Nota mental: no et posis mai terminis fixos al bloc.
Després és molt probable que no els compleixis.
Alea jacta est!
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
L'enèsim bloc a la xarxa que parla una mica de tot i, a la vegada, de res en concret. La idea seria que fos un espai de debat, d'intercanvi d'opinions, de generació d'idees, de crítica i d'autocrítica però per això falta molt de temps. De moment és l'espai on escric algunes coses que penso que potser a algú li poden interessar.
Arxiu del blog
-
►
2011
(40)
- ► de desembre (9)
- ► de novembre (5)
- ► de setembre (3)
-
▼
2010
(21)
- ► de desembre (2)
- ▼ de novembre (6)
- ► de setembre (3)
-
►
2009
(20)
- ► de desembre (1)
- ► de novembre (2)
- ► de setembre (3)
-
►
2008
(15)
- ► de desembre (4)
- ► de novembre (5)
Dades personals
Número de visites
Blocs interessants de gent "no famosa"
Esclau dels ferrocarrils
Donat que cada dia passo com a mínim una hora als FGC, vaig decidir crear aquesta secció per anar-vos explicant les perles que s'hi veuen/senten. Durant la meva estada a Siria, també em van passar coses curioses i les vaig escriure aquí:
--> A la sortida de Muntaner, un avi assenyala una bústia al seu nét de cinc anys i li pregunta: "saps què s'hi llença aquí dins?". El nen se'l mira estranyat i respon amb decisió:" No".
--> "Hombre, pues si podemos hablarlo mejor. Con 460 euros y pagando 380 de piso, casí que con 80 euros no me llega para el resto".
La crisi també arriba als transports públics.
--> Una senyora d'uns quaranta anys s'aixeca del seu seient i li ofereix a un home que no arriba als 55. Aquest refusa l'oferiment amb cara de "molt amable, però m'ofens". Dos minuts més tard, la mateixa senyora recrimina a un jove el fet d'estar massa apalancat al seu seient i que, amb la seva actitud, dissuadeix la resta de passatgers a seure al seient buit que té al costat. Davant la sorpresa del noi, que li somriu amb cara de "tu sí que dissuadeixes a la gent d'anar en transport públic", la candidata al Premi Barcelona a "Cívica de l'any" abandona el metro contrariada.
--> M'assec a la parada de Muntaner a esperar el tren al costat d'una parella gran. La dona, que tenia el bolso recolzat al banc a la banda on jo m'asec, em mira amb desconfiança, l'agafa i el posa entre ella i el seu marit. "Ja no es va segur ni als pijocarrils" sembla que pensi...
--> Em disposo a entrar a la parada de Sant Gervasi quan un "Prosegur" m'agafa del braç i m'interroga:
- ¿A dónde vas?"
Davant la meva evident resposta "a coger el tren", la conversa continua en aquests termes:
- No puedes pasar, hay una avería.
- ¿Y qué hago?
- Yo qué sé, coge un autobús.
A sus órdenes!
--> Un tio parla pel mòbil: "Pues dile que me llame desde una cabina. Ahora, en las cabinas, pones 20 céntimos y puedes llamar a un fijo gratis". (????)
--> A la frontera amb Turquia el policia em pregunta: "Espanya... Barcelona o Madrid?" Contesto, fa cara de fastic i posa el meu passaport l'ultim de tots de la pila que te per segellar. Al cap de poc, es treu el mobil de la butxaca i m'ensenya, a la pantalla, l'escut del Madrid. Finalment, despres d'esperar una bona estona a que segelles tots els passaports de la pila, fa el mateix amb el meu i em diu sense immutar-se: "ho sento per l'espera, no soc del Bar"s"a".
--> Una noia a l'estació de la UAB parla pel mòbil. Quan s'acosta on jo sóc penja el telèfon i marca un nou número. Entrem els dos al tren que just arriba a l'andana, ella enganxada al telèfon:
- Baldufa! Tinc un 7. He tret un 7! Ja sóc llicenciada! Bernat, per favor, estigues content que la teva germana gran ja és llicenciada! (...). Penja el telèfon i marca ràpid un nou número.
