diumenge, 30 d’octubre de 2011

Preguntes incòmodes

Des que sóc a Londres, tres vegades m'han fet aquesta pregunta: "escolta, si estiguéssim a Barcelona i et parlés en castellà, t'enfadaries?". Han quedat enrere els temps de "no, look, I'm Spanish but I'm Catalan, you know, from the north east of Spain, we have a different language and so on...".

Catalunya ja no és una desconeguda a Europa. La gent en coneix més o menys la realitat (sense entrar en massa detalls) i una gran part hi ha estat i l'ha visitada. Tot i així, no se n'han endut la imatge que nosaltres pensem. Sí de la ciutat però no de la seva gent. Què pensem nosaltres quan ens parlen de Grècia o de Portugal? Exactament el mateix que els anglesos pensen quan els parlen de casa nostra. "It's a wonderful city" i poca cosa més.

Com que em conec a la Caverna independentista (a qui ja he anomenat alguna vegada "La lateral matonera"), algú em sortirà amb l'argument que no som nosaltres els que projectem aquesta imatge d'intolerants amb la llengua, que això és culpa de Madrid i no sé quantes coses més. Però cal anar en compte. Una part important del nostre futur es juga a fora. Allà on ens veuen com un país amb sol i un 22% d'atur i on "ens enfadem per parlar en castellà". Un perla, vaja.

dimecres, 26 d’octubre de 2011

Els càntics al Camp Nou

Tesis doctorals més estúpides s'escriuen que aquesta que avui proposo: l'estudi dels càntics al Camp Nou com a reflex dels canvis en la societat catalana. El tema va sortir el passat dissabte amb el Pere, quan el públic es va posar a cantar el relativament nou "I si tots animem guanyarem!". Això ens va portar a parlar sobre com havien canviat els càntics al Camp Nou des que érem petits.

D'entrada s'observa una clara catalanització dels crits d'ànim. Enrere han quedat les apel·lacions a la cultura espanyola, com el brutal càntic "Canta y no llores", quan un jugador rival quedava estès a terra, o l'ús de frases fetes del castellà com el tradicional "Manos arriba, esto es un atraco", en cas de flagrant error arbitral.

El mític Puyal denunciava un dia la facilitat amb la que avui en dia es crida els noms dels jugadors. I és que fa vint anys, un jugador havia de fer un partit excepcional perquè la graderia coregés el seu nom. Això avui en dia no succeeix, i n'hi ha prou amb un toc de qualitat perquè la graderia es rendeixi. Un sociòleg barat podria parlar de la tendència a idolatrar en excés de la nostra societat.

Darrerament s'ha tendit a banalitzar alguns crits històrics. És el cas del Oé, oé (no confondre amb aquest), que només s'utilitzava en grans ocasions com la celebració d'un títol. El "por qué, por qué" es va fer servir de manera una mica reiterativa i va perdre el caràcter original "d'exclusivitat".

Un dels rituals que posen la pell de gallina al Camp Nou (i que per sort ni s'ha perdut ni s'ha utilitzat de manera abusiva) és l'ús del mocador per celebrar gols antològics. Extranyament, això succeeix molt de tant en tant (potser un cop cada quatre o cinc temporades) però és un moment memorable. La darrera vegada que ho vaig viure va ser arrel d'aquest excepcional golàs.

Per últim, destaca com avui en dia es redueixen els insults respecte el rival. Als porters ja no se'ls crida el mític "eeeeeeeh, cabrón" en servir de porta. També s'han perdut altres insults com el que li cridaven a Michel arrel d'aquesta acció. Us en recordeu?