dijous, 24 de desembre de 2009

Hooligans amb micro

La regularitat no està caracteritzant el declarianes des de l'estiu. Tot i així, i a les portes de Nadal, intento donar-li una mica més de corda i que entri al 2010 en bona salut.

Fa unes setmanes, quan va esclatar el cas Pretòria i es va saber que Lluís Prenafeta escrivia un diari des de la presó, algú va dir: "si us plau, que li robin el boli". És una sensació similar a la que tinc quan escolto i llegeixo el periodisme esportiu de casa nostra; la falta de rigor i professionalitat em genera la sensació de demanar "que algú li apagui el micro a aquest imbècil". La grandiloqüència innecessària, l'exaltació de les passions més baixes i la utilització política de l'esport són el pa de cada dia.

L'argument que se sol utilitzar per justificar aquest to és la famosa frase de Maquiavel que "l'Audiència justifica els mitjans". Però sens dubte hi ha una efecte retromalimentador en tot aquest fenomen i sempre amb aquesta hipocresia de condemnar la violència un cop aquesta esclata. Només cal posar al google "Figo traidor" per veure les barbaritats que en el seu moment van incitar els mateixos diaris esportius.

La falta de rigor és també un clàssic, com quan l'Sport publicava aquesta portada el dia de les declaracions d'Eto'o a Vilafranca.

No voldria posar-me iaio i defensar el Puyal com a exemple, però sembla que el seu estil desprèn un rigor i una professionalitat ben escassa en aquest sector, per molt que confongui Iniesta amb Touré o que expliqui més batalletes del compte.

Però la premsa, i en especial l'esportiva, no es pot deinhibir de les dinàmiques que ajuda a generar. El dogma de la llibertat d'expressió no pot servir per justificar-se, mentre es dediquen a promoure uns valors i unes actituds que després transcendeixen les simples narracions dels partits i que enfronten les persones més enllà del joc. Quan els periodistes obvien les seves responsabilitats i es dediquen a "echar carnaza" a les masses exaltades, es converteixen en els típics aficionats amb tambor que, d'esquena al partit, esperonen la hinchada en els clàssics del futbol argentí. Es converteixen, intencionadament, en hooligans amb micro.

dimecres, 25 de novembre de 2009

No facis Humanitats

A través del Rai, la Núria em va demanar fa uns dies si podia quedar amb mi perquè “l’aconsellés” a l’hora d’escollir quina carrera estudiar. En el meu haver, tinc l’honor que l’única persona a qui he persuadit activament perquè fes una carrera, la va deixar al cap de tres mesos. Així que aquesta vegada vaig voler pensar-me bé què dir i, sobretot, què no dir.

Tot aquest procés em va coincidir amb el traspàs de la gestió de la Taula de Joves de Sarrià-Sant Gervasi, que hem tirat endavant un grup de gent fins fa pocs dies. A l’hora d’explicar al nou equip els detalls de l’entitat em va tornar a venir al cap això del “què no dir”.

No sé ben bé on vull anar a parar avui amb aquest tema (a veure si algú m’hi ajuda amb els comentaris) però em sembla interessant aquesta asimetria entre el que aconsella i el que és aconsellat. Tradicionalment, es parteix que el que aconsella té més informació que l’aconsellat i d’aquí la gràcia en demanar l’opinió a aquell qui té experiència.

Però sovint s’obvia que l’asimetria, no només no acaba aquí sinó que no és tan favorable al conseller com sembla. Sovint, l’aconsellat té un plus d’energia, de ganes, d’il•lusió que s’han convertit en rutina i desídia a ca’n conseller. El consell mal donat “si et fas funcionari acabaràs sent un vago”, “el més important és que siguis feliç”, em produeix una ràbia profunda i, fins a cert punt, irracional.

Així que Núria, si vols aviat quedem i t’explico què n’he tret jo d’aquests anys a la universitat. Però moltes coses de les que et pugui dir (“no et pensis que la carrera t’encantarà, no pots jutjar fins el segon any, estudia el que t’agradi, bla, bla bla”) formen part d’aquest grup de consells mal donats.

Així que un consell: aguanta’m el rotllo, però no em facis cas.

(*) “Ja veuràs quan treballis, no tindràs temps pel bloc i aquestes històries”. D’acord 26 dies sense actualitzar, però el consell/advertència feia vomitar igual.

diumenge, 1 de novembre de 2009

Els amics que no han mort

No és la primera vegada que parlo de Trànsit al declarianes. S'ha convertit en un tema bastant "de conversa de bar" en els últims anys degut a l'enduriment de les multes als infractors de les normes. Des de la famosa sobretaula etílica del nostre estimat expresident Aznar, han anat augmentant les veus dels que consideren que l'Administració no ha de ser tan paternalista com per dir-nos com i quant hem de conduir.

Sóc radicalment contrari a aquestes veus liberals. Recordo que quan era petit era habitual sentir de gent que moria en accident de cotxe. Sovint et queia lluny ("el germà del Toni del forn" o "la cosina de la mare del meu amic") però en d'altres et tocava de ple. Eren aquells fets que et retornaven els diumenges al vespre, on tot és sempre una mica més apocalíptic,i et recordaven que la vida és més efímera del que un nen de nou anys es pensa, per molt que no sàpiga encara què vol dir la paraula efímera.

Però les estadístiques, un cop més, s'imposen. Avui mor un 60% menys de gent a Espanya per accident de trànsit del que ho feia l'any 1992. La probabilitat que un amic o un germà desaparegui d'un dia per l'altre és ara notablement més baixa del que ho era fa uns anys. M'agrada llegir aquestes dades com les que em confirmen que l'enduriment de la norma m'ha salvat un amic. Tant se val quin, poseu-li el nom que volgueu, funciona igual.