- Pare! Tinc un 7. La teva filla és llicenciada! Està molt bé! (diu autoconvencent-se). (...). Als 5 segons de penjar:
- Àvia! M'han posat un 7. Ja sóc llicenciada! Finalment! Ja he parlat amb tothom (ni que ho diguis xata, has parlat amb tothom davant meu i de tot el tren). Amb la mare, amb el pare, amb el Bernat i ara amb vosaltres. Àvia, saps què m'ha dit el pare? Jo li he dit "sóc llicenciada" i ell m'ha contestat "doncs jo sóc divorciat. Acabo de rebre la sentència". A tu et sembla normal àvia?
--> Tres adolescents del Viaró pugen a la parada de Sant Joan. Traje i corbata (quina mania de fer anar als nens a l'escola com si anessin a la Borsa) es passen tot el trajecte jugant amb l'iPhone d'un d'ells i parlant que si el pare d'un fa no sé què, que si el tiet de l'altre és no sé qui... En arribar a Barcelona, baixen un per un successivament a les parades de Sarrià, Tres Torres i Bonanova. En aquesta última, pugen dues dones i seuen on abans estaven els nois. Per la conversa, sembla que treballen netejant la casa d'una família del barri: "no, la semana que viene no puedo porque la señora se va a Nueva York y tengo que ir cada día a sacarle el perro". Els nois i les dones s'han creuat a la porta del ferrocarril i no saben que els vagons, testimonis inexorables d'anècdotes com aquesta, cada vegada entenen menys com funciona el món.
--> A l'estació de la Floresta sento uns nens petits que pugen al tren cridant. El primer que penso és "buff... ara fins a casa amb els nens aquí liant-la". Tot i així, jo segueixo llegint sense adonar-me'n i quasi m'oblido dels nens. Quan em toca baixar, em trobo una dona jove (segurament la mare d'algun d'ells) sentada al terra amb els nens explicant-los un conte. Els nens, estan flipant amb el conte i escolten atentament. Em va semblar fantàstic. Per la mare i pels nens. I després FGC va penjant cartells als trens de "prohibit seure a terra". Un 10 per la mare "incívica" i pels nens "íncivics" que passen el trajecte explicant-se històries sense molestar a ningú. De què que no m'assec jo a escoltar el conte...
--> Un home seu al meu costat. És detestable.Tot pijo, jersei groc de coll de pic, repentinat. S'avorreix al tren i prova de trucar pel mòbil per passar l'estona (i putejar a tots els que intentem llegir). La primera vegada fracassa. A la segona rep resposta: "oye Carlos, soy Alberto. Nada, estoy aquí en el tren". Potser sóc jo que tinc un dia una mica carregat però tinc ganes d'aniquilar-lo. No tenim res en comú. Mai tindré res en comú amb algú com ell... Segur? De sobte me n'adono que portem els mateixos mitjons. Serà l'inici de la metamorfosi?
--> Una dona d'uns quaranta anys puja a l'estació de Sant Cugat, s'asseu a la part dreta del tren, contempla satisfeta el bon dia que fa i em demana permís per pujar del tot la persiana i poder-lo observar millor. Complaent, sembla arribar a l'èxtasi ecopijo quan treu tres mandarines i dos kiwis i comença a menjar-los.
No satisfeta del tot, decideix canviar-se de lloc i seure a la part esquerra del tren on hi toca el sol. La seva harmonia i comunió amb la natura és plena.
Llàstima que a l'estació de la Floresta, el tren vagi girant progressivament a l'esquerra i faci que el sol ja no toqui a la part del tren on seu la biopija i aquesta hagi de seguir el trajecte - fins a Sarrià, algú ho dubtava? - menjant kiwis a l'ombra.
--> Una parella de músics fan la seva actuació per demanar la voluntat a la resta de passatgers. Mentre ell toca el violí, ella raspa una guitarra amb la mà dreta mentre apreta i desapreta sense cap lògica les cordes amb l'esquerra. Curiosament, el so resultant no és especialment insuportable.
--> Dues pijes parlen d'un company de classe:
- Ui, aquest sí que està Cañón del Colorado!
+ Què vols dir Cañón del Colorado?
- Tia, Cañón del Corolado! Que està bonísssim!
+ Ah... Però perquè del Colorado?
- No sé tia, el Cañón del Colorado...
+ Ah sí, clar...
