 am ja em teniu a mi davant de la tele preparat per seguir el darrer debat de les eleccions presidencials als Estats Units entre l’Obama i el McCain (després de pensar-m’ho dos minuts he decidit determinar els noms “Obama” i “McCain” perquè és tal i com ho diria en veu alta, i el fet de tenir un bloc, no ha de suposar que, de sobte, m’excedeixi en les formes...).

Com que d’anàlisis sobre el que van dir i el que van fer en teniu a patades per la xarxa, i com que, seguint els consells d’algú que em llegeix, m’haig d’esforçar en pensar què pot aportar el meu bloc que no aportin ja centenars de milers de blocs (de moment reconec el meu fracàs en trobar la resposta; s’accepten suggerències), permeteu-me fer un parell de comentaris arrel del debat, no sobre el debat.

En primer lloc, comentar-vos que la CNN mostrava una barra a sota de la imatge on s’anava veient si el què els candidats deien en aquell moment agradava o no agradava a l’audiència. Era curiós veure com aquests àrbitres instantanis canviaven opinió en funció de si les frases començaven per un “you know” o per un “I mean”. Vaig estar pensant una mica sobre quin era el motiu pel qual algú va creure que allò aportava alguna cosa al telespectador (el debat dura massa estona com per estar escoltant atentament els noranta minuts). Aquí teniu la meva conclusió.

Avui en dia tenim l’oportunitat de seguir una gran part de l’actualitat en directe, sense (massa) filtres. És clar que és una tasca feixuga; per alguna cosa es van inventar els periodistes (lo de manipular i tersgiversar les notícies va venir després) ja que et resumeixen en un minut allò que ha passat en hores. Tot i així, jo en sóc un gran aficionat. Des de llargues sessions parlamentàries, fins l’entrada de les tropes americanes a Baghdad, passant per debats electorals. Però cada cop que acabo d’una d’aquestes sessions maratonianes tinc el mateix sentiment. Aquest horroris vacui, de ser incapaç d’obrir la boca i començar un explicació clara sobre què m’ha semblat el que he vist. Necessito construir l’opinió.

Poc a poc ja vaig arribant on volia arribar. El tema està en que, per molt que solem criticar la premsa en el sentit que nosaltres només jutgem a partir del material seleccionat que ens subministren, no ens sentim (o no em sento) plenament convençut de les opinions que construïm fins que no les compartim. L’opinió és doncs una tasca de construcció compartida. La clau està, però, en ser lliure a l’hora de decidir amb qui volem compartir aquesta tasca.

Sobre el segon tema del qual volia parlar-vos, us emplaço a una altra actualització (avui ja m'he enrotllat massa i sinó no hi ha qui s'ho llegeixi...) de la qual us avanço el títol: “Spread the wealth”. Us en deixo un tastet en forma de vídeo. Hi podreu veure la famosa conversa entre Obama i Joe “the plumber” (Pepitu, el lampista, pels amics), que va centrar la major part dels aspectes econòmics del debat de dimecres, a part d’un imparcial comentari dels entrenyables periodistes de la FOX.

dilluns, 13 d’octubre de 2008

Paul Krugman, Nobel d'Economia

En ocasió d'un Diàleg del Fòrum Barcelona 2004, vaig tenir l'ocasió de sentir el nou Nobel d'economia en el marc d'unes xerrades de debat sobre l'aplicació del Consens de Washington. El Consens de Washington va ser un seguit de receptes neoliberals que es van proposar a finals de la dècada dels vuitanta i que van servir de full de ruta pel Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial per intentar donar suport a les economies en desenvolupament. La seva aplicació va ser especialment desafortunada a Sudamèrica, on una de les crisis de més ressò va ser la que va portar al corralito a l'Argentina.

El 2004, Krugman era per mi un absolut desconegut (de fet segueix sent-ho encara) amb una manera de parlar lleugerament caòtica de la qual m'agradava la música però no entenia ni un borrall de la lletra. És a dir, el que deia tenia pinta de valdre la pena però era d'una complexitat tècnica considerable. I, valgui el judici simplista, intuïtivament això em va donar confiança.

És força lamentable com aquests dies els economistes "de prestigi" apareixen als mitjans de comunicació donant lliçons d'economia pròpies de pirmer de carrera, o encara pitjor de l'assignatura d'economia del batxillerat. Si tot és tan senzill, em pregunto, on heu estat durant aquests darrers anys d'especulació desenfrenada? Si tot era tan evident, perquè no vau donar la senyal d'alerta?

Deixo per un proper dia la meva consideració del gremi dels economistes, que com molts sabreu són un dels meus blancs preferits. Però el fet que Krugman, que tot i ser un crític amb el neoliberalisme no forma part, ni molt menys, de la teoria crítica o dels economistes d'esquerres, eviti les simplificacions i entri de ple en la dificultat de la matèria econòmica, crec que és motiu suficient per llegir-lo amb atenció. A veure si m'hi poso algun dia i us explico què tal.


Us deixo amb una vinyeta de The Economist (1987) que he trobat precisament al blog de'n Paul Krugman.

diumenge, 12 d’octubre de 2008

De clarianes i bardisses

Ja fa alguns mesos que dedico una part del dia gens despreciable a seguir diversos blocs i pàgines de persones que, anònimes com jo, creuen important crear un espai de debat amb els seus amics i coneguts sobre els temes que els ronden pel cap.
Moltes vegades es converteixen senzillament en un espai de reflexió en veu alta sense que es doni una plena interlocució amb els lectors però, fins i tot en aquests casos, considero que ja responen al motiu pel qual han estat creats.
Haig de reconèixer que tradicionalment he estat reaci a expressar opinions sobre temes que no domino gaire. Principalment, era per allò de la falta de rigor i per no contribuir a la desinformació global en la qual tendim a estar submergits. No obstant, darrerament he canviat d'opinió. M'he anat adonant que si tu no parles els altres ja s'encarregaran de fer-ho per tu. I per tant, he decidit fer el pas i crear aquest bloc.
Permeteu-me fer un últim apunt sobre el nom que he escollit. És clar que per batejar un bloc existeixen mil opcions però jo crec que dues són les més corrents. Una: posar els teu nom i cognom. Dues: buscar un vers d'un poema de manera que soni d'allò més pedant i sembli que tinguis una gran cultura.
Com que uns pares bastant divertits van utilitzar oriolbarba per batejar el bloc del seu fill recent nascut homònim meu, m'he decantat per la segona opció. Perquè en certa manera, el nostre dia a dia ve marcat per estones en què travessem bardisses i estones on travessem clarianes. És cert, podria haver-li posat "una de cal y una de arena". Però era massa típic.