dimarts, 28 de setembre de 2010

El dictador que perd eleccions

"sea este brutal dictador llamado Ahmadineyad sea un aprendiz de dictador llamado Hugo Chávez"

"En Caracas, su aprendiz le hace la claque mientras ahoga a la oposición en su simulacro electoral"

Que n'és d'inspirador llegir la Rahola cada matí!

M'ha sorprès molt avui no llegir cap article als diaris assenyalant l'estrany fenomen d'un dictador que perd eleccions (o que no les guanya amb suficient majoria). Hugo Chávez no ha aconseguit els 2/3 de diputats al Parlament de Veneçuela, fet que li impedirà aprovar pel seu compte lleis orgàniques i que, de facto, li impossibilita modificar el marc legislatiu per concentrar el poder en la seva figura i perpetuar-se al capdavant del govern de Veneçuela.

Que lluny que queden les victòries de Bouteflika o Assad, per posar només dos exemples dels darrers anys, amb el 100% dels vots! Quan del què parlem és d'un país que cau a milers de quilòmetres i la premsa parteix de noticies d'agència que es copien - amb pocs matisos - d'un diari a un altre, no podem més que pensar que els propietaris d'aquestes agències concentren tant o més poder i són tant o mes perillosos que l'"aprendiz de dictador" veneçolà.

Certament que eleccions lliures i democràcia no són sinònims. Seria agosarat defensar aquí que Veneçuela és una democràcia feta i dreta. Però potser cal ser més crítics i menys autocomplaents. Democràcia és també drets individuals, justícia independent, llibertat d'informació i absència de corrupció. Potser comença a ser hora que acceptem les gradacions en això de qui és democràtic i qui no. Només assumint el nostre tirst aprovat raspat - de mínims - serem capaços, humilment, de construir la societat que volem.

dilluns, 27 de setembre de 2010

L'amenaça del doble-pensar

Ahir a les dotze de la nit acabava la moratòria de construcció d’assentaments en territoris ocupats de Cisjordània. Una moratòria que havia permès iniciar per enèsima vegada les converses de pau entre israelians i palestins. Pocs minuts després de les dotze, el primer ministre israelià emetia un comunicat en el qual demanava “responsabilitat” a les parts i aposta per la continuïtat a les converses de pau. “Centrem-nos en el que és realment important i dugem a terme unes converses sinceres i ràpides per arribar a un acord de pau històric entre els dos pobles en el termini d’un any” va comentar.

Continuar amb els assentaments i a la vegada fer declaracions en favor de la pau és un exercici de cinisme de dimensions monstruoses. Netanyahu coneix bé les lògiques d’interpretació d’Occident i sap que el més important és el què es diu i no el què es fa. Israel només ha tingut problemes quan ha patinat dialècticament negant postulats àmpliament extesos entre la comunitat internacional. Un exemple en va ser el titubeo a l’hora de considerar la solució de dos estats com l’única via de solució al conflicte, quan va jurar el càrrec a principis de 2009. A banda d’aquest cas, Israel ha tingut les mans lliures per fer i desfer sempre i quan s’ha mantingut ferm de paraula en favor de la pau i de la convivència en llibertat d’israelians i àrabs a la regió.

Aquí ens escandalitzem amb els missatges d’eliminació d’Israel per part de Mahmud Ahmadiejad i grups com Hamás o Hezbollah. Ens escandalitzen més les seves paraules que les accions d’Israel quan, dia a dia, va imposant el nou mapa a la regió amb la construcció d’un mur il•legal dins del territori ocupat que traça la futura frontera per la via dels fets consumats. Però això no ens alarma ni ens horroritza; la doble moral ens permet mirar a una altra banda gràcies al discurs hipòcrita del govern d’Israel. El més important és el que es diu, i no el que es fa. Si no que li preguntin a la comissària Reding, centre de les crítiques en el conflicte dels gitanos romanesos pels seus excessos verbals, mentre França vulnera tranquil•lament la legalitat europea emparada en un hipòcrita discurs de “persecució dels delinqüents”. El doble-pensar acabarà amb nosaltres. Orwell ja ens va advertir fa 60 anys...

dimarts, 14 de setembre de 2010

Tancat per defunció del propietari

"Cerrado por defunción del propietario.
El óbito de reposo de nuestro vecino y amigo estará instalado en el Tanatori de Sant Gervasi, mañana 31 de agosto a partir de las 16 horas. El funeral se celebrará el día 1 de septiembre a las 11.15 horas."

El 30 d'agost a les deu del vespre, m'assabentava de la mort del meu rellotger a través d'una nota picada a màquina penjada de la persiana de la botiga. Aleshores no sabia que es deia Sr. Pinet ni que tenia 79 anys. De fet, tècnicament tampoc era el meu rellotger. Era el rellotger de sota casa, al qual havia portat el meu rellotge un parell de vegades en els darrers dos mesos per una avaria que no s'acabava de resoldre. L'imagino tota una institució del barri, on havia exercit de mecànic del temps i on s'havia esmerçat perquè aquest continués avançant amb el ritme rigorós que se li suposa. Tota una metàfora això d'un rellotger a qui se li acaba el temps...

Pocs dies després d'instal·lar-me al pis, van tancar el "colmado" del davant de casa. Algú em va explicar que el propietari es jubilava i que el carrer quedava orfe de la seva fruiteria de referència. Jo m'ho vaig mirar amb indiferència, aliè a la vinculació dels veïns de tota la vida amb la botiga. Mai formarà part del meu barri.

No em preocupa aquest inexorable relleu en les persones i en les rutines. El "uns vénen i els altres se'n van" és més vell que l'anar peu. El problema ens vindrà el dia que el barri s'acabi deshumanitzant del tot i continui avançant, com ho ha fet sempre, però perdent la memòria d'aquells que el van construir. Un repte, potser el repte actual de la ciutat d'avui: recuperar l'encant de la gent per creuar-se amb els veïns, mirar-los a la cara i preguntar-los si tot va bé. I passar mitja hora a la carnisseria esperant que les converses es consumeixin. Tornar-nos, tots plegats, una mica més de poble.