--> Les mateixes pijes:
- És que és una putada; de cada 10 optatives només 3 són fàcils. Perquè... agafa't les fàcils eh... Les altres són superxungues. És injust que n'hi hagi tan poques de fàcils. I a més, mai em quadren amb l'horari!
--> Un noi d'uns divuit anys parla pel mòbil:
- Que no, que ya les dije mil veces a las de Administración que sólo puedo trabajar por el mediodía, por las tardes tengo clases y no puedo saltármelas. Adiós. (i penja)
Quin món, el de les ETTs...
--> Dues parelles d'amics mantenen converses creuades durant una bona estona. Al final un d'ells salta i diu: "escolta, per què no ens canviem de lloc i deixem de molestar-nos?".
--> "Hombre, pues si podemos hablarlo mejor. Con 460 euros y pagando 380 de piso, casí que con 80 euros no me llega para el resto".
La crisi també arriba als transports públics.
--> Una senyora d'uns quaranta anys s'aixeca del seu seient i li ofereix a un home que no arriba als 55. Aquest refusa l'oferiment amb cara de "molt amable, però m'ofens". Dos minuts més tard, la mateixa senyora recrimina a un jove el fet d'estar massa apalancat al seu seient i que, amb la seva actitud, dissuadeix la resta de passatgers a seure al seient buit que té al costat. Davant la sorpresa del noi, que li somriu amb cara de "tu sí que dissuadeixes a la gent d'anar en transport públic", la candidata al Premi Barcelona a "Cívica de l'any" abandona el metro contrariada.
--> M'assec a la parada de Muntaner a esperar el tren al costat d'una parella gran. La dona, que tenia el bolso recolzat al banc a la banda on jo m'asec, em mira amb desconfiança, l'agafa i el posa entre ella i el seu marit. "Ja no es va segur ni als pijocarrils" sembla que pensi...
--> Em disposo a entrar a la parada de Sant Gervasi quan un "Prosegur" m'agafa del braç i m'interroga:
- ¿A dónde vas?"
Davant la meva evident resposta "a coger el tren", la conversa continua en aquests termes:
- No puedes pasar, hay una avería.
- ¿Y qué hago?
- Yo qué sé, coge un autobús.
A sus órdenes!
--> Un tio parla pel mòbil: "Pues dile que me llame desde una cabina. Ahora, en las cabinas, pones 20 céntimos y puedes llamar a un fijo gratis". (????)
--> A la frontera amb Turquia el policia em pregunta: "Espanya... Barcelona o Madrid?" Contesto, fa cara de fastic i posa el meu passaport l'ultim de tots de la pila que te per segellar. Al cap de poc, es treu el mobil de la butxaca i m'ensenya, a la pantalla, l'escut del Madrid. Finalment, despres d'esperar una bona estona a que segelles tots els passaports de la pila, fa el mateix amb el meu i em diu sense immutar-se: "ho sento per l'espera, no soc del Bar"s"a".
--> Una noia a l'estació de la UAB parla pel mòbil. Quan s'acosta on jo sóc penja el telèfon i marca un nou número. Entrem els dos al tren que just arriba a l'andana, ella enganxada al telèfon:
- Baldufa! Tinc un 7. He tret un 7! Ja sóc llicenciada! Bernat, per favor, estigues content que la teva germana gran ja és llicenciada! (...). Penja el telèfon i marca ràpid un nou número.
- Pare! Tinc un 7. La teva filla és llicenciada! Està molt bé! (diu autoconvencent-se). (...). Als 5 segons de penjar:
- Àvia! M'han posat un 7. Ja sóc llicenciada! Finalment! Ja he parlat amb tothom (ni que ho diguis xata, has parlat amb tothom davant meu i de tot el tren). Amb la mare, amb el pare, amb el Bernat i ara amb vosaltres. Àvia, saps què m'ha dit el pare? Jo li he dit "sóc llicenciada" i ell m'ha contestat "doncs jo sóc divorciat. Acabo de rebre la sentència". A tu et sembla normal àvia?
