dissabte, 24 de desembre de 2011

Reformar l'esquerra catalana (9/10): la universitat

La universitat es mereix un capítol específic en aquest decàleg d’idees per reformar l’esquerra catalana. La devaluació del nostre sistema d’educació superior està tenint i tindrà un efecte demolidor en l’esdevenir del país. L’esquerra ha de tenir les idees més clares sobre el què, el qui i el com.

La universitat ha esdevingut un tràmit necessari – però no suficient - per a tothom que aspiri a un futur amb una feina mínimament qualificada. El problema, però, és que el nivell d’exigència s’ha devaluat i tendeix a zero. La culpa no es pot donar al sistema d’educació primària i secundària. Qui no arribi al nivell, senzillament suspèn. L’esquerra ha d’apostar per un alt grau d’exigència acadèmica i no anivellar per baix. La situació actual fa que el procés d’aprenentatge s’hagi de continuar en els anys posteriors (màsters, etc.) i que fins els 25 (amb sort) es doni per suposat que un jove no ha de tenir una feina qualificada. Em sembla que no exagero quan dic que un títol universitari en aquest país, avui en dia, no val res. I em sembla un resultat força lamentable, donat la quantitat de recursos públics que s’hi destinen.

Sobre el qui: la universitat s’ha anat engreixant en part per col•locar de professors als llicenciats (que cada vegada són més) en un espècie d’espiral inflacionari. El més fotut és que el mercat de treball exigeix títols com a pre-requisits i això no fa més que engreixar el porc de la titulitis. En altres països, un llicenciat d’una carrera amb més d’un vuit de mitjana, per dir alguna cosa, se’l miren en atenció a l’hora de buscar feina, encara que no sigui del seu camp, perquè se li pressuposa una intel•ligència i una capacitat de treball que seran útils a l’empresa que el contracti. Aquí no importen les competències;, títols, títols i més títols en un carrera sense final cap a la terra promesa. El “qui” té una altra vessant i és la del professorat. Cal fer una neteja important (sobretot d’aquells amb plaça fixa) i tenir en compte mecanismes d’avaluació del professorat severs. La qualitat de la docència universitària al nostre país és molt deficient.

I, per últim, el com. Cal vincular de manera molt més ferma la universitat amb el mercat de treball. Evidentment que cal preservar el coneixement pel coneixement, però aquesta tasca sempre ha estat reservada a una minoria o elit intel•lectual. Utilitzar aquest argument per mantenir centenars d’estudiants estudiant coses que no els serviran per res no té cap sentit i és demagògic. Per posar un exemple: no té sentit que els llicenciats en Història (molts dels quals acabaran fent de professors) no tinguin assignatures que els capacitin per fer-ho a la carrera i hagin de cursar un màster d’un any en acabar. S’han d’integrar les pràctiques en els continguts de les carreres i vincular la recerca amb el món empresarial i polític. I netejar. Sobretot netejar a fons.

dijous, 22 de desembre de 2011

Reformar l'esquerra catalana (8/10): espai públic, equipaments i mobilitat

Com que som un país no gaire gran i amb una ciutat que reuneix la meitat de la població, els temes urbans han de tenir un pes important en el programa de la nova esquerra catalana. L’esquerra ha d’apostar per un espai públic polièdric que permeti diferents usos. Com ja he dit alguna vegada, cal canviar el llenguatge del respecte pel de la tolerància. S’ha de seguir reduint espai al vehicle privat i apostar per un sistema tarifari del transport públic que incentivi els abonaments anuals i mensuals, seguint la línia de la majoria de països d’Europa. Els usuaris ocasionals, inclosos els turistes, han de carregar amb una part important dels costos de transport, essent així una manera de democratitzar els beneficis d’un fenomen del qual tothom en comparteix les càrregues però no els guanys.

Cal treballar per millorar la formació de la policia i no desistir en l’intent de convertir-la en un cos de proximitat. La seguretat pren avui en dia noves formes més complexes i cal abordar aquests problemes de manera integral, conjuntament amb els diferents actors implicats en el territori. Cal introduir l’element social en les polítiques de seguretat i de prevenció, treballant amb les associacions, comerciants i veïns.

Pel que fa als equipaments públics, cal renunciar d’una vegada a la gestió externalitzada dels centres públics. L’esquerra ha de fer passos significatius a l’hora d’apostar per models on les associacions i els veïns tinguin un pes determinant a l’hora de decidir els usos dels equipaments dels seus barris. Els poders públics han de vetllar, això sí, perquè aquests equipaments responguin als interessos de la majoria. Cal, en definitiva, promoure la gestió cívica i ciutadana.

Per últim, l’esquerra ha de posar sobre la taula quin model de ciutats (i pobles) volem construir tenint en compte l’element humà i social, i defugir de solucions tècniques basades en arguments acrítics. El debat sobre el model de ciutat ha d’estar sobre la taula, tenint en compte el factor social i associatiu com un patrimoni a preservar i dinamitzar.

diumenge, 18 de desembre de 2011

Reformar l'esquerra catalana (7/10): salut

M’agradaria fer una bona entrada sobre el nou projecte de l’esquerra catalana i la salut però no en sé gaire del tema. Em sembla evident que la política de l’esquerra en aquest camp no es pot limitar a defensar el que tan ha costat d’aconseguir. Normalment, quan es juga a la defensiva s’acaba perdent. En canvi, cal traçar horitzons a mig i llarg termini que possiblement hauran de tenir com a eixos fonamentals la recerca, la millora de la planificació i l’envelliment.

Pel que fa a la recerca, el coneixement en el camp de la medicina queda obsolet cada vegada amb més rapidesa. I no és demagògic dir que això té un impacte directe en la qualitat de l’atenció i en la vida de les persones. Cal apostar de manera decidida per la recerca i pels intercanvis de professionals amb centres de referència per continuar millorant el tractament de les malalties més greus.

En relació a la planificació (o gestió sanitària), és important no perdre la perspectiva global del sistema català de salut. Cal buscar un equilibri entre l’optimització de recursos i la garantia d’atenció a tot el territori. En aquest àmbit, és important fer un esforç per millorar la transparència en la relació del sistema de salut públic i la indústria farmacèutica a tots els nivells. La relació entre els professionals i les companyies sovint té encara punts excessivament opacs. I, sense saber massa bé com, cal seguir empoderant els centres de salut per ser el punt d’atenció sanitària de referència de la ciutadania.

Per últim, l’envelliment de la població constitueix un repte per a la societat que continuarà esdevenint complex en les properes dècades. Cal treballar-lo a diferents nivells. Des del punt de vista assistencial, cal seguir millorant la relació entre les residències de gent gran i els hospitals. Des del punt de vista de les famílies, cal no renunciar a polítiques com la llei de la dependència. Això forma part potser de l’aspecte més important en aquest punt; des del punt de vista de la societat, l’esquerra ha de contribuir al debat sobre com volem envellir i quin paper han de tenir els nostres familiars i amics en aquest procés. Cal que aquests debats sigui el més plurals possibles. L’esquerra, com a moviment d’avantguarda, ha de tenir resposta a com volem que les persones envelleixin en els properes dècades.

(*) Ja sé que el PSC ha acabat el congrés i tota la pesca però em temo que amb el poc aprofundiment que s'ha fet dels temes que afecten a les persones i a la societat, aquestes entrades són avui encara més pertinents que ahir.

dijous, 15 de desembre de 2011

Reformar l'esquerra catalana (6/10): educació

Vagi per davant que hi ha molta gent que es dedica a parlar d’educació amb molt més criteri que jo i que en aquestes entrades intento només traçar quatre pinzellades sobre cada tema. Dit això, en matèria d’educació un partit d’esquerres a Catalunya ha de tenir, almenys, les següents quatre idees ben clares. En primer lloc, acabar amb l’aberració d’eliminar la sisena hora a l’escola pública. És inacceptable que els alumnes a la pública acabin la primària havent fet un curs menys que els de la concertada.

En segon lloc, cal acabar amb el desgavell a l’hora de passar cursos, particularment a l’ESO. No entenc perquè ha de ser un discurs de la dreta dir que “cal recuperar els valors de l’esforç”. Com pot ser que l’esquerra no reivindiqui també aquestes idees? Cal ser més estricte amb els continguts que han d’assolir els alumnes i fer de l’exigència i de la repetició de cursos una cosa més normalitzada. Marcar límits ajudar a la maduració dels nens i creure el contrari és un immens error.

En tercer lloc, cal donar més autonomia als centre públics a l’hora de gestionar els seus recursos. No pot ser que un centre hagi d’omplir paperassa per instal•lar lleixes a les classes. És important que els directors de centre estiguin ben formats i siguin persones amb cert lideratge. Han de tenir més capacitat operativa a l’hora de decidir el dia a dia de les escoles, tant pel que fa a la gestió com al seguiment del personal.

Per últim, cal posar cert ordre a les quotes de les escoles concertades. A part de les sortides i la sisena hora, la quota per “complements” ha d’estar més regulada. No s’hauria de permetre que una escola es blindi d’alumnes sense recursos cobrant quotes altes per conceptes de dubtosa necessitat. Això s’ha de complementar essent flexibles amb les línies que es permeten obrir a les escoles, sense tremolar a l’hora de tancar (o refundar) aquelles que van perdent prestigi i cauen en l’espiral de la immigració.

dimecres, 14 de desembre de 2011

Reformar l'esquerra catalana (5/10): economia per a les persones

Normalment quan l’esquerra parlava d’economia solia oblida el petit detall que darrera de tot plegat, cal que es generin llocs de treball perquè la gent pugui materialitzar el seu projecte de vida. El problema és que l’esquerra fa molts anys que no parla d’economia amb un discurs propi. Ha copiat el discurs neoliberal com a veritat absoluta i quan el castell de cartes s’ha enfonsat ens hem trobat en pilotes i sense alternativa.

L’esquerra té una tasca ideològica important en aquest debat. En primer lloc, explicar als ciutadans que el mercat lliure ni existeix ni ha existit mai i que qualsevol decisió en el terreny de l’economia és tan política com la contrària. Regular no és un acte anti-natura envers l’estat natural de les coses que és el lliure mercat. Només amb aquest pas previ, podrem començar a portar el debat cap al terreny de les propostes.

L’esquerra catalana no podrà per si sola reformar un sistema econòmic que és global. Però si que ha de tenir un discurs clar i buscar aliances per construir una alternativa que passi per una major regulació dels mercats (no només els financers). La política econòmica del país ha de venir orientada pel sector públic. Cal identificar sectors competitius i dissenyar estratègies de suport a la investigació allà on s’identifiquin oportunitats que després el sector privat haurà de desenvolupar.

Cal forçar als bancs a donar crèdit als petits empresaris i dissenyar una transició entre la universitat i el mercat de treball oposada a l’actual. Les polítiques d’inserció laboral s’han de revisar des de zero. Quanta gent acaba trobant feina gràcies a les polítiques actives d'ocupació? I mentre escric això... quantes vegades hem sentit aquestes receptes? El problema no és que l’esquerra no sàpiga què cal fer en matèria econòmica. El problema és que no ho fa!

dissabte, 10 de desembre de 2011

Reformar l'esquerra catalana (4/10): la funció pública

La dreta sempre ha volgut pintar l’esquerra com a laxa, poc seriosa i incapaç d’aplicar rigor en els temes públics. Cal acabar amb aquesta falsa sensació. I la reforma de la funció pública pot ser una gran oportunitat. Els funcionaris es van inventar perquè els polítics no poguessin col•locar a tot “hijo de vecino” a l’Administració. Però la figura dels interins ha permès que això fos possible i, a la vegada, ha creat una estructura burocràtica que deixa curta la sèrie “Sí, ministre”.

Dit això, ens queden dues opcions: o bé modificar la figura dels interins o bé canviar la carrera funcionarial. Per la meva experiència, els interins – igual que els professors associats a la universitat- són generalment aquells que sostenen la càrrega de treball a l’Administració. També ho fan els polítics, que contràriament al que la gent pensa, no tenen la feina assegurada i tenen incentius per fer-la ben feta. La nova esquerra catalana ha de ser proactiva en aquest debat. I, possiblement, ha de ser radical.

Jo proposo eliminar la figura del funcionari vitalici. No té cap sentit tenir la feina assegurada per tota la vida per fer un examen. Hi ha molta gent que fa doctorats o coses per l’estil – que impliquen una càrrega de feina molt superior a unes oposicions – i després s’ha de buscar la vida. Però el motiu pel qual s’haurien d’eliminar és per l’efecte crida que generen. Són tan desproporcionades les seves condicions de treball en relació al mercat laboral, que els joves del país només volen ser funcionaris. I això no pot ser de cap manera.

El polític generalment no té incentius per “apretar” els funcionaris perquè sap que està de pas i que els altres es queden. Cal donar més autonomia a les unitats de treball i augmentar el control sobre la feina. No es pot seguir al joc a uns sindicats enquistats que cada any, per sistema, demanen més que l’anterior. Quin sentit té que els funcionaris catalans tinguin 70 hores d’assumptes personals (70!!!) i que després quan vagis al metge o a un funeral tothom et digui (“digues que vas al metge, però no t’agafis hores eh, que sinó és com si perdessis vacances!”)?

Possiblement, això hagi de ser diferent en mestres, metges i la policia. Hi ha qui en sap molt més que jo per dir-ho. Però el “funcionari de finestreta” ha de desaparèixer. Els que ja ho són, ens els haurem d’empassar. Però ni una oposició més de tècnics superiors ni de gestió. Contractes indefinits, amb certa protecció extra però sense feina vitalícia. Ho necessitem.

dimarts, 6 de desembre de 2011

Reformar l'esquerra catalana (3/10): una nova estructura de partit

Si alguna cosa ha caracteritzat els partits d’esquerra en els darrers anys ha estat el sectarisme i la falta de diàleg obert en el si dels partits. Evidentment, això també es troba – i sovint en major grau – als partits de dretes. Però en els d’esquerres sembla contradir més el seu missatge.

La nova esquerra catalana ha de trencar amb el model de partit actual. Ha de permeabilitzar-se per garantir l’entrada de persones compromeses amb el bé comú i la sortida d’aquells que ja han prestat els seus serveis durant uns anys. Cal potenciar nous mecanismes de democratització del partit. Unes primàries obertes a un electorat d’esquerres prèviament registrat (i a qui potser se li podria demanar algun tipus de compromís, com assistir a una reunió per evitar frau) em semblarien un pas en la bona direcció. Cal que les executives comptin amb persones rellevants de diferents camps de la societat civil per enriquir el debat de les idees per sobre de les estratègies. S’ha de garantir per normativa la renovació de les executives, especialment en casos de derrotes electorals consecutives. S’han de limitar més els mandats o els càrrecs consecutius que es poden exercir. Això, segurament, passa per repensar les vies de sortida: molts politics no tenen on anar després d’anys de cobrar del partit. Cal no tractar-los com a aprofitats sinó pensar estratègies conjuntes per trobar-los sortida.

Els partits han de deixar de ser vistos com a cercles tancats en els quals o bé ets dins o bé ets fora. S’han de gestionar millor les dissensions i les discrepàncies. No pot ser que els que arribin més amunt siguin els més fidels sinó els més vàlids. La nova esquerra catalana ha de tenir un “laboratori d’idees” molt més potent que l’actual (si és que existeix) i teixir ponts amb la universitat i el mercat laboral. Cal que als actes de partit hi hagi menys líders polítics i més experts.

Desconec els mecanismes interns de l’elecció dels partits. Però sé que en moltes agrupacions la llista de delegats a un congrés és sovint tancada i proposada per la direcció...

dissabte, 3 de desembre de 2011

Reformar l'esquerra catalana (2/10): Un nou projecte europeu

Cada vegada més temes del nostre dia a dia es decideixen en unes institucions polítiques amb una legitimitat democràtica molt feble. Això ha de deixar ser vist com una qüestió externa o de política exterior. Gran part de la culpa és d’unes institucions dissenyades per tal que puguin fer feina sense haver de fer front a “càrregues democràtiques”. Però una petita part és també culpa d’uns ciutadans que ens inhibim a l’hora de parlar d’Europa. La nova esquerra catalana ha de posar Europa al centre del debat. Ha d’apostar per una unió política més forta. La vella i enquistada relació amb Espanya no trobarà solució amb un estat propi que permeti la lluita d’”igual a igual”. Només serà superada gràcies a una Europa més forta i inclusiva.

El PSC – i el PSOE – han de comprometre’s en la construcció d’una nova socialdemocràcia europea, a través d’un nou congrés que suposi un salt endavant significatiu. L’esquerra ha de construir un nou discurs econòmic alternatiu al neoliberalisme que ha governat l’economia internacional – i la local – durant les darreres tres dècades.

No és necessari detallar aquí les reformes institucionals necessàries. Hi ha molts debats engegats sobre aquest tema i només és qüestió de prestar-hi més atenció. Però és evident que unes llistes úniques europees al Parlament Europeu i una elecció més directa de la Comissió contribuirien a l’objectiu de democratitzar Europa. Una situació ideal seria aquella en que el Consell (els estats) perdessin poder en favor d’institucions comunitàries escollides directament. Malauradament, aquest escenari sembla avui en dia molt llunyà però no per això ha de ser una renúncia d’entrada de la nova esquerra catalana.

A nivell intern, la nova esquerra ha d’apostar per fer present Europa en el dia a dia de la ciutadania. Incloure el coneixement de la Unió Europea com un element fonamental a l’escola i fomentar els intercanvis professionals amb altres països de la Unió. Els ciutadans no poden seguir tenint la sensació que Europa és política exterior. Europa és un nou nivell de govern, com ho són els ajuntaments, la Generalitat o el govern central. I els ciutadans hi han de tenir un pes tan important com en els altres tres.

dijous, 1 de desembre de 2011

Reformar l'esquerra catalana (1/10): Identitat catalana

Un partit d’esquerres no ha de tenir l’eix nacional com a prioritat. Això de “independentista i d’esquerres” sempre m’ha semblat una contradicció in terminis. Si posem la igualtat entre les persones com una prioritat, no podem posar-hi barreres en forma de fronteres. Hi ha qui ha formulat això en temes normatius o ètics. Una ètica cosmopolita, que pressuposa que tothom forma part d’una única comunitat d’éssers humans iguals, no sembla compatible amb les fronteres. L’oposat seria el comunitarisme, o bé considerar que existeixen diverses comunitats, on la igualtat es pressuposa dins de cada una d’elles.

Dit això, una esquerra catalana reformada no pot obviar el context en el que viu. El PSC s’ha mostrat tradicionalment molt incòmode en aquest eix nacional. Les ambigüitats i la falta de límits en les posicions li han fet perdre molta credibilitat. A més, ha caigut de quatre potes en les mesquines tàctiques de la dreta catalana. Sigui com sigui, tota l’esquerra catalana s’ha mostrat d’acord en que Catalunya és una nació. Això, avui en dia, no es discuteix en el si de l’esquerra. I dit, això, una nació ha de poder decidir el seu futur.

Una nova esquerra catalana no pot renunciar a aquest principi si vol tenir alguna opció de governar. Ha quedat més que demostrat que obviar la qüestió identitària no evita que aquesta domini l’agenda. En qualsevol cas, la postura a presentar davant d’una hipotètica consulta ha de ser, en el meu entendre, ben clara. L’esquerra no està per aixecar fronteres sinó per esborrar-ne. Catalunya ha de poder decidir el seu futur però l’esquerra hauria de defensar que aquest futur no passa per un propi estat sinó per una Espanya i una Europa més inclusives i obertes.

El gran repte de l’esquerra catalana és aconseguir donar un tomb al nacionalisme de caire germànic que ens ha dominat. Paradoxalment, va ser Pujol qui va llençar una frase que, en certa manera, s’aproxima al que hauria de ser el leitmotive de la identitat catalana: es català qui viu i treballa a Catalunya. Però aquesta frase s’ha d’actualitzar. Ser català ha de voler dir pertànyer a una comunitat política que garanteix als seus ciutadans poder tirar endavant el seu projecte de vida a nivell personal, social i econòmic. Ser català ha de voler dir estar compromès amb uns valors i un compromís cívic de convivència col•lectiva. Una identitat política que garanteix el desenvolupament individual i la plenitud personal. Ser català, posat en termes carrinclons, hauria de ser el sentiment de pertànyer a una comunitat que et permet cercar la felicitat personal. L’esquerra ha de jugar un paper actiu en la formulació d’aquesta identitat.