Però l'accident de trànsit no només s'emporta una vida, o més d'una, sinó que destrueix, i no voldria tirar de tòpics, la gent del voltant. Però això, els liberals del "ningú m'ha de dir què haig de fer" probablement no ho sabran mai. Probablement, les normes més rígides també hauran salvat els seus amics i els lliuraran de la impotència, la ràbia i la buidor de la pèrdua sobtada.

dissabte, 17 d’octubre de 2009

Sala i Martín vol ser president del Barça

D'acord, la teoria és agosarada. Però m'arrisco:

Els lectors de La Vanguàrdia, ja siguin devots com la meva àvia (i tantes altres) o esporàdics com jo, vam poder llegir un fantàstic article del meu amic Sala i Martín que, almenys a mi, ens va deixar bastant desconcertats.

L'amic de les americanes llampants descrivia una fantàstica apologia de la nova Premi Nobel d'Economia, que defensa l'opció de la cooperació comunitària per solucionar "la tragèdia del bé comunal" a les alternatives ortodoxes de la privatització o la intervenció estatal. Dit d'una altra manera, la senyora Ostrom defensa que una comunitat pot solucionar els abusos que els individus solen fer dels béns comuns gràcies a dinàmiques cooperatives i de generació de confiança. Dit encara d'una altra manera, que ser hippie i educar en el compartir pot fer que la gent sigui més respectuosa amb el bé públic.

El meu Sala i Martín, l'autèntic, no el que escriu aquest article, hagués defensat que la cooperació és inestable de per sí, que no porta a cap equilibri i que crea incentius perquè els individus trenquin les normes comunitàries i s'aprofitin del bé comú per al benefici propi. Ens hagués remès al dilema del presoner o a la seva versió cutre-televisiva del "Sis a traició". Ens hagués dit que la privatització és la millor manera perquè cadascú es preocupi de la manera més eficient de la seva parcela o que, en cas de catàstrofe i si no hi hagués alternativa, l'estat podria intentar posar remei al guirigai.

Però sembla que el meu Sala i Martin s'ha pres unes vacances. Ara n'ha sortit un imitador que vol agradar a la gent, fer-se la seva i que pensin que no només és un economista excèntric i ortodoxe, a més d'un gran orador, sinó que també té cor i sentiment i que tots junts ens en podem sortir encara que alguns "ens tinguin ganes". Us sona?

Visca el Barça!

dilluns, 12 d’octubre de 2009

Un any de clarianes i bardisses

Avui fa un any, el 12 d'octubre del 2008, que em vaig decidir a obrir aquest bloc. Un any en què el declarianes ha tingut la crisi econòmica, la campanya americana, les protestes contra Bolonya i el viatge a Síria com a principals temes. En total, han estat 31 entrades, poc menys de tres al mes. Un any que m'ha demostrat que les notícies poden ser pensades, madurades i comentades amb la gent que t'envolta sense presses. Un any de curioses converses als ferrocarrils. En definitiva, un any de més clarianes que bardisses.

De moment no me n'he cansat. Així que queda inaugurat el segon any de clarianes i bardisses. Gràcies a tots pel temps que hi heu dedicat.

En obrir un bloc, us vaig parlar que el nom del bloc sortia d'un poema. Crec que ja comença a ser hora de compartir-lo.


De clarianes i bardisses


És estrany com passa el temps
aquí sola a la clariana
en la clapa desesmada on
no recordo haver arribat.

I si m'hi quedo no és tant
per la sensualitat abandonada i porosa
d'aquest dia d'estiu
en què tot hauria de resultar tan fàcil,
com per la presència
envoltant-me
de bardisses i esbarzers.

Ferran Ràfols

diumenge, 27 de setembre de 2009

Jo també estic en contra de l’Hotel Vela

Diumenge que ve s’inaugura a Barcelona l’hotel W, més conegut com l’hotel Vela degut a la forma que han dissenyat els arquitectes top encarregats del projecte per trencar la vista als barcelonins. Es tracta d’un hotel de gran luxe ubicat a només vint metres de l’aigua i que sembla que ha tingut una gran rebuda tenint en compte l’alt nombre de reserves que ha acaparat pels primers dies.

En Louie l’altre dia em va passar un link de la plataforma en contra de l’hotel Vela que han constituït una sèrie d’entitats i veïns del barri. El dia 27, van organitzar una protesta a la platja de Sant Sebastià en contra de la propera inauguració de l’hotel.

M’he decidit a posicionar-me sobre aquest tema perquè em sembla que simbolitza alguns dels debats que es donen actualment sobre com i quant hem de créixer. Els arguments dels partidaris de l’hotel és que crearà llocs de treball i es convertirà en un atractiu més de la nostra Barcelona que sovint mira més enfora que endins. Els qui s’hi oposen, diuen els partidaris, són els tradicionals anti-sistema que no han comprès encara que perquè la gent mengi cal fer certs sacrificis i concessions a la iniciativa empresarial.

Però l’hotel Vela sembla que traspassa la barrera del sentit comú. D’entrada perquè es construeix sobre un terreny guanyat al mar i, per tant públic, venut a una gran empresa el qual permet la instal•lació d’un hotel amparant-se amb la seva condició d’”equipament”. En segon lloc, perquè utilitza la normativa referent als ports per poder construir el citat “equipament” al costat del mar, i no a cent metres com marcaria la llei de costes. Sembla doncs, que en aquest cas, s’han dut a terme una sèrie de tripijocs normatius per tal de construir l’hotel.

Les lleis, a diferència de les requalificacions, són fetes amb una certa perspectiva històrica, intentant passar per alt la superficialitat de les decisions del dia a dia. La Llei de Costes es va desenvolupar quan el litoral ja havia començat a ser destruït per un sector, el turístic, que ja llavors creava “llocs de treball i creixement econòmic”. El pas del temps ha demostrat que aquell creixement no era sostenible ni raonable. Molt em temo que d’aquí uns anys, quan la gent es passegi per la Barceloneta i es pregunti qui va ser l’hortera que va projectar aquest mamotreto al costat del mar, algú li haurà de respondre que a principis de segle, crèiem que la creació de llocs de treball era un argument suficient per llegir les lleis com convingués i convertir allò públic en privat amb la consciència tranquila.

divendres, 18 de setembre de 2009

Un exercici de democràcia

Vénen temps de referèndums. Perdó, de consultes populars. Perdó, d'iniciatives de la societat civil que no tenen a veure amb els Ajuntaments. Bé, una mica sí perquè els ajuntaments convoquen plens extraordinaris per donar-ne suport. Però segueixen sent privades eh... De fet no tenen res a veure amb la dinàmica de partits. Si l'altre dia vaig sentir que l'Ajuntament d'Arenys de Munt estava pensant de convocar un ple extraordinari per donar suport als 40 anys de l'Esplai Sant Ildefons però que, per temes d'agenda, o per error del funcionari de torn, es va transpapelar les instàncies i va passar per davant el tema del referèndum. Perdó, de la consulta popular.

Hem sentit aquests dies moltes vegades que Arenys de Munt ha donat una "lliçó de civisme" i ha dut a terme un "exercici de democràcia". Però que ningú s'espanti (o s'emocioni), res d'això és seriós. És tot un joc.

Tinc els meus dubtes sobre el gran exercici de democràcia que es va viure a Arenys de Munt. Em recorda als referèndums sobre Bolonya que organitzaven els assemblearis en un ambient partidista a més no poder. Jo no critico que això es faci, però cal anar molt en compte amb les conclusions que se n'extreu.

Hi ha dues coses del gran exercici de democràcia d'Arenys que no acabo de veure clares. La primera, la menys greu per mi, és el fet que tot el procés anava envoltat d'una retòrica nacionalista i de reclamació. No sé si el contrari a la independència se sentiria còmode anant a votar en un poble en el qual tothom sap què pensa i se'l miren com "mira el fatxilla aquell" mentre onegen les seves estelades. És com si les eleccions a president del govern les muntés un partit polític. Però ja ha quedat clar que tot era un joc i, per tant, no es poden fer extrapol·lacions com aquesta.

L'altre tema em preocupa molt més. És la instrumentalització de la societat civil per part dels partits polítics. Em sembla absolutament inacceptable que es difumini la barrera entre partits i entitats d'aquesta manera. Per mi, un exercici de democràcia de debò, és una societat civil independent i forta, i quan els partits es posicionen clarament per unes entitats i no unes altres o quan les entitats es partiditzen és una senyal inequívoca que la cosa no va bé. És clar que totes les entitats, com a ens transformador, tenen una dimensió política. Però en cap cas això s'ha de confondre amb la política de partits, la que surt a les pàgines de "Política" dels diaris.

Em preocupa molt la utilització dels partits d'aquestes forces populars. Moltes mirem les joventuts dels partits amb cert despreci i defensem la "societat civil" sense ser conscients que si aquesta es partiditza d'aquesta manera, es converteix en una extensió de les dinàmiques respecte les quals s'oposa.

diumenge, 13 de setembre de 2009

Respecta'm!

Crec que el respecte li ha guanyat definitivament la batalla a la tolerància.

- Respecta’m, vull dormir.
- I perquè no toleres que faci una festa un dia a l’any.
- No em respectes, abaixa la música.
- Escolta’m però tu tens un gos que fa pudor... Jo aguanto el gos quan baixa per l’escala i tu aguantes que avui tingui la música una mica més alta. No serà gaire estona i avui és un dia especial perquè he tornat d’un temps fora i ho estic celebrant amb els meus amics.
- Ets un descarat, no tens respecte.
- Però és que les manies de la gent són infinites, perquè no aprenem a tolerar-nos-les una mica mútuament? Perquè no busquem el pacte, l’acord?
- Tu no coneixes la llei? Respecta-la!
- Però que no veus que mai podrem legislar totes les coses que li molesten a tothom? És millor que fem acords i no convertim les lleis en dogmes. Eduquem en l’empatia i la tolerància!
- Educar tu? Tu ets un punki-okupa-consumidor-de-cervesa-al-carrer-i-segur-que-vas-de-putes-a-les-Rambles. I a més, ets jove!

[porto una setmana intentant escriure alguna cosa per reemprendre el “declarianes” sense èxit].

dijous, 9 de juliol de 2009

Al país dels cònsols

Fa un parell d’anys, el Tomàs Alcoverro va venir a l’Àutonoma a fer una conferència sobre el Líban. Amb més de trenta anys d’experiència com a corresponsal a Beirut, va centrar la seva tranquil•la i captivadora exposició en la influència que havien tingut les potències estrangeres en la curta i convulsa vida del país, que va batejar com “el país dels cònsols”.
La setmana passada, ens vam decidir amb l’Anna a fer una escapada de sis dies per veure com era el país, més enllà de cròniques inquietants a les notícies i de ser un dels pocs països on les nostres estimades forces armades realitzen missions internacionals. L’experiència va valdre molt la pena. Vam fer una ruta que ens va portar per tota la costa, des de Sidó i Tir (aquesta darrera amb abundants banderes de Hezbollah i presència de la FINUL II) fins a Trípoli, ciutat més semblant a Damasc de totes les que vam visitar, amb un ambient força enrarit i hostil pel visitant. El darrer dia el vam passar al vall del Qadisha, un zona muntanyosa molt tranquil•la, antic bastió maronita i on s’hi troba l’única estació d’esquí de tot l’Orient Mitjà.
És difícil treure conclusions amb només sis dies de visita. Però si alguna cosa és el Líban és un país de contrastos. Beirut és una ciutat molt occidental, amb grans edificis i grans cotxes, on només els clàxons incessants dels taxis et recorden que estàs per aquestes latituds. La més que abundant presència militar pels carrers no deixa cap dubte que no es tracta precisament d’una zona estable. Tot i així, la vida pels carrers és relaxada i el dijous al vespre els joves de la ciutat s’engalanen com el que més per gaudir dels clubs i de la nit fashion beirutí.
A la resta del país, s’hi troba des de la White Beach, un club de platja amb una aigua neta i un ambient europeu, zocos pintorescos i en alguns casos turístics com els de Sidó i Biblos, carrers bruts i mirades hostils, com a Trípoli, poblets de muntanya que recorden el Ripollès, com el pacífic Becharré i les ruines romanes impressionants de Baalbek on els venedors de souvenirs insisteixen perquè compris samarretes de record amb la insígnia de Hezbollah. En definitiva, un país amb mar i muntanya, clarament mediterrani i no tant diferent al nostre. I on es passa de la inquietud inicial del “no passarà res oi?” al pensament “això és com Menorca” tan ràpid com es creua un carrer, es deixa enrere un control militar i s’enfila el camí cap al mar per veure la posta del sol.

dimecres, 24 de juny de 2009

Bahrein: construint un futur passat de moda

Dijous passat, després de fer l’examen de la universitat, vaig agafar un vol cap a Bahrein. Bahrein és una illa de la mida de Menorca on hi viuen 750.000 persones, dues terceres parts de les quals estrangeres, principalment indis, indonesis, bangladeshis, etc. que treballen, ja sigui en el sector serveis, en la construcció de grans hotels i, com no, en les empreses extractores de petroli.


El país està derivant en un nou Dubai, construït a base dels beneficis que proporciona l’or negre i, com no, l’especulació que acompanya tot enriquiment sobtat (crec que molta gent a Espanya sap ara mateix de què parlo...). Grans hotels, grans edificis i grans cotxes. Vam llogar un cotxe barat i amb 7 euros ja teníem el dipòsit ple. La primera nit la temperatura era de 45 graus, amb una xafogor que feia que no es pogués estar a l’exterior més d’un minut sense risc de desmaiar-se.

Bahrein sorprèn perquè no hi ha ningú caminant pels carrers. Només algun treballador desafortunat que va o torna de la feina mentre els bahreinis, els homes amb vestits blancs i les dones amb vestits negres que els tapen tot el que poden i més, gaudeixen de manera grollera dels luxes que els ha portat el petroli.


Les contradiccions d’aquest país són tan evidents que proporcionen una sensació ben estranya al visitant. Un vespre, enmig de grandíssims edificis il•luminats, la Ilària (la meva companya de viatge i de pis a Damasc) va dir una frase que resumeix bastant bé què és Bahrein; un país que construeix un futur que ja ha passat de moda. Un futur Blade Runner, que tothom s’imaginava fa vint o trenta anys. El futur d’ara és diferent: un futur més ecològic, més net, més sostenible. Una idea diferent de com serà el demà ha emergit en els darrers anys. Però a Bahrein, potser enlluernats per tants diners o potser emboirats per la barreja de pols i vapor d’aigua que enterboleix l’ambient, encara no se n’han adonat.

divendres, 5 de juny de 2009

You have the ability to reimaging the world

Diuen molts que el discurs de l’Obama del passat dimecres a El Caire passarà a la història. Com ja he comentat algunes vegades, tinc afició per “les fonts primàries”, ja siguin debats de l’Estat de la Nació, nits electorals o discursos polítics quilomètrics. Si no recordo malament, aquesta “afició” va començar amb els funerals de Izaac Rabin, el novembre de 1994. Evidentment que en aquella època devia ser més avorriment un dia que estava malalt i no podia anar a l’escola que no pas voluntat de conèixer de primera mà l’actualitat internacional. Sigui com sigui, ahir vaig trobar el discurs sencer de l’Obama al diaria italià La Repubblica (per què els diaris espanyols no solen penjar fonts primàries com aquesta?) i em vaig disposar a escoltar els 55 minuts de durada amb atenció.

Vaig quedar impressionat. No estic gens acostumat a sentir un polític que diu coses amb sentit comú, una rera l’altra, durant gairebé una hora. En primer lloc em va sorprendre “l’espiritualitat” del discurs. Escrivia fa unes setmanes la sorpresa que em provoca la poca transcendència de la vida (i la política) catalana/espanyola/europea. Obama feia constants referència a l’ànima, al missatge de pau de la religió, a la tranquil•litat espiritual, al fet de compartir tots junts un mateix planeta... A Europa els discursos polítics són més immediats, més tàctics, més de politiqueo barat del dia a dia. Sense visió de conjunt i sense visió de futur. Obama donava un missatge de comunitat; de comunitat humana amb un destí comú o, almenys, amb un camí compartit.

Una altra cosa que em va sorprendre va ser la claredat en alguns punts i la voluntat de no esquivar temes. “La situació de Palestina és inacceptable” és una frase sense precedents en un president americà (i en un polític rellevant). El discurs de l’Obama va tornar a posar de manifest la falta de decisió europea en política exterior. Tots els polítics europeus, que se sentien quilòmetres per davant de Bush (“nosaltres som europeus, ens importa la societat cohesionada i de dret”) van passar a estar quilòmetres per darrera amb les posicions de l’Obama d’ahir. Va ser clar amb el tema del vel, va ser clar amb el paper de la dona, va ser clar amb el món que vol ajudar a construir. I, mentrestant, Europa es segueix perdent en la falta de rumb i els debats interns.

Alguns pensareu que m’he torrat i que algun ianqui m’ha menjat el tarro. Però crec que és important valorar el discurs d’ahir com en la seva justa mesura. I algú dirà que tot això són paraules i que caldrà veure què és el que passa. Però és que els discursos també són política, també canvien les coses, la percepció de la gent, la predisposició a buscar solucions. Mentre els escèptics continuen esperant “gestos” de l’Adminsitració americana, l’Obama ja fa molts mesos que ha començat a fer política de debò amb els seus discursos.

Europeus, a votar diumenge. I, em temo, a seguir veient com el món avança mentre nosaltres ens discutim. Em quedo amb la frase de l’Obama que he posat com a títol de l’entrada. És clar que és fàcil de dir que és un idealista. Però o ens posem a fer alguna cosa o ens quedarem enrera.



(*) la valoració del Zapatero del discurs va ser: “le agradezco la mención a la Alianza de Civilizaciones”. Sense comentaris.

divendres, 29 de maig de 2009

Dóna’m un partit de futbol i et munto una festa

Inevitablement, el “declarianes” s’apunta a l’eufòria culer. Un bar ple a vessar, una taula de quinze persones, cervesa i l’himne del Barça de fons. Podria haver estat a L’Hospitalet però estava al costat de l’ambaixada d’Iran, a l’Autostrada Mezzeh de Damasc. Tot i l’eufòria present, ningú de Barcelona, ningú de casa nostra. Tothom em venia a felicitar i a abraçar com si jo hagués fet el gol decisiu. Va ser una sensació estranya. Eufòria, molta, enveja de tots els que estaven a Barcelona i amb ganes d’allargar la festa tot i sabent que a Damasc no hi ha Canaletes ni res que s’hi assembli. Al final, la decisió va ser anar a comprar una ampolla de vi i tornar a casa a celebrar-ho amb amics. Entre ells, un anglès que, amb un fair play britànic envejable, reconeixia que el Barça es mereixia la copa i s’apuntava a la festa omplint els gots un rere l’altre. M’imaginava jo en el seu lloc dient que l’àrbitre s’havia equivocat, que havíem tingut mala sort o, senzillament, anant-me’n a dormir de mala llet.

Tot i que puc dir que aquí els partits es viuen amb una intensitat força alta, el que sí que em perdo completament són els avantmatxos i postpartits (curioses aquestes dues paraules, perquè no es diuen avantpartits i postmatxos?). Em vaig tragar tots els diaris el dia abans i després de la final i vaig trobar coses que en un primer moment em van semblar exagerades i que potser, s’hi hagués estat a BCN enmig de l’eufòria generalitzada, m’haguessin passat per alt. El Periódico és especialista en aquest capítol. El dia del partit hi havia un editorial comparant el futbol amb la més sublim de les arts, intentant fer un assaig sobre teoria de l’art força lamentable. El dia després, el mateix Periódico publicava un article d’un periodista que deia que era l’única vegada en tota la seva carrera que escrivia un article plorant.

Sembla doncs, que una victòria com la del dimecres ens trastoca i ho trastoca tot. Però, què carai, per què no? El Xavi Hernández deia el dia després del partit a El País que volien guanyar per dedicar la victòria a la gent que està sense feina i passant-les putes. Algú que no li agradi el futbol pot arribar a pensar que la frase és una broma de mal gust i que un partit no canvia la vida de ningú que està sense feina. Però el futbol és així, irracional. A mi mateix em va venir al cap per un moment el meu tiet avi, soci del Barça durant 67 anys, que va morir fa uns mesos i per un instant vaig pensar que tot plegat era un homenatge cap a ell. Però és que potser tampoc cal ser sempre racional i pensar en termes lògics.

Així que crec que deixo la racionalitat per un dia i m’apunto al dionisisme regnant.

Visca el Barça!

dissabte, 16 de maig de 2009

Saida Zeinab

Una de les barriades de Damasc, conegudes per tots els xiïtes del món, és Saida Zeinab. Saida Zeinab va ser la filla de l’Imam Alí, primer imam dels xiïtes, i germana de l’Imam al-Hussein, martiritzat a Bosra fa una pila de segles. Es creu que Saida Zeinab va morir als afores de Damasc on es va construir una mesquita que amb el temps es va convertir en mesquita de referència per tot l’Islam xiïta. Avui en dia, tots els imams xiïtes de referència hi tenen una “delegació” que consisteix en un centre de pregària, biblioteca, lloc de reunió,...

Allà hi viu l’Abdallah, un religiós afganès exiliat a Damasc que vaig conèixer a través de l’Alí, un indi-britànic xiïta del qual diria que ja us vaig parlar fa unes setmanes. L’Abdallah sap una mica de castellà i es va embrancar a escriure la història de Saida Zeinab i em va demanar si li podia corregir. L’home no para de trucar-me per saber quan l’acabaré perquè he estat bastant ocupat amb la uni últimament.

Total que un dia vam anar amb l’Alí a conèixer l’Abdallah a casa seva. Després d’una estona de conversa, l’Alí em va ensenyar algunes de les “delegacions” de les que he parlat i la mesquita de Saida Zeinab, per mi de les més impressionants de Damasc. Saida Zeinab és avui en dia el barri per excel•lència dels refugiats iraquians a Damasc. S’hi pot veure un panorama completament diferent del centre de la ciutat on jo visc. És molt interessant allunyar-se del centre, ja sigui per conèixer religiosos afganesos o per jugar un partit de futbol, com vaig fer fa uns dies. El panorama canvia radicalment i el “Damasc dels cybercafès” dóna pas a un panorama notablement diferent, marcat per la gent senzilla i les cases baixes que s’extenen quilòmetres i quilòmetres.

Us deixo amb l’inici de la història que ha escrit l’Abdallah, d’allò més curiosa... Ah, i dir-vos també que em va deixar un llibre en castellà: “Los derechos de la mujer en el Islam”. Us en copio també un fragment escollit (i va de debò) a l’atzar.

Història de l’Abdallah:

“En el nombre de Al•lah, el Compasivo, el Misericordioso, las alabanzas especiales sean para Dios, Creador del Universo. Que tengan los piadosos un buen final. El paraíso es de los monoteístas y el infierno para los que lo niegan. El castigo sea para los opresores. Las bendiciones sean sobre la Mejor de las Crisaturas, el Profeta Muhammad y su pura descendencia.”

Los derechos de la mujer en el Islam:

“Por esto resulta necesario para quien es “inexperta” con los hombres tener el acuerdo de su padre, quien conoce mejor los sentimientos de los hombres y quien, aunque esté poco capacitado, desea lo mejor y la felicidad para su hija. La ley no ha humillado de ninguna manera a la mujer con esto.”

dimarts, 28 d’abril de 2009

Istambul was Constantinopla

Fa deu dies vaig ser a Istambul. Va ser el destí que vam escollir amb l’Anna per trobar-nos una setmana, tant pel preu com pel fet de no haver-hi estat mai. Realment va ser, una vegada més, un punt de trobada entre Occident – en versió Anna-Toulouse i Orient - en versió Oriol-Damasc.

Ara bé, si Barcelona és Occident i Damasc és Orient, Istambul està molt més a prop de la primera que de la segona. Evidentment que no tot Turquia és Istambul, ni molt menys, segurament és més aviat l’excepció, però em va sorprendre la modernitat de la ciutat. No deixa de sorprendre passejar per avingudes plenament occidentals amb les mesquites cantant de fons, qui sap si algun dia això serà habitual també per altres latituds. Em va sorprendre també la quantitat de turistes per metre quadrat qui hi havia i el nombre de parcs i jardins plens de tulipans que donaven la impressió de ser propis d’Amsterdam.

Per mi van ser uns dies de retorn, de menjar pasta bona i oblidar l’hummus, el kebab, el trànist, la contaminació i tota la pesca. Però en tornar a Damasc, després d’un viatge de 18 hores entre avió, taxi, bus (amb avaria inclosa i control de frontera etern) vaig tenir l’estranya sensació de pensar “per fi a casa”. És estrany quan això passa en una ciutat que no és la teva i que en tantes coses és diferent. Tot i així, en certa manera, durant aquests sis mesos, Damasc és més casa meva que cap altra lloc. Aquí hi tinc la universitat, una casa amb pati fantàstica, un vinillo del Liban que ens alegra els vespres, gent que poc a poc va sent més propera i moltes ganes de seguir aprofitant el temps com fins ara.

dilluns, 20 d’abril de 2009

Religio

Una de les coses que més m’està sobtant des que estic a Damasc és la importància que té la religió per la vida de la gent. I no parlo només dels musulmans o cristians damascens sinó, en general, de tota la gent de diferents bandes del món que vaig coneixent. Potser el que sobta, mirant des d’uns ulls objectius aliens als meus, és la poca importància que té en el meu habitat natural barceloní.

Aquí són constants les converses al voltant de la religió, de la manera d’entendre la fe. L’altre dia, estudiant amb uns companys de la universitat, em vaig veure al mig d’un debat entre una noia americana protestant i un noi indi musulmà xiíta (aviat tindreu més notícies dels meus contactes amb la comunitat xiíta aquí a Damasc). Es pot dir que jo era un simple espectador ja que el meu anglès em permetia entendre la conversa però no intervenir-hi, almenys per dir exactament el que volia dir. El debat es podria resumir en una confrontació entre l’acció de gràcies com a finalitat en sí mateixa i la creença en què la bona obra (actuar com un hombre recto com diuen els saharaouis), és el que ens apropa a Déu. Us deixo a vosaltres relacionar cadascuna de les dues visions amb el xiísme o el protestantisme...

Independentment del contingut, em va sorprendre que es donés una conversa com aquesta en un àmbit tan informal com una tarda d’estudi i entre gent normal i corrent. Vaig pensar, i els vaig comentar, que a casa nostra aquest tipus de converses no es donen, o almenys no de manera habitual, excepte en cercles reduïts. No sé fins a quin punt la falta d’espiritualitat ens afecta d’una manera o una altra. De moment, he constatat que és un fet. I tranquils, no estic en camí de convertir-me a l’Islam, per molt que cinc cops al dia (ara mateix, per exemple) em taladren els altaveus de les mesquites recordant-me que Déu és El Més Gran.

dissabte, 28 de març de 2009

Fora l’exèrcit de la Universitat!

Vaig llegir amb estupefacció les notícies del desallotjament a la UB. Sembla que el tema dels estudiants i de la universitat és ben bé una qüestió de cultura política. Mentre m’arriben notícies que a França i a Itàlia els estudiants tenen una força molt important a l’hora de decidir quan i com es protesta, llegeixo a l’editorial del Periódico que ¨la universidad no es de los estudiantes sino de la sociedad”; frase que em sembla tan grandiloqüent com estúpida.

Aquí a Síria la cosa va una mica diferent. A la porta d’entrada del recinte de la universitat hi ha un paio amb metralleta vestit de paisà que demana el carnet d’estudiant a tothom que entra. Els estrangers en tenim prou en dir “estranger” perquè el tio canviï la cara i et digui “welcome”. De debò que m’encantaria fer-li una foto al metralletero perquè té una cara de garrulín bastant graciosa. Sembla un habitual d’un bar d’una sèrie del tipus Maki Navaja. És estrany dir-ho però sembla bona persona; puc arribar a pensar que en el fons és la seva feina? Per entrar a la ciutat universitària, on viuen els estudiants, el ritual es repeteix.

Un cop superat el xoc inicial per aquest ritual que es repeteix a diari, em vaig plantejar quina garantia suposava ensenyar el carnet d’estudiant. Bé que es pot ser terrorista i estudiant a la vegada, no? Però llavors se’m va acudir la resposta. Per inscriure’t a la universitat et deuen fer una pentinada tal a la teva vida, que des de llavors el fet de ser estudiant passa a ser garantia que no ets un perill.
Així doncs, el tema del paper dels estudiants passa a ser una qüestió gradual. França, Catalunya, Síria... Companys de la UB, la meva quasi total solidaritat. Ara bé, no oblidem que la democràcia no és broma, i ens evita del ritual diari del carnet i la metralleta.

dimecres, 4 de març de 2009

Els kurds

Ja sóc a Damasc. I a diferència de la primera vegada, he passat la primera setmana a un barri desconegut per mi: Mezzeh Jabal. És un barri a uns vit-i-cinc minuts del centre en transport públic i es caracteritza perquè la majoria de la gent que hi viu són kurds. He estat a casa de dos nois kurds on hi viu també el Martí, un noi de Gràcia que si no havia conegut gaire fins ara és més aviat casualitat ja que forma part del reduït i selecte grup del HASD “Hippie-cumbes Associatius de Sobre la Diagonal” del quan me’n enorgulleixo de pertànyer.
Allà he pogut practicar l’àrab a dojo ja que per ajudar al Martí a millorar parlaven tota l’estona l’estàndard. Evidentment no entenia moltes de les coses que deien. Per exemple, em va semblar que un em deia que els kurds sortien al llibre Guinness com la nació sense estat més gran del món, dada que, si bé certa, no em sembla susceptible d’aparèixer al famós llibre al costat de, per exemple, les hazañas del David Meca. La meva catalanitat, sovint posada en dubte per alguns de vosaltres, ha estat un instrument fonamental a l’hora de congeniar amb els kurds. Tenen molt clar el que és Catalunya i ens consideren un poble germà. Joan és nom català, però també kurd i es pronuncia exactament igual. No conec gaire les relacions catalano-kurdes ni si el Carod ha obert una oficina de les seves per aquelles terres, tot i que no crec que cap dels estats on viuen els kurds els fes gaire gràcia. M’apunto aprofundir sobre el tema a la llista de tasques per quan torni.
Al barri no se sentien tant les mesquites ni es veien tants vels. La vida hi és molt més tranquil•la que al centre i els seus carrers estrets no permeten els grans pitotes de trànist d’altres parts de la ciutat. Tot i que ara viuré al centre durant un mes (he llogat una habitació) no descarto tornar cap allà una vegada estigui més situat. De fet, pel preu d’una habitació al centre, allà hi tens una casa sencera. I els dos nois que viuen amb el Martí, ja m’han ofert que m’instal•li allà una vegada ell marxi, a mitjans de maig. No crec que sigui el cas, perquè molt abans del maig ja vull tenir un lloc estable per viure.
Bé, això ha quedat excessivament autobiogràfic. Intentaré, a partir d’ara, que el declarianesibardisses no perdi el to crític que ha intentat mantenir constant des que es va crear.

dissabte, 31 de gener de 2009

Sí a la velocitat variable (2 de 2: anàlisi polític)

Reprenc el tema de la velocitat variable, aquesta vegada des d'un punt de vista més polític.

Vaig estar pensant sobre la gran polèmica que va suscitar el tema els dies (i setmanes) després que s'anunciés que es regularia la velocitat màxima permesa de manera variable als accessos de Barcelona. Un dels arguments més recorrents era el de la "recaptació"; és a dir, es deia que això faria augmentar les multes i, per tant, els ingressos de l'Administració.

Sense dubte, aquest és un argument poc econòmic. Els éssers humans (almenys en aquestes latituds) tenim una flexibilitat increïble d'adaptació a les normes i responem força bé als incentius. Si una actitud a partir d'un moment determinat afecta la nostra butxaca, canviem l'actitud i no se'n parli més. La zona verda també havia de suposar un augment dels ingressos i, més tard, aquesta crítica frontal va donar lloc a posicions diverses (a favor i en contra). En tot cas, sembla evident que és un terreny adobat per la demagògia.

Sobre el cas de la velocitat variable, penso en els incentius que tenen els polítics per fer-ho. Imaginem que els que defensen la idea de la "recaptació" em convencen: en tot cas, no seria una recaptació pels polítics sinó per l'Administració. Per què, si tots les discussions sobre polítca han d'acabar amb "tots els polítics són uns lladres" millor que no comencem a discutir. Tornant als incentius, una mesura com aquesta només pot suposar crítques pels polítics i, per tant, si la prenen, no hi trobo cap altre motiu per fer-ho que el fet que tinguin la convicció que és encertada. Per què, no oblidem que, un dels objectius principals dels polítics que governen és tornar a guanyar les eleccions. I si es prenen mesures clarament impopulars, només poden fer-ho creient que allò, tot i restar-los vots, és positiu pel conjunt.

Un altre tema ben diferent (i que no es parla a les tertúlies de ràdio) és que a molta gent li toca els nassos que l'Adminsitració li digui què pot fer i què no pot fer. Alguns són personatges il·lustres. Volen escolaritzar els nens amb la llengua que vulguin, volen anar a la velocitat que els rota, volen construir urbanitzacions on els hi sembli... Els amics pijos de La Salle i l'Abat Oliba han posat el crit al cel perquè els han omplert d'àrea verda els carrers del costat de la universitat. I l'Ajuntament els hi ha fet cas! L'argument és que els veïns no necessiten les places perquè, com que són tant pijos com ells, tenen pàrquing privat. És a dir, als barris on la gent vulgui aparcar, àrea verda, a la resta, els fills de papà aparquen al carrer. Visca l'oferta i la demanda!

A mi aquest liberalisme de pacotilla em posa bastant nerviós. Després tots correm a l'Administració quan tenim un problema. I si us plau, polítics del nostre país, espero veure el dia que algun de vosaltres digui: "pujaré els impostos". Prou d'actituds inconseqüents. Les pel·lícules del Far West, per sort, fa temps que van passar de moda.

dijous, 15 de gener de 2009

Sí a la velocitat variable (1 de 2: anàlisi tècnic)

L'altre dia vaig agafar el cotxe per anar a la UAB al matí. Tot i que no solc fer-ho més de dues o tres vegades l'any, tinc calculat que si agafo el cotxe abans de les 8.25, en mitja hora ja l'he deixat a l'aparcament de la Plaça Cívica. Si l'agafo més tard de les 8.30, trigo al voltant d'una hora i quart i haig de buscar aparcament en algun altre lloc del campus.

Això em va fer pensar en el debat actual sobre la implantació de la velocitat variable. Com podeu veure aquí, no sóc l'únic blocaire que s'ha dedicat al tema i, com que l'explicació que dóna el company em sembla bastant satisfactòria (llegiu especialment la part "Borrar olas"), no em mataré aquí a explicar-ne el comportament. El trànsit es comporta com els fluïds i de fet, l'estudi del comportament de les onades d'embussos es fa segons la teoria dels fluïds. És excessivament complexa perquè jo pugui entendre-la però si algú la vol consultar pot fer-ho aquí.

Sembla evident que la xarxa de carreteres està feta per un nombre determinat de vehicles, que podríem considerar l'òptim, a partir del qual es comença a donar una situació de saturació fins que s'arriba a la situació de "col·lapse" (breakdown). Aquest òptim, ve donat en vehicles/hora que passen per un punt determinat i per tant, sembla que l'única manera d'arribar a l'òptim, a part de rebentar cotxes a pedrades (que no està gaire ben vist), és limitant la velocitat màxima permesa. Però... i si existeix un òptim, per què llavors el màxim ha de ser variable? Doncs perquè en el comportament del trànsit intervenen múltiples factors (meteorològics, d'atzar, culturals, etc.) que fan que la velocitat que dóna lloc a l'òptim varïi en funció de com s'alteren la resta de paràmetres.

Pels més curiosos, existeixen alguns models senzills en els quals això es pot experimentar. Trobareu a faltar poder introduir més variables però suposo que la gràcia dels models és poder entendre de manera simplificada les pautes de comportament a la vida real. O almenys això em van ensenyar a la Facultat d'Economia...

dimecres, 7 de gener de 2009

Credibilitat-Transparència-Accountability

Donat que un treball m'impedeix actualitzar com voldria, he pensat que una part del mateix podria ser-vos d'interès. A l'apartat de "Blocs interessants de gent no famosa" n'afegeixo un d'un catedràtic d'Economia Aplicada de la UAB que va ser professor meu i que té un to provocador força interessant/divertit.

L’estabilitat de preus és considerada clau per tal de mantenir una certa estabilitat de la resta de variables macroeconòmiques i evitar així que es produeixin desajustaments estructurals en el conjunt de l’economia. No obstant, els instruments per tal d’aconseguir aquesta estabilitat, poden tenir un impacte negatiu a curt termini en l’economia i són considerats impopulars de cara a l’opinió pública. Els diferents governs tenen interessos múltiples en funció de la situació econòmica interna i del cicle electoral de cada estat i no sempre comparteixen la conveniència de les decisions del BCE que es prenen pensant amb l’objectiu de l’estabilitat de preus i amb els interessos del conjunt. Si no es garantís la independència del BCE per aplicar aquestes mesures, en molts casos contracícliques, els diferents governs pressionarien per tal que s’adoptessin aquelles que més els convinguessin a ells i es perdria la visió global i de conjunt del què convé i del quan convé.

Ara bé, la independència del BCE planteja certs dubtes quant a la legitimitat de la institució, ja que no està sotmesa a un veritable control democràtic. En pro de l’eficàcia, s’opta per un model en el qual el BCE no emana del poder democràtic del qual depenen la resta d’institucions. Si bé aquesta crítica sembla indiscutible, es podria argumentar que no és cert que el BCE disposi d’una independència absoluta ja que està sotmès a les lleis escollides per institucions formades per representants escollits de manera democràtica i, a la vegada, els membres dels seus òrgans de govern tenen una certa vinculació democràtica, encara que de manera indirecta, ja que són proposats pels estats membres i consultats al Parlament Europeu. Tot i això, sembla que aquests matisos no són suficients per garantir la legitimitat democràtica del BCE des d’un punt de vista estricte.

El tema de la independència del BCE s’emmarca dins d’un triangle de relació entre credibilitat, transparència i accountability. D’una banda, la legitimitat deriva també de la capacitat del Banc per realitzar la tasca per la qual ha estat creat i, en certa manera, un banc creïble serà només un banc que mantingui l’estabilitat de preus; renunciar a això en favor d’un ideal de democràcia, potser erroni en el sentit que potser la democràcia també implica l’existència d’espais mixtos com el BCE, seria el fracàs de la institució.

Una de les principal crítiques al BCE, és el fet que s’emmiralla en l’existència del Bundesbank si bé la UE no disposa del sistema de pesos i contrapesos que defineixen el model federal alemany. Sembla clar doncs, que cal aprofundir en l’enfortiment d’un model d’aquestes característiques (i això vol dir més unió política) per tal que el model alemany, que és el que s’ha adoptat, sigui vàlid per la realitat europea. De la manera que està establert actualment, sembla que l’estructura del BCE respongui més al model tradicional de governança europea, basat en la poca transparència i en el predomini dels experts, que no pas a una institució integrant d’una comunitat democràtica l’objectiu final de la qual és enfortir i cohesionar un espai econòmic, però també ciutadà, comú.