--> Tres adolescents del Viaró pugen a la parada de Sant Joan. Traje i corbata (quina mania de fer anar als nens a l'escola com si anessin a la Borsa) es passen tot el trajecte jugant amb l'iPhone d'un d'ells i parlant que si el pare d'un fa no sé què, que si el tiet de l'altre és no sé qui... En arribar a Barcelona, baixen un per un successivament a les parades de Sarrià, Tres Torres i Bonanova. En aquesta última, pugen dues dones i seuen on abans estaven els nois. Per la conversa, sembla que treballen netejant la casa d'una família del barri: "no, la semana que viene no puedo porque la señora se va a Nueva York y tengo que ir cada día a sacarle el perro". Els nois i les dones s'han creuat a la porta del ferrocarril i no saben que els vagons, testimonis inexorables d'anècdotes com aquesta, cada vegada entenen menys com funciona el món.
--> A l'estació de la Floresta sento uns nens petits que pugen al tren cridant. El primer que penso és "buff... ara fins a casa amb els nens aquí liant-la". Tot i així, jo segueixo llegint sense adonar-me'n i quasi m'oblido dels nens. Quan em toca baixar, em trobo una dona jove (segurament la mare d'algun d'ells) sentada al terra amb els nens explicant-los un conte. Els nens, estan flipant amb el conte i escolten atentament. Em va semblar fantàstic. Per la mare i pels nens. I després FGC va penjant cartells als trens de "prohibit seure a terra". Un 10 per la mare "incívica" i pels nens "íncivics" que passen el trajecte explicant-se històries sense molestar a ningú. De què que no m'assec jo a escoltar el conte...
--> Un home seu al meu costat. És detestable.Tot pijo, jersei groc de coll de pic, repentinat. S'avorreix al tren i prova de trucar pel mòbil per passar l'estona (i putejar a tots els que intentem llegir). La primera vegada fracassa. A la segona rep resposta: "oye Carlos, soy Alberto. Nada, estoy aquí en el tren". Potser sóc jo que tinc un dia una mica carregat però tinc ganes d'aniquilar-lo. No tenim res en comú. Mai tindré res en comú amb algú com ell... Segur? De sobte me n'adono que portem els mateixos mitjons. Serà l'inici de la metamorfosi?
--> Una dona d'uns quaranta anys puja a l'estació de Sant Cugat, s'asseu a la part dreta del tren, contempla satisfeta el bon dia que fa i em demana permís per pujar del tot la persiana i poder-lo observar millor. Complaent, sembla arribar a l'èxtasi ecopijo quan treu tres mandarines i dos kiwis i comença a menjar-los.
No satisfeta del tot, decideix canviar-se de lloc i seure a la part esquerra del tren on hi toca el sol. La seva harmonia i comunió amb la natura és plena.
Llàstima que a l'estació de la Floresta, el tren vagi girant progressivament a l'esquerra i faci que el sol ja no toqui a la part del tren on seu la biopija i aquesta hagi de seguir el trajecte - fins a Sarrià, algú ho dubtava? - menjant kiwis a l'ombra.
--> Una parella de músics fan la seva actuació per demanar la voluntat a la resta de passatgers. Mentre ell toca el violí, ella raspa una guitarra amb la mà dreta mentre apreta i desapreta sense cap lògica les cordes amb l'esquerra. Curiosament, el so resultant no és especialment insuportable.
--> Dues pijes parlen d'un company de classe:
- Ui, aquest sí que està Cañón del Colorado!
+ Què vols dir Cañón del Colorado?
- Tia, Cañón del Corolado! Que està bonísssim!
+ Ah... Però perquè del Colorado?
- No sé tia, el Cañón del Colorado...
+ Ah sí, clar...
--> Les mateixes pijes:
- És que és una putada; de cada 10 optatives només 3 són fàcils. Perquè... agafa't les fàcils eh... Les altres són superxungues. És injust que n'hi hagi tan poques de fàcils. I a més, mai em quadren amb l'horari!
--> Un noi d'uns divuit anys parla pel mòbil:
- Que no, que ya les dije mil veces a las de Administración que sólo puedo trabajar por el mediodía, por las tardes tengo clases y no puedo saltármelas. Adiós. (i penja)
Quin món, el de les ETTs...
--> Dues parelles d'amics mantenen converses creuades durant una bona estona. Al final un d'ells salta i diu: "escolta, per què no ens canviem de lloc i deixem de molestar-nos?".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada